(Bob Dylan)Bob_Dylan_-_The_Times_They_Are_a-Changin'

Bob Dylan

“The times they are a-changin´”

1964

 

Els temps estan canviant

Han passat poc més de tres dies des de la darrera entrada del Cansongs, i a la vegada aquest va sortir a la llum ben bé quinze dies després de l’anterior. I us preguntareu, a què ve aquest desgavell? En aquestes properes i, espero, breus ratlles, intentaré argumentar-ho. Com ja s’ha dit varis cops aquí, aquest blog es mou per pulsions, al compàs dels batecs d’un cor bàsicament, doncs, quines són les parts del cos que fa moure la música? En molts casos, les cames, però en tots, el cor. Intentar controlar, ordenar aquest cor melòman sembla empresa difícil, per no dir impossible. Presoner d’aquesta arrítmia, buscar-hi una seguida i veure’n l’estat vindria a ser com fer-li un electrocardiograma i treure’n un diagnòstic. Recordeu aquells mesuradors de nivell d’àudio analògics amb agulles dels amplificadors? Vu meters es deien. Allò no venia a ser una mena d’electrocardiograma, un mostreig sincronitzat de les palpitacions de la música amb les del cor?

Vumeter

I tot i així, aquest blog intenta establir-ne un d’ordre. El seu propi ordre intern. Com el d’aquell despatx atapeït de fato, a totes llums mal endreçat i caòtic, però on el propietari, i només ell, sap trobar-hi allò que busca. Un ordre desordenat, en diuen. D’aquesta manera doncs, intentaré justificar tant lo dels quinze dies com lo dels tres. Lo dels quinze no té misteri. En els darrers lliuraments haureu comprovat (alguns, patit) la considerable extensió dels escrits. La voràgine i el desenfrè de la vida moderna fa que molts cop la inspiració, que no saps mai quan trucarà a la porta, i el temps per plasmar-ho a la pantalla requereixi més d’una setmana. Com és evident, servidor creu avinent prioritzar els continguts que no pas la puntualitat. En altres paraules, arribar tard a la cita però fer-ho polit i endreçat. Lo dels tres dies també té explicació. Dins la història de la música es van produint esdeveniments, efemèrides, obituaris, aniversaris, en definitiva, fets que marquen aquesta Història i que el Cansongs no pot atendre com caldria. Aquesta tendència als escrits “elaborats” no lliga, xoca frontalment amb aquesta altra idea més periodística, testimonial, d’immediatesa que requereix el recull i record de tots aquests fets dels que parlàvem. Sense anar més lluny aquest mateix any ens han deixat músics importants, Ray Manzarek (The Doors), Josep Fortuny (Elèctrica Dharma) o Germán Coppini  (Siniestro Total, Golpes Bajos) i hauria estat bé al seu dia fer-los un petit homenatge. És per això que a partir d’ara hi haurà sessió a part, una mena de Cansongs de Guàrdia (ja es va fer quan ens va deixar el Lou Reed) que estarà a l’aguait i serà qui s’encarregarà de retre tribut, de fer els honors que corresponguin a tots aquells artistes i fets que el transcurs de la vida ens vagui deparant. Anirem fent allò que bonament puguem i, tal com diu la dita, un o altre enterrarà al darrer.

En el cas d’avui poca cosa es pot afegir a la tinta vessada per lloar la figura amb status de llegenda com és en Robert Allen Zimmerman, conegut per tothom com Bob Dylan. Just aquesta setmana (la setmana dels barbuts), concretament El dia 13 de gener de 1964, just aquesta setmana fa 50 anys, es va publicar un dels discos emblemàtics de la dilatada i fructífera carrera del cantautor de Minnesota.

Aquests dies ha coincidit a les cartelleres Inside Llewyn Davis, magnífica pel·lícula dels germans Cohen que ens explica com el cantautor Llewyn Davis (figura inspirada en la figura real del músic folk Dave van Ronk) malviu, intenta sobreviure de la música en aquella època convulsa dels 60’. En una escena de la pel·lícula, Llewyn fa una prova als estudis de la Columbia (segell en que va enregistrar Dylan el seu Lp). Es mostra al responsable artístic de la companya discogràfica com una persona honesta. I tractant-se dels Cohen, segur que alguna cosa hi deuria haver. Per que si d’alguna cosa poden presumir el Cohen és de tenir una llengua bífida (molt encertat en aquest cas) i viperina, i de fer gala d’un humor negre corrosiu. Si aquest senyor de la Columbia (desconec fins a quin punt està basat en un personatge real) hagués tingut algun indici poc edificant, segur que els germans n’haguessin pres el degut compte. Cap al final de la pel·lícula, on veiem la silueta esquifida de Bob Dylan, se’n fa una breu però significativa referència.

Al margue d’aquesta anècdota, el que cal destacar de la pel·lícula és el retrat detallat i sensible d’una època en que la música vivia uns moments convulsos i que serien decisius pel futur de la música popular.

L’ombra de Dylan és allargada. The times they are a-changin´, tema que obre i dona nom al disc, s’ha convertit en tot un clàssic. Bob Dylan el va escriure per descriure l’esperit d’aquella època en que s’obria pas com artista. Avui en dia encara conserva tota la seva vigència. De fet els temps sempre estan canviat.

“Els temps estan canviant”

Veniu gent, reuniu-vos,
on sigui que estigueu
i admeteu que les aigües
han crescut al vostre voltant
i accepteu que aviat
estareu calats fins als ossos,
si creieu que esteu a temps
de salvar-vos
serà millor que comenceu a nedar
o us enfonsareu com pedres
perquè els temps estan canviant.

Veniu escriptors i crítics
que profetitzeu amb la vostra ploma
i mantingueu els ulls ben oberts,
l’ocasió no es repetirà,
i no parleu massa aviat
ja que la ruleta encara està girant
és l’escollit
perquè el perdedor ara
serà el guanyador més tard
perquè els temps estan canviant.

Veniu senadors, congressistes
si us plau escolteu la crida
i no us quedeu al llindar,
no bloquegeu l’entrada,
perquè resultarà ferit
el que s’oposi,
fora hi ha una batalla
furibunda
aviat copejarà les vostres finestres
i cruixiran els vostres murs
perquè els temps estan canviant.

Veniu pares i mares
voltant de la terra
i no crideu
el que no podeu entendre,
vostres fills i filles
estan fora del vostre control
vostre vell camí
està corcat
si us plau, deixeu pas al nou
si no podeu donar un cop de mà
perquè els temps estan canviant.

La línia està traçada
i marcat el destí
els lents ara,
seran ràpids més tard
com l’ara present
més tard serà passat
l’ordre
s’esvaeix ràpidament
i l’ara primer
més tard serà l’últim
perquè els temps estan canviant.

Anuncis

9 comentaris

  1. Magalí

    Fantàstic post! per un moment m’he espantat..creia que també ens havia deixa’t en Dylan..:(.. Salut i endavant! Et llegim i ens encanta!!

    1. No, el Dylan no. Està viu i cuejant. Sa i estalvi. I que Déu li conservi molts anys!
      És un verdader privilegi que tu i el Joan Francesc seguiu aquest blog. I si a sobre us agrada ja és l’hòstia!

      Gràcies pel comentari i fins aviat!

      Una abraçada

      Jordi

  2. enric valls

    L’ex-donant de sang, surt de l’hospital molt emprenyat. Foten córrer a tort i a dret lliteres sense rodes i obrint a cops les portes, -també les giratòries-, com si fos al vell Oest. El guàrdia de seguretat l’ha ruixat a crits per encendres un cigarret al mig de la cafeteria. “Hòstia però si l’última vegada que vaig entrar es podia fumar a tot arreu, fins i tot als halls dels quirofans, deixaves consumir el cigarret damunt dels gota a gota…”
    L’ex-donant de sang, marxa serpentejant els bedolls del jardí, també plantat de fumadors, fumant-se les pròpies passes i amb el sobre de l’alta definitiva a sota del braç, murmurejant: “vaig entrar per donar sang i surto avui després de no se quants mesos de diàlisi, un ronyó menys, sense carnet de donant i sense poder fumar….els temps estan canviant….”
    L’ex-donant de sang aixeca el braç per parar un taxi, encara no l’ha acabat d’aixecar que ja te una filera de cotxes, amb i sense placa “SP”, que col·lapsa tot el carrer lateral a punt per encotxar qualsevol ànima perduda. Amb el vaivé del braç i les presses, li cau el sobre de l’alta, tot pujant al primer cotxe que li obra la porta. “Al carrer del Clau si-us-plau, com és que porta aquesta mampara? això sembla una gàbia, que em sent be?”. El taxista li explica que per seguretat ja ho portent tots els del gremi, que hi ha molta competència deslleial, i que al carrer del Clau l’hi han canviat el nom per rotonda la Clavada, els temps estan canviant…
    L’ex-donant de sang, recull el seu propi cotxe, que mentre era a l’hospital, havia fet deixar al parquing. Que era gratuït, fins que han canviat el carrer Clau per la rotonda la Clavada. Amb el rebut a la ma, ja sap per què li diuen la rotonda la Clavadada. Enfila la rampa del parquing amunt, capficat i emboirat pel seguit de successos, veu pel retrovisor com s’allunya el cartell del parquing: TARIFA PLANA -PARKING LA CLAVADA- Els temps estan canviant!
    L’ex-donant de sang s’adona que el cotxe va amb reserva i s’atura a la primera benzinera que troba. Al cap d’una estona, desesperat de l’espera, baixa fent una ullada a dreta i esquerra, els altres sortidors estan tots lliures i no surt ningú. S’apropa a la guixeta i pregunta que si esta tancat. La dependenta li diu que no amb el dit i que s’ha de servir ell mateix previ pagament. Això el fot emprenyar encara més: ” A sobre m’he de ficar jo la gasolina?”. Després d’omplir-se el dipòsit, la dependenta li fa saber que li regala un baguette de pa recent cuit i que ara totes les gasolineres funcionent així…els temps estan canviant, afegeix. Al ficar-se el pa sota el braç, li ve a l’esme com un mal llamp, que ha perdut el sobre de l’alta de l’hospital. Arranca el cotxe amb el pa calent encara sota el braç, entre el si i el no de l’intermitent i el pes del peu, arriba al lateral de l’hospital, al mateix lloc on havia aixecat el braç per demanar el taxi. Fa una ullada amunt i avall per sobre i sota de la vorera, observa la direcció de l’aire, ara bufa en direcció contraria als anys d’inclinació dels arbres. Segueix amb els ulls una hipotètica direcció que el porta a fixàs amb la mampara de vidre de la parada de bus. Allà li sembla veure el seu sobre estampat contra el cartell publicitari i els horaris. S’apropa i el recull, mira a l’interior però no hi ha res, algú li a birlat la documentació original. De fet no es sorpren gens, marxa murmurant: ” ja m’ho esperava de no trobar-lo… tal com han canviat els temps…”

    L’endemà al mati per l’única finestra que dona al carrer on viu l’ex-donant de sang, en surt disparada una baguette de pa que rebota per tots els balcons de la blocada, acompanyada d’un crit: “com han canviat els temps… ni el pa se n’escapa…!

    1. Enric, si que és fotut sí, això de trobar-se amb tants canvis alhora. Per molt ex que siguis. Es veu que al barro, si ens el van administrant de mica en mica, ens hi anem acostumant com aquell que no res, sense adonar-nos-en. Ara, si te’l foten de cop i volta, de patac, ja no hi ha manera d’assimilar-ho.

      Ah, i el pa d’avui en dia, ni per les sopes…

      Mr. Cansongs dixit

  3. antoni seres

    Bones, bones Jordi! Després d’escoltar i llegir el cansongs dedicat al Dylan (bona peça l’escollida. Tot un clàssic, eh?) vas fer-me agafar moltes ganes de descobrir la pel·lícula dels Cohen. Ei, bona! i l’ullet final al Dylan té la seva gràcia. Salvant les distàncies, tot plegat m’ha fet venir a la memòria el documental del “Searching for Sugar Man” on trobem una altra història complementaria a tot plegat.

    Com sempre, una abraçada jordi i gràcies 1000 per les perles que ens ofereixes al club de fans!

    toni

    1. Hola Toni.
      Em complau moltíssim que la recomanació de la pel·lícula t’hagi estat útil. Del Dylan, ves que n’hem de dir? És d’aquells personatges que ja està dit tot.
      Com sempre, agraït per la fidelitat dels seguidors com tu.

      Una abraçada

      Jordi

  4. Vicent

    El vaig portar anys llargs al cotxe…

    1. Hola Vicent.
      Je, je. Ja veig que per aquí van apareixen els dylanians…

      Gràcies pel comentari!

      Una abraçada

      Jordi

  5. Joan Francesc

    Hola, Jordi,
    Arribo malament de temps a aquesta entrada, ja ho sé, però no me’n puc estar. Aquesta és una d’aquelles cançons que avui aquí seria tinguda per kumbaià i xiruquera quan és justament ara aquesta cançó té més sentit en el nostre context. La lletra és tan potent i responia tant a una realitat que quan es va popularitzar l’adaptació que va fer-ne el grup de folk en català, se li podia treure també molt de suc, però mai com ara. Tampoc quan la va fer en Loquillo tenia tant de sentit, encara que ja fóssim en democràcia, perquè era una democràcia acabada d’estrenar.

    No es pot fer anar un temps determinat com a referent sense tenir en compte l’espai i no parlo de física quàntica, que no en sé. L’any 64 dels Estats Units en què Dylan va escriure aquesta cançó, no era el mateix any 64 a l’Estat Espanyol. Dylan habitava en un Estat democràtic, amb molts anys de democràcia i gent decebuda dels seus polítics i institucions, que havien après mètodes refinats de prendre el pèl al poble i del qual el poble començava a estar-ne tip. A Espanya, en canvi, estàvem sota una dictadura que de mètodes refinats no en tenia, sinó que tirava pel dret en plan bèstia.

    Dylan va escriure aquesta cançó en un context de democràcia i per unes circumstàncies que, al meu veure, fan que el 2014 aquí s’assembli més al 1964 d’allà, que quan compartíem el mateix any. Aquesta cançó, aquí, té més sentit ara i es pot entendre millor el seu to profètic. Penseu en l’augment de l’abstenció progressiu a les urnes, en el moviment dels Indignats, en l’11M, en el recent èxit de Podemos (una realitat innegable), en la força del poble català, per exemple, marcant l’agenda als polítics (i no al revés)… Rellegiu-vos la lletra i mireu a veure en quina època us encaixa més viscuda aquí, si en el 1964 de Franco o en el 2014… Però a veure qui s’atreveix a cantar-la avui sense que el tractin de kumbayà passat de moda!

    És curiós que molts dels que mitifiquen el maig del 68, s’esforcin tant per desprestigiar l’11-M. A mi, ja em perdonaran, m’interessa més l’11-M i el moviment dels indignats, més que res perquè passa ara i aquí. De persones perfectes no n’hi ha i de masses de gent perfectes encara menys, ni al maig del 68 ni a l’11-M ni a la revolució francesa… Potser per això, personatges com Dylan o Brassens que havien estat referents de la multitud desconfiaven de la multitud (“No segueixis líders, vigila els parquímetres” -Dylan) (El plural no serveix a la persona per a res, quan s’és més de quatre s’és una colla d’idiotes -Brassens-) Contradictori, però comprensible…

    “Els temps estan canviant” té tots els elements per ser un himne del poble d’avui en aquestes latituds, però per desgràcia crec que és la banda sonora de l’anunci d’un banc.

    Per cert, Jordi, a tu que t’agraden els documentals i que esmentes la pel·licula dels Cohen, et recomano el documental “Don’t look back” enregistrat durant una gira de Dylan per Anglaterra a finals dels 60.

    PD: M’agradaria que el pròxim canvi de temps el puguem percebre d’una manera que no sigui dolor a les articulacions.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s