Tag Archives: David Casamitjana

189 “The Raven”

(Alan Parsons / Eric Woolfson)alan-parsons-tales

The Alan Parsons Project

“Tales of Mystery and Imagination”

1976

 

David Casamitjana

Amb aquesta entrada al blog encetem una nova secció que anomeno Converses de bar. El David Casamitjana (Barcelona, 1964) és un tècnic de so amb 30 anys d’experiència al sector (només cal anar a la seva pàgina web i veure el llarg llistat de treballs. Fa goig de veure www.davidcasamitjana.com) L’altre dia vaig quedar amb ell al Casal de Cervera per xerrar de música i qüestions vàries. Un bon dia va decidir canviar la voràgine de la urbs pel recolliment del camp. A Montoliu de Segarra d’una vella casa atrotinada n’ha fet casa seva i un magnífic estudi de gravació. Especialitzat en enregistraments amb equip mòbil, el podem trobar en qualsevol indret del món. Les converses amb el David sempre són interessants i didàctiques. La impressió que més et queda però és la seva enorme humanitat.

david-casamitjana

És una qüestió de psicologia. El tècnic de so evidentment que ha de saber molt d’aparells, de freqüències, però el que ha de tenir més és empatia amb l’artista. La persona que tens allà darrera el vidre es juga el passat, el present i el futur. I moltes vegades els estalvis. Perquè hi ha gent de molts tipus. En hi han que li paguen per què és un artista reconegut, però hi ha gent que vol començar. Ha estalviat tota la vida, i arriba aquell dia en que decideix gravar. I clar, aquesta persona no es pot trobar a un enemic gravant. S’ha de trobar amb una persona que jugui al seu equip. Crear un vincle, una sinergia. Una confiança per a treure lo millor d’ell. També tenir intuïció. Saber captar els moments en que aquella està millor per poder gravar. Arriba que el seu subconscient vagui sol. Que no tingui uns nervis que els hagi d’anar autocontrolant, per que sinó no surt res. Perquè no tothom té la sort de dir, desconnecto, passo de tot, faig lo que jo sé i ja està. Hi ha gent que sí. N’hi han que estan molt entrenats per això. Recordo que vaig gravar amb el Moustaki (jo era jovenet. 26 anys o així.) Un tio molt tranquil. Quan havíem enregistrar la primera presa li dic: escolta, t’agrada la teva veu com l’he gravada? I em diu: a mi la meva veu sempre m’agrada… Vull dir que era una persona molt segura de si mateixa i tenia el poder de dir: és això i s’ha acabat.

No tothom és així.

Tu has d’estar al servei, i això és molt important. En el procés de gravació, si fiques un micro o un altre, la veu sona d’una manera o una altra, però és aquella veu. O una guitarra. Això ho he observat moltes vegades. Fa uns quatre anys vaig gravar un disc que es deia “Piano, piano…”, del Joan Isaac, amb 10 pianistes diferents. Manel Camp, Jordi Vilaprinyó, Lluís Vidal… tots excel·lents. Vam gravar a l’Auditori de Vendrell amb la mateixa microfonia, amb el mateix piano, tot idèntic. I cada pianista sonava diferent. Perquè? Per què és la manera de polsar, la manera de tocar, la manera de fer anar el pedal… Evidentment, si fiques uns altres micros sonarà diferent, però el seu so és el seu so, i això és una lluita del seu creador. Trobar el seu so.

Interessant…

Després si que hi entra la figura del tècnic de so o productor.  Jo penso que no esta prou valorat que la majoria de discos el productor artístic és el tècnic de so. I això no es diu.

Hi han noms il·lustres en aquest terreny.

Alan Parsons, per exemple.

Justament aquesta entrada apareix Alan Parsons perquè quan es va publicar el seu primer disc es promocionava destacant que era “de l’ingenyier de so de The Dark Side of The Moon, de Pink Floyd”.

En aquest cas segur que va ser molt important la feina de l’Alan Parsons perquè de la manera que era va acabar fent de productor segur. Fixat que el The Dark Side of The Moon el so del  Gilmour és igual que a l’anterior  diguem però potser ho va gravar un altre. Sonen diferents però és el seu so. Això és lo bo.

Jo venia amb la idea preestablerta de que hi havia tota una sèrie de paràmetres estandaritzats d’aquell músic.

Sí que hi són, però es clar, els fa el propi artista.

Em vaig dedicar a gravar al 86, va fer 30 anys el 15 de juny. Vaig començar a treballar a Estudi 84 (BCN) Tu si tenies que crear algo era molt més laboriós que no pas ara. Els equalitzadors eren lo que eren, tenies un número limitat de pistes, i les coses eren molt més “musicals”, molt menys estandaritzades. Clar ara, tens un plugin que vas allà i et fa allò directament.

Ja…

Abans per gravar un disco estaves 2 mesos, ara, amb 3 dies. tot s’ha accelerat molt i tots els processos s’han preestablert. Gravaves un tema de dalt a baix. Després de gravar-lo sempre l’escoltaves. Això no es fa mai ara.

Tots els discos de Pink Floyd tenen la seva tela. The Wall té un so més fosc que The Dark Side of The Moon, per exemple, però la temàtica també ho requereix.

És curiós, tu ho veus, perquè aquí podríem parlar també d’un altre tema, del llenguatge del so. Això és un tema molt ampli, jo sempre dic que a mi el millor piropo que m’han dit a la meva vida va ser la Teresa Forcades, la monja aquella tant…

La de les farmacèutiques…

Què és maquíssima! Doncs va venir a un bolo de la Lídia Pujol, La Cerimònia de la Llum, en que el so tenia un paper molt important. Me la van presentar i tal i “Ah, l’enginyer de so? Pues mira, gràcies perquè avui he entès que el so és un llenguatge.”

I incidint amb lo analògic/digital, hi ha una cosa que és com una obsessió. A la meva joventut, per a mi la peça clau de casa era l’equip de música [tema recurrent d’aquest blog]

L’equip de so…vas estar anys estalviant…

Allí sí que et jugaves els estalvis…[rialles…]

Encara el tens?

Sí. Però està parat.

No fotis…!

Bé, a veure si tu, amb la psicologia pots esbrinar què ens ha passat (perquè no m’ha passat tant sols a mi…) Hi ha tota una gent…

Ens hem tornat bojos. Què ens ha passat? Bé, vivim en una època que es va a l’engròs. Amb tot. A veure, jo ja et parlo com un vell ara (començo a ser-ho, no…?) Jo crec que s’ha perdut el gust per les coses. En general. Per unes hem guanyat però per unes altres hem perdut. Només cal mirar la televisió. La gent que surt. És d’un hortera terrible. I la música que sona també és hortera. Sembla que el món sigui dels horteres. Ha guanyat això. és trist que a les democràcies guanyi això. I és trist que en l’època de Franco (jo no sóc gens franquista sinó tot lo contrari) no sortia un tio mal educat per la tele. Ara veus Tele 5… Jo no tinc fills, però lo últim que voldria seria que veiés un programa de Tele 5 a les 6 de la tarda. Preferiria que veiés una pel·lícula porno. Aquells polvos que duren una hora… allò és ciència ficció. Lo altre és real. I un nano s’ho miraria cinc minuts, i no en fotria ni puto cas, i no passaria absolutament res. En canvi està veien una gent que es guanya la vida a base de ser mal educat i ser un d’allò… Llavors penso que s’ha perdut el gust per les coses. I és una putada.

Amb un company que també era molt aficionat [el Josep Rius, lo Ferro petit] fèiem viatges a Fidelcolor [el David assenteix] En aquella sala condicionada et deien: bafles americans o anglesos? De fustadenosequé. Ara sonen aquests, ara aquests altres… I he acabat escoltant la música en uns bafles cutres d’un ordinador…

Amb una meeeeerda…!!!

En mp3… dius, què m’ha passat?

Doncs que han guanyat ells. Que la tendència és aquesta. I encara en mp3… encara n’hi han de pitjors.

Encara sortiran formats més cutres?

De més compressió. Jo crec que sí. L’mp3 és una cosa molt pràctica. Seria comparable a un cassette però amb més qualitat. Lo que és trist és que jo em vaig comprar una furgoneta i ja no hi ha lector de CD. Això sí que és definitiu. Quan ja t’ho “faciliten”. S’ha perdut el gust per escoltar bé les coses.

És que el CD com a suport físic té els dies comptats.

Això fa 15 anys que ho sento.

Potser del tot no desapareixarà mai, però la tendència és aquesta. Que no posen facilitats.

Costarà. És molt pràctic alhora de donar-ne còpies. Ara hi va haver una revolada de gent que volia sentir les coses en vinil…

Sempre hi ha un reducte.

…però és un reducte molt petit.

Ens ha pogut, primer, la immediatesa. Millor tenir-ho ja que no pas esperar per tenir-ho millor.

Totalment.

I la mandra. Ha fet molt mal. Per ficar un exemple. Tenim el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana a l’estanteria. I estem treballant a l’ordinador. Per no aixecar-nos consultem la paraula a Internet.

(jo que viatjo molt) Vols anar al restaurant. No preguntes a una persona, escolta, per anar al restaurant tal? Fas més cas a això [senyala el mòbil] I això et pot portar a un precipici. Estem en un punt que estem fent més cas a les màquines que a les persones.

Escoltava tota la cara, i m’aixecava a canviar-la. Perquè ara parles de cara A i cara B i el jovent no saps de què els hi parles.

Que va… És una altra generació. És com el cinema. Jo en sóc un super amant. Els cines estan tancant tots. Les noves generacions no hi van. Estan en una altra cosa. Juguen a les màquines. És lo que toca ara. El meu pare era un tio molt modern. Sempre ho deia: “no és ni millor ni pitjor. S’ha de deixar pas als que venen”. El meu avi li deia al meu pare: “sempre estàs escoltant la mateixa música! I aquesta música és una merda perquè sempre és lo mateix”. El meu pare és mort. Saps lo què era lo mateix? Era En forma  [taral·leja la cançó]

Abans comprar un disc era una activitat. Estalvia pel disc. Compra’l. Aconsegueix-lo…

Pensant-hi, m’he adonat que molts cops ens compràvem un disc sense haver-ne escoltat cap tema! Com a màxim el single que havies sentit a la ràdio, i segons quina ràdio…

I que ara el fiquen i no diuen ni de qui és. Una cosa que no suporto.

Ara quan compres un disc (si és que el compres) ja has tingut l’oportunitat d’escoltar-lo de dalt a baix.

A vegades te’l compraves per una portada. Això s’ha acabat.

A Tàrrega, al carrer Santa Anna (tu no ho has aconseguit) hi havia una botiga de discos (ara hi venen bolsos) amb un aparador maquíssim que feia cantonada. Discos Garriga es deia. Hi havia un expositor de elepés que et queia la bava. Allí vaig veure el Heavy Horses, del Jethro Tull. Vaig dir, aquest disc me’l compro…

És que ara les noves generacions en qualsevol lloc del món ho tenen gratis. Per lo tant s’ha perdut un valor immens amb tot això. I els concerts igual. “Si és gratis sí, sinó no hi vaig”.

I quin equip tens tu? Encara va, o què?

Sí que va. Jo feia aquelles combinacions que cada cosa és d’una marca diferent (plat, amplificador…) Els altaveus són uns Infinity.

Fantàstics.

A mi m’agradaven molt. Dins a lo fidels que eren, tiraven a canyeros.

Un brillo molt anglès. Molt maco.

Jo de clàssica n’anava escoltant, però com que he escoltat molt rock m’agradava que…

…que tingués castanya. Lo més important són els altaveus. Lo que has de fer és recuperar-ho. No et costarà res i seràs més feliç.

Els temes d’aquest primer treball de The Alan Parsons Project estàn inspirats en textos d’Edgar Alan Poe. He inclòs A Dream within a Dream, que obre l’elepé amb la poderosa veu d’Orson Welles com a narrador. La música enllaça sense talls amb The Raven. Una Un disc realment impactant al seu dia.

146 “Las antípodas”

(Javier Krahe)javier-krahe_dolor-de-garganta

Javier Krahe

Dolor de garganta

1999

 

Javier Krahe.

N’ha caigut un altre. Ja ho dèiem aquí mateix fa un parell de lliuraments. I l’altre dia també ho comentàvem amb el David Casamitjana. Que ens trobem en un moment que els músics que van ser els nostres referents de joventut han arribat a una edat i, (és llei de vida, diuen) un dia per l’altre ens aniran deixant, ara l’un ara l’altre. Què hi farem… El Cansongs no es voldria convertir en un recull d’efemèrides, ni molt menys un obituari. Malgrat així, darrerament ho sembla. Hi han fets, luctuosos com el que ens ocupa, que no es poden obviar.

D’entrada admetre que servidor no era un gran seguidor del Javier Krahe. No n’havia seguit la seva música ni la seva trajectòria. El què sí feia era escoltar amb atenció les seves enginyoses lletres en alguna aparició televisiva o el ficaven a la radio. També recordo haver-lo escoltat amb interès en alguna que altra entrevista. Res constant. Més aviat de forma esporàdica i si s’esqueia.

Krahe doncs, no sembla el més adequat per pertànyer a l’univers estètic d’aquest blog. Estaria més proper a les propostes ètiques de l’Àlbum de cançons del Josep M Oliva. Musicalment Krahe es fa difícil d’encaixar, encara que molts cops s’envolti de bons músics que intenten, sovint sense èxit, guarnir i arreglar el seu despreocupat i malgirbat fraseig.

Tot i així la figura de Krahe es manté en peu. La forma es retira cap a les ombres per deixar al descobert l’home compromès amb si mateix. Irreverent, iconoclasta, satíric, ocurrent, sagaç, ingeniós. Una mena de savi d’un altre temps.

Jo, que ja he dit que no el tenia molt tractat, m’he trobat aquesta tarda amb el Joan Francesc Dalmau per parlar de Krahe. M’ha passat alguns apunts biogràfics, referències, fets transcendents. Crec que no cal reconstruir res aquí. Trobareu suficient informació arreu. Jo el que volia era parlar amb algú que sí que el coneixia i admirava. Precisament empapar-me d’aquesta admiració. Per acabar de convencem que dedicar-li una entrada a Javier Krahe valia la pena.

Per il·lustrar aquesta entrada, Las antípodas, una ingeniosa cançó escrita només amb paraules esdrúixoles.

16 "The cinema show"

                   

(Tony Banks / Phil Collins / Peter Gabriel /
Steve Hackett / Mike Rutherford)

Genesis

“Selling England by the pound”

1973

Al David Casamitjana, mag del so.

Aquesta setmana, per trencar una mica i marxar dels 70’, volia incloure algun tema més actual. Parlant amb el David Casamitjana, i sabent que ha passat pel mal tràngol de la pèrdua del seu pare, he volgut tindre una petita deferència cap a ell.
Aquest disc és un dels que més m’estimo. És un petit tresor. Recordo que el vaig comprar a Andorra, en un d’aquells viatges homèrics (vegeu l’entrada número 6 d’aquest blog) Només arribar, ja negra nit, pujo a les esgolfes, on havia reconvertit una habitació feta de nou, en el meu centre d’operacions. Tota una taula feta amb aquells angles i caragols metàl·lics arramblada a tot el voltant de la paret en forma de “u”, plena de discos, còmics, cartolines i estris per dibuixar (en aquell temps hi estava molt aficionat a dibuixar. Algun dia potser reprengui aquesta afició que ja ens ve de família…) A la part central, el plat i l’amplificador, amb els dos altaveus a cada extrem. i al mig de l’habitació, una cadira de bova, on em sentava exclusivament a escoltar música. Aquella habitació era un autèntic auditori. Malauradament aquesta activitat ja no la practico, i és estrany no escoltar música mentre faig altres coses, com ara escriure aquest article a l’ordinador. Alló sí que era escoltar de veritat, posant-hi els cinc sentits. Tal com deia, aquella nit, esgotat del viatge, no me’n vaig poder estar d’anar cap dalt a l’habitació i ficar un fragment d’aquest disc. Renoi quan sento els primers compassos, amb el Peter Gabriel cantant a cappella

“Can you tell me where my country lies?
said the unifaun to his true love’s eyes.”

(“Em pot dir on es troba el meu país?
va dir el unifaun als ulls del seu gran amor”)

… a veure, una miqueta com sona el segon tema… s’havia de tenir punteria per col·locar l’agulla al solc més fosc, que era on hi havia la pausa entre cançó i cançó…
Ostres noi, aquella introducció de piano era demolidora. Crec que ja en vaig tindre prou. Vaig anar a dormir amb la tranquil·litat que donava saber que havia fet una gran adquisició. I així va ser. És lo que sent diu un disc redó (valgui la redundància) Sobre bases de fórmules rítmiques canviants, unes harmonies i arpegis fastuosos i imaginatius, s’hi van creuant melodies que van i venen. Ple de detalls i matisos. Al tema final tot conflueix amb una naturalitat sorprenent, tot lliga. És d’aquells punts en què un grup aconsegueix el seu estat de màxima maduresa. Reconec que ha estat difícil escollir un sol tema, tots són molt bons! Però clar, no puc pas col·locar tot el disc… en tot cas espero engrescar al personal perquè l’escolti pel seu conte.

Després va vindre “The lamb lies down Broadway”, un doble Lp irregular, on ja es denoten les tensions entre els membres del grup i que van desembocar amb la sortida del grup del Peter Gabriel, que ja tenia el cap en altres coses. Malgrat haver fet algun treball de mèrit, sense ell, Genesis ja no va ser mai el mateix. Peter Gabriel era l’autèntic líder i engrescador del grup. Les regnes les va agafar el Phil Collins, que ja em perdonareu, tot i tenir un gran talent, al Peter Gabriel no li arriba ni a la sola de la sabata (algú ho havia de dir…)

Alguna vegada hem comentat amb el David que cada cop que tornes a escoltar aquestos discos tenen absoluta vigència, i és perquè grups com Genesis estaven formats per músics de veritat.