Etiqueta: Mr Cansongs

292 “How Glad I Am”

(Jimmy Williams / Larry Harrilson)

Chrissie Hynde & Valve Bone Woe Ensemble

Valve Bone Woe

2019

El Foment, revisited

La tarda transcorria, mandrosa. Erem en aquella època de l’any en què les primeres tronades anuncien la fi de l’estiu. Els mosquits van picant fora de si veiem que se’ls hi passa l’arròs. Les tardes s’escursen i les manigues s’allarguen. Els propòsits s’amunteguen i s’hauran de guardar per un altre any. La verema i l’escolar ja són a tocar. Quan Mr Cansongs va entrar, el Foment era gairebé buit. Ningú al taulell. Sols al fons, uns homes feien el remigio. Va seure en una taula i es va quedar embadalit mirant els raigs de sol que entraven per les vidrieres. El temps semblava aturat. Fins i tot a la taula del fons la partida semblava haver entrat en un lapsus sense resolució. Al cap d’una estona sense precisar va arribar Mr Raons. Es van saludar. Al seure el temps va tornar a correr. Clients a la barra. La mestressa. Els cafès. La conversa.
– Quan feia que no ens veiem?
– Molt temps. Massa.
– I bé, quines raons et porten aquí?
– Les cançons, és clar –va dir Mr Cansongs– És lo de sempre. Amb el temps sembla que un s’hi hagi d’acostumar. Però la veritat és que cada cop és més dur.
– La confiança fa fàstic…
– Tot són raons… m’escridassen. Voldrien discutir. Jo, per no fer mal, callo. Però això encara ho enpitxora. Els desespera.
Mr Raons va fer un gest d’aprovació mentre escoltava atentament.
Mr Cansongs semblava buscar les paraules adients.
– És com un combat de boxa. Ara jo defujo el combat. Si l’accepto, només encaixo els cops. Faig de sac. Ells voldríen un intercanvi de cops. Acarnissar-se. Però en un intercanvi estic perdut. Faci el que faci em toca el rebre. L’altre dia, per exemple. Es va escampar que la Billie Eilish, una nouvinguda, sortiria del celler. Clar, els més veterans em van ficar a parir. No saps com es va ficar l’Iggy… estava fora de si. Que una mocosa com aquesta els passi la mà per la cara no ho suporten.
– No has de fugir –ha dit Mr Raons apurant el cafè i en to reflexiu– Només fa que ajornar el combat. I alimentar la ràbia. Has de desconcertar-los. Amb preguntes. Curtes. Que els faci reflexionar.
Amb un gens de Mr Raons n’hi va haver prou perquè la mestressa servís uns xarrups de whisky.
– No és fàcil… –lamentar Mr Cansongs– En el fragor de la batalla és difícil trobar les paraules adients.
– Però s’han de trobar.
– Això està clar. Apropar-se i no dir res és rebre segur.
– Has de ser ràpid i precís. Mai alçar la veu. Ah, i una abraçada sempre dóna bon resultat.
Es van adonar que a les taules del voltant hi havia tot de músics. Deuria fer estona que eren allí xerrant entre ells de manera distesa. Amb la mirada de seguida es fiquen d’acord. Començen a desgrana una melodía de cadencia parsimoniosa. Una dona entra amb pas ferm cap a la barra. Amb el seu porte i vestimenta –samarreta i texans. Frac i botes altes– no aparenta l’edat que té. Imposa.
– És la Chrissie Hyde… –Ha dit de baix en baix Mr Cansongs– La cantant dels Pretenders. Acaba de treure un disc d’estàndards. Versions molt elegants.
How glad I am, tot un clàssic que va popularitzar Nancy Wilson, per allà els 60′. El Foment queda sumit en un estat d’ensomni. Fins i tot els de la taula del fons aturen la partida per parar l’orella.

218 “La Femme d’Argent”

(Nicolas Godin / Jean-Benoît Dunckel)Air-Moon Safari

Air                  

“Moon Safari”

1998

 

Electrònica sumptuosa

Amb que em surt vostè ara, Mr Cansongs? Electrònica sumptuosa… Mr Raons. Molt apalancat, no li sembla? Això és en plan chill-out. Estirat sobre una catifa i quatre coixins en un antro d’Eivissa… No va mal encaminat. Jo és que si no és a certes hores i amb un refrigeri als dits segons quines músiques no m’he les empasso. Ja sé que vostè és més de Pets Shop Boys… Per exemple. No pateixi, que qualsevol dia el sorprenc amb un estirabot.  A veure… S’hi ha fixat que la música d’Air té un aire modern i retro al mateix temps? Crec que és una de les característiques d’aquest duo francès. Ara que ho diu… Clar que ha plogut molt. És curiós com tota aquesta fornada de músics/alquimistes beuen de moltes fons. Per exemple, en La Femme d’Argent hi han elements més que evidents de Runnin, d’Edwin Starr

https://youtu.be/C-LjPfVv-eQ

No se’n diria plagi d’això? La cosa va més de cameo, ja m’entén. No deixa de ser un joc. De moment deixis encisar per aquesta Femme d’Agent. Relaxis… Això, Relax Ja sé per on va. Tot arribarà…

 

211″The Promise You Made”

(Peter Kingsbery)Cock_Robin_Album

Cock Robin

“Cock Robin”

1985

 

1985 (sopa de lletres)

Apreciat Mr Raons. En un acte insòlit aprofito aquest lliurament per resoldre tres qüestions (tres en una). Contestar el seu comentari (un…) Entregar aquesta entrada del blog (dos…) Satisfer la seva petició (i tres!)

Per facil·litar-ne la comprensió reprodueixo aquí íntegre el comentari que va fer Mr Raons a l’entrada 210 del Cansongs.

Mr. Cansongs…

Ja torno a ser aquí.

Personalment la música del Richard hawley no m’acaba de fer el “pes”. Ja veig que a l’Antoni Seres li agrada per una vivència viscuda… i aquest és el clau que reble la cabota.

Tota música ens agrada per efecte de les vivències personals, per allò que ens recorda…

Jo proposo l’any 1985… quan estava a punt d’anar a la “puta Mili” a viure les seves històries…. Abans de marchar em va flipar la música de Robin Cook: The promise you made… recomano la versió subtitulada i en B/N… eren temps on la lletra de les cansongs tenien sentit.

Mr. Raons

Però anem a pams. El que m’ha empès a fer aquest triple salt ha estat una afirmació que fa al teu darrer comentari. Diu així… “1985 (…) eren temps on la lletra de les cansongs tenien sentit”. És una frase realment pertorbadora. Passem a analitzar-ne el sentit (redundància molt escaient en aquest cas…) Què vol dir? Que ara les lletres no tenen de sentit? O que ja no tenen sentit per a vostè? Aquesta segona asseveració crec que la podem descartar doncs, de ser certa voldria dir que la vostra salut mental o anímica, Mr Raons, estaria en seriós perill. Un home de lletres i erudit com sou, un paladí de la semiòtica, doctor de l’hermenèutica, profeta de la paràbola, no pot deixar marxar les paraules buides de contingut. Podríem rebaixar el vi dient que potser es tracta del que se’n diu alienació mental transitòria, cosa que alleujaria la meva inquietud, i a hores d’ara aquest text deixaria de tenir sentit.

Anem per la segona opció (no menys preocupant) en què la frase voldria dir el que diu, és a dir, que ARA, les lletres no tenen sentit. No hi veig ni cap ni peus. Potser, Mr Raons, va caure en el disc equivocat. Jo em veig en cor d’afirmar que les lletres de les cançons sempre tenen un sentit. I per argumentar-ho presentaré com a exemple 4 cançons relativament recents en que quedarà palès que entre el que ens deien les cançons de l’any 1985 i el que ens diuen les d’ara (tret d’alguns trets estètics) no hi ha cap diferència. Ens mourem dins un mateix rang. Grup o solista amb veu femenina que fan música pop. Queden descartats lisèrgics entestats, messies fumats i trobadors urbans.

De què va la cançó de Cock Robin? El mateix títol ho diu: The Promise You Made (La promesa que van fer). Ens parla d’un compromís contret entre dues persones. Anem amb els exemples.

The XX, al tema Chained (Encadenats) la banda anglesa ens parla més o menys estretes i absorbents.

Lliures o encadenats
T’ho pregunto…
Et quedaràs?
Et vaig subjectar massa fort?
No vaig deixar entrar prou llum?

A Born To Die (Nascuts per morir) la novayorkesa Lana del Rey fa referència, amb termes més extrems, de relació i compromís

Vine i dona un passeig pel costat salvatge
La vida, encara pretenguis que tot el què implica és
Deixe’m estimar-te fort sota la pluja
T’agraden les teves noies dements
Escull les teves últimes paraules, aquest és l’últim cop
Perquè tu i jo, vam néixer per morir

Wasting My Young Years (Estic malbaratant la meva joventut) de London Grammar. També apunta al compromís (potser més personal en aquest cas)

Estic malbaratant els anys de la meva joventut
No importa si…
Potser…
Estem

Per acabar, Adele, amb aquesta deliciosa Someone Like You (Algú com tu) Una possible continuació (amarga) de promeses trencades del tema de The Promise… de Cock Robin.

Vaig sentir que et vas establir
Que vas trobar una noia, i que ara estàs casat
Vaig escoltar que els teus somnis es van fer realitat
(…)
Esperava que veiessis la meva cara i recordessis
que per mi no ha acabat

No importa, trobaré algú com tu
No desitjo res més que lo millor per tu també
No m’oblidis, t’ho prego
Recordo que vas dir:
“L’amor a vegades dura, altres en canvi, fa mal”

Se li entén tot… En definitiva, totes aquestes lletres ens parlen de relacions, compromís, de l’amor per ser més genèrics. Quin percentatge de cançons s’ocupa de l’Amor o la falta d’aquest? (lisèrgics, messies, trobadors a part…) Un 80%? Un 90%? Una dada a reflexionar…

Davant de tanta evidència, què li ha passat doncs a Mr Raons? Potser el record sobtat i funest de la puta mili l’han trastocat. Li ha malmès el còrtex deixant-lo inhabilitat pel sa judici.

Mr Raons, espero que els meus arguments hagin estat suficients. Us desitjo una pronta recuperació i que recobreu del tot la raó.

I per tancar aquest missal us deixo una frase que potser us ajudi a meditar. Una cita de Rafael Argullol…

El dogma ens diu que entre dos punts la línia recta és el camí més curt. El mite ens diu que a vegades el camí més curt és una corba.

Cordialment

Mr Cansongs

204 “Sea Nature”

(Steve Hillage / Miquette Giraudy)Green

Esteve Hillage

“Green”

1978

 

Guitarra còsmica

Caram, em té desconcertat amb els seus horaris. El ritme del Cansongs està directament lligat al meu sistema nerviós. Molt neurològic el noto. Amb què em ve ara…? Steve Hillage. Un guitarrista londinenc que va pertànyer a l’anomenada Escena de Canterbury (o So Canterbury) un terme que serveix per anomenar una sèrie de músics i bandes de l’entorn de dita ciutat (no exclusivament) que barrejaven de manera curiosa rock i jazz amb unes gotes de psicodèlia. Amb aquest “mejunjes” no m’estranya que el seu sistema nerviós salti pels aires… Gong, Soft Machine, Caravan. Grups força interessants que haurem d’anar treien del celler. No, si de bons propòsits vostè n’està ple. Una altra és que després ho compleixi. Sigui benvolent… No es fiqui nerviós ara. I ara. Vostè sempre és raonable. I cregui’m, deixar-se endur per la música de Steve Hillage és tota una experiència plaent. Els seus solos de guitarra són “agilmourats”, però més incisius (anava a dir més nerviosós…) i que planegen sobre un entorn més còsmic. El so també és més processat. Ja sap que jo sóc més tainted love. Més terrenal. Bon viatge. Bon quedar. A reveure… si torna…

203 “Meridiana”

(Enric Montefusco)enric-montefusco

Enric Montefusco

“Meridiana”

2016

 

2×1

Vol dir que no s’ha passat? Dos lliuraments de patac. Després de tants dies d’abstinència poden causar mal de ventre. Ho admeto. Ha estat un rampell. Però amb la quantitat de música que hi ha em fa ràbia no poder ser més disciplinat. Això ja ho ha esmentat al lliurament anterior. És just el que em falta. disciplina. Per això aquest blog va a batzegades. Centris en el tema. Sí, té raó. A l’Enric Montefusco l’he descobert avui. Prové dels extingits Standstill, una banda sorgida de l’àmbit del hardcore punk underground de Barcelona. (1995-2015) amb una llarga trajectòria dins l’ambient indie rock (amb autoedició inclosa). Actualment en “parón indefinido” figura a la seva pàgina web. L’any passat Enric Montefusco, va treure Meridiana, el què fins ara és el seu primer i únic disc en solitari. Un disc bonic, amb bones cançons, on Montefusco tira de fantasmes. “Tenemos una vida para deshacernos de los fantasmas”. Per saber-ne més de tot plegat m’ha semblat interessant llegir aquest article ¿Standstill o Enric Montefusco?  Aquesta entrevista també és interessant Enric Montefusco Tira d’hemeroteca… Ja ho veu. Tots tenim les nostres pròpies fons d’informació diria el Pesquises…

202 “Larks’ Tongues in Aspic, Part One”

(D. Cross / R. Fripp / J. Wetton / B. Bruford / J. Muir)king-crimson-larks-tongues-in-aspic

King Crimson

“Larks’ Tongues in Aspic”

1973

 

John Wetton

Una altra necrològica? Això en lloc de ressenyes semblen esqueles. Malauradament així és. Darrerament la producció d’aquest bloc ve marcada pel toc a difunts. Sap greu però hi han cites i esdeveniments que no es poden passar per alt. John Wetton ens va deixar l’altre dia. Un més que se’n va. El crepuscle dels deus. Si busquem a la Wikipedia John Wetton va estar en un fotimer de grups. I tant! Sols coneixia la seva trajectòria a grans trets. Només sabia que després de King Crimson havia format part d’Asia, una d’aquelles superbandes que en diuen. Per cert, això de les superbandes seria el resultat de reunir a destacats músics de diferents grups en un de sol. És una fórmula que se sol perdre en malabarismes o estirabots. Ai si el senten… Déu hi faci més que nosaltres.

john-wettonEn tot cas aquella etapa de John Wetton amb King Crimson va ser gloriosa. (1973-74) La banda, liderada per Robert Fripp, es nodria d’excel·lents músics que rarament repetien més enllà de dos o tres àlbums. Això va permetre a la formació evolucionar constantment sense caure en l’estancament. Pel que diu King Crimson és una superbanda. No ben bé. En la cort del Rey Carmesí Robert Fripp regnava. Una mena de tirà dinamitzador. Això no és un oxímoron…? Que sabia donar veta. De fet en dona. Després de tants anys encara estan en actiu. El secret? Disciplina crec que en diu el Fripp. Per frippar…

184″Love Shack”

(Kate Pierson / Fred Schneider / Keith Strickland / Cindy Wilson)The_B-52's_-_Cosmic_Thing

B-52’s

“Cosmic Thing”

1989

 

Activitat soterrada

Encara estem (alguns…) de vacances i enguany la sequera i la calor apreten. És més època de banyar-se a la platja que de tesis doctorals. Preste més empinar els colzes que clavar-los. Les activitats disteses a l’aire lliure són més agraïdes que no pas l’entotsolament en un despatx. La mandra, les migdiades i l’embaltiment són pròpies de l’estiu, més que no pas grans travessies pel desert.

Doncs malgrat tot això. Que la quietud i el silenci semblen regnar al blog. Que tots els indicis ens van en contra. Que les circumstàncies no convidin a l’optimisme, puc donar fe que a la redacció del Cansongs hi ha una activitat desenfrenada, on es treballa en varis fronts, a tota màquina i amb l’entusiasme que caracteritza tota la plantilla. Mr Pesquises s’ha endinsat en l’exòtica gastronomia oriental. Dominika N, la nostra seductora agent triple, no deixa d’utilitzar els seus encants innats per desentranyar misteris. El Joan Francesc fa adaptacions musicals impossibles, i se’n surt. Mr Raons es carrega de raons per aparèixer en qualsevol moment, això sí, d’una manera raonable. Mr Cansongs mira de ficar ordre a l’atapeït celler, que malgrat ser infinit aviat es quedarà petit. L’Enric Valls s’està refent del seu darrer comentari en que es va quedar sense aire.

Abnegats, anant d’aquí cap allà, com formiguetes, tots treballen sense repòs en un cubicle soterrat i secret. Es resguarden de la calor i les adversitats de la nostra Època amb un enginyós sistema de ventilació sostenible, que bombeja optimisme i il·lusió diluïdes a parts iguales, mentre que per l’altre extrem expulsa les contrarietats i els mals rotllos. A la zona d’expulsió, a l’exterior, degudament senyalitzada, hi ha un cartell que adverteix del perill d’apropar-s’hi a petits i grans.