Tag Archives: Psicodèlia

216 “Lucy in the Sky with Diamonds”

(Lennon)Sgt._Pepper's_Lonely_Hearts_Club_Band

The Beatles

“Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band”

1967

 

Sgt Pepper

“No podem tocar pop, els Beatles ja ho van fer tot”

Kurt Cobain

Dins la tessitura en que ens trobem darrerament de celebrar esdeveniments no podem deixar passar per alt els 50 anys de la publicació de Sgt. Peppers…, disc fonamental dins la trajectòria de The Beatles i de la història de la música popular.

Un any abans, amb la publicació del seu magnífic àlbum Revolver, The Beatles ja estava consolidant com a grup de referència del pop. Les següents gravacions vindrien marcades per les lluites internes d’egos (McCartney-Lenon bàsicament), les pressions discogràfiques (allò de la gallina d’ous d’or…) i l’autoexigència marcada per la pròpia grandesa del grup, i algunes anades d’olla.

La concepte del disc s’ha d’atribuir a Paul McCartney , que planteja la idea d’enregistrar un àlbum amb cançons interpretades per una banda fictícia, però que sembles real, capitanejada per aquest tal Sgt Pepper. Això els va permetre, si cap, donar ales a l’experimentació. Les lletres de Stg. Pepper’s està plenes de referències, jocs intel·lectuals i dobles sentits (sobretot referents al consum de drogues)

La portada, obra de Peter Blake i Jann Haworth, la més imitada de la història, és un reflex del torrent creatiu, excessiu, incontrolable de The Beatles.

Anuncis

204 “Sea Nature”

(Steve Hillage / Miquette Giraudy)Green

Esteve Hillage

“Green”

1978

 

Guitarra còsmica

Caram, em té desconcertat amb els seus horaris. El ritme del Cansongs està directament lligat al meu sistema nerviós. Molt neurològic el noto. Amb què em ve ara…? Steve Hillage. Un guitarrista londinenc que va pertànyer a l’anomenada Escena de Canterbury (o So Canterbury) un terme que serveix per anomenar una sèrie de músics i bandes de l’entorn de dita ciutat (no exclusivament) que barrejaven de manera curiosa rock i jazz amb unes gotes de psicodèlia. Amb aquest “mejunjes” no m’estranya que el seu sistema nerviós salti pels aires… Gong, Soft Machine, Caravan. Grups força interessants que haurem d’anar treien del celler. No, si de bons propòsits vostè n’està ple. Una altra és que després ho compleixi. Sigui benvolent… No es fiqui nerviós ara. I ara. Vostè sempre és raonable. I cregui’m, deixar-se endur per la música de Steve Hillage és tota una experiència plaent. Els seus solos de guitarra són “agilmourats”, però més incisius (anava a dir més nerviosós…) i que planegen sobre un entorn més còsmic. El so també és més processat. Ja sap que jo sóc més tainted love. Més terrenal. Bon viatge. Bon quedar. A reveure… si torna…

157 “White Rabbit”

(Grace Slick)Jefferson Airplane

Jefferson Airplane

“Surrealistic Pillow”

1967

 

El despertar del 380

Estimats i soferts lectors del Cansongs. Ens adrecem a vosaltres per trencar aquest llarg i imperdonable temps de silenci. Creiem que no hi res més desconcertant que aquests lapsus, aquesta mena de coitus interruptus que pateix de tant en tant aquest blog (assemblees de la CUP a part) Com que intentar de justificar-ho seria del tot inútil ja ni ho provarem. Mirarem de salvar l’expedient fotent-li canya a l’assumpte i tirant pel dret.

Com cada any, quan aquest s’acaba i en comença un altre de nou ens marquem grans propòsits (deixar de fumar, aprimàs, anar al gimnàs, baixar el colesterol, veure totes les temporades de Joc de trons…) Aquí també ho podríem fer (lo dels propòsits) No prometre’m res (això d’utilitzar el plural muda molt. Sembla que hi hagi tot una corporació al darrera confeccionant entrades a dojo per aquest blog…) Garantir un lliurament setmanal sembla un mal acudit. La gran fita inicial d’aconsigar en número de cançons a les del Josep M. Oliva, hores d’ara és una utopia (ell va pel 242 i se’l veu fresc com una rosa) De temes musicals no en falten. De idees sembla que tampoc (i menys si els de la CUP van fent…) Sols cal una bona dosi de voluntat i temps, molt temps (que els clons es fiquin a treballar. La corporació de la què parlàvem…)

Els de Star Wars (i ara me’n vaig d’una punta de galàxia a l’altra) es veu que també tenen plans. Sembla ser que d’aquí al 2020 ens avasallarán cada any amb episodi nou d’aquesta franquícia galàctica. De moment enguany ja han irromput de valent (anava a dir amb força) amb El despertar de la força (vindria a ser l’episodi VII de la saga) Trepidant! J.J. Abrams sap el que es fa. El futur de la galàxia està en bones mans. En aquest blog en prendrem exemple i a veure si se’ns empega alguna cosa de l’esperit dels cavallers jedi. Que la força ens acompanyi! (que ens farà falta tot…)

I com a tema musical, un plat fort. Com gairebé sempre l’escrit i la música no tenen res en comú. Això sí que ho anem complint fil per randa) White rabbit, tema psicodèlic per excel·lència dels Jefferson Airplane. A banda del tema original comptem a una versió feta expressament per l’ocasió. Està magnificament versionada pels Walkin’ Roots, grup format per dos joves intèrprets de les nostres contrades i que ho fan d’allò més bé, i als que agraïm la seva col·laboració i els hi desitgem un futur esplendorós.

Walkin’ Roots – White Rabbit from Jordi Giribet on Vimeo.

 

152 “Let It Happen”

(Kevin Parker)Tame Impala-Currents

Tame Impala

“Currents”

2015

 

La psicodèlia combina amb tot

Tal dia com avui, un 15 de setembre de 1975, fa justament 40 anys, es va editar Wish You Were Here, el magnífic disc dels Pink Floyd. Avui però no tiraré d’efemèrides. A aquest emblemàtic àlbum dins la meva particular col·lecció de preferències vull dedicar-li una entrada més acurada, sense urgències i amb el tractament que es mereix. No voldria menystenir als protagonistes d’avui, però tractant-se d’una banda relativament jove cal veure si amb el pas del temps assolirà la trajectòria de David Gilmour, Roger Waters i companya. Bé, són altres temps.
Actualment la psicodèlia disfruta d’una bona salut. Multitud de grups nous arreu del món fan música que, d’alguna manera invoca aquells aires renovadors de finals dels 60’. Això és el que a primera vista (o primer cop d’orella) podríem dir dels Tame Impala, i que seria el que d’alguna forma els relacionaria amb Pink Floyd, encara que només fos de manera esbiaixada (ja sabem que això de les etiquetes és un tema discutible) Els australians formarien part d’aquesta nova corrent. Clar que avui en dia la psicodèlia no es serveix sola. Es barreja amb altres ingredients i combina amb tot. Si féssim una deconstrucció matussera, (a la manera de Ferran Adrià) de la música dels Tame Impala hi trobaríem una barreja de lo més variada. Un bon raig de música disco. Uns grans matxucats de soul. Unes gotes d’àcid rock. Essència de folk. Un pensament r&b. Tot ben agitat i servit ben fred. Sempre s’ha dit que les barreges acostumen a fer mal. No és el cas de Tame Impala, que sap dosificar els ingredients de forma proporcionada i en el seu punt just. De moment Tame Impala ens ofereix un beuratge força refrescant. Ja veurem com evoluciona amb el temps. I també a la panxa.

138 “Vitamin C”

(Karoli / Czukay / Liebezeit / Schmidt / Suzuki)Can-Ege-Bamyasi

Can

Ege Bamyasi

1972

 

Pols i ubiqüitat

Aquell matí les hores transcorren arrossegant-se dins del despatx. Al advers de la porta el nom de Mr. Pesquises invertit enterbolit pel vidre glaçat. Assegut, miro embadalit com la fum del cigarro s’enfila a través del raig de sol que entra per la finestra. Tal vegada es rebel·len volves de pols suspeses en l’aire descendent sense cap presa, fins aterrar mansament sobre l’expedient que tinc sobre la taula. És el del cas de la taula voladora. La resta són al prestatge, convenientment arxivats. El gat perdut, la pilota embarcada, l’aigüera embussada… tots casos tancats. Ara mateix l’únic cas obert i de moment sense possibilitat de resolució és el de la ditxosa taula. Fa mandra ficar-se en un cas aparentment senzill però que a mesura que passa el temps es complica més i més. Els testimonis directes han oblidat (o volen oblidar) els detalls. Potser per deixadesa (o per por). Han desaparegut probes (o directament s’han destruït?) Ell lloc dels fets està contaminat (ves a saber si expressament). Em pregunto qui hi ha al darrere de tot aquest cas?

La pols és assumpte per ociosos. Quan un entra en acció la pols desapareix. Es fa invisible. Tal vegada penso en la bellesa de l’escena. Amb l’estètica del moment. Vist des de dalt, en un pla zenital, la imatge deu ser estupenda. La llum, el fum, jo recolzat sobre la taula i el mentó entre el palmell de les mans. Llàstima que un no pot ser protagonista i espectador alhora. Els temes de la pols i la ubiqüitat em fan pensar que, en la meva condició de detectiu privat (en pràctiques, tot s’ha de dir), per arribar a ser un autèntic professional del ram em caldria introduir, com a mínim, dues figures importants i imprescindibles per a tot detectiu privat que es preï. Una figura seria la de la secretaria fidel. Una noia guapa però gens vanitosa. Noia eficient, pulcra, intel·ligent, educada, discreta i abstèmia. Sensible, ordenada i detallista. Secretament enamorada del seu jefe però que mai gosarà a dir-ho. Per ell, en canvi, és com una segona mare (l’esmorzar a taula, camises planxades…) Una germana gran molts cops, sobretot quan ell li confessa entre sanglots i ferum d’alcohol, galta empegada a les popes, els seus desenganys amorosos amb dones perverses. Però ara mateix no em puc permetre aquest luxe. Que l’únic que faria seria treure la pols i canviar la distribució del despatx cada 15 dies.

L’altra figura en que he pensat és la del confident. Aquell que se’n assabenta de tot. Que fa de vigia mentre un dorm. Que respon sense fer preguntes. I aquest servei sí que me’l puc permetre. M’aixeco d’una revolada. Em fico la gavardina i el barret. Surto i tanco la porta amb decisió. Amb l’embranzida, he deixat darrera meu una estela de pols suspesa a l’aire.

És mig matí quan arribo al centre. Com de costum el meu home és recolzat al peu de pedra de la Creu de terme que presideix la cruïlla. Punt neuràlgic de la vila. L’encontre, amb aquella figura sota l’escalonat de pedra, atorga a l’escena dots transcendents, com si estiguéssim al mateix peu d’una escalinata romana. El Prims és un paio (que no és paio) carrincló i escardalenc. Xupa i pantalons texans. Bota campera. Relativament jove però revellit i socarrimat per algun excés del passat. Està fet pols, vaja. Coneix el carrer com ningú. No se’n mou. En forma part i per això passa inadvertit. Al contrari d’altres vegades, que sempre em feia l’orni, avui m’hi he acostat tot simpàtic. Sembla que avui farà bo, oi? li he dit com aquell que hi parlés tot sovint. Ai, home… sí noi… m’ha respost mentre amb un somriure m’ensenyava tota una ristra de dents ratades i ennegrides. Escolta Melà… em podries fer un favor?… em pots deixar un euret deu per fer un cafè? Ja ho trobarem home… Amb aquest personal cal ser ràpid de ment. Sembla que em confon per un altre. O potser ho fa veure? Aquesta segona opció denotaria que en cas de que anessin maldades estaria disposat a ser discret. A callar com un puta. A dir jo a aquest paio no el conec de res. Aquell matí jo vaig parlar amb el Melà… Quin professional, noi, he pensat. Estava clar que coneixia els codis del carrer. La llei no escrita dels proscrits. He aprofitat l’avantatge que m’oferia amb safata.

Abans però, evitem ser vistos pels ocupants del banc del sinofos. Asseguts una mica més enllà, al mig del passeig, són una mena de competència deslleial. Difamen, esbomben i dilapiden tota mena d’informació, fins a deixar-la inservible quan, de no obrar així, podria ser d’un gran valor per professionals com un servidor. Trec la cartera i al Prims li salten els ulls del cap. Li dono 10 cèntims dient que tinc un petit encarreg per ell i prometent que, un cop complert, li seran lliurats la resta dels diners. El Prims i jo marxem cadascú per la seva banda emplaçant-nos al carrer del Calvari, sens dubte un indret menys concorregut i més discret. Vull ficar-lo a prova. Abans de fer-li confiança cal comprovar la seva predisposició i, sobretot, la seva eficàcia.

Un cop al Calvari (de manera improvisada però sense que es noti) li dono les instruccions pertinents. Aprofito que un paio ros, no massa alt, d’uns quaranta i escaig i amb un xandall llampant és a punt d’entrar a cal Marina. Indico al Prims que resti al cap del carrer i que, de manera dissimulada vigili les maniobres d’aquell foraster. Jo seré a l’altra punta de carrer, controlant que el personatge en qüestió no ens volgués despistar fugin per alguna de les portes del darrera, les que donen a la cuina o al vell cinema. En qualsevol cas ell, el Prims, no havia d’abandonar el seu lloc fins haver informat degudament de les incidències i passar-me’n un informe detallat. Un euro bé s’ho valia.

No sé quan temps havia passat però l’espera es feia eterna i res no passava. El sol començava a ser de justícia. De tant en tant, d’amagat, feia petites incursions carrer avall per treure el cap. Efectivament el Prims restava diligent al seu lloc. Em decideixo a espiar per la finestra cap a dins del bar per comprovar que el paio del xandall no s’ha esfumat. De puntetes, estirant el coll, per sobre dels adorns empavonats del vidre veig que el paio del xandall encara hi és. De sobte, darrera meu la remor d’una presència em sobresalta. L’ensurt és considerable. Més quan, pel costat meu passa un paio ros, no massa alt, d’uns quaranta i escaig i amb el mateix xandall llampant, clavat al de dins. No me’n sé avenir. Això sembla l’atac dels clons. Encara no estic refet i el paio del xandall-2 va Calvari avall. Passa per davant del Prims. Torno a espiar per la finestra i el pitjor dels presagis es confirma. El paio del xandall-1 encara és dins. En un malabarisme ocular guaito dins i fora simultàneament i comprovo que, efectivament, hi han dos paios del xandall. Que estan repetits.

Aquest cas s’ha complicat de mala manera. Hauré de prendre cartes en l’assumpte. A més, no hi ha res més incòmode que vigilar davant d’un bar i passar sed. Amb una gest còmplice indico al Prims que esperi una estona més al seu lloc. M’armo de valor i entro a Cal Marina. Em recolzo al començament de la barra i demano un got d’aigua de l’aixeta. El paio del xandall és a l’altra punta de barra, parlant de manera distesa amb un grupet i amb aires de no tenir cap pressa. Faig un sant Hilari i mentre demano una altre got d’aigua paro l’orella. Me’n assabento que el paio en qüestió és un dels dos bessons de cal Gendret (els havia conegut de jovenets quan venien a estiuejar a casa del seu padrí) Això resolt l’enigma. No es tracta d’un paio repetit sinó de dos que s’assemblen. És normal que dos bessons, mentre són petits, vagin vestits iguals. Suposo que per qüestions pràctiques. No ho és tant de normal que de grans continuïn coincidint amb el vestuari. Suposo que deuen ser socis del mateix gimnàs o club esportiu. D’aquí que duguin el mateix xandall. Tot lliga. Cas resolt.

Surto a fora i veig al Prims que encara aguanta en la seva posició (amb aquest sol encara es desmelarà…) Espera delerós la seva recompensa. Com a tràmit li demano si ha vist passar al paio del xandall. La resposta és previsible doncs abans li ha passat a un pam del nas. Davant la meva sorpresa em contesta que no. No crec que així, a corre-cuita, el Prims sigui capaç de distingir un bessó de l’altre. Dret a llei però, em diu la veritat. El paio del xandall que jo li he dit de vigilar encara no ha sortit del bar. Hi han dues possibilitats (avui sembla que tot està duplicat…) o bé és un fisonomista excepcional (destria un bessó de l’altre) o és un veritable encantat (ni l’ha vist passar) Sembla que em quedaré amb el dubte. Lo promès és deute. Quan trec la cartera el Prims fa un vista com un saler. He retingut fort l’euro fins que me’l ha arrabassa dels dits i ha enfila el passeig, més content que un gínjol.

Jo marxo Calvari amunt. Darrera meu, les meves petjades aixequen un rastre de pols. Diria que és la mateixa pols que em trobaré al despatx i que sembla ser per tot arreu.

Vitamin C és un tema del grup alemany Can que apareix a Puro vício, la magnífica pel·lícula de Paul Thomas Anderson basada en la novel·la homònima de Thomas Pynchon. Ambientada a finals dels anys 60, narra les peripècies de Doc Sportello, un detectiu privat força peculiar i que alguns cops sembla emparentat amb el nostre estimat Pesquises. La pel·lícula vindria a reflectir que en una època on les substàncies alucinògenes i estimulants estaven a l’ordre del dia, la percepció de la realitat s’havia de veure forçosament afectada. Podem gaudir d’una recent i magnífica versió de Unknown Mortal Orchestra. També una gravació dels seus creadors, el grup Can.

Vitamina C
El seu pare es va comprar un avió.
La seva mare guarda tota la pasta familiar,
Una maca bufetada, em quedo al racó,
Ella viu fora i dins de l’harmonia.

Ei tu,
Estàs perdent, estàs perdent, estàs
perdent, estàs perdent la teva vitamina C.

I per Nadal muntant el seu poni
O trepitjant el cap de l’home porc,
Una maca bufetada, em quedo al racó,
Ella viu fora i dins de l’harmonia.

Ei tu,
Estàs perdent, estàs perdent, estàs
perdent, estàs perdent la teva vitamina C.

(Traducció: Daniel Giribet)

116 “I’m Waiting For The Man”

(Lou Reed)Velvet_Underground_and_Nico

The velvet underground & Nico

“the velvet underground & nico”

1967

 

Microcosmos

En record de Joan Barril i l’illa del tresor.

 

Un mapa (cartografia a mà alçada)

No donaré noms però segurament no caldran. El lector que conegui l’indret endevinarà el lloc descrit i lligarà caps. Qualsevol semblança a la realitat no és casual.

Una ciutat o poble està format per barris. El caràcter d’aquesta ciutat o poble el marca la suma de tots aquests barris. I cada barri té la seva pròpia idiosincràsia. De fet el lloc al que ens referirem no arriba a barri però d’idiosincràcia en té molta. És un petit tram de carrer delimitat per dues cruïlles i creuat per dues arcades. Uns pocs metres quadrats que donen molt de si. Una mena de microcosmos amb un hàbitat auto-suficient. Un òrgan viu, que palpita al seu propi ritme, arítmic i a contratemps de la ciutat. Un racó de món amb vida intel·ligent però inintel·ligible. L’estretor d’aquests carrers els confinen a una foscor lúgubre en un món vertical. El terra, les parets, l’aire, tot té una pàtina envellida. Té ben bé de tot. O gairebé. Un bar (vital per l’existència de vida), amb els seus parroquians. Una bruixa, un poeta amb aires de Garcia (Lorca) Un drac, uns gegants,  uns caps grossos… l’Angeleta. Després, de passada, hi transiten personatges variopints, gent amb mala pinta, pentinats i que no es pentinen. Músics, pintors (de brotxa gorda i de totes mides), traficants, consumidors, escombriaires, ensuciadors, guitarristes llegendaris, fusters, ex fusters (molts ex fusters), fumadors, lladres, serenos… el Pere Esqué.

Dels quatre xamfrans que hi han, dos són morts. Dues cantonades de pedra que saben molt però que callen. Als altres dos xamfrans, a l’un hi ha el bar. A l’altre un petit magatzem amb una gran vidriera des d’on vigilen, expectants, el drag, els gegants, els caps grossos i l’Angeleta (1). No diuen res però s’hi fixen molt. D’es d’aquest lloc privilegiat l’Angeleta, o la seva encartonada imatge, junt amb la resta de silenciosos acompanyants, palplantats observen dia i nit tot el que passa en aquella cruïlla. Des del fet més transcendent fins al detall més insignificant.

Al vell mig d’aquest curt carrer, dues arcades porticades el travessen de banda a banda. Aquestes arcades daten del segle XXIII i semblen ser la construcció més antiga que es conserva de la ciutat. Sota l’emporticat que formen les arcades, just al costat del bar, hi ha la porta d’entrada a la casa on viu la bruixa. A aquesta casa pertany també el petit terrat que corona la vella construcció.

A l’altre costat de les arcades, just a la cantonada i cloent el petit carrer, hi viuen els Pubills (no pas tots. Sols uns quants, doncs són colla) que, tot i tenir un sostre, conserven el costum, suposo heretat d’antics vestigis transhumants, de fer vida al carrer. Es treuen a si mateixos com aquella senyora que treu els testos amb plantes d’exterior, fins que cau el dia i les torna a entrar a reparo de la nit (ells també s’entren)

Un curs de rehabilitació de murs de pedra per tal de restaurar aquestes arcades malmeses pel temps ens ha dut al vell mig d’aquest món, pujats dalt d’una bastida i amb tot aquest bullici al nostre entorn, sent alhora observadors i observats. Espectadors i protagonistes d’una comèdia. En aquest temps que hem conviscut amb el dia a dia hem pogut descobrir algunes interioritats. Com en un iceberg però, més enllà del que sura a la superfície, és molt més el què s’amaga sota aquestes aigües tèrboles.

La bruixa

El propietari del bar té en la veïna una enemiga mortal. Diu que en realitat és una bruixa que no fa més que emprenyar i posar denuncies. Diuen que té una llengua com un infern. Per la boca escup flamarades de renecs i d’improperis. A l’estiu, al mig del carrer, és capaç de passar pel mig de les taules i clients muntada sobre una moto de gran cilindrada que fa bramar a tot gas. O des de dalt del terrat, fer la guitza llançant bilis i altres efluvis sobre la clientela. Amb aquesta informació els primers dies vaig estar pendent d’aquella porta sempre tancada i barrada. Un dia la porta es va obrir. Om esperava trobar-se amb la visió esgarrifosa d’una vella lletja i deforme. En canvi, en va sortir una noia ben plantada, alta i esvelta. Fins i tot es mostrar amable. Té un aspecte inofensiu. Això és el que fa més por. La senzillesa en el vestir a ningú amaga una figura que amb roba cenyida i una sessió amb traça de maquillatge i perruqueria, en sortiria una autèntica vampiressa. Una femme fatal que faria perdre l’esma a qualsevol mortal. Costava de creure que sota aquella apariència afable podria amagar-se un escurçó, envoltat de foc, calderes, cabres i gripaus. He pensat però, que no hi res més aterrador que el fet que darrera d’aparences quotidianes i tarannàs normals s’hi amagui el mal. Sota aquella aparença de bona noia s’hi ocultava una bruixa, capaç, en la foscor de la nit, amb el seu contorsionat cos nu retallat contra la lluna, d’udolar maleficis i defecar sobre una multitud posseïda i encegada per l’odi (i per la merda)

 

El bar

El bar presenta un cicle vital que es va repetint periòdicament. A primera hora hi han quatre gats. Cap al migdia però, s’hi arreplega el gruix de la clientela. La majoria s’arrauleixen al carrer, davant la porta, doncs gairebé tots són fumadors. En hi han que també fument tabac. Cara complaent, mig somriure a la boca i mirada perduda. El bas en una mà, les substàncies psicotròpiques a l’altra. Com si fossin tossuts, pivoten sobre els peus gestionant l’equilibri d’una manera eficient, involuntària, fruit d’una habilitat adquirida després de molts anys de pràctica. El flaire impregna tot el carrer. És curiós veure, com en un joc de miralls, la similitud dels personatges del bar amb els gegants i caps grossos que a l’altra banda de carrer, darrera la vitrina, observen perplexos el que sembla ser el seu viu reflex.

Naturalment, col·locar una bastida amb quatre pringats picant al mig d’aquesta escena els hi ha donat molt de joc. Em estat objecte de objeccions, conclusions, sarcasmes. De mofa i de befa. Observacions, consells i amenaces. Un dia, amb el carrer en plena ebullició, això és: els clients arrenglerats, els Pubills fent vida social, gegants i caps grossos fixant-s’hi, un parroquià, cervesa en mà s’acostà a peu de bastida i pretenent fer dissertacions sobre qui freqüentava aquell bar i la seva vinculació amb el món laboral. La seva exposició, pautada i raonada, la va concloure amb aquesta frase, ja cèlebre: en definitiva aquest és bar de treballadors… Va ser un moment gloriós. Per un breu instant el món és va aturar. Els parroquians fent el tossut intentant pillar el concepte. Els Pubills, reflexionat sobre el tema. Inclús els alumnes, dalt de la bastida per un moment van deixar de picar. I els gegants, caps grossos, el drag, van quedar descolocats. Fins i tot l’Angeleta semblava que no se’n sabia avenir, com si se li hagués glaçat la sang. És possible que, escoltant darrera d’aquella porta tancada, la bruixa quedes una estona pensativa buscant el verdader significat d’aquelles paraules.

 

Mise en scène

En cas de mal temps, si un busca refugi i alguna cosa calenta per escalfar el cos, l’interior del bar presenta un aspecte de santuari. Melenes i calbes apostòliques. Barbes bíbliques. Rostres que presenten rastres de batalles perdudes. Aquí el mètode per servar-se és un altre. Tots es recolzen a la barra o a les taules, reclinats sobre els calzes plens de veritat. Buscant la lucidesa a través de l’ebrietat. Tot una litúrgia. Tant aferrats estan que es produeix un efecte òptic invers, on sembla que ells estan quiets i és el local, com si es tractés d’un vaixell, el que es mou. De tots els personatges en destaca un, alt, prim, ossut, de cabells grisos llargs i recollits en una cua mig dissimulada sota un gorro de llana. Encaixa els envits de l’alcohol amb aplom. Camina i s’atura amb elegància. Té posat d’intel·lectual. Domina un lèxic ric i variat, combinant amb desimboltura paraules poc usuals amb els renecs més vulgars. El que diu va a missa. Té pinta de mariner curtit en mil batalles. Sota la roba s’intueix tatuatges. Algun que altre amor de madre hi deu haver. De traç més o menys precís, segons el tremp del tatuat, la tremolor del tatuador, o l’estabilitat del vaixell. O de totes tres coses alhora, que també pot ser. Una mena de Maqroll el Gaviero de terra endins.

Manuel Maqroll

Feia un dia fosc. Plovisquejava. Cap a migdia vaig arribar-me sol a rascar el morter d’unes juntes de l’arcada i que el dia abans vam haver de deixar per tendres. La bastida ja no hi era i em vaig haver d’emparrar amb una escala que arribava justet a recolçar-se. El terra era moll i l’escala parava més dreta del que caldria. En aquestes del bar va sortir es Maqroll, el nostre mariner, deixava l’escalfor i l’enrenou de dins per sortir a la fredor de fora. Quan em va veure enfilat a l’escala, de seguida va vindre a demanar-me què hi feia allà plovent. Anava força tocat però en cap moment va perdre la compostura ni el seu porte elegant. Em va prevenir del perill i de lo inadequat de treballar en aquelles condicions. Jo argumentava que sols eren quatre juntes i quedava molt poca feina. Tant era. Va insistir fins que em vaig veure obligat a plegar els estris i deixar-ho per un altre dia. Ahora mismo usted no pinta nada aquí… Em va ajudar a recollir i endreçar-ho tot. Guarits sota les arcades, vam tindre una breu xerrada. Em va dir que es deia Manuel no sé que més (per això l’anomeno Manuel Maqroll) Es quedava amb la mirada perduda a l’infinit cercant les paraules exactes. Frases llargament meditades i mesurades amb les que volia transmetre’m el que havia estat la seva vida i donar-me consell. Mi padre, que era maestro de obra, siempre me decia: quando un castillo está hecho no hay que rehacerlo, solo vigilarlo. Va ser poca estona però el missatge va calar. Em va parlar de drogues, precarietat. Un paio que les havia passat putes. Dur però legal. Vaig veure sinceritat. Quan em va fer plegar, li vaig apuntar la possibilitat de que quan girés l’esquena tornés a per l’escala i els estris per acabar la feina. Li vaig donar la meva paraula de que per respecte a ell no ho faria. Ens vam encaixar les mans i cadascú se’n va anar pel seu costat. Hauré de tornar expressament un altre dia, vaig pensar, mirant-me aquelles quatre juntes. Però la paraula és la paraula.

Mentre caminava sota la pluja encara em ressonaven algunes de les seves enigmàtiques frases: todo tiene un orden. Y todo orden tiene un sentido.

(1) Per qui no sàpiga qui és l’Angeleta consulteu aquest enllaç
http://www.donantsdesang.cat/actualitat/ja-tenim-conte-la-geganta-de-la-sang

 

Esperant l’home

Estic esperant l’home
Vint-i-sis dòlars a la mà
Pujant cap a Lexington 1-2-5
Em sento marejat i brut, més mort que viu
Estic esperant l’home

Ei noi blanc, què fas a la part alta de la ciutat
Ei noi blanc, véns a perseguir les nostres dones
Ah, perdoni’m, senyor, és el que tinc més lluny del cap
Només busco un bon amic meu
Estic esperant el meu home

Aquí ve, vestit tot de negre
Sabates Puerto Rico i un gran barret de palla
Mai no va d’hora, sempre va tard
El primer que aprens és que sempre t’has d’esperar
Estic esperant el meu home

Pujant cap a una casa de gres, pujant tres trams d’escales
Tothom t’ha acusat però no li importa a ningú
Ell ho té tot, t’ho deixa tastar
Llavors us heu de separar perquè no pots perdre temps
Estic esperant el meu home

Nena, no bramis; no follis ni cridis
Em sento bé, saps que me’n sortiré
Em sento bé, em sento bé, ah, tant bé
Fins demà però això és una altra estona
Estic esperant el meu home

Lletra extreta del llibre:
Lou Reed. Travessa el foc: recull de lletres
Traducció: Jordi Cussà
Empuries, 2008

Pel tema musical d’aquesta entrada hem aprofitat els perillosos i obscurs barris baixos de Nova York transitats pel Lou Reed per traslladar-los al nostre particular carrer. La gravació d’estudi original i una versió en directe. També una tercera, molt més recent de Richard Hawley., també en directe.  Un gran tema d’un àlbum excepcional.

107 “Faking Jazz Together”

(Connan Mockasin)Connan Mockasin

Connan mockansin

“Forever Dolphin Love”

2011

 

 

Caigudes i levitacions

 

Al mig de la celebració m’aturo a reflexionar. Per un moment és com si el temps s’aturés. Les bombolles han quedat suspeses dins la copa de cava. Un instant, ni molt llarg ni molt curt, sols el suficient per mirar al voltant i adonar-se’n de la metamorfosi que un ha experimentat. He tornat a tenir aquells sensació que tenia de petit, quan pensava que el món estava aturat, i que era jo, al meu pas, quan les coses es ficaven en moviment. Que cobraven vida tot just el temps que formaven part de la meva consciència. Després, un cop fora del meu abast, tornaven a quedar immòbils, petrificats com en una Pompeia infinita. Després, quan deixes de ser un nen i et fas gran te’n adones que no és així. De fet fer-se gran és això, adonar-se que existeixen els altres. De pensar que el món no depèn  de la nostra voluntat i a esbrinar que la resta de la humanitat pot viure al marge nostre, a se’ls-hi indiferents, inclús a poder ignorar la nostra existència. I que el món continuarà girant sense nosaltres.

Per un moment, doncs, he tornat a ser nen. Un nen amb sabates noves, que es diu. I és que sóc al mig del meu despatx, immaculat i idèntic al que havia estat. En el mateix lloc on fa uns mesos gairebé hi deixo la pell. Al mateix lloc on no fa ni un hora encara hi havia enrenou i bullici dels darrers treballadors donant els darrers retocs per deixar-ho tot enllestit el dia assenyalat. La decoració, la taula, els mobles, el rètol a la porta, el gat blanc i gris. Inclús les estanteries amb la biblioteca que com un nou Abraham, com un nou patriarca postdiluvià, vaig sacrificar i que ara torna a lluir amb nou esplendor atorgat per la Gràcia. Bé, no és ben bé com la del meu pare però un lot d’una llibreria de vell en fallida dona el pego. El gat gairebé el mateix. El gairebé suposo que no s’hi escau, per que el gat, o és el mateix o no ho és, siguem honestos. Però se li assembla… fins i tot de caràcter.

Per celebrar la inauguració d’aquesta nova etapa he organitzar una festa. M’he estirat i he recuperat quatre serpentines. Als operaris, que han estat treballant amb tenacitat fins a l’últim moment per complir amb els terminis acordats, els hi he donat les gràcies i els he acomiadat amb un copet a l’espatlla. A la celebració no ha vingut ningú. És lògic si tenim en compte que tampoc vaig convidar ningú. Són les coses pròpies del gremi. Deformació professional. Un detectiu privat no pot abandonat la privacitat mal que li pesi. Després d’un petit discurs i amb solemnitat (he encetat una ampolla de cava Dubois, i una llauna de Gourmet Gold pel gat) hem brindat pel futur d’aquesta empresa. Com que el gat no beu, he privat tot sol. I com que no m’he privat de res he quedat una mica gat.

Estava doncs, com dic, reflexionant i sent conscient que res de tot això ha estat casualitat. Porto massa temps en el ofici per saber que les casualitats no existeixen i tot té una causa. Tot plegat ha esta una prova, una travessia iniciàtica, un mostra fefaent del meu determini en assumir missions i empresses més elevades i que sens dubte, en un futur em seran atorgades. La prova, anomenem-la així va començar l’hivern passat, quan vaig tindre que anar-me desprenent de tot el que tenia, deixant aquest despatx pelat com tros erm. En aquest estat de feblesa i a l’estiu van arribar les temptacions. El dimoni en forma de cossos nus i esculturals bronzejant-se al sol a la piscina dels veïns. Un, que no és de Pompeia, passava un autèntic calvari doncs, en lloc de mostrar-se’m la carn de forma nítida, amb lo qual hagués entrat dins el terreny de la ciència, com una classe d’anatomia, resulta que la tanca vegetal em privava de veure-hi clar (ai, barrejar temptacions amb privacions…), convertint allò en una insinuació. I les insinuacions les carrega el diable. Actualment les veïnes ja no hi són. La piscina està buida. Crec que no hi ha cap imatge més desoladora que una piscina buida, un mosaic de blaus inexpressius. Sobretot després de haver refrescat aquelles pells joves, terses i daurades. Una de les noies duia tatuat a l’espatlla el que semblava un caràcter oriental (japonès diria) Emparrat al travesser de la finestra i amb el cap empegat a la llinda era un detall que podia veure amb nitidesa quan la noia s’estirava bocaterrosa en una de les zones més visibles del jardí. Aquelles tardes d’estiu aquell grafisme oriental era com un laberint per on em perdia i la feina era tornar-ne. Va ser llavors, quan estava perdut dins el laberint, afeblit per la vida austera que duia, que les forces em van fallar i vaig caure al terra quedant sense sentit. No se el temps que hi vaig ser allí estirat al terra del despatx. Hores, dies o setmanes. No sabria explicar-ho. Era com si hagués abandonat el cos. El cas és que no sentia res. Tot era blanc. Era com levitar dins un núvol. Tota l’habitació estava inundada per una llum blanca. Llavors no ho pensava, però ara que miro de recordar-ho diria que allò era lo més semblant d’estar mort i ser al cel.

I encara semblava més el cel quan se’m va aparèixer l’infermera amb bata blanca. Semblava un àngel. No se com ni quan que van esbotzar la porta i em van salvar. Vaig estar uns quants dies ingressat a l’Arnau. Em van donar el passaport tant aviat em vaig veure les orelles. La cosa no està per romassos. Això que m’hi vaig resistir tant com vaig poder. Em vaig arrapar a la bata d’aquella infermera i la feina va ser seva a desfer-me’n. Finalment de la infermera sí me’n van desfer, però no de la bata, que no la vaig deixar anar ni per mal de morir i que encara conservo a l’armari de casa.

Encara no se del tot per quines raons em van irrompre a casa. Una de les causes, segurament la principal, és que (i això també és una senyal. A mi no m’enganyen) un parent llunyà de l’estranger, al que ni tant sols coneixia, em va deixar una herència. Aquells dies a l’hospital van anar acompanyats de notaris, banquers, advocats i procuradors (que sempre procuren per ells. Ja ho diu el refrany: advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos). Suposo que algú d’aquest àmbit va prendre el determini de localitzar-me lo més aviat possible. La suma no és per fer-se milionari però m’ha permès refer el negoci i comptar amb uns estalvis per anar tirant de veta una bona temporada. Tot, estava segur, era obra de gent en un estatus superior i coneixedora de les meves aspiracions. De ben segur havien seguit el meu cas i aquell gest envers la meva persona no era una altra cosa que reconèixer que confiaven en mi anava pel bon camí. Però el lloc on volia arribar era molt lluny, i encara quedava molt camí per recórrer.

Passada l’eufòria del moment va tornar la vida rutinària. A l’agenda sols tenia un cas obert, el de la taula voladora. Un cas, per altra banda, engegat per iniciativa pròpia i per lo tant, no remunerada. L’expedient era dins la carpeta Casos oberts (propis). A la carpeta Casos oberts, cap expedient. La farragosa i ingrata paperassa la portava al dia.

Una qüestió vital en aquest ofici és mantenir-se en forma. Per lo tant, tenia que buscar exercicis, entrenaments que mantenguessin el cos i la ment ben despertes. Una disciplina clau dins la investigació és el càlcul. Saber avaluar, amb la màxima precisió les distàncies o mesures podien ser decisives per l’èxit o el fracàs d’un cas. La meva experiència de ben jove com a manobre en el sector de la construcció en va dotar de certes pautes que em resultaven molt útils i, segurament, estar molt més preparat per aquest escrutini que qualsevol altra persona que no tingués ni aquesta experiència ni aquests coneixements. Altres estaments, com ara el mossos, per aquestes tasques disposen d’uns dispositius sofisticats, però això només suposa malgastar temps i diners. Els meus barems es basaven en tres pilars essencials. El pam, la passa i el tauló. Un pam dels meus correspon a 25 cm exactes. Una passa a 1 metre. No tothom sap executar passes exactament d’un metre. Un tauló, el curt, a 4 metres, i el més llarg, a 6 metres. Molt eficaç pel càlcul de façanes. I encara hi havia una quarta dimensió, aquesta per distàncies més llargues. A Anglesola, de la Creu, al mig del poble, hi ha una senyal de trànsit que hi fica: Stop a 150 metres. A baix, a cal Marina, tocant a la carretera de Balaguer hi ha una senyal que hi fica Stop. Es tracta, per comparativa, d’establir una distància estimativa amb un marge d’error mínim. Si la distància a avaluar està a menys distància que de la Creu a la carretera de Balaguer, està a menys de 150 metres. Si està a la mateixa distància, doncs està a 150 metres. I després hi han els múltiples. Si dues coses són a una distància de tres vegades la distància de la senyal de la Creu al senyal de la carretera, entre elles hi ha 450 metres, no falla. Aquí però hi ha una errada d’excés de bona fe. Tota la vida hem vist aquestes senyals i les hem donat per bones, però ningú ens garanteix que realment entre una senyal i una altra hi hagi la distància indicada. Sembla una xifra molt rodona per a que coincideixi amb els punts indicats. Així doncs, faig el determini de mesurar la distància entre les dues senyals, per reafirmar lo que sempre hem donat per fet o, si és el cas, corregir el error i reparar el  greuge, no ja per la nostra generació i les anteriors, que tant interioritzada tenim l’esmentada mesura i ja difícilment ens en podem deslliurar, sinó més aviat per les generacions futures, i que no visquin amb una idea falsa i desmesurada del món.


Amb els Connan Mockasin torna la psicodèlia a aquest blog. De fet mai la abandonat doncs el tarannà del Cansongs ja ho és tot ell de psicodèlic. Avui, a diferència de lo què és costum, el tema musical està força lligat amb la història de Mr. Pesquisses que apareix en aquest lliurament. Les levitacions hi són molt presents tant en d’aquest curiós grup neozelandès com a l’univers del nostre detectiu asceta.

ATENCIÓ CANSONGSMANÍACS

El 18-o celebrem els primers 100 Cansongs. Tindrem als Sonotone en desconcert. Estigueu atents als propers lliuraments. Hi haurà alguna que altra primícia mundial. Aquest és el cartell de l’esdeveniment

100 cansongs-cartell-2