248 “Song 2”

(Damon Albarn / Graham Coxon / Alex James / Dave Rowntree)

 

Blur

“Blur”

1997

Blur Vs. Oasis-1

Als anys 90 a Anglaterra es va iniciar una confrontació acarnissada entre Blur i Oasis, dues bandes que lluitaven per la supremacia del Britpop. Com si sols pogués haver-hi una gran banda britànica. Una lluita ben absurda però que les discogràfiques i la premsa es van encarregar d’atiar en bé de les arques dels implicats que aquesta història engreixava. Les dues bandes també s’hi ajudaven. Ja els hi anava bé. Una estratègia similar es va voler utilitzar al seu temps amb Beatles i Rolling Stones, encara que no s’hi van avenir massa. Les seves músiques eren ben diferents. Com les de Oasis i Blur és diferent. Oasis prové de Manchester, i les seves cançons tenen un aire més obrer. Un rock més contundent. Blur, en canvi, ve d’un ambient més refinat i artístic de Londres. Les cançons són hedonistes, i amb lletres de crítica social. Passats els anys, Noel Gallagher i Damon Albarn (líders de les respectives bandes) van fer les paus. La mamella ja estava munyida.

Personalment sempre he preferit la música de Blur. Però amb això dels gustos no hi ha res escrit.

 

 

 

 

 

21 “Gimme Shelter”

“Gimme Shelter”                     
(Jagger / Richards)
The Rolling Stones
“Let it bleed”
1969

A la quinta del 62

Enguany els del 62 hem fet 50 anys. A raó d’això i per organitzar un event per celebrar l’efemèrides l’altre dia ens vam retrobar amb alguns amics i amigues de l’infantesa amb qui feia anys i panys que no ens veiem. Vaig aprofitar l’ocasió per aconseguir l’adreça electrònica d’alguns i fer-los sabedors de l’existència d’aquest blog. L’altre dia, un d’aquests amics d’infantesa, el Ramon Cuñé, em va recordar que els Rollings Stones també feien 50 anys i per lo tant eren de la nostra quinta. Em va suggerir, amb molt bon criteri, de dedica’ls-hi una entrada en aquest àlbum. Em va recordar, i això sí que em va sorprendre, que els Rollings no eren sant de la meva devoció. I és cert. De fet, en aquells anys (estic parlant dels principis del 70) ni Rollings ni Beatles em feien el pes. El rock simfònic em va saber captivar més aviat. En vers aquelles exhibicions musicals lo dels Beatles i Rollings em semblaven peces menors. Ha estat al cap dels anys que tant als uns com als altres he aprés a valorar en la seva justa mesura, otorgan-los-hi el paper que es mereixen en l’evolució de la música popular. Tot i això, si fa uns anys m’haguessin fet la típica pregunta: Beatles o Rollings?, de ben segur hauria apostat per Lennon, McCarntey i companya. Avui en dia no sabria pas qui triar. I és que són dos exponents importants i necessaris. Els Beatles feien pop, mentre que els Stones feien rock. Mentres els pares d’un Beatle es dedicaven a les finances (ell) i a l’ensenyament (ella), un Stone tenia el pare a l’atur i borratxo i a la mare fregant escales.

Tots els membres dels Rolling són lletjos. Això és un fet constatable. Clar que ben mirat ja tenen edat de portar camisa ben planxada, cinturó i pantalons de tergal i estar-se al cafè fent lo dòmino. Però si vas i busques fotos de quan eren joves ja eren igual de lletjos. L’únic Stone guapo es va morir ofegat. Per mi que van ser ells mateixos, que el veien estrany i desentonava… A més, tots s’assemblen, com si al llarg del temps, com aquell gos que a base de conviure s’assembla a l’amo, s’hagi produït una simbiosi i tots tenen la mateixa fisonomia i xura.

La música dels Rollings Stones destil·la suor, fum i molt d’alcohol. És la versió més “macarra” del rock and roll. Un rock and roll però que va beure de les arrels, del rhythm and blues dels pioners nord-americans i el va saber assimilar i renovar donant-li un toc personal. En aquest sentit m’agrada recordar una anècdota de quan al principi de la seva carrera, els Stones aprofiten la seva primera gira per Estats Units per conèixer de primera mà aquells músics llegendaris del blues i rhythm and blues. Van directament a Chicago, seu de Chess Records, la prestigiosa casa discogràfica que compta entre les seves files a les grans figures del gènere. Un cop arriben a l’edifici de la companya lo primer que fan és preguntar pel Muddy Waters (els Rollings Stones es van anomenar d’aquesta manera per la cançó de Waters “Rollin’ Stone”, 1950) Van estar de sort per que el Muddy hi era. Estava pintant les parets a “rodillo”. Suposo que el deurien tindre en nòmina i li feien fer alguna feina per poder menjar calent.

És difícil escollir una sola cançó. Tenen molts i molts bons temes. Un cop més ens hem de basar en criteris i gustos personals. He descartat, per obvi, el “(I can’t get no) Satisfaction”, que no per popular deixar de ser un tema magnífic. M’he centrat en els discos que van del 1968 al 1972, en els que consoliden el seu estil i forgen la seva llegenda.
“Gimme shelter” transmet tot aquest ambient sòrdid de barri marginat en que la violència i el perill estan a flor de pell. 


“Dona’m refugi”

Oh, una tempesta està amenaçant avui la meva vida
si no aconsegueixo un refugi, oh si
duraré poc.
La guerra, nois, està sols a una bala de distància
està sols a una bala de distància

Veig que el foc està escombrant avui el nostre carrer
crema com una catifa roja de carbó
aquell brau rabiós va perdre la direcció
La guerra, nois, està sols a una bala de distància
està sols a una bala de distància

El saqueig, l’assessinat, està sols a una bala d’aquí
sols a una bala de distància

hmnmn el diluvi està amenaçant avui la meva vida
dona’m refugi
duraré poc
et dic
que l’amor, germana, està sols a un petó de distància
Sols a un petó de distància
sols a un petó de distància…
La versió d’estudi i la del concert celebrat a l’estadi Twickenham de Londres en motiu del 40è aniversari de la banda, ja veterana, amb un Mick Jagger dominant (com sempre) la situació. Haurà de bregar amb una lleona que provarà de menjar-se’l…