Tag Archives: folk

188 “It’s Alright Ma (I’m only bleeding)”

(Bob Dylan)Bob_Dylan_-_Bringing_It_All_Back_Home.jpg

Bob Dylan

Bringing It All Back Home

1965

 

Bob Dylan

Aquesta setmana han concedit el Nobel de Literatura a Bob Dylan. No acabo d’entendre l’enrenou que això ha provocat. Que potser no és un escriptor? Jo no he estat un seguidor de la seva obra. Sí que en reconec els mèrits. L’ombra de Dylan és allargada i em sembla reconèixer en molts artistes la seva empremta (fraseig, manera d’atacar les notes, etc) No podia deixar passar aquesta oportunitat sense consultar al Joan Francesc Dalmau, un dylanià confés. Li vaig demanar que escollís una sola cançó pel Cansongs (tasca dificilíssima, més en el cas de Dylan) i que em fes quatre ratlles sobre el cantautor de Minnesota. No tant sols ha estat capaç d’escollir la cançó sinó que m’ha passat un text tant bo que no he tingut pebrots de treure ni afegir una coma. Mil gràcies Joan Francesc.

bob-dylan-viii

Crec que parlar de Dylan és parlar dels molts Dylans que habiten dins el personatge creat per Robert Zimmerman. Un personatge tan gran, complex i amb una trajectòria tan dilatada que no és estrany que acabés canviant-se el nom real per l’artístic. Porta més anys vivint com a Bob Dylan que com a Robert Zimmerman, segur.

No sóc un estudiós de Dylan i prefereixo no repetir els aspectes que més s’han tractat ja en incomptables llibres, qui vulgui aprofundir en ell trobarà documentació sense cap problema. L’únic que puc fer, per complaure en Mr Cansongs, és parlar de Dylan tal i com el veig, però sense cap pretensió de demostrar que les meves impressions siguin encertades.

Crec que el que ha caracteritzat i caracteritza Dylan és la fidelitat a la seva obra i a la seva llibertat creativa. Aquesta és la única fidelitat que hi veig i, de fet, és el que caldria entendre com a natural en un artista. No ha estat fidel al públic, ni als fans, ni a cap ideologia concreta. Dylan, si en alguna cosa ha estat inconformista és a preservar el seu dret de crear com li plagui. Ha aconseguit guanyar-se des de detractors que l’acusen de les més diverses traïcions, fins a fans tan incondicionals i cecs que han perdut absolutament el sentit crític en tot allò que fa referència al seu ídol. Al meu veure, uns i altres pixen fora del test. Uns per acusar de traïció a algú que no ha jurat mai cap mena de fidelitat i els altres per erigir en una mena de déu a algú que no s’ha cansat de repetir que no segueixis líders.

Dylan ha fet sempre el contrari del que tothom esperava. Pocs artistes s’arrisquen a canviar de gènere o d’estil quan aquest els funciona. I els qui ho han provat ho han pagat caríssim. Dylan és la única excepció que conec. Quan era el rei del Folk emprenya el públic del festival Folk de Newport presentant-se amb una banda de rock. Quan té una posició segura en el rock, torna al folk, quan li sembla fa country amb Jonny Cash i es posa a cantar bé…qual li rota fa goodspell o clava arranjaments gairebé Disco, (com a Empire Burlesque) i així anar fent. Per no parlar de les versions que ell mateix fa dels seus temes, sovint irreconeixibles… En resum, el que ha aconseguit Dylan és que el públic el segueixi a ell enlloc de ser ell qui segueix al públic. Fa el que vol ell i no allò que el públic voldria que fes a cada moment. Això pocs ho poden dir. La majoria de grans estrelles del rock repeteixen els seus èxits sense apartar-se gaire de com van ser enregistrats a la versió oficial i coneguda del públic.

Moltes de les seves cançons anomenades “protesta” són als seus primers treballs, però en cap moment ell pretén exercir de polític. Té clar que és per sobre de tot un artista que pot cantar del que sigui. Per això no va deixar tampoc que partits polítics de l’esquerra americana se’l volguessin apropiar. Però Dylan no ha deixat mai de fer aquest tipus de cançons un cop ja va aconseguir destruir la seva imatge de “cantant protesta”. Huracan, per exemple, és a disc molt posterior ,Desire. La cançó és un llarguíssim text que conté gairebé el dossier musicat dels advocats defensors del boxejador Huracan Carter, que a sobre va arribar a número 1.

Crec que Dylan sap que és més interessant la seva obra i el seu personatge, que la seva vida i  la seva persona. Administra el misteri com ningú, concedeix entrevistes amb comptagotes,fa poques aparicions en públic, parla poc…I això acaba resultant atractiu. Penso que sovint li treu més suc a callar que a parlar perquè avui hi ha un munt de persones que es dediquen a interpretar tot el que fa. De manera que, segurament, de vegades diuen coses més interessants de les que anava a dir ell. O com a mínim, més variades. Ell només hauria pogut dir una cosa, però com els intèrprets dels seus gestos són tants, ara se li atribueixen desenes de significats i cadascú pot triar el que més li agradi. Tot això alimenta el mite. Imagino que Dylan ho celebra amb una d’aquelles cares a lo Buster Keaton que fa de tan en tant. Bon artista i excel·lent home de negocis com a gestor de la seva obra. (Ben aviat va decidir seguir sense managers no renovant el contracte amb Albert Grossman)

Que la seva fidelitat només és per a ell mateix i per a la seva obra ho avisa ja als primers anys de la seva carrera. A les lletres de les cançons, però també amb la seva actitud a les rodes de premsa. Quan li fan preguntes transcendents esperant una resposta igual de transcendent, ell respon de manera desenfadada com un jove més amb ganes de divertir-se. Quan li pregunten sobre Blowin in the wind els respon que la cançó està feta només de preguntes i li estan demanant respostes, quan li diuen quin és el seu missatge ell respon “porta sempre una bombeta de llum” (i s’ha presentat a l’entrevista amb una bombeta, a sobre). En una altra ocasió es presenta amb un titella i fa veure que el ninot li xiuxiueja les respostes…

Per si algú no ho captava, hi ha les lletres de les cançons, aquí deixo una brevíssima mostra dels avisos:

Una pregunta s’encén en la teva ment
i encara que saps que no hi ha resposta adequada que et satisfaci,
assegura’t de no perdre-la, de guardar al teu cap
i no oblidar que ni a ell, ni a ella, ni a ells, ni a això pertanys.
Encara que els senyors fan les regles
per als savis i els idiotes,
jo no tinc res amb què viure d’acord.

-It’s all right, ma (I’m only bleeding)1965-

Bé, mira aquí, company, tu vols ser com jo,
treu el teu revòlver i roba cada banc que vegis,
digues-li al jutge que jo et vaig dir que això estava bé. Sí !


-Bob Dylan’s blues, 1963-

No segueixis líders

Subterranean Homesick Blues, 1965-

No et moguis de la ratlla, manté el mateix pas,
la gent té por d’aquell que no porta el seu mateix pas,
els fa semblar ximples per portar el mateix pas que els altres.
Fins i tot podria creuar per la seva ment que són ells els que porten el pas equivocat.
No corris ni passis la línia vermella, si t’allunyes massa en qualsevol direcció,et perdran de vista.
Se sentiran amenaçats. pensant que no formen part d’alguna cosa que van veure com els sobrepassava, sentiran que allí està succeint alguna cosa que no coneixen.
la venjança apareixerà, començaran a pensar com desempallegar de tu (…)
Quan algú et pregunti si et preocupes dels problemes del món,
mira fixament als ulls d’aquell que et pregunta,no ho tornarà a fer. (…)


Quan et demani que et miris a tu mateix … no et miris.
Quan et demani que donis el teu veritable nom … no el donis.

-Consells per a Geraldine en un aniversari qualsevol, 1964-

Celebro que Bob Dylan hagi guanyat el Nobel de literatura, sense que això vulgui dir que altres no el meresquessin tant con ell, els premis sempre són injustos. Si aquest guardó fos només per a narradors, entendria la polèmica. Però si és també per a poetes no veig cap problema en què li hagin atorgat a Dylan. Els primers poemes els van difondre els trobadors amb la música, no? Doncs ja està. A més, li aniran bé els diners que deu anar estret d’armilla.

Salut, Mr Cansongs!

Tot està bé (només estic sagnant)

La foscor en trencar el migdia fa ombra fins a la cullera de plata, la ganiveta feta a mà.
El globus del nen eclipsa tant el sol com la lluna,
saps massa aviat que no té sentit tractar d’entendre-ho.

Agudes amenaces m’enganyen amb menyspreu,
observacions suïcides es trenquen.
La corneta d’or, banya buida del boig,
toca paraules ermes que proven d’advertir
que el que no està ocupat naixent està ocupat morint.

La pàgina de la temptació surt volant per la porta,
la segueixes, et trobes en guerra,
contemples cataractes de rugit piadós,
sents ganes de queixar-te, però a diferència d’abans
descobreixes que només series una persona més plorant.

Així que no temis si sents
un so estrany a les teves oïdes,
tot està bé, només estic sospirant.

Mentre alguns anuncien la victòria, uns altres la derrota,
raons personals grans o petites poden veure’s en els ulls
dels quals demanen que es faci arrossegar tot el que s’hauria de matar,
mentre uns altres diuen que no odiïs res excepte l’odi.

Paraules desil·lusionades lladren com  bales,
com déus humans que apunten al seu blanc.
Han fet de tot,  des de pistoles de joguina que escupen espurnes
fins a Cristos de color carn que brillen en la foscor,
és fàcil veure sense mirar molt lluny que no hi ha moltes coses
veritablement sagrades.

Mentre els predicadors parlen als sermons de destinacions perverses,
els mestres ensenyen que s’espera que el coneixement
pugui dur a plats de cent dolars.
La bondat s’amaga darrere de les seves portes,
però fins i tot el President dels Estats Units
algunes vegades s’ha de quedar nu.

I encara que les regles de la carretera s’hagin formulat,
són només jocs de la gent que has d’eludir,
val, jo ho puc fer.

Els cartells de publicitat t’enganyen perquè pensis que tu ets l’únic
que pot fer el que mai ha estat fet, que pot aconseguir el que mai s’ha aconseguit,
mentrestant la vida segueix el seu curs aquí fora, al teu al voltant.

Tu mateix et perds, reapareixes,
de sobte descobreixes que no hi ha res que hagis de témer.
Estàs sol, sense ningú al teu costat, quan una tremolosa veu distant,
poc clara, sobresalta les teves dormides oïdes per escoltar
que algú pensa que realment ells et van trobar.

Una pregunta s’encén en la teva ment
i encara que saps que no hi ha resposta adequada que et satisfaci,
assegura’t de no perdre-la, de guardar al teu cap
i no oblidar que ni a ell, ni a ella, ni a ells, ni a això pertanys.

Encara que els senyors fan les regles
per als savis i els idiotes,
jo no tinc res amb què viure d’acord.

Els que han d’obeir l’autoritat, la qual no respecten de cap manera,
menyspreen les seves ocupacions, les seves destinacions,
parlen amb enveja d’aquells que són lliures facin aquests el que facin.
El que fan ells ho fan només per tenir alguna cosa en què invertir.

Mentre alguns són batejats per principi a estrictes lligams de partit,
clubs socials encantats disfressen als intrusos als qui poden criticar lliurement
sense dir res excepte a qui cal idolatrar i després diuen “que Déu el beneeixi”.

Mentre, un canta amb la llengua cremant, fent gàrgares al cor de veus dels arribistes,
deformat per les tenalles de la societat,
hi ha un altre que no s’esforça a anar més amunt,
sinó d’enfonsar-te en el clot en el qual ell es troba.

No vull fer mal ni culpar als que viuen en una tomba,
però està bé si no els puc complaure.

Jutgesses velles vigilen a les parelles,
frustrades sexuals, s’atreveixen a imposar principis falsos, insultar i mirar fixament.
El diner no parla: jura.
Obscenitat, a qui li importa realment? Propaganda, tot és mentida.

Mentre uns defensen el que no poden veure amb orgull d’assassins,
la seguretat confon amb més amargor les ments
dels que pensen que l’honradesa de la mort no caurà sobre ells.
La vida de vegades ha de ser solitària.

Els meus ulls xoquen de front amb cementiris plens de gom a gom de déus falsos,
Rebutjo la mesquinesa que juga molt fort,
Camino d’un costat a un altre emmanillat,
dono puntades per trencar-ho tot,
dic val, ja n’he tingut prou,
què més podeu mostrar-me?

Si els meus pensaments-somnis es poguessin veure,
segurament posarien el meu cap en la guillotina,
però està bé, és la vida i només la vida.

173 “Sweet Thing”

(Van Morrison)Astral Weeks

Van Morrison

“Astral Weeks”

1968

 

Els 60 a Discópolis.

Radio 3, que va camí dels 40, continua sent l’emissora de referència a nivell estatal en la divulgació de la música popular. La seva filosofia sempre ha estat basada en criteris culturals i divulgatius. Un servei que pot i ha d’oferir un ens públic. Fa potser una dècada llarga la programació va virar cap a lo que seria la radiofórmula. Llavors les premisses semblaven ser unes altres, més encarades cap a l’entreteniment i la mercadotècnia. Un tenia la impressió que la cosa feia aigües i se’n anava tot a noris. Lo pitjor encara havia d’arribar. En van treure de sobre a molts dels presentadors de l’emissora amb jubilacions anticipades. Alguns, com ara Ramon Trecet o Diego A. Manrique, que en un principi no es van avindre a deixar el barco, van acabar despatxats de mala manera i de forma poc elegant. Ha passat el temps i per sort Radio 3 ha sortit a flote. Els programes s’han redreçat, força treballats i nodrit de continguts molt interessants. L’emissora, tot hi estar molt més estructurada que abans, sembla respirar, salvant les distàncies, aquell aire fresc dels inicis.

Encara queden però, dispersats per la graella de Radio 3, algun que altre d’aquells vells dinosaures. Un d’ells és José Miguel López, amb el seu programa Discópolis (de dilluns a divendres, de 14.00 a 15.00 h) que des de l’any 1987 ençà aguanta ferm a l’univers de les ones hertzianes. També el podem escoltar a Discópolis jazz (dissabtes i diumenges, de 14.00 a 15.00 h), successor de A todo jazz, programa que la mort del malaurat Juan Carlos Cifuentes, Cifu, va deixar orfe i que José Miguel López en va assumir la direcció i presentació.

Aquests darrers tres mesos Discópolis ha estat dedicant íntegrament els seus programes ha repassar els millors discos de la dècada dels 60. Una gran dècada, per cert, en que el rock ‘n’ roll es trobava a les beceroles i tot estava per fer. Per franja horària puc escoltar practicament cada dia el programa i això em permet rememorar, redescobrir, i en molts casos, descobrir molts dels temes pioners i que van semptar les bases del que és avui en dia la música popular. Fa unes setmanes van repassar un artista que tenia poc freqüentat. Es tracta de Van Morrison, concretament del seu disc Astral Weeks, segon treball de l’anomenat lleó de Belfast, i que data de l’any 1968. És un disc magnífic. Amb una música potser més propera al folk que no pas al rock. Es tracta de composicions delicades i plenes d’emotivitat. Per interpretar-les, Van Morrison es va envoltar de músics del món del jazz convertin aquest disc en una autèntica obra d’orfebreria. Una veritable delícia.

En una conversa, el Joan Francesc Dalmau em va explicar que recentment havia assistit a un concert del Van Morrison. “No tornaré més a cap concert seu…” em va aviar agreujat. Pel comentari poc entusiasta i algun detall vaig deduir que no era el concert el que l’havia decebut al Joan Francesc, sinó algun desaire inadequat del senyor Morrison. Cal dispensar-li. No ha de ser fàcil comportar-se quan ets una llegenda viva de la música. Les llegendes mortes ho tenen més senzill. En tenen prou guardant la compostura.

Una versió en directe del 2008. La versió original de l’àlbum, amb la lletra traduïda al castellà. Mai es pot deixar passar per alt incloure una versió del Jeff Buckley.

(Pete Seeger)Pete Seeger

Pete Seeger

“The Rainbow Quest”

1960

 

Pete Seeger (3 de maig de 1919 – 27 de gener de 2014)

 “Què se n’ha fet d’aquelles flors”

Què se n’ha fet d’aquelles flors,
fa tants dies?
Què se n’ha fet d’aquelles flors,
fa tant de temps?
Què se n’ha fet d’aquelles flors,
les noies en van fer un pom.
Qui sap si tornaran. Qui sap si mai tornaran.

De les noies que s’ha fet?
Fa tants dies…
…Van marxar a buscar els nois

D’aquells nois que se n’ha fet?
Fa tants dies…
Van marxar a ser soldats

Dels soldats que se n’ha fet?
Fa tants dies…
A la guerra els han portat.

A la guerra els han portat
Fa tants dies…
Les tombes els han cobert.
Ells ja mai més tornaran

Sobre les tombes hi ha flors
fa tants dies…
Les noies les han deixat.
Amics meus, quan n’aprendrem?

Adaptació al català de “Where Have All The Flowers Gone?” de Pete Seeger realitzada per Ramon Casajoana

(Bob Dylan)Bob_Dylan_-_The_Times_They_Are_a-Changin'

Bob Dylan

“The times they are a-changin´”

1964

 

Els temps estan canviant

Han passat poc més de tres dies des de la darrera entrada del Cansongs, i a la vegada aquest va sortir a la llum ben bé quinze dies després de l’anterior. I us preguntareu, a què ve aquest desgavell? En aquestes properes i, espero, breus ratlles, intentaré argumentar-ho. Com ja s’ha dit varis cops aquí, aquest blog es mou per pulsions, al compàs dels batecs d’un cor bàsicament, doncs, quines són les parts del cos que fa moure la música? En molts casos, les cames, però en tots, el cor. Intentar controlar, ordenar aquest cor melòman sembla empresa difícil, per no dir impossible. Presoner d’aquesta arrítmia, buscar-hi una seguida i veure’n l’estat vindria a ser com fer-li un electrocardiograma i treure’n un diagnòstic. Recordeu aquells mesuradors de nivell d’àudio analògics amb agulles dels amplificadors? Vu meters es deien. Allò no venia a ser una mena d’electrocardiograma, un mostreig sincronitzat de les palpitacions de la música amb les del cor?

Vumeter

I tot i així, aquest blog intenta establir-ne un d’ordre. El seu propi ordre intern. Com el d’aquell despatx atapeït de fato, a totes llums mal endreçat i caòtic, però on el propietari, i només ell, sap trobar-hi allò que busca. Un ordre desordenat, en diuen. D’aquesta manera doncs, intentaré justificar tant lo dels quinze dies com lo dels tres. Lo dels quinze no té misteri. En els darrers lliuraments haureu comprovat (alguns, patit) la considerable extensió dels escrits. La voràgine i el desenfrè de la vida moderna fa que molts cop la inspiració, que no saps mai quan trucarà a la porta, i el temps per plasmar-ho a la pantalla requereixi més d’una setmana. Com és evident, servidor creu avinent prioritzar els continguts que no pas la puntualitat. En altres paraules, arribar tard a la cita però fer-ho polit i endreçat. Lo dels tres dies també té explicació. Dins la història de la música es van produint esdeveniments, efemèrides, obituaris, aniversaris, en definitiva, fets que marquen aquesta Història i que el Cansongs no pot atendre com caldria. Aquesta tendència als escrits “elaborats” no lliga, xoca frontalment amb aquesta altra idea més periodística, testimonial, d’immediatesa que requereix el recull i record de tots aquests fets dels que parlàvem. Sense anar més lluny aquest mateix any ens han deixat músics importants, Ray Manzarek (The Doors), Josep Fortuny (Elèctrica Dharma) o Germán Coppini  (Siniestro Total, Golpes Bajos) i hauria estat bé al seu dia fer-los un petit homenatge. És per això que a partir d’ara hi haurà sessió a part, una mena de Cansongs de Guàrdia (ja es va fer quan ens va deixar el Lou Reed) que estarà a l’aguait i serà qui s’encarregarà de retre tribut, de fer els honors que corresponguin a tots aquells artistes i fets que el transcurs de la vida ens vagui deparant. Anirem fent allò que bonament puguem i, tal com diu la dita, un o altre enterrarà al darrer.

En el cas d’avui poca cosa es pot afegir a la tinta vessada per lloar la figura amb status de llegenda com és en Robert Allen Zimmerman, conegut per tothom com Bob Dylan. Just aquesta setmana (la setmana dels barbuts), concretament El dia 13 de gener de 1964, just aquesta setmana fa 50 anys, es va publicar un dels discos emblemàtics de la dilatada i fructífera carrera del cantautor de Minnesota.

Aquests dies ha coincidit a les cartelleres Inside Llewyn Davis, magnífica pel·lícula dels germans Cohen que ens explica com el cantautor Llewyn Davis (figura inspirada en la figura real del músic folk Dave van Ronk) malviu, intenta sobreviure de la música en aquella època convulsa dels 60’. En una escena de la pel·lícula, Llewyn fa una prova als estudis de la Columbia (segell en que va enregistrar Dylan el seu Lp). Es mostra al responsable artístic de la companya discogràfica com una persona honesta. I tractant-se dels Cohen, segur que alguna cosa hi deuria haver. Per que si d’alguna cosa poden presumir el Cohen és de tenir una llengua bífida (molt encertat en aquest cas) i viperina, i de fer gala d’un humor negre corrosiu. Si aquest senyor de la Columbia (desconec fins a quin punt està basat en un personatge real) hagués tingut algun indici poc edificant, segur que els germans n’haguessin pres el degut compte. Cap al final de la pel·lícula, on veiem la silueta esquifida de Bob Dylan, se’n fa una breu però significativa referència.

Al margue d’aquesta anècdota, el que cal destacar de la pel·lícula és el retrat detallat i sensible d’una època en que la música vivia uns moments convulsos i que serien decisius pel futur de la música popular.

L’ombra de Dylan és allargada. The times they are a-changin´, tema que obre i dona nom al disc, s’ha convertit en tot un clàssic. Bob Dylan el va escriure per descriure l’esperit d’aquella època en que s’obria pas com artista. Avui en dia encara conserva tota la seva vigència. De fet els temps sempre estan canviat.

“Els temps estan canviant”

Veniu gent, reuniu-vos,
on sigui que estigueu
i admeteu que les aigües
han crescut al vostre voltant
i accepteu que aviat
estareu calats fins als ossos,
si creieu que esteu a temps
de salvar-vos
serà millor que comenceu a nedar
o us enfonsareu com pedres
perquè els temps estan canviant.

Veniu escriptors i crítics
que profetitzeu amb la vostra ploma
i mantingueu els ulls ben oberts,
l’ocasió no es repetirà,
i no parleu massa aviat
ja que la ruleta encara està girant
és l’escollit
perquè el perdedor ara
serà el guanyador més tard
perquè els temps estan canviant.

Veniu senadors, congressistes
si us plau escolteu la crida
i no us quedeu al llindar,
no bloquegeu l’entrada,
perquè resultarà ferit
el que s’oposi,
fora hi ha una batalla
furibunda
aviat copejarà les vostres finestres
i cruixiran els vostres murs
perquè els temps estan canviant.

Veniu pares i mares
voltant de la terra
i no crideu
el que no podeu entendre,
vostres fills i filles
estan fora del vostre control
vostre vell camí
està corcat
si us plau, deixeu pas al nou
si no podeu donar un cop de mà
perquè els temps estan canviant.

La línia està traçada
i marcat el destí
els lents ara,
seran ràpids més tard
com l’ara present
més tard serà passat
l’ordre
s’esvaeix ràpidament
i l’ara primer
més tard serà l’últim
perquè els temps estan canviant.