(Bob Dylan)
Bob Dylan
“Bringing It All Back Home”
1965
Bob Dylan
Aquesta setmana han concedit el Nobel de Literatura a Bob Dylan. No acabo d’entendre l’enrenou que això ha provocat. Que potser no és un escriptor? Jo no he estat un seguidor de la seva obra. Sí que en reconec els mèrits. L’ombra de Dylan és allargada i em sembla reconèixer en molts artistes la seva empremta (fraseig, manera d’atacar les notes, etc) No podia deixar passar aquesta oportunitat sense consultar al Joan Francesc Dalmau, un dylanià confés. Li vaig demanar que escollís una sola cançó pel Cansongs (tasca dificilíssima, més en el cas de Dylan) i que em fes quatre ratlles sobre el cantautor de Minnesota. No tant sols ha estat capaç d’escollir la cançó sinó que m’ha passat un text tant bo que no he tingut pebrots de treure ni afegir una coma. Mil gràcies Joan Francesc.
Crec que parlar de Dylan és parlar dels molts Dylans que habiten dins el personatge creat per Robert Zimmerman. Un personatge tan gran, complex i amb una trajectòria tan dilatada que no és estrany que acabés canviant-se el nom real per l’artístic. Porta més anys vivint com a Bob Dylan que com a Robert Zimmerman, segur.
No sóc un estudiós de Dylan i prefereixo no repetir els aspectes que més s’han tractat ja en incomptables llibres, qui vulgui aprofundir en ell trobarà documentació sense cap problema. L’únic que puc fer, per complaure en Mr Cansongs, és parlar de Dylan tal i com el veig, però sense cap pretensió de demostrar que les meves impressions siguin encertades.
Crec que el que ha caracteritzat i caracteritza Dylan és la fidelitat a la seva obra i a la seva llibertat creativa. Aquesta és la única fidelitat que hi veig i, de fet, és el que caldria entendre com a natural en un artista. No ha estat fidel al públic, ni als fans, ni a cap ideologia concreta. Dylan, si en alguna cosa ha estat inconformista és a preservar el seu dret de crear com li plagui. Ha aconseguit guanyar-se des de detractors que l’acusen de les més diverses traïcions, fins a fans tan incondicionals i cecs que han perdut absolutament el sentit crític en tot allò que fa referència al seu ídol. Al meu veure, uns i altres pixen fora del test. Uns per acusar de traïció a algú que no ha jurat mai cap mena de fidelitat i els altres per erigir en una mena de déu a algú que no s’ha cansat de repetir que no segueixis líders.
Dylan ha fet sempre el contrari del que tothom esperava. Pocs artistes s’arrisquen a canviar de gènere o d’estil quan aquest els funciona. I els qui ho han provat ho han pagat caríssim. Dylan és la única excepció que conec. Quan era el rei del Folk emprenya el públic del festival Folk de Newport presentant-se amb una banda de rock. Quan té una posició segura en el rock, torna al folk, quan li sembla fa country amb Jonny Cash i es posa a cantar bé…qual li rota fa goodspell o clava arranjaments gairebé Disco, (com a Empire Burlesque) i així anar fent. Per no parlar de les versions que ell mateix fa dels seus temes, sovint irreconeixibles… En resum, el que ha aconseguit Dylan és que el públic el segueixi a ell enlloc de ser ell qui segueix al públic. Fa el que vol ell i no allò que el públic voldria que fes a cada moment. Això pocs ho poden dir. La majoria de grans estrelles del rock repeteixen els seus èxits sense apartar-se gaire de com van ser enregistrats a la versió oficial i coneguda del públic.
Moltes de les seves cançons anomenades “protesta” són als seus primers treballs, però en cap moment ell pretén exercir de polític. Té clar que és per sobre de tot un artista que pot cantar del que sigui. Per això no va deixar tampoc que partits polítics de l’esquerra americana se’l volguessin apropiar. Però Dylan no ha deixat mai de fer aquest tipus de cançons un cop ja va aconseguir destruir la seva imatge de “cantant protesta”. Huracan, per exemple, és a disc molt posterior ,Desire. La cançó és un llarguíssim text que conté gairebé el dossier musicat dels advocats defensors del boxejador Huracan Carter, que a sobre va arribar a número 1.
Crec que Dylan sap que és més interessant la seva obra i el seu personatge, que la seva vida i la seva persona. Administra el misteri com ningú, concedeix entrevistes amb comptagotes,fa poques aparicions en públic, parla poc…I això acaba resultant atractiu. Penso que sovint li treu més suc a callar que a parlar perquè avui hi ha un munt de persones que es dediquen a interpretar tot el que fa. De manera que, segurament, de vegades diuen coses més interessants de les que anava a dir ell. O com a mínim, més variades. Ell només hauria pogut dir una cosa, però com els intèrprets dels seus gestos són tants, ara se li atribueixen desenes de significats i cadascú pot triar el que més li agradi. Tot això alimenta el mite. Imagino que Dylan ho celebra amb una d’aquelles cares a lo Buster Keaton que fa de tan en tant. Bon artista i excel·lent home de negocis com a gestor de la seva obra. (Ben aviat va decidir seguir sense managers no renovant el contracte amb Albert Grossman)
Que la seva fidelitat només és per a ell mateix i per a la seva obra ho avisa ja als primers anys de la seva carrera. A les lletres de les cançons, però també amb la seva actitud a les rodes de premsa. Quan li fan preguntes transcendents esperant una resposta igual de transcendent, ell respon de manera desenfadada com un jove més amb ganes de divertir-se. Quan li pregunten sobre Blowin in the wind els respon que la cançó està feta només de preguntes i li estan demanant respostes, quan li diuen quin és el seu missatge ell respon “porta sempre una bombeta de llum” (i s’ha presentat a l’entrevista amb una bombeta, a sobre). En una altra ocasió es presenta amb un titella i fa veure que el ninot li xiuxiueja les respostes…
Per si algú no ho captava, hi ha les lletres de les cançons, aquí deixo una brevíssima mostra dels avisos:
Una pregunta s’encén en la teva ment
i encara que saps que no hi ha resposta adequada que et satisfaci,
assegura’t de no perdre-la, de guardar al teu cap
i no oblidar que ni a ell, ni a ella, ni a ells, ni a això pertanys.
Encara que els senyors fan les regles
per als savis i els idiotes,
jo no tinc res amb què viure d’acord.
-It’s all right, ma (I’m only bleeding)1965-
…
Bé, mira aquí, company, tu vols ser com jo,
treu el teu revòlver i roba cada banc que vegis,
digues-li al jutge que jo et vaig dir que això estava bé. Sí !
-Bob Dylan’s blues, 1963-
…
No segueixis líders
– Subterranean Homesick Blues, 1965-
…
No et moguis de la ratlla, manté el mateix pas,
la gent té por d’aquell que no porta el seu mateix pas,
els fa semblar ximples per portar el mateix pas que els altres.
Fins i tot podria creuar per la seva ment que són ells els que porten el pas equivocat.
No corris ni passis la línia vermella, si t’allunyes massa en qualsevol direcció,et perdran de vista.
Se sentiran amenaçats. pensant que no formen part d’alguna cosa que van veure com els sobrepassava, sentiran que allí està succeint alguna cosa que no coneixen.
la venjança apareixerà, començaran a pensar com desempallegar de tu (…)
Quan algú et pregunti si et preocupes dels problemes del món,
mira fixament als ulls d’aquell que et pregunta,no ho tornarà a fer. (…)
Quan et demani que et miris a tu mateix … no et miris.
Quan et demani que donis el teu veritable nom … no el donis.
-Consells per a Geraldine en un aniversari qualsevol, 1964-
Celebro que Bob Dylan hagi guanyat el Nobel de literatura, sense que això vulgui dir que altres no el meresquessin tant con ell, els premis sempre són injustos. Si aquest guardó fos només per a narradors, entendria la polèmica. Però si és també per a poetes no veig cap problema en què li hagin atorgat a Dylan. Els primers poemes els van difondre els trobadors amb la música, no? Doncs ja està. A més, li aniran bé els diners que deu anar estret d’armilla.
Salut, Mr Cansongs!
Tot està bé (només estic sagnant)
La foscor en trencar el migdia fa ombra fins a la cullera de plata, la ganiveta feta a mà.
El globus del nen eclipsa tant el sol com la lluna,
saps massa aviat que no té sentit tractar d’entendre-ho.
Agudes amenaces m’enganyen amb menyspreu,
observacions suïcides es trenquen.
La corneta d’or, banya buida del boig,
toca paraules ermes que proven d’advertir
que el que no està ocupat naixent està ocupat morint.
La pàgina de la temptació surt volant per la porta,
la segueixes, et trobes en guerra,
contemples cataractes de rugit piadós,
sents ganes de queixar-te, però a diferència d’abans
descobreixes que només series una persona més plorant.
Així que no temis si sents
un so estrany a les teves oïdes,
tot està bé, només estic sospirant.
Mentre alguns anuncien la victòria, uns altres la derrota,
raons personals grans o petites poden veure’s en els ulls
dels quals demanen que es faci arrossegar tot el que s’hauria de matar,
mentre uns altres diuen que no odiïs res excepte l’odi.
Paraules desil·lusionades lladren com bales,
com déus humans que apunten al seu blanc.
Han fet de tot, des de pistoles de joguina que escupen espurnes
fins a Cristos de color carn que brillen en la foscor,
és fàcil veure sense mirar molt lluny que no hi ha moltes coses
veritablement sagrades.
Mentre els predicadors parlen als sermons de destinacions perverses,
els mestres ensenyen que s’espera que el coneixement
pugui dur a plats de cent dolars.
La bondat s’amaga darrere de les seves portes,
però fins i tot el President dels Estats Units
algunes vegades s’ha de quedar nu.
I encara que les regles de la carretera s’hagin formulat,
són només jocs de la gent que has d’eludir,
val, jo ho puc fer.
Els cartells de publicitat t’enganyen perquè pensis que tu ets l’únic
que pot fer el que mai ha estat fet, que pot aconseguir el que mai s’ha aconseguit,
mentrestant la vida segueix el seu curs aquí fora, al teu al voltant.
Tu mateix et perds, reapareixes,
de sobte descobreixes que no hi ha res que hagis de témer.
Estàs sol, sense ningú al teu costat, quan una tremolosa veu distant,
poc clara, sobresalta les teves dormides oïdes per escoltar
que algú pensa que realment ells et van trobar.
Una pregunta s’encén en la teva ment
i encara que saps que no hi ha resposta adequada que et satisfaci,
assegura’t de no perdre-la, de guardar al teu cap
i no oblidar que ni a ell, ni a ella, ni a ells, ni a això pertanys.
Encara que els senyors fan les regles
per als savis i els idiotes,
jo no tinc res amb què viure d’acord.
Els que han d’obeir l’autoritat, la qual no respecten de cap manera,
menyspreen les seves ocupacions, les seves destinacions,
parlen amb enveja d’aquells que són lliures facin aquests el que facin.
El que fan ells ho fan només per tenir alguna cosa en què invertir.
Mentre alguns són batejats per principi a estrictes lligams de partit,
clubs socials encantats disfressen als intrusos als qui poden criticar lliurement
sense dir res excepte a qui cal idolatrar i després diuen “que Déu el beneeixi”.
Mentre, un canta amb la llengua cremant, fent gàrgares al cor de veus dels arribistes,
deformat per les tenalles de la societat,
hi ha un altre que no s’esforça a anar més amunt,
sinó d’enfonsar-te en el clot en el qual ell es troba.
No vull fer mal ni culpar als que viuen en una tomba,
però està bé si no els puc complaure.
Jutgesses velles vigilen a les parelles,
frustrades sexuals, s’atreveixen a imposar principis falsos, insultar i mirar fixament.
El diner no parla: jura.
Obscenitat, a qui li importa realment? Propaganda, tot és mentida.
Mentre uns defensen el que no poden veure amb orgull d’assassins,
la seguretat confon amb més amargor les ments
dels que pensen que l’honradesa de la mort no caurà sobre ells.
La vida de vegades ha de ser solitària.
Els meus ulls xoquen de front amb cementiris plens de gom a gom de déus falsos,
Rebutjo la mesquinesa que juga molt fort,
Camino d’un costat a un altre emmanillat,
dono puntades per trencar-ho tot,
dic val, ja n’he tingut prou,
què més podeu mostrar-me?
Si els meus pensaments-somnis es poguessin veure,
segurament posarien el meu cap en la guillotina,
però està bé, és la vida i només la vida.
Mr Cansongs 