Mes: Març de 2012

6 “On Reflection”

(Derek Shulman / Ray Shulman / Kerry Minnier)Gentle_Giant_-_Playing_the_Fool

The Gentle Giant

Playing the Fool

1977

La juguesca del gegant

Cap a finals dels setanta, com molts joves de la meva edat, el futbol ocupava una part important dins les hores d’oci. La cosa ja venia de més petit, quan passàvem hores i hores jugant a pilota al pati de col·legi, o en qualsevol carrer, era o descampat, amb dues pedres per porteria. La selecció holandesa (la famosa taronja mecànica) enlluernava tot el món amb el seu futbol total. Johan Cruyff mostrava detalls de la seva classe al Barça. I és clar, tots volíem jugar com ell. Jo ja feia anys que havia abandonat la idea de ser futbolista, vocació prematura que manifestava quan s’hem feia la pregunta de què volia ser quan fos gran. Les meves aspiracions en aquest terreny es van moderar i el meu desig es limitava a arribar al C.F. Angulària, l’equip del meu poble que jugava a 3a regional. Com a seguidor acostumava a veure els partits de casa i, en algunes ocasions, poques, els que es jugaven fora. Això sí, el desplaçament a Andorra no me’l perdia mai. El club organitzava un autocar que sempre s’omplia de jugadors, tècnics, aficionats i gent que “la pilota a l’olla”. El motiu era, és clar, que aprofitaven l’ocasió per tornar carregats de formatges, manteges, aparells electrònics, tabac, licors, sucre i altres productes que en aquell temps sortien molt bé de preu. La meva principal motivació no era pas per raons futbolístiques, ja que sempre acostumàvem a sortir-ne escaldats i ens deien de tot menys guapos. Jo també em deixava endur per l’argument de l’estalvi econòmic. Però els formatges i les manteges, en el meu cas sols eren per cobrir l’expedient familiar. El meu veritable objectiu eren els discos, que a banda de ser més barats, se’n podien trobar que no estaven editat a Espanya, o bé d’altres que sí, però per raons varies s’havien publicat amb les portades amputades, censurades, o reduïdes a la seva mínima expressió. Allí, a Andorra, sí que es trobaven edicions guapes: renoi quines tapes! I quines fotos…! I quins desplegables…!

He d’aclarir que en aquell temps hi havien bàsicament dues revistes especialitzades en música pop-rock: l’una era Vibraciones, la meva principal font d’informació en la matèria, i l’altra Popular 1, que trobava atapeïda i massa americana pel meu gust. Radio 3 acabava de nàixer i també aportava lo seu (per a mi ha estat sempre un puntal en aquest aspecte).

Doncs bé, en una d’aquestes apassionants excursions a Andorra vaig ensopegar amb aquest Gentle Giant (Gegant amable). Es tracta d’un grup realment curiós, en que tots els membres toquen varis instruments, i tant aviat et fregeixen una camisa com et planxen un ou. Curiosament en els discos d’estudi sonen més aviat freds, però en canvi, en directe és on despleguen tot el seu potencial i saber musical. En una conversa amb l’apreciat director Lluís Virgili em va explicar que els francesos, d’interpretar la música en diuen jouer le musique, o sigui, jugar la música. Mai millor dit en el cas de Gentle Giant i aquest Playing the fool (Fer el ximple), enregistrat en directe, on converteixen cada peça musical en un joc la mar de divertit.

És ja de nit quan tornem d’Andorra. A fora fa fred però dins l’autocar la calefacció va a tope i ens axixarrem de calor. Anem carregats fins a les dents de fato “il·legal”. Ens queda l’últim escull que suposa creuar la frontera. A mesura que ens hi anem apropant aminorem la marxa. Un reguitzell de vehicles avancem lentament en la foscor. L’autocar està ple de radiocassettes, mantequilles i formatges de bola. Sota el meu seient s’hi amaguen el Gegant amable i altres peluts. Hi ha un silenci tens. Ni que portéssim material per fer explosius! (el formatges de bola serien la bala?) De sobte ens aturem. Màxima tensió. Entre la situació i la calefacció el neguit és gros. Puja un policia a inspeccionar l’interior de l’autocar. El Gegant i els peluts s’acotxen encara una mica més sota el seient… el policia baixa, i després d’un instant d’incertessa que es fa etern, l’autocar es fica en marxa. Ja està! Hem passat l’aduana. Tothom respira alleujat, fins i tot el Gegant i els peluts. Amb la calefacció s’ha desfet la mantequilla i el Gegant en va ple fins al coll.

5 “Refugees”

(Peter Hammill)VDGG-The Least

VAN DER GRAAF GENERATOR

“The Least We Can Do Is Wave to Each Other”

1970

 

 

 

Busco entre els llibres de la meva biblioteca… ha de ser en un llibre important… efectivament, dins a “Sobre héroes y tumbas”, de Ernesto Sábato hi ha el preuat tresor. Es tracta d’un petit retall de diari on surt la ressenya del concert que Peter Hammill va fer a la sala Cibeles de Barcelona el dia 11 de novembre de 1986, i al que un servidor va tindre l’honor d’assistir. Un tros de paper molt petit per a un artista tant gran.

I és que parlar de Van der Graaf Generator és, basicament, parlar de Peter Hammill (Londres, 1948), cantant i líder del grup, i compositor de gairebé tots els temes. Van der graaf és com una mena de maquinària perfectament greixada posada al servei del talen d´en Peter Hammill. La seva carrera va compaginant treballs en solitari amb altres realitzats junt amb la banda. Estem davant un gran poeta, sovint obscur i turmentat, preocupat, sobretot, per la incomunicació humana. Musicalment, té una gran capacitat d’unificar text i música.

El concert al que faig esment, segurament hagi estat el millor al que he assistit. Sala Cibeles, de Barcelona. Local petit, ple d’incondicionals que escoltem cada tema amb devoció. Comunió total entre intèrpret i públic. Peter Hammill sol, alternan guitarra acústica i piano, interpretant lo bo i millor del seu repertori. Després d’uns quants bisos, la darrera cançó. Aquesta “Refugees” que el Peter interpreta entre llàgrimes, amb una emoció que em va marcar per sempre. Inoblidable.

Refuguiats

El Nord era un lloc fred fa anys:
el gel tancava els cors de la gent i els envellia.
El Sud era l’origen de terres agradables, però seques:
vaig recorre les profunditats de les aigües i exercità  la ment.

L’Est era l’albada, naixent sota el sol daurat:
els vents arribaven suaus, uns quants caps es feien un
a l’estiu, encara que els agosters se’n reien…
vivíem en pau, contents.

Caminàvem junts, a vegades agafats de la mà,
entre les primes línies que separaven el mar de l’arena;
sonrèiem amb gran pau,
començavem a percebre que podiam ser lliures,
i llavors ens vam traslladar a l’Oest.

L’Oest és on tots els dies acabaran algun dia;
on els colors canvien de gris a or,
i pots estar amb els amics.
I la llum espellofa els núvols daurats:
el Oest és Mike i Susie,
l’Oest ´es on estimo.

Allí passarem els darrers dies de la nostra vida…
explicarem les mateixes històries de sempre: bé, al menys ho intentarem.
A l’Oest, amb el somriure al rostre, hi anirem;
oh! sí, i les nostres disculpes a aquells que mai coneixeran el Camí…

Som refugiats, deixant endarrere la vida que vam conèixer i estimar…
res que fer ni dir, cap lloc on quedar-nos; ara estem sols.
Som refugiats, portant tot lo que tenim en sacs,
lligats amb un cordill…
res que pensar, no importa, però serem feliços sols.

L’Oest és Mike i Susie;
l’Oest és Mike i Susie;
l’Oest és on estimo,
l’Oest és la llar dels refugiats.

En aquesta ocasió incloc dues versions. La primera, enregistrada en directe. La segona és la que apareix en el seu àlbum en estudi. Totes dues molt recomanables.

4 “Give Up the Ghost”

(C. Greenwood / J. Greenwood / E. O’Brien / P. Selway / T. YoThe_king_of_limbsrke)

radiohead

“the king of limbs”

2011

 

 

 

De cançons n’hi han de molts tipus i amb diferentes intencions. N’hi han que expliquen una història, que reivindiquen una idea, que rememoren alguna vivència, etc. En canvi, n’hi han d’altres que són menys narratives i el que volen transmetre és una sensació, crear una atmosfera, esbossar un sentiment. El tema que ens ocupa avui estaria dins aquesta segona categoria.

Abans de res però, anem a fer un cop d’ull al grup. Radiohead és una banda anglesa creada l’any 1985. Després d’un parell d’LP’s convencionals, l’any 1997 apareix “OK Computer”, una autèntica bomba de rellotgeria. Una joia digna de figurar en qualsevol discoteca que es preuï. A partir d’aquest treball, el grup serà uns dels més creatius del panorama alternatiu, i què amb més o menys encert, ha anat obrin camins nous, bevent de diferents fonts i sense deixar de fer lo que anomenaríem rock, donant un pas més enllà jugant amb les atmosferes, les textures i el so. D’aquest “OK Computer” ens n’ocuparem, segur, en una propera ocasió.
Cal destacar també que Radiohead ha estat un grup que ha apostat fort pel format digital i la distribució de les seves cançons via Internet. Si no vaig errat, és l’únic grup que ha ofert un LP (“In Rainbows”, 2007) per la xarxa i n’ha demanat “la voluntat”. Fins i tot hi havia la possibil·litat de descargar-lo de forma gratuïta. Naturalment, hi ha tota una càrrega mediàtica al darrera, però no deixa de ser un bon exemple de que la feina ben feta no té fronteres… Contrariament a lo que pugui semblar, el disc va ser un èxit de vendes, tant en el format físic com el digital. Això diu molt a favor de quan un treball està ben fet.

El tema que proposo pertany al darrer treball del grup, publicat l’any passat i que com tots els seus discos, s’esperava amb gran expectació. D’entrada he de dir que el disc em va decebre una mica. Semblava que era un pas en falç dins el trajecte creatiu de la banda. Escoltat amb més calma però, podem trobar-hi propostes interessants. Una és aquesta “Give up the ghost”, en que Thom Yorke conjuga veu i electrònica de manera espectacular. Concretament util·litza un seqüenciador, que és un aparell que permet enregistar diferents pistes i crear diferents “loops” o seqüencies que es van repetint i superposant, aconseguint una atmosfera realment suggerent i embriagadora.

Finalment, agrair al Daniel Giribet la seva traducció “molt lliure i poètica” de la lletra al català.

Deixa-ho estar

No em segueixis
No em tormentis
No em segueixis
No em tormentis

Arroplega el desig i l’ànima
Amb les teves mans
Amb les teves mans

Abraça els desamparats
En els teus braços
En els teus braços

El que sembla impossible
Entre els teus braços
Entre els teus braços

Me n’he cansat
Entre els teus braços
Entre els teus braços

Crec que m’hauria de morir
Entre els teus braços
Entre els teus braços

(traducció: Daniel Giribet)

3 “La Estatua del Jardín Botánico”

(Santiago Aurerón)Radio Futura-Estatua

Radio Futura

“La estatua del jardín botánico”

1982

 

 

Radio Futura

 

Corre l’any 1982. La Transició espanyola sembla culminar amb l’arribada al poder del PSOE, amb Felipe González al capdavant. Guanyen les eleccions amb aquell famós lema “Por el canvio”. A Madrid tenen un alcalde catxondo, en Tierno Galván que deia allò de:

¡rockeros: el que no esté colocado, que se coloque… y al loro!

http://www.youtube.com/watch?v=HD85C_AgMT8

I clar, amb aquest alcalde, com havien de ser els súbdits? Esclata la “Movida madrileña”. Alló va ser una disbauxa. Després de tants anys de repressió, tots ens volíem fer moderns de cop. Aixecaves una pedra i d’allà sortien músics, pintors, dissenyadors, al cap i a la fi tothom era artista! … Tothom tenia ganes de fer coses. Comencen a aparèixer aus nocturnes, pentinats impossibles, vestits extremats, “poses” estrafolàries, accions irreverents, tots semblaven seguir les consignes del seu alcalde.


En aquesta època jo era a Madrid. Però les nits no les passava pas al Rock-Ola, sinó en una “garita del cuartel”, vigilant que no vingués l’enemic. Em ficava encarat cap a l’interior del “cuartel”, doncs era d’allà on podia venir l’autèntic enemic. Mai vaig témer que algú vingués de fora, i en canvi sí de dins, no a ajudar, sinó a putejar, tal era el tarannà. El que haig d’agrair als militars és que durant aquella llarga i forçada convivència, mai vaig sentir cap contradicció envers l’exèrcit, doncs feien honor a la seva condició. Érem un exèrcit sense guerra, quan al vell mig de Madrid es lliuraven autèntiques batalles…

Així doncs, resignat a la vida “castrense”, no vaig viure la “Movida” fins un cop acabada la mili, mitjançant, sobretot, Radio 3, i “La edad de oro”, programa de TVE presentat per Paloma Chamorro, on apareixien diferents manifestacions artístiques relacionades amb la ”Movida”, sobretot pel que fa a l’àmbit musical.


Davant d’aquesta allau i en mig de tanta palla, s’hi poden trobar propostes interessants com ara Radio Futura, potser junt amb Golpes Bajos, dels millors de la seva generació. Van fer magnífiques cançons. Al seu segon àlbum “La ley del desierto / La ley del mar” (1984) hi han propostes força interessants. Hi ha una cançó anterior però, concretament d’aquell any 82, que serà inoblidable i que perdura al llarg dels anys. Em refereixo, és clar, a “La estátua del jardín botánico”. El propi Santiago Auserón, cantant del grup i compositor del tema, la defineix així:

Fue un chispazo de inspiración, no creo que jamás me vuelva a ocurrir, ni que haga otra canción igual.

                                           (Santiago Auserón)

La Estatua del Jardín Botánico

Un día más me quedaré sentado aquí
en la penumbra de un jardín tan extraño
Cae la tarde y me olvidé otra vez
de tomar una determinación.

Esperando un eclipse me quedaré
Persiguiendo un enigma al compás de las horas
Dibujando una elipse me quedaré
entre el sol y mi corazón.

Junto al estanque me atrapó la ilusión
escuchando el lenguaje de las plantas
Y he aprendido a esperar sin razón
Soy metálico en el Jardín Botánico
Con mi pensamiento sigo el movimiento
de los peces en el agua.

Un día más me quedaré sentado aquí
en la penumbra de un jardín tan extraño
Cae la tarde y me olvidé otra vez
de tomar una determinación.

Esperando un eclipse me quedaré
Persiguiendo un enigma al compás de las horas
Dibujando una elipse me quedaré
entre el sol y mi corazón.

Afegueixo l’enllaç al magnífic reportatge fotogràfic que ha fet lo Jaume i que en fa esment en el seu comentari

https://plus.google.com/photos/111073534509046283128/albums/5241531643681871793?banner=pwa&authkey=CMHml7uh4fKJzQE
La versió d’estudi i una enregistrada en viu al programa La edad de oro.

2 “T’he conegut sempre igual”

(Raimon)Raimon -Recital Madrid

Raimon

“El recital de Madrid”

1976

 

 

Lo Petit

Al Josep M. Vidal, in memoriam

Un fet casual ha fet que a última hora canviés la cançó d’aquesta segona entrega. No és que sigui massa donat a les necrològiques, i tampoc acostumo a memoritzar les efemèrides, tant si són de fets bons com de dolents. I fins i tot diría que ni tant sols sóc excessivament nostàlgic, encara que aquest àlbum em traeixi i faci pensar en tot el contrari. Voldria creure que el temps em donarà la raó, i a mesura que les cançons pretèrites i actuals es vaguin alternant quedi demostrat que no sóc dels que pensen que qualsevol temps passat va ser millor, sinó més aviat que cada època té les seves coses bones.
El fet en qüestió és que la meva mare ha llegit a  la “Fulla Parroquial” que avui feia exactament 14 anys que havia mort el Josep M. Vidal (el Petit del Vidal), i m’he vist en l’obligació moral de retre-li aquest modest homenatge.

El Petit realment tenia dots de líder. Amb ell havíem estat companys de pupitre practicament tota la EGB. Arribà l’any 1976. Franco era mort. Deixàvem endarrere l’escola del poble, el Sr Ricardo i l’olor a tabac de pipa. Per primer cop anàvem a estudiar fora del poble. De sobte se’ns obria tot un món nou i ple d’expectatives.

El Petit, un parell de companys i jo anàvem ben de matí a agafar el tren que ens havia de dur a Mollerussa. El que recordo molt és el trajecte que va del poble a l’estació. De fet, aquest trajecte es feia molt curt, ja que hi ha 1 km i escaic i ens acompanyava el Lluís, el germà gran del Josep M. amb el seu Seat 1430, equipat amb volant esportiu, barres antibolc (tant el Lluís com el Josep M. ja n’havien xafat uns quants de cotxes…) i no se quants artefactes més. Eren lo que en se’n deia uns autèntics “fitipaldis”. A aquest petit interval de temps hi hauríem de sumar l’espera del tren, dins el cotxe. Al radio-cassette sonava Victor Jara, i sobretot aquest “El recital de Madrid”, d’en Raimon. Suposo que allí, dins aquell cotxe, es van acabar de forjar les meves conviccions idealistes. Escoltar com el propi Raimon traduïa una a una les lletres de les cançons i que a Madrid ens entenien i fèiem un front comú envers la intolerància i la injustícia. Que érem “molts més dels que ells volen i diuen”. No com ara, que sembla que ningú ens entengui, i que els antics ideals siguin causes perdudes.

“T’he conegut sempre igual” ens parla de la integritat en temps difícils. Cada cop que l’escolto recordo al Petit i la seva rialla, a aquells adolescents a l’interior del cotxe, plens d’incerteses, però amb la moral intacta.

1 “Astronomy Domine”

(Syd Barrett)Review

Pink Floyd

“The piper at the gates of dawn”

1967

 

 

Nota introductòria al primer lliurament

L’origen d’aquest Àlbum està inspirat amb “Àlbum de cançons”, del Josep M. Oliva, a qui encara no conec però espero fer-ho en breu, i amb qui compartim l’amistat amb la Teresa, que ha estat qui em va donar a conèixer l’iniciativa de l’esmentat “Àlbum de cançons”. Igual que aquest, jo també intentaré complir amb el rigorós propòsit d’una entrega setmanal.
Varis són els motius que m’han portat a emprendre aquesta iniciativa.
Per una banda, que vaig trobar la idea molt bona, que obliga a ser constant i rigorós, i és un magnífic exercici de memòria i escriptura.
També per que això permet compartir amb els amics la música que ha estat important al llarg de la vida.
I finalment, és un procés d’aprenentatge. L’Àlbum del Josep M. m’ha permès conèixer i disfrutar d’autors i músiques que havia valorat poc o que, directament, desconeixia. En aquest aspecte cal destacar un fet curiós. Abans de començar el meu propi àlbum, vaig fer una preselecció de cançons (al voltant de 150) De l’Àlbum del Josep M. jo sols coneixia aproximadament les darreres 15 entregues. La resta me les va reenviar la Teresa, un cop jo havia fet la meva pròpia tria. Això vol dir que desconeixia molts dels temes que havia triat ell. Doncs el curiós és que he fet la comprovació hi, efectivament, tal com sospitava, no hem coincidit en cap tema. Això ho considero un valor afegit, i diu molt de la diversitat en gustos i maneres de disfrutar de la música.

Voldria fer un aclariment pel que fa a les traduccions de les lletres. Confesso que no se anglès. Això vol dir que la fidelitat de les traduccions potser no serà la que caldria. En molts casos ens haurem de refiar de les fonts que podem trobar a Internet, o directament del traductor de Google, amb lo que això pot suposar de pèrdua de rigor. Demano disculpes per endavant.

Per últim, fer un sincer reconeixament cap a la tasca del Josep M. No és gens fàcil ser fidel a una tasca així, sense defallir i mantenint l’entusiasme inicial. Concedir-li el privilegi de pioner, tenint en conte que sense el seu àlbum, el meu no seria possible. I admetre la meva condició d’aficionat “teòric”, davant la seva de persona que estima la música, que coneix als músics i el seu entorn, havent palpat “en directe” moltes d’aquestes cançons que jo, pobre de mi, en la majoria dels casos, sols he disfrutat (beneïts discs) en vulgars reproduccions.

 

Déu astrònom

No se m’acut millor entrada que Pink Floyd per encetar aquest àlbum. Per la il·lusió amb que esperava cada nou LP del grup, per les moltes estones que m’ha fet viure la seva música. He triat en concret “Astronomy Domine” pel que representa. Tema fundacional que obre “The Piper at the Gates of Dawn”, primer disc del grup, i un dels pioners en l’anomenat “Rock Psicodèlic”. Composada per la ment desbordada de Syd Barrett, sota els abusos del LSD. Membre fundador de Pink Floyd, tot i deixar el grup després d’aquest primer disc, la seva influència serà present al llarg de tota la carrera de la banda. El disc és inesgotable, ple d’idees i noves propostes que encara avui, 45 anys després, continuen sent vigents i fascinants per l’oient.

Vaig escoltar per primer cop “Astronomy Domine” a casa del meu bon amic Antonio Rius (Tonet de cal Ferro, pels amics) Es va comprar l’edició espanyola dels dos primers LP’s de Pink Floyd, que aquí es van editar conjuntament en un doble àlbum. Tots dos paràvem l’orella i ens deixàvem seduir per aquella música estranya, insondable, de la que no enteníem gran cosa però que ens fascinava. Alguns temes ens recordaven melodies que es podien escoltar de nit, a la radio, procedents d’alguna remota emissora àrab.

Posteriorment va aparèixer una versió de “Astronomy Domine” gravada en directe al doble àlbum “Ummagumma” (1969). Vaig voltar amb aquest disc sota el braç, amunt i avall, una bona temporada, esperant que entre els meus amics hi hagués alguna “ànima caritativa” amb tocadiscs (jo encara no en tenia) que em permetés escoltar-lo. Ara entenc lo molt que els vaig turmentar i que aquelles “ànimes” ben bé es van guanyar el cel.