166 “When A Warm Wind Blows Through The Grass”

(Jan Scott Wilkinson / Martin Noble / Neil Hamilton Wilkinson / Matthew Wood / Phil Sumner / Abi Fry)British Sea Power

British Sea Power

“Machineries of Joy”

2013

 

Fora de la llei

Aprofito aquest matí de carrers molls i cel esventat per fer dissabte i tancar l’any. Guardo en una arxivador els expedients, pulcrament redactades i passats a net, dels casos tancats durant l’anterior exercici. Així com els vaig ficant un a un a lloc, rememoro, orgullós, tot els affaires.

  • Entrecavar parterre (per buscar, sospito, algun objecte en concret, relacionat amb algun assumpte fosc i, que per qüestions de confidencialitat no se’n va revelar. Com a bon professional vaig respectar escrupolosament [res de preguntes] el secret de sumari…)
  • Vigilància nocturna d’immoble vuit per evitar incursions indesitjables. A comissió.
  • Guarda de gossos a hores convingudes. Em van acabar aviant els gossos…
  • Deixar pati net de pistes. Pagament a un any vista. Ja rebrà instruccions… l’última diu: a cobrar a l’Havana (excitant…)

Tots els cobraments han estat en metàl·lic, i en negre, clar (al final el del parterre no ha arribat a pagar…). La llibreta dels comptes (una Enri mida quartilla 108 x 159 mm, espiralada, quadricula 4×4, tapa tova) és a la vista, a l’estant, i està immaculada. Cap entrada registrada. Naturalment, duc una comptabilitat B, la real, en una agenda (una Enri mida octaveta 11o x 16o mm) amagada sota una rajola, hàbilment dissimulada i oculta sota el moble dels prestatges.    

Un cop tot ordenat i endreçat sols queda sobre la taula l’expedient del Cas de la taula voladora. Una presència incòmoda, que fa nosa. Un dossier que va començar amb una petita fitxa i que a hores d’ara, entre informes, fotografies, tiquets, albarans, impresos, notes, fotocòpies, etc) ja el conforma mes d’un centenar de folis. Introdueixo a desgrat el plec dins l’arxivador d’aquest any i el deixo al prestatge esperant que arribi un moment més favorable per abordar un cas tant complexe.

Miro a la bústia i hi trobo un sobre sense nom. Miro a banda i banda del carrer. Cap rastre. Dins el despatx obro el sobre mentre encenc un Lucky Strike. Es tracta d’una circular de l’Ajuntament. El seu contingut és inquietant. A l’encapçalament hi resa: Cens municipal d’animals de companya. A l’enunciat continua dient l’Ajuntament informa que les persones propietaris d’animals de companyia (gossos, gats i fures) és obligatori tenir-los censats a l’ajuntament on resideix habitualment l’animal. Ufff… jo, que sóc home de complir les normes, amb la quantitat de bèsties que volten per casa, m’ha vingut una mena de suor freda. Mentalment intento fer un recompte aproximat d’exemplars, però em perdo entre tantes taques, ratlles i colors (a falta d’altra documentació no se m’acut altre mètode de classificació: taques, ratlles i colors…) Bé, sí que hi han altres inputs, més sofisticats i específics. Fins que no vaig deixar de portar pantalons curts, i ja era bastant ganàpia, que en feia anar un ampli repertori d’aquests inputs. En aquella època estava molt al cas dels gats de casa. Els coneixia a tots. A tots personalment afegiria. La relació de cadascun d’ells amb la resta. Si eren amics o parents. Qui era mare, fill o tiet de qui. Esbrinar-ne el pare era per deducció (taques, ratlles, colors…) De haver-m’ho proposat hauria escrit les biografies complertes de tots i cadascun dels gats i gates de casa. Elaborar l’arbre genealògic de generacions i generacions ho tenia al cap dels dits.

Per saber sabia, com aquell que diu, quan les gates prenyades sortien de comptes. Quan això passava la premissa era clara: amansir els gats de ben petits. Costi el que costi. No hi ha res més mal agraït que un gat feréstec. En canvi un gat mans és un sol. Quan les gates lluïen llustrosos pelatges i esplendoroses panxes, i la cosa començava a estar madura, les futures mares, receloses, rondaven racons en busca d’amagatalls, llocs secrets, inaccessibles per al ésser humà i altres feres malvades, segurs per criar-hi i protegir les cries dels perills d’aquest món inhòspit i salvatge. Si es donava el cas que la gata ja havia criat i la encara no havia descobert el cau, era qüestió d’estar a l’aguait, seguir-ne els moviments per descobrir-lo. Els primers dies eren crucials. Sempre era un moment de joia descobrir la camada. Nets com una patena. Ni que el racó fos enrevessat, gràcies al bon fer de la mare sempre acabava sent un lloc confortable, en una veritable llar. Menuts, cecs i indefensos. Si descobries els gatets ja passats uns dies, aquests, al detectar una presència aliena ens reveient amb esbufecs i posats de mil homes. Es tractava d’anar tocant els gatets per habituar-los al contacte humà.

A la infantesa la seguia la l’etapa d’enjogassament i aprenentatge. Salts, cabrioles, baralles inofensives. Aventures i perills inventats. Observar perplexos i sense entendre res els festejos i les batusses dels adults. Després venia l’edat del pavo (per que els gats també tenen edat del pavo) Les gates joves reveient la visita de tots els gats dels voltants, que es barallaven per obtenir els favors de la xicota. Els mascles, en canvi, havien de triar entre defensar les femelles de casa o marxar en busca de fortuna. Alguns tornaven al cap d’uns dies, coixos, famèlics i esgarrinxats de tot arreu. Altres, amb menys sort, ja no tornaven. Algun cop en reconeixies un de casa (per les taques, ratlles o colors) estampat sobre l’asfalt (Mira, el germà de la bruna, lo pobre…) Passat aquest malson, i fruit de tot això, venien les panxes plenes, és clar. I així es tancava el cercle.

Avui aquesta afecció no hi és. Ja no estic al cas. Ficats en ristra a la finestra esperant l’hora de sopar, me’ls miro i no reconec en cap d’ells res que em recordi els avantpassats de la casa. Cap tret familiar. Se n’ha perdut la mena, la fesomia, la sang. Ni rastre de taques, ni ratlles, ni colors.

La cremor de la brasa del cigarro m’estarrufa els llavis i esvaeix els bucòlics records. Torno a ser davant la carta inquietant. Així doncs, suposo que m’he de considerar un malfactor. Un fugitiu que haurà de sortejar l’agutzil, membres del consistori i altres representants de la llei i l’ordre en pes. Ja està vist. No hi ha repòs ni assossec per un agent secret, amenaçat a banda i banda de la llei. Pel davant i pel darrera.

Arribat el día, l’agutzil, com a Judes, complint amb el seu deure, acompanyarà una dotació de Mossos d’Esquadra que, ordre judicial en mà, prèvia trucada al timbre de rigor, enfonsaran la portalada enreixada per donar pas a un nodrit grup de la Brigada anti-frau armats amb salabres, filats, xarxes i altres utensilis i paranys per caçar als indocumentats animals. Quan això passi jo estaré ocult arraulit en la foscor del celler, atent al remostrer de la redada. L’esvalot promet ser considerable. Corredisses per tot casa, pati amunt, pati avall, dins els coberts, pel mig dels trossos. Embarrancats entre andròmines i telaranys. Encegats per la pols i la ràbia. Enganxats i esgarrinxats per gats i arços. Enramalats en les seves pròpies xarxes. Ja els hi dono feina. Si al seu día la cunyada no se’n va sortir ells tampoc podran. A la foscor del celler esbossaré un somriure de complicitat.

165 “The Carpet Crawlers”

(Peter Gabriel / Steve Hackett / Tony Banks / Phil Collins / Mike Rutherford)The_Lamb_Lies_Down_on_Broadway

Genesis

“The Lamb Lies Down on Broadway

1975

 

Tenim que entrar per poder sortir

Avui he tirat de repertori. Genesis va ser un grup que al seu día vaig escoltar fins a la sacietat. Ara, després de molts anys al fons de l’armari, els hi trec la pols i torno a reviure aquells moments. Lluny d’apassionaments juvenils, i amb la perspectiva que dona el temps, miro de fer-ne una avaluació serena i ponderada. La valoració no difereix de la que ja tenia llavors. La trajectòria de Genesis està partida en dos etapes: amb Peter Gabriel i sense Peter Gabriel. Aquest doble àlbum conceptual exerceix de frontissa, de punt d’inflexió que separa clarament les dues etapes. La segona etapa de Genesis, tot i contindre temes realment meritoris, en conjunt (i em dol dir-ho perquè discos com Wind & Wuthering (1976) els vaig escoltar fins a l’extenuació) és menor si la comparem a la primera etapa, amb Gabriel com a cantant i flautista i exercint com a líder del grup, molt més creativa i meritòria. Ja sabem que creativament parlant els èxits d’un grup es mesuren no sols per la qualitat i el valor artístic dels seus treballs i propostes, sinó que també compta, i molt, el moment i el context en què aquests treballs i propostes es fan. Els passos decisius, realment importants, Genesis els fa amb Gabriel. Amb la marxa d’aquest la banda es limita a repetir fórmules i esquemes, molt ben fetes, això sí, però estancats en més de lo mateix. En aquest senti, The lamb lies… sembla ser un disc amb voluntat de trencar amb tot lo anterior. El mateix disseny de la portada ja ho designa. La gravació va ser complexa, creant tensions entre els membres del grup. Va ser el punt d’inflexió que fa que Peter Gabriel deixi el grup, abandonant-lo a la seva sort, mentre ell vola cap a nous horitzons.

Si hagués de triar (això sempre és dolorós) el meu disc (doble) ideal de Genesis el conformarien la totalitat dels temes de Selling England by the pound (1973), la superba Supper’s Ready (Foxtrot, 1972) i aquest maravillós The Carpet Crawlers (1975), una mena de canon que creix i creix en espiral i que t’atrapa sense remissió.

Al primer enllaç  podem gaudir de Peter Hackett, membre de Genesis i un grapat de bons músics que reprodueixen en directe i de manera impecable els vells temes de Genesis. Fins i tot el cantant imita de manera respectuosa, gairebé reverencial, les inflexions de veu del Peter Gabriel. El segon conté la versió original d’estudi, amb subtítols en castellà.

164 “Súbeme el monitor”

(Spazzfrica Ehd / Papa Dupau)Za!

Za!

“wanananai”

2013

 

Túrmix musical

Aparteu les criatures! La música que fa els Za! (un duet de Calonge i Terrassa) és producte d’una experimentació fora de lo comú i, a vegades pot resultar perillosa. Els ingredients que fan anar són tota mena de músiques, per haver-hi i per haver, i com si les passessin pel túrmix, amanides amb una bona dosi d’enginys electrònics, en surt una mena de còctel no apte per tots els estómacs. Ni que ho pugui semblar les seves cançons no estan fetes a la babalà. Ho demostra el fet que poden reproduir-les un i altre cop, fil per randa. Impressiona la complicitat d’ambdós músics. Pot agradar o no, però està clar que hi ha un treball al darrera i unes ganes bogues d’experimentar i buscar, sobretot buscar. Buscar sonoritats i fórmules noves. I també hi ha molt sentit de l’humor, que falta ens fa. Pel sol fet de no conformar-se en les encotillades formes del pop actual i voler anar més enllà ja és digne d’esment.

za-loloismo-4369-3.jpg

163 “Hotel California”

(Don Felder / Don Henley / Glenn Frey)HOTEL-CALIFORNIA

Eagles

“Hotel California”

1976

 

Els discos del Seco

El passat 18 de gener ens va deixar Glenn Frey, un dels membres fundadors de Eagles. El grup californià va conrear una discografia que combinava amb mà mestra la música country, el bluegrass i el rock. Tot i ser un grup amb força acceptació, sobretot als Estats Units, no va ser fins l’any 1976, arran de la publicació del seu cinquè àlbum d’estudi, Hotel California, que assoleix l’èxit i la fama internacionals.

Durant els anys 70’, ja s’ha dit altres cops al blog, l’Antoni Macià (lo Seco pels amics) vivia a Barcelona. De tant en tant venia al poble, on vivien els padrins. Quan ho feia acostumava a portar-nos de la capital alguna que altra novetat discogràfica. Deuria ser a finals d’aquell mateix 1976, o a principis del 1977 que va aparèixer pel Club amb aquest Hotel California sota el braç. La seva font d’informació musical i de la qual es nodria l’Antoni era Radio Joventut, de Barcelona, emissora que aquí no s’escoltava o que s’escoltava malament.

Però, de què va Hotel California? Sembla que la lletra no ens parla pas de les bondats d’un agradable i luxós complex turístic. Més aviat sembla que la cosa és menys innocent del què sembla. En una entrevista, Don Henley va afirmar que “és una cançó sobre el costat fosc del somni americà, i sobre l’excés als Estats Units, cosa que coneixíem molt bé”. Naturalment la cosa anava de drogues dures.

Altres rumors amb més mala baba indiquen que el títol Hotel Califòrnia al·ludia al culte al diable, ja que suposadament era l’adreça on el famós satanista Anton Szandor La Vey, que es va autoproclamar com el Papa negre o Papa fosc, va fundar a l’abril de 1966 l’Església de Satàn (Califòrnia Avenue, a San Francisco).

Està clar que totes les notícies que ens arriben sobre aquest peculiar Hotel no són gens afalagadores. Un lloc malsà on, tal com diu l’última estrofa de la cançó, un cop hi has entrat “pots cancel·lar la teva reserva quan vulguis, però no pots anar-te’n mai”.

Nosaltres, adolescents aleshores, ens vam instal·lar en aquell hotel durant molt de temps ignorants dels perills que poblaven aquell edifici.

A Hotel California hi trobem guitarres enfurismades, balades encisadores, mitjos temps penetrants. Un disc realment inspirat, sobretot el tema homònim que obre l’àlbum i que encara es conserva fresca i fascinant (fruit potser d’un pacte amb el diable…?)