Va ser cap al 1996 que una coneguda marca de cotxes va utilitzar la famosa cançó Gep Up, de James Brown per la seva campanya publicitària. L’anunci es va fer molt popular. La cançó ja ho era. Ara, gairebé 20 anys després, l’anunci el recordem amb un punt de simpatia. La cançó segueix al seu lloc, inquebrantable. L’estatus que proporciona ser un clàssic.
Tractant-se del Cansongs, que a vegades surt amb estirabots, potser caldria esperar un títol menys obvi dins la prolífera del Padrí del soul. Costa però resistir-se a l’aclaparadora força d’aquesta Sex Machine.
James Brown, el padrí del soul. Tot un geni. Incontrolable, contradictori, excessiu. De ben segur que el propi Michael Jackson va prendre bona nota de les acrobàcies i ballaruques. Tot un pare espiritual per a creients enfervorits. M’agrada la definició que Miquel Botella en va fer a Rockdeluxe d’aquesta música: “…aquí hi ha l’inici del funk per caure en l’èxtasi, l’expressió del sexe amb el fervor d’una cerimònia religiosa”
Que curiós que la entrada 222 hagi coincidit just amb aquesta setmana. 222… de què em sonarà…?
La mort del Leonard Cohen va remore sentiments. Poc temps després del traspàs el Canal 33 va emetre Bird on the Wire, documental enregistrat durant una gira del poeta canadenc el 1972. Aquest esperat testimoni va veure la llum amb 40 anys de retard. Després de gravar-lo, el director Tony Parker va proposar un primer muntatge que va ser rebutjat pel propi Cohen per “massa íntim”. Un segon muntatge encara va agradar menys. El film va desapareix, condemnat a l’oblit. Això va donar peu a que al document l’envoltés una aura de misteri. Fa tres anys es va recuperar el material d’uns polsosos magatzems de Hollywood.
Lo Jaume Benet, fervent admirador de Cohen, em va dur, com si fos un tresor, una còpia de Bird on a wire (l’emès pel 33, en versió original en anglès i subtítols en català https://youtu.be/RRq13gI0ipE) El guardo al fons de l’ordinador a l’espera d’un moment propici per veure’l amb l’atenció que es mereix. Recordo que just l’endemà vam quedar amb el Joan Francesc per fer-la petar. Ell havia vist el documental al 33 i em va començar a explicar-me’n alguns passatges. La seva narració era entusiasta. S’aturava i en treia suc de petits detalls que potser a la majoria ens haguéssim passat inadvertits. En versió corregida i augmentada. Hi havia tanta emoció en les seves paraules (les del Joan Francesc) que donava bo de sentir. La vida d’un poeta comentada per un altre poeta.
Aquest mateix entusiasme i fervor ja m’havia arribat en altres ocasions, per exemple quan el Tomàs Mo (John Mo pels amics) t’explicava les pel·lícules que havia vist. Les seves interpretacions sui generis dels arguments. La narració d’escenes, sempre delirants i divertides. Les situacions més inversemblants baixades a l’ordre de lo quotidià. La descripció de personatges, peculiars i extravagants. En mans del Tomàs, sempre empàtic, els hi acabaves agafant apego. El propi Fu-manxú et queia bé.
La veritat és que considero al Tomàs un gran cinèfil. Li van tots els gèneres. I en la seva nòmina de visionats s’hi pot trobar de tot. Des d’una obra de pes, de Kubrick possem-hi pel cas, a una perla de sèrie B, o un telefilm d’aquest que fan a Antena 3. D’un tostón de Bergman a una salvatjada de sang i fetge. Sempre he admirat en el Tomàs aquesta manca de prejudicis, de no tenir manies en aquest camp. A tots tracta per igual.
En realitat sabies que amb aquell comando perdut en una remota jungla de Vietnam acabaries adormit al sofà, però dins del relat del Tomàs agafava interès. Lo mateix va passar aquella tarda amb el Joan Francesc i Bird on the Wire. El seu entusiasme no em va fer vindre ganes d’anar corrents a veure el documental sinó de tornar a quedar amb ell l’endemà i que continués donant-ne detalls. I és que no hi ha com sentir explicar històries sortides d’uns llavis apassionats.
Una versió en directe d’Ivan Ferreiro amb Santi Balmes (Love of Lesvian). La versió en estudi original.
Mr Cansongs 