Tag Archives: Joan Francesc Dalmau

222 “El Equilibrio es Imposible”

(Piratas)Piratas

Piratas                  

“Ultrasónica”

2001

 

Explicar pel·lícules

Que curiós que la entrada 222 hagi coincidit just amb aquesta setmana. 222… de què em sonarà…?

La mort del Leonard Cohen va remore sentiments. Poc temps després del traspàs el Canal 33 va emetre Bird on the Wire, documental enregistrat durant una gira del poeta canadenc el 1972. Aquest esperat testimoni va veure la llum amb 40 anys de retard. Després de gravar-lo, el director Tony Parker va proposar un primer muntatge que va ser rebutjat pel propi Cohen per “massa íntim”. Un segon muntatge encara va agradar menys. El film va desapareix, condemnat a l’oblit. Això va donar peu a que al document l’envoltés una aura de misteri. Fa tres anys es va recuperar el material d’uns polsosos magatzems de Hollywood.

Lo Jaume Benet, fervent admirador de Cohen, em va dur, com si fos un tresor, una còpia de Bird on a wire (l’emès pel 33, en versió original en anglès i subtítols en català https://youtu.be/RRq13gI0ipE) El guardo al fons de l’ordinador a l’espera d’un moment propici per veure’l amb l’atenció que es mereix. Recordo que just l’endemà vam quedar amb el Joan Francesc per fer-la petar. Ell havia vist el documental al 33 i em va començar a explicar-me’n alguns passatges. La seva narració era entusiasta. S’aturava i en treia suc de petits detalls que potser a la majoria ens haguéssim passat inadvertits. En versió corregida i augmentada. Hi havia tanta emoció en les seves paraules (les del Joan Francesc) que donava bo de sentir. La vida d’un poeta comentada per un altre poeta.

Aquest mateix entusiasme i fervor ja m’havia arribat en altres ocasions, per exemple quan el Tomàs Mo (John Mo pels amics) t’explicava les pel·lícules que havia vist. Les seves interpretacions sui generis dels arguments. La narració d’escenes, sempre delirants i divertides. Les situacions més inversemblants baixades a l’ordre de lo quotidià. La descripció de personatges, peculiars i extravagants. En mans del Tomàs, sempre empàtic, els hi acabaves agafant apego. El propi Fu-manxú et queia bé.

La veritat és que considero al Tomàs un gran cinèfil. Li van tots els gèneres. I en la seva nòmina de visionats s’hi pot trobar de tot. Des d’una obra de pes, de Kubrick possem-hi pel cas, a una perla de sèrie B, o un telefilm d’aquest que fan a Antena 3. D’un tostón de Bergman a una salvatjada de sang i fetge. Sempre he admirat en el Tomàs aquesta manca de prejudicis, de no tenir manies en aquest camp. A tots tracta per igual.      

En realitat sabies que amb aquell comando perdut en una remota jungla de Vietnam acabaries adormit al sofà, però dins del relat del Tomàs agafava interès. Lo mateix va passar aquella tarda amb el Joan Francesc i Bird on the Wire. El seu entusiasme no em va fer vindre ganes d’anar corrents a veure el documental sinó de tornar a quedar amb ell l’endemà i que continués donant-ne detalls. I és que no hi ha com sentir explicar històries sortides d’uns llavis apassionats.

Una versió en directe d’Ivan Ferreiro amb Santi Balmes (Love of Lesvian). La versió en estudi original.

Anuncis

188 “It’s Alright Ma (I’m only bleeding)”

(Bob Dylan)Bob_Dylan_-_Bringing_It_All_Back_Home.jpg

Bob Dylan

Bringing It All Back Home

1965

 

Bob Dylan

Aquesta setmana han concedit el Nobel de Literatura a Bob Dylan. No acabo d’entendre l’enrenou que això ha provocat. Que potser no és un escriptor? Jo no he estat un seguidor de la seva obra. Sí que en reconec els mèrits. L’ombra de Dylan és allargada i em sembla reconèixer en molts artistes la seva empremta (fraseig, manera d’atacar les notes, etc) No podia deixar passar aquesta oportunitat sense consultar al Joan Francesc Dalmau, un dylanià confés. Li vaig demanar que escollís una sola cançó pel Cansongs (tasca dificilíssima, més en el cas de Dylan) i que em fes quatre ratlles sobre el cantautor de Minnesota. No tant sols ha estat capaç d’escollir la cançó sinó que m’ha passat un text tant bo que no he tingut pebrots de treure ni afegir una coma. Mil gràcies Joan Francesc.

bob-dylan-viii

Crec que parlar de Dylan és parlar dels molts Dylans que habiten dins el personatge creat per Robert Zimmerman. Un personatge tan gran, complex i amb una trajectòria tan dilatada que no és estrany que acabés canviant-se el nom real per l’artístic. Porta més anys vivint com a Bob Dylan que com a Robert Zimmerman, segur.

No sóc un estudiós de Dylan i prefereixo no repetir els aspectes que més s’han tractat ja en incomptables llibres, qui vulgui aprofundir en ell trobarà documentació sense cap problema. L’únic que puc fer, per complaure en Mr Cansongs, és parlar de Dylan tal i com el veig, però sense cap pretensió de demostrar que les meves impressions siguin encertades.

Crec que el que ha caracteritzat i caracteritza Dylan és la fidelitat a la seva obra i a la seva llibertat creativa. Aquesta és la única fidelitat que hi veig i, de fet, és el que caldria entendre com a natural en un artista. No ha estat fidel al públic, ni als fans, ni a cap ideologia concreta. Dylan, si en alguna cosa ha estat inconformista és a preservar el seu dret de crear com li plagui. Ha aconseguit guanyar-se des de detractors que l’acusen de les més diverses traïcions, fins a fans tan incondicionals i cecs que han perdut absolutament el sentit crític en tot allò que fa referència al seu ídol. Al meu veure, uns i altres pixen fora del test. Uns per acusar de traïció a algú que no ha jurat mai cap mena de fidelitat i els altres per erigir en una mena de déu a algú que no s’ha cansat de repetir que no segueixis líders.

Dylan ha fet sempre el contrari del que tothom esperava. Pocs artistes s’arrisquen a canviar de gènere o d’estil quan aquest els funciona. I els qui ho han provat ho han pagat caríssim. Dylan és la única excepció que conec. Quan era el rei del Folk emprenya el públic del festival Folk de Newport presentant-se amb una banda de rock. Quan té una posició segura en el rock, torna al folk, quan li sembla fa country amb Jonny Cash i es posa a cantar bé…qual li rota fa goodspell o clava arranjaments gairebé Disco, (com a Empire Burlesque) i així anar fent. Per no parlar de les versions que ell mateix fa dels seus temes, sovint irreconeixibles… En resum, el que ha aconseguit Dylan és que el públic el segueixi a ell enlloc de ser ell qui segueix al públic. Fa el que vol ell i no allò que el públic voldria que fes a cada moment. Això pocs ho poden dir. La majoria de grans estrelles del rock repeteixen els seus èxits sense apartar-se gaire de com van ser enregistrats a la versió oficial i coneguda del públic.

Moltes de les seves cançons anomenades “protesta” són als seus primers treballs, però en cap moment ell pretén exercir de polític. Té clar que és per sobre de tot un artista que pot cantar del que sigui. Per això no va deixar tampoc que partits polítics de l’esquerra americana se’l volguessin apropiar. Però Dylan no ha deixat mai de fer aquest tipus de cançons un cop ja va aconseguir destruir la seva imatge de “cantant protesta”. Huracan, per exemple, és a disc molt posterior ,Desire. La cançó és un llarguíssim text que conté gairebé el dossier musicat dels advocats defensors del boxejador Huracan Carter, que a sobre va arribar a número 1.

Crec que Dylan sap que és més interessant la seva obra i el seu personatge, que la seva vida i  la seva persona. Administra el misteri com ningú, concedeix entrevistes amb comptagotes,fa poques aparicions en públic, parla poc…I això acaba resultant atractiu. Penso que sovint li treu més suc a callar que a parlar perquè avui hi ha un munt de persones que es dediquen a interpretar tot el que fa. De manera que, segurament, de vegades diuen coses més interessants de les que anava a dir ell. O com a mínim, més variades. Ell només hauria pogut dir una cosa, però com els intèrprets dels seus gestos són tants, ara se li atribueixen desenes de significats i cadascú pot triar el que més li agradi. Tot això alimenta el mite. Imagino que Dylan ho celebra amb una d’aquelles cares a lo Buster Keaton que fa de tan en tant. Bon artista i excel·lent home de negocis com a gestor de la seva obra. (Ben aviat va decidir seguir sense managers no renovant el contracte amb Albert Grossman)

Que la seva fidelitat només és per a ell mateix i per a la seva obra ho avisa ja als primers anys de la seva carrera. A les lletres de les cançons, però també amb la seva actitud a les rodes de premsa. Quan li fan preguntes transcendents esperant una resposta igual de transcendent, ell respon de manera desenfadada com un jove més amb ganes de divertir-se. Quan li pregunten sobre Blowin in the wind els respon que la cançó està feta només de preguntes i li estan demanant respostes, quan li diuen quin és el seu missatge ell respon “porta sempre una bombeta de llum” (i s’ha presentat a l’entrevista amb una bombeta, a sobre). En una altra ocasió es presenta amb un titella i fa veure que el ninot li xiuxiueja les respostes…

Per si algú no ho captava, hi ha les lletres de les cançons, aquí deixo una brevíssima mostra dels avisos:

Una pregunta s’encén en la teva ment
i encara que saps que no hi ha resposta adequada que et satisfaci,
assegura’t de no perdre-la, de guardar al teu cap
i no oblidar que ni a ell, ni a ella, ni a ells, ni a això pertanys.
Encara que els senyors fan les regles
per als savis i els idiotes,
jo no tinc res amb què viure d’acord.

-It’s all right, ma (I’m only bleeding)1965-

Bé, mira aquí, company, tu vols ser com jo,
treu el teu revòlver i roba cada banc que vegis,
digues-li al jutge que jo et vaig dir que això estava bé. Sí !


-Bob Dylan’s blues, 1963-

No segueixis líders

Subterranean Homesick Blues, 1965-

No et moguis de la ratlla, manté el mateix pas,
la gent té por d’aquell que no porta el seu mateix pas,
els fa semblar ximples per portar el mateix pas que els altres.
Fins i tot podria creuar per la seva ment que són ells els que porten el pas equivocat.
No corris ni passis la línia vermella, si t’allunyes massa en qualsevol direcció,et perdran de vista.
Se sentiran amenaçats. pensant que no formen part d’alguna cosa que van veure com els sobrepassava, sentiran que allí està succeint alguna cosa que no coneixen.
la venjança apareixerà, començaran a pensar com desempallegar de tu (…)
Quan algú et pregunti si et preocupes dels problemes del món,
mira fixament als ulls d’aquell que et pregunta,no ho tornarà a fer. (…)


Quan et demani que et miris a tu mateix … no et miris.
Quan et demani que donis el teu veritable nom … no el donis.

-Consells per a Geraldine en un aniversari qualsevol, 1964-

Celebro que Bob Dylan hagi guanyat el Nobel de literatura, sense que això vulgui dir que altres no el meresquessin tant con ell, els premis sempre són injustos. Si aquest guardó fos només per a narradors, entendria la polèmica. Però si és també per a poetes no veig cap problema en què li hagin atorgat a Dylan. Els primers poemes els van difondre els trobadors amb la música, no? Doncs ja està. A més, li aniran bé els diners que deu anar estret d’armilla.

Salut, Mr Cansongs!

Tot està bé (només estic sagnant)

La foscor en trencar el migdia fa ombra fins a la cullera de plata, la ganiveta feta a mà.
El globus del nen eclipsa tant el sol com la lluna,
saps massa aviat que no té sentit tractar d’entendre-ho.

Agudes amenaces m’enganyen amb menyspreu,
observacions suïcides es trenquen.
La corneta d’or, banya buida del boig,
toca paraules ermes que proven d’advertir
que el que no està ocupat naixent està ocupat morint.

La pàgina de la temptació surt volant per la porta,
la segueixes, et trobes en guerra,
contemples cataractes de rugit piadós,
sents ganes de queixar-te, però a diferència d’abans
descobreixes que només series una persona més plorant.

Així que no temis si sents
un so estrany a les teves oïdes,
tot està bé, només estic sospirant.

Mentre alguns anuncien la victòria, uns altres la derrota,
raons personals grans o petites poden veure’s en els ulls
dels quals demanen que es faci arrossegar tot el que s’hauria de matar,
mentre uns altres diuen que no odiïs res excepte l’odi.

Paraules desil·lusionades lladren com  bales,
com déus humans que apunten al seu blanc.
Han fet de tot,  des de pistoles de joguina que escupen espurnes
fins a Cristos de color carn que brillen en la foscor,
és fàcil veure sense mirar molt lluny que no hi ha moltes coses
veritablement sagrades.

Mentre els predicadors parlen als sermons de destinacions perverses,
els mestres ensenyen que s’espera que el coneixement
pugui dur a plats de cent dolars.
La bondat s’amaga darrere de les seves portes,
però fins i tot el President dels Estats Units
algunes vegades s’ha de quedar nu.

I encara que les regles de la carretera s’hagin formulat,
són només jocs de la gent que has d’eludir,
val, jo ho puc fer.

Els cartells de publicitat t’enganyen perquè pensis que tu ets l’únic
que pot fer el que mai ha estat fet, que pot aconseguir el que mai s’ha aconseguit,
mentrestant la vida segueix el seu curs aquí fora, al teu al voltant.

Tu mateix et perds, reapareixes,
de sobte descobreixes que no hi ha res que hagis de témer.
Estàs sol, sense ningú al teu costat, quan una tremolosa veu distant,
poc clara, sobresalta les teves dormides oïdes per escoltar
que algú pensa que realment ells et van trobar.

Una pregunta s’encén en la teva ment
i encara que saps que no hi ha resposta adequada que et satisfaci,
assegura’t de no perdre-la, de guardar al teu cap
i no oblidar que ni a ell, ni a ella, ni a ells, ni a això pertanys.

Encara que els senyors fan les regles
per als savis i els idiotes,
jo no tinc res amb què viure d’acord.

Els que han d’obeir l’autoritat, la qual no respecten de cap manera,
menyspreen les seves ocupacions, les seves destinacions,
parlen amb enveja d’aquells que són lliures facin aquests el que facin.
El que fan ells ho fan només per tenir alguna cosa en què invertir.

Mentre alguns són batejats per principi a estrictes lligams de partit,
clubs socials encantats disfressen als intrusos als qui poden criticar lliurement
sense dir res excepte a qui cal idolatrar i després diuen “que Déu el beneeixi”.

Mentre, un canta amb la llengua cremant, fent gàrgares al cor de veus dels arribistes,
deformat per les tenalles de la societat,
hi ha un altre que no s’esforça a anar més amunt,
sinó d’enfonsar-te en el clot en el qual ell es troba.

No vull fer mal ni culpar als que viuen en una tomba,
però està bé si no els puc complaure.

Jutgesses velles vigilen a les parelles,
frustrades sexuals, s’atreveixen a imposar principis falsos, insultar i mirar fixament.
El diner no parla: jura.
Obscenitat, a qui li importa realment? Propaganda, tot és mentida.

Mentre uns defensen el que no poden veure amb orgull d’assassins,
la seguretat confon amb més amargor les ments
dels que pensen que l’honradesa de la mort no caurà sobre ells.
La vida de vegades ha de ser solitària.

Els meus ulls xoquen de front amb cementiris plens de gom a gom de déus falsos,
Rebutjo la mesquinesa que juga molt fort,
Camino d’un costat a un altre emmanillat,
dono puntades per trencar-ho tot,
dic val, ja n’he tingut prou,
què més podeu mostrar-me?

Si els meus pensaments-somnis es poguessin veure,
segurament posarien el meu cap en la guillotina,
però està bé, és la vida i només la vida.

186 “El dimoni medita”

(Joan Francesc Dalmau)destil-lats-jf-no-tinc-epitafi

Destil·lats JF

“No tinc epitafi”

2015

 

Sonotone. Crònica d’una crònica fallida

Aquesta és la crònica d’una crònica, fallida, sobre els Sonotone. Vaig voler jugar a ser periodista, i un seguit d’incidents es van interposar pel camí fent que al final desistís en el meu afany. Estic convençut que Sant Francesc de Sales va intercedir per salvaguardar la professió. De manera fragmentada, passo a relatar com van anar els fets.

Anem a pams. Com tantes altres bandes, Sonotone el van formar al seu dia quatre joves amics que compartien inquietuds i aficions. Sonotone és una hidra de quatre caps (desatenent les exigències mitològiques, que perseveren en que una hidra de debò n’ha de tenir de 7 a 9 de caps). Joan Romeu (bateria), Miquel Gaya (baix), Magí Prats (guitarra i veu) i Joan Francesc Dalmau (guitarra i veu). Per art de màgia, de tant en tant apareix un cinquè cap, Emma Ulibarri (veu), per donar un toc femení a la bèstia. De manera esporàdica, en una de les seves mutacions, al policèfal li emergeixen dos caps més. Els Josepmaries. Concretament Josep M. Gordillo (guitarra midi) i Josep M. Viola (bateria), ambdós de Balaguer, quedant la cosa en 7 caps i fent honor a la mitologia, otorgant-li valor epistèmic. Així que li convé, l’animal adopta múltiples formes, formats i formacions. De totes elles, dos són les més reconeixibles. Quan respon al nom de Sonotone beuen clàssics del rock & roll (bàsicament dels 60’, 70’ i 80’) …i cervesa. Quan se’ls hi empeta per fer temes propis llavors es fan dir Destil·lats JF, consumint per tot beure licors de collita pròpia, elaborats tots ells a l’alambic del Joan Francesc Dalmau (d’aquí lo de JF…) També beuen cervesa. El grup conviu amb algun que altre oxímoron, fet que duen amb dignitat.

Converses amb la hidra

Els Sonotone originals, la hidra de quatre caps, va tocar durant quatre anys fins que van ficar seny. Ara, després d’uns anys inactius, en un rampell inconscient, han tornat als hàbits dels assajos i les actuacions. Ja van participar en la celebració del 100 Cansongs al bar Foment de Sant Martí de Maldà (18 d’octubre de 2014) Com a Destil·lats JF van aparèixer per primer cop al concert de cal Marina, a l’antic cinema d’Anglesola (11 de juliol de 2015), que es va enregistrar en directe i va quedar plasmat en el disc No tinc epitafi, del que hem extret com a mostra aquest El dimoni medita, que avui encapçala aquest lliurament.

Això és lo que més o menys lo que se sap dels Sonotone /Destil·lats JF. A partir d’aquí és quan un servidor, amb la voluntat de fer un reportatge que il·lustri aquesta entrada, es fica en camisa d’onze vares. Per trencar el gel vaig passar per e-mail un breu i bàsic formulari on demanava als quatre caps pels inicis del grup, les seves aficions musicals, etc. De fet el vaig passar al Joan Francesc, i aquest o va reenviar a la resta de component. De seguida vaig veure que cada membre tenia el seu propi tempo, la seva pròpia sinergia. El Joan Francesc em va contestar un parell de dies després, per correu electrònic. El JF, modest i patidor de mena, es mostra curós en temes més generals. Pel que fa a les qüestions més intimes s’hi llança amb entusiasme. “Bob Dylan” afirma amb rotunditat després d’un llarg reguitzell de músics. “Només tenia 12 0 13 anys quan vaig començar a llegir les seves lletres traduïdes i va ser una experiència que em va girar el cervell. En aquella edat, aquella època i aquell entorn, les lletres de Dylan et feien obrir la ment, desafiaven totes les veritats que tenies interioritzades i t’ho feien questionar tot. Recordo que escoltava el disc The Freewheelin i seguia les lletres mentre ell cantava. Potser per culpa d’allò ara sóc un desgraciat en lloc d’un banquer…”

Al cap d’uns dies el Miquel Gaya em va trucar per quedar i respondre al qüestionari de viva veu, amb cerveses pel mig. Així ho vam fer. Vam quedar una tarda a cal Marina. Després de les salutacions pertinents amb l’Anna vam anar al gra. El seu aspecte rude contrasta amb la seva parla pausada i assenyada. Quan fa una estona que te l’escoltes et sembla que estàs davant d’un xaman. “escoltant Puente sobre aguas turbulentas, en un cassette de ma germana, vaig prendre consciència de lo què suposava la música” “El pub Look també va ser un lloc important. Allí menjàvem pipes i escoltàvem música”. De tant en tant avía alguna sentència “la gent canvia de colla als 15 anys…”

Va ser al cap de poc que Sant Francesc de Sales comença a fer de les seves. Un còlic nefrític em deixa fulminat i em duu a Urgència de l’Arnau. Del ronyó sortia una pedra rodant que em feia la punyeta una bona temporada. A casa de baixa, fent repòs.

 En aquest procés el Joan Romeu m’arriba muntat en una moto i em duu un foli imprès. Hi ha redactat, resumit, tot el seu periple musical. L’escrit destil·la passió. “Recordo alguns moments concrets on la música va començar a posar-me la pell de gallina. El primer, escoltar Ronda matinal, aquell programa de ràdio que a finals dels 70 escoltava prenent un bas de llet amb galetes maria, i el cul estret per no saber-me bé la lliçó”. Recorda especialment un tema “Logical song, de Supertramp”. La seva llista també és extensa. També destaca un nom. “Creedence Clearwater Revival” Afirma que va rebre “una enorme influència de la discografia vinílica que les meves cosines de Cardona posseïen. Cardona, poble de la meva mare, on hi passava els estius sencers. Ens banyavem al riu, i les meves cosines, més grans que jo, em portaven als guateques que organitzaven en esgolfes de cases centenàries”. A Mollerussa també tenia on trobar els seus referents. “El Look era la meva segona casa. Allà vaig ampliar el radi d’acció, aplicant l’orella…”

Quedo amb el Magí a cal Marina. Ara, a part de la música, amb el Magí també compartim un tema d’àrids. Mentre ell els destria per elaborar formigons jo els vaig desfent a base d’infusions. Prèvia salutació de l’Anna, el Magí i jo ens trobem entaulats a cal Marina amb un parell de birres i unes patates, que sempre presten. El Magí em comença ha explicar els seus orígens musicals. De ben petit ja va mamar música a casa. “El meu pare era membre dels Dandy’s, un quartet de guitarres i llaüts. Feien versions de boleros entre els anys 1954-1960. En aquella època tocaven molt a Ràdio Tàrrega”. Parla dels inicis amb el Joan Francesc (tots dos són de Miralcamp) i com de ben jovenets quedaven per rascar les guitarres. Així com el Magí és una bèstia escènica, toca el que sigui, ja sigui una rumba com un tema pop. En canvi el Joan Francesc té més inquietuds de cantautor “M’agradava escriure des de ben petit (ens recorda el JF al seu email) La meva tieta em va regalar una guitarra amb la que al principi només jugava. Després em van apuntar a unes classes, però ens ensenyaven cançons tradicionals i jo estava impacient per aprendre a tocar temes de Dylan, blues i altres coses i a partir d’aquí vaig anar fent d’oïda”. De seguida me’n adono que el Magí té un llarg periple musical a les seves espatlles. “Vam participar a la Mostra de cançó, al 80 i escaig, amb el Joan Francesc. Jo vaig formar part dels Sugars (Miralcamp), que fèiem música de ball. Vaig tocar al grup Elixir, amb el David Espina, que després va derivar en Artur Killer i el Predicador. Sóc membre de Trifàsic. Col·laboro amb els PJ4…” Malgrat l’interès del tema em costa concentram i les paraules del Magí se m’escapen com fum. Tot i que fa calor i el Magí s’explica amb passió, no justifica la suor que tinc. Tinc calfreds, em venen nàusees i començo a sentir un dolor intents al costat. La pedra torna a fer de les seves. El Magí, que ja té experiència en àrids, em dispensa. El deixo amb la paraula a la boca i la cervesa a mig aire. El pitjor és que no he tastat ni una patata. Mala senyal.

Refet d’aquesta segona sotragada, tenint els dos xicots de Miralcamp situats, ressegueixo les primeres passes dels altres dos caps, el Miquel Gaya i el Joan Romeu. Amb 12 anys el Joan Francesc i el Miquel coincideixen en unes jornades de convivència a Sant Martí de Sesgueioles. El Miquel hagués anat a jugar a bàsquet si no fos per una torticolis que el fa desistir. En un lloc fresc, a l’ombra, troba al Joan Francesc sol, tocant la guitarra. A partir d’aquell dia neix l’amistat. “Agafava l’Orbea de ma mare, i cap a Miralcamp!” explica el Miquel. A Mollerussa era una rara avis, a Miralcamp és el rei del cotarro. Per la seva banda el Joan Romeu feia els seus progressos. “Durant l’any 1982 vaig començar a picar amb uns llistons damunt els coixins del llit. Quina passió! Posava una cinta de cassette en un aparell monofònic i seguia les músiques percudint enèrgicament amb insistència. Vaig poder tocar amb els millors! Naturalment sempre amagat de l’autoritat paterna, que considerava que allò era una quimera (i tenia raó…)” La cosa no s’atura… “Al cap d’un parell d’anys de rebentar coixins i flaçades el Miquel Gaya em va deixar una vella bateria que estava en el pati de no sé qui, per allí tirada. I vaig començar a flipar en colors”.

Tot just deixo l’episodi de la meva pedra endarrere, les meves ínfules de periodista reben una nova batzegada. Encara no havia escrit ni una ratlla d’aquesta crònica quan un abscés al coll em duu a ingressar a l’Arnau. Primer tants sols un dia. Després, en segones núpcies, tota una setmana a dieta líquida i còctels d’antibiòtics en vena. Males llengües no s’acaben de creure aquesta versió i afirmen, de forma viperina, que en realitat tot és un muntatge per ocultar la veritat: un pla per aprimar-me i sortir-ne axurat. Resignat a la rumorologia i a romandre reclòs a l’Arnau, faig anar els meus contactes per nodrim de les eines adients per poder redactar aquesta crònica. Ordinador portàtil, cables, mòbil convenienment configurat per fer de wifi, apunts, notes, llibres, agendes… Me les prometia molt felices, doncs allà on m’instal·len, més que una habitació sembla una suite de gran i espaiosa que és. I més al cap d’un dia, que el company d’habitació li donen l’alta i em queda la suite tota per mi sol. L’Enric Valls en pot donar fer. Ens vam escarxofar al mig d’aquella plaça i vam veure plegats El gran dictat i com aquell xicot tant espavilat s’enduia el pot. Vaig tindre goig sense alegria. Encara no ‘havia arribat la maquinària que em van canviar de la suite a l’habitació més petita de l’Arnau. Allí no prestava treballar. Tant sols un dia vaig desplegar tot l’arsenal, segurament un en que es deurien passat de dosi. I quan ho vaig tindre tot desplegat vaig tindre visites (sempre d’agrair) i ja no vaig fotre ni brot. Segur que el bo de Sant Francesc de Sales rondava pels passadissos d’aquella planta vetllant pels malalts.

El Joan Romeu continua escrivint… “Al cap d’un temps de tocar en privat va arribar el primer grup, On The Raros. Raros, raros, de collons!” I arribem al moment culminant… “Afortunadament, després d’algunes derives funestes, el miracle va aparèixer en forma de passió desfermada… eren ells, Los Sonotones!”

Segons el Joan Francesc “el més important no són les cançons sinó les persones amb les qui toco. Ja fa anys que toquem bàsicament els Sonotone, en Magí, en Miquel, en Joan i jo. Som amics de fa anys i hi ha un bon rotllo que és el que resulta terapèutic”. El Miquel afegeix…”lo millor de tot són els assajos. Tenim la sort que mos tenim”. El Magí ho remataria amb qualsevol tema portat al terreny de la rumba. Si no se li treu la guitarra dels dits tocaria tota la nit…   

Ara, al caps dels anys, aquests quatre amics s’han tornat a retrobar per tocar plegats, conformant aquesta hidra de 4 caps que a vegades en té 5 i altres 7, com mana la mitologia.

Ja fora de l’Arnau, superades totes les afeccions, he anat a ficar un ciri a Sant Francesc de Sales. Donats els perills que comporta aquest ofici, miro de fer amb el material que tinc. I ha sortit això.

184″Love Shack”

(Kate Pierson / Fred Schneider / Keith Strickland / Cindy Wilson)The_B-52's_-_Cosmic_Thing

B-52’s

“Cosmic Thing”

1989

 

Activitat soterrada

Encara estem (alguns…) de vacances i enguany la sequera i la calor apreten. És més època de banyar-se a la platja que de tesis doctorals. Preste més empinar els colzes que clavar-los. Les activitats disteses a l’aire lliure són més agraïdes que no pas l’entotsolament en un despatx. La mandra, les migdiades i l’embaltiment són pròpies de l’estiu, més que no pas grans travessies pel desert.

Doncs malgrat tot això. Que la quietud i el silenci semblen regnar al blog. Que tots els indicis ens van en contra. Que les circumstàncies no convidin a l’optimisme, puc donar fe que a la redacció del Cansongs hi ha una activitat desenfrenada, on es treballa en varis fronts, a tota màquina i amb l’entusiasme que caracteritza tota la plantilla. Mr Pesquises s’ha endinsat en l’exòtica gastronomia oriental. Dominika N, la nostra seductora agent triple, no deixa d’utilitzar els seus encants innats per desentranyar misteris. El Joan Francesc fa adaptacions musicals impossibles, i se’n surt. Mr Raons es carrega de raons per aparèixer en qualsevol moment, això sí, d’una manera raonable. Mr Cansongs mira de ficar ordre a l’atapeït celler, que malgrat ser infinit aviat es quedarà petit. L’Enric Valls s’està refent del seu darrer comentari en que es va quedar sense aire.

Abnegats, anant d’aquí cap allà, com formiguetes, tots treballen sense repòs en un cubicle soterrat i secret. Es resguarden de la calor i les adversitats de la nostra Època amb un enginyós sistema de ventilació sostenible, que bombeja optimisme i il·lusió diluïdes a parts iguales, mentre que per l’altre extrem expulsa les contrarietats i els mals rotllos. A la zona d’expulsió, a l’exterior, degudament senyalitzada, hi ha un cartell que adverteix del perill d’apropar-s’hi a petits i grans.

174 “Lingus”

(Michael League)Snarky-Puppy-We-Like-It-Here1-1024x1024

Snarky Puppy

“We Like It Here”

2014

 

Big bands.

Dins el Cultura/s (suplement del diari La Vanguardia) cada dissabte tinc una cita ineludible amb Registre/s, apartat dedicat a les novetats discogràfiques. A l’exemplar del passat 14 de maig, Mauricio Bach, en una breu però exemplar ressenya feia un repàs a les big bands del segle XXI. El terme big band fa referència a una gran banda o orquestra de jazz. Aquests tipus de formació musical pròpia de la música de jazz va estar en voga a l’època daurada del swing, durant les dècades dels 30 i 40, prolongant-se fins a principis dels anys 60 (tot això al segle XX). A la seva nòmina hi figuren noms il·lustres com ara Count Basie, Duke Ellintong, Glenn Miller o Benny Goodman. Després, noves corrents estètiques, bebop, free jazz, i els elevats costos econòmiques que suposava reunir formacions tant nombroses van fer caure en desús aquesta modalitat.

Actualment però, amb les big bands sembla que tornen a brotar nous llucs. A l’esmentada ressenya del Cultura/s s’hi fa esment de varies d’aquestes big bands que han adaptat aquest tipus de formació als temps actuals. I la tria és realment enlluernadora. Del tots els artistes esmentats sols coneixia Wynton Marsalis (ja apareix al número 62 del Cansongs) que, com diu Mauricio Bach, amb la Lincoln Center Orchestra practica un jazz d’arqueologia, mot que defineix a la perfecció la tasca de Marsalis, doncs aquest fa una immersió en les arrels del jazz per fer-ne una relectura. La resta de propostes són ben diferents però totes fascinants. Segur que totes aniran apareixen per aquí al blog. Avui però voldria deixar constància de Snarky Puppy, una big band en versió moderna que a les tradicionals seccions de vent i percussió incorpora guitarres elèctriques i teclats electrònics. El resultat és realment entusiasta i vitalista.

En aquesta gravació crida l’atenció aquest format de concert tant íntim, amb auriculars per cadascun dels membres del públic. En podrien prendre bon exemple els tècnics de so del Bruce Springteen o qui carall siguin els responsables, doncs potser seria una solució als greus problemes d’àudio que hi van haver l’altre dia al concret a Barcelona. I que el so estiguessin a l’alçada de l’honestedat i entrega de The Boss*

*(la font que ha donat fe del nefast so del concert del Camp Nou ha estat el Joan Francesc Dalmau, a qui últimament fem anar de poli malo. Que ens dispensi la confiança…)

173 “Sweet Thing”

(Van Morrison)Astral Weeks

Van Morrison

“Astral Weeks”

1968

 

Els 60 a Discópolis.

Radio 3, que va camí dels 40, continua sent l’emissora de referència a nivell estatal en la divulgació de la música popular. La seva filosofia sempre ha estat basada en criteris culturals i divulgatius. Un servei que pot i ha d’oferir un ens públic. Fa potser una dècada llarga la programació va virar cap a lo que seria la radiofórmula. Llavors les premisses semblaven ser unes altres, més encarades cap a l’entreteniment i la mercadotècnia. Un tenia la impressió que la cosa feia aigües i se’n anava tot a noris. Lo pitjor encara havia d’arribar. En van treure de sobre a molts dels presentadors de l’emissora amb jubilacions anticipades. Alguns, com ara Ramon Trecet o Diego A. Manrique, que en un principi no es van avindre a deixar el barco, van acabar despatxats de mala manera i de forma poc elegant. Ha passat el temps i per sort Radio 3 ha sortit a flote. Els programes s’han redreçat, força treballats i nodrit de continguts molt interessants. L’emissora, tot hi estar molt més estructurada que abans, sembla respirar, salvant les distàncies, aquell aire fresc dels inicis.

Encara queden però, dispersats per la graella de Radio 3, algun que altre d’aquells vells dinosaures. Un d’ells és José Miguel López, amb el seu programa Discópolis (de dilluns a divendres, de 14.00 a 15.00 h) que des de l’any 1987 ençà aguanta ferm a l’univers de les ones hertzianes. També el podem escoltar a Discópolis jazz (dissabtes i diumenges, de 14.00 a 15.00 h), successor de A todo jazz, programa que la mort del malaurat Juan Carlos Cifuentes, Cifu, va deixar orfe i que José Miguel López en va assumir la direcció i presentació.

Aquests darrers tres mesos Discópolis ha estat dedicant íntegrament els seus programes ha repassar els millors discos de la dècada dels 60. Una gran dècada, per cert, en que el rock ‘n’ roll es trobava a les beceroles i tot estava per fer. Per franja horària puc escoltar practicament cada dia el programa i això em permet rememorar, redescobrir, i en molts casos, descobrir molts dels temes pioners i que van semptar les bases del que és avui en dia la música popular. Fa unes setmanes van repassar un artista que tenia poc freqüentat. Es tracta de Van Morrison, concretament del seu disc Astral Weeks, segon treball de l’anomenat lleó de Belfast, i que data de l’any 1968. És un disc magnífic. Amb una música potser més propera al folk que no pas al rock. Es tracta de composicions delicades i plenes d’emotivitat. Per interpretar-les, Van Morrison es va envoltar de músics del món del jazz convertin aquest disc en una autèntica obra d’orfebreria. Una veritable delícia.

En una conversa, el Joan Francesc Dalmau em va explicar que recentment havia assistit a un concert del Van Morrison. “No tornaré més a cap concert seu…” em va aviar agreujat. Pel comentari poc entusiasta i algun detall vaig deduir que no era el concert el que l’havia decebut al Joan Francesc, sinó algun desaire inadequat del senyor Morrison. Cal dispensar-li. No ha de ser fàcil comportar-se quan ets una llegenda viva de la música. Les llegendes mortes ho tenen més senzill. En tenen prou guardant la compostura.

Una versió en directe del 2008. La versió original de l’àlbum, amb la lletra traduïda al castellà. Mai es pot deixar passar per alt incloure una versió del Jeff Buckley.

146 “Las antípodas”

(Javier Krahe)javier-krahe_dolor-de-garganta

Javier Krahe

Dolor de garganta

1999

 

Javier Krahe.

N’ha caigut un altre. Ja ho dèiem aquí mateix fa un parell de lliuraments. I l’altre dia també ho comentàvem amb el David Casamitjana. Que ens trobem en un moment que els músics que van ser els nostres referents de joventut han arribat a una edat i, (és llei de vida, diuen) un dia per l’altre ens aniran deixant, ara l’un ara l’altre. Què hi farem… El Cansongs no es voldria convertir en un recull d’efemèrides, ni molt menys un obituari. Malgrat així, darrerament ho sembla. Hi han fets, luctuosos com el que ens ocupa, que no es poden obviar.

D’entrada admetre que servidor no era un gran seguidor del Javier Krahe. No n’havia seguit la seva música ni la seva trajectòria. El què sí feia era escoltar amb atenció les seves enginyoses lletres en alguna aparició televisiva o el ficaven a la radio. També recordo haver-lo escoltat amb interès en alguna que altra entrevista. Res constant. Més aviat de forma esporàdica i si s’esqueia.

Krahe doncs, no sembla el més adequat per pertànyer a l’univers estètic d’aquest blog. Estaria més proper a les propostes ètiques de l’Àlbum de cançons del Josep M Oliva. Musicalment Krahe es fa difícil d’encaixar, encara que molts cops s’envolti de bons músics que intenten, sovint sense èxit, guarnir i arreglar el seu despreocupat i malgirbat fraseig.

Tot i així la figura de Krahe es manté en peu. La forma es retira cap a les ombres per deixar al descobert l’home compromès amb si mateix. Irreverent, iconoclasta, satíric, ocurrent, sagaç, ingeniós. Una mena de savi d’un altre temps.

Jo, que ja he dit que no el tenia molt tractat, m’he trobat aquesta tarda amb el Joan Francesc Dalmau per parlar de Krahe. M’ha passat alguns apunts biogràfics, referències, fets transcendents. Crec que no cal reconstruir res aquí. Trobareu suficient informació arreu. Jo el que volia era parlar amb algú que sí que el coneixia i admirava. Precisament empapar-me d’aquesta admiració. Per acabar de convencem que dedicar-li una entrada a Javier Krahe valia la pena.

Per il·lustrar aquesta entrada, Las antípodas, una ingeniosa cançó escrita només amb paraules esdrúixoles.