265 “A Plague of Lighthouse Keepers”

(Peter Hammill, Hugh Banton, Guy Evans, David Jackson)

Van Der Graaf Generator                

“Pawn Hearts”

1971

 

Fars

Aquesta entrada vol ser la resposta al magnífic comentari que va fer l’Enric Valls a l’entrada anterior. Veure la finestra des d’on escric el Cansongs com un far em va commoure. Em sembla una idea lluminosa. Inspiradora. Em va fer pensar també en aquest “A Plague of Linghthouse Keepers”, de Van der Graaf Generator, que feia temps reposava en les profunditats del celler. Aprofitaré l’avinentesa per argumentar que per aquella època en que es va publicar el disc (estem parlant dels primers anys 70’) la majoria de grups inscrits en l’anomenat rock simfònic o progressiu, amb ínfules creatives, van caure en la temptació de compondre temes de llarga durada. Les seves suites o simfonies particulars on esmersaven tots els recursos tècnics i creatius a l’abast, eren temes ambiciosos, extensos, excessius a vegades, que anaven molt més enllà de les típiques cansonetes de 3 minuts, o inclús dels temes més llargs que ja eren habituals en els discos d’aquells anys. Aquestes composicions ocupaven tota una cara d’un elepé. La meva percepció és que la durada d’aquestes petites-grans simfonies venia marcada per la capacitat dels vinils. Totes ronden els 20 minuts i escaig, que era la durada màxima d’una cara d’un llarga durada. Estic convençut que si la capacitat dels vinils hagués estat més gran (mitja hora, per exemple), el temes s’haurien adaptat a aquesta durada, esdevenint diferents a com són ara. Els Beatles, per exemple, no van trepitjar aquest terreny bàsicament perquè al 1970 ja s’havien separat i ja havien dit tot el que havien de dir (això realment espanta i no fa més que engrandir la seva llegenda) D’haver estat en actiu segurament s’haurien sumat a la festa. I per demostrar la meva teoria aquí va un petit llistat d’exemples.

L’any 1970 Pink Floyd publica “Atom Heart Mother”. La peça, del mateix títol, ocupa tota la cara A (23’ 44”). El mateix any King Crimson omple la cara B de l’àlbum “Lizard”amb la peça homònima (23’ 25”). Emerson, Lake & Palmer, tot un paradigma dels excesos, fan lo propi amb “Tarkus” (20’ 40”), per plasmar les aventures d’una mena d’engendre tanc-armadillo.

1971. El grup parisenc Magma inclou al seu segon àlbum, “Rïah Sahïltaahk” (21’ 45”) “Alpha Centauri”, un dels habituals viatges cosmics de Tangerine Dream (l’electrònica al poder). També del 71 el tema que ens ocupa, aquesta epopeia místico-existencialista que és “A Plague of Linghthouse Keepers” (23’ 21”), de Van der Graaf Generator amb un visionari Peter Hammill al capdavant.

Si saltem al 1972 aquest tipus d’obres ja proliferen. Genesis, amb la èpica “Supper’s Ready” (22’57”). Yes, amb la mística “Close to the Edge” (18’ 12”) del disc homònim. El grup repetiria aquesta fórmula d’ocupar tota la primera cara amb un sol tema en els treballs immediatament posteriors. Jethro Tull a “Thick as a Brick” ampliaria l’oferta omplint tot lp amb un sol tema dividit en dos parts (22’ 40” i 21’ 06” respectivament) obligat, és clar, per la barrera física que impliquen les dues cares d’un vinil.

La llista podria ser molt llarga. Si comprovem les durades, veurem que s’adeqüen i venen marcades pels límits del format.

Avui en dia, habituats a veure les coses a través de la pantalla del mòbil i amb continguts d’un minut com a màxim (i encara molts cops no arribem ni al final) és possible que una masterpiece com la que se’ns presenta en aquesta entrada  pugui resultar empatxadora, excesiva, passada de voltes. Demano paciència i determini i qui pugui superar els primers moments de crisi i endinsar-se en aquesta travessia de caire homèric que és “A Plague of Linghthouse Keepers”en poden sortir reeixits. Sempre he pensat que Peter Hammill és qui lliga millor el contingut dels textos amb la música que els envolta. Tot un tour de force creatiu. No és fàcil però val la pena. Una versió per la televisió belga (subtitulada al català per un servidor (disculpeu les errades). La versió en estudi. 

205 “Journey’s End”

(Mark Tranmer / Roger Quigley)

The Montgolfier Brothers

“All My Bad Thoughts”

2005

 

La Marlon i l’Elviro (un conte per a nens… grans)

Els anomenarem pel seu nom artístic ja que ni el nostre alfabet ni els muscles facials donen per esmentar els seus veritables noms. La Marlon i l’Elviro són dos tenebriònids. Dos petits escarabats, vaja. Vivien placidament i en el silenci en la foscor d’una antiga sitja de cal Mònic. En aquell paradís obscur i florit sols arribaven, de tant en tant, apagats murmuris i lleus indicis de claror. Un bon dia però, de sobte, un estrany brunzit va pertorbar aquella pau que semblava eterna. L’aspiradora va xuclar les dues cuques, que es desplaçaven per dins del  llarguíssim tub ingràvides i a tomballons, com si d’un trajecte per muntanyes russes es tractés (Yujuuuu…!!!!) s’han capbussat en un mar de pols (puff…) Les cuirasses dels dos coleòpters, negres i enllustrades, ara semblaven dues croquetes enfarinades. El sostre es va obrir de cop i els dos petits escarabats es van quedar enlluernats. El Jaume els va col·locar en un pot de vidre que feia a la vegada d’habitacle i nau espacial. De cop tot era llum. En un tres i no res havien passat de la foscor d’una casa adossada a la lluminossitat d’un xalet amb vistes, de finestrals immensos, alts de dalt a baix i de 360 graus d’amplària. Per sort el Jaume els hi va suministrar unes ulleres de sol (tot un detall) que ha fet més agradable el trajecte. No han estat gaire més d’una dotzena de quilòmetres, però pels petits escarabats va ser com viatjar a anys llum. Van fer escala a cal Torrelles, on van fer nit. Varem ficat el pot habitacle/nau de vidre en un racó del cobert, entre unes caixes que el protegien i garantien la penombra. El Jaume, que està en tot, els hi va moblar l’estança amb uns quant terrossos per tal que es sentissin com a casa.

L’endemà ha arribat el gran dia. Després d’un matí llarg i incert, a la tarda el pot ha volat fins a cal Trepat. Un immens complex de naus que arriben més enllà d’on afigura la vista. Uns estudis cinematogràfics tant grans que enriu-te’n de la Metro, o la Paramunt… A la nau 18 concretament, els esperava tot l’equip amb el set de gravació. Tot era apunt. L’atrezzo, els focus, les càmeres, els tècnics… No hi havia temps a perdre. Al món del cinema el temps és or, i tant aviat han ficat les potes dins la nau (corre, corre…) que s’han hagut de ficar en marxa, com aquell que diu, sense temps ni per espolsar-se. El director els hi ha donat instruccions. La Marlon seria qui actuaria. L’Elviro es quedaria a la banqueta per si de cas algun contratemps. Tots dos eren un sac de nervis i a la pobra Marlon li tremolaven totes sis cames. Però en un tres i no res, que el director ha cridat “acció!”, que la Marlon, amb pas ferm i decidit ha fet tot el trajecte sense parpellejar. Mentre, l’Elviro s’ho mirava des de la penombra amb el dilema del cantant d’òpera suplent (que es sap tots els papers) que espera entre bambolines, neguitós (vol i dol) tan de bo si el titular no té cap percans, veiam si es torça un turmell. La Marlon ha fet un paperàs. Ha fet tot el recorregut amb tanta desenvoltura que semblava que ho hagués fet tota la vida. Rebia les felicitacions de tothom, i l’abraçada emocionada i sincera de l’Elviro. Aquella magnífica interpretació donaria la volta al món i quedaria immortalitzada per sempre.

La Marlon i l’Elviro s’han quedat a viure a cal Trepat. Amb el semblant encara emocionat, s’han endinsat sota el moll (negre sobre negre) dins el fossar fosc i confortable. Allà construiran la seva nova llar. Esperaran que la fama truqui a la porta. I passats els anys viuran feliços rememorant els dies de glòria. També enyoraran casa seva, l’antiga sitja. Hi faran arribar fotos i postals a la família (imatges d’ells dos sota les llums dels flaixos) perquè orgullosos, puguin presumir d’artistes. Els diumenges trauran dues cadires i s’asseuran a la fresca. Miraran els cotxes passar plens de gent atrafegada, ignorant que allí hi viuen dos veritables estrelles.

A partir d’aquell dia, quan passo per davant de cal Trepat, a l’alçada del fossar, aixeco el braç i saludo.

Mr Pesquises. Gina Sylton affaire és un fragment del vídeo que s’està gestant per celebrar els 200 Cansongs i en el que apareixeran els personatges més emblemàtics del blogs. Per raons mediàtiques i perquè sembla que aquest sense sentit té certa coherència per si sol, s’ha cregut adient penjar aquest avançament per calmar els espasmes dels seguidors.

Mr Pesquises – Gina Sylton affaire from Jordi Giribet on Vimeo.

També podeu veure la notícia de la gravació que Tàrrega Televisió ha publicat en aquest enllaç…

http://www.tarrega.tv/el-museu-trepat-professionalitzara-el-lloguer-despais-per-al-rodatge-de-produccions-audiovisuals/

187 “Inner City Blues”

(Marvin Gaye / Nyx)

Marvin Gaye

“What’s Going On”

1971

 

Excuses

Nois, no dono a l’abast. No sé si és la síndrome postvacacional o que cony ho fa que quan me’n adono ja ha passat una setmana llarga del darrer lliurament del Cansongs i apa, el més calent és a l’aigüera, en puc donar fe doncs tinc un munt de temes encetats però la feina no surt, deu ser això, que al portar-ho a l’ample se m’escapa el fato per tot arreu, no voldria pas transmetre un missatge pessimista, Déu nos en guard, ni buscar excuses o justificacions, tot el contrari, però el que valen són els fets i aquestos no em donen pas la raó. Mentres, a l’altra riba de riu (per dir-ho d’una manera metafòrica) el Josep M. Oliva (autor del veritable i primogènit Àlbum de cançons i inspirador d’aquest blog) segueix impertèrrit amb el seu lliurament setmanal, erre que erre ell, sense destrictar gens ni mica del seu propòsit que com una gota malaia, es mostra implacable. Per si el personal no ho recorda, els hi faré memòria que el Cansongs va nàixer sent una mera i burda còpia d’aquell i, tot i portar prop d’un centenar de cançons d’avantatge, i fent-me un el xulo, com aquell que dona peixet em vaig proposar d’atrapar-lo en número de lliuraments, això sí, sent del tot respectuós amb l’adversari aplicant aquell proverbi xinés que diu “sols quan l’alumne supera al mestre és igual que el mestre”, ficar-me a la seva alçada i donant a entendre que en cap cas gosaria a rebasar-lo doncs l’elegància no s’ha de perdre mai. Per quin vas Josep M? pel 280…? ufffff… en fi no em vull deprimir. I tranquil Josep M, tu ves fent que un dia o altre et pot passar lo que a mi, que se’t giri feina i llavors sentiràs el meu alè al clatell (de bon rotllo, eh?), la moral és lo últim que s’ha de perdre. Revisant el text d’aquesta entrada me’n adono que aquest és compulsiu, de tall enriquià (referent a l’Enric Valls, autor que practica la tècnica de l’escriptura automàtica molt estimat per aquí i que ha sovintejat amb els seus comentaris causant estralls i lesions de consideració en algun que altre hemisferi dret) un text en el que un ha d’agafar aire a fons abans no capbussar-s’hi doncs és com bussejar dins d’una cova submergida on no saps si hi trobaràs cap cavitat on treure el cap per respirar.

Com és sabut els artistes “allotjats” al celler són moltíssims i de molt variat estat,  condició i llinatge. El mecanisme de tria per cada lliurament pot semblar metòdic i reflexiu però ans al contrari, jo el qualificaria de capritxós, fins i tot d’obsessiu. Aquest cop mateix per exemple, lluny de barallar diferents possibilitats m’he encaparrat en un sol autor. El malastruc i malaurat Marvin Gaye. Havia de ser ell i no pas cap altre qui encapçalés aquesta entrada i tota la setmana l’he passat escoltant temes seus. Soul del bo, sensual, carnal i sumptuós. So Motown en estat pur. Com sempre es fa difícil triar-ne una de sola de cançó, però ens queda el consol que els temes que apareixen al Cansongs més que destins són fars. Petits punts de llum en la foscor, que ens han de guiar, a cadascú per la seva ruta, per les procel·loses i abruptes aigües de la música.

La versió d’estudi i una altra enregistrada en directe. Clou la sèrie una versió còsmica dels danesos The Asteroids Galaxy Tour.

145 “That’s the Way It Goes”

(V. Veasey)

Black Merda

“Black Merda”

1970

 

Noms estrafolaris.

La intenció del Cansongs no és sorprendre (encara que a més d’un a vegades l’espanti), sinó més aviat el contrari. Vol ser un brollador mans de música atemporal. Un flux seré i més o menys periòdic d’un seguit de cançons i temes musicals que a un servidor li hagin resultat importants, o que al llarg del temps l’hagin distret, encuriosit o, en el millor del cas, li hagin despertat qualsevol mena d’emocions, que al cap i a la fi és del què es tracta.

Aquest cop però, i sense que serveixi de precedent, sí que vull traurem un as de la mànega amb un grup fins ara desconegut per mi i que, m’ha cridat l’atenció el seu nom estrafolari. Estrafolari, un adjectiu molt del gust del meu tiet Josep M. De tall clàssic, diguem-ne, però molt suau i políticament correcte donat el cas, doncs s’ha de tindre collons per anomenar-se Black Merda. Després del primer sotrac, més en fred, penses que la cosa és limita a un simple problema fonètic. Ves a saber què significa Merda en anglés, segurament res a veure amb temes escatològics que tant gràficament representa aquesta paraula en el nostre estimat idioma. He de remetrem a erudits ja que he buscat per la xarxa i no he pogut trobar cap coincidència d’aquesta paraula en la llengua de Shakespeare. Ves a saber si algun d’aquests xicots negres (negres com el carbó) de Detroit no van tindre algun avantpassat de la Segarra, posem pel cas, o de la Selva (més adient), que va intercanviar fluïts amb algú de (l’altra) selva (de selva a selva i negre perquè em toca…) Algun d’aquests xicots  negres de Detroit merda igual era l’expressió que de tant en tant més s’escoltava a casa seva quan l’avi, envoltat de canalla negra, malhumorat, recordava amb resignació el seu rampell de joventut, igual… bé, deixem-ho aquí, que sinó no arribo a temps. Perquè la principal raó d’aquest lliurament “estrafolari” vindria a ser una picada d’ullet al Joan Francesc, als membres de Sonotone, i a tots els músics, tècnics i altra gent de la faràndula que demà celebraran un concert únic i que promet (adjunto cartell no oficial i alternatiu) Un dia ja dedicarem un Cansongs com cal als noms estrafolaris de grups, que en hi han per donar i per vendre.

Ara doncs, i acabo, dir que aquest escrit està fet a saco, a la manera d’escriptura automàtica, gairebé enriquiana (per Enric Valls), tal com raja. Amb vuits i nous i cartes que no lliguen. Com un solo de guitarra desbocat, desolfat, que es llança a l’abisme sense xarxa. Únicament enviar molts ànims a tota aquesta gent que demà es deixarà la pell dalt l’escenari. Molta merda!

108 “Stone Cold”

(Jimmy Barnes)

JIMMY BARNES

“30:30 Hindsight”

2014

 

 

 

Celebració dels 100 Cansongs

Aquest proper dissabte, el 18 d’octubre, al bar Foment de Sant Martí de Maldà, tindrà lloc un acte de celebració dels primers 100 Cansongs. Els seguidors habituals a aquest blog segur que ja n’éreu sabedors d’aquest fet, sobretot els més propers, ja sigui per converses prèvies o bé per que col·laboren directament en els preparatius de l’esdeveniment. Altres s’han assabentat pel cartell que venim publicant fa un parell de setmanes al mateix cos de pàgina del blog. Comentaris assenyats però, han manifestat que el cartell no deixava del tot clar de què anava la cosa i que seria convenient una explicació més clara i consisa. És el que passo a fer, en quatre ratlles, en aquesta entrada d’avui.

Fa uns mesos, davant l’eventual, engrescadora i el més que probable assoliment dels 100 lliuraments del Cansongs, es va contemplar la possibil·litat de celebrar aquesta fita junt amb tota la gent que setmana darrera setmana ha seguit fidelment les evolucions musicals, i els esdevenirs aventurers dels personatges que de tant en tant hi pul·lulen. Finalment, amb l’inestimable ajut de molta gent, i als qui estic profundament agraït, aquest proper dissabte es farà realitat.

El lloc escollir per la celebració és el bar Foment de Sant Martí (local cansongmanià per excel·lència). I el gruix de l’acte serà amb música en directe, com no podia ser d’altra manera. La part musical  anirà a càrrec del grup Sonotone, banda versàtil i de llarg recorregut i que des de fa pocs mesos està vivint una segona joventut. Ens oferiran temes propis i versions de temes del pop, rock, blues, etc. bàsicament dels anys 70. Música per altra banda, que respon molt a l’esperit del Cansongs. Sembla ser que ens oferiran arranjaments d’algunes de les peces aparegudes al blog i que estan preparant expressament per l’ocasió, en estrena mundial absoluta. Fet ben lloable.

Però no sol de música viu l’home. Prèviament al concert hi han previstos una sèrie de parlaments relacionats amb el Cansongs i que els seguidors de tota la vida apreciaran. Per obrir el foc comptarem amb l’inestimable participació del Josep M. Oliva, el veritable inspirador d’aquest blog. Home de ment àgil i llengua afilada. Fins a data d’avui el contingut de la seva intervenció és incert, però de ben segur que ens farà passar una bona estona i ens il·luminarà amb les seves paraules. Seguidament Mr Raons i l’Enric Valls faran una intervenció ad libitum i del tot imprevisible (com es veu fins ara, tot molt ben organitzat…) Per acabar aquest apartat, agafarà la paraula el mateix Mr Cansongs que presentarà el curtmetratge, Mr Raons & Mr Cansongs, també en primícia mundial. Després ja es donarà pas a la música amb els esmentats Sonotone. Cal afegir que l’acte és gratuït i obert a tothom (el vicis van a càrrec de cadascú) Per suposat, hi esteu tots convidats, desitjant que passem plegats una bona vetllada.

Finalment agraïr a tothom la seva col·laboració. Als Sonotone, al Grup de recerques de les Terres de Ponent, al bar Foment, als seguidors, a tots aquells que d’una manera o altra han ajudat a fer-ho possible, sobretot als familiars i amics més propers pel seu recolzament i paciència, per la seva incondicional, discreta, i exemplar tasca humanitària d’aguantar un dia darrere l’altre, a un servidor i les seves neures.

Per ilustrar aquest Cansongs, una descoberta recient: Joe Bonamassa. El tema escollit és del Jimmy Barnes, excel·lent cantant de veu poderosa. Stone Cold és un tema preciós. Ara, l’aportació del Bonamassa és sorprenent. De ben segur farà les delícies de guitarristes, guitarreros, guitar heros, guitar air i altres rareses. La capacitat d’aquest home amb les sis cordes és pasmosa. En aquest tema ja deixa mostres de les seves habilitats. D’una guitarra és capaç extreuren del matís més subtil fins atacar l’instrument amb gran fiereza (al vídeo sembla que hagi de partir el màstil i quedar-se-li als dits…) De ben segur que tornarem a tenir al Joe Bonamassa per aquest blog. De moment disfruteu amb aquest Stone Cold. Per desmelar-se de gust.

I més fato pels amants de la guitarra elèctrica. En aquest enllaç s’hi pot trobar de tot i més www.guitarist.co.uk El bo del Bonamassa hi té penjades lliçons per a iniciats. Tot plegat molt didàctic.</p
http://youtu.be/aAzR40U9SY0

52 "Several Species of Small Furry Animals Gathered Together in a Cave and Grooving with a Pict"

“Several Species of Small Furry Animals Gathered Together in a Cave and Grooving with a Pict”                    
(Roger Waters)
Pink Floyd
“Ummagumma”
1969

Sobretot, demani’s en l’hora més callada de la nit: he d’escriure?
Rainer Maria Rilke
(“Cartes a un jove poeta”)

Les raons
Amb aquest número 52 just fa un any que varem iniciar aquesta aventura. Quan s’assoleixen fites com aquestes acostuma a ser hora de fer balanç de la feina feta. Arribar fins aquí no ha estat fàcil doncs el camí sovint ha estat un autèntic pedregal, costerut i ple de solcs. La pluja i el vent gèlid ens ha picat a la cara com agulles afilades. Ens hem perdut en la boira. Hem tingut que borejar esbalsos i barrancs. Ho se’ns ha fet de nit (això molts cops…). Algunes vegades hem passar per llocs on el camí estava esborrat, i l’hem hagut de dibuixar amb paraules. Creuar abismes per ponts traçats amb cançons. Clar que també hem tingut dies solejats, amb el camí fent baixada i el vent a favor. Et trobes a gent que t’esperona amb un somriure de complicitat. Altres que t’indiquen dreceres per fer via. Companys de viatge, com l’Enric i el Mel, amb les mateixes inquietuds i cabòries.

Davant l’esforç que suposa setmana darrera setmana escriure una nova entrada en aquest blog, intentant que el contingut tingui cert interès, que no avorreixi, que aporti alguna cosa al lector, un sempre es pregunta si continuar escrivint té o no sentit. Així com en l’entrega anterior, on els missatges entre persones es presentaven com quelcom inherent al home, també ho seria la necessitat narrar, d’expressar allò que sent i que el neguiteja o motiva, o també, escoltar, saber, conversar. En definitiva estem parlant de comunicar-se. Aquesta inquietud ve de lluny. Ja en l’època de les cavernes la dona demanava explicacions a l’home que arribava a les talúries, sense caçar res i amb la farmàcia oberta. Al llarg de la història s’ha anat evolucionant, des de la Xahrazad que parlava pels descosits per conservar la vida, fins als mítings dels polítics per adormir al personal. Amb el temps les dones han desenvolupat un cervell multitasca que els hi permet portar vàries converses alhora. L’home en canvi, ben just en pot seguir una. Seguim una mica a les cavernes…

París. Rilke a la seva habitació de l’hotel Bison.

Antonio Muñoz Molina va publicar un magnífic article titulat “Dificultad de la ficción” (Babelia 1091. El País 20-10-2012) en el que reflexiona sobre l’escriptura de ficció i que m’aniran molt bé per recolzar-m’hi alhora de plantejar algunes qüestions de les que voldria deixar constància aquí. Comença dient (i tradueixo del castellà) “Com s’explica lo que passa ara mateix. No lo filtrat pel record, no l’allunyat en els mons segurs de la fantasia o del passat històric, ni lo segregat per un jo narcisista que no es molesta en diferenciar entre les seves pròpies ocurrències i els fets reals”. I més endavant afegeix ”Literatura és explicar les coses com són, algunes vegades exercint la llibertat d’inventar i altres atenint-se en màxim grau possible a la realitat dels fets”. Queda prou clar com podem valdre’ns de la ficció, de coses inventades per explicar quelcom verdader. Per dir-ho amb paraules de l’escriptor i acadèmic de la RAE, “Necessitem les ficcions il·luminadores de l’art per ensinistrar-nos en desbaratar els simulacres que se’ns presenten com a testimonis de la realitat, les altres ficcions verinoses de la propaganda i de les ideologies”. Tot això es podria resumir amb la frase “el novel·lista és lliure. Mentir és la seva manera d’arribar a una certa veritat”. Queden aquí aquestes reflexions. Més o menys el que es pretenc fer aquí, això sí, d’una manera modesta, és sobretot escriure com a manera d’esbarjo i aprenentatge, amb un to divertit i buscant la complicitat dels que segueixen aquest blog.

Les cansongs
Quan “l’Àlbum de cançons” del Josep M. Oliva em va engrescar a engegar el meu propi àlbum, vaig fer un llistat previ amb unes 150 cançons per poder triar i remenar segons vingués a tomb amb un tema o altre. A mesura que el blog ha anat creixent també ho ha fet, i de manera exponencial, aquest llistat supera les 400 cançons. Al veure aquest desfase un se’n adona que una cançó per entrada sap a poc ja que són molts els músics que esperen neguitosos i en silenci poder aparèixer a “l’Àlbum de cansongs” i poder moder lluir amb tota la seva plenitud. Les discussions que tenim cada setmana són tremendes… Per altra banda cal aplicar allò de que “l’abundància mata la fam”. El fet de col·locar un tema setmanal fa que la gent realment se l’escolti i se’n faci capaç. A més, no hi ha cap tema que quedi descartat doncs un músic o artista pot repetir les vegades que facin falta. Dins el que cap el criteri en la tria de la música vol ser força variada i heterogènia, tant en els estils com en les dates. Una altra premissa és abastar un ventall ben ample en quan a interpretacions i concepcions doncs la bona música tant pot ser interpretada amb un Stradivarius com amb una canya, de l’instrument més rudimentari fins al sintetitzador més sofisticat. Així doncs, donarem per bona la fórmula i així la continuarem aplicant.  

“Ummagumma”
La cansong d’avui és força agosarada. Una pallissa per a molts però un baula imprescindible dins la meva història personal. És una qüestió de principis. Enllaça amb la primera entrada al blog i tanca el cercle. Pertany a aquells temps en la que encara no tenia tocadiscos i voltava d’aquí cap allà amb els Lp’s sota el braç demanant als amics de poder-los escoltar. Aquest tema, que al disc enllaça amb el final de la cançó anterior (qui coneguin el disc ho sabran) on apareixia el vol d’una mosca “collonera”, el vol de la qual es veia truncat pel cop certer d’una paleta. I d’aquí saltàvem dins aquesta caverna tant particular on s’hi organitza un gran esvalot, segurament en un intent de representar la comunicació entre tota mena d’éssers vius. Ja m’imagino que els seguidors de Pink Floyd em retrauran d’haver malbaratat les dues entrades del grup. Com no he escollit algun dels molts dels rhythm & blues amb puntejos de guitarra espectaculars, o alguna que altra peça d’atmòsferes i ambients espaterrants. Com a plec de descàrrec al meu favor puc afirmar que el fet de ser el primer grup que repeteix en aquest blog demostra sobradament la meva devoció pel grup de Cambridge. Per altra banda és una manera de donar a conèixer aquella besant més oculta de la seva música, la més juvenil i segurament la més honesta i alliberada de qualsevol afany de fer diners. Aquesta pretén ser la meva coartada i el meu humil tribut a Pink Floyd, que va fer volar a aquell jove inquiet i il·lusionat que crec que vaig ser.

https://www.youtube.com/watch?v=9nF1eX2TmjY