Tag Archives: Enric Valls

265 “A Plague of Lighthouse Keepers”

(Peter Hammill, Hugh Banton, Guy Evans, David Jackson)VDGG.Pawn Hearts.jpeg

Van Der Graaf Generator                

“Pawn Hearts”

1971

 

Fars

Aquesta entrada vol ser la resposta al magnífic comentari que va fer l’Enric Valls a l’entrada anterior. Veure la finestra des d’on escric el Cansongs com un far em va commoure. Em sembla una idea lluminosa. Inspiradora. Em va fer pensar també en aquest “A Plague of Linghthouse Keepers”, de Van der Graaf Generator, que feia temps reposava en les profunditats del celler. Aprofitaré l’avinentesa per argumentar que per aquella època en que es va publicar el disc (estem parlant dels primers anys 70’) la majoria de grups inscrits en l’anomenat rock simfònic o progressiu, amb ínfules creatives, van caure en la temptació de compondre temes de llarga durada. Les seves suites o simfonies particulars on esmersaven tots els recursos tècnics i creatius a l’abast, eren temes ambiciosos, extensos, excessius a vegades, que anaven molt més enllà de les típiques cansonetes de 3 minuts, o inclús dels temes més llargs que ja eren habituals en els discos d’aquells anys. Aquestes composicions ocupaven tota una cara d’un elepé. La meva percepció és que la durada d’aquestes petites-grans simfonies venia marcada per la capacitat dels vinils. Totes ronden els 20 minuts i escaig, que era la durada màxima d’una cara d’un llarga durada. Estic convençut que si la capacitat dels vinils hagués estat més gran (mitja hora, per exemple), el temes s’haurien adaptat a aquesta durada, esdevenint diferents a com són ara. Els Beatles, per exemple, no van trepitjar aquest terreny bàsicament perquè al 1970 ja s’havien separat i ja havien dit tot el que havien de dir (això realment espanta i no fa més que engrandir la seva llegenda) D’haver estat en actiu segurament s’haurien sumat a la festa. I per demostrar la meva teoria aquí va un petit llistat d’exemples.

L’any 1970 Pink Floyd publica “Atom Heart Mother”. La peça, del mateix títol, ocupa tota la cara A (23’ 44”). El mateix any King Crimson omple la cara B de l’àlbum “Lizard”amb la peça homònima (23’ 25”). Emerson, Lake & Palmer, tot un paradigma dels excesos, fan lo propi amb “Tarkus” (20’ 40”), per plasmar les aventures d’una mena d’engendre tanc-armadillo.

1971. El grup parisenc Magma inclou al seu segon àlbum, “Rïah Sahïltaahk” (21’ 45”) “Alpha Centauri”, un dels habituals viatges cosmics de Tangerine Dream (l’electrònica al poder). També del 71 el tema que ens ocupa, aquesta epopeia místico-existencialista que és “A Plague of Linghthouse Keepers” (23’ 21”), de Van der Graaf Generator amb un visionari Peter Hammill al capdavant.

Si saltem al 1972 aquest tipus d’obres ja proliferen. Genesis, amb la èpica “Supper’s Ready” (22’57”). Yes, amb la mística “Close to the Edge” (18’ 12”) del disc homònim. El grup repetiria aquesta fórmula d’ocupar tota la primera cara amb un sol tema en els treballs immediatament posteriors. Jethro Tull a “Thick as a Brick” ampliaria l’oferta omplint tot lp amb un sol tema dividit en dos parts (22’ 40” i 21’ 06” respectivament) obligat, és clar, per la barrera física que impliquen les dues cares d’un vinil.

La llista podria ser molt llarga. Si comprovem les durades, veurem que s’adeqüen i venen marcades pels límits del format.

Avui en dia, habituats a veure les coses a través de la pantalla del mòbil i amb continguts d’un minut com a màxim (i encara molts cops no arribem ni al final) és possible que una masterpiece com la que se’ns presenta en aquesta entrada  pugui resultar empatxadora, excesiva, passada de voltes. Demano paciència i determini i qui pugui superar els primers moments de crisi i endinsar-se en aquesta travessia de caire homèric que és “A Plague of Linghthouse Keepers”en poden sortir reeixits. Sempre he pensat que Peter Hammill és qui lliga millor el contingut dels textos amb la música que els envolta. Tot un tour de force creatiu. No és fàcil però val la pena. Una versió per la televisió belga (subtitulada al català per un servidor (disculpeu les errades). La versió en estudi. 

205 “Journey’s End”

(Mark Tranmer / Roger Quigley)AllMyBadThoughtsMontgolfier

The Montgolfier Brothers

“All My Bad Thoughts”

2005

 

La Marlon i l’Elviro (un conte per a nens… grans)

Els anomenarem pel seu nom artístic ja que ni el nostre alfabet ni els muscles facials donen per esmentar els seus veritables noms. La Marlon i l’Elviro són dos tenebriònids. Dos petits escarabats, vaja. Vivien placidament i en el silenci en la foscor d’una antiga sitja de cal Mònic. En aquell paradís obscur i florit sols arribaven, de tant en tant, apagats murmuris i lleus indicis de claror. Un bon dia però, de sobte, un estrany brunzit va pertorbar aquella pau que semblava eterna. L’aspiradora va xuclar les dues cuques, que es desplaçaven per dins del  llarguíssim tub ingràvides i a tomballons, com si d’un trajecte per muntanyes russes es tractés (Yujuuuu…!!!!) s’han capbussat en un mar de pols (puff…) Les cuirasses dels dos coleòpters, negres i enllustrades, ara semblaven dues croquetes enfarinades. El sostre es va obrir de cop i els dos petits escarabats es van quedar enlluernats. El Jaume els va col·locar en un pot de vidre que feia a la vegada d’habitacle i nau espacial. De cop tot era llum. En un tres i no res havien passat de la foscor d’una casa adossada a la lluminossitat d’un xalet amb vistes, de finestrals immensos, alts de dalt a baix i de 360 graus d’amplària. Per sort el Jaume els hi va suministrar unes ulleres de sol (tot un detall) que ha fet més agradable el trajecte. No han estat gaire més d’una dotzena de quilòmetres, però pels petits escarabats va ser com viatjar a anys llum. Van fer escala a cal Torrelles, on van fer nit. Varem ficat el pot habitacle/nau de vidre en un racó del cobert, entre unes caixes que el protegien i garantien la penombra. El Jaume, que està en tot, els hi va moblar l’estança amb uns quant terrossos per tal que es sentissin com a casa.

L’endemà ha arribat el gran dia. Després d’un matí llarg i incert, a la tarda el pot ha volat fins a cal Trepat. Un immens complex de naus que arriben més enllà d’on afigura la vista. Uns estudis cinematogràfics tant grans que enriu-te’n de la Metro, o la Paramunt… A la nau 18 concretament, els esperava tot l’equip amb el set de gravació. Tot era apunt. L’atrezzo, els focus, les càmeres, els tècnics… No hi havia temps a perdre. Al món del cinema el temps és or, i tant aviat han ficat les potes dins la nau (corre, corre…) que s’han hagut de ficar en marxa, com aquell que diu, sense temps ni per espolsar-se. El director els hi ha donat instruccions. La Marlon seria qui actuaria. L’Elviro es quedaria a la banqueta per si de cas algun contratemps. Tots dos eren un sac de nervis i a la pobra Marlon li tremolaven totes sis cames. Però en un tres i no res, que el director ha cridat “acció!”, que la Marlon, amb pas ferm i decidit ha fet tot el trajecte sense parpellejar. Mentre, l’Elviro s’ho mirava des de la penombra amb el dilema del cantant d’òpera suplent (que es sap tots els papers) que espera entre bambolines, neguitós (vol i dol) tan de bo si el titular no té cap percans, veiam si es torça un turmell. La Marlon ha fet un paperàs. Ha fet tot el recorregut amb tanta desenvoltura que semblava que ho hagués fet tota la vida. Rebia les felicitacions de tothom, i l’abraçada emocionada i sincera de l’Elviro. Aquella magnífica interpretació donaria la volta al món i quedaria immortalitzada per sempre.

La Marlon i l’Elviro s’han quedat a viure a cal Trepat. Amb el semblant encara emocionat, s’han endinsat sota el moll (negre sobre negre) dins el fossar fosc i confortable. Allà construiran la seva nova llar. Esperaran que la fama truqui a la porta. I passats els anys viuran feliços rememorant els dies de glòria. També enyoraran casa seva, l’antiga sitja. Hi faran arribar fotos i postals a la família (imatges d’ells dos sota les llums dels flaixos) perquè orgullosos, puguin presumir d’artistes. Els diumenges trauran dues cadires i s’asseuran a la fresca. Miraran els cotxes passar plens de gent atrafegada, ignorant que allí hi viuen dos veritables estrelles.

A partir d’aquell dia, quan passo per davant de cal Trepat, a l’alçada del fossar, aixeco el braç i saludo.

Mr Pesquises. Gina Sylton affaire és un fragment del vídeo que s’està gestant per celebrar els 200 Cansongs i en el que apareixeran els personatges més emblemàtics del blogs. Per raons mediàtiques i perquè sembla que aquest sense sentit té certa coherència per si sol, s’ha cregut adient penjar aquest avançament per calmar els espasmes dels seguidors.

Mr Pesquises – Gina Sylton affaire from Jordi Giribet on Vimeo.

També podeu veure la notícia de la gravació que Tàrrega Televisió ha publicat en aquest enllaç…

http://www.tarrega.tv/el-museu-trepat-professionalitzara-el-lloguer-despais-per-al-rodatge-de-produccions-audiovisuals/

187 “Inner City Blues”

(Marvin Gaye / Nyx)marvingayewhatsgoingonalbumcover

Marvin Gaye

“What’s Going On”

1971

 

Excuses

Nois, no dono a l’abast. No sé si és la síndrome postvacacional o que cony ho fa que quan me’n adono ja ha passat una setmana llarga del darrer lliurament del Cansongs i apa, el més calent és a l’aigüera, en puc donar fe doncs tinc un munt de temes encetats però la feina no surt, deu ser això, que al portar-ho a l’ample se m’escapa el fato per tot arreu, no voldria pas transmetre un missatge pessimista, Déu nos en guard, ni buscar excuses o justificacions, tot el contrari, però el que valen són els fets i aquestos no em donen pas la raó. Mentres, a l’altra riba de riu (per dir-ho d’una manera metafòrica) el Josep M. Oliva (autor del veritable i primogènit Àlbum de cançons i inspirador d’aquest blog) segueix impertèrrit amb el seu lliurament setmanal, erre que erre ell, sense destrictar gens ni mica del seu propòsit que com una gota malaia, es mostra implacable. Per si el personal no ho recorda, els hi faré memòria que el Cansongs va nàixer sent una mera i burda còpia d’aquell i, tot i portar prop d’un centenar de cançons d’avantatge, i fent-me un el xulo, com aquell que dona peixet em vaig proposar d’atrapar-lo en número de lliuraments, això sí, sent del tot respectuós amb l’adversari aplicant aquell proverbi xinés que diu “sols quan l’alumne supera al mestre és igual que el mestre”, ficar-me a la seva alçada i donant a entendre que en cap cas gosaria a rebasar-lo doncs l’elegància no s’ha de perdre mai. Per quin vas Josep M? pel 280…? ufffff… en fi no em vull deprimir. I tranquil Josep M, tu ves fent que un dia o altre et pot passar lo que a mi, que se’t giri feina i llavors sentiràs el meu alè al clatell (de bon rotllo, eh?), la moral és lo últim que s’ha de perdre. Revisant el text d’aquesta entrada me’n adono que aquest és compulsiu, de tall enriquià (referent a l’Enric Valls, autor que practica la tècnica de l’escriptura automàtica molt estimat per aquí i que ha sovintejat amb els seus comentaris causant estralls i lesions de consideració en algun que altre hemisferi dret) un text en el que un ha d’agafar aire a fons abans no capbussar-s’hi doncs és com bussejar dins d’una cova submergida on no saps si hi trobaràs cap cavitat on treure el cap per respirar.

Com és sabut els artistes “allotjats” al celler són moltíssims i de molt variat estat,  condició i llinatge. El mecanisme de tria per cada lliurament pot semblar metòdic i reflexiu però ans al contrari, jo el qualificaria de capritxós, fins i tot d’obsessiu. Aquest cop mateix per exemple, lluny de barallar diferents possibilitats m’he encaparrat en un sol autor. El malastruc i malaurat Marvin Gaye. Havia de ser ell i no pas cap altre qui encapçalés aquesta entrada i tota la setmana l’he passat escoltant temes seus. Soul del bo, sensual, carnal i sumptuós. So Motown en estat pur. Com sempre es fa difícil triar-ne una de sola de cançó, però ens queda el consol que els temes que apareixen al Cansongs més que destins són fars. Petits punts de llum en la foscor, que ens han de guiar, a cadascú per la seva ruta, per les procel·loses i abruptes aigües de la música.

La versió d’estudi i una altra enregistrada en directe. Clou la sèrie una versió còsmica dels danesos The Asteroids Galaxy Tour.

145 “That’s the Way It Goes”

(V. Veasey)black-merda-black-merda-funky-delicacies-0003

Black Merda

Black Merda

1970

 

Noms estrafolaris.

La intenció del Cansongs no és sorprendre (encara que a més d’un a vegades l’espanti), sinó més aviat el contrari. Vol ser un brollador mans de música atemporal. Un flux seré i més o menys periòdic d’un seguit de cançons i temes musicals que a un servidor li hagin resultat importants, o que al llarg del temps l’hagin distret, encuriosit o, en el millor del cas, li hagin despertat qualsevol mena d’emocions, que al cap i a la fi és del què es tracta.

Aquest cop però, i sense que serveixi de precedent, sí que vull traurem un as de la mànega amb un grup fins ara desconegut per mi i que, m’ha cridat l’atenció el seu nom estrafolari. Estrafolari, un adjectiu molt del gust del meu tiet Josep M. De tall clàssic, diguem-ne, però molt suau i políticament correcte donat el cas, doncs s’ha de tindre collons per anomenar-se Black Merda. Després del primer sotrac, més en fred, penses que la cosa és limita a un simple problema fonètic. Ves a saber què significa Merda en anglés, segurament res a veure amb temes escatològics que tant gràficament representa aquesta paraula en el nostre estimat idioma. He de remetrem a erudits ja que he buscat per la xarxa i no he pogut trobar cap coincidència d’aquesta paraula en la llengua de Shakespeare. Ves a saber si algun d’aquests xicots negres (negres com el carbó) de Detroit no van tindre algun avantpassat de la Segarra, posem pel cas, o de la Selva (més adient), que va intercanviar fluïts amb algú de (l’altra) selva (de selva a selva i negre perquè em toca…) Algun d’aquests xicots  negres de Detroit merda igual era l’expressió que de tant en tant més s’escoltava a casa seva quan l’avi, envoltat de canalla negra, malhumorat, recordava amb resignació el seu rampell de joventut, igual… bé, deixem-ho aquí, que sinó no arribo a temps. Perquè la principal raó d’aquest lliurament “estrafolari” vindria a ser una picada d’ullet al Joan Francesc, als membres de Sonotone, i a tots els músics, tècnics i altra gent de la faràndula que demà celebraran un concert únic i que promet (adjunto cartell no oficial i alternatiu) Un dia ja dedicarem un Cansongs com cal als noms estrafolaris de grups, que en hi han per donar i per vendre.

Imprimir

Ara doncs, i acabo, dir que aquest escrit està fet a saco, a la manera d’escriptura automàtica, gairebé enriquiana (per Enric Valls), tal com raja. Amb vuits i nous i cartes que no lliguen. Com un solo de guitarra desbocat, desolfat, que es llança a l’abisme sense xarxa. Únicament enviar molts ànims a tota aquesta gent que demà es deixarà la pell dalt l’escenari. Molta merda!

132 “Locomotive Breath”

(Ian Anderson)JethroTullAqualung

Jethro Tull

“Aqualung”

1971

L’alè de la locomotora

No puc estar-me’n de publicar a corre cuita aquest Cansongs que encara fumeja donada la magnitud de l’esdeveniment. El fet és que un músic del nostre entorn ha accedit molt amablement a tocar una versió d’un dels temes que tenim reservats al celler en aquest blog. Aquestes interpretacions inèdites (com al seu dia va fer el Magí Prats) sens dubte són el millor que aquest blog pot aportar. Després, en l’escala d’importància, vindrien les traduccions que es fan al català d’algunes cançons, cosa que vénen fent el Daniel Giribet de l’anglès, i la Teresa Domingo del francès. A continuació vindria la tria de les cançons. Un llistat del tot subjectiu i personal però que per a algun seguidor li ha suposat la descoberta d’un artista o disc que desconeixia. I per acabar, tanquen aquesta peculiar processó els escrits, arrossegant-se (aquí caic, aquí m’aixeco…) que no són altra cosa que una teràpia a la que s’autosotmet qui això subscriu, i que no tenen altra missió i efecte que el d’un remei casolà, un cataplasma pal·liatiu, un ansiolític inócuo i sense efectes secundaris. Sembla ser que a algun lector de bona fe o a algun seguidor compassiu li ha arrancat un somriure. I això ja és d’una vàlua immensa. Molt més de lo que servidor en podria esperar.

L’alè de la locomotora és una adaptació al català de Locomotive Breath, el famós tema de Jethro Tull i que pertany a Aqualung, àlbum publicat l’any 1971. Qui ha gosat versionar Jethro Tull sense flauta no és altre que Joan Francesc Dalmau (Miralcamp, 1968), cantautor i escriptor d’enginy i ploma àgil. Artista amb moltes taules però cap cadira, segurament per la fatalitat del destí. Ni falta que li fa. Donat el seu caràcter dubto que volgués seure mentre n’hi ha que resten en peu.

L’alè de la locomotora

En l’alè embogit
Del vapor del  tren
Corre directe a la mort
El perdedor etern
Els pistons piquen prop seu
I el risc és imminent.
Ell va arrencar-li els frens,
Però no s’atura el tren,
No hi ha qui pari el tren.

Veu com un fill l’abandona
A cada nova estació
La seva dona s’ho fa
Amb un amic del cor
Mentrestant ell s’arrossega
Com un cuc i no ho entén
Que va arrencar els frens
Però no s’atura el tren,
No hi ha qui pari el tren.

Déu és l’etern guanyador
Sent del silenci l’udol
Agafa els àngels quan cauen
I el té agafat pels ous
En algun lloc de la Bíblia
Ho diu molt clarament
Déu va arrencar-li els frens
I ara no sap parar el tren
Ni Déu sap parar el tren.

(Adaptació lliure al català de Joan Francesc Dalmau)

L’alè de la locomotora from Jordi Giribet on Vimeo.

109 “The Gost In You”

(Richard Butler / Tim Butler)Psychedelic-Furs-Mirror-Moves-519052

The Psychedelic Furs

Mirror Moves

1984

 

Sophie Calle al bar Foment

Avui en dia, un optimista és un beneit o bé un impostor

Jaume Vicens

 

Mr Cansongs

El passat dissabte 18 d’octubre vam celebrar al bar Foment de Sant Martí de Maldà els 100 primers cansongs. El dia ja va començar amb un gest premonitori. Jo no sóc de pesar-me, però aquell dia, a instàncies de la meva mare per verificar l’estat de les piles, em vaig ficar a sobre de la bàscula digital que tenim a casa. Va marca la xifra rodona dels 100 Kgs. Després del primer ensurt i de quedar-me garratibat, la cosa es va alleugerir. Només en un moment ja es va perdre un digit. 99. Em va treure un pes de sobre. Aquell havia de ser un dia especial i fins i tot la bàscula em feia còmplices picades d’ullet.

Al vespre el Foment presentava un aspecte immillorable, ple d’amics, seguidors i aficionats a la música disposat a passar-s’ho bé. I els Sonotone amb tot l’arsenal a punt per tocar. L’èxit estava assegurat. Hem d’agrair al Josep M. Oliva, veritable mentor d’aquest blog, que vingués de Manresa expressament per l’ocasió. Ens va brindar, jo diria que en una classe magistral i memorable, la important presència de la música en les nostres vides, i ens va demostrar, fen-nos cantar a tota la parròquia (em va deixar parat. Com entona aquest home…) que (són paraules seves) ens uneixen més les cançons que els himnes.

Acte seguit es va donar veu als lectors (“al soci”, que dirien a can Barça), sobretot a aquells que habitualment fan comentaris, ja siguin de pensament, paraula, obra o omissió, que tots són vàlids encara que els que arriben a través del blog són els que s’agraeixen més, o els que es a fan peu dret, al carrer, que també. L’Enric Valls i el Miquel Torres, en representació de tots i sent ells força prolífics, van exposar el que vam anomenar ad libitum, o el que vindria a ser un comentari a quatre mans, en viu i en directe (que sigui lo que Déu vulgui…), que no és gens fàcil. I se’n van sortir prou bé. Entre altres qüestions cadascú va apuntar dues qüestions en principi contradictòries, o poc coincidents, però que un cop haver-hi reflexionat penso que són ben bé complementaries. L’Enric va inserir en el caràcter atemporal (mitjanament regulat) en els lliuraments de les entrades. Aquestes poden arribar qualsevol dia de la setmana i a qualsevol hora del dia. El Miquel, en un visió des de un punt més antropològic, va destacar precisament la temporalitat dels continguts i el seu fixament en una època molt determinada en el temps. El context i els fets que hi apareixen pertanyen a una generació determinada. Les històries que aquí es narren els nostres pares segurament no les entenen o no els transcendeixen, i els nostres fills no les han viscut. La vida és com un joc pel que vas avançant de casella en casella (el pont, el pou, la mort… compte amb els daus…) Cada generació es troba en una casella, aïllades les unes de les altres, sense possibilitat d’entesa. Sols ocupem la casella següent quan l’anterior generació ja l’ha abandonat. Però el joc muta constantment. Sols es mantenen igual les caselles clàssiques (el pont, el pou, la mort… i els daus, sempre igual de capritxosos…) i la casella ja no és la mateixa.

Per tancar la part dels parlaments va estar dedicada als personatges del blog i que són el veritable fet diferencial del Cansongs. I es van mostrar amb la projecció de Mr Raons & Mr Cansongs, curtmetratge on es mostren els atrafegaments i tribulacions de tots els personatges que pul·lulen per aquí i el seu univers. Podeu veure la versió complerta i definitiva en aquest enllaç

Un altre aspecte important del blog i que amb el neguit del moment ens vam descuidar d’esmentar, són les traduccions que fa el Daniel Giribet de les lletres de les cançons. A banda de tenir gairebé sempre un caire lliure i creatiu, en molts dels casos és el primer cop que es publiquen en català.

A després va arribar la música. Els Sonotone in person. Patien però, una manca sensible. Els hi mancava el 50 % de la secció rítmica (si parlem a la manera del tio Julián, que exclamava un dia, tot preocupat, que si “se le habian muerto el 50 % de las gallinas”, quan sols en tenia dues) Baixa ben suplerta a última hora pel Jaume Costa, bateria contundent i amb un deix soulero que ni t’explico. De la mà de Sonotone, que van anar desgranant clàssics dels 70 i temes propis, el Foment va salpar convertit en un vaixell solcant enmig d’una tempesta sònica. Descàrregues elèctriques. Decibels fulgurants. A proa aguantaven ferms, estoics, contra vent i marea la plana major del Grup de Recerques. El sector dur. El Guido, com si d’un capità Ahab es tractés, flanquejat per la Teresa i la Josefina (permanents al vent), tots tres desafiant els baffles que escopien tallants notes de pur rock & roll.

A coberta la tripulació restava confiada i temerària els sotracs de les onades. A baix, a la bodega, el personal del Foment anava axicant cervesa i altres líquids per mirar de reflotar la nau. En aquest aspecte la parròquia i, sobretot els músics ajudaven tant com pudien. Mr Pesquises va trobar la canya massa forta i es va passar al whisky. Junt amb l’Enric Valls, un a cada punta de barra, aprofiten els va i véns de les onades per passar-se (ara tu, ara jo) i polir-se mano a mano una ampolla de Glenrothes. Al davall del pal major, que amb prou feines aguanta les embranzides, el Canyelles dempeus just al vell mig de l’eslora, barba bifurcada pel vent, mirant de mantenir l’equilibri mentre pèndul en mà recercava punts tel·lúrics. Durant la vetllada la Dominika-N ha adoptat diverses formes (tant poden ser humanes com d’objectes). En una de les poques que hem pogut comptabilitzar, va aprofitar que l’Anna de cal Marina va sortit a fumar per suplantar-la i flirtejar amb el Josep M Oliva per fer-se’n amiga i així rebre periòdicament per mail el seu Àlbum de cançons. I així fins que els Sonotone es va marcar una magnífica versió de The Ballroom Blitz, tema emblemàtic i molt estimat per per una determinada generació d’Anglesola. El concert elèctric es va tanca amb tema propi, Mr Jekyll & Mr Hyde, en una versió esparverant i contundent

Et passes a la barra
fotent-nos la tabarra
i parles l’esperanto
però una mica de canto

Fas de cada pub
el teu laboratori
i vas alternant
infern i purgatori

Després d’aquesta sotragada final la tempesta va amainar. Va arribar la part desendollada. El Magí si troba com a peix en el aigua. Amb la mar calmada es va permetre una capbussades (El último de la fila, Sabina…) amb la col·laboració d’un espontani músic local. El Joan Francesc, acústica en mà, va arremetre amb un grapat de temes. Entre ells dues peces molt cansongnianes. El T’he conegut sempre igual, del Raimon, connexió Tennessee. I una apasionada Locomotive Breath, de Jethro Tull. Tremenda. Mentrestant, el Miquel i el Jaume intercanviaven papers i instruments.

I així, mansament, es va acabar la vetllada. La tripulació havia anat abandonant la nau. Alguns havien saltat per la borda. El Guido Gandalf va marxar caminant sobre les aigües.

 

Mr Raons

Mr Cansongs és un idealista. Un idealista i un il·lús. Si a l’acte que es va fer l’altre dia al Foment només haguéssim convidat als seguidors del blog, com volia ell, la cosa no hauria passat de l’anècdota. En canvi, de la manera que es va acabar fent, a banda de la gent del blog hi havien també els incondicionals dels Sonotone. Hi havia gent del Grup de Recerques. Hi havien els aficionats de Sant Martí. I també hi havia la gent que va a fer un beure al Foment o els encuriosits que hi van anar a treure el cap. Fet i dit un centenar de persones, la majoria d’una franja d’edat determinada. Els de la nostra generació. Els que vam pujar escoltant la música dels 70. Que vam passar mitja joventut fent vida dins els cotxes (sexe, mentides i cintes de casset) Per lo tant, aquesta festa haurà estat important per a Sant Martí, i es recordarà per sempre.

Mr Pesquises

Aquella nit el bar Foment estava més ambientat de lo habitual. Ja a fora, em vaig topar amb el sector fumador emparats per la bonança d’una nit suau i la remor esmorteïda de la música. A dins estava força ambientat. Em vaig fer pas entre la multitud fins arribar a la barra. Amb poca cosa en vaig tenir prou per saber que la cervesa era el que requeria l’ocasió per passar desapercebut. Mentre em servien vaig fer una ràpida ullada al local. El primer que em va cridar l’atenció va ser un paio vestit de negre, amb barba prominent que em va fer dubtar si ell o jo qui s’havia equivocat de local. La pinta d’aquell personatge era més pròpia d’un concert dels ZZ Top o d’un congrés d’esoterisme a Barberà de la Conca. La canya era massa forta i després de la primera glopada vaig decidir passar-me al whisky. Vaig aprofitar que n’hi havia un que anava del mateix pal per apuntar-m’hi i, com que el veia eufòric, aprofitar l’ocasió per si s’estirava. No va picar.

Vaig buscar amb la mirada al paio de negre amb barba prominent i em va dur fins aquell paio que anomenen Mr Raons. Estaven asseguts a la mateixa taula amb dues gacgís. Segur que alguna en tramaven. No són aigua clara. I més enllà hi havia l’altre. El tal Mr Cansongs. Fingia normalitat però se del cert que algun assumpte fosc duu entre mans. Fa dies que el vigilo i porta una vida nocturna que no té res de normal. Unes ties es van apropar a la barra i vaig fer-me el xulo. Un altre!, vaig dir, alçant el got buit cridant l’atenció del cambrer. Doble, naturalment. Durant una bona estona, entre cançó i cançó, entre whisky i whisky, alternant cambrer, sempre fent el gesto però fent-me l’Eric Clapton (manolenta) vaig anar vigilant les maniobres d’aquells dos sujetos. La gent, incauta, riu i s’ho passa bé aliena a la realitat, a espatlles de les conspiracions macabres i al perill que corren.

El bon jugador de poker sap quan és el moment de retirar-se. Així ho vaig fer jo, saben que res més de net en trauria aquella nit, quan tocaven aquella del Jaleo en el salón de baile, vaig aprofitar per escabullir-me fent un simpa. El fons justifica els medis. L’elegància està en les formes. Com que la maniobra va ser ràpida i no la vaig poder assaborir del tot, uns carrers i retranquejos més enllà vaig fer un calvo.

 

Uns seguidors

Tant de temps llegint sobre el Foment i totes les histories que hi han passat i avui hem descobert el veritable Foment tal i com és en realitat. No ens ho imaginem així. A partir d’ara ja no el podrem imaginar d’altra manera.

The Psychedelic Furs va ser un grup de l’anomenat post-punk que va brillar amb llum pròpia durant la dècada dels 80. Podem disfrutar d’aquest preciós tema en triple versió. La de l’àlbum, la que va oferir el grup al llegendari programa La edad de oro, i encara una tercera versió, també en directe, molt més recent, en petit format acústic.

108 “Stone Cold”

(Jimmy Barnes)Jimmy Barnes

JIMMY BARNES

“30:30 Hindsight

2014

 

 

 

100 cansongs-cartell-2Celebració dels 100 Cansongs

Aquest proper dissabte, el 18 d’octubre, al bar Foment de Sant Martí de Maldà, tindrà lloc un acte de celebració dels primers 100 Cansongs. Els seguidors habituals a aquest blog segur que ja n’éreu sabedors d’aquest fet, sobretot els més propers, ja sigui per converses prèvies o bé per que col·laboren directament en els preparatius de l’esdeveniment. Altres s’han assabentat pel cartell que venim publicant fa un parell de setmanes al mateix cos de pàgina del blog. Comentaris assenyats però, han manifestat que el cartell no deixava del tot clar de què anava la cosa i que seria convenient una explicació més clara i consisa. És el que passo a fer, en quatre ratlles, en aquesta entrada d’avui.

Fa uns mesos, davant l’eventual, engrescadora i el més que probable assoliment dels 100 lliuraments del Cansongs, es va contemplar la possibil·litat de celebrar aquesta fita junt amb tota la gent que setmana darrera setmana ha seguit fidelment les evolucions musicals, i els esdevenirs aventurers dels personatges que de tant en tant hi pul·lulen. Finalment, amb l’inestimable ajut de molta gent, i als qui estic profundament agraït, aquest proper dissabte es farà realitat.

El lloc escollir per la celebració és el bar Foment de Sant Martí (local cansongmanià per excel·lència). I el gruix de l’acte serà amb música en directe, com no podia ser d’altra manera. La part musical  anirà a càrrec del grup Sonotone, banda versàtil i de llarg recorregut i que des de fa pocs mesos està vivint una segona joventut. Ens oferiran temes propis i versions de temes del pop, rock, blues, etc. bàsicament dels anys 70. Música per altra banda, que respon molt a l’esperit del Cansongs. Sembla ser que ens oferiran arranjaments d’algunes de les peces aparegudes al blog i que estan preparant expressament per l’ocasió, en estrena mundial absoluta. Fet ben lloable.

Però no sol de música viu l’home. Prèviament al concert hi han previstos una sèrie de parlaments relacionats amb el Cansongs i que els seguidors de tota la vida apreciaran. Per obrir el foc comptarem amb l’inestimable participació del Josep M. Oliva, el veritable inspirador d’aquest blog. Home de ment àgil i llengua afilada. Fins a data d’avui el contingut de la seva intervenció és incert, però de ben segur que ens farà passar una bona estona i ens il·luminarà amb les seves paraules. Seguidament Mr Raons i l’Enric Valls faran una intervenció ad libitum i del tot imprevisible (com es veu fins ara, tot molt ben organitzat…) Per acabar aquest apartat, agafarà la paraula el mateix Mr Cansongs que presentarà el curtmetratge, Mr Raons & Mr Cansongs, també en primícia mundial. Després ja es donarà pas a la música amb els esmentats Sonotone. Cal afegir que l’acte és gratuït i obert a tothom (el vicis van a càrrec de cadascú) Per suposat, hi esteu tots convidats, desitjant que passem plegats una bona vetllada.

Finalment agraïr a tothom la seva col·laboració. Als Sonotone, al Grup de recerques de les Terres de Ponent, al bar Foment, als seguidors, a tots aquells que d’una manera o altra han ajudat a fer-ho possible, sobretot als familiars i amics més propers pel seu recolzament i paciència, per la seva incondicional, discreta, i exemplar tasca humanitària d’aguantar un dia darrere l’altre, a un servidor i les seves neures.

Per ilustrar aquest Cansongs, una descoberta recient: Joe Bonamassa. El tema escollit és del Jimmy Barnes, excel·lent cantant de veu poderosa. Stone Cold és un tema preciós. Ara, l’aportació del Bonamassa és sorprenent. De ben segur farà les delícies de guitarristes, guitarreros, guitar heros, guitar air i altres rareses. La capacitat d’aquest home amb les sis cordes és pasmosa. En aquest tema ja deixa mostres de les seves habilitats. D’una guitarra és capaç extreuren del matís més subtil fins atacar l’instrument amb gran fiereza (al vídeo sembla que hagi de partir el màstil i quedar-se-li als dits…) De ben segur que tornarem a tenir al Joe Bonamassa per aquest blog. De moment disfruteu amb aquest Stone Cold. Per desmelar-se de gust.

I més fato pels amants de la guitarra elèctrica. En aquest enllaç s’hi pot trobar de tot i més www.guitarist.co.uk El bo del Bonamassa hi té penjades lliçons per a iniciats. Tot plegat molt didàctic.</p
http://youtu.be/aAzR40U9SY0