Tag Archives: Julio Cortázar

117 “Dress”

(PJ Harvey / Rob Ellis)PJ Harvey-Dry

PJ HARVEY

“DRY”

1992

 

 

Vull deixar-ho (tenim un pla)

 

Nota introductoria.

Igual que Rayuela, la genial i memorable novel·la de Julio Cortázar, aquest és un lliurament que es pot llegir de diferents maneres. També, com en el llibre de l’escriptor argentí, convidarem a llegir-lo de diverses maneres: l’una, llegint-lo de forma corrent, en l’ordre que està escrit, des del principi fins al final, sense entretindre’s en els interludi musicals que hi ha entre els diferents capítols. La segona, seguint l’ordre fil per randa, escoltant, després de cada capítol, l’interludi musical que pertoca. Encara hi ha una tercera manera, especialment pensada pels mandrosos. Una versió íntegra en àudio. La versió radiofònica del Vull deixar-ho (tenim un pla) que realment promet.

1

Trobaria a la Maga? Li va dir l’octogenària lectora a la Magalí, amb to de complicitat i en senyal inequívoca que ja havia començat Rayuela, tal com aquesta li havia recomanat. Recomanar la lectura és com fer una bona obra. Aquesta tarda la Magalí torna a casa satisfeta. Havia passat a buscar el Nel per la llar d’infants i l’Egon els rep remenant la cua. Just al mig de la porta de casa, a l’alçada dels ull hi ha penjat una nota on hi ha escrita una frasePost-it-1
Va carregada de bosses i amb feines i treballs obre la porta mentre l’Egon llepa el Nel de dalt baix. Encén el llum del rebedor amb el colze mentre amb un joc de cames i d’espatlla tancava la porta lliurant al Nel de la llefiscosa llengua de l’Egon. Hola! Ja som aquííííí! crida la Magalí des del rebedor cap a l’interior de la casa que està a les fosques i aparentment buida. La Magalí creua la sala d’estar-menjador per anar a deixar les bosses a la cuina. És el Nel qui encén el llum de l’estança revelant la presencia del Joan Francesc assegut al sofà, lligat i emmordassat, quiet com un sant i, és clar, en silenci. El Nel corre cap al seu pare, i després de fer-li una abraçada, s’asseu al seu costat tot encenent la tele per veure dibuixos animats. I què? Com ha anat el dia, carinyo? demana la Magalí des de la cuina mentre buida les bosses. A la porta de la nevera hi troba un post-it on hi fica: Post-it-2

A Perfect Day, Elise (Uh Huh Her, 2004)

2

La Magalí banya al Nel. Quan ha entrat a la cambra de bany ha trobat enganxat a la part superior del mirall del lavabo un post-it amb aquesta frase:Post-it-3Mentre omplia la banyera i anava rumiant sobre el significat d’aquella frase, li ha vingut com un tret. Ha sortit disparada cap a la cuina, ha omplert un got d’aigua i l’ha dut al Joan Francesc. Ostres, perdona! Que despistada que sóc. Tot abaixant-li el mocador de la boca. Magalí, escolta. Hem de parlar, diu el Joan Francesc en to desesperat. Sota el mocador, enganxat a la galta, hi ha enganxat un post-it que hi diu: Post-it-4Deslligam sispl… li fica el got a la boca. L’aigua fresca sacia la seva sed mentre ofega les paraules. Perdona, sóc un desastre… Després d’un sant Hilari i refent l’alè, ha tornat a la càrrega. Ja m’ho he repensat. De veri… La Magalí l’emmordassa.

En aquella llar la vida familiar transcorre plàcidament. La Magalí prepara el sopar mentre mentre pare i fill miren els dibuixos i juguen plegats. Les cames immòbils del Joan Francesc serveixen d’altes muntanyes per on el Nel fa transitar cotxes, trens i excavadores. Les lligades i nusos de la corda que el tenen fermat al sofà estan molt ben fets, apressos d’un tutorial al YouTube. Al Joan Francesc no se’l havia vist tant quiet des del dia que van exposar-ne un retrat a tamany real, a la biblioteca de Mollerussa. La Magalí ha anat a l’habitació a ficar-se còmoda. A la porta de l’armari ha trobat un post-it: Post-it-5 Avui han passat moltes coses! ha dit la Magalí des de la cuina, elevant la veu per sobre el borbolleig de l’olla i els escarafalls dels dibuixos animats. Quan t’ho expliqui no t’ho creuràs…!

Ara la Magalí és al menjador donant-li el sopar al Nel. Des de fora, darrera la vidriera que dona al jardí, l’Egon contempla l’escena impacient esperant el seu torn. Molt bé, Nel. Així m’agrada… que t’ho acabis tot. T’has de fer gran… Ara li explicarem al papa lo que ha dit la senyoreta. Saps què, papa? Es veu que avui al cole, quan tocava relaxació, el Nel i tres nens més s’han ficat a cantar i a saltar… La Magalí gira el cap i per l’expressió dels ulls li sembla que el Joan Francesc vol dir alguna cosa. Ui, que tonta. Ja em semblava a mi que em descuidava alguna cosa… S’aixeca, va cap a el televisor, atura el vídeo dels dibuixos i deixa les notícies. Així millor, oi? I ara el Nel s’acabarà aquestes tres cullerades de no-res. Oi, Nel? Doncs, el que et deia, es veu que han armat un terrabastall… Unaaaa… I saps que m’ha dit la senyoreta? Que els nens fan el que veuen fer a casa… doosss… trobo que s’ha passat un pèl. Diu que vol parlar amb nosaltres. Em sens, Joan Francesc…? … i treesss!!! Molt bé!!!!!

To Bring You Me Love (To Bring Me Love, 1995)

3

El Nel ja és a dormir. Quan l’anat a portar al llit, al capçal hi havia un post-it. Post-it-6 La Magalí ha sentat al Joan Francesc davant la taula parada. Soparan plegats. Té un ingeniós artilugi, una mena de cadira de rodes que va la mar de bé per traslladar al Joan Francesc d’aquí cap allà. Al lavabo, al llit, a taula, sense haver-lo de deslligar. Li treu el mocador de la boca. La nota amb elPost-it-4  queda al descobert. Per l’amor de Déu, Magalí. M’has d’escolt… Amb la forquilla li fica un tros de truita a la boca i fa un remenat amb les paraules. No parlis mentre menges Joan Francesc. Ja saps el que et va passar l’altre dia… pensava que havia de trucar al Cap. Mentre mastega proba de desenganxar el post-it amb moviments de galta i ganyotes vàries.

El Joan Francesc torna a ser al sofà (lligat i emmordassat) mirant un documental de La 2 (em sembla que va de foques) La Magalí seu al seu costat. Ah, no hi pensava. Saps la senyora Conxita? Sí… aquella senyora gran que et vaig dir que va vindre un dia a la biblioteca i que em va dir que volia llegir? Doncs resulta que la tia s’ha aficionat tant que no para. Oh, uns totxos… avui m’ha dit que ha començat a llegirRayuela”. T’imagines…?

In The Dark Places (Let England Shake, 2011) 

4

La Magalí s’ha anat a dutxar. Al telefon de la dutxa hi ha un post-it plastificat que hi diu: Post-it-7Quan surt té un ensurt de mort. Merda…! El Joan Francesc no és al sofà. S’ha deslligat i sols hi resten les cordes escampades. A la Magalí li entra un atac de pànic. Va a l’habitació del Nel i tampoc hi és. Déu meu…! Va cap a la cuina i la porta de l’armari de sota la pica és obert. La galleda de la brossa es abocada al terra. No pot ser…! Veu la vidriera que dona al jardí mig oberta. A fora és fosc i fa fred. S’abriga, agafa una llanterna i surt al jardí. Uns metres més enllà, darrera uns matolls hi ha el Joan Francesc és assegut al terra amb les cames creuades. Sobre les cames hi té l’ordinador portàtil on hi escriu compulsivament. La claror de la pantalla li il·lumina la cara. El Nel i l’Egon estan distrets jugant. La Magalí i el Joan Francesc es miren. Ha estat el Nel qui m’ha deslligat. Neeel…!? I l’ordinador? Estava amagat… L’Egon m’ha ajudat. Egooooon…!? No puc deixar-ho, Magalí, diu el Joan Francesc. No tinc prou força de voluntat. Joan Francesc…!? La Magalí s’asseu al seu costat mentre comparteix l’abric i l’abraça. El Nel i l’Egon s’hi arrauleixen guarint-se del fred sota aquella nit estrellada. No tinguis por, diu la Magalí. Entre tots quatre ho superarem. L’Egon, d’una llepada s’ha endut l’etiqueta amb el Post-it-4 que encara penjava de la galta.

We Float (Stories From The City, Stories From The Sea, 2000)

Vull deixar-ho (tenim un pla) from Jordi Giribet on Vimeo.


Aquest cop el Cansongs és un festí. Una bacanal musical. Una borratxera de temes de la inigualable PJ Harvey. Al llarg de la seva dilatada carrera, la intèrpret i compositora anglesa s’ha anat amollant al pas del temps.  Ha passat de la cruesa i contundència dels primers treballs al lirisme i sofisticació dels darrers, però sempre mantenint un gran nivell. Això fa que sigui difícil escollir un sol tema. He volgut escollir aquest Dress, del seu àlbum de debut. Tema directe i desgarrat, on es mostra tota la força d’una de les grans dames de la música popular del nostre temps. En la versió en directe podem veure com la vella fórmula de banda de rock & roll, la més austera, en forma de trio, guitarra, baix i bateria, li ve com anell al dit a aquest tema.

106 “Don’t Give Up on Me”

(Bucky Hoy Lindsey /Carson Whitsett /Dan Penn)Solomon Burke - Dont Give Up On Me

Solomon burke

Don’t Give Up on Me

2002

 

Pedres i fustes

 

Todo necio confunde valor con precio.

Antonio Machado

Encara em sobta, a aquestes alçades, que hi hagi gent que, un cop llegits els llibres, els bescanviï per altres o que directament els vengi. Jo sóc de guardar-ho tot. De tindre l’obra complerta de tal o que qual artista. Tots els exemplars d’una revista, de la primera a la darrera. Jo, que provinc de l’època en que passaven els viatjants per l’escola a oferir-nos enciclopèdies i col·leccions de cromos. Que ens desviviem per aquell cromo impossible de trobar que deixava un espai en blanc dolorós com una puntada al ventre. O per l’absència del disc descatalogat que esgarrava tota una discografia. O el volum absent del prestatge que obre una escletxa negra de dalt baix tant profunda com un forat negre. I suposant que el tenim però l’hem deixat, encara que sigui en bones mans, el sol fet que passi la nit fora de casa ens neguiteja. Com si es tractés d’un fill. Ja no diguem si es perd. Jo provinc de tot això. Que estic orgullós de preservar i ampliar la biblioteca del meu pare. Que vaig acumulant pols actual sobre pols que ja es va generar en temps del meu progenitor. És natural que em sobti, doncs, del que un cop extret lo essencial, es desprèn dels llibres com a purs objectes. Un diari, un cop llegit és un munt de papers deia el Cortázar. I quan un nou lector els veia, aquell munt de papers tornava a ser un diari. I així successivament. I també és natural que aquests, els bescanviadors, es sobtin davant aquest afany, aquesta obstinació malaltissa i absurda d’acumular papers i pols i enredos que sols fan nosa i que encara ens trauran a tots de casa.

Es fa difícil precisar el sentit d’aquesta obstinació possessiva. Pel preu no serà. D’algun especulador, a molt estirar en podríem treure unes monedes. Això ja ve de família. Diuen que el pare del meu pare, el meu padrí, quan veia una pedra aprofitable, s’aturava i la carregava al carro. Era una pràctica força habitual en l’àmbit rural de l’època. El meu pare feia exactament el mateix (sols hem de canviar carro per furgoneta) Fato cap a casa. El meu germà ho porta a la sang. Més encarat al ram de la fusteria. Fusta que veu, fusta que arreplega (a mi, ves per on, em va donar pels discos) En aquest fer hi trobo, diguem-ne, un fons metafísic. Ells no veuen la pedra en si, sinó el futur carrau d’una hipotètica paret. No veuen la fusta sinó un possible plafó, maneg o bestiment. Com que és una pràctica que s’ha anat allargant en el temps, això ens permet avaluar-ne els resultats reals. Algunes d’aquelles pedres han format part d’un mur, han reblert algun fonament, o, simplement (que no és poc), han apuntalat un ametller jove. Cal admetre però, que la majoria de pedres s’han quedat amb això, en pedres, en munts de pedruscalls que han anat traslladant-se d’aquí cap allà fent més nosa que servei. Potencialment utilitzables si atenem al principi aristotèlic pel que van ser recollides, però un racó de pols també, al cap i a la fi. Però no és així la vida de les persones? Unes quantes fites assolides i un bon grapat d’anhels incomplets. Oblidats en un racó, com un munt de pedres plenes de pols.

Per acabar d’il·lustrar aquest tema, narraré l’episodi de l’intent de compra de la trompeta del meu pare. En aquest aspecte cap de la família ha seguit l’estela de músic del meu pare, amb lo qual, la seva trompeta ha passat de ser un instrument que tot sovint sonava per casa a ser un objecte mut i purament nostàlgic. Un bon dia es va presentar a casa un músic que havia tocat amb el meu pare a fer-nos una visita de cortesia i, així com de passada, i a manera de comentari, es va interessar per l’esmentada trompeta. La meva mare li va respondre que sí, que ja ningú la tocava però que la guardàvem com a record. No us la voldríeu vendre pas? va dir l’home. Si no la feu anar potser jo us la podria comprar. No per que per nosaltres té un valor sentimental. Aquesta trompeta ja me la conec, va replicar, i no et pensis que valgui gran cosa. A lo que la meva mare va sentenciar: doncs si no val gran cosa per que la vols? L’home va marxar dissimulant, tot fent-se el músic, i de la trompeta no se’n va parlar mai més.

ATENCIÓ cansongsmaníacs.

El 18-o celebrem els primers 100 Cansongs. Tindrem als Sonotone en desconcert. Estigueu atents als propers lliuraments. Hi haurà alguna que altra primícia mundials. Aquest és el cartell de l’esdeveniment

100 cansongs-cartell-2No perdis la fe en mi

Si no dono la talla, si no estic a l’alçada
Si les teves expectatives en mi no es veuen complertes avui
Sempre hi haurà un demà o un demà per la nit
Aguanta, nena, més tard o més d’hora
Se que ho faré bé.

Si us plau, no perdis la fe en mi
Si us plau, no perdis la fe en mi
Se que és tard,
Que el joc està acabant
Però els meus sentiments, els de veritat
No han canviat
Al meu cor.

Ho sé, sé que estava equivocat, equivocat, equivocat, equivocat, equivocat, equivocat.
M’agradaria compensar-te per l’amor que mai, mai, mai he mostrat.
Simplement no perdis la fe en mi tot el que et dic és cert.

T’ho donaré tot,
Tot el meu amor, Tot el meu amor, Tot el meu amor.
Simplement no perdis la fe en mi
Si us plau, si us plau, si us plau,
Simplement no perdis la fe en mi.

No vull que la perdis
Sé que és tard, però espera,
Si us plau, si us plau, si us plau,
Simplement no perdis la fe en mi.
Promet-m’ho, ho faràs, m’ho prometràs?
Si us plau, no perdis la fe en mi.

Ho podem aconseguir si ho intentem
No em rendiré, resisteix amb mi,
I no perdis la fe en mi, nena.
Oh, nena, nena, si us plau,
Facis el que facis,
Ho aconseguirem, ho aconseguirem
Si us plau, no perdis la fe en mi
Si us plau, si us plau, si us plau,
Promet-m’ho,
No perdis la fe en mi.

Avui tot és gran. Un gran del blues (en tots els aspectes…) Solomon Burke cantant Don’t Give Up on Me, un gran tema. En directe, a més de gran, arrabassada i apassionada versió.


68 “Jazz Me Blues”

“Jazz Me Blues”
(Delaney)
Bix Beiderbecke and his Gang
“At the Jazz Band Ball”

1927






Concert d’estiu
(text a quatre veus)
 
 
 
 


Molto vivace


La coral Joia de maig, d’Anglesola, la coral Pontsicana, de Ponts, i la coral Espluguina,
A les nostres contrades el cant coral es gesta durant les llargues nits d’hivern, com els
Catalunya compta amb una gran historia i tradició de cant coral. Ja des dels cors Clavé
És virtut i obligació del cantaire cuidar-se la veu. Ja sigui per activa o per passiva. Per
 
de l’Espluga de Francolí han dut a terme un treball conjunt que durant els darrers
conreus i els arbres, macerats per la boira i la fredor. Els cantaires arraulits es
fins als nostres dies, passant per l’Orfeó Català, Lluís Millet i l’Amadeu Vives. Per
acció o omissió. Una manera passiva seria no fer un mal us o sobreesforç de les cordes


mesos i que han tingut com a colofó tres concerts a les respectives localitats de cada
retornen a l’escalf del local i de les veus dels companys. La feina de les corals és una
l’Oriol Martorell, Lluís Virgili, Manuel Cabero i molts altres. Nom propis. Noms
vocals, no fer excessos, no veure fred, no riure massa, no cridar, vigilar les al·lèrgies,


coral. El 29 de juny a Anglesola, i el 6 i 7 de juliol, a Ponts i a l’Espluga de Francolí
feina, curiosament, callada. Els cants, encara dubitatius i neòfits es queden entre les
importants. També hi han els cantaires anònims, sense nom, que amb abnegació i sense 
fugir dels locals climatitzats, no fumar, no freqüentar les cases de dones fumadores (pel
respectivament. Cadascuna de les corals ha interpretat un repertori propi i
quatre parets mentre els carrers resten en silenci. Els que venen de fora vila, desafiant
defallir han mantingut els cants i les proclames de país i de llibertat ben enlaire.
fum vull dir), no acostipà’s, no ingerir objectes estranys (per la gola). En definitiva, dur


seguidament un repertori comú.
el fred, la mandra i la boira, transiten per carreteres secundàries. Els fars del cotxe
El temps d’esplendor ja ha passat.
una vida sana, casta i amb harmonia. Una manera activa seria portar una dieta


Aquest consistia en dos fragments (el “Magnificat” i el “Glòria”) del “Magnificat”, de
il·luminen l’asfalt malmès i les ratlles mig esborrades. Sembla que corrin per sobre una
Tant de bo però que les noves generacions, amb una
equilibrada i que contingui vitamina A, E i C. Xarrupar caramels d’eucaliptus, pròpolis,

 

 

John Rutter, compositor i director anglès contemporani, amb un ampli i reconegut
partitura minimalista del Tom Johnson. El director és el veritable pal de paller d’una
sòlida formació musical i renovat vigor
mentol i altres herbes i remeis homeopàtics de forma preventiva la salut i l’atenció de


repertori de música sacra. Les seves composicions reben una gran influència de la
coral. Figura sense la qual res seria possible (seria un orgue de gats) El Narcís Cercós al
facin possible escampar aquest cel ennuvolat i fosc
les cordes vocals. Hi ha un altre remei, originari del temps de les cavernes (tavernes…),


música nord-americana del segle XX. Finalment dos cants patriòtics com són “El cant
front de la coral Joia de maig i de la rejovenida coral Pontsicana està fent un treball
i les corals puguin reviure un nou temps d’esplendor i esperança.
menys ortodox però sembla que ben eficaç que consisteix, abans del concert, en ingerir


de la senyera” i “Els Segadors” han tancat els actes.
encomiable. Al Xavier Morgades, també se li denota una gran dedicació i manté la
Menció especial mereix la Montserrat Cadevall,
una copeta de mistela o moscatell o licor dolç que ajuda a entonar-se (agafar el to).


El Narcís Cercós i el Xavier Morgades han estat els directors que han dut la batuta.
flama viva d’una coral Esplugina veterana però entusiasta. El mateix Xavier ha
que com a presidenta de la FCEC
Darrerament però, d’amagatotis i de forma clandestina, uns estranys i prodigiosos


La Irene López al piano ha fet un treball impecable.
manifestat la il·lusió que li ha suposat tot aquest treball conjunt amb les tres corals.
que amb el seu anar amunt i avall
polvos corren de cantaire en cantaire i que es veu que fan miracles. Es prevé de fer-ne


Aquest seguit de “concerts d’estiu” han servit com a cloenda del curs d’enguany deixant
Li ha fer reviure aquell esperit dels “diumenges cantant”. De quan compartien
està fent una tasca impagable
un abús doncs els cants es poden prolongar durant hores i hores sent els efectes


un bon regust i la sensació de la feina ben feta.

inquietuds i coneixements amb el Narcís Saladrigues, el Ramon Casals o el Pep Vila.
arreu del país envers el món coral.
secundaris devastadors pels cònjuges, familiars i veïns de l’intoxicat.

 



Enguany es cumpleixen 50 anys de la publicació de “Rayuela”, el famós llibre del Julio Cortazar aparegut en ple moviment literari del Boom latinoamericà. Antinovel·la, desnovel·la, contranovel·la, metanovel·la, paranovel·la, i mil qualificatius diferents ha rebut aquest llibre trencador i experimental. Un dels seus tret més rellevants era que es podia llegir en diferents ordres. De fet la proposta era una mica truculenta doncs hi havia la història que es narrava, que es podia llegir seguida, i després hi havia l’opció d’intercalar-hi uns capitols adicionals (“prescindibles”, en deia el Julio). Tot i així no deixava de tenir la seva gràcia i el text suposava tot un exercici vital i de llibertat.


Com a petit i humil homenatge al “Rayuela” m’he permès la llibertat d’escriure aquest Cansongs dedicat al cant coral a la manera d’una partitura. En certa manera a “Rayuela” s’hi parla de música i és també un llibre musical.

Sacsejats per una coctelera del Chicote, cadascun dels escrits estan disposats en forma de partitura (cal senzilles nocions de solfa per descifrar-ho) i correspon a una veu. Una experiència polifònica.

Hi ha l’opció de llegir-ho tot seguit, i segur que emergeixen significats que el propi autor ignora.

Una tercera lectura, més agosarada, seria fer-ho entre quatre persones, totes alhora i seguint el tempo marcat. El resultat és imprevisible.

Leon “Bix” Beidederbecke va ser el primer trompetista blanc de jazz i un dels pocs que va tindre seguidors entre el públic negre. Destrossat per una enfermetat respiratòria i per l’excés d’alcohol, va morir als 28 anys d’edat en una pensió de Queens (Nova York)


Aquest tema és un dels molts temes de jazz que apareixen dins a “Rayuela”. L’acció es situa en un taller on el Club de la Serpiente es reuneix per escoltar jazz. “Entre velas, olor a vodka, restos de guiso y ropa mojada escuchan a dos muertos”.

Més endavant llegim.
“… estos tipos de antes del long play tenían menos de tres minutos para tocar. Ahora te viene un pajarraco como Stan Getz y se te planta veinticinco minutos delante del micrófono…”
I encara més endavant, quan Ossip Gregorovius , bevent vodka i mirant la flama de les espelmes a través del bas, que són tant alienes com la corneta de Bix:

 

“… entrando y saliendo desde un tiempo diferente”.