162“Aerial Boundaries”

(Michael Hedges)

Michael Hedges

“Aerial Boundaries”

1984

 

Amb alevosia i nocturnitat

Al rellotge del campanar toquen les 12 de la nit i jo romanc amagat, al capdavall del carrer, a una distància prudencial de la casa de Mr. Cansongs.  Intento observar, des de la distància, si puc localitzar al gran espia  Mr. Pesquises, ja que segurament està amagat en les immediacions, observant i vetllant per al bon desenvolupament del bloc musical que aquí s’hi cou… Un professional de l’espionatge de la seva talla segurament passa desapercebut per la major part dels veïns, per la seva capacitat camaleònica, però a un gat vell com jo… un “Watchmen”  perspicaç com ningú… m’he atrevit a vigilar al vigilant… El rellotge del campanar toca les 3 de la matinada, i penso que tenim sort de que la nit no sigui fresca… puc passar-la vestit amb teixits més aviat “prims”… De sobte… , veig una silueta “fins ara desapercebuda” que comença a fer saltets…, lògic, tantes hores de vigilància passen factura a la bufeta.  Mr Pesquises salta i salta… al més pur estil “Tequila”… Aprofito que desapareix d’escena i em poso a córrer cap a la casa i celler de Mr. Cansongs…

Aprofitant la “carrerilla/carrinclona” quant soc davant la reixa del núm. 14 la traspasso d’un salt olímpic…, just a l’hora…, les 3:15, quant habitualment el gat “Guenyo” acostuma a martiritzar a Mr. Cansongs. El gat es passeja pels voltants “como Pedro por su casa”… tenia raó!!!  El gat guenyo treu el cap per una finestra –només ajustada- i l’empeny lo just per escollar-se dins la casa…  Aprofito el moment i entro. Sort que vaig de camuflatge “negre amb camisa blanca”…  Em situo al passadís i puc sentir a la “tieta” que ronca profundament…,  no m’estranya, només veu vi…, diu que l’aigua no li prova…  Gatejo el passadís fins a la porta del despatx-saló on es cou el bloc…, trec el cap i puc veure a Mr. Cansongs dormit a la butaca davant l’ordinador…, lògic, normal…, últimament sofreix molta pressió: se li moren els músics de dos en dos.  Arriba un moment en el cos ja no aguanta més.

M’apropo fins a un pam del nas i observo que dorm amb la boca oberta…, em trec la motxilla de l’esquena -ara esdevinguda “valija parlamentaria”- i trec els meus estris… un auriculars grans amb dues pinces de la carn enganxades amb “cinta aïllant”…, li poso al cap…, poc a poc… i obro les pinces, tot posant-l’hi una tablet a dos dits del nas, en la qual hi he gravat “Neu!”… zummmm, zummmm, zummmm. Morfeu aprovaria la meva perspicàcia…, la finalitat es cercar un espai soporífic que em permeti fer lo que he vingut a fer.

Per que no es desperti aparto la cadira amb rodetes amb Mr. Cansongs dormint com un lliri…, i la poso al costat del radiador, tot esperant que el “caloret” de la Rita el mantingui sedat… Busco una cadira…, totes plenes de llibres…, aparto el llibres d’una cadira i aparto els llibres que hi ha al costat de la taula per fer-ne una paret de “llibres” que em pugui tapar darrere d’ells. Ara no em veu (per si es desperta sobtadament). Obro l’ordinador i em demana la clau: provo amb David Bowie i s’obra la sessió…, obro el bloc i em poso a escriure el que vull dir:

“No se com…, els meus amics del Toti’s Pub em varen convèncer d’anar a Cervera a veure els Sirex en directe… els Sirex? No foteu!!!! Si són uns vells carques…, Però bé, tant ban insistir que hi vaig anar. Per fer-ho més planer m’hi vaig portar la “teràpia del dijous”.  Dins la sala vaig veure que estava tota curulla d’homes calbs i dones amb cabells blancs…, vaig pensar… on m’he fotut!!! Ara bé, quant aquells dits vells i madurats van començar a tocar les guitarres em vaig quedar sorprès…, sonava de “collons”…, ostres, em vaig adonar que eren uns músics de cap a peus…, encara que alguns ben just podien moure els peus, ja que s’aguantaven drets per poc…, les lletres eren carrinclones, però el ritme molt digne… que Déu em perdoni, però vaig poder veure que els musics vells –per raons d’edat- són músics dignes. He d’admetre que van fer ballar i cantar a tota aquella generació de joves dels seixantes del segle XX…, i van sorprendre a joves del segle XXI. Amb tot, el que em va flipar –lo suficient per violar a Mr. Cansongs- va ser quan en Lesli va explicar que en una actuació li van demanar que escrivís una lletra –més actualitzada- de “la escoba”…, cosa a la qual ell va replicar que ells quan eren joves ja van fer el que van poder…, matisant que la nova lletra del que ara s’hauria d’escombrar d’aquesta societat…, l’han d’escriure els joves d’avui. Digne, digníssim en Lesli dels Sirex. Em vaig treure la perruca d’emoció…”.

De sobte sento un barbulleix…, en Mr. Cansongs arriba al final de la fase rem del son i canta “sonanbulament”…, “donde estoy… no se… me siento libre, libre… y esto si me altera el cuerpo… una barbaridad…”.  Quedo garratibat…, deu ser la segona botella que s’han begut amb el José Maria…, moment en que al campanar toquen les 4:00…, replico… “si esto es la guerra que no venga la paz…”. Intento introduir ràpidament una cançó dels Sirex al bloc i de sobte…, es “bloqueja”…,  i s’activa un programa que evita filtracions no desitjades en el bloc…, es veu que la selecció està acotada…, vetada…, renoi…, estem perduts.  El programa activa automàticament una versió aleatòria de la gent –músics- que hi a “la cup” del celler… comença a sonar “Get out your lazy bed” de Matt Bianco, una formació britànica dels anys vuitanta del segle XX famosa pel seu jazz/pop…

La música sona frenèticament…, i jo em moc al ritme ràpid de la música…, trec els llibres amuntegats…, poso a Mr. Cansongs davant l’ordinador…, trec ràpidament la tablet del seu nas i els auriculars amb les pinces de la carn acoblades…, trec la cinta aïllant del ratolí…, just al moment en que fa servir el dit per netejar-se el nas…, uffff Out…, carrego rapit els estris a la motxilla parlamentària i…, just llavors, observo un escarabat negre que em mira!!! L’observo detingudament i lentament em trec la sabata –darrerament una arma de destrucció massiva- i quan intento liquidar-lo gira cua i es precipita cap a la estanteria de la paret…, amb l’impuls de la precipitació vaig per lliurar al món d’aquest mal petit i de sobte…, estavello el cap a l’estanteria de llibres…, clocc, bloccc, clocc…, quedo mig inconscient al terra mentre l’estanteria començar a balancejar…, cau o no cau…, en el fimbreix es despenja un llibre de la estanteria i em dona al mig del cap!!! Sobre i es desplega unes copies doblades d’un llibre d’un tal Jaspert… el seu nom el tenia pegat als ulls…, quina creu!!! Aixeco el cap i veig al fons del passadís al gat guenyo que em mira assegut tot badallant amb la boca oberta…, o millor dit, potser  se’n riu de mi?  La sabata surt disparada al vent i es sent un “marramiauuuuu”. Arreplego apressadament el llibre i el col·loco malament a l’estanteria…

En aquell instant Mr. Cansongs comença a despertar-se…, sortim corrents per la finestra tots dos, el gat guenyo i un servidor…, ens apostem tots dos d’esquena a les portes de la reixa del carrer…, aturo al gat i li dic…, encara no!! A l’altre costat del carrer hi ha Mr. Pesquises!! El gat em mira malament, però s’atura. Trec un petit mirall i observo entre la reixa si es veu al gran espia de ponent…, “voilà”… veiem la llum d’una cigarreta en la foscor quant “chupa”… el guenyo pregunta que chupa…, responc que no preguntí que Chupa…, chupppsssssss… sssssssssss…, es sent un soroll escatològic…, un grup de veïns i veïnes carregats de Dyc amb gel i farts de torrons…, Amb el mirall veig que la llum de la cigarreta s’apaga i Mr. Pesquises es retira en la foscor…, el guenyo i jo saltem la reixa al passar els dyccaires…, ens afegim dissimuladament al grup i desapareixem… Ha estat una missió impossible.

Mr. Raons    

 

Agraïments: Al Miquel Torres per la seva feliç i ben trobada intromició al blog. I al Josep M. Santesmasses, per descobrir-me al Michael Hedges, guitarrista consumat del Percussive picking. Aquest és un terme que emergeix d’un estil que incorpora atacs aguts en les cordes, així com colpejar la part superior de les cordes i guitarra per aconseguir l’efecte percussiu. Guitarristes flamencs han estat utilitzant aquestes tècniques durant anys. La major resistència de les cordes d’acer feia difícil d’aplicar. La tècnica es pot desarrollar gràcies a l’ús de pastilles a les guitarres acústiques, que es va fer comú en la dècada de 1970. Michael Hedges va començar a utilitzar les tècniques de percussió a principis de 1980.

Aerial Boundaries interpretat per Michael Hedges. Una versió impecable i impol·luta de Kevin Horrigan. Finalment una de les moltes lliçons que es troben a la xarxa d’aquesta tècnica.

161 “Royals”

(Lorde / Joel Little)

Lorde

“Pure Heroine”

2013

 

Postmodern Jukebox-1

Obligacions més mundanes ens impedeixen complir amb la premissa inicial d’un lliurament per setmana. Aquests darreres dies al Cansongs se’ns amuntega la feina. Tenim un homenatge pendent (Glenn Frey, dels Eagles, desaparegut recenment), un munt de cançons atapeïdes esperant al celler (no sabem quan temps pot aguantar la porta), el retrobament de Mr Raons i Mr Cansongs (últimament despistats i desubicats), nous affaires de Mr Pesquises (el nostre detectiu privat especialista en casos que han prescrit), i moltes coses més.

Permeteu-me que durant aquests propers lliuraments en dediqui algun que altre a una troballa recent i que és molt suculenta. Es tracta de Postmodern Jukebox, amb un ampli repertori de versions musicals i que deixen amb la boca oberta per la qualitat de les interpretacions.

El responsable de tot aquest sarau és Scott Bradlee (Nova York, 1981) músic, pianista, compositor i arranjador. El nom de la banda també dona nom a un canal de YouTube on es poden veure i escoltar tots els vídeos, que per cert mantenen el mateix criteri estètic força acurat. La nòmina de músics està molt nodrida i és itinerant. Els interprets es van alternant segons el cas. El joc que proposen és enginyós. De temes generalment pop, en fan versions amb diferents estils musicals, bàsicament a la manera i regust antic (jazz dels anys 50’, 60’, etc). En algunes d’aquestes versions el que es fa és interpretar una determinada cançó a la manera que ho faria un altre artista. El gir que acostumen a fer, per exemple, al programa Polònia, com ara el Mas Style, l’Artur Mas cantant el Gangnam Style, o, ja fa més anys, al Força Barça, l’Alfons Arús fent de Josep Lluís Nuñez i aquest a la vegada imitant al Chiquito de la Calzada. L’exemple humorístic no és gratuït, doncs a les gravacions de Postmodern Jukebox hi ha molt d’humor. Un valor afegit més, a la meva manera de veure.

Com que la producció és tant amplia, i com el temps apressa, deixo entrada senyalitzada i pic i pala a mà. La tasca d’explorar el terreny va a càrrec de qui vulgui endinsar-se en aquesta mina musical. Els diamants estan garantits.

Home Page

Per encetar la tongada de versions de Postmodern Jukebox, un dels seus vídeos virals. Royals, de Lorde, interpretada per Puddles the Clown (Puddles Pity Party) aquest crooner-pallasso de veu imponent. Royals és una bonica cançó carregada amb un interessant missatge de caire social. En mans i veu de Puddles the Clown agafa un to molt més irònic i molt més àcid que l’original de Lorde, que podem escoltar a continuació.

160 “Heroes”

(David Bowie / Brian Eno)

David Bowie

“Heroes”

1977

 

Camaleons

De tots es sabuda la capacitat camaleònica de David Bowie per transformar-se en allò que calgui. Així ho ha fet tota la seva carrera, adoptant diversos aspectes i formes musicals, segons convingui. Leonard Zelig, conegut com l’home-camaleó, té les mateixes dots mimètiques que Bowie. Una tarda, sortint del super,  Zelig i Bowie es troben up a up i, sense poder defugir l’envit, fidels a la seva naturalesa, l’un vol ser l’altre, l’altre vol ser l’un. Oficialment aquesta matinada David Bowie ha mort. En realitat és Leonard Zelig qui ha deixat aquest món. Bowie, que té l’aspecte del Zelig, volta tant campante, com si res. Continua anant al super i, ves a saber si hores d’ara ha adquirit l’aspecte d’algú o altre, tant pot ser un militar japonès com una ballarina amb tutú, no té manies. De la seva fesomia sols hi ha una cosa que no canvia. Els ulls. En té un de cada color. No es pot precisar de quin color és el dret i quin l’esquerro. Aquests van mutant cada cop que es miren al mirall. L’un vol ser l’altre, l’altre vol ser l’un.

159 “Mémoriale (…Explosante-fixe…originel)”

(Pierre Boulez)

Pierrre Boulez. Ensemble Intercontemporain

“Boulez”

1985

 

Tots som parents

L’obituari torna a marcar aquesta entrada del blog. Aquest cop l’artista que ha traspassat no és una antiga estrella del rock, ni un avi amb passat de consignes per remouen consciències. Tampoc un inconformista víctima dels excessos. A qui avui diem adéu és a Pierre Boulez (Montbrison, 26 de març de 1925 – Baden Baden, 5 de gener de 2016) compositor, director i pedagog francès. Un dels grans del segle XX. L’últim supervivent de l’anomenada generació de Darmstadt, nom de la ciutat alemanya en la qual es van foguejar els joves de la postguerra en un Festival on es van donar a conèixer compositors del talent de Karlheinz Stockhausen, Luigi Nono, György Ligeti o Luciano Berio.

La decisió no ha estat fàcil. Fer-li un lloc a Pierre Boulez és obrir una escletxa cap a terrenys inhòspits. El contingut musical del Cansongs, dins del que cap, és eclèctic, i tot i avarca un període força dilatat en el temps, des de la més rabiosa actualitat d’un Benjamin Clementine (2015), fins a un Bix Beiderbecke (1927) i el seu jazz amerat d’alcohol en plena llei seca, que era lo més lluny que fins ara havíem arribat. Si bé per dates ens movem per la segona meitat del segle XX (aquest Mémoriale… en concret és de l’any 1985), la música de Boulez ve de molt abans. Està directament entroncada amb la música contemporània i d’avantguarda de principis del segle passat (segona escola de Viena, dodecafonisme, serialisme…) i per tant, arrelada amb tota la tradició de la música clàssica occidental (la mal anomenada música seriosa ) Clar que si pugem a un vaixell junt amb aquell jazz polsegós del Beiderbecke, travessem el toll, i ens porta a veure els seus parents llunyans, anant estirant del fil farem cap a temps remots. En tot cas s’obre un debat interessant per tractar-lo en propers lliuraments. A veure on ens duu.

En una esplanada un homínid, parent de Beiderbecke, parent de Boulez. Intenta obrir una nou. Fa estona que hi patulla. Empès pel baix continu del budell, se li acut agafar una pedra per trencar la closca. Agafa embranzida. Es caça els dits. Silenci. Un gemec. Una llàgrima espia per l’ull. Aquesta escena primitiva i matussera és una llavor que ja conté el germen de tota música que vindrà, haguda i per haver. Aquest breu esbós duu ja inherent en essència, la pompositat de les danses a la cort engalanada de perruques i cares empolsegades, el sentiment d’un cantaor en un antro de mala mort, tot el fulgor d’un musical de Broadway.

Estaria bé, com a exercici, escriure en partitura els breus compassos d’aquella remota escena (per a veu, percussió i baix continu) Hi ha algun músic a la sala…?

Pierre Boulez gaudeix d’una gran reputació com a director d’orquestra. Exigent, polèmic, inconformista.  El seu llegat com a director és dels més notables del segle XX. Com a compositor ens deixa una vasta obra realment rellevant. Mémoriale (…Explosante-fixe…originel) és una peça musical composta per Pierre Boulez. Inicialment concebut en 1971 com un monument commemoratiu d’Igor Stravinsky, que va morir a l’abril d’aquest any. Boulez en va compondre diverses versions diferents de l’obra entre 1972 i 1993. Sembla doncs adequat utilitzar aquest Mémoriale… per honorar avui al seu autor.
Entrar en el terreny de la música clàssica comporta entrar també en el complex món de les versions. Les diferents lectures que en fan d’una mateixa obra orquestres, intèrprets i directors en poden canviar, fins i tot, el seu significat.

Per a qui sàpiga francès, informació interessant sobre l’obra…

158 “Love Man”

(Jimmy Davis / Roger “Ram” Ramirez / James Sherman)

Charlie Parker

“Complete Savoy & Dial Sessions (1945-1948)”

2001

 

El doctor Jaspert i el torrons de cal Pàmies

Lo còmic és una tragèdia per la qual ha passat el temps.

 

El perseguidor i altres relats

Una boira pixanera ho inunda tot. Pels carrers no hi volta ni una ànima. El poble s’ha convertit en una mena de Comala, i el meu perseguidor i jo en dues presències espectrals. Sota la gavardina i el barret intento protegir-me del fred. Tinc les pestanyes corgelades i els peus no sé de qui són. He entrat apressuradament dins l’espai que al bar de cal Pàmies tenen habilitat pels fumadors. M’he quedat immòbil i en silenci. A través del gruixut plàstic semiopac que delimita aquest espai he deixant passar de llarg la imprecisa figura escanyolida, errant i despistada del Prims. A escampar la boira, he pensat. Aquests darrers dies, fugint del miserable xantatge del Prims, he tingut que abandonar la part nord del poble per transitar pel vell mig del casc antic, en ple centre de la vila. Fa un temps que el Prims ha augmentat els seus honoraris convertint el tracte inicial en paper moll. És lo que té freqüentar segons quines amistats. No hi ha fiat.

En aquestes em va vindre a l’esment com em trobava jo una d’aquelles nits en que esperava dins el meu despatx, a les fosques i en silenci quan, creient-me sol en aquell habitacle, vaig percebre una presència oculta en la foscor. La respiració d’un altre ésser viu. No estava sol. Realment és de les sensacions més aterradores a la que un home pot estat sotmès. En un cubicle a les fosques saber-se acompanyat per un intrús invisible assetjant. El temps es va aturar. Aquell ésser infernal no anava sol. L’acompanyava la por, que em va pujar per les cames fent-les tremolar, s’instal·là a l’estómac paralitzant-lo, i amenaçava d’assaltar-me d’un moment a l’altre el cap per assestar el cop definitiu. Aquell súcubo amagat a la foscor, l’imaginava de gargamelles esgarrifoses, traient fastuosos ullals ensalivats delectat apunt de saltar sobre la seva víctima.

El mèrit d’un veritable agent no és no tenir por, sinó vèncer-la. D’una revolada em vaig poder desempallegar d’aquella paràlisis que em tenia tenallat al fons del sofà. La fogonada de llum va sobreexposar tot l’habitacle. Quan el diafragma de l’ull es va anar adaptant al nou medi vaig divisar al terra un escarabat negre que fugia  zigzaguejant de la llum com de la pesta per perdre’s sota el moble de l’estanteria. Aquí molts pensaran que vaja quin remostrer per a no res. Que no n’hi ha per tant. I jo els hi dic que en temes de fotre, i aquest pot fotre molt, la mida no importa. No hi ha enemic petit. Les formes del Mal més són inescrutables. Vaig córrer cap a l’estanteria però ja era massa tard. Vaig treure tots els llibres i vaig retirar l’estanteria de la paret. Ni rastre de l’escarabat. En una junta del sòcol hi havia una escletxa per on s’havia esmunyit la bèstia. Segurament se’n havia anat pel mateix lloc pel que havia vingut. Ves a saber si allò era una porta a l’inframón. O una entrada a la Zona negativa que compartia amb la planta 34 de l’edifici Baxter. Vaig ordir un pla de xoc. Amb un embut baix abocar en aquell forat tot un pot d’aigua bullent. Vaig flitar-hi mig pot de Cucal i un cul d’Autan caducat. Finalment vaig segellar aquell orifici amb una solució de pasta de dents i Maizena, amb un bitxo querolet esmicolat i armada amb xinxetes. El despatx presentava un aspecte de paisatge després de la batalla. L’estanteria esbiaixada i fora de lloc. Pilars desplomats de llibres escampats per tot arreu. Estris i envasos buits esbarriats pel terra. I pols. Molta pols.

 

El torrons

Un cop passat el perill aprofito l’indret per encendre’m un Lucky Strike. Després d’una primera calada victoriosa, tot sortint de l’espai plastificat, just davant meu, a l’aparador de la pastisseria de cal Pàmies, una imatge familiar em crida poderosament l’atenció. A l’aparador de la pastisseria hi han dues barres de torrons immenses. L’una de massapà. L’altra de yema. Una visió que em transporta a la infantesa, quan mirava embadalit, igual que ara, com d’aquelles dues barres de torrons anaven llescant i extraient lingots d’un material molt més valuós que l’or.  

Envaït per la nostàlgia i apurant el cigarro i llançant-lo al terra, entro al bar. Darrera la barra (la del bar, no la dels torrons) hi ha l’Anna Pàmies a qui demano un Dyc amb gel. En una taula hi seu el seu germà, el Jaume, a qui escruto amb la mirada i que, amb un gest, em convida a seure. No sabem què dir. Tots dos fiquem cara d’embadalits. A la tele, sense veu, l’home del temps pronostica bonança (sí noi. Fa un bo que enamora, penso) Les mirades enfonsades als gots o emparrant-se per les parets. L’arribada del whisky trenca el gel. Pel fred no hi ha com un whisky, dic tot fent un bon glop de Dyc. Sobretot a aquestes hores del matí, afegeix el Jaume. Ho vaig rematar amb Ja ho deien els indis: aigua de foc. Van tornar les cares embadalides, la tele muda i les mirades enfonsades o emparrades. I aquí es va acabar la conversa.

 

La Vera Creu

Recordo com, aquella mateixa nit en que l’enemic es va manifestar el despatx va quedar desembrasat. Mentre col·locava els llibres al seu lloc, d’un d’ell va caure un plec de folis doblegats per la meitat, on hi havia fotocopiat Un vestigi desconegut de Terra Santa: la Vera Creu d’Anglesola. Nikolas Jaspert (1999), un breu però dens assaig sobre els orígens de la valuosa relíquia del nostre poble. Les primeres clarors de la matinada van coincidir amb la lectura dels darrers fulls. Que aquell escrit arribés a les meves mans no era casual

[com ja sap el fidel i espavilat lector, Mr Pesquises, pels seus dots innats, està cridat a ingressar en una organització secreta (tant secreta que fins i tot ho és per qui això subscriu) que té com a missió protegir l’Univers i combatre els agents del Mal. Actualment podríem dir que Mr Pesquises es troba en període d’ensinistrament – Nota de l’editor]

 

Al sortir del bar m’aturo un cop més davant l’aparador a observar les dues barres de torrons. Les emocions fan baixar la guàrdia. No me’n adono fins que al vidre del aparador, darrera meu, s’hi reflecteix el Prims apropant-se. I la meva cara d’ensurt. Escolta Melà… Sense donar-me la volta i fent-me l’orni surto disparat d’allí. A l’aparador queda el rostre contrariat del Prims, amb la paraula a la boca. I més enllà, una figura engavardinada i barret que es perd en la boira pels carrerons estrets i foscos del casc antic.   

Quan arribo a casa hi començo a reflexionar. Aquesta troballa, nits endarrere, del treball del Jaspert i l’episodi d’avui dels torrons em fa rumiar que entre els dos fets té que haver-hi alguna connexió o altra.

 

El doctor Jaspert i el torrons de cal Pàmies

L’endemà al matí torno a cal Pàmies. Durant el trajecte, ocults en l’espessor de la boira o darrera les pilastres de les arcades, hem trobo amb algun que altre prohom, que al creuar-nos m’ofereixen amb la mirada un lleu gest de complicitat. La Prohomia d’Anglesola és una institució antiquíssima. El seu origen es remunta a l’edat medieval (segle XI). Són homes de bé que vetllen pel benestar del poble. No és oficial, però jo sé que la seves comesa no és tant sols mundana, sinó que també són membres de l’organització secreta que lluita contra el Mal i preservar el Bé a l’Univers, i que ha tingut a bé ficar-me a prova per a que, un cop superada, ingressar a les seves files com agent secret en missions interestel·lars. Així doncs, en certa manera es podria dir que jo també sóc prohom, o ho seré, i no estic sol i em sento reconfortat i acompanyat en aquest peregrinatge terrenal, pas previ imprescindible per ser ensinistrat i ficades a prova les meves dots innates, abans de donar el salt definitiu cap a altres galàxies. Sota l’empara dels prohoms, i d’incògnit, arribo a cal Pàmies. Entro al bar test. Faig un senyal a l’Anna que porta implícitlo mateix de sempre. L’Anna no ho capta. Normal, si tenim en compte que aquí el sempre implicava només ahir. Poc bagatge per quedar registrat. Per sort el Jaume em tira un cable. Ves, Anna, que volen un Dyc amb gel. Aprofito l’ocasió per seure amb el Jaume i, sense més preàmbuls vaig al gra. Li anomeno els torrons. El Jaume es passa a la defensiva. Tots dos fiquem cara de poker. De nou el tentineig dels glaçons dins del whisky desencallen l’escena. No he vingut per la fórmula. Sols busco certa informació per un assumpte que no té cap relació amb tècniques de rebosteria. El Benjamí Pàmies (el pare del Jaume) eren vuit germans. Bàsicament una família  de mestres, sastres i pastissers. Va ser el Pepito, un oncle del Jaume, qui va començar la tradició dels torrons de cal Pàmies. Després de parlar una bona estona i comprovar algunes dades, vaig exposar les meves teories al Jaume. Coneixes a un tal Nikolas Jaspert? És un historiador alemany especialitzat en l’edat mitjana i les creuades. Va publicar un treball sobre la Santa Creu d’Anglesola. He examinat aquest treball i tinc fundades sospites que aquest tal Jaspert ja havia vingut molts anys abans, quan encara estudiava, aquí a Anglesola per poder potinejar la Santa Creu amb les seves pròpies mans. Em temo que sense èxit. Aquí és on entren els torrons. La meva hipòtesis és que el jove Jaspert va arribar a Anglesola amb aquest propòsit. Això deuria ser cap al 84 i per aquestes dates. El Jaspert, que era molt gormand, al veure les dues barres de torrons a l’aparador, doncs això, es va aturar distraient-lo de la seva veritable missió. He accedit a informes clínics del susdit que ho verifiquen. Era tal el daliri que va esgotar l’escàs temps del que disposava menjant torrons de cal Pàmies. A aquest fet s’hi van sumar tot un seguit de successos que van impedir al jove Jaspert poder veure la relíquia. I així va haver d’abandonar el poble amb les expectatives incompletes. El seu va ser un viatge frustrat. El Jaume escoltava les meves disquisicions amb atenció. Home, va puntualitzar, aquest torrons de sants n’havien de ser. A casa, mentre esquetllaven les ametlles s’aprofitava per passar el rosari. Reanimat per un segon whisky, vaig afegir més llenya al foc. Aquí ja divagava. Caldria veure si, anys més tard, al 99, va tornar realment al poble per realitzar el seu estudio, i si, davant el perill real de tornar a entrepussar en la mateixa pedra, en aquest cas amb les mateixes barres de torrons, per prescripció facultatiu, tindre que abandonar la idea de vindre a Anglesola i, que algun entès o erudit relacionat amb el tema i la parròquia elaborés un text per ser enviat al doctor Jaspert. Aquest text seria la base del seu famós estudi sobre la Santa Creu. Aquest segon apartat però només són conjectures. Les peces encaixaven. Tenia una hipòtesis ben armada. Havia entrat amb pas ferm dins l’enfangat terreny de la investigació històrica. Un mèrit més al meu expedient. Venga un tercer whisky per celebrar-ho.

Surto de cal Pàmies mig emboirat, cap a la boira, aquest cop sense mirar els torrons, pura kriptonita per enlletrats i investigadors privats. El neguit m’havia dut allí esvaït, baix de defenses. El destil·lat, més que aguditzar els meus sentits, m’ungia d’un optimisme moderat que augmentava la meva confiança d’arribar a casa sa i estalvi, sense angunies ni entrebancs. Pel camí, aturat sota la llum esmorteïda d’un fanal, confós amb la foscor i la boira, m’he creuat amb un Prohom de contorns difosos. Era una mena d’àngel de la guarda que vetllava per les meves passes.   

Quan torno a casa ja és fosc. Només obrir la porta, el lleu rectangle de llum dibuixat al terra deixa entreveure diminutes presències negres lliscant sobre l’enrajolat. Es presenta una nit dura. La lluita contra el Mal no fa concessions.