Mes: Novembre de 2013

82 “Overcome”

(Tricky / sample: “Moonchild” [Shakespears Sister])Tricky_-_Maxinquaye

Tricky

“Maxinquaye”

1995

 

Debilitats llamineres

Fa un cap de setmana plujós i després d’uns quants mesos de sequera, quan ja tot estava perdut i, encartonats i ressecs, ens havíem de morir de set, ara sembla que també ens hem de morir, però estovats i ofegats de massa aigua. I és que som així d’exagerats. Passem d’un extrem a l’altre, sense terme mig. Sobretot pel que fa al temps. Sempre penso que seria un bon experiment enregistrar o deixar anotades en algun blog, les exclamacions, queixes, asseveracions, sentències i miracles que fa la gent respecte al temps que fa. Que on s’havia vist. Que si no s’havia vist mai. Que amb vuitanta anys era el primer cop que ho veia. Crec que per naturalesa som donats a aquestes constatacions científiques. A magnificar o minimitzar el present imperfecte envers un pretèrit perfecte. Tal com vaig sentir fa uns dies, el temps que menys fa és el que hauria de fer.

Avui, sota aquesta pluja insistent he anat al Caprabo, i el pidolaire habitual, el que seu just al costat de l’entrada, no hi era. És el de l’episodi de les patates “al punto de sal”, amb l’expenedor del “Bon dia” com a seient, i el gorra amb orelleres per bassina, que fins fa quatre dies ostentava la part del carrer, ara arraulit a la banda de dins arrecerat del fred. Ja se sap: “per Tots Sants amaga mans”. Després de tant temps ja formava part de l’entorn i la iconografia del centre comercial i de mica en mica he anat descobrint alguns detalls de la seva vida quotidiana. I la veritat és que, un cop analitzats, no destricten massa de qualsevol altra persona que va a treballar. Va a “la feina” amb cotxe propi. Deu ser matiner doncs sempre el té estacionat a primera línia, just davant de l’entrada. No en recordo la marca però per la xura és un cotxe força vell. Aquesta mena de cotxes, els utilitaris antics, es veuen petits, com si el temps els hagués encongit. Tant aviat compartia espai amb les darreres ofertes de paelles com competia amb una megapromoció de la Coca Cola, fent-se un lloc entre edificacions inflables, flanquejat per dues immenses torres amb forma de pots de llauna gegants. Es regeix per l’horari de l’establiment comercial doncs en pic tanquen ell toca el dos. Com si es tractés d’una feina normal, vaja.

Com ja he dit, aquest cap de setmana no hi era. El seu lloc, també el seu seient, l’ocupava un altre del gremi, aquest però amb barba bolxevic, a lo Rasputín, amb semblant atordit i cap cot, amb aspecte d’aixecar-se en qualsevol moment i sota aquest cel plujós i ennegrit, sermonejar al personal amb paraules bíbliques, amenaces infernals, castics eterns, amb els ulls desorbitats, escopint bilis per la boca, flagel · lat amb improperis als pobres pecadors mortals sense moral que sucumbim als plaers de la carn i del vici. Decidit i sense aturar-me he enfilat amb el carro cap als passadissos del pecat.

Amb el carro ple m’he dirigit cap a la caixa a fer el gesto. A la que estava a punt d’arribar a la rampa de llançament, la cinta transportadora on espera el escàner, m’he trobat a un matrimoni del poble, més o menys de la meva quinta, i als que feia molt temps que no veia. Després de les salutacions de rigor, i al veure aquell carro tant ple, ells, que només duien un paquet de pasta, m’han demanat si els deixaria passar davant seu. Cap problema. Mentre ella procedia, ell em comentava que de fet havien agafat una cosa per no marxar sense res, doncs lo que buscaven no ho havien trobat. Es veu que ella també li ha comentat a la caixera, i aquesta que sí que en tenien, i ha instat a la xicota que anés a tal estanteria a buscar allò que havien de menester doncs allí ho trobaria. Total,que ens hem quedat tots tres allí esperant, el xicot, la caixera i jo, a que ella portés el gènero sol · licitat.

Em omplert el temps amb convencions i bons desitjos. Jo, amb el seu permís, he anat col·locant el fato sobre la cinta transportadora, així avançava feina. Al cap d’una estona, com que la xicota trigava, la caixera ha determinat de despatxar-me a mi, doncs la caixa estava col·lapsada i ja s’havia format cua i tot. Just en aquell moment ha arribat la xicota amb les mans buides, aclarint que sí que n’hi havia amb sobres però que ells en volien en puré. A la que anava a passar però, la caixera li ha advertit que ja havia començat a comptar lo meu i que s’haurien d’esperar. Jo els hi he comentat en broma que sent ells qui duien presa, es veurien obligat a ajudar-me a carregat el fato. I així ho han fet, molt amablement i de bon grat. Amb el que no comptava era que, mentre ell aguantava la bossa i ella anava introduint els productes, se’n fent creus de les meves predileccions. Caram, ha exclamat ella en veu alta, al agafar una capsa de galetes. Com et cuides. Alça noi, al ensopegar amb una barra de torrons de praliné. Guaita nen, ficant-li una segona barra de torrons als morros del company mentre aquest assentia i servava la bossa tot resignat. Ella semblava embogir per moments. Li sortien els ulls de lloc mentre que ell gairebé no sabia on mirar. No, si ja et se nota, ja. Així estem…  Naturalment, de la meva debilitat llaminera se’n va assabentar mig Caprabo. Jo només patia per que aquell judici públic, aquelles paraules acusadores no arribessin a les orelles d’aquell profeta custodi de l’entrada. Després de pagar i acomiadar-me de la parella m’he encarat cap a la porta de sortida, amb pas ferm, sense vacil·lar, amb la vista fixada al davant, resant per que l’àngel venjador no despertés de la seva letargia i invoqués a Jahvè. Per a que no desenfundés l’espasa de foc i em tallés el coll allí mateix. O que una horda de dimonis armats amb forques femateres se m’endugues cap a l’infern, directament a bullir dins d’una caldera, hi fer-ne de mi, un suculent guisat amb reducció de praliné.

Rasputín

Tricky (Bristol, 1968), és un dels músics més representatius de l’anomenat Trip hop, estil musical que neix precisament a Bristol, la seva ciutat natal. De ben jovenet ja mostra les seves inquietuds musicals. Durant una temporada formarà part del grup Massive Attack però aviat aixecarà el vol per endinsar-se en una carrera en solitari, que precisament anseta amb “Maxinquaye”, aquest magnífic àlbum de debut amb el que aconsegueix un gran ressò internacional. De llavors ençà la carrera de Tricky ha estat força prolífica i un tant irregular, però sempre oferint aportacions arriscades, sense concessions, amb atmosferes fosques i tortuoses, aspres molts cops, però sempre conservant un toc d’elegància.

La música de “Maxinquaye” està basada en l’utilització del sampler. A la Wikipedia em remeto:

“El sampler (en català, mostrejador) és un instrument musical digital i electroacústic amb el qual es poden enregistrar mostres de sons des d’una font externa, per posteriorment editar-los, guardar-los i modificar-los de diverses maneres”

Sobre la base de diferents temes ja enregistrats que Tricky manipula, reinterpreta i que al final en crea un tema completament nou. “Maxinquaye” és d’aquells àlbums creatius i trencadors, que obren portes, nous camins dins el terreny musical. Qui vulgui transitar-los haurà de tenir aquest treball com a referent.

La versió en estudi i en directe de “Overcome”. Més avall, “Moonchild”, de Shakespear’s Sister, el tema samplejat per l’ocasió.

80 “Sweet disposition”

(Mandagi / Sillitto)Temper_Trap_-_Conditions

The Temper Trap

“Conditions”

2009

“Dplça maneta de srr. Mai es  massa aviat per ser temersru abandpmamrnt comdi nongi rt beoes”

Telèfons “intel·ligents”

La cançó que il·lustra aquest Cansongs, per exemple, l’he redescobert gràcies al mòbil. Sí, de fa pocs dies que tinc un mòbil d’aquests moderns. Un d’aquests aparelles que anomenen smartphone o “telèfons intel·ligents”. No per gust, no, sinó per que l’anterior mòbil que tenia, el pobre, ja no donava més de si. Sempre m’he resistit als avenços tecnològics. Potser l’únic que vaig frisar per comprar-me’l de seguida que va sortir va ser un lector de CD’s, i que ara rau mut en un racó. Recordo que el primer ordinador que vaig tenir, un Macintosh Centris, cap allà l’any 1993, vaig estar un any a engegar-lo. O sigui, un any sencer a pitjar el botó d’arrencada. Deunidó, no? Crec que ja és una prova prou fefaent per demostrar el meu reparo a les noves tecnologies. Més que reparo, gairebé podríem dir que por. El primer mòbil va tardar en arribar. El duia sempre al cotxe, apagat, i només per casos d’urgència. De fet jo quan sento el telefon me’n vaig a l’altra punta de casa mentre vaig dient allò de “que l’agafeu? Sempre acostuma a dona resultat. Ara però, amb els mòbils no em serveix de res fugir, doncs el duc a la butxaca, i dir “que l’agafeu?” no colaria.

D’aquest telèfons amb tantes prestacions però,el que trobo una gran troballa són aquestes aplicacions que reconeixen la música (un reconeixador de patrons, en diuen) i que es troben diferents ofertes al mercat:  TrackID, Shazam, SoundHound… Et permet reconeixer qualsevol cançó que estigui sonant per la radio, la tele o qualsevol altre aparell. Enxufes l’aplicació, l’encares el mòbil cap als altaveus, apretes el botó…  i taxan! Ja tens el nom de la cançó i quin grup o artista l’interpreta. Quins adelantos! Quan penso en aquells temps que encara no hi havia aparells informàtics. A la botiga de discos del Castelló eren molts els que s’esgargamellaven taral·lejant aquella cançó que tant els hi agradava, però que desconeixien de quin autor era, davant de l’oïda atenta del dependent. Que bé que els hi hauria anat un aparell d’aquestos. Això sí, el primer dia que vaig intentar cantar a capella a cau de mòbil amb l’aplicació conectada, va aparèixer un diàleg què, amb molta correcció i diplomàcia, et recordava que el programa sols reconeixia música gravada.

El progrés que hem viscut aquestes darreres èpoques ha sigut fulgurant. En pocs anys s’ha viscut uns avenços espectaculars. Els nostres padrins van morir sense creure-s’els. Els nostres pares han viscut el pas de la mula al coet espacial. D’anar al tros en carro a viatjar a Mart. D’anar d’Anglesola a Barcelona en tren en tres hores, a anar-hi… en tres hores. Les innovacions tecnològiques que anticipaven literatura i cinema s’han anat assolint una darrere l’altra. Les invencions imaginades per un visionari com el Jules Verne s’ha complert practicament tots.

Es pot pensar que tots no. Que hi han habilitats que avui en dia cientificament encara no són possibles, com ara la teletransportació (“canvi de lloc instantani”, que deia el Songoku) o els viatges en el temps. Doncs gràcies a aquests “telèfons intel·ligents”, sí són possibles. Es pot comprovar fàcilment tenint una conversa amb alguna persona que disposi d’un d’aquests aparells. Et pot trobar de sobte, parlant amb un holograma de subjecte en qüestió, amb els dits dale que te pego. Però ell, el real, ves a saber on carall és. I quan torna en si, quan retornant al seu lloc, està tant abstret com si hagués fet un veritable viatge en el temps. Pitjor és si els tots els contertulians porten mòbil. Llavors si és holograma amb holograma, amb aquells espasmes digitals frenètics. I encara bo si cadascun d’ells contacta amb éssers diferents, encara que siguin extraterrestres. Lo més perillós pot arribar a ser que aquella “conversa paral·lela” amb els dits l’estableixin entre ells dos. Pot passar com quan un micro s’acopla o confrontem dos miralls. Que la cosa pot arribar a multiplicar-se de tal manera que es crei un bucle que es retroalimenti i no tingui fi.

La solució la trobem en la ficció (un altre cop la literatura, el cinema…), que no és altra que entrar dins aquesta sala de miralls amb reflexos infinits i a base de trets o garrotades fotre enlaire tots els miralls. Hi ha el perill però de carregar-nos a l’original (en el cas dels trets), o fer-li saltar les dents (en el cas de les garrotades). Clar que amb una mica de sort li podríem trencar els dits, a veure si calla una estona.

Doncs amb un traste com aquest vaig poder saber quin era el tema que he triat avui. En vaig sentir un fragment en un programa de televisió. Primer em semblava que seria un tema del Jimmy Sommerville, o d’alguna de les bandes a les que va pertànyer, Bronski Beat o The Communards, sobretot per aquesta veu cantant en falset tant característica del cantant escocès. Va resultar que el tema era aquest “Sweet  disposition”, del grup australià The Temper Trap. Un tema força emocional i que fa vindre ganes de cantar-lo sense parar.

La versió d’estudi, i una gran versió en directe, enregistrada al festival de Glastonbury, l’any 2010.