Mes: Octubre de 2013

78 “True”

(Gary Kemp)Imatge

Spandau Ballet

“True”

1983

Jornades de treball (en festes de precepte i de guardar)

Ahir, a la Llotja de Bellpuig va tindre lloc la “XLIII jornada de treball” que organitza, més o menys, una cada any, el Grup de Recerques de les Terres de Ponent. No recordo si he explicat aquí la meva relació amb el Grup de Recerques i com el vaig descobrir, però aprofitaré per fer-ho aquí. Va ser a Barbens. Va ser l’any… vaig a l’estanteria a consultar… Sí, ja ho tinc. Era l’any 2006, i aquella jornada número 37, la cosa anava de Templers i Hospitalers. Nosaltres, els dels club de bàsquet del CEP, de Vallfogona de Balaguer, per aquells temps voltàvem força per Barbens. Hi voltàvem, bàsicament, per tres raons. La primera, per que hi teníem dins el club a l’amic Jaume Torres, que n’era fill. La segona, per que aprofitant la ben entesa, utilitzàvem el pavelló de Barbens com a camp reserva per partits i entrenaments els dies que a Vallfogona el poliesportiu no estava disponible. I la tercera, la raó més decisiva per conèixer al Grup de Recerques, és que dins al mateix marc de la “Festa de la poma” de Barbens, uns quants membres del bàsquet, junt amb aficionats i col·laboradors de la vila, fèiem unes representacions teatrals sobre fets històrics esdevinguts a la comanda templera de Barbens.

La Dolors Gabarra, aleshores alcaldessa de Barbens, i esposa del malaurat Jaume Torres, ho va saber organitzar força bé. Els guions de les representacions eren del propi Josep M. Sans i Travé (Director de l’Arxiu Nacional de Catalunya i un gran erudit en el tema dels Templers). El Josep M. Salisi dirigia el cor. I la Mercè Mateu es feia càrrec de la direcció. En una altra ocasió explicaré més detalladament això de les representacions templeres doncs van donar molt de si. Va ser en aquest context que vaig sentir a parlar del Grup de Recerques i de la jornada de treball que feien habitualment, aquest cop a Barbens. A l’any següent, al 2007, al castell (on està ubicat l’Ajuntament) es va fer la presentació del recull d’aquesta jornada en forma de llibre. Un llibre de la Sèrie blava, en deien. El vaig anar a recollir i és el primer exemplar que conservo d’aquesta col·lecció (justament el que he anat a consultar fa una estona…)

No va ser fins dos anys més tard, al 2009, quan em vaig retrobar amb el Grup. Sortosament, aquest cop es va fer la “XXIX jornada de treball” a Anglesola. Aquest acte va despertar la meva curiositat, ja no sols per l’interès dels temes, sinó també per que en definitiva es parlava del meu poble i els seus orígens. La jornada va resultar magnífica. Intervencions i continguts molt interessants. L’acte es va veure amenitzat per una desfila de la comparsa dels Anglesola, de Lleida. Molt encertada la idea d’incloure en cada jornada, i per lo tant, en cada publicació, l’homenatge a un historiador o estudiós de la vila. Aquest cop es va retre un merescut i emotiu homenatge al Ramon Rovira, forner de nit, intel · lectual a jornada complerta.

Va ser en aquesta jornada de treball on em vaig adonar de qui eren el Grup de Recerques i del veritable abast de la seva tasca. Una entitat invisible que es manifesta cada cop que se’ls congrega. Un grup força heterogeni. Tant aviat pots topar-te amb un catedràtic com amb un historiador amateur. Exemplars únics tots ells, i en perill d’extinció. Estudiosos, intel·lectuals, savis, saberuts, erudits, lletraferits, rates de biblioteca, poetes, rapsodes, distrets, capficats, badocs, en el sentit de badar amb qualsevol cosa i en qualsevol racó. Un autèntic exèrcit de formigues desplegat per tot el territori. Una veritable plaga que no deixa pedra per interpretar. Que tant exploren biblioteques com esgolfes. Arxius museístics com mundos polsegosos. Temples sagrats com indrets consagrats. Remenar restes arqueològiques com calaixos enteranyinats. Tant manuscrits com incunables. Pergamins com paper cuixé. Vet aquí els trets que els caracteritza. I també que si vas a les seves cases, per entrar has d’empènyer fort amb la porta el gran munt que forment llibres, publicacions, documents, facsímils, papers, notes i rebuts del banc.

I també em vaig adonar de la importància que tenia el Miquel Torres, president del Grup de Recerques, i del pes específic que tenia dins l’entitat. Una persona amb capacitat de lideratge, engrescador incansable. L’últim supervivent directe d’una estirp ja perduda en el temps. L’home de la Fogonussa, antic poblat d’antigues civilitzacions, parents llunyans dels vilatans de Sant Martí de Maldà, actualment sepultada per camps de conreu. Rara avis que aglutina diferents trets personals, a vegades contradictoris (i amb això em recorda al meu pare), com reunir la rudesa de l’home de camp amb l’erudició. L’aspror a les mans amb un tracte delicat. Al hora seriós i de la broma. Combina la bastetat de qui va a cagar al corral amb una l’elegància innata. L’informalitat amb el protocol més refinat.

De tot això me’n vaig acabar d’adonar el següent encontre amb l’entitat (aquest cop, definitiu) quan en van convidar a col·laborar en un projecte nou, pioner a l’estat (arqueologia experimental, en deient), i que consistia ni més ni menys en l’enterrament de porcs per recrear una necròlopis i els diferents tipus d’enterraments emprats en el passat. Però bé, això ja serà una altra història. La cosa dona per molt i ara m’allargaria massa. Em reservo aquest relat i  altres, com l’abans esmentat de les representacions teatrals a Barbens per una altra ocasió. També l’episodi de l’equívoc dels Torres, si la Dolors no s’ha d’enfadar i m’ho permet, doncs té relació amb el llibre de la sèrie blava que he consultat més amunt i és digne de recordar.

Les jornades de treball s’han anat fent escrupolosament i sense defallir. Així també les corresponents publicacions dins la “sèrie blava”. La d’ahir a Bellpuig va ser la 43, on es va fer una anàlisi dels moviments socials i catalanisme al final del franquisme i la transició (1960-1980) comparant-los amb els actuals (1977-2013). En aquest breu audiovisual en teniu un petit tast.

“Processos de canvi”

Al darrer supervivent de l’Atlàntida li van sortir escames i ara neda apaciblement per les aigües de l’Atlàntic. Estiueja a les Açores. Algunes tardes ventoses, de temps rúfol, es pot veure al Miquel voltant per les inmediacions d’on un dia havia estat l’antiga Fogonussa, buscant mostres, indicis dels seus ancestres. Buscant la saviesa.

Aquest cop he fet una concessió i he escollit un tema força conegut i que se que li agradarà al Miquel. La veritat és que es tracta d’un cançó molt maca i que el temps no ha fet desmerèixer. El solo de saxo és preciós.

Podem gaudir de tres versions: la d’estudi, una en directe, “desenxufada” (llàstima que s’escoltin més instruments dels que hi ha…) d’uns Spandau ballet ja veterans. I una darrera versió, remix hiphopera que mola.

77 “Egypt”

(Steven Brown / Peter Principle / Winston Tong)Tuxedomoon-holy-wars

Tuxedomoon

“Holy Wars”

1985

El deseo edifica, la realidad extingue

Luís Cernuda

Marges (les conclusions)

Els marges ja venen a ser tema recurrent en aquest blog. Però és que la recuperació d’un marge es produeix tant poques vegades i tant de tard en tard, tant espaiat en el temps, que és com una mena de miracle. Ja a l’entrada 56 hi ha una detallada explicació de la tasca que amb el suport d’associacions que vetllen pel territori, com són el Grup de Recerca Aladrell i els Amics de l’Arquitectura Popular, anem desenvolupant i promovent l’ensenyament de com reparar i conservar els vells marges de pedra seca. Aquesta era una tasca fonamental del pagesos per guanyar fins a l’últim pam de conreu a les empobrides terres del secà.

Enguany el “Curs d’iniciació a la construcció i reparació de marges” es durà a terme els dies 27, 28 i 29 de setembre. A més de les entitats esmentades més amunt, l’organització va a càrrec de l’associació Camins de Sikarra, amb el Jaume Moya al capdavant. El lloc escollit ha estat Florejacs, a la Segarra, més concretament a l’indret del Castell de les sitges. Aquest castell, que arrossega tot un passat ple d’història, presideix un indret estratègic, amb unes vistes espectaculars de la zona. Als voltants, unes vivendes mig enderrocades deixen testimoni d’un pretèrit més esplendorós. S’hi troba també una església del romànic tardà, de construcció austera d’una sola nau. És en aquest terreny sinuós, just al costat de l’entrada de l’església, on es troba aquest antic marge de dos metres i escaig d’alçada, ensulsiat, colmatat de terra, herbes i matolls, i que ens hem proposem reconstruir.

Marge-Florejacs-01

El divendres 27, el primer dia, va ser, tot sopant, una primera posada en contacte de tots els participants al curs. Abans el Vicent Loscos, president dels Amics de l’Arquitectura Popular, va impartir una didàctica xerrada, il·lustrada amb imatges de collita pròpia, sobre les diferents tipologies dels marges. Molt encertat i il·lustratiu. L’endemà al matí ens trobem davant del malmès marge tota la colla. Un parrell de representants de la casa Kapataz, que ja varem acudir a l’acte del dia abans, volen col·laborar aportant eines i utensilis de seguretat, com ara guants i ulleres. Fetes les presentacions i després unes breus instruccions, la gent es fica mans a l’obra. Desbrossem el terreny, i al treure la terra comencen a aparèixer les pedres que originariament formaven les parets del marge. La tasca és dura i el volum de terra i pedres a remenar és gran, però l’entusiasme de la gent pot amb tot. Aquesta primera fase de la feina, que en altres cursos havia ocupat les primeres dos o tres hores, aquí ens té capficats tot el matí i no acabem fins que són ben bé les tres tocades.

L’hora de dinar és reparadora. Asseguts davant la taula ens cruspim un bon àpat que ens ha preparat l’Olga Llabrés (a qui conec d’un curs de morter de calç on vam coincidir) i alguns ajudants, a base de brasa i verdures i fruits del propi hort de l’Olga. Sols per veure a l’Olga disfrutar veien com gaudim del dinar ja val la pena. El dia és esplèndid i la sobretaula es fa realment agradable. A la tarda comencem col·loquem les primeres pedres. Aquesta cop tenim la dificultat afegida de que ni l’Eusebi Varela ni el Jordi Martí “Natx”, dos puntals en aquests cursos, no poden ser-hi. L’un per que té el pare ingressat i l’altre per la seva imminent paternitat. Així doncs, la responsabilitat de la part pedagògica recau sobre mi. Per sort, comptem amb el Jaume Pedrós, veritable impulsor d’aquests cursos, alumne avantatjat i que ja imparteix com un autèntic mestre.

L’endemà tenim un altre dia dur. La gent ja ha perdut la por i ja refà el marge amb bon criteri. El mur de pedra puja esplendorós. Acabada la jornada i el curs, el marge ja fa patxoca, però les tasques de neteja i desenrunament han estat massa grans i ha faltat temps per acabar tot el marge. Tothom acaba esgotat però content per la feina feta. El fet de no haver-la acabada però, deixa un mal regust, com de no haver assolit els objectius marcats. En parlem sobre el terreny i després de fer una valoració de la feina pendent, s’acorda de consensuar el màxim d’assistència per tal de quedar un matí i acabar el marge.

Aquest dissabte 19 d’octubre ens hem tornat a trobar practicament tothom (detall a valorar) i els que no han pogut venir s’han excusat i els ha sabut greu no ser-hi. Hem pogut comptar amb alguna nova incorporació i l’assistència de l’Eusebi i la seva dona (el seu pare ja torna a ser a casa, sa i estalvi). El Natx no ha vingut, però sabem que ja ha és pare i que ha canviat el remenar pedres per bolqués. Així doncs, amb ànims renovats i un bon munt de pedres per triar i remenar, afrontem el coronament del marge. Ha quedat majestuós. Un mai es cansa de contemplar el mosaic de formes, cromàtiques i volumètriques, sempre canviants, d’un marge. Aquest cop la gent queda també esgotada, però satisfeta i orgullosa de la bona feina acabada. Ja tinc ganes de veure el timelapse del Josep M Santesmasses, i assistir al miracle de veure en un parell de minuts la tasca de varis dies, de com d’entre les runes s’aixeca un fastuós marge de pedra seca.

Marge-Florejacs-02

El nostre territori és ric en marges, tant diferents i variats, ja sigui per la tècnica emprada com per la diversitat del tipus de pedra. Malauradament cada dia se’n veu caure aquí i allà sense remissió possible, trets que la gent del territori en prengui consciència i li doni el seu veritable valor. Si no és així, aquests cursos no seran més que l’obra de quatre romàntics pedraferits freakys. Un petit grapat de batalles guanyades dins una guerra perduda.

El que sempre queda d’aquests cursos, i sense cap mena de dubte és lo millor de tot, és la gent. La gent, amb ganes d’aprenentage, i amb tant d’entusiasme i d’esforç no hi ha repte que l’aturi. És per això que vull agrair a tothom que ha participat la seva generositat i bon rotllo. Cada edició suposa una autèntica lliçó, de les que arriben ben endins i no s’obliden.

Més fotos en aquests enllaços: “Curs de marges”  “Remat marge”

Un tret característic d’aquest blog és que els tema musical escollit i el contingut de l’escrit no tinguin cap mena de relació. Tant és. Tant és, doncs d’aquesta manera es prioritza l’interès musical abans que la relació temàtica, fet que faria entrar algunes cançons amb calçador. Aquest inconvenient me’l estalvio de soca-rel. En tot cas, i pel qui hi vulgui trobar-hi alguna conexió, encara que sigui remota, la cosa podria vindre per les pedres. Les pedres del marge i les de les piràmides d’aquest “Egipt” al que fa referència el títol d’aquest tema. Tuxedomoon és un grup que neix l’any 1977 a Sant Francisco, California. Fa una música molt personal, de caire experimental i de difícil paiment (alguns dels seus àlbums haurien de dur una capsa d’Almax afeguida…) Als anys 80, donada la gran popularitat que van tindre a Bèlgica i als Països Baixos, la banda es va van instal·lar a Brussel·les. Va ser aquí, durant aquesta “època europea” on es va confeccionar “Holy Wars”, disc on els temes del grup es clarifiquen i són, en serta manera, més convencionals, encara que conserven aquesta atmòsfera pertorbadora dels inicis. “Egypt” n’és una bona mostra.

La versió en estudi i l’enregistrada al mític programa “La edad de oro”, de l’enyorada Paloma Chamorro.

76 “Que seas feliz”

(Consuelo Velázquez)

Imatge

Domingo Sardà

“Que seas feliz”

1955

Relativitats i arravasaments

– Compte amb la passió. Sempre ens duu a coses tèrboles.

– Com se la pot reemplaçar?

– Amb un seré entusiasme (mentre agafa una copa de vi) És més saludable.

– I més trist.

                              “The deep blue sea”, Terence Davies (2011)

A hores d’ara ja no cal dir que aquest blog es mou a batzegades. Lo que volia ser una tasca rigorosa i constant s’ha convertit en una cosa informal i imprevisible. Aquest vaixell no és pas la raó qui el governa, sinó la passió. No és el cap, sinó el cor. Són les emocions, l’afligiment o la eufòria, la tristesa, l’alegria o l’arravasament qui manejen el destí d’aquesta nau sense rom que s’obre camí entre grans onades i tempestes. Vorejant l’abisme, sempre a punt de precipitar-s’hi. Sempre a punt d’aixecar el vol.

El meu bon amic Mr. Raons (que sempre troba raons per tot) em va suggerir que, ja que havia fet una mena d’impàs en aquest blog, tornar-lo a engegar d’una manera triomfal, abordant (ni més ni menys) la situació actual, el moment, sembla que històric, en el que estem vivint. Personalment no sóc partidari de parlar de política en aquest blog, i em se fa difícil descriure tot el que està passant (o tot el que estic sentint) sense parlar de política i dels polítics. A banda d’això, la situació fa l’efecte de ser tant complexa que es fa complicat avançar esdeveniments o gosar a fer prediccions. I amb la velocitat vertiginosa en que canvia tot plegat, el que aquí quedés escrit podria ben bé tornar-se en paraules desfasades i buides de sentit. Sols reflectir els sentiments seria legítim (un altre cop la passió que s’imposa a la raó…)

A vegades va bé fullejar la premsa per agafar idees pels escrits del Cansongs. En un diari llegeixo aquest titular:

“Una discussió sobre la filosofia d’Immanuel Kant acaba a trets”

Penso, això sí que és nivell. I segueixo llegint:

“Un home va rebre un tret després de discutir amb un altre sobre les teories del filòsof alemany, Immanuel Kant, en una botiga de Rostov, al sud de Rússia. La discussió va anar pujant de to. Primer a cops de puny i malgrat que es debatia sobre filosofia, un dels tertulians va intentar acabar el debat amb una pistola de bales de goma que va disparar contra el seu oponent. La vida de la víctima no corre perill i l’agressor, de 26 anys, rau entre barrots i s’enfronta a uns càrrecs de 15 anys de presó”.

Aquí aquestes coses poden passar sempre i quan hi hagin interessos pel mig o es discuteixi de política, religió o futbol. A lo de la filosofia ja no hi arribem.

Clar que es temptador parlar de que hem fet una Via Catalana que convida a l’optimisme. Una Via, deixeu-m’ho dir, que combina seny i rauxa a parts iguals. El procés sembla no tenir aturador… però no, no vull anar per aquí. Ja hem quedat que res de política.

I no us cregueu. El sentiment independentista no l’he tingut sempre. Ja de ben jove, emprava la meva traça pel dibuix en pintar senyeres flanquejades per punys  empunyant falçs. De quan en aquell Seat 1430 una colla d’adolescents escoltàvem al Raimon, al Victor Jara i aquells cants reivindicatius, la idea d’una Catalunya lliure era una utopia (vegeu el Cansongs n 2). Més aviat un somni impossible i, un cop restablertes les llibertats a tot l’estat, un anacronisme. “Feu l’amor i no la guerra” era el lema que ens van deixar els anomenats hippies, i m’hi vaig acollir, en el sentit més innocent del terme, doncs em semblava, i encara em sembla, un argument més poderós que el de “independència”.

No se si anem bé… espero no estar parlant de política o l’haurem espifiat. Però hi han algunes coses que s’han d’esmentar, de la manera més respectuosa possible, per situar-se en el tema.

Als vint anys vam haver de passar el tràngol de la mili. Llavors ja n’hi havia de valents que es feien objectors, assumint les conseqüències. Lliurant-se de la mili i, en alguns casos, (no se com s’ho feien) lliurant-se també de les conseqüències. Els que no vam ser tant agosarats ni valents vam haver de conviure tot un any essent “polacos”. Allí van haver-hi verdaderes crisis identitàries, i algunes nits castrenses el fantasma del somni d’una Catalunya independent tornava a passejar-se entre les lliteres i passadissos de la companyia. Per sort, allí vaig fer tres bones amistats. D’aquelles que no s’obliden mai. L’Ismael, el Bernardino i el Ferran. Un basc, un gallec i un valencià. Podríem dir que dos eren de les “autonomies històriques”, i l’altre, com si fos de casa, doncs parlava i pensava com jo, en català. El Ferran, val la pena dir-ho, és filòleg i defensa i avala aquesta idea. No crec que estigui pas parlant de política… Déu mos en guard. Cal dir que tots tres eren (són) força il·lustrats. Gent de carrera, més gran que la majoria i que havien arribat allí un cop acabats els estudis i esgotades totes les “pròrrogues” possibles. Aquella voràgine, aquell sense sentit els hi anava molt gran. Gràcies a ells i a aquelles agradables tardes de tertúlies literàries als antics cafès de Madrid em van ajudar a mirar-m’ho tot amb certa perspectiva i a veure allò com un accident, un nen esgarrat que havíem de mantindre entre tots fruit d’aquella llarga nit (una nit de 40 anys) amb soroll de sabres que vam tindre que aguantar al nostre país.

I vam acabar la mili i, és clar, ja érem uns homes. I així ens hem anat fent grans campanejant la situació. Fins que arriba el recurs al Tribunal Constitucional cap a la reforma de l’Estatut. I aquí sí que no. Que ja havíem fet prou la vista grossa, tant pels d’aquí com pels d’allà, i això ja passava de taca d’oli. Vaig anar a la manifestació del 10 de juliol del 2010 per un motiu de dignitat. Hi vaig anar en condició de catalanista indignat, convençut que allò era una vexació contra Catalunya i les seves institucions. Els crits (bastants) de “in-inde-independència” els vaig interpretar com a innocents, propis de grups de joves, molt joves, fruit de la seva innocència i joventut, amb simpaties cap a Esquerra Republicana i que em recordaven a aquells altres joves, també molt joves, que escoltaven cançons de protesta ocults dins d’un Seat 1430.

L’11 de setembre de 2012, un any i escaig més tard, tornava a acudir a la segona gran manifestació, aquest cop cridant a ple pulmó i ben convençut: “in-inde-independència”. En aquell decurs relativament curt de temps alguna cosa havia canviat. Aquell vell somni s’havia despertat en mi. Però aquest cop, per quedar-se.

No tot són flors i violes. Per naturalesa acostumo a fugir de les masses (i dels telèfons) i m’allunyo per poder veure les coses amb perspectiva. Tendeixo a ficar-me al lloc de l’altre. Al lloc dels Ismaels, Bernardinos i Ferrans i rumio que en pensaran de tot això. Quan tinc dubtes o pateixo una crisi al respecte acostumo a comprar-me un llibre de cosmologia (manies que té un…) Res com allunyar-se uns quants anys llum per veure-ho des de una altra perspectiva (una alternativa serien els antics cafès de Madrid…) Per relativitzar-ho tot. Saber l’edat de l’Univers i la quantitat de galàxies que hi han et fa tornar més humil. Que una galàxia com la nostra pot contindre 100.000 milions d’estrelles. M’ha colpit especialment llegir i esbrinar coses sobre les supernoves, que són les estrelles que exploten. Els àtoms que formen el nostre cos van sortit d’una estrella que va explotat. És molt probable que, per exemple, els àtoms de la nostra mà esquerra i els de la mà dreta procedeixin de dues estrelles diferents. Com deien aquells versos, som pols d’estrelles.

Supernova

I bé, arribem al moment actual, amb aquesta Via Catalana il·lusionant i tot un futur esperançador per endavant. Sobretot, ja que vull tenir la consciència tranquil·la al respecte, amb la sensació que el què es demana és just. I que es demana d’una forma pacífica i respectuosa.

Tot aquesta situació però, em genera ansietat i desassossec. Per que això és com si fos un polvo que té tot un any de durada. I per molt que s’agafi amb entusiasme i doni bo, el “procés” es fa llarg i un es cansa d’empènyer i en pots sortir escaldat. A més, amb el perill que en canviïn les tornes i siguin els altres qui agafin la iniciativa. A sobre, les capses de profilàctics venen de tres en tres, i aquesta gent, amb les ganes que en tenen i els temps que corrent, no estan per malbaratar res. Espero no haver parlat de política.

El disc d’aquest Cansongs és, com l’escrit, un disc utòpic. Un disc que no existia però que de cop i volta s’ha fet realitat. Un disc segur que molts cops imaginat. D’un artista local. El Domingo Sardà (més conegut per lo Mingo el Carlets). Una veu prodigiosa i privilegiada que ens arriba molt endins. Sobretot cantant aquest ”Que seas feliz”, que amaga tota una història personal al darrera, i que, per pudor o per prudència, no goso explicar. De totes maneres, l’apassionada interpretació del Mingo el Carlets ens transmet tota la força i emoció del tema.