130 “Music for 18 musicians”

(Steve Reich)

Steve Reich

“Music for 18 musicians”

1976

 

-Però, ¿no es muy oscuro el sótano?
-La verdad no penetra en un entendimiento rebelde. Si todos los lugares de la tierra están en el Aleph, ahí estarán todas las luminarias, todas las lámparas, todos los veneros de luz.

El Aleph
(Jorge Luis Borges)

El Celler

El dia s’allarga i encara queda una bona estona de claror. La tarda es freda però el sol que penetra pels finestrals del Foment fa que darrera els vidres es converteixi en un confortable hivernacle de converses. Darrera la barra la mestressa serveix a quatre clients afilerats que entre glop i glop intercanvien sentències. Al fons, com de costum, la partida de botifarra transcorreix amb normalitat tret d’un moment en que un jugador carregat de raó ha esbroncat al company per no anar a bastos. I personal escampat per les taules, entre ells Mr. Raons que apura el cafè mentre llegeix La contra. Al seu costat, en una cadira, la gata fa becaines mentre el seu fillol no deixa d’emprenyar-la jugant amb la cua. De sobte una figura enfosqueix la vidriera de la porta. És Mr. Cansongs que a través de la vidriera ha albirat a Mr. Raons. Aquest, atent, s’aixeca per saludar-lo.

– Cafè…?

Mr. Cansongs assenteix mentre Mr. Raons fa un gest còmplice a la mestressa. Després dels formalismes, asseguts tots dos davant de sengles cafès, han encetat la conversa.

– He vingut bàsicament a parlar del funcionament del celler. Què hi passa.

– Què hi passa? Algun amotinament?

– M’anirà bé vocalitzar-ho en veu alta davant d’algú tant raonable com tu. M’ajudarà a entendre els seus mecanismes. A lligar caps i de passada treure’m un mal de cap de sobre.

– Crec que això ja m’ho has explicat altres vegades…

– Sí… però de manera fragmentària. Inconnexa. Sols he transmès certes sensacions, però no he racionalitzat mai el seu funcionament. Dóna la sensació que no ho he explicat prou bé… que hi ha quelcom del procés que ha quedat poc definit.

– Sóc tot orelles… espera!! …. demanarem un parell de whisky’s.- Que siguin dos Jacs Daniels… sense gel… caldrà calentar l’assumpto!

– Algun cop hi has estat al celler. M’has ajudat a treure algú de dins. Encara que em sembla que en tenim percepcions diferents. Abans de dir-me res però deixem explicar-me i que buidi el pap.

– Ja veig que vens encebat. Enraona…

– Intentaré explicar-me. No és fàcil. L’origen del celler no te’l sabria dir. Sé que sempre ha estat allí. Que el van construir quan van construir la casa i els coberts. Que com a tots els cellers s’hi guardava el vi…

– Sí, és clar… és un nexe existencial…

– En lo que s’ha transformat ara no sé si és un llegat familiar o el canvi respon a alguna cosa relacionada amb mi.

-Sí, és clar… hi ha una vinculació empàtica…

– Que el que s’hi guarda i envelleix no és vi sinó música. Però no música en el sentit de discoteca. No hi han prestatgeries afilerades plenes de vinils, cassettes i Cd’s. No és això. El que hi han en realitat són els músics.

– Sí, és clar… essències vives…

– Presències reals. Músics que reclamen la meva atenció. Encara que no hi sigui noto com em criden. Com es deleixen per sortir a la llum. Fer-se sentir. El que sembla extraordinari a baix és converteix en factible.

– Sí, és clar… com un bucle temporal… on es materialitza l’essència-la presència-i l’existència…

– Un cop baix els veus pul·lular d’aquí i d’allà. No hi ha distinció entre vius i morts. Tots hi són.

– En la casa del Senyor tots i són convidats… pocs els escollits…

– Un altre aspecte difícil de pair és que no sols hi ha un d’artista. No hi ha un sols Dylan, Ian Anderson, o Janis Joplin. Són varis. Hi ha el Dylan imberbe de The Times They Are a-Changin’. Però també hi ha el Dylan barbut i desgrenyat de Infidels.  Hi han els primers U2, militants i reivindicatius. I també els U2 més transgressors d’Achtung baby. Hi ha el Sisa i el Ricardo Solfa. Els germans Gallagher amics i els germans Gallagher enfadats.

 

– Les lleis de la física també es veuen alterades. Ni el temps ni l’espai es regeixen per les lleis racionals del món tangible. L’arquitectura de l’edifici indica clarament els límits constructius. Un cop dins el celler però, aquests límits van més enllà dels murs. L’espai s’expandeix fins a extrems que encara no he sigut capaç d’arribar.

-Sí, és clar… estem parlant d’una nova dimensió…

– Lo mateix passa amb el temps. Un segon a fora es poden percebre com a hores a dins. L’altre dia, per exemple, quan vaig entrar lligat i tu sostenies l’altre extrem de la corda. El que segons tu van ser mitja dotzena de metres mal comptats, per mi van ser un bon grapat de kilòmetres. El que per tu van transcórrer uns pocs segons, jo ho vaig percebre com una jornada sencera.

– La relativitat d’un forat negre… llàstima que Mr. Spock ens hagi deixat… En aquest cas, ens hauria pogut ajudar a esbrinar els imprecisos límits de la realitat… ja saps que era un home de bones orelles… i lògica vulcaniana…

– Vols un altre whisky?

– Sí.

Mr. Raons torna a fer un gest a la mestressa… Que siguin dos més… sense gel…

– Entenc les raons que per tu això resulti poc racional, per no dir impossible. Tu que has excavat necròpolis d’antigues civilitzacions. Que has descolgat esquelets de persones que en temps remots es van preparar per fer un llarg viatge al més enllà. Que has vist com aquestes calaveres resten allà atònites (que deia el Jesús Moncada), a dos metres sota terra esperant el veritable traspàs. Un traspàs que no arriba i que topa amb el sol dur, fred i sec de la fosa. Tu que has vist en les cavitats dels ulls dels cranis els veritables límits de l’Univers. La foscor impenetrable. La buidor del no-res.

-Sí, és clar… tots som el nostre propi univers… i que a l’igual que aquest univers astronòmic… les nostres forces interiors (poc compreses) interactuen amb els nostres gustos-sensacions-anhels- i es fusionen … amb els nostres desitjos en una espiral de creació…

– Collons… quines raons que em dones. Que porta aquest whisky?

– Solera… és un whisky de 50 anys… macerat en un espai tancat i fosc com el Celler…

El sol s’ha anat enfilant per les parets. El Foment en penombra ha fet d’escenari a les darreres paraules de Mr. Raons i Mr. Cansongs. Els dos han sentit una mena d’esglai al percebre tot de presències escampades al seu voltant. Quan la mestressa ha encès les llums han enfosquit les finestres fent fugir la claror del sol definitivament horitzó enllà. La llum ha revelat tot una cort de musics, instruments i faristols disposats en perfecta i harmoniosa geometria al centre de la sala. Els jugadors de botifarra, els bevedors sentenciosos i tota la resta eren quiets al seus llocs, embadalits. La gata ha desaparegut de la cadira. Ara ella i el seu fillol s’enfilen sobre un dels quatre grans pianos de cua aparellats i cap i cuats. Do-re-mi-fa-sol-la…

– Mr. Cansongs… torna-la a tocar…

Aquest glissando felí ha servit per destensionar l’ambient. Tothom s’ha relaxat i mantingut expectant. En mig d’un respectuós silenci han començat a sonar els primers compassos.

– Music for 18 Musicians. És una peça clàssica d’Steve Reich, compositor nord-americà (ha aclarit de baix en baix Mr. Cansongs) Un dels pioners del minimalisme.

– Ah… 19 si comptem al gat…

– L’Steve Reich és el paio més gran que toca un dels pianos. La resta d’instrumentistes són els Ensemble Modern.

– Molt modern em sembla…

– I a les veus membres de Synergy Vocals.

– Unes bones vocalistes callen per tot…

122 “River Man”

(Nick Drake)

Nick Drake

“FIVE LEAVES LEFT”

1969

 

 

Malenconia

 

El sopar

Mr Cansongs no és de convencions socials. Hi han mals dies per deixar de fumar. Aquestes dues asseveracions han confluït avui quan a Mr Cansongs l’han convidat a sopar junt amb una dotzena de comensals. El sopar en si ha transcorregut sense cap anomalia. La cosa s’ha enredat però arribada l’hora de distensió que dispensa l’estómac ple i el reguard al caliu de les converses. On les paraules es barregen amb cafè, tabac i alcohol. Entre els convidats hi ha una xicota d’ulls verds i de bon veure a qui Mr Cansongs ha tirat l’ull, s’han sorprès mútuament creuant un parell de mirades delatores. A qui Mr Cansongs, arribat el moment, intentarà seduir. És en aquest context, que el Josep, que seu a la vora de Mr Cansongs i amb qui comparteix aficions culturals vàries (literàries, cinèfiles, musicals…) que, de cop i volta, li deixa anar aquesta frase: me’n adono que ens fem grans. Habitualment la frase no tindria més trascendència que la de provocar riallades còmplices, ofegades a l’acte per un bon glop de destil·lat. Aquesta vegada però, la frase venia emmarcada entre dos silencis eloqüents, dita amb un to que denotava que aquest cop anava de debò. Sens dubte el va agafar amb la guàrdia baixa. Un crochet directe a l’estómac. L’argumentació del Josep va acabar de rematar la feina. De joves, crec que ara ja ho podem dir així, sempre ens rèiem dels crítics estirats, pedants i primmirats que tiraven per terra (per fer-se els entesos, deien) qualsevol novetat (estan parlant de cinema) I acabaven remetent-se, sense tenir cap més consideració, al cinema clàssic. Pels autors que citaven, com aquell que diu (i això encara els acabava de fer riure més) semblava que el bon cinema sols fos el de l’època del cinema mut, i de retruc, en blanc i negre, clar. Me’n adono (va continuar) que això, ara, ja ho fem nosaltres. Per aquesta regla de tres, qualsevol novetat que em plantegen els meus fills la descarto automàticament. Potser no ens adonem però és així. Això ja va ser com el segon moviment del crochet. Com aquells cops a les pel·lícules de karate on remouen el puny sobre el lloc impactat, causant danys irreparables. En aquest cas era l’estómac de Mr Cansongs, que on aquesta tècnica feia estralls. El sacsejava, trencava estrats, i variava de posició tot allò que fins aquell moment hi reposava en rigorós ordre d’arribada, fent compartir espai aliments que no lliguen massa que diguem.

Mr Cansongs es desempallega com pot d’aquella conversa que en res ajuda a la seva autoestima. Quan intenta refer-se del cop rebut, una xicota amb dots d’observació es val de mètodes psicoanalítics per detecta en ell la condició d’esquerrer. Però no ets autèntic, li deixa anar. Els esquerrers tenen uns trets i un posat característics que tu no tens, sens dubte, fruit de correccions conductuals que antigament s’imposava a les escoles, sentència. Hi han molts casos de gent gran que perd la memòria i de cop i volta fa anar l’esquerra. La família diu, pobre, com a perdut. I no és això. El que passa és que de petit l’havien obligat a fer anar la mà dreta. Quan perden la memòria recobren la seva veritable condició. Però els de casa, és clar, com que sempre l’han vist fer anar la dreta… no ho entenen.

Aquest ha estat un uppercut al mentó. L’ha deixat realment tocat i està contra les cordes. Aprofita que alguns comensals han sortit a fumar (entre ells la noia d’ulls verds) per excusar-se dient que ell habitualment no fuma però que li ve de gust fer un cigarret. Com que habitualment no fuma n’hi agafa un del paquet que té sobre la taula la psicoanalista (per un moment dubta si fer-ho amb l’esquerra o amb la dreta)

Per anar al carrer s’ha de creuar un petit garatge, que està a les fosques. Mr Cansongs obre la porta. Al mig de la foscor la claror que emana de la porta revela les formes metàl·liques i contornejades d’un cotxe que sorteja a les palpentes. En un racó del garatge s’endevinen dos cossos en combat. Dos púgils drets, entrellaçats, recolzats l’un sobre l’altre, que intercanvien cops que semblen voler ser molt forts però que arriben esmorteïts. Són la noia dels ulls verds (que ara els té tancats) i el paio que seia al seu costat. Més que cops, el que en realitat intercanvien són grapejades, mentre encavalquen frenèticament les llengües.

Això ha estat un cop baix. Aquí la ortodòxia pugilística no s’ha tingut en consideració. Ha estat una puntada directa als ous. A fora plou. Mr Cansongs surt trontollant, com si l’haguessin ataconat. Decideix abandonar el quadrilàter i endinsar-se en la pluja. Ja en té prou de drop. A la boca hi duu el cigarro apagat. Aviat queda amerat i inservible i cau desfet, com una massa amorfa, al terra moll. La pluja i la frescor de la nit el reconforten. Pensa si en aquest estat d’abatiment sincer, el seu caminar també ho serà, com el d’un veritable esquerrer.

 

El ressopó

Com altres vegades Mr Cansongs ha anat a trobar al seu amic Mr Raons en busca de consol. Com és costum en aquestes deshores al bar Foment els únics mortals que hi pul·lulen són Mr Raons i Mr Cansongs, asseguts en una taula, i dos clients troneres que són a la barra donant conversa a la mestressa. I la gata, és clar, que dorm en una cadira, indiferent a les converses. Com sempre la conversa és terapèutica. El whisky fa de liniment contra els cops.

Les ferides encara no han cicatritzat de tot quan, de sobte, arran d’un comentari que fan del Cansongs de les enciclopèdies, Mr Raons fa una asseveració sorprenent. A mí també m’atabalaven amb això dels llibres. Després de molt trucar, vaig comprar un diccionari etimològic de les paraules en tres volums. Amb dos anys potser l’he mirat tres vegades! Oh, i 300 € que em va costar! Ves perquè necessito saber l’origen de les paraules…? Si l’ordre no varia el producte final (Mr Cansongs no dona crèdit a allò que sent. Mr Raons, un home de lletres, un home culte, que hauria badat amb qualsevol pedra que mostrés indicis d’haver set moguda, ara sortia amb aquestes. I va continuar…) ORGIA, per exemple, derivada del francès “Orgie” (s. XVIII) vol dir “festí en que es menja i beu inmoderadament i es cometen altres excessos”. ORGASME. Derivada del grec que vol dir “desitjar ardentment” o “irritació, agitació”. Finalment ho amanim amb PECAT o PECAR, derivada del llatí “Peccare”… al segle XIII, que vol dir “faltar, fallar”. Bé, perquè necessito saber d’on venen les paraules si… en resumides comptes… si fan una orgia i no hi estic convidat… PECO per “fallar-hi”… , si no arribo a l’orgasme… PECO per “fallar-hi”… (està inspirat, l’home, pensa Mr Cansongs) Per tant, si sóc un pecador, perquè el rector em vol castigar amb la penitència? Mr Cansongs es queda de pedra (potser per això Mr Raons se’l mira amb especial atenció…) Quan un se sent fort i ferm, ben plantat al terra, és com una canya. El temporal més violent de vent la pot doblegar però no la trenca. Ara, quan un té l’ànim a la corda fluixa, el buf d’un nen el pot precipitar a l’abisme. Si al sopar a Mr Cansongs li havien recordat, per activa i per passiva, que els millors anys ja havien passat, i que a més havien estat marcats per elements distorsionadors com ara això de la mà esquerra (ves a saber quines altres manipulacions hauria estat exposat i en resultava ignorant), ara li tiraven per terra allò en el que sempre havia confiat: el saber. I ho feia, ves per on, un dels seus. Això ho feia més dolorós. Ja ho dèiem, mal dia per deixar de fumar.

 

La candelera

Mr Raons i Mr Cansongs es troben davant la porta que dona al celler. Mr Cansongs ha demanat al seu amic que l’ajudi en una empresa del tot agosarada i que requereix de la seva col·laboració. En vista de l’èxit, ho l’havien de dur a terme aquesta nit mateix. Fins a dia d’avui tots els habitants del celler que havien sortit a l’exterior ho havien esperat en candeletes. Estaven joiosos de fer-se sentir. Aquest cop seria diferent. Calia anar a cercar algú que s’esplaï en la nostàlgia. Igual que quan estem tristos busquem reconfortar-nos en la tristor de la música. Una ocasió com aquesta requeria d’algú pel qui malenconia fos casa seva. El pla fa dies que està ordit. M’ha ha anat tant lluny, i per no perdres, Mr Cansongs duu lligat al cos un fil procedent d’un gran rodet del que Mr Raons anirà donant veta. S’endinsarà a les profunditats del celler a la manera d’Ariadna al laberint. Armat tant sols amb el llum d’oli i unes quantes candeleres de repost (avui és la Candelera) Mr Cansongs empren la marxa. Al mig de les escales fa un comentari còmplice a Mr Raons. MELANCONIA. [s. XIV; del ll. melancholia, i aquest, del gr. melagkholía ‘bilis negra’, comp. de mélas, -anos ‘negre’ ikholḗ ‘bilis’. Estat anímic caracteritzat per una tristesa vaga, ombrívola, atribuït antigament a la bilis negra, d’on li ve el nom. I just quan va a baixar el darrer esglaó és gira i diu. Mare de Déu del Candeler, segon dia de febrer; Sant Blai el tercer, endevina quin mes és, i fent l’ullet afegeix. Pensa a desmuntar el pessebre, i s’endinsa en la foscor.

A la recerca de la malenconia perduda

Algun dia explicaré com funcionen les coses aquí dins. La majoria poden trobar una incongruència que em trobi, per exemple, al Jimi Hendrix, quan al seu dia ja va sortir. Però me’l trobo. Aquí baix, la vida es regeixen per lleis elementals diferents a les nostres. Pot haver sortir, per ficar un altre exemple, el Dylan de The Times They Are a-Changin’, però encara hi resta el de Blonde on Blonde, o el de New Morning. Per cert, ara el paio va de crooner. Me’l trobo amb el Sinatra refilant Where are You? a duo. Membres dels Scorpions i Kiss em miren amb menyspreu mentre aturen al Robert Plant que té ganes de fer-me una cara nova. Encara no s’acaba que hagi sortit el Bunbury abans que ell. Travesso indrets i músiques. Melodies, ritmes, arpegis que es confonen i barregen en una simfonia impossible. Noto com el fil tiba. Segurament s’ha acabat el roll. He d’escollir entre tornar amb les mans buides o tirar endavant assumint el risc de no tornar mai més. Em decideixo per l’opció menys assenyada, que és desfer-me del fil i continuar cap a la incertesa. Creuo boscos frondosos en que la llum del sol amb prou feina pot travessar. Un prat immens on l’Andreas Vollenweider pinça una arpa amb delicadesa. L’Anthony Phillips, llaüt en mà, va d’aquí cap allà fent saltirons. Després un altre bosc. Entre les branques, com si fos el vent, es filtren terrorífics acords procedents dels sintetitzadors del Klaus Schulze. Una boira espesa envaeix l’ambient. La llum de la darrera candelera flaqueja. Finalment la foscor.

Fred.

Tenebres.

Silenci.

Aquí el temps no existeix. Estic sumit en el no-res més absolut, avançant a les palpentes. Sols escolto la meva respiració. Com un ritme ancestral. Vaig a la deriva amb l’esperança del cec.

La malenconia

De sobte els meus dits palpen un rostre fred com el marbre. És potser la mort? Una mà agafa la meva. Està també freda però no obstant això no sento cap esgarrifança. Ans al contrari. És una fredor reconfortat i agradable. És en Nick Drake. És per que m’he perdut que accedeix a acompanyar-me. No hi ha lloc per mi en la malenconia. És com un tresor en un àmfora. Un tresor que puc tocar, tenir-lo a la mà, però que he de deixar anar si vull treure la mà de dins l’àmfora. La música del Nick Drake és com aquest tresor. Disfruteu-la doncs ja veieu que és un bé escàs i per trobar-la s’ha d’anar molt lluny. Mentre tornàvem, desfent el camí recorregut, m’ha vingut a l’esme aquell acudit del gat. En una propera incursió m’enduré la gata del Foment per assegurar-me de tornar a casa.

L’home del riu

La Betty va passar per aquí
Deia que tenia alguna cosa a dir
Sobre les coses d’avui
I les fulles caigudes

Deia que no sabia les notícies
Que no havia tingut temps de triar
Una manera de perdre
Però ella creu

A veure l’home del riu
Li diré tot lo que pugui
Sobre el pla
Del temps violeta

Si m’explica tot el que sap
Sobre com baixa el riu
I les festes tota la nit 
Durant l’estiu

La Betty deia que havia resat avui
Demanant que el cel s’esvaeixi 
O potser es quedi
No n’estava segura

Que quan pensava en la pluja d’estiu
Demanant la seva ment un cop més
Va perdre el dolor
I es va quedar per més

A veure l’home del riu
Li diré tot lo que pugui
Sobre la prohibició
De sentir-se lliure

Si em diu tot el que sap
Sobre com baixa el riu
No crec que
Sigui per a mi

Oh, com van i venen

(Traducció: Daniel Giribet)

La versió original (ull, que això és del 1969…). Hi han moltes versions a la xarxa. N’he escollit una molt maca de la Patricia O’Callaghan & the Gryphon Trio. Per últim, una lliçó pels guitarristes, que estaran contents.

65 “Fitzpleasure”

“Fitzpleasure”

(Joe Newman / Gus Unger-Hamilton /
Gwilym Sainsbury / Thom Green)

Alt-J

“An Awesome Wave”

2012

No sóc d’obrir cartes que no van al meu nom però està clar que fa una estona algú amb mà experta ha fet passar aquest sobre per sota la porta del meu despatx amb la intenció d’aprofitar la meva tafaneria de detectiu. Tot hi haver-me afanyat a obrir la porta, el portador del sobre en qüestió ja havia desaparegut. El carrer estava desert i sols una lleugera brisa trencava el silenci. Un botxa ha passat rodant.

Al davant del sobre hi ha escrit un escuet “Mr. Cansongs”. A la part del darrere no hi figura cap remitent. Després de deixar el sobre una bona estona al damunt de la taula i de que hagués cridat l’atenció del meu gat blanc i gris, he intentat engrescar-lo el sobre s’obrís de forma fortuïta degut a la jugera del gat. Que semblés un accident, vaja. Però el gat ha desatès les meves insinuacions i s’hi ha ajagut de cul. Que carall, m’he dit, al cap i a la fi tot diari personal està escrit per a que un dia algú o altre el llegeixi, i amb gest ferm he obert el sobre.

Benvolgut  Mister Cansongs:   

Estic molt preocupada;  ja fa tres setmanes que no tinc notícies de vostè? Que no es troba bé? Que s’ha mort lo gat lleig i guenyo? Que han tancat el Bar Foment?  Que s’ha quedat tancat al celler lo Sr. Detectiu? Comprengui que estic amb un sin vivir. Obrint i tancant l’ordinador a veure si vostè ha fet l’entrega setmanal. Però avui me he dit, això ja passa de castaño oscuro. He de saber que li passa al Mister Cansongs. Potser se li  han acabat les idees. Potser se li ha assecat la inspiració. Potser està molt ocupat i il·lusionat amb una feina molt xula i important. I als seguidors habituals del blog ja no ens fa ni cas. Se que 64 entregues ja son moltes. Però pensi que nosaltres els seus fidels seguidors també tenim el nostre mèrit i ens mereixem  arribar ha les 100 i no que ens deixin aparcats. Bé doncs, sense res mes que dir-li, fins aviat.

Salut!

Carme

Caram, està clar que darrera aquesta enigmàtica carta s’hi amaga un missatge en clau. Amb l’ajut d’un regle he començat a traçar diagonals. L’he copiat en un foli que després he retallat, paraula per paraula, per canviar-ne l’ordre buscant totes les combinacions. He enregistrar el text amb la gravadora de veu i l’he escoltat accelerat, alentit i a l’inrevés. M’he l’he llegit al reflex d’un mirall. I res. Sols he pogut treure en net que aquesta tal Carme quan diu “lo Sr. Detectiu”, es refereix a mi, i que estava al corrent del meu affaire amb el gat lleig i guenyo (ha obviat lo de malparit i siamès). La resta s’he m’escapa de les mans. Està clar que la clau de tot plegat és saber qui coi és aquest tal Mr. Cansongs.

Per aguditzar l’enginy em preparo un Pilar Argüeso amb gel (és la darrera ampolla que em queda a la farmaciola)

Això de les “entregues”, sembla clarament un assumpte de drogues. I si parla de 100, no parlem de poca cosa. Aquí hi ha un partida de cal collons. El destil·lat sembla que va fent afecte i cada minut que passa la informació es rebel·la de forma clara i concisa. Lo del “celler” és evident que hi fica en sentit figurat. L’únic lloc concret esmentat és aquest Bar Foment. La clau de tot plegat és trobar aquest tal Mr. Cansongs al Bar Foment. El Gat em mira estupefacte. Tant ell com jo mateix ens fem creus de la meva perspicàcia i dots detectivesques.

Apuro el destil·lat, agafo la gavardina i la pipa (ara fumo amb pipa) He de trobar aquest Bar Foment i aquest Mr. Cansongs. De moment, amb la insinuació de que “ho se tot” els hi podré arremangar unes quantes rondes de whisky i escurar uns quants cendrés (per la pipa. L’economia del negoci a vegades requereix d’aquests sacrificis)

Després de rodar i rodar he fet cap al bar Foment de Sant Martí de Maldà. Només a l’entrar, en una sala contigua, a través de les portes entreobertes m’ha semblat veure, deixat en un racó i en la penombra un piano rònic i enfangat. M’apropo a la barra, m’encaro a la mestressa i li demano un whisky doble amb gel. Celebro que no hagi fet cap al·lusió ni gest al inapropiat de l’horari (som a mitja tarda) Mentre em serveix em fixo amb qui hi ha al local. Hi ha un ambient afable. Hi ha un parell de paios asseguts a la barra fent unes cervesses. Un paio sol assegut en una taula  on pren cafè. Al fons del local hi ha una taula on fan la butifarra totalment absorts pel joc i totalment aliens al que passa al seu voltant. En una cadira una gata hi fa becaines.

En una pose totalment estudiat però simulant distracció obro la cartera d’on espien tot de bitllets (són del Monopoli…) mentre li empeto a la mestressa:

– estic buscant a un tal Mr. Cansongs (li passejo la cartera pels morros) No sabríeu pas donar-me’n raó?

– Sí, home. I tant. És aquell d’allà (senyalant cap al cafeter solitari)

– Ah, sí. Caram, quin cap el meu (li he dit tot plegant la cartera i ficant-me-la a la butxaca) No l’havia vist. Ja li podreu carregar el gasto. Estant al seu terreny si provés de pagar jo segur que se m’enfadaria. Té molt de caràcter. És com una convenció que tenim establerta de fa molts anys.

M’he apropat a la taula i no he anat amb romanços.

– Perdoni que el molesti. Mr. Cansongs?

– Sí, jo mateix.

– Fa temps que l’estic buscant. Que podríem parlar un moment.

– Sí, home. Faci el favor de seure.

M’ha convidat a seure i tot just m’anava a demanar si volia prendre alguna cosa li he senyalat el meu got buit a la mestressa.

– Bé, vosté dirà.

Miri, Senyor… Cansongs. Aniré al gra. Tinc al meu poder un document que el compromet del tot.

He fet una pausa mentre la mestressa em canviava el got.

– No em miri amb aquesta cara. No es faci l’orni. Se de bona font tot el que es cou en aquest local.

– La veritat és que no se de què em parla.

– Li diu res lo de “64 entregues”?

– Ostres…

– Ja veig que se’n va recordant. Au va, prenguis un d’aquestos (li he dit tot aixecat el meu whisky doble) i segur que l’ajuda a refrescar la memòria.

No serà pas un d’aquests seguidors psicòpates. Ha vist “Misery”?

– “el meu petit pingüí de ceràmica sempre mira cap al sud…”

– No portarà pas un mall amagat sota la gavardina…?

– Veig que és vostè molt agut. Però no ens desviem del tema. Com pensa sortir-se’n d’aquesta situació?

– Caminant. Si no porta un mall amagat, és clar.

– Que s’hi barreja al cafè? Merda d’aquesta amb la que trafica?

– Miri, està pixant fora de test.

– Venga, home. Fins i tot sé que ha d’arribar a les 100 entregues.

– Aquest és un assumpte que no li incumbeix.

En aquestes ha entrat un paio al local que ha vingut directament cap a nosaltres.

– Hola. Li presento a Mr. Raons. El senyor…?

– Pesquises. inspector Pesquises.

– Això. El senyor Pesquises ja se’n anava.

– Sí… i tant. Però recordi que tenim un assumpte pendent. Fins aviat (he apurat el got d’un glop. Quan he arribat a la porta he dit en veu alta per a que em sentís la mestressa) Ah, i gràcies pel convit. Molt amable, com sempre (i me n’he anat)

I se n’ha anat. Mentre demanava un parell de cafès Mr Raons m’ha dit:

– Caram, de que el coneixes aquest galtut?

– De fet no l’havia vist mai. Però m’ha fet recordar que tinc una cosa pendent. Ens acabem els cafès i m’acompanyes.

Hem arribat que encara hi havia claror de dia. Hem encès el llum d’oli i hem baixat per les escales cap a la foscor del celler. Hem obert els feixucs candaus i cadenes que asseguren la pesada reixa. Aquell lloc tenebrós estava sumit en el silenci més absolut. Ni rastre del sarau i la disbauxa que habitualment hi regnaven. Hem fet alguns crits que s’han perdut, foscor avall, rebotant per les rocoses parets d’aquelles cavitats. La desolació s’ha apoderat dels nostres esperits.

– Hem sento fatal (li he dit a Mr. Raons) Això és com fer hort. No en hi ha prou en sembrar una planta, s’ha de cuidar cada dia. És distret i divertit l’acte de fer criatures. Però se’ls hi ha de pagar les sabates.

– No desesperis. Amb dos simples pedres es pot provocar un incendi.

– Vols dir…

– Sí, home. I tant. Per que no cantem alguna cosa?

I així ho hem fet. Hem taral·lejat una melodia. Primer amb timidesa, com qui no gosa. Després amb la desesperació de dos nàufrags a la deriva. Sota aquelles bòvedes granítiques i la esquifida claror de la flama vacil·lant, més que una cançó allò semblava una pregària. Un pregària cap a un Déu sord i mut.

De sobte s’ha escoltat una remor minsa, gairebé inaudible que sortia de la foscor. Cada cop s’ha anat fent més forta. Llums encegadores han definit els perfils d’aquella caverna infinita. Gairebé sense adonar-nos-en els nostres cants s’han vist acompanyats per una munió de veus i instruments, creant acords i harmonies inversemblants. Un in crescendo fastuós. A Mr. Raons i a mi ens han saltat les llàgrimes d’al·legria. Fins i tot amb el Robert Plant, amb qui tenia una relació esquerpa, ens hem fos en una llarga i afectuosa abraçada.

En mig d’aquell lloc tenebrós, estrany i inhòspit he sentit que tornava a ser a casa.

 

Alt-J és un grup britànic fundat l’any 2007 i que fins al moment sols ha publicat un EP i un llarga durada, aquest magnífic “An Awesome Wave”. Veurem que ens depara en un futur pròxim aquesta jove i prometedora formació.

 

La primera versió, en estudi (amb el vídeoclip oficial) Una segona versió enregistrada en directe al Festival de KEXP (una emissora de radio de Seattle, EEUU, una de les més importants pel que fa a la divulgació de la música independent) I una tercera, un remix amb l’alquímia i barreges habituals en aquests casos.

 

http://youtube.googleapis.com/v/npvNPORFXpc&source=uds

http://youtube.googleapis.com/v/hlvhf7rUfuQ&source=uds

http://youtube.googleapis.com/v/nQm-MfleN_4&source=uds