Mes: Octubre de 2016

189 “The Raven”

(Alan Parsons / Eric Woolfson)alan-parsons-tales

The Alan Parsons Project

“Tales of Mystery and Imagination”

1976

 

David Casamitjana

Amb aquesta entrada al blog encetem una nova secció que anomeno Converses de bar. El David Casamitjana (Barcelona, 1964) és un tècnic de so amb 30 anys d’experiència al sector (només cal anar a la seva pàgina web i veure el llarg llistat de treballs. Fa goig de veure www.davidcasamitjana.com) L’altre dia vaig quedar amb ell al Casal de Cervera per xerrar de música i qüestions vàries. Un bon dia va decidir canviar la voràgine de la urbs pel recolliment del camp. A Montoliu de Segarra d’una vella casa atrotinada n’ha fet casa seva i un magnífic estudi de gravació. Especialitzat en enregistraments amb equip mòbil, el podem trobar en qualsevol indret del món. Les converses amb el David sempre són interessants i didàctiques. La impressió que més et queda però és la seva enorme humanitat.

david-casamitjana

És una qüestió de psicologia. El tècnic de so evidentment que ha de saber molt d’aparells, de freqüències, però el que ha de tenir més és empatia amb l’artista. La persona que tens allà darrera el vidre es juga el passat, el present i el futur. I moltes vegades els estalvis. Perquè hi ha gent de molts tipus. En hi han que li paguen per què és un artista reconegut, però hi ha gent que vol començar. Ha estalviat tota la vida, i arriba aquell dia en que decideix gravar. I clar, aquesta persona no es pot trobar a un enemic gravant. S’ha de trobar amb una persona que jugui al seu equip. Crear un vincle, una sinergia. Una confiança per a treure lo millor d’ell. També tenir intuïció. Saber captar els moments en que aquella està millor per poder gravar. Arriba que el seu subconscient vagui sol. Que no tingui uns nervis que els hagi d’anar autocontrolant, per que sinó no surt res. Perquè no tothom té la sort de dir, desconnecto, passo de tot, faig lo que jo sé i ja està. Hi ha gent que sí. N’hi han que estan molt entrenats per això. Recordo que vaig gravar amb el Moustaki (jo era jovenet. 26 anys o així.) Un tio molt tranquil. Quan havíem enregistrar la primera presa li dic: escolta, t’agrada la teva veu com l’he gravada? I em diu: a mi la meva veu sempre m’agrada… Vull dir que era una persona molt segura de si mateixa i tenia el poder de dir: és això i s’ha acabat.

No tothom és així.

Tu has d’estar al servei, i això és molt important. En el procés de gravació, si fiques un micro o un altre, la veu sona d’una manera o una altra, però és aquella veu. O una guitarra. Això ho he observat moltes vegades. Fa uns quatre anys vaig gravar un disc que es deia “Piano, piano…”, del Joan Isaac, amb 10 pianistes diferents. Manel Camp, Jordi Vilaprinyó, Lluís Vidal… tots excel·lents. Vam gravar a l’Auditori de Vendrell amb la mateixa microfonia, amb el mateix piano, tot idèntic. I cada pianista sonava diferent. Perquè? Per què és la manera de polsar, la manera de tocar, la manera de fer anar el pedal… Evidentment, si fiques uns altres micros sonarà diferent, però el seu so és el seu so, i això és una lluita del seu creador. Trobar el seu so.

Interessant…

Després si que hi entra la figura del tècnic de so o productor.  Jo penso que no esta prou valorat que la majoria de discos el productor artístic és el tècnic de so. I això no es diu.

Hi han noms il·lustres en aquest terreny.

Alan Parsons, per exemple.

Justament aquesta entrada apareix Alan Parsons perquè quan es va publicar el seu primer disc es promocionava destacant que era “de l’ingenyier de so de The Dark Side of The Moon, de Pink Floyd”.

En aquest cas segur que va ser molt important la feina de l’Alan Parsons perquè de la manera que era va acabar fent de productor segur. Fixat que el The Dark Side of The Moon el so del  Gilmour és igual que a l’anterior  diguem però potser ho va gravar un altre. Sonen diferents però és el seu so. Això és lo bo.

Jo venia amb la idea preestablerta de que hi havia tota una sèrie de paràmetres estandaritzats d’aquell músic.

Sí que hi són, però es clar, els fa el propi artista.

Em vaig dedicar a gravar al 86, va fer 30 anys el 15 de juny. Vaig començar a treballar a Estudi 84 (BCN) Tu si tenies que crear algo era molt més laboriós que no pas ara. Els equalitzadors eren lo que eren, tenies un número limitat de pistes, i les coses eren molt més “musicals”, molt menys estandaritzades. Clar ara, tens un plugin que vas allà i et fa allò directament.

Ja…

Abans per gravar un disco estaves 2 mesos, ara, amb 3 dies. tot s’ha accelerat molt i tots els processos s’han preestablert. Gravaves un tema de dalt a baix. Després de gravar-lo sempre l’escoltaves. Això no es fa mai ara.

Tots els discos de Pink Floyd tenen la seva tela. The Wall té un so més fosc que The Dark Side of The Moon, per exemple, però la temàtica també ho requereix.

És curiós, tu ho veus, perquè aquí podríem parlar també d’un altre tema, del llenguatge del so. Això és un tema molt ampli, jo sempre dic que a mi el millor piropo que m’han dit a la meva vida va ser la Teresa Forcades, la monja aquella tant…

La de les farmacèutiques…

Què és maquíssima! Doncs va venir a un bolo de la Lídia Pujol, La Cerimònia de la Llum, en que el so tenia un paper molt important. Me la van presentar i tal i “Ah, l’enginyer de so? Pues mira, gràcies perquè avui he entès que el so és un llenguatge.”

I incidint amb lo analògic/digital, hi ha una cosa que és com una obsessió. A la meva joventut, per a mi la peça clau de casa era l’equip de música [tema recurrent d’aquest blog]

L’equip de so…vas estar anys estalviant…

Allí sí que et jugaves els estalvis…[rialles…]

Encara el tens?

Sí. Però està parat.

No fotis…!

Bé, a veure si tu, amb la psicologia pots esbrinar què ens ha passat (perquè no m’ha passat tant sols a mi…) Hi ha tota una gent…

Ens hem tornat bojos. Què ens ha passat? Bé, vivim en una època que es va a l’engròs. Amb tot. A veure, jo ja et parlo com un vell ara (començo a ser-ho, no…?) Jo crec que s’ha perdut el gust per les coses. En general. Per unes hem guanyat però per unes altres hem perdut. Només cal mirar la televisió. La gent que surt. És d’un hortera terrible. I la música que sona també és hortera. Sembla que el món sigui dels horteres. Ha guanyat això. és trist que a les democràcies guanyi això. I és trist que en l’època de Franco (jo no sóc gens franquista sinó tot lo contrari) no sortia un tio mal educat per la tele. Ara veus Tele 5… Jo no tinc fills, però lo últim que voldria seria que veiés un programa de Tele 5 a les 6 de la tarda. Preferiria que veiés una pel·lícula porno. Aquells polvos que duren una hora… allò és ciència ficció. Lo altre és real. I un nano s’ho miraria cinc minuts, i no en fotria ni puto cas, i no passaria absolutament res. En canvi està veien una gent que es guanya la vida a base de ser mal educat i ser un d’allò… Llavors penso que s’ha perdut el gust per les coses. I és una putada.

Amb un company que també era molt aficionat [el Josep Rius, lo Ferro petit] fèiem viatges a Fidelcolor [el David assenteix] En aquella sala condicionada et deien: bafles americans o anglesos? De fustadenosequé. Ara sonen aquests, ara aquests altres… I he acabat escoltant la música en uns bafles cutres d’un ordinador…

Amb una meeeeerda…!!!

En mp3… dius, què m’ha passat?

Doncs que han guanyat ells. Que la tendència és aquesta. I encara en mp3… encara n’hi han de pitjors.

Encara sortiran formats més cutres?

De més compressió. Jo crec que sí. L’mp3 és una cosa molt pràctica. Seria comparable a un cassette però amb més qualitat. Lo que és trist és que jo em vaig comprar una furgoneta i ja no hi ha lector de CD. Això sí que és definitiu. Quan ja t’ho “faciliten”. S’ha perdut el gust per escoltar bé les coses.

És que el CD com a suport físic té els dies comptats.

Això fa 15 anys que ho sento.

Potser del tot no desapareixarà mai, però la tendència és aquesta. Que no posen facilitats.

Costarà. És molt pràctic alhora de donar-ne còpies. Ara hi va haver una revolada de gent que volia sentir les coses en vinil…

Sempre hi ha un reducte.

…però és un reducte molt petit.

Ens ha pogut, primer, la immediatesa. Millor tenir-ho ja que no pas esperar per tenir-ho millor.

Totalment.

I la mandra. Ha fet molt mal. Per ficar un exemple. Tenim el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana a l’estanteria. I estem treballant a l’ordinador. Per no aixecar-nos consultem la paraula a Internet.

(jo que viatjo molt) Vols anar al restaurant. No preguntes a una persona, escolta, per anar al restaurant tal? Fas més cas a això [senyala el mòbil] I això et pot portar a un precipici. Estem en un punt que estem fent més cas a les màquines que a les persones.

Escoltava tota la cara, i m’aixecava a canviar-la. Perquè ara parles de cara A i cara B i el jovent no saps de què els hi parles.

Que va… És una altra generació. És com el cinema. Jo en sóc un super amant. Els cines estan tancant tots. Les noves generacions no hi van. Estan en una altra cosa. Juguen a les màquines. És lo que toca ara. El meu pare era un tio molt modern. Sempre ho deia: “no és ni millor ni pitjor. S’ha de deixar pas als que venen”. El meu avi li deia al meu pare: “sempre estàs escoltant la mateixa música! I aquesta música és una merda perquè sempre és lo mateix”. El meu pare és mort. Saps lo què era lo mateix? Era En forma  [taral·leja la cançó]

Abans comprar un disc era una activitat. Estalvia pel disc. Compra’l. Aconsegueix-lo…

Pensant-hi, m’he adonat que molts cops ens compràvem un disc sense haver-ne escoltat cap tema! Com a màxim el single que havies sentit a la ràdio, i segons quina ràdio…

I que ara el fiquen i no diuen ni de qui és. Una cosa que no suporto.

Ara quan compres un disc (si és que el compres) ja has tingut l’oportunitat d’escoltar-lo de dalt a baix.

A vegades te’l compraves per una portada. Això s’ha acabat.

A Tàrrega, al carrer Santa Anna (tu no ho has aconseguit) hi havia una botiga de discos (ara hi venen bolsos) amb un aparador maquíssim que feia cantonada. Discos Garriga es deia. Hi havia un expositor de elepés que et queia la bava. Allí vaig veure el Heavy Horses, del Jethro Tull. Vaig dir, aquest disc me’l compro…

És que ara les noves generacions en qualsevol lloc del món ho tenen gratis. Per lo tant s’ha perdut un valor immens amb tot això. I els concerts igual. “Si és gratis sí, sinó no hi vaig”.

I quin equip tens tu? Encara va, o què?

Sí que va. Jo feia aquelles combinacions que cada cosa és d’una marca diferent (plat, amplificador…) Els altaveus són uns Infinity.

Fantàstics.

A mi m’agradaven molt. Dins a lo fidels que eren, tiraven a canyeros.

Un brillo molt anglès. Molt maco.

Jo de clàssica n’anava escoltant, però com que he escoltat molt rock m’agradava que…

…que tingués castanya. Lo més important són els altaveus. Lo que has de fer és recuperar-ho. No et costarà res i seràs més feliç.

Els temes d’aquest primer treball de The Alan Parsons Project estàn inspirats en textos d’Edgar Alan Poe. He inclòs A Dream within a Dream, que obre l’elepé amb la poderosa veu d’Orson Welles com a narrador. La música enllaça sense talls amb The Raven. Una Un disc realment impactant al seu dia.

188 “It’s Alright Ma (I’m only bleeding)”

(Bob Dylan)Bob_Dylan_-_Bringing_It_All_Back_Home.jpg

Bob Dylan

Bringing It All Back Home

1965

 

Bob Dylan

Aquesta setmana han concedit el Nobel de Literatura a Bob Dylan. No acabo d’entendre l’enrenou que això ha provocat. Que potser no és un escriptor? Jo no he estat un seguidor de la seva obra. Sí que en reconec els mèrits. L’ombra de Dylan és allargada i em sembla reconèixer en molts artistes la seva empremta (fraseig, manera d’atacar les notes, etc) No podia deixar passar aquesta oportunitat sense consultar al Joan Francesc Dalmau, un dylanià confés. Li vaig demanar que escollís una sola cançó pel Cansongs (tasca dificilíssima, més en el cas de Dylan) i que em fes quatre ratlles sobre el cantautor de Minnesota. No tant sols ha estat capaç d’escollir la cançó sinó que m’ha passat un text tant bo que no he tingut pebrots de treure ni afegir una coma. Mil gràcies Joan Francesc.

bob-dylan-viii

Crec que parlar de Dylan és parlar dels molts Dylans que habiten dins el personatge creat per Robert Zimmerman. Un personatge tan gran, complex i amb una trajectòria tan dilatada que no és estrany que acabés canviant-se el nom real per l’artístic. Porta més anys vivint com a Bob Dylan que com a Robert Zimmerman, segur.

No sóc un estudiós de Dylan i prefereixo no repetir els aspectes que més s’han tractat ja en incomptables llibres, qui vulgui aprofundir en ell trobarà documentació sense cap problema. L’únic que puc fer, per complaure en Mr Cansongs, és parlar de Dylan tal i com el veig, però sense cap pretensió de demostrar que les meves impressions siguin encertades.

Crec que el que ha caracteritzat i caracteritza Dylan és la fidelitat a la seva obra i a la seva llibertat creativa. Aquesta és la única fidelitat que hi veig i, de fet, és el que caldria entendre com a natural en un artista. No ha estat fidel al públic, ni als fans, ni a cap ideologia concreta. Dylan, si en alguna cosa ha estat inconformista és a preservar el seu dret de crear com li plagui. Ha aconseguit guanyar-se des de detractors que l’acusen de les més diverses traïcions, fins a fans tan incondicionals i cecs que han perdut absolutament el sentit crític en tot allò que fa referència al seu ídol. Al meu veure, uns i altres pixen fora del test. Uns per acusar de traïció a algú que no ha jurat mai cap mena de fidelitat i els altres per erigir en una mena de déu a algú que no s’ha cansat de repetir que no segueixis líders.

Dylan ha fet sempre el contrari del que tothom esperava. Pocs artistes s’arrisquen a canviar de gènere o d’estil quan aquest els funciona. I els qui ho han provat ho han pagat caríssim. Dylan és la única excepció que conec. Quan era el rei del Folk emprenya el públic del festival Folk de Newport presentant-se amb una banda de rock. Quan té una posició segura en el rock, torna al folk, quan li sembla fa country amb Jonny Cash i es posa a cantar bé…qual li rota fa goodspell o clava arranjaments gairebé Disco, (com a Empire Burlesque) i així anar fent. Per no parlar de les versions que ell mateix fa dels seus temes, sovint irreconeixibles… En resum, el que ha aconseguit Dylan és que el públic el segueixi a ell enlloc de ser ell qui segueix al públic. Fa el que vol ell i no allò que el públic voldria que fes a cada moment. Això pocs ho poden dir. La majoria de grans estrelles del rock repeteixen els seus èxits sense apartar-se gaire de com van ser enregistrats a la versió oficial i coneguda del públic.

Moltes de les seves cançons anomenades “protesta” són als seus primers treballs, però en cap moment ell pretén exercir de polític. Té clar que és per sobre de tot un artista que pot cantar del que sigui. Per això no va deixar tampoc que partits polítics de l’esquerra americana se’l volguessin apropiar. Però Dylan no ha deixat mai de fer aquest tipus de cançons un cop ja va aconseguir destruir la seva imatge de “cantant protesta”. Huracan, per exemple, és a disc molt posterior ,Desire. La cançó és un llarguíssim text que conté gairebé el dossier musicat dels advocats defensors del boxejador Huracan Carter, que a sobre va arribar a número 1.

Crec que Dylan sap que és més interessant la seva obra i el seu personatge, que la seva vida i  la seva persona. Administra el misteri com ningú, concedeix entrevistes amb comptagotes,fa poques aparicions en públic, parla poc…I això acaba resultant atractiu. Penso que sovint li treu més suc a callar que a parlar perquè avui hi ha un munt de persones que es dediquen a interpretar tot el que fa. De manera que, segurament, de vegades diuen coses més interessants de les que anava a dir ell. O com a mínim, més variades. Ell només hauria pogut dir una cosa, però com els intèrprets dels seus gestos són tants, ara se li atribueixen desenes de significats i cadascú pot triar el que més li agradi. Tot això alimenta el mite. Imagino que Dylan ho celebra amb una d’aquelles cares a lo Buster Keaton que fa de tan en tant. Bon artista i excel·lent home de negocis com a gestor de la seva obra. (Ben aviat va decidir seguir sense managers no renovant el contracte amb Albert Grossman)

Que la seva fidelitat només és per a ell mateix i per a la seva obra ho avisa ja als primers anys de la seva carrera. A les lletres de les cançons, però també amb la seva actitud a les rodes de premsa. Quan li fan preguntes transcendents esperant una resposta igual de transcendent, ell respon de manera desenfadada com un jove més amb ganes de divertir-se. Quan li pregunten sobre Blowin in the wind els respon que la cançó està feta només de preguntes i li estan demanant respostes, quan li diuen quin és el seu missatge ell respon “porta sempre una bombeta de llum” (i s’ha presentat a l’entrevista amb una bombeta, a sobre). En una altra ocasió es presenta amb un titella i fa veure que el ninot li xiuxiueja les respostes…

Per si algú no ho captava, hi ha les lletres de les cançons, aquí deixo una brevíssima mostra dels avisos:

Una pregunta s’encén en la teva ment
i encara que saps que no hi ha resposta adequada que et satisfaci,
assegura’t de no perdre-la, de guardar al teu cap
i no oblidar que ni a ell, ni a ella, ni a ells, ni a això pertanys.
Encara que els senyors fan les regles
per als savis i els idiotes,
jo no tinc res amb què viure d’acord.

-It’s all right, ma (I’m only bleeding)1965-

Bé, mira aquí, company, tu vols ser com jo,
treu el teu revòlver i roba cada banc que vegis,
digues-li al jutge que jo et vaig dir que això estava bé. Sí !


-Bob Dylan’s blues, 1963-

No segueixis líders

Subterranean Homesick Blues, 1965-

No et moguis de la ratlla, manté el mateix pas,
la gent té por d’aquell que no porta el seu mateix pas,
els fa semblar ximples per portar el mateix pas que els altres.
Fins i tot podria creuar per la seva ment que són ells els que porten el pas equivocat.
No corris ni passis la línia vermella, si t’allunyes massa en qualsevol direcció,et perdran de vista.
Se sentiran amenaçats. pensant que no formen part d’alguna cosa que van veure com els sobrepassava, sentiran que allí està succeint alguna cosa que no coneixen.
la venjança apareixerà, començaran a pensar com desempallegar de tu (…)
Quan algú et pregunti si et preocupes dels problemes del món,
mira fixament als ulls d’aquell que et pregunta,no ho tornarà a fer. (…)


Quan et demani que et miris a tu mateix … no et miris.
Quan et demani que donis el teu veritable nom … no el donis.

-Consells per a Geraldine en un aniversari qualsevol, 1964-

Celebro que Bob Dylan hagi guanyat el Nobel de literatura, sense que això vulgui dir que altres no el meresquessin tant con ell, els premis sempre són injustos. Si aquest guardó fos només per a narradors, entendria la polèmica. Però si és també per a poetes no veig cap problema en què li hagin atorgat a Dylan. Els primers poemes els van difondre els trobadors amb la música, no? Doncs ja està. A més, li aniran bé els diners que deu anar estret d’armilla.

Salut, Mr Cansongs!

Tot està bé (només estic sagnant)

La foscor en trencar el migdia fa ombra fins a la cullera de plata, la ganiveta feta a mà.
El globus del nen eclipsa tant el sol com la lluna,
saps massa aviat que no té sentit tractar d’entendre-ho.

Agudes amenaces m’enganyen amb menyspreu,
observacions suïcides es trenquen.
La corneta d’or, banya buida del boig,
toca paraules ermes que proven d’advertir
que el que no està ocupat naixent està ocupat morint.

La pàgina de la temptació surt volant per la porta,
la segueixes, et trobes en guerra,
contemples cataractes de rugit piadós,
sents ganes de queixar-te, però a diferència d’abans
descobreixes que només series una persona més plorant.

Així que no temis si sents
un so estrany a les teves oïdes,
tot està bé, només estic sospirant.

Mentre alguns anuncien la victòria, uns altres la derrota,
raons personals grans o petites poden veure’s en els ulls
dels quals demanen que es faci arrossegar tot el que s’hauria de matar,
mentre uns altres diuen que no odiïs res excepte l’odi.

Paraules desil·lusionades lladren com  bales,
com déus humans que apunten al seu blanc.
Han fet de tot,  des de pistoles de joguina que escupen espurnes
fins a Cristos de color carn que brillen en la foscor,
és fàcil veure sense mirar molt lluny que no hi ha moltes coses
veritablement sagrades.

Mentre els predicadors parlen als sermons de destinacions perverses,
els mestres ensenyen que s’espera que el coneixement
pugui dur a plats de cent dolars.
La bondat s’amaga darrere de les seves portes,
però fins i tot el President dels Estats Units
algunes vegades s’ha de quedar nu.

I encara que les regles de la carretera s’hagin formulat,
són només jocs de la gent que has d’eludir,
val, jo ho puc fer.

Els cartells de publicitat t’enganyen perquè pensis que tu ets l’únic
que pot fer el que mai ha estat fet, que pot aconseguir el que mai s’ha aconseguit,
mentrestant la vida segueix el seu curs aquí fora, al teu al voltant.

Tu mateix et perds, reapareixes,
de sobte descobreixes que no hi ha res que hagis de témer.
Estàs sol, sense ningú al teu costat, quan una tremolosa veu distant,
poc clara, sobresalta les teves dormides oïdes per escoltar
que algú pensa que realment ells et van trobar.

Una pregunta s’encén en la teva ment
i encara que saps que no hi ha resposta adequada que et satisfaci,
assegura’t de no perdre-la, de guardar al teu cap
i no oblidar que ni a ell, ni a ella, ni a ells, ni a això pertanys.

Encara que els senyors fan les regles
per als savis i els idiotes,
jo no tinc res amb què viure d’acord.

Els que han d’obeir l’autoritat, la qual no respecten de cap manera,
menyspreen les seves ocupacions, les seves destinacions,
parlen amb enveja d’aquells que són lliures facin aquests el que facin.
El que fan ells ho fan només per tenir alguna cosa en què invertir.

Mentre alguns són batejats per principi a estrictes lligams de partit,
clubs socials encantats disfressen als intrusos als qui poden criticar lliurement
sense dir res excepte a qui cal idolatrar i després diuen “que Déu el beneeixi”.

Mentre, un canta amb la llengua cremant, fent gàrgares al cor de veus dels arribistes,
deformat per les tenalles de la societat,
hi ha un altre que no s’esforça a anar més amunt,
sinó d’enfonsar-te en el clot en el qual ell es troba.

No vull fer mal ni culpar als que viuen en una tomba,
però està bé si no els puc complaure.

Jutgesses velles vigilen a les parelles,
frustrades sexuals, s’atreveixen a imposar principis falsos, insultar i mirar fixament.
El diner no parla: jura.
Obscenitat, a qui li importa realment? Propaganda, tot és mentida.

Mentre uns defensen el que no poden veure amb orgull d’assassins,
la seguretat confon amb més amargor les ments
dels que pensen que l’honradesa de la mort no caurà sobre ells.
La vida de vegades ha de ser solitària.

Els meus ulls xoquen de front amb cementiris plens de gom a gom de déus falsos,
Rebutjo la mesquinesa que juga molt fort,
Camino d’un costat a un altre emmanillat,
dono puntades per trencar-ho tot,
dic val, ja n’he tingut prou,
què més podeu mostrar-me?

Si els meus pensaments-somnis es poguessin veure,
segurament posarien el meu cap en la guillotina,
però està bé, és la vida i només la vida.