Tag Archives: Vibraciones

125 “Kashmir”

(Page / Plant / Bonham)physical-graffiti

LED ZEPPELIN

“Physical graffiti”

1975

 

Physical Graffiti. 40 aniversari.

Tal dia com avui, un 24 de febrer de 1975, just fa 40 anys Led Zeppelin publicava Physical Graffiti, un doble un àlbum en que la banda, en el zenit de la seva carrera, hi abocaven tot el seu saber fer. Com es diu, ficaven tota la carn a la graella. Era un compendi de tots els estils i influències que el grup londinenc havia conreat. Avui també, en commemoració d’aquesta efemèrides, es publica una Super-Deluxe edition, remasteritzada, sotmesa a otoplastia i amb xute d’equinàcia inclós. Avui en dia, grup i disc tenen el reconeixem unànim de públic i premsa. Al seu dia però, fa just 40 anys, aquí, per aquestes contrades, se’ls hi fotia llenya a base de bé. En conservo les proves incriminatòries que ho acrediten sota pany i forrellat. Al Vibraciones del moment, quatre tibats, veus doctes de l’època, feien anar la destral sense compassió. I si de l’arbre caigut (Led Zeppelin) encara no en tinguessin prou, de la branca del Physical Graffiti en feien estelles. Bàsicament titllaven Led Zeppelin de ser un producte manufacturat, artificiós (característica que sempre havia trobat als Queen, i és una opinió molt personal, Sant Freddie Mercury em perdoni, de qui s’han d’admetre el gran talent de l’un, i un bon grapat de magnífics temes dels altres, els Queen). Anys més tard una veu autoritzada com la del Diego A. Manrique (bon crític. Un dels llenyataires…) alabava les virtuts dels Led Zeppelin i confessava l’error de menysprear al seu dia al Robert Plant i companya (rectificar és de savis, diuent)

Fa ja molt de temps que s’especula amb la reagrupació dels Led Zeppelin. De moment però tot són esforços en va per part del Jimmy Page (guitarra), que és qui desitjaria unir de nou a la banda i qui vetlla pel material enregistrat i les posteriors reedicions (entre elles aquesta Super-Deluxe…) En canvi, els altres dos components dels grup, Robert Plant (veu) i John Paul Jones (baix i teclats) són reticents a furgar en el passat i no en volen saber res de res de tornades triomfals (John Bonham, bateria del grup i el quart en discòrdia va morir l’any 1980).

I què hi ha del bo del nostre Robert Plant? El que fa anys que runa i rugeix de ràbia a baix al celler? Doncs de moment més que content jo crec que s’ha mostrat sorprès. Després de tantes contrarietats i disgustos, no s’ho esperava. Fent-se el ressentit, s’ha queixat de la tria. per haver escollit un tema tant antic, ha dit literalment. Això que sembla ser que aquest Kashmir és un dels seus temes preferits de la llarga llista dins el repertori de Led Zeppelin. El que ell volia era lluir-se amb algun tema nou, dels que faix ara, caram, com per exemple les col·laboracions amb Alison Krauss. Ni així tindrem assossegat al rondinaire del Robert Plant. De fet ja està bé, doncs, de no ser-hi se l’hagués trobat en falta.

En un doble àlbum hi ha molt fato per triar i remenar. He escollit aquesta sumptuosa Kashmir. La primera versió és espectacular. Es tracta d’un enregistrament pel DVD No Quarter (2004), en una de les esporàdiques reunions entre Jimmy Page i Robert Plant. L’acompanyament de la Egyptian Orchestra li acaba de donar el toc exòtic a l’assumpte. La segona és una versió de Led Zeppelin al complert, també en directe i en plena forma. Els guitarristes ja saben que aquí al Cansongs se’ls tracta molt bé. Poden gaudir d’una breu però sucosa masterclass del Jimmy Page junt amb dos convidats d’excepció: Jack White (White Stripes) i The Edge (U2). Encara que tots dos compleixen es mostren una mica aclaparats pel virtuosisme del mestre.

Anuncis

104 “Hallogallo”

(Michael Rother/Klaus Dinger)Neu_albumcover

Neu!

“Neu!”

1972

 

 

Del Rock alemany i la guerra dels cent anys

 

Ja fa uns quants dies que em remeno per aquest projecte d’entrada. Per trencar amb les anteriors i demostrar el caràcter eclèctic i atemporal d’aquest blog m’he disposat a col·locar una peça de l’anomenat Rock alemany (també anomenat Krautrock), moviment musical sorgit a l’Alemanya Federal a finals dels anys 60. L’afany de simplificar, unificar, d’etiquetar tota una fornada de grups i col·locar-los a tots és un sol sac resulta ser sempre simplista, i segurament injust afegiria jo. Tot i així, no em salvo de la crema d’utilitzar aquestes classificacions alhora de parlar-ne o canviar impressions i tirar pel dret sense cap mania. En aquest blog ja han aparegut artistes del ram, doncs servidor n’era (n’és) un gran aficionat. Fervent i militant en el seu temps. D’una forma més esporàdica i nostàlgica en l’actualitat. He intentat documentar-me sobre el tema per mirar de ser didàctic però no se si és la calor, la mandra, o que la inspiració és a estiuejar  a Salou, o tot alhora, que la cosa costa lo seu. Igual és que l’estiu i el pensament alemany estan renyits, més habituat aquest a brumes i climatologia menys benèvola.

Ja que fa uns quants dies que estic encallat en lo que podríem anomenar el cas alemany, i no hi ha manera de d’avançar, miraré de tirar endavant aquesta entrada com sigui. És embla com si aquest blog, un cop ha superar els cent, li hagi entrat una mena de depressió post jubilació. I com que sembla que no vulgui passar per la porta, l’haurem de fer sortir la finestra, com l’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra de la novel·la. I ara que parlem d’això, em ve al cap una anècdota que em va passar l’altre dia tornant de Sant Martí. Va ser quan estava arribant a Bellpuig que davant del Monestir de Sant Bartomeu, just davant de la residència un home molt gran (potser de cent anys) amb la mangala aixecada em feia senyes ostensibles per a que m’atures. Des seguit, és clar, em va vindre al cap l’avi centenari. Em vaig aturar i vaig baixar el vidre da la finestra del cotxe a veure amb quin una em sortiria aquell home. El paio, sense miraments obre la porta i em dia si li vull fer el favor d’acompanyar-lo al bar La Roda, uns tres-cents o quatre-cents metres més avall. Jo li sortia amb evasives, de si no ens renyarien a tots dos, mirant-lo de fer entrar en raó, més que res per fer temps doncs estava convençut que d’un moment a l’altre sortirien de la residència dues infermeres amb bata blanca i s’endurien, ja resignat, a l’avi escapista. Que va, home, em va contestar. Sempre hi vaig a passar una estona, mentre es trossava el cinturó de seguretat. L’aplom i determinació d’aquell home em van tombar. Quan vaig arrencar però, encara mirava de reüll pel retrovisor amb el temor de veure, aquest cop invertides, a les dues infermeres amb bata blanca, aquest cop sortien amb més pressa i més emprenyades que abans. Que carall, m’he dit. Aquest home, a la seva edat per que s’ha d’estar si vol anar una estona al bar? Per que ha d’estar sotmès a privacions? El trajecte, tot i ser curt, encara ha donat per que l’home em demanés de on era i per parlar del Barça i els nous fitxatges. Quan semblava que anàvem a abandonar la èpica del futbol per adentrar-nos en l’interessant terreny de la filosofia (alemanya?) ja havíem arribat. La visió del bar La Roda i la de dos col·legues, semblava que habituals, ha insuflant en aquell avi energies renovades i ha sortit disparat del cotxe, lleuger com un xaval de 16 anys. Gràcies, m’ha dit fervorosament mentre enfilava cap al bar tot entusiasmat. La naturalitat amb que l’han rebut els dos companys ha descartat definitivament la teoria de la fugida. Llàstima… de totes maneres si en aquell moment m’hagués trobat amb les dues infermeres, baixant desesperades i desencaixades pel mig de la carretera i m’hagessin demanat per l’home, els hi hauria indicat que l’havia deixat a l’Avenç, a l’altra punta de Bellpuig.

convent-de-sant-bartomeu_142952

On érem…? ah, sí. Al Rock alemany. Voldria afegir alguna dada rellevant. Aprofitar que m’he llegit de cap a peus el dossier que apareix sobre el Deutsch Rock a la revista Vibraciones (número 9. Juny, 1975) El Rock alemany neix en àmbits universitaris. Dels hereus d’aquella Alemanya vençuda, humiliada i avergonyida pel seu passat més pròxim. “El germen (i tradueixo directament del castellà de l’article de Ramón Gotor) s’incuba en la sentada que té lloc al Juny de 1966 davant l’Universitat Lliure de Berlín. D’aquesta actitud pre-revolucionaria sortiran les idees que donaran origen a les Comunes 1 i 2 de Berlín i per extenció al pensament predominant en la nova tendència musical (…) Serà a partir del Festival de Essen de 1969, on aquest moviment comença a agafar cos”. És el crític, productor i publicista alemany Rolf-Ulrich Kaiser qui assenta les bases del Rock-alemany, endreça el moviment, el seu ideari i en difon la música.

Faig un esforç mental però és en va. És com si la ment fos una cavitat blanca on hi vaig ordenant les paraules, afilerant-les de manera que formin alguna frase amb sentit. Però aviat les paraules comencen a trontollar. A descompondres en lletres inconnexes que xoquen entre si mentre fugen per obertures laterals i fosques fins a deixar la cavitat totalment buida. En blanc. Suposo que és lo que té la incompatibil·litat de l’estiu amb el pensament alemany.

Hi ha qui manté que els grups de Rock alemany estaven dispersos per la geografia (Berlín, Colonia, Hamburgo, Munich o Düsseldorf) i que no tenien gran cosa en comú… Només faltava això per embolicar-ho més… El que sí els uneix, al menys a un gran número d’ells, és l’experimentació amb el so, sobretot amb sintetitzadors, cintes magnètiques i altres aparells i andròmines dins els avanços en electroacústica del moment.

Neu! el formen Klaus Dinger i Michael Rother, dos membres sorgits d’una de les primers formacions de Kraftwerk (autèntic laboratori sonor), molt abans que el grup es dediques a les seves interessants i exitoses experiències cibernètiques. Finalment, malgrat tot (l’estiu, el pensament alemany…) sembla que alguna cosa s’ha dit del Rock alemany.

83 “My Baby Just Cares for Me”

(Walter Donaldson / Gus Kahn)Nina simone-Little girl blues

Nina Simone

“Little Girl Blue”

1958

 

Nina Simone

El passat cap de setmana vaig poder veure pel Telenotícies (a TV3, Déu ens la guardi molts anys…) que havia actuat a Barcelona Lisa Simone, la filla de Nina Simone, la llegendària cantant, compositora i pianista de jazz. També activista i defensora de les causes perdudes. En aquestes breus entrevistes dels noticiaris, un vist i no vist, la cantant va fer un al·legat a favor de la seva pròpia personalitat com artista envers la rèmora que pot suposar ser “la filla de”, un llast massa pesat d’arrossegar com pot ser en el cas d’una estrella d’aquestes dimensions. Caldrà escoltar aquesta xicota i seguir-ne la trajectòria doncs confesso que res he sentit d’ella. En aquesta fugaç aparició televisiva vaig poder comprovar el sorprenent semblant entre mare i filla. Podem afirmar per la fisonomia que és ben bé de cal Simone. Això sí, de xures i dimensions més modestes. La mare, de figura poderosa i arrodonida, amb una boca prominent, on sembla que hi dugui un teclat de 8 octaves. La Lisa, la filla, de trets més ponderats, de figura esvelta i liviana. Clar que tot això no ens diu res de la forma de cantar i de la qualitat artística. En faig referència però, per que recordant el dia que vaig descobrir a la Nina, també per televisió, concretament al programa “Àngel Casas Show”, que presentava i dirigia l’Àngel Casas. Recordo que em va impactar aquella figura gran, imponent de la Nina Simone, aquell aplom, aquell savoir faire de qui ja ha viscut moltes coses. I aquella expressivitat, aquella desimboltura cantant i tocant el piano. Aquest “My Baby Just Cares for Me” interpretat en directe em va captivar al primer moment.

Nina Simone

I ja que ha sortit a la palestra aprofitaré per dedicar-li unes línies a l’Àngel Casas (crec que en un dels primers Cansongs ja l’esmentava) és conegut com a presentadors de diferents talk show’s televisius (programes d’entrevistes) Les primeres referències que vaig tindre de l’Àngel Casas van ser com a director de la revista musical “Vibraciones” (1974-1982), una gran revista, per cert, amb bons articles, bones crítiques i bona documentació. M’agradava especialment la secció anomenada “VIBS”, en la que cada mes es repassava, de forma exhaustiva, la trajectòria d’un artista, grup o estil musical. Anys mes tard l’Àngel va entrar a TVE de la mà de Carlos Tena i Diego A. Manrique (Wikipèdia dixit), on va presentar “Musical Express” (1980-1983), i diferents programes on sempre hi quedava reflexa’t el seu saber i bon gust musical. Està clar doncs, que donada la meva afició per la revista “Vibraciones” i lo molt que va influir en la meva educació musical, podem deduir que l’Àngel Cases ha estat una influència per a mi en aquest sentit. També ho van estar els altres dos periodistes esmentats, el Carlos Tena, va presentar una bona temporada el famós programa “Clásicos populares”(1976-2008), a Radio Nacional, (la idea i els guions neixen i després continuen amb Fernando Argenta) on es feia divulgació de la “música culta” d’una manera absolutament personal i divertida. Entre dades biogràfiques verídiques, anècdotes i acudits, es dona a conèixer les músiques del Viejo peluca (Bach), del Cura pelirrojo (Vivaldi), o del Sordo genial (Beethoven). El Carlos Tena, un personatge catxondo i que tenia molta gràcia, era una persona ideal per conduir un programa d’aquestes característiques.

El Diego A. Manrique ha tingut una dilatada carrera i que m’ha permés descobrir infinitats d’autors i grups. Des de col·laborador, entre altres, de l’esmentada “Vibraciones”, fins a presentador de programes televisius com “Popgrama” (1979-1980, junt amb Carlos Tena) o “Caja de ritmos” (1983). Ha estat crític musical del diari El País de manera assídua. El que ha fet sobretot el Diego ha estat radio. Ha fet diferents programes a Radio 3. “El Ambigú” (1992-2010) ha estat el quin ha tingut una trajectòria més extensa. Entre els anys 2008 al 2012 va ser director adjunt de l’emissora.

Així dono fe de com aquests tres periodistes que tant han contribuït a dibuixar la meva trajectòria musical. Naturalment n’hi han hagut altres, però estarien dins un altres escalafó, un altre estadi, per dir-ho d’alguna manera. Espero que en propers lliuraments en pugui fer esment.

Podeu trobar més informació sobre programes musicals i televisió en aquest enllaç

http://rollingstone.es/noticias/view/grandes-programas-musicales-de-la-television-en-espana-incluido-uno-nuevo

I tornant a la Nina Simone, dir que “My Baby Just Cares for Me” és una versió d’un tema que l’any 1930 Walter Donaldson (música) i Gus Kahn (lletra) van escriure per la banda sonora de la pel·lícula “Whoopee!”. Nine Simone en va fer aquesta versió l’any 1958 i que anys més tard es va fer popular gràcies a formar part d’un anunci pel famós perfum Channel n. 5. Per a que una versió sigui bona, normalment no l’ha de reconèixer ni sa mare. I a fe que en aquest cas la Nina Simone ho va aconseguir.

La versió original de 1930. A l’altra que podem escoltar, la de la Nina Simone, els cèlebres estudis d’animació Aardman Animations en van fer un impecable i magnífic videoclip.

6 “On Reflection”

(Derek Shulman / Ray Shulman / Kerry Minnier)Gentle_Giant_-_Playing_the_Fool

The Gentle Giant

Playing the Fool

1977

La juguesca del gegant

Cap a finals dels setanta, com molts joves de la meva edat, el futbol ocupava una part important dins les hores d’oci. La cosa ja venia de més petit, quan passàvem hores i hores jugant a pilota al pati de col·legi, o en qualsevol carrer, era o descampat, amb dues pedres per porteria. La selecció holandesa (la famosa taronja mecànica) enlluernava tot el món amb el seu futbol total. Johan Cruyff mostrava detalls de la seva classe al Barça. I és clar, tots volíem jugar com ell. Jo ja feia anys que havia abandonat la idea de ser futbolista, vocació prematura que manifestava quan s’hem feia la pregunta de què volia ser quan fos gran. Les meves aspiracions en aquest terreny es van moderar i el meu desig es limitava a arribar al C.F. Angulària, l’equip del meu poble que jugava a 3a regional. Com a seguidor acostumava a veure els partits de casa i, en algunes ocasions, poques, els que es jugaven fora. Això sí, el desplaçament a Andorra no me’l perdia mai. El club organitzava un autocar que sempre s’omplia de jugadors, tècnics, aficionats i gent que “la pilota a l’olla”. El motiu era, és clar, que aprofitaven l’ocasió per tornar carregats de formatges, manteges, aparells electrònics, tabac, licors, sucre i altres productes que en aquell temps sortien molt bé de preu. La meva principal motivació no era pas per raons futbolístiques, ja que sempre acostumàvem a sortir-ne escaldats i ens deien de tot menys guapos. Jo també em deixava endur per l’argument de l’estalvi econòmic. Però els formatges i les manteges, en el meu cas sols eren per cobrir l’expedient familiar. El meu veritable objectiu eren els discos, que a banda de ser més barats, se’n podien trobar que no estaven editat a Espanya, o bé d’altres que sí, però per raons varies s’havien publicat amb les portades amputades, censurades, o reduïdes a la seva mínima expressió. Allí, a Andorra, sí que es trobaven edicions guapes: renoi quines tapes! I quines fotos…! I quins desplegables…!

He d’aclarir que en aquell temps hi havien bàsicament dues revistes especialitzades en música pop-rock: l’una era Vibraciones, la meva principal font d’informació en la matèria, i l’altra Popular 1, que trobava atapeïda i massa americana pel meu gust. Radio 3 acabava de nàixer i també aportava lo seu (per a mi ha estat sempre un puntal en aquest aspecte).

Doncs bé, en una d’aquestes apassionants excursions a Andorra vaig ensopegar amb aquest Gentle Giant (Gegant amable). Es tracta d’un grup realment curiós, en que tots els membres toquen varis instruments, i tant aviat et fregeixen una camisa com et planxen un ou. Curiosament en els discos d’estudi sonen més aviat freds, però en canvi, en directe és on despleguen tot el seu potencial i saber musical. En una conversa amb l’apreciat director Lluís Virgili em va explicar que els francesos, d’interpretar la música en diuen jouer le musique, o sigui, jugar la música. Mai millor dit en el cas de Gentle Giant i aquest Playing the fool (Fer el ximple), enregistrat en directe, on converteixen cada peça musical en un joc la mar de divertit.

És ja de nit quan tornem d’Andorra. A fora fa fred però dins l’autocar la calefacció va a tope i ens axixarrem de calor. Anem carregats fins a les dents de fato “il·legal”. Ens queda l’últim escull que suposa creuar la frontera. A mesura que ens hi anem apropant aminorem la marxa. Un reguitzell de vehicles avancem lentament en la foscor. L’autocar està ple de radiocassettes, mantequilles i formatges de bola. Sota el meu seient s’hi amaguen el Gegant amable i altres peluts. Hi ha un silenci tens. Ni que portéssim material per fer explosius! (el formatges de bola serien la bala?) De sobte ens aturem. Màxima tensió. Entre la situació i la calefacció el neguit és gros. Puja un policia a inspeccionar l’interior de l’autocar. El Gegant i els peluts s’acotxen encara una mica més sota el seient… el policia baixa, i després d’un instant d’incertessa que es fa etern, l’autocar es fica en marxa. Ja està! Hem passat l’aduana. Tothom respira alleujat, fins i tot el Gegant i els peluts. Amb la calefacció s’ha desfet la mantequilla i el Gegant en va ple fins al coll.