Mes: Desembre de 2017

239 “Bujaraloz by Night”

(Carles Santos)Carles Santos-Pianotrack

Carles Santos                 

“Pianotrack”

1984

 

Carles Santos

El passat 4 de desembre, va morir Carles Santos  amb 77 anys deixant un llegat extraordinari, no sols en la música, sinó també moltes altres disciplines. El primer que ens ve al cap al pensar amb l’obra de Carles Santos són paraules com transgressió, provocació, extravagància, erotisme. Sembla que a ell no li acabava d’agradar que només se’l relacionés amb aquests aspectes creatius, si bé en el camp de la performance ens en va deixar de ben sonades.

Si bé va començar la seva carrera com a pianista interpretant obres contemporànies, va ser Joan Brossa qui el va empènyer a anar més enllà i explorar terrenys no conreats. A banda de música per a piano també ha composat obres per a grans agrupacions, orquestra i cors. A la xarxa es poden veure alguns dels seus espectacles més cridaners. Jo m’he volgut centrar més en la besant més estrictament musical. He escollit una peça minimalista, moviment que va influir en gran manera a l’artista de Vinaròs i que va desenvolupar amb molt d’encert.

Un cop el Carles Santos i jo van coincidir. L’encontre va ser tant fugaç i efímer que el succés gairebé no arriba ni a la categoria d’anècdota. Però a mi sempre m’ha fet gràcia recordar-lo. Fa molts anys (deurien ser els anys 80…) a Discos Castelló, a la botiga de clàssica del carrer Tallers (que que ja ha desaparegut…) Mentre jo remenava per allí, ell va entrar i va reposar els seus discos. Jo diria que en vinil. Aquest fet sempre m’ha fet pensar el dolent i poc recolzament per part de les discogràfiques envers aquestes músiques. Suposo que el Carles Santos sempre ha estat un lluitador i fins i tot ha tingut que assumir els petits detalls. Ha estat ell el seu màxim valedor i qui més ha cregut en la seva pròpia obra.

238 “Sing, sing, sing (with a Swing)”

(Louis Prima)sing-sing-sing

Benny Goodman                 

“Sing, sing, sing (with a Swing)”

1937

 

Presències reals

El vampir abandona la penombra del bar. Venint d’on ve, quan empeny les altes vidrieres i entra al gran saló és com un esclat de llum, so i color.

El local és ple de gom a gom. La festa es troba en el seu punt àlgid. Els convidats, entregats a la causa. Tot just l’orquestra acaba de començar a tocar els primers compassos de “sing, sing, sing” un swing frenètic. Esclata la bogeria. El Ramon i l’escultural nòrdica més que ballar, volen desaforats per tota la pista. És l’hora de la disbauxa i els amics dels nuvis estan disposats a fer que aquest dia sigui inoblidable. La núvia, que del vestit només conserva el vel, no es pot desempallegar de les amigues més íntimes i és objecte de jocs i bromes d’allò més innocents. El nuvi, que no duu ni tant sols la corbata, corre perseguit per la Maite i quatre germanes amb vestits transparents i vaporosos decidides a sotmetre al novici a un ardent ritus iniciàtic. Una corrua, encapçalada per l’Alfons i tot de capgrossos, seguits per tota la mainada, que esvalotats travessen de forma temerària el bosc d’enardits ballarins. Endarrerit, tanca la filera un altre Alfons, un tal López, que porta al cap unes enormes banyes de cérvol que el fan decantar ficant en seriós perill la integritat física del personal (encara traurà algun ull…) En una vora, el Dr. Soares, alt, prim, al voltant dels setanta, molt atractiu, delecta a una rotllana de públic exclusivament femení, entre elles la Imma Costa, totes embadalides per la mirada blava i entremaliada del doctor i el seu càlid accent argentí. Sherlock Holmes i la Margarida sostenen un apassionant debat sobre les similituds i diferències de les boires de Londres i l’Urgell. El Jordi li explica a Tarek “el viatger” que ell sort n’ha tingut d’un GPS anomenat Miquel per poder arribar al convit. A la zona dels refrigeris el Josep s’enfarfega de mousse de mango. Va amb camisa florida sense mànigues, pantaló curt i ulleres de sol. Un abillament més propi del Carib. El Josep Anton, que ha ensumat l’ambient tropical s’ha deixat caure per allí. L’envolta tot un seguici que es mostra interessat en el seu darrer invent. Un enginy per guardar coses que et faria cabre un armari mirall dins la butxaca (riu-te’n de la butxaca màgica del Doraemon) I al seu costat, la jove Alba, que presumeix de padrí. Un home s’entesta a prendre mides a totes les obertures argumentant que ho fa per comprovar si hi passa un tanc. L’Imma Raluy s’ho passa d’allò més bé asseguda al costat del mestre, al piano, tocant a quatre mans. En un racó, la vídua Camps i parentela, que configuren una estampa de voltors, ho critiquen tot. El domador de lleons decapitat s’excusa dient que té el cap en un altre lloc. El sotsinspector Garcia, que arrossega un avet Douglas, s’ha entestat a convèncer la Daisy-Grace a que se n’emporti un exemplar d’aquesta conífera a casa per guarnir-la. Ella però no està d’arbres. És més de pessebre i prefereix la molsa. Manel, el fuster, i la Gata and Cristi posen junts per una foto que els fa el Josep Anton. Aquest, que si una cosa li sobra és temps (potser el treu del seu enginy prodigiós), entre invent i invent aprofita per fer un reportatge fotogràfic. I ves que no el tingui acabat, imprès i enquadernat abans no s’hagi acabat la festa! El Ramon i l’escultural nòrdica passen com una exhalació emportant-se pel davant la mèdium que era al mig com els dijous.Un lleó, enjogassat, amb la pota fa rodar el cap del domador mentre aquest li diu que avui no es nota el cos massa a puesto. Passa corrents la núvia, ja sense vel, decorada com un pastís. La música retrona a tot drap. Les amigues enriolades. El Josep Anton inventor. El Dr Soares i l’Imma Costa ballant. La Margarida i Sherlock Holmes emboirats, també ballant. El Josep Anton fotògraf. L’altra Imma ballant amb el mestre sobre el piano. Al nuvi no se’l veu. El Josep menjant mousse.  El Ramon. La nòrdica. El domador. L’Alfons. El vampir…

La Montse abaixa els interruptors. Tot l’edifici queda a les fosques i en silenci. La Montse surt al carrer, just a la plaça Sant Antoni, de Tàrrega. Després de fer una última ullada a la foscor de dins tanca la porta com qui tanca un llibre. Fa fred i no volta una ànima. És tard i té ganes d’arribar a casa.

Els personatges d’aquest relat:

el vampir, el Ramon i la nòrdica, la Maite i les quatre germanes amb vestits transparents i vaporosos. Els dos Alfons, el Dr Soares, les Immes i el mestre al piano. Sherlock Holmes i la Margarida. El Jordi, Tarek “el viatger” i el GPS Miquel. El Josep enfargegat de mousse de mango. El Josep Antoni viatger, el Josep Antoni inventor, l’Alba. L’home que mesura els tancs. La vídua Camps i parentela. El domador decapitat, el lleó, el sotsinspector Garcia i la Daisy-Grace. L’avet Douglas i la molsa. Manel, el fuster, la Gata and Cristi. El Josep Antoni fotògraf, la mèdium i la Montse. Tots ells presències reals. Que mentre perduri la memòria conformaran un record plaent i entranyable.

La versió radiofònica…

Sing, sing, sing (with a Swing) és un tema escrit i enregistrat en disc originariament per Louis Prima l’any 1936. Un any més tard Benny Goodman enregistraria una versió de 9 minuts! Insòlit en aquella època en un disc de 12 polsades a 78 rpm ocupant el tema les dues cares. (l’estàndard eren 3 minuts en discs de 10 polsades)

Hem inclòs una versió de 2013 amb un solo de bateria a càrrec de Daniel Glass realment espectacular pel seu treball dedicat a la història de la música americana recollit en el DVD The Century Project.

 

237 “Chasing Sheep Is Best Left to Shepherds”

(Michael Nyman)Dcsoundtrack

Michael Nyman                 

“The Draughtsman’s Contract”

1982

 

Joc de miralls-2

Vaig sortir dels lavabos fugint de la bavejant obstinació d’aquell borratxo. Vaig recórrer el passadís que donava al bar. Un espai enorme, de sostres alts, i decoració carregada i ostentosa. Com d’una altra època. La il·luminació era esmorteïda. Del fons, de darrera les vidrieres arribaven les ombres projectades dels convidats en dansa i el rumor de l’orquestra. Només trepitjar el bar vaig quedar paralitzat. Un calfred em travessar el cos. El local era buit. Només el cambrer, d’edat avançada i cara xuclada endreçava copes darrera la barra. I davant, un home que, tot i estar d’esquena, vaig reconèixer. És curiós com la genètica s’arrossega generació rere generació. Coneixia aquell posat de feia mil anys. Aquella espatlla, el gest, el deix tant característics dels Van Singhel de tota la vida. Una nissaga de caça-vampirs obstinats en esborrar-nos de la faç de la terra. Em trobava entre l’espasa i la paret. Al darrera, l’home borratxo pesat com un plom. Davant, un paio que es delia per travessar-me el cor amb una estaca de fusta. Fent una fugida cap endavant m’he col·locar al costat del caça-vampirs. Em passava ben bé dos pams. Sabia que apropar-m’hi tant era com ficar-me dins la gola del llop. Si m’atrapava amb les seves poderoses mans em trencaria l’espinada. Però també era la manera que podria tirar-me-li al coll abans que se n’adonés. “Voldrà alguna cosa el senyor?”, em va demanar el cambrer. “Prendré el mateix que aquest senyor”. El cambrer em va servir un whisky amb gel. Només la remor de la sala adjacent i el dringar dels glaçons trencava un silenci tens. “Vostè de part de qui ve?”, vaig preguntar, per trencar el gel. Parlàvem sense mirar-nos. “De la núvia. Vostè…?”. “Sí. Del nuvi”, vaig dir. “Ves per on encara resultarà que serem família…” vaig afegir sense saber si el caça-vampirs m’havia reconegut. També deuria ser conscient del perill. En tot cas no era dia per enfrontaments. Van Singhel va alçar el got.“Pels nuvis!”. “Pels nuvis!” Van xocar les copes. Del darrera va aparèixer l’home borratxo balbucejant “aquesta ronda la pago jo!” mentre es desplomava al terra.