Mes: Juliol de 2013

70 “Song Within a Song”

“Song Within a Song”

(Bardens / Latimer)

 

Camel

 

“Moonmadness”

1976

 

 
 

La feina de detectiu sembla que presti més a l’hivern. De fet totes ho semblen, menys algunes de molt específiques, com podrien ser la de socorrista (a la piscina o a la platja) o venedor de gelats (a la piscina o a la platja) Des de que vaig veure “Foc al cos” (Lawrence Kasdan, 1981), la magnífica pel·lícula en que l’acció té lloc a la costa de Florida durant un tòrrid estiu em vaig convèncer que hi havia vida pels detectius privats més enllà de la revetlla de Sant Joan. Molt apropiat el look que llueix a la pel·lícula el Ned Racine (William Hurt), amb aquelles camises blanques i vaporoses però sempre amb grans taques de suor (a lo Camacho), ja sigui per la forta calor i humitat de l’indret o la sufocació que li provoca l’elegant, irresistible i ardent Matty Walker (una jove i guapíssima Kathleen Turner). Aquest Ned Racine, tot i no ser ben bé un detectiu privat (en realitat és advocat) té trets i res li falta de les exigències que caldria esperar d’un autèntic detectiu: gran perspicàcia i dots deductives. Destre de cos i ment, i amb dots de seducció. Fumador i bevedor empedreït, disposat i preparat per afrontar i suportar qualsevol vici (no se sap mai. Les estratègies del mal són infinites…) L’entorn no es queda endarrere: sobreviu en mig d’un ambient enrarit, embolicat en una trama complexa, seduït per una tremenda femme fatale que et pot fer perdre l’esma o convertir-te en un desgraciat amb tot el coneixement.


Ja sabem que la perxa hi fa molt però una bona indumentària ajuda i força. Està clar que amb aquestes calors la gavardina sols sembla apropiada per exhibicionistes (que van ligeros per sota.

 

Enguany, aquest principi d’estiu la gavardina encara m’ha fet honra. Amb aquest temps tant insegur que ha fet de temporals vespertins. Està feta de bon gènero i m’ha salvat moltes tardes d’acabar més xop del que ja anava. Un cop estabil·litzat i ha fet temps del temps he tingut clar que es tracta d’un fet passatger i poc usual. De l’inapropiat de la vestimenta me’n va fet adonar l’incident de l’altre dia. Resulta que vaig sortir del despatx, com aquell que diu d’esme, capficat en ordir el pla d’acció, vaig donar un tomb de clau a la porta de casa i al girar i enfilar carrer avall em vaig adonar que havia quedar “incorporat” dins un grup de dones musulmanes (unes set o vuit), emborrassades fins dalt i tot just se’ls hi veia la fisonomia. No se’m va ocorre altra cosa que mantindrem dins aquell ramat i en un gest instintiu em vaig fer petit dins la gavardina apujant-ne el coll i abaixant-me el barret, com aquella canalla que al tapar-se els ulls i no veure-hi li sembla que tampoc els veuen a ells, que s’han fet invisibles. Unes passes més endavant, com menant aquell ramat, hi anava un home amb xilaba (més lleugera i estiuenca que la de les dones, tot s’ha de dir), que caminava amb pas ferm. En una mà brandia un bastó que l’acompanyat més que l’ajudava, i que anava i venia al compàs de les seves passes, amb pas ferm i sense mirar endarrere. És clar que l’esvalot va arribar aviat al galliner. Al adonar-se’n, l’home gira cua i ve tot decidit cap a mi (ara que el veig de cara és clavat al Niño Becerra) i em fa fora del ramat empaitant-me a cops de bastó i deixant anar improperis (a vegades dona gust no saber idiomes). Per sort em se els topants i l’he pogut despistar.

 

D’aquest incident però ja fa uns dies. Avui ja llueixo el nou uniforme d’estiu i surto del despatx (això sí, mirant primer a un costa i a l’altre de carrer, no fos cas) tot decidir a seguir el pla traçat.

 

Uns dies abans de tot això però, havia fet un repàs mental de l’estat de la qüestió per tal de tindre clar quins eren les següents passes a donar. Vaig deduir que el darrer assumpte de la carta va ser una pista falsa. Estava segur que era un parany per fer-me desviar del camí correcte. Una estratagema malèvola de l’enemic per treure’m de circulació i així tindre via lliure pels seus malèfics plans. Va ser un error anar a veure aquell tal Mr. Cansongs, que realment està fet un cançons. Si alguna malifeta ha comés, de lo qual no dubto, ja se’n encarregarà la justícia ordinària de fer-li pagar. Tinc molt clar que no puc malgastar ni el meu temps i ni el meu talent amb delinqüents de mig pel com aquest. Qui hagi de valorar la meva perspicàcia i el meu bon nas segur que ho farà. Mentrestant però, no puc oblidar-me de l’affaire de “la taula voladora”, i de qui collons l’alçava. No puc presentar-me davant d’una missió d’escala interplanetària amb aquesta recança. Sense haver esbrinat aquest dilema que arrossego des de la meva llunyana joventut. És una qüestió de principis.

 

A la meva agenda m’hi vaig fer una llista amb els participants en aquelles sessions d’espiritisme. A tots els vaig senyalar com a sospitosos. Per un moment em va sobtar veure el meu nom escrit en aquesta llista. En un gest reflex el vaig tatxar. Després però, en un acte del tot professional el vaig tornat a reescriure, això sí, al final de la llista. Mai se sap. El meu pare sempre deia que la CIA quan tractava un cas tenia en compte qualsevol dada, per més insignificant o rocambolesca que pugés semblar. Encara que l’assumpte fos tractat amb el màxim de rigor científic, un apunt vingut de l’àmbit endevinatori o de l’atzar també tenien cabuda dins la nombrosa nòmina de probabilitats.    

 

Vaig quedar telefonicament amb el Salvador Tubella, el primer de la llista i principal sospitós. A banda de participar en aquelles sessions en aquells moments era un dels habitants de cal Real, la casa on es practicaven, i per lo tant era qui podia tindre accés previ a la taula i manipular-la. En aquestes alçades i passat tant de temps estava segur que no tindria cap objecció en confirmar l’evidència. Un pecat de joventut que quedaria perdonat tal punt fos confessat. El dia assenyalat el Salvador va ser puntual a la cita i va fer cap al despatx. S’ha mostrat tranquil però ha al·ludit altres obligacions que el feien tenir presa i per lo tant no s’hi podria estar gaire temps. Naturalment aquesta “presa” m’ha fet malfiar que la seva tranquil·litat sols fos aparent. Per lo tant, després de les salutacions de rigor he anat al gra. Sabia però de l’afició del Salvador per tots aquets temes “esotèrics”. Per lo tant volia anar amb peus de plom per no ferir susceptibilitats:
– Bé, és que no tinc massa temps i hauré de marxat aviat. Diguis…
– Mira Salvador. Fa molts anys d’això però segur que te’n recordaràs d’aquelles sessions d’espiritisme que fèiem a casa teva…
– Home, i tant que me’n recordo. Allò era molt fort.
– Recordo que ho fèiem en una habitació.
– Sí. Era una habitació. Ara s’ha convertit en un rebost.
– En aquell temps va ser tota una experiència. Però ara, passat el temps, i en la distància… no se… penso que algú…
– Que vols dir? Que algú aixecava la taula o feia moure els vasos? No home, allò era de veritat.
– Vols dir?
– O i tant! L’últim dia, quan es va sortir disparat el vas i es va partir a l’aire al Petit el vaig haver d’acompanyar a casa. Es va acollonir i no va tornar mai més.
– Així vols dir que no…?
– I tant com no! Allò passava de veritat. A més, com vols que una persona aixequi la taula d’aquella manera, amb el pes que feia. És impossible.

 

Em va sorprendre que una persona “convençuda” al·ludís a la física per justificar aquells fenòmens. Jo deuria ficar cara de pòker i el Salvador, en un to didàctic em va dir:
– Fer una cosa. Tu busca a Internet Zecharias Sitchin.
– Espera que m’ho anoto.
He provat amb diferents bolígrafs però cap ratllava. El Salvador m’ha deixat una estilogràfica amb la que he escrit el nom.
– Veuràs que et parla de la societat Sumèria. De com uns alienígens, fa milers d’anys van estar a la terra. De com van conviure i influir als humans. A la Bíblia ja en parla. Tot això està escrit a les taules d’argila, en les que hi ha l’escriptura cuneïforme, que és un dels primers sistemes d’escriptura coneguts. Aquest Zecharias Sitchin ha ha tingut accés a aquestes taules i les ha traduït.

 

Amb tota aquesta informació vaig quedar descol·locat…
– Em sap greu però hauria de marxar. Fem una cosa, busca-ho, t’ho mires i quan vulguis, amb més temps, en parlem. Me’n he d’anar…

Ens vam aixecar, ens vam acomiadar i se’n va anar deixant-me allí, amb aquest el nom d’aquest tal Zecharias Sitchin escrit en un full de l’agenda, i amb un munt d’incògnites per resoldre. Després, amb el cap més fred vaig resoldre que potser tot plegat era una senyal i que tot tenia relació. És a dir, que la meva aparentment banal recerca del cas de la taula bellugadissa i les meves futures missions en mons paral·lels en realitat estan connectats. Pels propers dies queda pendent il·lustrar-me sobre aquest misteriós personatge. El següent pas però serà anar a cal Real a veure aquest suposat “rebost” que en el seu dia va ser una habitació on hi levitaven taules i es movien vasos. L’assassí sempre tornar al lloc del crim. Amb les preses el Salvador s’ha deixat l’estilogràfica i per lo tant tinc la coartada perfecta per presentar-me a casa seva. Llavors va ser quan tot decidit em vaig enfundar la gavardina i el barret, vaig deixar el despatx i després de tancar la porta de casa amb clau em vaig encarar carrer avall.

 
(to be continued…)
 
 
Camel va estat una banda britànica de rock sinfònic o progressiu formada l’any 1971. A les seves files van militar grans músics de renom. Dins lo que és el panorama internacional, Camel potser no van arribar a obtenir el mateix reconeixament d’altres bandes pioneres, crec, i és una opinió personal, per que la seva música és de tall força clàssic i menys arriscada que la d’uns Yes o Genesis, per ficar dos exemples. El que no se li pot negar al grup és unes composicions de gran bellesa i amb molt de gust, i executades de manera impecable.
 
La versió del disc en estudi i una altra, enregistrada en directe.
 
 

69 “Don’t Forget”

“Don’t Forget”
(Martha Wainwright)
Martha Wainwright
Martha Wainwright

2005

 
 
 
Els Wainwright



A raó d’una gira que ha dut recentment a Espanya al Rufus Wainwright, sabedor que prové d’una nissaga de músics i artistes, he volgut indagar una mica i estirant del fil dels seus lligams familiars i la veritat és que m’he enramalat de mala manera. El seu arbre genealògic no deixa de presentar un dibuix similar al de qualsevol família que hagi sofert alguna separació o ruptura i les seves branques s’han vist entrelligades amb les de altres famílies en condicions similars. El més curiós del cas és que practicament tots els membres involucrats tenen dots artístiques i absolutament tots canten, han enregistrat discos, han fet actuacions i tota aquesta pesca. Intentaré fer-ne un resum.


L’actor i cantant de folk Loudon Wainwright III es va casar amb la també cantant Kate McGarrigle amb qui va tindre dos fills, el Rufus i la Martha Wainwright. Alhora el Loundon té una germana, la Sloan Wainwright, que també canta. Així doncs tenim al Rufus i la Martha que tenen al pare la mare i la tieta que cantent. El Loudon, que es veu que també canta pavanes, resulta ser un tronera de primera i abandona la llar per anar-se’n amb una rosa amb molta imaginació (desconec si també canta aquesta…) Anys més tard el Loundon es tornarà a casar amb Suzzy Roche, la petita de les tres germanes que formen el grup vocal The Roches (més tietes cantadores…) D’aquest matrimoni va nàixer la Lucy Wainwright Roche, que no cal dir a què es va dedicar… a cantar! A l’entorn familiar hi ha algun que altre músic esbarriat, com la cosina vocalista Lily Lanken.

El Rufus, homosexual confés (sent una icona del moviment gay per la seva postura davant la seva condició), casat amb Jörn Weisbrodt, la seva parella des de l’any 2005, l’agost passat va tindre una filla amb Lorca Cohen, amiga des de la infantessa (és filla del compositor i cantant Leonard Cohen. Embolica que fa fort…) Es diu Viva Katherine Wainwright Cohen i ja és segur que aquesta nena acabarà cantant.


Pel que es pot apreciar els membres de la família són passionals, desacomplexats, llenguallargs i no se’n estan de dir-s’ho tot. S’han dedicat a treure’s els draps bruts, a refregar-se i esbombar les interioritats i misèries familiars sense cap complexe mitjançant cançons que s’han anat llançant els uns als altres. D’alguna manera es dediquen a resoldre els problemes familiars a cop de tonada.

Aquí van alguns d’aquests dards enverinats:

el pare, el Loundon, van vesar tota la seva enveja cap al primogèni Rufus, el nen alletat per sa mare, a la cançó “Rufus is a titman”.
La mare, la Kate, va expresar a “Go leave” el seu dolor per ser traïda pel marit que fuig a Europa amb una altra dona (la rosa amb imaginació…)
La Martha va desfermar el seu odi cap al pare a “Bloody mother fucking asshole”.

El Rufus ha convertit en tema recurrent les interioritats del seu entorn més proper.


En aquest entorn tant peculiar no és difícil imaginar-se un dia qualsevol dins la vida quotidiana dels Wainwright. El nucli dur és assentat a taula a punt de dinar. La mare li canta les quaranta al seu marit amb tot de retrets per haver passat la nit fora de casa alhora que va tirant-li els plats pel cap. Ell, acústica en mà, va esquivant com pot els projectils ceràmics mentre refila una bella melodia de reconciliació. El Rufus reclama la seva part del dinar fent escales i arpegis tot portant el compàs picant sobre la taula amb un cullerot. La Martha, més petita, amb tant d’enrenou agafa una marranada, això sí, a to, davant l’agradable sorpresa de tots. La tieta Sloan puja al canxarró de la Kate cantant a ple pulmó en un intent d’apaivagar els ànims encesos de sa cunyada i protegir de passada al seu germà. A la saleta del costat la Suzzy canta per telefon amb les seves germanes. A la tele un tal Leonard Cohen canta “Hallelujah”. Realment tot l’entorn dels Wainwright és com un gran musical. I que n’és de bonic dir-se les coses cantant.

 

 

Com es pot comprovar només amb cançons d’aquesta família ja en tindríem prou per omplir aquest “Àlbum de Cansongs”. Seria una mena d’àlbum familiar. De moment però, reconsiderarem aquesta opció. Ja hi haurà ocasió de anar-los fent sortir, sobretot al Rufus i la seva meravellosa veu. Avui em centraré amb la Martha i aquest magnífic primer àlbum homònim del que triaria “Don’t forget”, exquisit i delicat tema de desamor primorosament interpretat per la Martha amb aquest gust i passió tant característiques de la família.

La traducció l’hem d’agrair al Daniel Giribet, habitual col·laborador del blog en aquests menesters i que ara feia dies que no disfrutàvem de les seves lliures i creatives traduccions al català.

“No oblidis”


Ve l’estiu i la pluja se’n va
Però al dia següent sembla
Que la neu vingui per quedar-s’hi


I tu també te n’aniràs com diu el gos
Em posaré el barret, guants i mocador
Per allunyar el fred


Però no hi ha barrets, ni guants ni mocador pel cor
Només un vent gèlid que deixa una marca glaçada


No oblidis que sempre t’estimaré
Un recordatori per aplanar-te el camí
Ve l’estiu, refresca la tardor
Hivern neva, primavera plou
I tu te’n vas


Tontament en la meva ment ens hem casat
Ets de l’altra banda del poble, no tens ni idea
O aquestes fantasies que d’aquí a deu anys
Ens trobarem i cauré dins teu un cop més


No oblidis que sempre t’estimaré
Un recordatori per aplanar-te el camí
Ve l’estiu, refresca la tardor
Hivern neva, primavera plou
I tu te’n vas


Així que la propera vegada que ens veiem serà
En una estació o en un cine club

Perquè el temps es mou en cercles i et puc deixar a qualsevol lloc

En aquet enllaç podeu escoltar la versió en estudi

Don’t Forget
En aquest altre podeu escoltar-ne una versió en directe cantada junt el seu germà Rufus i la seva mare Kate. Llàstima que la qualitat del so no sigui la idònia per apreciar les veus.
 
 
 

68 “Jazz Me Blues”

“Jazz Me Blues”
(Delaney)
Bix Beiderbecke and his Gang
“At the Jazz Band Ball”

1927






Concert d’estiu
(text a quatre veus)
 
 
 
 

 

Molto vivace

 

La coral Joia de maig, d’Anglesola, la coral Pontsicana, de Ponts, i la coral Espluguina,
A les nostres contrades el cant coral es gesta durant les llargues nits d’hivern, com els
Catalunya compta amb una gran historia i tradició de cant coral. Ja des dels cors Clavé
És virtut i obligació del cantaire cuidar-se la veu. Ja sigui per activa o per passiva. Per
 
de l’Espluga de Francolí han dut a terme un treball conjunt que durant els darrers
conreus i els arbres, macerats per la boira i la fredor. Els cantaires arraulits es
fins als nostres dies, passant per l’Orfeó Català, Lluís Millet i l’Amadeu Vives. Per
acció o omissió. Una manera passiva seria no fer un mal us o sobreesforç de les cordes

 

mesos i que han tingut com a colofó tres concerts a les respectives localitats de cada
retornen a l’escalf del local i de les veus dels companys. La feina de les corals és una
l’Oriol Martorell, Lluís Virgili, Manuel Cabero i molts altres. Nom propis. Noms
vocals, no fer excessos, no veure fred, no riure massa, no cridar, vigilar les al·lèrgies,

 

coral. El 29 de juny a Anglesola, i el 6 i 7 de juliol, a Ponts i a l’Espluga de Francolí
feina, curiosament, callada. Els cants, encara dubitatius i neòfits es queden entre les
importants. També hi han els cantaires anònims, sense nom, que amb abnegació i sense 
fugir dels locals climatitzats, no fumar, no freqüentar les cases de dones fumadores (pel
respectivament. Cadascuna de les corals ha interpretat un repertori propi i
quatre parets mentre els carrers resten en silenci. Els que venen de fora vila, desafiant
defallir han mantingut els cants i les proclames de país i de llibertat ben enlaire.
fum vull dir), no acostipà’s, no ingerir objectes estranys (per la gola). En definitiva, dur

 

seguidament un repertori comú.
el fred, la mandra i la boira, transiten per carreteres secundàries. Els fars del cotxe
El temps d’esplendor ja ha passat.
una vida sana, casta i amb harmonia. Una manera activa seria portar una dieta

 

Aquest consistia en dos fragments (el “Magnificat” i el “Glòria”) del “Magnificat”,
il·luminen l’asfalt malmès i les ratlles mig esborrades. Sembla que corrin per sobre una
Tant de bo però que les noves generacions, amb una
equilibrada i que contingui vitamina A, E i C. Xarrupar caramels d’eucaliptus, pròpolis,

 

 

de John Rutter, compositor i director anglès contemporani, amb un ampli i reconegut
partitura minimalista del Tom Johnson. El director és el veritable pal de paller d’una
sòlida formació musical i renovat vigor
mentol i altres herbes i remeis homeopàtics de forma preventiva la salut i l’atenció de

 

repertori de música sacra. Les seves composicions reben una gran influència de la
coral. Figura sense la qual res seria possible (seria un orgue de gats) El Narcís Cercós al
facin possible escampar aquest cel ennuvolat i fosc
les cordes vocals. Hi ha un altre remei, originari del temps de les cavernes (tavernes…),

 

música nord-americana del segle XX. Finalment dos cants patriòtics com són “El cant
front de la coral Joia de maig i de la rejovenida coral Pontsicana està fent un treball
i les corals puguin reviure un nou temps d’esplendor i esperança.
menys ortodox però sembla que ben eficaç que consisteix, abans del concert, en ingerir

 

de la senyera” i “Els Segadors” han tancat els actes.
encomiable. Al Xavier Morgades, també se li denota una gran dedicació i manté la
Menció especial mereix la Montserrat Cadevall,
una copeta de mistela o moscatell o licor dolç que ajuda a entonar-se (agafar el to).

 

El Narcís Cercós i el Xavier Morgades han estat els directors que han dut la batuta.
flama viva d’una coral Esplugina veterana però entusiasta. El mateix Xavier ha
que com a presidenta de la FCEC
Darrerament però, d’amagatotis i de forma clandestina, uns estranys i prodigiosos

 

La Irene López al piano ha fet un treball impecable.
manifestat la il·lusió que li ha suposat tot aquest treball conjunt amb les tres corals.
que amb el seu anar amunt i avall
polvos corren de cantaire en cantaire i que es veu que fan miracles. Es prevé de fer-ne

 

Aquest seguit de “concerts d’estiu” han servit com a cloenda del curs d’enguany deixant
Li ha fer reviure aquell esperit dels “diumenges cantant”. De quan compartien
està fent una tasca impagable
un abús doncs els cants es poden prolongar durant hores i hores sent els efectes


un bon regust i la sensació de la feina ben feta.

inquietuds i coneixements amb el Narcís Saladrigues, el Ramon Casals o el Pep Vila.
arreu del país envers el món coral.
secundaris devastadors pels cònjuges, familiars i veïns de l’intoxicat.

 



Enguany es cumpleixen 50 anys de la publicació de “Rayuela”, el famós llibre del Julio Cortazar aparegut en ple moviment literari del Boom latinoamericà. Antinovel·la, desnovel·la, contranovel·la, metanovel·la, paranovel·la, i mil qualificatius diferents ha rebut aquest llibre trencador i experimental. Un dels seus tret més rellevants era que es podia llegir en diferents ordres. De fet la proposta era una mica truculenta doncs hi havia la història que es narrava, que es podia llegir seguida, i després hi havia l’opció d’intercalar-hi uns capitols adicionals (“prescindibles”, en deia el Julio). Tot i així no deixava de tenir la seva gràcia i el text suposava tot un exercici vital i de llibertat.


Com a petit i humil homenatge al “Rayuela” m’he permès la llibertat d’escriure aquest Cansongs dedicat al cant coral a la manera d’una partitura. En certa manera a “Rayuela” s’hi parla de música i és també un llibre musical.

Sacsejats per una coctelera del Chicote, cadascun dels escrits estan disposats en forma de partitura (cal senzilles nocions de solfa per descifrar-ho) i correspon a una veu. Una experiència polifònica.

Hi ha l’opció de llegir-ho tot seguit, i segur que emergeixen significats que el propi autor ignora.

Una tercera lectura, més agosarada, seria fer-ho entre quatre persones, totes alhora i seguint el tempo marcat. El resultat és imprevisible.

Leon “Bix” Beidederbecke va ser el primer trompetista blanc de jazz i un dels pocs que va tindre seguidors entre el públic negre. Destrossat per una enfermetat respiratòria i per l’excés d’alcohol, va morir als 28 anys d’edat en una pensió de Queens (Nova York)


Aquest tema és un dels molts temes de jazz que apareixen dins a “Rayuela”. L’acció es situa en un taller on el Club de la Serpiente es reuneix per escoltar jazz. “Entre velas, olor a vodka, restos de guiso y ropa mojada escuchan a dos muertos”.

Més endavant llegim.
“… estos tipos de antes del long play tenían menos de tres minutos para tocar. Ahora te viene un pajarraco como Stan Getz y se te planta veinticinco minutos delante del micrófono…”
I encara més endavant, quan Ossip Gregorovius , bevent vodka i mirant la flama de les espelmes a través del bas, que són tant alienes com la corneta de Bix:

 

“… entrando y saliendo desde un tiempo diferente”.
 
 





67 “Ins’t she lovely”

“Ins’t she lovely”
(Stevie Wonder)
Stevie Wonder
“Songs in the Key of Life”
1976


L’altre dia vaig anar al Mercadona a comprar quatre coses. Jo sóc més de Caprabo, amb el solc, les patates “al punto de sal”, el pidolaire assegut a l’expenedor del “Bon dia” i tot aquest rotllo. Però aquest dia, ves per on, vaig anar a la competència. De fet, si he de ser sincer ja hi he anat altres cops al Mercadona. Que no es preocupi la senyora Caprabo que no la deixaré per una altra (gran superfície, en aquest cas). Calia fer aquest aclariment si vull que el relat dels fets s’entengui.


Resulta que el primer cop la caixera que em va atendre (és un dir. Tenia la vista perduda i el cap no se on mentre les mans anaven soles. De tant en tant, entre cobrament i cobrament se li escapa algun esbufeg, ves a saber si d’avorrida o fastiguejada) estava embarassada (marrida en diria el meu amic Josep Guàrdia, que no s’està de formalitats. Cosa ben normal si atenem l’harmònic fluir de la natura. Fins aquí res d’estranya. La cosa es comença a enredar quan al llarg dels següents setmanes que he freqüentat l’establiment ja no n’és una sinó tres les caixeres prenyades. Fins i tot una quarta, al cap de poc temps. I és que hi han coses que s’encomanen, com el riure. Em sembla que això de quedar-se embarassada també. Ja vaig notant alguna cosa, un no se que, un pessigolleig a l’estómac. Una flux d’instint maternal per tot el cos.
Ara les veig a totes embarassades o susceptibles de estar-ho. A la que m’apropo a una caixera de seguit li veig indicis. Em dic: la panxa encara no se li nota però aquest rosadet i lluentor a la galta, aquesta miradeta brillant (continua perduda, amb el cap en un altre lloc i les mans li van soles) no pot ser d’altra. Caixeres o no caixeres, a totes les veig plenes o per omplir. Aquesta, si no ha caigut encara, caurà a l’acte (mai millor dit) La veritat és que totes, estant en estat de bona esperança o amb l’esperança d’estar en estat, estant més maques, fan més goig. Les carns tendres, molsudes i lluentes. Com diu la meva mare, “el greix a la cara llueix”.


Ja me les imagino d’aquí uns mesos, a totes de baixa, grasses, i satisfetes voltant per l’establiment, estarrufades presumint de criatures, en tot moment sota la mirada encandilada i amb un xic d’enveja de les noves (eventuals) caixeres (al menys sabrem on tenen ficades la mirada i el cap) Les mares aniran per tot el local d’aquí cap allà, canalla amb braços, fent gresca i ballant al ritme d’aquest “Ins’t she lovely”, d’Steve Wonder, al capdavant dels clients i demés empleats que van fent corrua (tipus conga) sortejant piles d’assortits ibèrics, pans, pernils, congelats i capses de polvos (sobretot capses de polvos)


Vaig baixar al celler dissabte a la nit, com sempre, llum d’oli en mà, en busca d’una nova pesa. La meva sorpresa va ser quan vaig veure el celler completament buit i fosc. Sembla ser, i això ho vaig esbrinar després, que eren tots al “Concert per la llibertat” al Camp Nou. o sigui, que l’ensurt no me’l va treure ningú. Deurien fugir per algun conducte secret del qual no en tinc constància (per això és secret, clar) i que potser ja hi era ves a saber de quan o que han anat fent amb les pròpies mans furgant amb algun utensili punxent o amb les ungles, de tot són capaços. Sigui com sigui, a la que ja m’anava a donar per vençut i resignat vaig avistar en un racó de la cavitat una figura fosca aclofada i amb l’esma ficat sobre una taula. A la que em vaig apropar vaig veure que era l’Stevie Wonder que feia el solitari (un gest sobtat i temerós em fa sospitar que estava fent trampa) L’home, de tant absort que estava pel joc ni se’n va adonar de la moguda. Un cop d’aire, potser provinent del nou conducte va fer volar les cartes i apagar el llum d’oli. Com aquell acudit del gat, sort en vaig tenir de l’Steve per sortir d’allà dins. Mentre jo anava d’aquí cap allà a les palpentes el caminava amb una seguretat i un aplom com si haguéssim estat a plena llum del dia.


Durant el trajecte que ens va portar a les escales vaig dir-li a l’Stevie que era un gran músic i un gran admirador de tota la seva obra. Per por a que s’emprenyés i em deixés a la meva sort no vaig tindre collons a dir-li la veritat: que des dels seus inicis, per allà als anys 60, fins que va fer la cançó per la banda sonora de la pel·lícula “The woman in red” (Gene Wilder, 1984) (coneguda aquí com “La mujer de rojo”) va fer discos magnífics, frescos i creatius, sobretot aquest gloriós “Songs in the Key of Life” , fent abaixar els pantalons als directius de la prestigiosa discogràfica Motown, essent a la vegada una mina d’or per la companyia. Però a partir de que la guapíssima Kelly Lebrock se li apugés la faldilla
 

(emulant la Marilyn Monroe a la famosa escena de “La tentación vive arriba” (Billy Wilder, 1955), a l’Steve Wonder se li va abaixar l’inspiració. La volada d’aquella tela vermella va marcar el final d’aquelles composicions meravelloses. Va ser com la bandera a quadres que assenyala el final de carrera. No cal dir que el compte corrent de l’Stevie ha anat creixent i creixent. Ja ho diuen que les persones que els hi manca un sentit en desenvolupen altres. En el cas de l’Stevie deu tenir un bon nas (el color de la faldilla tant li fot…)

https://youtube.googleapis.com/v/8r92A7ndnZk&source=uds