Mes: Mai de 2012

14 “Walking in my shoes”

(Martin Gore)

Depeche Mode

“Songs of Faith and Devotion”

1993

Aquet passat divendres van tindre lloc dos actes força llustrosos i que van coincidir en el temps: la Final de la Copa del Rey de futbol entre l’Athletic de Bilbao i el F.C. Barcelona, i el concert de presentació de les pintures murals de l’esglèsia parroquial de Santa Maria de l’Alba de Tàrrega, realitzades pel Josep Minguell(1). Ambdós aconteixements tenien certs valors afegits que els feien més transcendents si cap. El partit de futbol era el darrer del Pep Guardiola com entrenador del Barça. El concert de Tàrrega el feia, ni més ni menys que l’Escolania de Montserrat. Grans estaments, encapçalats pel nostre bisbe Novell, presideixen l’acte. A fora, com ja és tradició en cada partit important, a cada gol del Barça li segueix l’esclat d’un potent petard…

… i jo, basant-me en aquell vell acudit que deia “que passaria si tots els xinesos saltessin alhora…?”, doncs ja he fet una associació d’idees certament (ho he de confessar) perversa. Durant el concert, es produeix alhora la conjunció del retronar d’un petard amb un d’aquells aguts impossibles que sols saben fer aquells vailets de l’Escolania. Aquelles majestuoses cúpules, amb l’acolorit revestiment nou de trinca, que al rebre l’impacte de les ones del petard i la nota aguda en el mateix intant, per alguna estranya raó física, se’n veu afectada l’estructura. El mural s’esmicola tot en bloc, i esclata en millions de petits fragments de tots colors. Mentres cauen, es poden veure reflexos de vermell venecià, groc cobalt, siena natural i òxid de crom verd. També de violeta de cobalt, blau ceruli, porpra de Tir  i negre de fum. Ja n’hi haurà que rumiaran en la inapropiada dosificació de la calç (en definitiva, el carbó i el sofre són domini del dimoni). Ja pensaran com elevar als altars algú a costa de baixar-ne a d’altres a l’infern. No apreciaran però, el privilegi que se’ls hi ha concedit: vislumbrar en un sol instant el principi i la fi, l’alpha i l’omega, l’Aleph.
Just moments abans que es produeixi l’espetec dels fragments contra els caps, altars, bancs i el terra, una figura femenina abandona el temple per una petita porta lateral. Duu un ram de flors a la mà.

La pols torna a la pols. Un cop tot ha passat, restarà a l’aire una gran polseguera (com la que s’aixecava per Setmana Santa quan s’anava a “matar jueus”) que deixarà entreveure però, l’estructura neta i original del temple, la més pura i primitiva. No s’han hagut de lamentar danys personals. Tant sols alguns nyanyos i blaus, i quatre dits de pols a sobre. Això sí, la brigada trigarà una setmana ben bona a netejar la nau.

(1) Nota aclaridora: que quedi constància de la meva total admiració per la pintura del Josep Minguell, gran muralista i defensor d’una tècnica ancestral.


El Tecno no ha estat mai sant de la meva devoció (pianistes de dit n’hi dic jo, que toquen el teclat com jo escric aquest article), però dins d’aquest estil musical hi han cançons que m’han deixant empremta. És el cas de “Walking in my shoes”, que la seva temàtica està lligada (espero) amb l’escrit d’avui.
En aquesta versió trobada a la xarxa, uns veterants Depeche Mode, fidels a si mateixos, interpreten amb passió i de forma grandilocuent. Demostren estar en plena forma. És curiós com alguns dels seus components fan més goig ara que quan tenien 20 anys…

 

13 "The night the carousel burned down"

The Night the Carousel Burnt Down”                     
(Todd Rundgren)
Todd Rundgren
Something/Anything?
1972

Malgrat que a les seves respectives biografies figuri que l’un, el Todd Rundgren, va néixer a Upper Dardy, Pensilvania, el 1948, i l’altre, el Mike Oldfield, a Reading, Anglaterra, el 1953, sempre he pensat que el Todd i el Mike en realitat són germans. El que passa és què, com en aquella pel·lícula anomenada “Tu a Londres i jo a Califòrnia”, el destí els ha deparat camins diferents. El fet determinant en el que es sosté la meva hipòtesi és aquesta habilitat innata de tots dos per tocar tota mena d’instruments (multiinstrumentistes en diuen), do que de ben segur duen als gens. Potser els van haver de separar perquè tots dos ho volien tocar tot…
Així doncs, en aquest cas concret la cosa aniria així: “Tu a Reading i jo a Pensilvania”. Tal com dic, aquests paios tenen l’habilitat de tocar tots els instruments que se’ls hi fiquen per davant. Un altre fet que subratlla la vesant genètica és la precocitat. Todd Rundgren forma la seva primera banda amb 17 anys. Mike Oldfield grava el seu primer i exitós disc “Tubullar Bells” també amb 17 anys. L’àlbum que ens ocupa aquesta entrada és el tercer treball de Todd en solitari i el grava amb 21 anys, demostrant ja una maduresa musical inqüestionable. En aquestos discos, tant l’un com l’altre s’encarreguen de tocar tots els instruments. Tots dos tenen com a instrument predilecte la guitarra, els agrada la electrònica i potinejar tot lo relacionant amb les tècniques de gravació.

Em parlat de les similituds entre l’un i l’altre, però quines són les diferències? Per que l’un, en Mike, ha gaudit d’èxit internacional i l’altre, el Todd, sols el coneixen quatre gats? Alguna cosa deuria passar que, amb igualtat de talent han tingut sorts dispars. Aquí l’atzar i els capricis discogràfics segur que hi han tingut molt a veure. Fent una ullada més acurada se m’acut, ja que hi estem ficats, la següent hipòtesi: analitzant la música d’un i altre hi han trets diferencials importants. I un factor clau: el padrí. M’explicaré. Mentres el Mike assenta les bases de lo que anys més tard s’anomenaria New Age, segurament la seva font d’inspiració sigui el rock sinfònic o progressiu que es feia a l’època.

En canvi, el Todd és qui cau en les seves mans i guarda com un tresor la bastíssima col·lecció de discos del padrí patern, i en queda fascinat. Tota la seva música destil·la un aire clàssic, on tant aviat hi trobem resons d’un tango com d’un pasdoble, els ritmes desenfrenats d’un pericón com d’un twist. El sabor d’un ragtime, d’una salsa, cumbia, mambo o fox lent. I unes balades a mig temps que tallen la respiració. I tot això sense ser anticuat o desfasat.
Estem doncs davant d’un romàntic, fruit d’aquelles llargues tardes de pluja a Pensilvania escoltant els vells vinils del seu padrí, que li van deixat una empremta inesborrable.



La nit que el carrusel es va cremar


No hi eres quan el carrusel es va cremar?

El foc i la confusió, el fum i el so
Et juro que hi eres quan el carrusel es va cremar

Estàvem tots per allí
els anells carbonitzats i entelada per terra
I els caps penjant
I tots vam marxar de la ciutat l’endemà

Tots els nens van plorar quan el carrusel es va cremar
Les velles sospiraven i el carrusel es va cremar
La resta de nosaltres mentia mentres el carrusel cremava

I les flames ben amunt
Les tuberies fumejaven i cridaven un adéu ardent
Mentres moria la caldera
I es va fondre la meitat del camí
I l’endemà tots vam marxar de la ciutat.

(Traducció: Daniel Giribet)


12 “City of blinding lights”

(Música: U2 / Lletra: Bono)

U2

“How to Dismantle an Atomic Bomb”

2004

Al Carles, al que el temps no ha tret el noi
d’aquest home.

Un dia, la meva mare, lleguin les pàgines de la guia telefònic va dir “aquestes lletres del “llistín”cada cop les fan més petites”.  En aquestes que va a buscar les ulleres de la tia Pepa (que només hi quedava un vidre) i la meva mare es va quedar morta quan va veure “les lletres de metro…”. D’uns anys cap aquí però, ha tornat a poder llegir les adreces i els telèfons sense l’ajut del miraculós monocle. I no per que Telefónica s’hagui decidit a fer una tipografia més generosa, sinó per que, segons informacions que no recorda d’on les va treure, resulta que a mesura que un es va fen gran, va perdent visió. Però arriba un moment que ja no se’n pot perdre més i llavors es va recuperant fins que ja hi tornes a veure clar.

Bé, tota aquesta teoria, no se si molt científica, es podria aplicar en el terreny de la clarividència d’esperit. Em refereixo a ser àgil i perspicaç alhora de saber què és lo correcte i actuar en conseqüencia. Lo que podríem anomenar la integritat plena (que no integrisme), en el sentit ètic del terme. Amb el pas del temps, amb l’inocència definitivament perduda, i, tal com diu l’amic Joan Francesc Dalmau, “com animals sotmesos a la dictadura de l’estómac, la integritat total és impossible”.

Donc d’això és del que va més o menys la cançó d’aquesta setmana. Del desgast a que ens sotmet el pas del temps, amb la conseqüent pèrdua de la innocència. U2, grup irlandès de pop reivindicatiu, amb una gran trajectòria a les seves espatlles, ens han deixat grans temes en la memòria. Després d’uns treballs irregulars, l’any 2004 va tornar a irrompre amb força amb un bon àlbum ple de bones cançons. Jo en destacaria aquesta “City of blinding lights”, que conté tota la energia i èpica a la que ens tenien acostumats aquesta banda de Dublín. La formació és d’estructura de lo més clàssica: veu, guitarra, baix i bateria. Larry Mullen, Jr a la bateria i l’Adam Clayton al baix, personatges secundaris però fonamentals, creen una base sòlida i precisa que permet a The Edge dibuixar arpegis hipnòtics amb la guitarra, i al Bono cantar als quatre vents les seves proclames. Tot plegat forma una música compacta, que emociona i transmet una gran força.

I pel que fa al tema de l’integritat, esperem que la teoria sigui certa i, com la vista, arribi un punt que ens permeti recuperar-la del tot.


“Ciutat de llums enlluernadores”

Com més veus, menys saps
Menys saps conforme avances
Jo sabia molt més del que se ara

Cor de neó, ulls de dia radiant
Una ciutat il · luminada per lluernes
S’està anunciant en els cels
Per a gent com nosaltres

I et trobo a faltar quan no estàs a prop
M’estic preparant per despegar

Oh, et veus tan bonica aquesta nit
A la ciutat de llums enlluernadores

No miris abans de riure
Et veuràs lletja a la fotografia
Bombetes de flash, iris porpra
La càmera no pot veure…

T’he vist caminar sense por
T’he vist amb la roba que vas fer
Pots veure la bellesa dins de mi?
Què va passar amb la bellesa que tenia dins meu?

I et trobo a faltar quan no estàs a prop
M’estic preparant per despegar

Oh, et veus tan bonica aquesta nit
A la ciutat de llums enlluernadores

El temps … temps … temps … temps … el temps
No em deixarà com sóc
Però el temps no traurà el noi d’aquest home

Oh, et veus tan bonica aquesta nit
Oh, et veus tan bonica aquesta nit
Oh, et veus tan bonica aquesta nit
A la ciutat de llums enlluernadores

Com més sàpigues, menys se sent
Alguns preguen pels que altres roben
Les benediccions no són només per als que s’agenollen … per sort.

 

11 "Cena recalentada"

(Teo Cardalda / Germán Coppini)

Golpes Bajos

“A Santa Compaña”

1984

La moguda atlàntica.

En plena eclosió de la Movida madrileña, des de Vigo irrumpeix dins el panorama musical Golpes Bajos, un grup que venia a demostrar que la perifèria existia, que hi havia vida més enllà de Madrid. Basicament el nucli dur de la banda el forment Teo Caralda (Bouzas, Vigo; 1962) i Germán Coppini (Santander, Cantabria; 1961). Aquest és també vocalista de Siniestro Total, per lo qual durant una temporada compagina els dos grups fins al 1983, any en que es dedicarà exclusivament a Golpes Bajos. És llavors quan editen un maxisingle amb un parell de temes inoblidables: “No mires a los ojos de la gente” i “Malos tiempos para la lírica” (que vigents i actuals sonen aquests títols). A l’any següent editent el que serà el seu primer i únic LP, “A Santa Compaña”. Al 1985 van publicar el mini-LP “Devocionario”. Es pot considerar l’obra póstuma ja que anys més tard gravarien algun recopilatori amb noves versions però que són perfectament prescindibles.

Centrem-nos doncs, en aquest “A Santa Compaña”, un disc ple de grans temes, la majoria firmats pel Teo en la part musical, i la lletra del Germán. El disc aporta basicament un alé fresc dins l’àmbit musical del moment, compaginant estructures pop amb ritmes llatins. Són moltes les cançons que podrien figurar en aquest Àlbum: la frenética “Fiesta de los maniquies”, la delirant “Colecciono moscas”, la tendra “Escenas olvidadas”, la suggerent “Hansel y Gretel”, o la misteriosa “A Santa Compaña”. Però m’he decidit per aquesta “Cena recalentada” perquè explica de forma molt emotiva la història d’un adolencent i que segur que molt s’hi veuran identificats.

Aviat va arribar el final. El Teo Caralda va caure seduit pels cant de sirena de la María Monsonís, amb la que van formar el duo Cómplices, mentres el Germán quedava fora de joc. Mentres el Teo assolia cert èxit amb les seves cançons d’embadocat, el Germán se’n feia creus i, a peu de barra demanava una altra ronda. Mestres l’un estava sobreexcitat, a l’altre ja li mancaven els estímuls (“un cop baix”, deuria pensar el pobre del Germán. O, de baix en baix: “malos tiempos para la lírica… camarero… otra”). S’ha escrit força sobre el tema. Segurament el talent musical el posava el Teo, però l’ideòleg i militant era el Germán. Un cas com el del McCartney i Lennon, en que el tot és superior a la suma de les parts.

Malauradament la carrera del grup va ser breu, però ens va deixar grans cançons. Com diu el Sr. Tyrell (el creador” dels replicants) a Roy Batty, un dels “Nexus-6” de Blade Runner:

la llum que brilla amb el doble d’intensitat dura la meitat de temps. I tu has brillat amb molta intensitat”.