(Martin Gore)
Depeche Mode
“Songs of Faith and Devotion”
1993
Aquet passat divendres van tindre lloc dos actes força llustrosos i que van coincidir en el temps: la Final de la Copa del Rey de futbol entre l’Athletic de Bilbao i el F.C. Barcelona, i el concert de presentació de les pintures murals de l’esglèsia parroquial de Santa Maria de l’Alba de Tàrrega, realitzades pel Josep Minguell(1). Ambdós aconteixements tenien certs valors afegits que els feien més transcendents si cap. El partit de futbol era el darrer del Pep Guardiola com entrenador del Barça. El concert de Tàrrega el feia, ni més ni menys que l’Escolania de Montserrat. Grans estaments, encapçalats pel nostre bisbe Novell, presideixen l’acte. A fora, com ja és tradició en cada partit important, a cada gol del Barça li segueix l’esclat d’un potent petard…
… i jo, basant-me en aquell vell acudit que deia “que passaria si tots els xinesos saltessin alhora…?”, doncs ja he fet una associació d’idees certament (ho he de confessar) perversa. Durant el concert, es produeix alhora la conjunció del retronar d’un petard amb un d’aquells aguts impossibles que sols saben fer aquells vailets de l’Escolania. Aquelles majestuoses cúpules, amb l’acolorit revestiment nou de trinca, que al rebre l’impacte de les ones del petard i la nota aguda en el mateix intant, per alguna estranya raó física, se’n veu afectada l’estructura. El mural s’esmicola tot en bloc, i esclata en millions de petits fragments de tots colors. Mentres cauen, es poden veure reflexos de vermell venecià, groc cobalt, siena natural i òxid de crom verd. També de violeta de cobalt, blau ceruli, porpra de Tir i negre de fum. Ja n’hi haurà que rumiaran en la inapropiada dosificació de la calç (en definitiva, el carbó i el sofre són domini del dimoni). Ja pensaran com elevar als altars algú a costa de baixar-ne a d’altres a l’infern. No apreciaran però, el privilegi que se’ls hi ha concedit: vislumbrar en un sol instant el principi i la fi, l’alpha i l’omega, l’Aleph.
Just moments abans que es produeixi l’espetec dels fragments contra els caps, altars, bancs i el terra, una figura femenina abandona el temple per una petita porta lateral. Duu un ram de flors a la mà.
La pols torna a la pols. Un cop tot ha passat, restarà a l’aire una gran polseguera (com la que s’aixecava per Setmana Santa quan s’anava a “matar jueus”) que deixarà entreveure però, l’estructura neta i original del temple, la més pura i primitiva. No s’han hagut de lamentar danys personals. Tant sols alguns nyanyos i blaus, i quatre dits de pols a sobre. Això sí, la brigada trigarà una setmana ben bona a netejar la nau.
(1) Nota aclaridora: que quedi constància de la meva total admiració per la pintura del Josep Minguell, gran muralista i defensor d’una tècnica ancestral.
El Tecno no ha estat mai sant de la meva devoció (pianistes de dit n’hi dic jo, que toquen el teclat com jo escric aquest article), però dins d’aquest estil musical hi han cançons que m’han deixant empremta. És el cas de “Walking in my shoes”, que la seva temàtica està lligada (espero) amb l’escrit d’avui.
En aquesta versió trobada a la xarxa, uns veterants Depeche Mode, fidels a si mateixos, interpreten amb passió i de forma grandilocuent. Demostren estar en plena forma. És curiós com alguns dels seus components fan més goig ara que quan tenien 20 anys…
Mr Cansongs 