Mes: Juliol de 2015

147 “‘88 Aka Come Down On Me”

(Fred Deakin / Nick Franglen

samples The Blue Garden de Masters of Reality)LemonJelly-'64-'95

Lemon Jelly

’64-’95

2005

 

Sampler de llimona.

Avui la cosa va de samplers. Com tots ja sabreu el sampler, en català, mostrejador (vaig a la Wikipedia) “és un instrument musical digital i electroacústic amb el qual es poden enregistrar mostres de sons des d’una font externa, per posteriorment editar-los, guardar-los i modificar-los de diverses maneres; els sons així emmagatzemats poden reproduir-se posteriorment, per exemple, mitjançant un teclat o un seqüenciador”.

Ens trobem amb un aparell doncs, que ens pot portar a una doble moral.  Aquests artilugis són perfectes per un copiar-pegar. Una base per aquí, uns efectes per allà… i llestos! Ja tenim la versió remix inacabable. I venga, que passi la següent. També, en el pitjor del casos darrera els samplers directament s’hi amaga el plagi. Són molts els casos que, afegint una petita variació, o una sola nota de més o de menys, i taxant! De sobte d’un gamarús n’hem fet un geni de la composició.

N’hi ha però que saben utilitzar els samplers de manera creativa, com una eina més que com una finalitat, i sempre citant les fonts, sense amagar-se de res. És el cas de Lemon Jelly, un duo londinenc de música electrònica. L’any 2005 va publicar 64-’95” , un recull de peces samplejades i inspirades en temes composats entre 1964 i 1995, període de temps al que fa referència el títol. El que fan els Lemon Jelly és reordenar i reinterpretar aquests sons donant-los-hi una nova dimensió. Paral·lelament al llançament de l’àlbum es va publica un DVD on els temes estan il·lustren amb treballs gràfics en 2D i 3D magnífics i molt estimulants (els trobareu practicament tots penjats al YouTube) Tant estimulants com les peces de Lemon Jelly, música de veritat. Comparar les peces originals amb els resultats alternatius resulta un exercici interessant.

‘88 Aka Come Down On Me, de Lemon Jelly, i la peça original, The Blue Garden de Masters of Reality de la qual s’inspira i n’extreu el sons per fer una altra cosa. Com sempre en aquest casos, es recomana uns bons bafles i un volum que ens despentini.

146 “Las antípodas”

(Javier Krahe)javier-krahe_dolor-de-garganta

Javier Krahe

Dolor de garganta

1999

 

Javier Krahe.

N’ha caigut un altre. Ja ho dèiem aquí mateix fa un parell de lliuraments. I l’altre dia també ho comentàvem amb el David Casamitjana. Que ens trobem en un moment que els músics que van ser els nostres referents de joventut han arribat a una edat i, (és llei de vida, diuen) un dia per l’altre ens aniran deixant, ara l’un ara l’altre. Què hi farem… El Cansongs no es voldria convertir en un recull d’efemèrides, ni molt menys un obituari. Malgrat així, darrerament ho sembla. Hi han fets, luctuosos com el que ens ocupa, que no es poden obviar.

D’entrada admetre que servidor no era un gran seguidor del Javier Krahe. No n’havia seguit la seva música ni la seva trajectòria. El què sí feia era escoltar amb atenció les seves enginyoses lletres en alguna aparició televisiva o el ficaven a la radio. També recordo haver-lo escoltat amb interès en alguna que altra entrevista. Res constant. Més aviat de forma esporàdica i si s’esqueia.

Krahe doncs, no sembla el més adequat per pertànyer a l’univers estètic d’aquest blog. Estaria més proper a les propostes ètiques de l’Àlbum de cançons del Josep M Oliva. Musicalment Krahe es fa difícil d’encaixar, encara que molts cops s’envolti de bons músics que intenten, sovint sense èxit, guarnir i arreglar el seu despreocupat i malgirbat fraseig.

Tot i així la figura de Krahe es manté en peu. La forma es retira cap a les ombres per deixar al descobert l’home compromès amb si mateix. Irreverent, iconoclasta, satíric, ocurrent, sagaç, ingeniós. Una mena de savi d’un altre temps.

Jo, que ja he dit que no el tenia molt tractat, m’he trobat aquesta tarda amb el Joan Francesc Dalmau per parlar de Krahe. M’ha passat alguns apunts biogràfics, referències, fets transcendents. Crec que no cal reconstruir res aquí. Trobareu suficient informació arreu. Jo el que volia era parlar amb algú que sí que el coneixia i admirava. Precisament empapar-me d’aquesta admiració. Per acabar de convencem que dedicar-li una entrada a Javier Krahe valia la pena.

Per il·lustrar aquesta entrada, Las antípodas, una ingeniosa cançó escrita només amb paraules esdrúixoles.

145 “That’s the Way It Goes”

(V. Veasey)black-merda-black-merda-funky-delicacies-0003

Black Merda

Black Merda

1970

 

Noms estrafolaris.

La intenció del Cansongs no és sorprendre (encara que a més d’un a vegades l’espanti), sinó més aviat el contrari. Vol ser un brollador mans de música atemporal. Un flux seré i més o menys periòdic d’un seguit de cançons i temes musicals que a un servidor li hagin resultat importants, o que al llarg del temps l’hagin distret, encuriosit o, en el millor del cas, li hagin despertat qualsevol mena d’emocions, que al cap i a la fi és del què es tracta.

Aquest cop però, i sense que serveixi de precedent, sí que vull traurem un as de la mànega amb un grup fins ara desconegut per mi i que, m’ha cridat l’atenció el seu nom estrafolari. Estrafolari, un adjectiu molt del gust del meu tiet Josep M. De tall clàssic, diguem-ne, però molt suau i políticament correcte donat el cas, doncs s’ha de tindre collons per anomenar-se Black Merda. Després del primer sotrac, més en fred, penses que la cosa és limita a un simple problema fonètic. Ves a saber què significa Merda en anglés, segurament res a veure amb temes escatològics que tant gràficament representa aquesta paraula en el nostre estimat idioma. He de remetrem a erudits ja que he buscat per la xarxa i no he pogut trobar cap coincidència d’aquesta paraula en la llengua de Shakespeare. Ves a saber si algun d’aquests xicots negres (negres com el carbó) de Detroit no van tindre algun avantpassat de la Segarra, posem pel cas, o de la Selva (més adient), que va intercanviar fluïts amb algú de (l’altra) selva (de selva a selva i negre perquè em toca…) Algun d’aquests xicots  negres de Detroit merda igual era l’expressió que de tant en tant més s’escoltava a casa seva quan l’avi, envoltat de canalla negra, malhumorat, recordava amb resignació el seu rampell de joventut, igual… bé, deixem-ho aquí, que sinó no arribo a temps. Perquè la principal raó d’aquest lliurament “estrafolari” vindria a ser una picada d’ullet al Joan Francesc, als membres de Sonotone, i a tots els músics, tècnics i altra gent de la faràndula que demà celebraran un concert únic i que promet (adjunto cartell no oficial i alternatiu) Un dia ja dedicarem un Cansongs com cal als noms estrafolaris de grups, que en hi han per donar i per vendre.

Imprimir

Ara doncs, i acabo, dir que aquest escrit està fet a saco, a la manera d’escriptura automàtica, gairebé enriquiana (per Enric Valls), tal com raja. Amb vuits i nous i cartes que no lliguen. Com un solo de guitarra desbocat, desolfat, que es llança a l’abisme sense xarxa. Únicament enviar molts ànims a tota aquesta gent que demà es deixarà la pell dalt l’escenari. Molta merda!

144 “Condolence”

(Benjamin Clementine)Clementine

Benjamin Clementine

At Least of Now

2015

 

Revelacions estiuenques.

Aquest lànguid i sufocant cap de setmana, defugint del sol, com a temple un lloc ombrívol, la quietud com a religió. Estirat al sofà, embadalit davant la televisió, vaig tindre dues revelacions. La primera va ser el descobriment de l’existència de Vida, http://www.vidafestival.com/ un festival de música internacional que es celebra a Vilanova i la Geltrú. Compta amb un molt bon cartell d’artistes. Enguany ha estat la 2a edició. Vida vindria a recollir el llegat de Faraday, festival de música independent, ja extingit, que es va celebrar també a la capital del Garraf des de l’any 2004 fins al 2013.

Del cartell de Vida 2015 reclama poderosament l’atenció (aquí la segona revelació) Benjamin Clementine, un jove artista londinenc, amb una biografia potent (als 16 anys va deixar l’escola i va fugir de casa convertint-se durant un temps en un homeless [sense sostre]) i una proposta musical molt interessant. Amb una magnífica veu, que ell mateix acompanya al piano, i pocs elements més, a primers d’aquest any va enregistrar un disc que albira una carrera prometedora. Artista autodidàcta, té un estil força personal. Els experts el situen en un lloc entre Nina Simone i Léo Ferré. Com podreu veure a Condolence, el tema escollit del seu àlbum, és també un bon escriptor de lletres. Aquesta en concret també sembla tindre un caire de revelació. Deu ser cosa de la calor…

Sens dubte els anys en que va viure al carrer van forjar el seu caràcter. Això és reflexa en aquesta frase recollida en una entrevista concedida a la revista Rockdeluxe. Una frase lapidària d’aquesta mena de messies que ens redimeix amb la música:

Puc viure sense gairebé res. I pots tindre fe, encara que no tingui res. Al final sempre hi haurà un demà. No és res que li desitgi a ningú, però és una de les raons per les que la meva música és com és.