Mes: Agost de 2015

150 “Dogs Days Are Over”

(Florence Welch / Isabella Summers)Florence-Lungs

Florence & The Machine

“Lungs”

2009

Tu creus que ha de baixar a baix amb bata i camisón a dir que bajen los celibelios

La tieta Nuri, just després de parlar per telefon amb la senyora Maruja (Festes de Sants, 2015)

Pots sentir els cavalls? Aquí vénen.

La història del Rock esta plena de senyores amb empenta. Amb actitud i aptituds sobradament reconegudes. El ventall d’estils i paradigmes però és de lo més variat. Des de l’encantadora timidesa de la Tracy Chapman a la impertinència de la Nina Hagen. De la cruesa de Joni Mitchell a la militància de Patti Smith. Del compromís de Joan Báez a al rock d’aquí-estic-jo de Suzi Quatro. De la tendresa d’Eva Cassidy a la passió desfermada de Janis Joplin. De la calculadora Madonna al tansemanfotisme descontrolat d’Amy Winehouse. Del descarnament de Joni Mitchell a la sexual carnalitat de Wendy James.

Totes, cadascuna a la seva manera, que pugnen per entronitzar-se com a Reines del Rock. N’hi han algunes, que traspassen aquest llindar. I això es detecta de manera molt fàcil. Aquest fet ve marcat per la irrupció de l’arpa, instrument de ressonàncies mitològiques. Quan elles es fan acompanyar per un arpa, traspassen el mer estat terrenal per instal·lar-se a l’Olimp, ja com a noves deesses. Més enllà del bé i del mal. Creieu-me, lo de l’arpa és determinant.

Ho han assolit ben poques. Al seu dia la Björk ja va donar el pas. Ara la nouvinguda al Walhalla és Florence Welch, nom amb que atenia quan era mortal. Ara es fa dir simplement Florence. Deessa Florence, si volem guardar les formes. Sempre va acompanyada per una màquina, per cert, molt ben engreixada. Amb la seva música ens redimeix.

Fora conyes, cal reconèixer en Florence (deessa Florence, perdó…) una capacitat innata per crear temes contundents. Amb consignes colpidores i crescendos aclaparadors. Dogs Days Are Over té tot això. I una veu poderosa. A la xarxa hi han versions per triar i remenar. He escollit la versió en estudi (inclou subtítols de la lletra en castellà). L’altra versió pertany a un concert enregistrat  al Royal Albert Hall de Londres, el 2012. Aquí la Florence (deessa Florence…), primorosament engalanada per l’ocasió, es mostra plenament transfigurada en el seu paper redemptor (aquesta mà sanadora…) Una mena de fada padrina al concert de Cap d’Any. Apoteòsic. Tot i així prefereixo la força de Florence amb la Màquina.

149 “Licors”

(Pau Riba)Licors

Pau Riba

“Licors”

1977

 

El vídeo va matar l’estrella de la ràdio

El vi(nil)

Ja he comentat alguna vegada que durant els meus temps de joventut la meva relació amb la música havia estat del tot pura. Gairebé mística. Ja l’acte d’escoltar-la era tot una litúrgia. Treure el disc, primer de la caràtula i després de la funda de plàstic o de paper (segons discogràfica). sempre amb cura de no deixar-hi ditades, servant-lo pel canto amb els palmells de les mans. Amb gamusa, raspall i líquid apropiat, netejar acuradament la superfície de vinil. S’ha de fer amb un moviment circular, en sentit invers a les agulles del rellotge i de dins cap a fora. Exposar el disc a la claror, com una hòstia en negatiu, gran i ennegrida, per tal de comprovar-ne la total pulcritud. Col·locar el disc sobre el plat del tocadiscs. Comprovar que la velocitat de gir sigui la correcta: 45 rpm pel singles, 33 rpm pels elapés. Agafar el braç del tocadiscs i en una maniobra que, de tant fer-la ja tenim interioritzada: lleuger moviment de braç, cap a la dreta primer, que activava el plat i es ficava a girar. Després desplaçar el braç cap a l’altre cantó, i amb molt de compte, fins a col·locar l’agulla dins el solc del disc (per cert, hi han tocadiscs d’esquerres? Quan anava a les segles vas descobrir de de falç n’hi havia de dretes i d’esquerres) Aprofitar el breu marge silenciós per anar a seure davant l’equip i esperar que dels dos altaveus comenci a reproduís la música. I aquí és quan es produeix el miracle. La transsubstanciació. Aquell bocí de plàstic rodó negre es transformava en cos i sang redemptora.

El cos i la sang

Cap element s’interposa entre el disc i l’oient. S’estableix aquesta comunió entre ells. Cap mena de fisicalitat (crec recordar que en algun programa de televisió que un paio es trencava un disc de vinil i se’l menjava a trossos. Naturalment es una bestiesa, amb resultats incerts, segurament indigestos, però no es tracta d’això. Que de cap de les maneres aconseguia sentir allò que en essència duu un disc) Les úniques imatges eren les que el propi oient creava dins la seva ment.

Cos & sang

El vídeo

Si ens atenem al concepte purament estricte de lo què és un videoclip, és a dir, un audiovisual, o curtmetratge, o un seguit d’imatges que ofereixen una representació visual d’un tema musical i que serveixen, bàsicament, per la seva difusió a través del mitjans (la televisió, Internet més recentment), doncs com aquell que diu tota la vida que n’hi ha hagut de videoclips (és una manera de dir-ho). És als anys 80 però quan se’n comença a fer us i abús. La cadena MTV s’alimenta d’ells com si fos un vampir. Escoltar la música separant-la de les imatges suposava deslligar-la de qualsevol prejudici previ. Una mena de tast cec. Ni pentinats, pintes, colors, actituds. Ni posats ni postures. Ni estatures, ni mides ni xures. Res de tot això influïa alhora de valorar una música. Sols la música i res més. L’arribada del videoclip, o millor dir, el seu us massiu, va fer que tots aquests elements entressin en escena, tenim un pes cabdal, i que sovint, distreuen de la pròpia música. Alguns cops ha passat aquí, al Cansongs que, alhora d’escollir entre varis temes d’un mateix artista, finalment, seduït pel magnetisme de les imatges, m’hagi decantat, no pas per la millor cançó sinó pel vídeo que millors imatges oferia.

Un (utòpic) invent nou

Això no deixa de ser una reflexió que em faig en veu alta. Acceptar aquest postulats seria com dir que la manera idònia d’escoltar música és aïllat, completamenent allunyat dels músics. Seria com renegar de la música en directe, que en realitat és la manera més pura d’escoltar la música i sempre resulta ser una experiència irrepetible. De fet les gravacions busquen imitar, reproduir i conservar aquesta experiència. Per altra banda, beneïts siguin els discs, que tanta ens han ensenyat. En definitiva, si poguéssim escollir una manera ideal d’escoltar música seria la següent: estant asseguts confortablement al nostre sofà, prémer un botó i que l’envà del davant llisqués per deixar al descobert l’orquestra Filarmònica de Chicago, Georg Solti al front, interpretant la 6a de Gustav Mahler. Un cop acabada, i amb l’envà de nou al seu lloc, extenuats encara pels tres cops del destí, trobar-nos al nostre costat la Melody Gardot xiuxiuejant Baby I’m A Fool amb l’habitació en penombra. Per demanar que no quedi.

Pau Riba és un clar exemple que si el veus et poden caure (com vulgarment es diu) els collons per terra. Personatge estrafolari i provocador. Groller alguns cops. Pel context i pel que va suposar al seu temps, el lloc d’aquesta entrada hauria d’estar reservada al seu àlbum Dioptria, considerat pel experts com el primer disc de Rock en català. Personalment però, tinc debilitat per aquest Licors, paròdia de les peces de rock simfònic de l’època, utilitzant la mateixa estructura i desarrollo d’aquestes. La versió en estudi és una delícia. La versió en directe ja és una altra cosa. Enregistrada al primer Canet Rock, Pau Riba es troba en la seva pròpia salsa.

148 “Calling You”

(Bob Telson)bagdad cafe

Jevetta Steele

“Bagdad cafe”

1988

 

Deserts.

L’associació de idees és una font que sempre brolla. Sovint però, acostuma a ser perversa. Després d’aquest període infructuós pel que ha passat el Cansongs, m’hi agafo (a lo de l’associació de idees) com a un ferro roent. Perque roent també lliga amb aquest sufocant estiu (històric segur, en termes meteorològics). La cosa va de deserts. Un regal (enverinat) de la seva dona durà al David (el meu nebot) a un remot desert. Perquè que la teva parella et regali un viatge a un desert a l’altre cap de món té lo seu. El primer que penses és que et vol perdre de vista. O que et perdis directament (perdona’m Anna, faig broma…) Resulta que hi fan una mena de megaesdeveniment de varis dies de durada al mig d’un desert. En principi la venda no hi és permesa. O sigui, que t’has de buscar la vida i emportar-te tot el què et pot fer falta durant 15 dies. El nom de l’event tampoc té desperdici: Burning Man. L’home en flames, vindria a ser. Per les imatges sembla una experiència a mig camí entre Woodstock i Mad Max.

http://burningman.org/

https://www.youtube.com/watch?v=IP1fh9iO5yo

I és de que passar 15 dies en un desert per desig conjugal en pots tornar bastant cremat.

Just aquests dies el Josep del Ferro volta pel desert de Sonora acompanyant a l’Arturo Belano i l’Ulises Lima, el Detectius Salvatges. Van en viatge erràtic buscant Cesárea Tinajero, la misteriosa escriptora, musa dels real visceralistas, desapareguda sense deixar rastre en algun lloc de Mèxic.

Com un desert també han estat les darreres nits d’hospital. Passadissos desèrtics flanquejats per habitacions habitades per cossos prostrats, immersos en somnis químics els uns, resistint la calor, intentant conciliar el son els altres. Entreson sobtadament trencat per l’aparició d’espectres (amb bata blanca en lloc de llençol)

El concepte de desert no respon sols al d’un espai immens, calorós i ple de sorra. El desert duu també implícita la percepció de soledat. I per sentir-nos en soledat no és estrictament necessari estar sols.

La idea motriu, la que que després relacionaria amb les altres, em va vindre quan, després de molt temps, per casualitat vaig tornar a sentir Calling You, la embriagadora cançó de la banda sonora de Bagdad Cafe. La pel·lícula, aquesta senzilla però deliciosa comèdia alemanya, va tindre un periple força curiós a la cartellera barcelonina dels 80. Durant un grapat d’anys va estar en cartell, en sessió golfa, al desaparegut Casablanca, el mític cinema del barri de Gracia, emblema del cinema independent i alternatiu. Una nit darrere l’altra, després d’una discussió conjugal, la Jasmine, baixava del cotxe i es quedava sola en ple desert de Mohave, i feia cap al Bagdad Cafe, un petit i atrotinat cafè que esdevindrà un lloc màgic.

Casablanca-01

Potser resulta que tot és un immens desert. Que només, de tant en tant, fruit d’algun miratge, trobem alguns oasis que ens fan oblidar la sorra que duem a les sabates.