Tag Archives: Sonotone

186 “El dimoni medita”

(Joan Francesc Dalmau)destil-lats-jf-no-tinc-epitafi

Destil·lats JF

“No tinc epitafi”

2015

 

Sonotone. Crònica d’una crònica fallida

Aquesta és la crònica d’una crònica, fallida, sobre els Sonotone. Vaig voler jugar a ser periodista, i un seguit d’incidents es van interposar pel camí fent que al final desistís en el meu afany. Estic convençut que Sant Francesc de Sales va intercedir per salvaguardar la professió. De manera fragmentada, passo a relatar com van anar els fets.

Anem a pams. Com tantes altres bandes, Sonotone el van formar al seu dia quatre joves amics que compartien inquietuds i aficions. Sonotone és una hidra de quatre caps (desatenent les exigències mitològiques, que perseveren en que una hidra de debò n’ha de tenir de 7 a 9 de caps). Joan Romeu (bateria), Miquel Gaya (baix), Magí Prats (guitarra i veu) i Joan Francesc Dalmau (guitarra i veu). Per art de màgia, de tant en tant apareix un cinquè cap, Emma Ulibarri (veu), per donar un toc femení a la bèstia. De manera esporàdica, en una de les seves mutacions, al policèfal li emergeixen dos caps més. Els Josepmaries. Concretament Josep M. Gordillo (guitarra midi) i Josep M. Viola (bateria), ambdós de Balaguer, quedant la cosa en 7 caps i fent honor a la mitologia, otorgant-li valor epistèmic. Així que li convé, l’animal adopta múltiples formes, formats i formacions. De totes elles, dos són les més reconeixibles. Quan respon al nom de Sonotone beuen clàssics del rock & roll (bàsicament dels 60’, 70’ i 80’) …i cervesa. Quan se’ls hi empeta per fer temes propis llavors es fan dir Destil·lats JF, consumint per tot beure licors de collita pròpia, elaborats tots ells a l’alambic del Joan Francesc Dalmau (d’aquí lo de JF…) També beuen cervesa. El grup conviu amb algun que altre oxímoron, fet que duen amb dignitat.

Converses amb la hidra

Els Sonotone originals, la hidra de quatre caps, va tocar durant quatre anys fins que van ficar seny. Ara, després d’uns anys inactius, en un rampell inconscient, han tornat als hàbits dels assajos i les actuacions. Ja van participar en la celebració del 100 Cansongs al bar Foment de Sant Martí de Maldà (18 d’octubre de 2014) Com a Destil·lats JF van aparèixer per primer cop al concert de cal Marina, a l’antic cinema d’Anglesola (11 de juliol de 2015), que es va enregistrar en directe i va quedar plasmat en el disc No tinc epitafi, del que hem extret com a mostra aquest El dimoni medita, que avui encapçala aquest lliurament.

Això és lo que més o menys lo que se sap dels Sonotone /Destil·lats JF. A partir d’aquí és quan un servidor, amb la voluntat de fer un reportatge que il·lustri aquesta entrada, es fica en camisa d’onze vares. Per trencar el gel vaig passar per e-mail un breu i bàsic formulari on demanava als quatre caps pels inicis del grup, les seves aficions musicals, etc. De fet el vaig passar al Joan Francesc, i aquest o va reenviar a la resta de component. De seguida vaig veure que cada membre tenia el seu propi tempo, la seva pròpia sinergia. El Joan Francesc em va contestar un parell de dies després, per correu electrònic. El JF, modest i patidor de mena, es mostra curós en temes més generals. Pel que fa a les qüestions més intimes s’hi llança amb entusiasme. “Bob Dylan” afirma amb rotunditat després d’un llarg reguitzell de músics. “Només tenia 12 0 13 anys quan vaig començar a llegir les seves lletres traduïdes i va ser una experiència que em va girar el cervell. En aquella edat, aquella època i aquell entorn, les lletres de Dylan et feien obrir la ment, desafiaven totes les veritats que tenies interioritzades i t’ho feien questionar tot. Recordo que escoltava el disc The Freewheelin i seguia les lletres mentre ell cantava. Potser per culpa d’allò ara sóc un desgraciat en lloc d’un banquer…”

Al cap d’uns dies el Miquel Gaya em va trucar per quedar i respondre al qüestionari de viva veu, amb cerveses pel mig. Així ho vam fer. Vam quedar una tarda a cal Marina. Després de les salutacions pertinents amb l’Anna vam anar al gra. El seu aspecte rude contrasta amb la seva parla pausada i assenyada. Quan fa una estona que te l’escoltes et sembla que estàs davant d’un xaman. “escoltant Puente sobre aguas turbulentas, en un cassette de ma germana, vaig prendre consciència de lo què suposava la música” “El pub Look també va ser un lloc important. Allí menjàvem pipes i escoltàvem música”. De tant en tant avía alguna sentència “la gent canvia de colla als 15 anys…”

Va ser al cap de poc que Sant Francesc de Sales comença a fer de les seves. Un còlic nefrític em deixa fulminat i em duu a Urgència de l’Arnau. Del ronyó sortia una pedra rodant que em feia la punyeta una bona temporada. A casa de baixa, fent repòs.

 En aquest procés el Joan Romeu m’arriba muntat en una moto i em duu un foli imprès. Hi ha redactat, resumit, tot el seu periple musical. L’escrit destil·la passió. “Recordo alguns moments concrets on la música va començar a posar-me la pell de gallina. El primer, escoltar Ronda matinal, aquell programa de ràdio que a finals dels 70 escoltava prenent un bas de llet amb galetes maria, i el cul estret per no saber-me bé la lliçó”. Recorda especialment un tema “Logical song, de Supertramp”. La seva llista també és extensa. També destaca un nom. “Creedence Clearwater Revival” Afirma que va rebre “una enorme influència de la discografia vinílica que les meves cosines de Cardona posseïen. Cardona, poble de la meva mare, on hi passava els estius sencers. Ens banyavem al riu, i les meves cosines, més grans que jo, em portaven als guateques que organitzaven en esgolfes de cases centenàries”. A Mollerussa també tenia on trobar els seus referents. “El Look era la meva segona casa. Allà vaig ampliar el radi d’acció, aplicant l’orella…”

Quedo amb el Magí a cal Marina. Ara, a part de la música, amb el Magí també compartim un tema d’àrids. Mentre ell els destria per elaborar formigons jo els vaig desfent a base d’infusions. Prèvia salutació de l’Anna, el Magí i jo ens trobem entaulats a cal Marina amb un parell de birres i unes patates, que sempre presten. El Magí em comença ha explicar els seus orígens musicals. De ben petit ja va mamar música a casa. “El meu pare era membre dels Dandy’s, un quartet de guitarres i llaüts. Feien versions de boleros entre els anys 1954-1960. En aquella època tocaven molt a Ràdio Tàrrega”. Parla dels inicis amb el Joan Francesc (tots dos són de Miralcamp) i com de ben jovenets quedaven per rascar les guitarres. Així com el Magí és una bèstia escènica, toca el que sigui, ja sigui una rumba com un tema pop. En canvi el Joan Francesc té més inquietuds de cantautor “M’agradava escriure des de ben petit (ens recorda el JF al seu email) La meva tieta em va regalar una guitarra amb la que al principi només jugava. Després em van apuntar a unes classes, però ens ensenyaven cançons tradicionals i jo estava impacient per aprendre a tocar temes de Dylan, blues i altres coses i a partir d’aquí vaig anar fent d’oïda”. De seguida me’n adono que el Magí té un llarg periple musical a les seves espatlles. “Vam participar a la Mostra de cançó, al 80 i escaig, amb el Joan Francesc. Jo vaig formar part dels Sugars (Miralcamp), que fèiem música de ball. Vaig tocar al grup Elixir, amb el David Espina, que després va derivar en Artur Killer i el Predicador. Sóc membre de Trifàsic. Col·laboro amb els PJ4…” Malgrat l’interès del tema em costa concentram i les paraules del Magí se m’escapen com fum. Tot i que fa calor i el Magí s’explica amb passió, no justifica la suor que tinc. Tinc calfreds, em venen nàusees i començo a sentir un dolor intents al costat. La pedra torna a fer de les seves. El Magí, que ja té experiència en àrids, em dispensa. El deixo amb la paraula a la boca i la cervesa a mig aire. El pitjor és que no he tastat ni una patata. Mala senyal.

Refet d’aquesta segona sotragada, tenint els dos xicots de Miralcamp situats, ressegueixo les primeres passes dels altres dos caps, el Miquel Gaya i el Joan Romeu. Amb 12 anys el Joan Francesc i el Miquel coincideixen en unes jornades de convivència a Sant Martí de Sesgueioles. El Miquel hagués anat a jugar a bàsquet si no fos per una torticolis que el fa desistir. En un lloc fresc, a l’ombra, troba al Joan Francesc sol, tocant la guitarra. A partir d’aquell dia neix l’amistat. “Agafava l’Orbea de ma mare, i cap a Miralcamp!” explica el Miquel. A Mollerussa era una rara avis, a Miralcamp és el rei del cotarro. Per la seva banda el Joan Romeu feia els seus progressos. “Durant l’any 1982 vaig començar a picar amb uns llistons damunt els coixins del llit. Quina passió! Posava una cinta de cassette en un aparell monofònic i seguia les músiques percudint enèrgicament amb insistència. Vaig poder tocar amb els millors! Naturalment sempre amagat de l’autoritat paterna, que considerava que allò era una quimera (i tenia raó…)” La cosa no s’atura… “Al cap d’un parell d’anys de rebentar coixins i flaçades el Miquel Gaya em va deixar una vella bateria que estava en el pati de no sé qui, per allí tirada. I vaig començar a flipar en colors”.

Tot just deixo l’episodi de la meva pedra endarrere, les meves ínfules de periodista reben una nova batzegada. Encara no havia escrit ni una ratlla d’aquesta crònica quan un abscés al coll em duu a ingressar a l’Arnau. Primer tants sols un dia. Després, en segones núpcies, tota una setmana a dieta líquida i còctels d’antibiòtics en vena. Males llengües no s’acaben de creure aquesta versió i afirmen, de forma viperina, que en realitat tot és un muntatge per ocultar la veritat: un pla per aprimar-me i sortir-ne axurat. Resignat a la rumorologia i a romandre reclòs a l’Arnau, faig anar els meus contactes per nodrim de les eines adients per poder redactar aquesta crònica. Ordinador portàtil, cables, mòbil convenienment configurat per fer de wifi, apunts, notes, llibres, agendes… Me les prometia molt felices, doncs allà on m’instal·len, més que una habitació sembla una suite de gran i espaiosa que és. I més al cap d’un dia, que el company d’habitació li donen l’alta i em queda la suite tota per mi sol. L’Enric Valls en pot donar fer. Ens vam escarxofar al mig d’aquella plaça i vam veure plegats El gran dictat i com aquell xicot tant espavilat s’enduia el pot. Vaig tindre goig sense alegria. Encara no ‘havia arribat la maquinària que em van canviar de la suite a l’habitació més petita de l’Arnau. Allí no prestava treballar. Tant sols un dia vaig desplegar tot l’arsenal, segurament un en que es deurien passat de dosi. I quan ho vaig tindre tot desplegat vaig tindre visites (sempre d’agrair) i ja no vaig fotre ni brot. Segur que el bo de Sant Francesc de Sales rondava pels passadissos d’aquella planta vetllant pels malalts.

El Joan Romeu continua escrivint… “Al cap d’un temps de tocar en privat va arribar el primer grup, On The Raros. Raros, raros, de collons!” I arribem al moment culminant… “Afortunadament, després d’algunes derives funestes, el miracle va aparèixer en forma de passió desfermada… eren ells, Los Sonotones!”

Segons el Joan Francesc “el més important no són les cançons sinó les persones amb les qui toco. Ja fa anys que toquem bàsicament els Sonotone, en Magí, en Miquel, en Joan i jo. Som amics de fa anys i hi ha un bon rotllo que és el que resulta terapèutic”. El Miquel afegeix…”lo millor de tot són els assajos. Tenim la sort que mos tenim”. El Magí ho remataria amb qualsevol tema portat al terreny de la rumba. Si no se li treu la guitarra dels dits tocaria tota la nit…   

Ara, al caps dels anys, aquests quatre amics s’han tornat a retrobar per tocar plegats, conformant aquesta hidra de 4 caps que a vegades en té 5 i altres 7, com mana la mitologia.

Ja fora de l’Arnau, superades totes les afeccions, he anat a ficar un ciri a Sant Francesc de Sales. Donats els perills que comporta aquest ofici, miro de fer amb el material que tinc. I ha sortit això.

Anuncis

145 “That’s the Way It Goes”

(V. Veasey)black-merda-black-merda-funky-delicacies-0003

Black Merda

Black Merda

1970

 

Noms estrafolaris.

La intenció del Cansongs no és sorprendre (encara que a més d’un a vegades l’espanti), sinó més aviat el contrari. Vol ser un brollador mans de música atemporal. Un flux seré i més o menys periòdic d’un seguit de cançons i temes musicals que a un servidor li hagin resultat importants, o que al llarg del temps l’hagin distret, encuriosit o, en el millor del cas, li hagin despertat qualsevol mena d’emocions, que al cap i a la fi és del què es tracta.

Aquest cop però, i sense que serveixi de precedent, sí que vull traurem un as de la mànega amb un grup fins ara desconegut per mi i que, m’ha cridat l’atenció el seu nom estrafolari. Estrafolari, un adjectiu molt del gust del meu tiet Josep M. De tall clàssic, diguem-ne, però molt suau i políticament correcte donat el cas, doncs s’ha de tindre collons per anomenar-se Black Merda. Després del primer sotrac, més en fred, penses que la cosa és limita a un simple problema fonètic. Ves a saber què significa Merda en anglés, segurament res a veure amb temes escatològics que tant gràficament representa aquesta paraula en el nostre estimat idioma. He de remetrem a erudits ja que he buscat per la xarxa i no he pogut trobar cap coincidència d’aquesta paraula en la llengua de Shakespeare. Ves a saber si algun d’aquests xicots negres (negres com el carbó) de Detroit no van tindre algun avantpassat de la Segarra, posem pel cas, o de la Selva (més adient), que va intercanviar fluïts amb algú de (l’altra) selva (de selva a selva i negre perquè em toca…) Algun d’aquests xicots  negres de Detroit merda igual era l’expressió que de tant en tant més s’escoltava a casa seva quan l’avi, envoltat de canalla negra, malhumorat, recordava amb resignació el seu rampell de joventut, igual… bé, deixem-ho aquí, que sinó no arribo a temps. Perquè la principal raó d’aquest lliurament “estrafolari” vindria a ser una picada d’ullet al Joan Francesc, als membres de Sonotone, i a tots els músics, tècnics i altra gent de la faràndula que demà celebraran un concert únic i que promet (adjunto cartell no oficial i alternatiu) Un dia ja dedicarem un Cansongs com cal als noms estrafolaris de grups, que en hi han per donar i per vendre.

Imprimir

Ara doncs, i acabo, dir que aquest escrit està fet a saco, a la manera d’escriptura automàtica, gairebé enriquiana (per Enric Valls), tal com raja. Amb vuits i nous i cartes que no lliguen. Com un solo de guitarra desbocat, desolfat, que es llança a l’abisme sense xarxa. Únicament enviar molts ànims a tota aquesta gent que demà es deixarà la pell dalt l’escenari. Molta merda!

109 “The Gost In You”

(Richard Butler / Tim Butler)Psychedelic-Furs-Mirror-Moves-519052

The Psychedelic Furs

Mirror Moves

1984

 

Sophie Calle al bar Foment

Avui en dia, un optimista és un beneit o bé un impostor

Jaume Vicens

 

Mr Cansongs

El passat dissabte 18 d’octubre vam celebrar al bar Foment de Sant Martí de Maldà els 100 primers cansongs. El dia ja va començar amb un gest premonitori. Jo no sóc de pesar-me, però aquell dia, a instàncies de la meva mare per verificar l’estat de les piles, em vaig ficar a sobre de la bàscula digital que tenim a casa. Va marca la xifra rodona dels 100 Kgs. Després del primer ensurt i de quedar-me garratibat, la cosa es va alleugerir. Només en un moment ja es va perdre un digit. 99. Em va treure un pes de sobre. Aquell havia de ser un dia especial i fins i tot la bàscula em feia còmplices picades d’ullet.

Al vespre el Foment presentava un aspecte immillorable, ple d’amics, seguidors i aficionats a la música disposat a passar-s’ho bé. I els Sonotone amb tot l’arsenal a punt per tocar. L’èxit estava assegurat. Hem d’agrair al Josep M. Oliva, veritable mentor d’aquest blog, que vingués de Manresa expressament per l’ocasió. Ens va brindar, jo diria que en una classe magistral i memorable, la important presència de la música en les nostres vides, i ens va demostrar, fen-nos cantar a tota la parròquia (em va deixar parat. Com entona aquest home…) que (són paraules seves) ens uneixen més les cançons que els himnes.

Acte seguit es va donar veu als lectors (“al soci”, que dirien a can Barça), sobretot a aquells que habitualment fan comentaris, ja siguin de pensament, paraula, obra o omissió, que tots són vàlids encara que els que arriben a través del blog són els que s’agraeixen més, o els que es a fan peu dret, al carrer, que també. L’Enric Valls i el Miquel Torres, en representació de tots i sent ells força prolífics, van exposar el que vam anomenar ad libitum, o el que vindria a ser un comentari a quatre mans, en viu i en directe (que sigui lo que Déu vulgui…), que no és gens fàcil. I se’n van sortir prou bé. Entre altres qüestions cadascú va apuntar dues qüestions en principi contradictòries, o poc coincidents, però que un cop haver-hi reflexionat penso que són ben bé complementaries. L’Enric va inserir en el caràcter atemporal (mitjanament regulat) en els lliuraments de les entrades. Aquestes poden arribar qualsevol dia de la setmana i a qualsevol hora del dia. El Miquel, en un visió des de un punt més antropològic, va destacar precisament la temporalitat dels continguts i el seu fixament en una època molt determinada en el temps. El context i els fets que hi apareixen pertanyen a una generació determinada. Les històries que aquí es narren els nostres pares segurament no les entenen o no els transcendeixen, i els nostres fills no les han viscut. La vida és com un joc pel que vas avançant de casella en casella (el pont, el pou, la mort… compte amb els daus…) Cada generació es troba en una casella, aïllades les unes de les altres, sense possibilitat d’entesa. Sols ocupem la casella següent quan l’anterior generació ja l’ha abandonat. Però el joc muta constantment. Sols es mantenen igual les caselles clàssiques (el pont, el pou, la mort… i els daus, sempre igual de capritxosos…) i la casella ja no és la mateixa.

Per tancar la part dels parlaments va estar dedicada als personatges del blog i que són el veritable fet diferencial del Cansongs. I es van mostrar amb la projecció de Mr Raons & Mr Cansongs, curtmetratge on es mostren els atrafegaments i tribulacions de tots els personatges que pul·lulen per aquí i el seu univers. Podeu veure la versió complerta i definitiva en aquest enllaç

Un altre aspecte important del blog i que amb el neguit del moment ens vam descuidar d’esmentar, són les traduccions que fa el Daniel Giribet de les lletres de les cançons. A banda de tenir gairebé sempre un caire lliure i creatiu, en molts dels casos és el primer cop que es publiquen en català.

A després va arribar la música. Els Sonotone in person. Patien però, una manca sensible. Els hi mancava el 50 % de la secció rítmica (si parlem a la manera del tio Julián, que exclamava un dia, tot preocupat, que si “se le habian muerto el 50 % de las gallinas”, quan sols en tenia dues) Baixa ben suplerta a última hora pel Jaume Costa, bateria contundent i amb un deix soulero que ni t’explico. De la mà de Sonotone, que van anar desgranant clàssics dels 70 i temes propis, el Foment va salpar convertit en un vaixell solcant enmig d’una tempesta sònica. Descàrregues elèctriques. Decibels fulgurants. A proa aguantaven ferms, estoics, contra vent i marea la plana major del Grup de Recerques. El sector dur. El Guido, com si d’un capità Ahab es tractés, flanquejat per la Teresa i la Josefina (permanents al vent), tots tres desafiant els baffles que escopien tallants notes de pur rock & roll.

A coberta la tripulació restava confiada i temerària els sotracs de les onades. A baix, a la bodega, el personal del Foment anava axicant cervesa i altres líquids per mirar de reflotar la nau. En aquest aspecte la parròquia i, sobretot els músics ajudaven tant com pudien. Mr Pesquises va trobar la canya massa forta i es va passar al whisky. Junt amb l’Enric Valls, un a cada punta de barra, aprofiten els va i véns de les onades per passar-se (ara tu, ara jo) i polir-se mano a mano una ampolla de Glenrothes. Al davall del pal major, que amb prou feines aguanta les embranzides, el Canyelles dempeus just al vell mig de l’eslora, barba bifurcada pel vent, mirant de mantenir l’equilibri mentre pèndul en mà recercava punts tel·lúrics. Durant la vetllada la Dominika-N ha adoptat diverses formes (tant poden ser humanes com d’objectes). En una de les poques que hem pogut comptabilitzar, va aprofitar que l’Anna de cal Marina va sortit a fumar per suplantar-la i flirtejar amb el Josep M Oliva per fer-se’n amiga i així rebre periòdicament per mail el seu Àlbum de cançons. I així fins que els Sonotone es va marcar una magnífica versió de The Ballroom Blitz, tema emblemàtic i molt estimat per per una determinada generació d’Anglesola. El concert elèctric es va tanca amb tema propi, Mr Jekyll & Mr Hyde, en una versió esparverant i contundent

Et passes a la barra
fotent-nos la tabarra
i parles l’esperanto
però una mica de canto

Fas de cada pub
el teu laboratori
i vas alternant
infern i purgatori

Després d’aquesta sotragada final la tempesta va amainar. Va arribar la part desendollada. El Magí si troba com a peix en el aigua. Amb la mar calmada es va permetre una capbussades (El último de la fila, Sabina…) amb la col·laboració d’un espontani músic local. El Joan Francesc, acústica en mà, va arremetre amb un grapat de temes. Entre ells dues peces molt cansongnianes. El T’he conegut sempre igual, del Raimon, connexió Tennessee. I una apasionada Locomotive Breath, de Jethro Tull. Tremenda. Mentrestant, el Miquel i el Jaume intercanviaven papers i instruments.

I així, mansament, es va acabar la vetllada. La tripulació havia anat abandonant la nau. Alguns havien saltat per la borda. El Guido Gandalf va marxar caminant sobre les aigües.

 

Mr Raons

Mr Cansongs és un idealista. Un idealista i un il·lús. Si a l’acte que es va fer l’altre dia al Foment només haguéssim convidat als seguidors del blog, com volia ell, la cosa no hauria passat de l’anècdota. En canvi, de la manera que es va acabar fent, a banda de la gent del blog hi havien també els incondicionals dels Sonotone. Hi havia gent del Grup de Recerques. Hi havien els aficionats de Sant Martí. I també hi havia la gent que va a fer un beure al Foment o els encuriosits que hi van anar a treure el cap. Fet i dit un centenar de persones, la majoria d’una franja d’edat determinada. Els de la nostra generació. Els que vam pujar escoltant la música dels 70. Que vam passar mitja joventut fent vida dins els cotxes (sexe, mentides i cintes de casset) Per lo tant, aquesta festa haurà estat important per a Sant Martí, i es recordarà per sempre.

Mr Pesquises

Aquella nit el bar Foment estava més ambientat de lo habitual. Ja a fora, em vaig topar amb el sector fumador emparats per la bonança d’una nit suau i la remor esmorteïda de la música. A dins estava força ambientat. Em vaig fer pas entre la multitud fins arribar a la barra. Amb poca cosa en vaig tenir prou per saber que la cervesa era el que requeria l’ocasió per passar desapercebut. Mentre em servien vaig fer una ràpida ullada al local. El primer que em va cridar l’atenció va ser un paio vestit de negre, amb barba prominent que em va fer dubtar si ell o jo qui s’havia equivocat de local. La pinta d’aquell personatge era més pròpia d’un concert dels ZZ Top o d’un congrés d’esoterisme a Barberà de la Conca. La canya era massa forta i després de la primera glopada vaig decidir passar-me al whisky. Vaig aprofitar que n’hi havia un que anava del mateix pal per apuntar-m’hi i, com que el veia eufòric, aprofitar l’ocasió per si s’estirava. No va picar.

Vaig buscar amb la mirada al paio de negre amb barba prominent i em va dur fins aquell paio que anomenen Mr Raons. Estaven asseguts a la mateixa taula amb dues gacgís. Segur que alguna en tramaven. No són aigua clara. I més enllà hi havia l’altre. El tal Mr Cansongs. Fingia normalitat però se del cert que algun assumpte fosc duu entre mans. Fa dies que el vigilo i porta una vida nocturna que no té res de normal. Unes ties es van apropar a la barra i vaig fer-me el xulo. Un altre!, vaig dir, alçant el got buit cridant l’atenció del cambrer. Doble, naturalment. Durant una bona estona, entre cançó i cançó, entre whisky i whisky, alternant cambrer, sempre fent el gesto però fent-me l’Eric Clapton (manolenta) vaig anar vigilant les maniobres d’aquells dos sujetos. La gent, incauta, riu i s’ho passa bé aliena a la realitat, a espatlles de les conspiracions macabres i al perill que corren.

El bon jugador de poker sap quan és el moment de retirar-se. Així ho vaig fer jo, saben que res més de net en trauria aquella nit, quan tocaven aquella del Jaleo en el salón de baile, vaig aprofitar per escabullir-me fent un simpa. El fons justifica els medis. L’elegància està en les formes. Com que la maniobra va ser ràpida i no la vaig poder assaborir del tot, uns carrers i retranquejos més enllà vaig fer un calvo.

 

Uns seguidors

Tant de temps llegint sobre el Foment i totes les histories que hi han passat i avui hem descobert el veritable Foment tal i com és en realitat. No ens ho imaginem així. A partir d’ara ja no el podrem imaginar d’altra manera.

The Psychedelic Furs va ser un grup de l’anomenat post-punk que va brillar amb llum pròpia durant la dècada dels 80. Podem disfrutar d’aquest preciós tema en triple versió. La de l’àlbum, la que va oferir el grup al llegendari programa La edad de oro, i encara una tercera versió, també en directe, molt més recent, en petit format acústic.

108 “Stone Cold”

(Jimmy Barnes)Jimmy Barnes

JIMMY BARNES

“30:30 Hindsight

2014

 

 

 

100 cansongs-cartell-2Celebració dels 100 Cansongs

Aquest proper dissabte, el 18 d’octubre, al bar Foment de Sant Martí de Maldà, tindrà lloc un acte de celebració dels primers 100 Cansongs. Els seguidors habituals a aquest blog segur que ja n’éreu sabedors d’aquest fet, sobretot els més propers, ja sigui per converses prèvies o bé per que col·laboren directament en els preparatius de l’esdeveniment. Altres s’han assabentat pel cartell que venim publicant fa un parell de setmanes al mateix cos de pàgina del blog. Comentaris assenyats però, han manifestat que el cartell no deixava del tot clar de què anava la cosa i que seria convenient una explicació més clara i consisa. És el que passo a fer, en quatre ratlles, en aquesta entrada d’avui.

Fa uns mesos, davant l’eventual, engrescadora i el més que probable assoliment dels 100 lliuraments del Cansongs, es va contemplar la possibil·litat de celebrar aquesta fita junt amb tota la gent que setmana darrera setmana ha seguit fidelment les evolucions musicals, i els esdevenirs aventurers dels personatges que de tant en tant hi pul·lulen. Finalment, amb l’inestimable ajut de molta gent, i als qui estic profundament agraït, aquest proper dissabte es farà realitat.

El lloc escollir per la celebració és el bar Foment de Sant Martí (local cansongmanià per excel·lència). I el gruix de l’acte serà amb música en directe, com no podia ser d’altra manera. La part musical  anirà a càrrec del grup Sonotone, banda versàtil i de llarg recorregut i que des de fa pocs mesos està vivint una segona joventut. Ens oferiran temes propis i versions de temes del pop, rock, blues, etc. bàsicament dels anys 70. Música per altra banda, que respon molt a l’esperit del Cansongs. Sembla ser que ens oferiran arranjaments d’algunes de les peces aparegudes al blog i que estan preparant expressament per l’ocasió, en estrena mundial absoluta. Fet ben lloable.

Però no sol de música viu l’home. Prèviament al concert hi han previstos una sèrie de parlaments relacionats amb el Cansongs i que els seguidors de tota la vida apreciaran. Per obrir el foc comptarem amb l’inestimable participació del Josep M. Oliva, el veritable inspirador d’aquest blog. Home de ment àgil i llengua afilada. Fins a data d’avui el contingut de la seva intervenció és incert, però de ben segur que ens farà passar una bona estona i ens il·luminarà amb les seves paraules. Seguidament Mr Raons i l’Enric Valls faran una intervenció ad libitum i del tot imprevisible (com es veu fins ara, tot molt ben organitzat…) Per acabar aquest apartat, agafarà la paraula el mateix Mr Cansongs que presentarà el curtmetratge, Mr Raons & Mr Cansongs, també en primícia mundial. Després ja es donarà pas a la música amb els esmentats Sonotone. Cal afegir que l’acte és gratuït i obert a tothom (el vicis van a càrrec de cadascú) Per suposat, hi esteu tots convidats, desitjant que passem plegats una bona vetllada.

Finalment agraïr a tothom la seva col·laboració. Als Sonotone, al Grup de recerques de les Terres de Ponent, al bar Foment, als seguidors, a tots aquells que d’una manera o altra han ajudat a fer-ho possible, sobretot als familiars i amics més propers pel seu recolzament i paciència, per la seva incondicional, discreta, i exemplar tasca humanitària d’aguantar un dia darrere l’altre, a un servidor i les seves neures.

Per ilustrar aquest Cansongs, una descoberta recient: Joe Bonamassa. El tema escollit és del Jimmy Barnes, excel·lent cantant de veu poderosa. Stone Cold és un tema preciós. Ara, l’aportació del Bonamassa és sorprenent. De ben segur farà les delícies de guitarristes, guitarreros, guitar heros, guitar air i altres rareses. La capacitat d’aquest home amb les sis cordes és pasmosa. En aquest tema ja deixa mostres de les seves habilitats. D’una guitarra és capaç extreuren del matís més subtil fins atacar l’instrument amb gran fiereza (al vídeo sembla que hagi de partir el màstil i quedar-se-li als dits…) De ben segur que tornarem a tenir al Joe Bonamassa per aquest blog. De moment disfruteu amb aquest Stone Cold. Per desmelar-se de gust.

I més fato pels amants de la guitarra elèctrica. En aquest enllaç s’hi pot trobar de tot i més www.guitarist.co.uk El bo del Bonamassa hi té penjades lliçons per a iniciats. Tot plegat molt didàctic.</p
http://youtu.be/aAzR40U9SY0

106 “Don’t Give Up on Me”

(Bucky Hoy Lindsey /Carson Whitsett /Dan Penn)Solomon Burke - Dont Give Up On Me

Solomon burke

Don’t Give Up on Me

2002

 

Pedres i fustes

 

Todo necio confunde valor con precio.

Antonio Machado

Encara em sobta, a aquestes alçades, que hi hagi gent que, un cop llegits els llibres, els bescanviï per altres o que directament els vengi. Jo sóc de guardar-ho tot. De tindre l’obra complerta de tal o que qual artista. Tots els exemplars d’una revista, de la primera a la darrera. Jo, que provinc de l’època en que passaven els viatjants per l’escola a oferir-nos enciclopèdies i col·leccions de cromos. Que ens desviviem per aquell cromo impossible de trobar que deixava un espai en blanc dolorós com una puntada al ventre. O per l’absència del disc descatalogat que esgarrava tota una discografia. O el volum absent del prestatge que obre una escletxa negra de dalt baix tant profunda com un forat negre. I suposant que el tenim però l’hem deixat, encara que sigui en bones mans, el sol fet que passi la nit fora de casa ens neguiteja. Com si es tractés d’un fill. Ja no diguem si es perd. Jo provinc de tot això. Que estic orgullós de preservar i ampliar la biblioteca del meu pare. Que vaig acumulant pols actual sobre pols que ja es va generar en temps del meu progenitor. És natural que em sobti, doncs, del que un cop extret lo essencial, es desprèn dels llibres com a purs objectes. Un diari, un cop llegit és un munt de papers deia el Cortázar. I quan un nou lector els veia, aquell munt de papers tornava a ser un diari. I així successivament. I també és natural que aquests, els bescanviadors, es sobtin davant aquest afany, aquesta obstinació malaltissa i absurda d’acumular papers i pols i enredos que sols fan nosa i que encara ens trauran a tots de casa.

Es fa difícil precisar el sentit d’aquesta obstinació possessiva. Pel preu no serà. D’algun especulador, a molt estirar en podríem treure unes monedes. Això ja ve de família. Diuen que el pare del meu pare, el meu padrí, quan veia una pedra aprofitable, s’aturava i la carregava al carro. Era una pràctica força habitual en l’àmbit rural de l’època. El meu pare feia exactament el mateix (sols hem de canviar carro per furgoneta) Fato cap a casa. El meu germà ho porta a la sang. Més encarat al ram de la fusteria. Fusta que veu, fusta que arreplega (a mi, ves per on, em va donar pels discos) En aquest fer hi trobo, diguem-ne, un fons metafísic. Ells no veuen la pedra en si, sinó el futur carrau d’una hipotètica paret. No veuen la fusta sinó un possible plafó, maneg o bestiment. Com que és una pràctica que s’ha anat allargant en el temps, això ens permet avaluar-ne els resultats reals. Algunes d’aquelles pedres han format part d’un mur, han reblert algun fonament, o, simplement (que no és poc), han apuntalat un ametller jove. Cal admetre però, que la majoria de pedres s’han quedat amb això, en pedres, en munts de pedruscalls que han anat traslladant-se d’aquí cap allà fent més nosa que servei. Potencialment utilitzables si atenem al principi aristotèlic pel que van ser recollides, però un racó de pols també, al cap i a la fi. Però no és així la vida de les persones? Unes quantes fites assolides i un bon grapat d’anhels incomplets. Oblidats en un racó, com un munt de pedres plenes de pols.

Per acabar d’il·lustrar aquest tema, narraré l’episodi de l’intent de compra de la trompeta del meu pare. En aquest aspecte cap de la família ha seguit l’estela de músic del meu pare, amb lo qual, la seva trompeta ha passat de ser un instrument que tot sovint sonava per casa a ser un objecte mut i purament nostàlgic. Un bon dia es va presentar a casa un músic que havia tocat amb el meu pare a fer-nos una visita de cortesia i, així com de passada, i a manera de comentari, es va interessar per l’esmentada trompeta. La meva mare li va respondre que sí, que ja ningú la tocava però que la guardàvem com a record. No us la voldríeu vendre pas? va dir l’home. Si no la feu anar potser jo us la podria comprar. No per que per nosaltres té un valor sentimental. Aquesta trompeta ja me la conec, va replicar, i no et pensis que valgui gran cosa. A lo que la meva mare va sentenciar: doncs si no val gran cosa per que la vols? L’home va marxar dissimulant, tot fent-se el músic, i de la trompeta no se’n va parlar mai més.

ATENCIÓ cansongsmaníacs.

El 18-o celebrem els primers 100 Cansongs. Tindrem als Sonotone en desconcert. Estigueu atents als propers lliuraments. Hi haurà alguna que altra primícia mundials. Aquest és el cartell de l’esdeveniment

100 cansongs-cartell-2No perdis la fe en mi

Si no dono la talla, si no estic a l’alçada
Si les teves expectatives en mi no es veuen complertes avui
Sempre hi haurà un demà o un demà per la nit
Aguanta, nena, més tard o més d’hora
Se que ho faré bé.

Si us plau, no perdis la fe en mi
Si us plau, no perdis la fe en mi
Se que és tard,
Que el joc està acabant
Però els meus sentiments, els de veritat
No han canviat
Al meu cor.

Ho sé, sé que estava equivocat, equivocat, equivocat, equivocat, equivocat, equivocat.
M’agradaria compensar-te per l’amor que mai, mai, mai he mostrat.
Simplement no perdis la fe en mi tot el que et dic és cert.

T’ho donaré tot,
Tot el meu amor, Tot el meu amor, Tot el meu amor.
Simplement no perdis la fe en mi
Si us plau, si us plau, si us plau,
Simplement no perdis la fe en mi.

No vull que la perdis
Sé que és tard, però espera,
Si us plau, si us plau, si us plau,
Simplement no perdis la fe en mi.
Promet-m’ho, ho faràs, m’ho prometràs?
Si us plau, no perdis la fe en mi.

Ho podem aconseguir si ho intentem
No em rendiré, resisteix amb mi,
I no perdis la fe en mi, nena.
Oh, nena, nena, si us plau,
Facis el que facis,
Ho aconseguirem, ho aconseguirem
Si us plau, no perdis la fe en mi
Si us plau, si us plau, si us plau,
Promet-m’ho,
No perdis la fe en mi.

Avui tot és gran. Un gran del blues (en tots els aspectes…) Solomon Burke cantant Don’t Give Up on Me, un gran tema. En directe, a més de gran, arrabassada i apassionada versió.


102 “Insurrección”

(Manolo Gracía / Quimi Portet)enemigos de lo ajeno

El Último de la fila

“Enemigos de lo ajeno”

1986

 

 

Prediccions

 

Seré breu. Com en el lliurament anterior insisteixo en la idea d’adequar el contingut dels escrits a l’època estiuenca en la que estem i intentar de fer una entrada curta, lleugera i de digestió fàcil. I que la música sigui la veritable protagonista. Al lliurament anterior no ho vaig aconseguir. Veurem que passa en aquest.

Queda molt bé començar un escrit amb una predicció. I millor si es contundent i dona la impressió de que un té un rumb traçat. Que té molt clar un objectiu. Cosa que, ara mateix no en tinc ni punyetera idea, valgui la franquesa.

És lo que té no revisar els textos. Lo seu seria, un cop haver-se esplaiat amb Redacció i  Cal·ligrafia, que passin les senyores Gramàtica i Suprimir.Tornar als primers paràgrafs i fer-los desaparèixer, de la mateixa manera que l’assassí torna al lloc del crim per destruir pistes, o els cowboys, en aquelles entranyables pelis de l’oeste de dissabte a la tarda, despistant als astuts indis lligant una botxa darrere del cavall i esborrant el rastre al seu pas.

A l’estiu un baixa la guàrdia i li fa mandra excedir-se en segons que (la peresa és la mare de la pobresa sempre em recorda ma mare…) Suposo que la mandra que els hi pot fer als seguidors d’aquest blog i que molts d’ells el llegeixen en una tablet o en una pantalla de mòbil. Això permet que aquest esgotat lector, refent-se del desassossec de la vida quotidiana estirat sobre la sorra de la platja o caminant enmig de la Selva Negra, li arribi el senyal auditiu anunciant el nou lliurament del Cansongs i, cosa molt humana i natural, li faci mandra ficar-s’hi. Un altre cas seria el d’aquells que el reben a l’ordinador però que no fa cap plan (l’ordinador) doncs el personal han marxat de vacances i ha desconectat del tot (fins i tot han baixat els ploms). Podríem dir que han fet un unplugged… Per això cap senyal arriba en aquell ordinador ni en aquella casa per uns dies deshabitada, les estances en penombra i en silenci. Penombra i silenci només trencats per la xaranga i correfocs de torn, que fan que la llum de la pólvora es coli per les escletxes dels finestrons projectant estranyes i amenaçadores ombres per les parets de les estances, atemorint als propis fantasmes.

 trendesombras3

Tren de sombras, José Luis Guerín (1997)

Bé, sembla ser que lo de les tablets i mòbil anirà en augment, relegant cada cop més als ordinadors a tasques exclusivament professionals. O això sembla ser lo que marquen les estadístiques actuals. Predir el que passarà en un futur és agosarat. I més si tractem temes tecnològics. Els avanços i canvis de tendències es produeixen tant ràpid que sempre hi ha qui et pot tirar-te en cara la teva predicció errònia. Que la vas espifiar del tot, vaja. Lo fàcil és fer prediccions a cinc-cents anys vista, posem pel cas. A personatges com el Nostradamus els hi era senzill fer-se el xulo. Que si passarà això, que si passarà allò. I quan arriba el fet, busca qui t’ha pegat. Arribar Nostradamus al bar, absolutament abarrotat i proclamar mentre tothom se l’escolta (Nostradamus era metge, amb lo que ja disposava d’un cert respecte), que “l’any 1999 s’acabarà el món”.  El doctor aplaca les riallades afirmant, sense tremolar-li el pols, que “serà al setè mes” (al juliol en cristià, però lo del “setè mes” queda més contundent. Fa més de profecia) tot demanant un ronda pel personal. En mig del xiuxiueig general s’alcen veus de protestes i retrets, incrèduls que gosen contradir les paraules del mestre. “Serà un divendres a la tarda”afirma el mestre aplacant les veus descregudes i empenyent-les cap als racons més ombrívols del local. Es fa el silenci. Sols queda un insensat en peu i que Nostradamus abat amb una una estocada precisa i mortal: “a un quart i mig de sis”. Davant l’oh d’estupor general el nostre malastruc personatge anuncia el convit a “una altra ronda” i al local hi esclata l’apocalipsi.

En vindran més de rondes, i en un moment donat, amb la parròquia entregada a especular amb els detalls del fatal desenllaç, Nostradamus aprofita per desaparèixer sense pagar. Passats els dies a algú o altre li carregaran el mort. Ningú gosarà a reclamar el deute al metge. Ja sabem que la figura del metge és perillosa. De fet el poder sempre ha estat perillós.

Bé, ara que això sembla que s’ha acabat qualsevol torna a dalt a verificar que coi hi ha escrit. Suposo que és la mandra que produeix l’estiu. Em sembla que deia que seria breu. Un cop més crec que no ho he aconseguit. Potser els escrits curts i lleugers vindran amb retard, com la calor d’aquest estiu. Però no fem prediccions, ni que siguin del temps. Ja sabem que els errors te’ls poden tirar en cara.

Pel que fa a la música, aquest cop sí que tenim un repertori interessant. “Insurrección”, el magnífic tema de El Último de la Fila en la versió d’estudi. Després, una versió acústica i intimista interpretada per un músic del terme. De Miralcamp més concretament. Es tracta del Magí Prats, segons el Joan Francesc (amic comú, company, conscient del perill…) i cito textualment del whatsapp que m’ha passat, es tracta d’un músic versàtil i eclèctic. Ha tocat amb Trifàsic, Sonotone, Elixir… actiu en totes kes iniciativedms culturals i festives del poble (miralcamp activat, club de lectura…, Des de jovenet interessat en ka música, son pare ja tocava… Vaig veure al Magí fer aquest mateix tema al pub Look, ja fa uns quants anys i penso que se la fet molt seu. El té molt interioritzat.

A raó d’aquesta iniciativa he pensat que seria bo de convidar a tots aquells músics de les nostres contrades per tal de interpretar una versió d’un tema plantejat en aquest blog. No se com es pot veure la proposta però penso que pel qui és músic de veritat pot arribar a ser un repte temptadora. El guant està llençat.