Los minutos que median desde que se oculta el sol hasta que las sombras de la noche empiezan a expandirse por el aire son los que aprovecho para disipar las imágenes de lo que ha ocurrido a lo largo de la jornada, que siempre transcurre en el universo de papel en el que escribo por encargo de otros. Sólo cuando salgo de él y accedo al mundo real cobro conciencia de la profunda soledad en la que vivo.
Siempre supe que volvería a verte, Aurora Lee
Eduardo Lago
L’altre dia un seguidor del blog, com aquell que no vol, va i em diu: fa dies que al blog no surten ni Mr Cansongs i Mr Raons. I tampoc el Pesquises. Els trobo a faltar. Naturalment aquesta afirmació, gairebé una declaració d’amor, em va commoure. Només arribar a casa vam confrontar agendes amb els misters. Res a fer. Estaven massa atapeïdes com per fer-hi un forat. Em va doldre no poder-lo complaure al fidel seguidor. Caldria fer alguna cosa. Vaig pensar que al menys estaria bé treure el cap allà on fos que estiguessin enfeinejant els nostres ocupadíssims personatges i, a manera de primícia, oferir informació de primera mà al nostres soferts lectors.
A través de les vidrieres guaito l’interior del Foment. Observo a Mr Raons com pren cafè sol tot sol. Fa dies que no coincideixen amb Mr Cansongs i s’ha de donar les raons tot sol. Apura el cafè per marxar tot seguit escopetejat. Abans però li ha donat temps de fer un cop d’ull a La contra. Marxa carregat de raó complagut amb alguna frase que deixarà pòsit.
A Mr Cansongs el trobem atabalat a les graus del celler amunt i avall carregat de traves, claus, cadenes i candaus. Les tasques de contenció es veuen interrompudes per cartes certificades amb requeriments i citacions. Els advocats dels músics del celler no paren de turmentar-lo. Va de cul, el pobre. I és que no en hi ha per menys. Té mala peça al teler. Està per construir una mena de caixa gran per ficar-se ell a dins. Aprofitar traves i claus per segellar-la. I cadenes i candaus per fer un símil de Houdini però a la inversa (a veure qui té collons de treure’m?) El pla contempla la immersió de la caixa dins el pantano de La Plana. Nota: durant les nits d’insomni redactar instruccions detallades al respecte.
En quan a Mr Pesquises costa més de localitzar. Pel carrer del Calvari no se’l veu ni en pampa ni pols. Assumptes tèrbols l’han dut a la part sud del poble. De lo poc que ha transcendit hem pogut saber que es tracta d’un affaire de creus i torrons. A més, s’ha de desempallegar del Prims i el vil xantatge al que el té sotmès. Cada dia que passa l’apreta més. Pobre detectiu, ja és de plànyer. Buits i nous i cartes que no lliguen. No podem donar més detalls per respecte al secret de sumari.
Bé, les coses estan així(i així us les hem explicat…) Esperem haver parat el cop.
CocoRosie està format per aquestes dues germanes que van créixer per separat, cadascuna en un lloc diferent dels Estats Units. Va ser de més grans quan es van trobar a París per crear aquest singular duet multiinstrumentistes que barreja diferents músiques d’una manera entremaliada. Dues versions en directe de Fairy Paradise. La primera, amb subtítols de la lletra en castellà. La segona, especiada amb guarnició hindú.
(Colin Greenwood / Ed O’Brien / Jonny Greenwood / Philip Selway / Thom Yorke)
Radiohead
“OK Computer”
1997
Silenci
Mals temps per la lírica. El pacient i sofert seguidor d’aquest blog ja deu haver perdut la fe. A mitjanit, en la foscor, rebre aquell senyal inequívoc que anuncia un nou Cansongs deu ser confortable. I ara no arriba. Avui, al carrer del Calvari he aprofitant la lluna plena per albirar a Mr Pesquises. Ni rastre del detectiu. Tampoc del piano al bar Foment. Fa mesos que Mr Raons i Mr Cansongs no es troben per fer un cafè i arreglar el món. Al celler, darrerra la porta, temes musicals, nous i vells i de tota mena, s’apilen a les escales sense que ningú respongui a les súpliques de llibertat. El silenci també és música. Això sí, sempre que vagi seguit o precedit per alguna que altra nota. El silenci per si sol és el no-res.
Ja que es tracta de mantindre les constants vitals del blog aposto per cavall guanyador. Al menys que en lo musical no decaigui. En el seu debut Radiohead es va trobar amb un hit aclaparador amb Creep.
Aquests èxits prematurs poden enfonsar una banda. Al menys fer trontollar la seva carrera. La banda d’Abingdon (Anglaterra) va saber trampejar aquest sotrac tirant pel dret. Estava clar que Thom Yorke i cia no es conformaven sent un grup de rock de tants. Amb OK Computer, el seu tercer treball, Radiohead incorpora l’electrònica a la seva música i aconsegueix un àlbum important dins el panorama de la música popular. Valent, imaginatiu, innovador, amb un resultat gèlid i emotiu alhora. Rock adult que dia el bon amic i melòman Josep de cal Ferro. OK Computer segueix sent rock & roll però també és alguna cosa més.
-Però, ¿no es muy oscuro el sótano? -La verdad no penetra en un entendimiento rebelde. Si todos los lugares de la tierra están en el Aleph, ahí estarán todas las luminarias, todas las lámparas, todos los veneros de luz.
El Aleph
(Jorge Luis Borges)
El Celler
El dia s’allarga i encara queda una bona estona de claror. La tarda es freda però el sol que penetra pels finestrals del Foment fa que darrera els vidres es converteixi en un confortable hivernacle de converses. Darrera la barra la mestressa serveix a quatre clients afilerats que entre glop i glop intercanvien sentències. Al fons, com de costum, la partida de botifarra transcorreix amb normalitat tret d’un moment en que un jugador carregat de raó ha esbroncat al company per no anar a bastos. I personal escampat per les taules, entre ells Mr. Raons que apura el cafè mentre llegeix La contra. Al seu costat, en una cadira, la gata fa becaines mentre el seu fillol no deixa d’emprenyar-la jugant amb la cua. De sobte una figura enfosqueix la vidriera de la porta. És Mr. Cansongs que a través de la vidriera ha albirat a Mr. Raons. Aquest, atent, s’aixeca per saludar-lo.
– Cafè…?
Mr. Cansongs assenteix mentre Mr. Raons fa un gest còmplice a la mestressa. Després dels formalismes, asseguts tots dos davant de sengles cafès, han encetat la conversa.
– He vingut bàsicament a parlar del funcionament del celler. Què hi passa.
– Què hi passa? Algun amotinament?
– M’anirà bé vocalitzar-ho en veu alta davant d’algú tant raonable com tu. M’ajudarà a entendre els seus mecanismes. A lligar caps i de passada treure’m un mal de cap de sobre.
– Crec que això ja m’ho has explicat altres vegades…
– Sí… però de manera fragmentària. Inconnexa. Sols he transmès certes sensacions, però no he racionalitzat mai el seu funcionament. Dóna la sensació que no ho he explicat prou bé… que hi ha quelcom del procés que ha quedat poc definit.
– Sóc tot orelles… espera!! …. demanarem un parell de whisky’s.- Que siguin dos Jacs Daniels… sense gel… caldrà calentar l’assumpto!
– Algun cop hi has estat al celler. M’has ajudat a treure algú de dins. Encara que em sembla que en tenim percepcions diferents. Abans de dir-me res però deixem explicar-me i que buidi el pap.
– Ja veig que vens encebat. Enraona…
– Intentaré explicar-me. No és fàcil. L’origen del celler no te’l sabria dir. Sé que sempre ha estat allí. Que el van construir quan van construir la casa i els coberts. Que com a tots els cellers s’hi guardava el vi…
– Sí, és clar… és un nexe existencial…
– En lo que s’ha transformat ara no sé si és un llegat familiar o el canvi respon a alguna cosa relacionada amb mi.
-Sí, és clar… hi ha una vinculació empàtica…
– Que el que s’hi guarda i envelleix no és vi sinó música. Però no música en el sentit de discoteca. No hi han prestatgeries afilerades plenes de vinils, cassettes i Cd’s. No és això. El que hi han en realitat són els músics.
– Sí, és clar… essències vives…
– Presències reals. Músics que reclamen la meva atenció. Encara que no hi sigui noto com em criden. Com es deleixen per sortir a la llum. Fer-se sentir. El que sembla extraordinari a baix és converteix en factible.
– Sí, és clar… com un bucle temporal… on es materialitza l’essència-la presència-i l’existència…
– Un cop baix els veus pul·lular d’aquí i d’allà. No hi ha distinció entre vius i morts. Tots hi són.
– En la casa del Senyor tots i són convidats… pocs els escollits…
– Un altre aspecte difícil de pair és que no sols hi ha un d’artista. No hi ha un sols Dylan, Ian Anderson, o Janis Joplin. Són varis. Hi ha el Dylan imberbe de The Times They Are a-Changin’. Però també hi ha el Dylan barbut i desgrenyat de Infidels. Hi han els primers U2, militants i reivindicatius. I també els U2 més transgressors d’Achtung baby. Hi ha el Sisa i el Ricardo Solfa. Els germans Gallagher amics i els germans Gallagher enfadats.
– Les lleis de la física també es veuen alterades. Ni el temps ni l’espai es regeixen per les lleis racionals del món tangible. L’arquitectura de l’edifici indica clarament els límits constructius. Un cop dins el celler però, aquests límits van més enllà dels murs. L’espai s’expandeix fins a extrems que encara no he sigut capaç d’arribar.
-Sí, és clar… estem parlant d’una nova dimensió…
– Lo mateix passa amb el temps. Un segon a fora es poden percebre com a hores a dins. L’altre dia, per exemple, quan vaig entrar lligat i tu sostenies l’altre extrem de la corda. El que segons tu van ser mitja dotzena de metres mal comptats, per mi van ser un bon grapat de kilòmetres. El que per tu van transcórrer uns pocs segons, jo ho vaig percebre com una jornada sencera.
– La relativitat d’un forat negre… llàstima que Mr. Spock ens hagi deixat… En aquest cas, ens hauria pogut ajudar a esbrinar els imprecisos límits de la realitat… ja saps que era un home de bones orelles… i lògica vulcaniana…
– Vols un altre whisky?
– Sí.
Mr. Raons torna a fer un gest a la mestressa… Que siguin dos més… sense gel…
– Entenc les raons que per tu això resulti poc racional, per no dir impossible. Tu que has excavat necròpolis d’antigues civilitzacions. Que has descolgat esquelets de persones que en temps remots es van preparar per fer un llarg viatge al més enllà. Que has vist com aquestes calaveres resten allà atònites (que deia el Jesús Moncada), a dos metres sota terra esperant el veritable traspàs. Un traspàs que no arriba i que topa amb el sol dur, fred i sec de la fosa. Tu que has vist en les cavitats dels ulls dels cranis els veritables límits de l’Univers. La foscor impenetrable. La buidor del no-res.
-Sí, és clar… tots som el nostre propi univers… i que a l’igual que aquest univers astronòmic… les nostres forces interiors (poc compreses) interactuen amb els nostres gustos-sensacions-anhels- i es fusionen … amb els nostres desitjos en una espiral de creació…
– Collons… quines raons que em dones. Que porta aquest whisky?
– Solera… és un whisky de 50 anys… macerat en un espai tancat i fosc com el Celler…
El sol s’ha anat enfilant per les parets. El Foment en penombra ha fet d’escenari a les darreres paraules de Mr. Raons i Mr. Cansongs. Els dos han sentit una mena d’esglai al percebre tot de presències escampades al seu voltant. Quan la mestressa ha encès les llums han enfosquit les finestres fent fugir la claror del sol definitivament horitzó enllà. La llum ha revelat tot una cort de musics, instruments i faristols disposats en perfecta i harmoniosa geometria al centre de la sala. Els jugadors de botifarra, els bevedors sentenciosos i tota la resta eren quiets al seus llocs, embadalits. La gata ha desaparegut de la cadira. Ara ella i el seu fillol s’enfilen sobre un dels quatre grans pianos de cua aparellats i cap i cuats. Do-re-mi-fa-sol-la…
– Mr. Cansongs… torna-la a tocar…
Aquest glissando felí ha servit per destensionar l’ambient. Tothom s’ha relaxat i mantingut expectant. En mig d’un respectuós silenci han començat a sonar els primers compassos.
– Music for 18 Musicians. És una peça clàssica d’Steve Reich, compositor nord-americà (ha aclarit de baix en baix Mr. Cansongs) Un dels pioners del minimalisme.
– Ah… 19 si comptem al gat…
– L’Steve Reich és el paio més gran que toca un dels pianos. La resta d’instrumentistes són els Ensemble Modern.
Mr Cansongs no és de convencions socials. Hi han mals dies per deixar de fumar. Aquestes dues asseveracions han confluït avui quan a Mr Cansongs l’han convidat a sopar junt amb una dotzena de comensals. El sopar en si ha transcorregut sense cap anomalia. La cosa s’ha enredat però arribada l’hora de distensió que dispensa l’estómac ple i el reguard al caliu de les converses. On les paraules es barregen amb cafè, tabac i alcohol. Entre els convidats hi ha una xicota d’ulls verds i de bon veure a qui Mr Cansongs ha tirat l’ull, s’han sorprès mútuament creuant un parell de mirades delatores. A qui Mr Cansongs, arribat el moment, intentarà seduir. És en aquest context, que el Josep, que seu a la vora de Mr Cansongs i amb qui comparteix aficions culturals vàries (literàries, cinèfiles, musicals…) que, de cop i volta, li deixa anar aquesta frase: me’n adono que ens fem grans. Habitualment la frase no tindria més trascendència que la de provocar riallades còmplices, ofegades a l’acte per un bon glop de destil·lat. Aquesta vegada però, la frase venia emmarcada entre dos silencis eloqüents, dita amb un to que denotava que aquest cop anava de debò. Sens dubte el va agafar amb la guàrdia baixa. Un crochet directe a l’estómac. L’argumentació del Josep va acabar de rematar la feina. De joves, crec que ara ja ho podem dir així, sempre ens rèiem dels crítics estirats, pedants i primmirats que tiraven per terra (per fer-se els entesos, deien) qualsevol novetat (estan parlant de cinema) I acabaven remetent-se, sense tenir cap més consideració, al cinema clàssic. Pels autors que citaven, com aquell que diu (i això encara els acabava de fer riure més) semblava que el bon cinema sols fos el de l’època del cinema mut, i de retruc, en blanc i negre, clar. Me’n adono (va continuar) que això, ara, ja ho fem nosaltres. Per aquesta regla de tres, qualsevol novetat que em plantegen els meus fills la descarto automàticament. Potser no ens adonem però és així. Això ja va ser com el segon moviment del crochet. Com aquells cops a les pel·lícules de karate on remouen el puny sobre el lloc impactat, causant danys irreparables. En aquest cas era l’estómac de Mr Cansongs, que on aquesta tècnica feia estralls. El sacsejava, trencava estrats, i variava de posició tot allò que fins aquell moment hi reposava en rigorós ordre d’arribada, fent compartir espai aliments que no lliguen massa que diguem.
Mr Cansongs es desempallega com pot d’aquella conversa que en res ajuda a la seva autoestima. Quan intenta refer-se del cop rebut, una xicota amb dots d’observació es val de mètodes psicoanalítics per detecta en ell la condició d’esquerrer. Però no ets autèntic, li deixa anar. Els esquerrers tenen uns trets i un posat característics que tu no tens, sens dubte, fruit de correccions conductuals que antigament s’imposava a les escoles, sentència. Hi han molts casos de gent gran que perd la memòria i de cop i volta fa anar l’esquerra. La família diu, pobre, com a perdut. I no és això. El que passa és que de petit l’havien obligat a fer anar la mà dreta. Quan perden la memòria recobren la seva veritable condició. Però els de casa, és clar, com que sempre l’han vist fer anar la dreta… no ho entenen.
Aquest ha estat un uppercut al mentó. L’ha deixat realment tocat i està contra les cordes. Aprofita que alguns comensals han sortit a fumar (entre ells la noia d’ulls verds) per excusar-se dient que ell habitualment no fuma però que li ve de gust fer un cigarret. Com que habitualment no fuma n’hi agafa un del paquet que té sobre la taula la psicoanalista (per un moment dubta si fer-ho amb l’esquerra o amb la dreta)
Per anar al carrer s’ha de creuar un petit garatge, que està a les fosques. Mr Cansongs obre la porta. Al mig de la foscor la claror que emana de la porta revela les formes metàl·liques i contornejades d’un cotxe que sorteja a les palpentes. En un racó del garatge s’endevinen dos cossos en combat. Dos púgils drets, entrellaçats, recolzats l’un sobre l’altre, que intercanvien cops que semblen voler ser molt forts però que arriben esmorteïts. Són la noia dels ulls verds (que ara els té tancats) i el paio que seia al seu costat. Més que cops, el que en realitat intercanvien són grapejades, mentre encavalquen frenèticament les llengües.
Això ha estat un cop baix. Aquí la ortodòxia pugilística no s’ha tingut en consideració. Ha estat una puntada directa als ous. A fora plou. Mr Cansongs surt trontollant, com si l’haguessin ataconat. Decideix abandonar el quadrilàter i endinsar-se en la pluja. Ja en té prou de drop. A la boca hi duu el cigarro apagat. Aviat queda amerat i inservible i cau desfet, com una massa amorfa, al terra moll. La pluja i la frescor de la nit el reconforten. Pensa si en aquest estat d’abatiment sincer, el seu caminar també ho serà, com el d’un veritable esquerrer.
El ressopó
Com altres vegades Mr Cansongs ha anat a trobar al seu amic Mr Raons en busca de consol. Com és costum en aquestes deshores al bar Foment els únics mortals que hi pul·lulen són Mr Raons i Mr Cansongs, asseguts en una taula, i dos clients troneres que són a la barra donant conversa a la mestressa. I la gata, és clar, que dorm en una cadira, indiferent a les converses. Com sempre la conversa és terapèutica. El whisky fa de liniment contra els cops.
Les ferides encara no han cicatritzat de tot quan, de sobte, arran d’un comentari que fan del Cansongs de les enciclopèdies, Mr Raons fa una asseveració sorprenent. A mí també m’atabalaven amb això dels llibres. Després de molt trucar, vaig comprar un diccionari etimològic de les paraules en tres volums. Amb dos anys potser l’he mirat tres vegades! Oh, i 300 € que em va costar! Ves perquè necessito saber l’origen de les paraules…? Si l’ordre no varia el producte final (Mr Cansongs no dona crèdit a allò que sent. Mr Raons, un home de lletres, un home culte, que hauria badat amb qualsevol pedra que mostrés indicis d’haver set moguda, ara sortia amb aquestes. I va continuar…) ORGIA, per exemple, derivada del francès “Orgie” (s. XVIII) vol dir “festí en que es menja i beu inmoderadament i es cometen altres excessos”. ORGASME. Derivada del grec que vol dir “desitjar ardentment” o “irritació, agitació”. Finalment ho amanim amb PECAT o PECAR, derivada del llatí “Peccare”… al segle XIII, que vol dir “faltar, fallar”. Bé, perquè necessito saber d’on venen les paraules si… en resumides comptes… si fan una orgia i no hi estic convidat… PECO per “fallar-hi”… , si no arribo a l’orgasme… PECO per “fallar-hi”… (està inspirat, l’home, pensa Mr Cansongs) Per tant, si sóc un pecador, perquè el rector em vol castigar amb la penitència? Mr Cansongs es queda de pedra (potser per això Mr Raons se’l mira amb especial atenció…) Quan un se sent fort i ferm, ben plantat al terra, és com una canya. El temporal més violent de vent la pot doblegar però no la trenca. Ara, quan un té l’ànim a la corda fluixa, el buf d’un nen el pot precipitar a l’abisme. Si al sopar a Mr Cansongs li havien recordat, per activa i per passiva, que els millors anys ja havien passat, i que a més havien estat marcats per elements distorsionadors com ara això de la mà esquerra (ves a saber quines altres manipulacions hauria estat exposat i en resultava ignorant), ara li tiraven per terra allò en el que sempre havia confiat: el saber. I ho feia, ves per on, un dels seus. Això ho feia més dolorós. Ja ho dèiem, mal dia per deixar de fumar.
La candelera
Mr Raons i Mr Cansongs es troben davant la porta que dona al celler. Mr Cansongs ha demanat al seu amic que l’ajudi en una empresa del tot agosarada i que requereix de la seva col·laboració. En vista de l’èxit, ho l’havien de dur a terme aquesta nit mateix. Fins a dia d’avui tots els habitants del celler que havien sortit a l’exterior ho havien esperat en candeletes. Estaven joiosos de fer-se sentir. Aquest cop seria diferent. Calia anar a cercar algú que s’esplaï en la nostàlgia. Igual que quan estem tristos busquem reconfortar-nos en la tristor de la música. Una ocasió com aquesta requeria d’algú pel qui malenconia fos casa seva. El pla fa dies que està ordit. M’ha ha anat tant lluny, i per no perdres, Mr Cansongs duu lligat al cos un fil procedent d’un gran rodet del que Mr Raons anirà donant veta. S’endinsarà a les profunditats del celler a la manera d’Ariadna al laberint. Armat tant sols amb el llum d’oli i unes quantes candeleres de repost (avui és la Candelera) Mr Cansongs empren la marxa. Al mig de les escales fa un comentari còmplice a Mr Raons. MELANCONIA. [s. XIV; del ll. melancholia, i aquest, del gr. melagkholía ‘bilis negra’, comp. de mélas, -anos ‘negre’ ikholḗ ‘bilis’. Estat anímic caracteritzat per una tristesa vaga, ombrívola, atribuït antigament a la bilis negra, d’on li ve el nom. I just quan va a baixar el darrer esglaó és gira i diu. Mare de Déu del Candeler, segon dia de febrer; Sant Blai el tercer, endevina quin mes és, i fent l’ullet afegeix. Pensa a desmuntar el pessebre, i s’endinsa en la foscor.
A la recerca de la malenconia perduda
Algun dia explicaré com funcionen les coses aquí dins. La majoria poden trobar una incongruència que em trobi, per exemple, al Jimi Hendrix, quan al seu dia ja va sortir. Però me’l trobo. Aquí baix, la vida es regeixen per lleis elementals diferents a les nostres. Pot haver sortir, per ficar un altre exemple, el Dylan de The Times They Are a-Changin’, però encara hi resta el de Blonde on Blonde, o el de New Morning. Per cert, ara el paio va de crooner. Me’l trobo amb el Sinatra refilant Where are You? a duo. Membres dels Scorpions i Kiss em miren amb menyspreu mentre aturen al Robert Plant que té ganes de fer-me una cara nova. Encara no s’acaba que hagi sortit el Bunbury abans que ell. Travesso indrets i músiques. Melodies, ritmes, arpegis que es confonen i barregen en una simfonia impossible. Noto com el fil tiba. Segurament s’ha acabat el roll. He d’escollir entre tornar amb les mans buides o tirar endavant assumint el risc de no tornar mai més. Em decideixo per l’opció menys assenyada, que és desfer-me del fil i continuar cap a la incertesa. Creuo boscos frondosos en que la llum del sol amb prou feina pot travessar. Un prat immens on l’Andreas Vollenweider pinça una arpa amb delicadesa. L’Anthony Phillips, llaüt en mà, va d’aquí cap allà fent saltirons. Després un altre bosc. Entre les branques, com si fos el vent, es filtren terrorífics acords procedents dels sintetitzadors del Klaus Schulze. Una boira espesa envaeix l’ambient. La llum de la darrera candelera flaqueja. Finalment la foscor.
Fred.
Tenebres.
Silenci.
Aquí el temps no existeix. Estic sumit en el no-res més absolut, avançant a les palpentes. Sols escolto la meva respiració. Com un ritme ancestral. Vaig a la deriva amb l’esperança del cec.
La malenconia
De sobte els meus dits palpen un rostre fred com el marbre. És potser la mort? Una mà agafa la meva. Està també freda però no obstant això no sento cap esgarrifança. Ans al contrari. És una fredor reconfortat i agradable. És en Nick Drake. És per que m’he perdut que accedeix a acompanyar-me. No hi ha lloc per mi en la malenconia. És com un tresor en un àmfora. Un tresor que puc tocar, tenir-lo a la mà, però que he de deixar anar si vull treure la mà de dins l’àmfora. La música del Nick Drake és com aquest tresor. Disfruteu-la doncs ja veieu que és un bé escàs i per trobar-la s’ha d’anar molt lluny. Mentre tornàvem, desfent el camí recorregut, m’ha vingut a l’esme aquell acudit del gat. En una propera incursió m’enduré la gata del Foment per assegurar-me de tornar a casa.
L’home del riu
La Betty va passar per aquí Deia que tenia alguna cosa a dir Sobre les coses d’avui I les fulles caigudes
Deia que no sabia les notícies Que no havia tingut temps de triar Una manera de perdre Però ella creu
A veure l’home del riu Li diré tot lo que pugui Sobre el pla Del temps violeta
Si m’explica tot el que sap Sobre com baixa el riu I les festes tota la nit Durant l’estiu
La Betty deia que havia resat avui Demanant que el cel s’esvaeixi O potser es quedi No n’estava segura
Que quan pensava en la pluja d’estiu Demanant la seva ment un cop més Va perdre el dolor I es va quedar per més
A veure l’home del riu Li diré tot lo que pugui Sobre la prohibició De sentir-se lliure
Si em diu tot el que sap Sobre com baixa el riu No crec que Sigui per a mi
Oh, com van i venen
(Traducció: Daniel Giribet)
La versió original (ull, que això és del 1969…). Hi han moltes versions a la xarxa. N’he escollit una molt maca de la Patricia O’Callaghan & the Gryphon Trio. Per últim, una lliçó pels guitarristes, que estaran contents.
Avui en dia, un optimista és un beneit o bé un impostor
Jaume Vicens
Mr Cansongs
El passat dissabte 18 d’octubre vam celebrar al bar Foment de Sant Martí de Maldà els 100 primers cansongs. El dia ja va començar amb un gest premonitori. Jo no sóc de pesar-me, però aquell dia, a instàncies de la meva mare per verificar l’estat de les piles, em vaig ficar a sobre de la bàscula digital que tenim a casa. Va marca la xifra rodona dels 100 Kgs. Després del primer ensurt i de quedar-me garratibat, la cosa es va alleugerir. Només en un moment ja es va perdre un digit. 99. Em va treure un pes de sobre. Aquell havia de ser un dia especial i fins i tot la bàscula em feia còmplices picades d’ullet.
Al vespre el Foment presentava un aspecte immillorable, ple d’amics, seguidors i aficionats a la música disposat a passar-s’ho bé. I els Sonotone amb tot l’arsenal a punt per tocar. L’èxit estava assegurat. Hem d’agrair al Josep M. Oliva, veritable mentor d’aquest blog, que vingués de Manresa expressament per l’ocasió. Ens va brindar, jo diria que en una classe magistral i memorable, la important presència de la música en les nostres vides, i ens va demostrar, fen-nos cantar a tota la parròquia (em va deixar parat. Com entona aquest home…) que (són paraules seves) ens uneixen més les cançons que els himnes.
Acte seguit es va donar veu als lectors (“al soci”, que dirien a can Barça), sobretot a aquells que habitualment fan comentaris, ja siguin de pensament, paraula, obra o omissió, que tots són vàlids encara que els que arriben a través del blog són els que s’agraeixen més, o els que es a fan peu dret, al carrer, que també. L’Enric Valls i el Miquel Torres, en representació de tots i sent ells força prolífics, van exposar el que vam anomenar ad libitum, o el que vindria a ser un comentari a quatre mans, en viu i en directe (que sigui lo que Déu vulgui…), que no és gens fàcil. I se’n van sortir prou bé. Entre altres qüestions cadascú va apuntar dues qüestions en principi contradictòries, o poc coincidents, però que un cop haver-hi reflexionat penso que són ben bé complementaries. L’Enric va inserir en el caràcter atemporal (mitjanament regulat) en els lliuraments de les entrades. Aquestes poden arribar qualsevol dia de la setmana i a qualsevol hora del dia. El Miquel, en un visió des de un punt més antropològic, va destacar precisament la temporalitat dels continguts i el seu fixament en una època molt determinada en el temps. El context i els fets que hi apareixen pertanyen a una generació determinada. Les històries que aquí es narren els nostres pares segurament no les entenen o no els transcendeixen, i els nostres fills no les han viscut. La vida és com un joc pel que vas avançant de casella en casella (el pont, el pou, la mort… compte amb els daus…) Cada generació es troba en una casella, aïllades les unes de les altres, sense possibilitat d’entesa. Sols ocupem la casella següent quan l’anterior generació ja l’ha abandonat. Però el joc muta constantment. Sols es mantenen igual les caselles clàssiques (el pont, el pou, la mort… i els daus, sempre igual de capritxosos…) i la casella ja no és la mateixa.
Per tancar la part dels parlaments va estar dedicada als personatges del blog i que són el veritable fet diferencial del Cansongs. I es van mostrar amb la projecció de Mr Raons & Mr Cansongs, curtmetratge on es mostren els atrafegaments i tribulacions de tots els personatges que pul·lulen per aquí i el seu univers. Podeu veure la versió complerta i definitiva en aquest enllaç
Un altre aspecte important del blog i que amb el neguit del moment ens vam descuidar d’esmentar, són les traduccions que fa el Daniel Giribet de les lletres de les cançons. A banda de tenir gairebé sempre un caire lliure i creatiu, en molts dels casos és el primer cop que es publiquen en català.
A després va arribar la música. Els Sonotone in person. Patien però, una manca sensible. Els hi mancava el 50 % de la secció rítmica (si parlem a la manera del tio Julián, que exclamava un dia, tot preocupat, que si “se le habian muerto el 50 % de las gallinas”, quan sols en tenia dues) Baixa ben suplerta a última hora pel Jaume Costa, bateria contundent i amb un deix soulero que ni t’explico. De la mà de Sonotone, que van anar desgranant clàssics dels 70 i temes propis, el Foment va salpar convertit en un vaixell solcant enmig d’una tempesta sònica. Descàrregues elèctriques. Decibels fulgurants. A proa aguantaven ferms, estoics, contra vent i marea la plana major del Grup de Recerques. El sector dur. El Guido, com si d’un capità Ahab es tractés, flanquejat per la Teresa i la Josefina (permanents al vent), tots tres desafiant els baffles que escopien tallants notes de pur rock & roll.
A coberta la tripulació restava confiada i temerària els sotracs de les onades. A baix, a la bodega, el personal del Foment anava axicant cervesa i altres líquids per mirar de reflotar la nau. En aquest aspecte la parròquia i, sobretot els músics ajudaven tant com pudien. Mr Pesquises va trobar la canya massa forta i es va passar al whisky. Junt amb l’Enric Valls, un a cada punta de barra, aprofiten els va i véns de les onades per passar-se (ara tu, ara jo) i polir-se mano a mano una ampolla de Glenrothes. Al davall del pal major, que amb prou feines aguanta les embranzides, el Canyelles dempeus just al vell mig de l’eslora, barba bifurcada pel vent, mirant de mantenir l’equilibri mentre pèndul en mà recercava punts tel·lúrics. Durant la vetllada la Dominika-N ha adoptat diverses formes (tant poden ser humanes com d’objectes). En una de les poques que hem pogut comptabilitzar, va aprofitar que l’Anna de cal Marina va sortit a fumar per suplantar-la i flirtejar amb el Josep M Oliva per fer-se’n amiga i així rebre periòdicament per mail el seu Àlbum de cançons. I així fins que els Sonotone es va marcar una magnífica versió de The Ballroom Blitz, tema emblemàtic i molt estimat per per una determinada generació d’Anglesola. El concert elèctric es va tanca amb tema propi, Mr Jekyll & Mr Hyde, en una versió esparverant i contundent
Et passes a la barra fotent-nos la tabarra i parles l’esperanto però una mica de canto
Fas de cada pub el teu laboratori i vas alternant infern i purgatori
Després d’aquesta sotragada final la tempesta va amainar. Va arribar la part desendollada. El Magí si troba com a peix en el aigua. Amb la mar calmada es va permetre una capbussades (El último de la fila, Sabina…) amb la col·laboració d’un espontani músic local. El Joan Francesc, acústica en mà, va arremetre amb un grapat de temes. Entre ells dues peces molt cansongnianes. El T’he conegut sempre igual, del Raimon, connexió Tennessee. I una apasionada Locomotive Breath, de Jethro Tull. Tremenda. Mentrestant, el Miquel i el Jaume intercanviaven papers i instruments.
I així, mansament, es va acabar la vetllada. La tripulació havia anat abandonant la nau. Alguns havien saltat per la borda. El Guido Gandalf va marxar caminant sobre les aigües.
Mr Raons
Mr Cansongs és un idealista. Un idealista i un il·lús. Si a l’acte que es va fer l’altre dia al Foment només haguéssim convidat als seguidors del blog, com volia ell, la cosa no hauria passat de l’anècdota. En canvi, de la manera que es va acabar fent, a banda de la gent del blog hi havien també els incondicionals dels Sonotone. Hi havia gent del Grup de Recerques. Hi havien els aficionats de Sant Martí. I també hi havia la gent que va a fer un beure al Foment o els encuriosits que hi van anar a treure el cap. Fet i dit un centenar de persones, la majoria d’una franja d’edat determinada. Els de la nostra generació. Els que vam pujar escoltant la música dels 70. Que vam passar mitja joventut fent vida dins els cotxes (sexe, mentides i cintes de casset) Per lo tant, aquesta festa haurà estat important per a Sant Martí, i es recordarà per sempre.
Mr Pesquises
Aquella nit el bar Foment estava més ambientat de lo habitual. Ja a fora, em vaig topar amb el sector fumador emparats per la bonança d’una nit suau i la remor esmorteïda de la música. A dins estava força ambientat. Em vaig fer pas entre la multitud fins arribar a la barra. Amb poca cosa en vaig tenir prou per saber que la cervesa era el que requeria l’ocasió per passar desapercebut. Mentre em servien vaig fer una ràpida ullada al local. El primer que em va cridar l’atenció va ser un paio vestit de negre, amb barba prominent que em va fer dubtar si ell o jo qui s’havia equivocat de local. La pinta d’aquell personatge era més pròpia d’un concert dels ZZ Top o d’un congrés d’esoterisme a Barberà de la Conca. La canya era massa forta i després de la primera glopada vaig decidir passar-me al whisky. Vaig aprofitar que n’hi havia un que anava del mateix pal per apuntar-m’hi i, com que el veia eufòric, aprofitar l’ocasió per si s’estirava. No va picar.
Vaig buscar amb la mirada al paio de negre amb barba prominent i em va dur fins aquell paio que anomenen Mr Raons. Estaven asseguts a la mateixa taula amb dues gacgís. Segur que alguna en tramaven. No són aigua clara. I més enllà hi havia l’altre. El tal Mr Cansongs. Fingia normalitat però se del cert que algun assumpte fosc duu entre mans. Fa dies que el vigilo i porta una vida nocturna que no té res de normal. Unes ties es van apropar a la barra i vaig fer-me el xulo. Un altre!, vaig dir, alçant el got buit cridant l’atenció del cambrer. Doble, naturalment. Durant una bona estona, entre cançó i cançó, entre whisky i whisky, alternant cambrer, sempre fent el gesto però fent-me l’Eric Clapton (manolenta) vaig anar vigilant les maniobres d’aquells dos sujetos. La gent, incauta, riu i s’ho passa bé aliena a la realitat, a espatlles de les conspiracions macabres i al perill que corren.
El bon jugador de poker sap quan és el moment de retirar-se. Així ho vaig fer jo, saben que res més de net en trauria aquella nit, quan tocaven aquella del Jaleo en el salón de baile, vaig aprofitar per escabullir-me fent un simpa. El fons justifica els medis. L’elegància està en les formes. Com que la maniobra va ser ràpida i no la vaig poder assaborir del tot, uns carrers i retranquejos més enllà vaig fer un calvo.
Uns seguidors
Tant de temps llegint sobre el Foment i totes les histories que hi han passat i avui hem descobert el veritable Foment tal i com és en realitat. No ens ho imaginem així. A partir d’ara ja no el podrem imaginar d’altra manera.
The Psychedelic Furs va ser un grup de l’anomenat post-punk que va brillar amb llum pròpia durant la dècada dels 80. Podem disfrutar d’aquest preciós tema en triple versió. La de l’àlbum, la que va oferir el grup al llegendari programa La edad de oro, i encara una tercera versió, també en directe, molt més recent, en petit format acústic.
Aquest proper dissabte, el 18 d’octubre, al bar Foment de Sant Martí de Maldà, tindrà lloc un acte de celebració dels primers 100 Cansongs. Els seguidors habituals a aquest blog segur que ja n’éreu sabedors d’aquest fet, sobretot els més propers, ja sigui per converses prèvies o bé per que col·laboren directament en els preparatius de l’esdeveniment. Altres s’han assabentat pel cartell que venim publicant fa un parell de setmanes al mateix cos de pàgina del blog. Comentaris assenyats però, han manifestat que el cartell no deixava del tot clar de què anava la cosa i que seria convenient una explicació més clara i consisa. És el que passo a fer, en quatre ratlles, en aquesta entrada d’avui.
Fa uns mesos, davant l’eventual, engrescadora i el més que probable assoliment dels 100 lliuraments del Cansongs, es va contemplar la possibil·litat de celebrar aquesta fita junt amb tota la gent que setmana darrera setmana ha seguit fidelment les evolucions musicals, i els esdevenirs aventurers dels personatges que de tant en tant hi pul·lulen. Finalment, amb l’inestimable ajut de molta gent, i als qui estic profundament agraït, aquest proper dissabte es farà realitat.
El lloc escollir per la celebració és el bar Foment de Sant Martí (local cansongmanià per excel·lència). I el gruix de l’acte serà amb música en directe, com no podia ser d’altra manera. La part musical anirà a càrrec del grup Sonotone, banda versàtil i de llarg recorregut i que des de fa pocs mesos està vivint una segona joventut. Ens oferiran temes propis i versions de temes del pop, rock, blues, etc. bàsicament dels anys 70. Música per altra banda, que respon molt a l’esperit del Cansongs. Sembla ser que ens oferiran arranjaments d’algunes de les peces aparegudes al blog i que estan preparant expressament per l’ocasió, en estrena mundial absoluta. Fet ben lloable.
Però no sol de música viu l’home. Prèviament al concert hi han previstos una sèrie de parlaments relacionats amb el Cansongs i que els seguidors de tota la vida apreciaran. Per obrir el foc comptarem amb l’inestimable participació del Josep M. Oliva, el veritable inspirador d’aquest blog. Home de ment àgil i llengua afilada. Fins a data d’avui el contingut de la seva intervenció és incert, però de ben segur que ens farà passar una bona estona i ens il·luminarà amb les seves paraules. Seguidament Mr Raons i l’Enric Valls faran una intervenció ad libitum i del tot imprevisible (com es veu fins ara, tot molt ben organitzat…) Per acabar aquest apartat, agafarà la paraula el mateix Mr Cansongs que presentarà el curtmetratge, Mr Raons & Mr Cansongs, també en primícia mundial. Després ja es donarà pas a la música amb els esmentats Sonotone. Cal afegir que l’acte és gratuït i obert a tothom (el vicis van a càrrec de cadascú) Per suposat, hi esteu tots convidats, desitjant que passem plegats una bona vetllada.
Finalment agraïr a tothom la seva col·laboració. Als Sonotone, al Grup de recerques de les Terres de Ponent, al bar Foment, als seguidors, a tots aquells que d’una manera o altra han ajudat a fer-ho possible, sobretot als familiars i amics més propers pel seu recolzament i paciència, per la seva incondicional, discreta, i exemplar tasca humanitària d’aguantar un dia darrere l’altre, a un servidor i les seves neures.
Per ilustrar aquest Cansongs, una descoberta recient: Joe Bonamassa. El tema escollit és del Jimmy Barnes, excel·lent cantant de veu poderosa. Stone Cold és un tema preciós. Ara, l’aportació del Bonamassa és sorprenent. De ben segur farà les delícies de guitarristes, guitarreros, guitar heros, guitar air i altres rareses. La capacitat d’aquest home amb les sis cordes és pasmosa. En aquest tema ja deixa mostres de les seves habilitats. D’una guitarra és capaç extreuren del matís més subtil fins atacar l’instrument amb gran fiereza (al vídeo sembla que hagi de partir el màstil i quedar-se-li als dits…) De ben segur que tornarem a tenir al Joe Bonamassa per aquest blog. De moment disfruteu amb aquest Stone Cold. Per desmelar-se de gust.
I més fato pels amants de la guitarra elèctrica. En aquest enllaç s’hi pot trobar de tot i més www.guitarist.co.uk El bo del Bonamassa hi té penjades lliçons per a iniciats. Tot plegat molt didàctic.</p http://youtu.be/aAzR40U9SY0
Encara em sobta, a aquestes alçades, que hi hagi gent que, un cop llegits els llibres, els bescanviï per altres o que directament els vengi. Jo sóc de guardar-ho tot. De tindre l’obra complerta de tal o que qual artista. Tots els exemplars d’una revista, de la primera a la darrera. Jo, que provinc de l’època en que passaven els viatjants per l’escola a oferir-nos enciclopèdies i col·leccions de cromos. Que ens desviviem per aquell cromo impossible de trobar que deixava un espai en blanc dolorós com una puntada al ventre. O per l’absència del disc descatalogat que esgarrava tota una discografia. O el volum absent del prestatge que obre una escletxa negra de dalt baix tant profunda com un forat negre. I suposant que el tenim però l’hem deixat, encara que sigui en bones mans, el sol fet que passi la nit fora de casa ens neguiteja. Com si es tractés d’un fill. Ja no diguem si es perd. Jo provinc de tot això. Que estic orgullós de preservar i ampliar la biblioteca del meu pare. Que vaig acumulant pols actual sobre pols que ja es va generar en temps del meu progenitor. És natural que em sobti, doncs, del que un cop extret lo essencial, es desprèn dels llibres com a purs objectes. Un diari, un cop llegit és un munt de papers deia el Cortázar. I quan un nou lector els veia, aquell munt de papers tornava a ser un diari. I així successivament. I també és natural que aquests, els bescanviadors, es sobtin davant aquest afany, aquesta obstinació malaltissa i absurda d’acumular papers i pols i enredos que sols fan nosa i que encara ens trauran a tots de casa.
Es fa difícil precisar el sentit d’aquesta obstinació possessiva. Pel preu no serà. D’algun especulador, a molt estirar en podríem treure unes monedes. Això ja ve de família. Diuen que el pare del meu pare, el meu padrí, quan veia una pedra aprofitable, s’aturava i la carregava al carro. Era una pràctica força habitual en l’àmbit rural de l’època. El meu pare feia exactament el mateix (sols hem de canviar carro per furgoneta) Fato cap a casa. El meu germà ho porta a la sang. Més encarat al ram de la fusteria. Fusta que veu, fusta que arreplega (a mi, ves per on, em va donar pels discos) En aquest fer hi trobo, diguem-ne, un fons metafísic. Ells no veuen la pedra en si, sinó el futur carrau d’una hipotètica paret. No veuen la fusta sinó un possible plafó, maneg o bestiment. Com que és una pràctica que s’ha anat allargant en el temps, això ens permet avaluar-ne els resultats reals. Algunes d’aquelles pedres han format part d’un mur, han reblert algun fonament, o, simplement (que no és poc), han apuntalat un ametller jove. Cal admetre però, que la majoria de pedres s’han quedat amb això, en pedres, en munts de pedruscalls que han anat traslladant-se d’aquí cap allà fent més nosa que servei. Potencialment utilitzables si atenem al principi aristotèlic pel que van ser recollides, però un racó de pols també, al cap i a la fi. Però no és així la vida de les persones? Unes quantes fites assolides i un bon grapat d’anhels incomplets. Oblidats en un racó, com un munt de pedres plenes de pols.
Per acabar d’il·lustrar aquest tema, narraré l’episodi de l’intent de compra de la trompeta del meu pare. En aquest aspecte cap de la família ha seguit l’estela de músic del meu pare, amb lo qual, la seva trompeta ha passat de ser un instrument que tot sovint sonava per casa a ser un objecte mut i purament nostàlgic. Un bon dia es va presentar a casa un músic que havia tocat amb el meu pare a fer-nos una visita de cortesia i, així com de passada, i a manera de comentari, es va interessar per l’esmentada trompeta. La meva mare li va respondre que sí, que ja ningú la tocava però que la guardàvem com a record. No us la voldríeu vendre pas? va dir l’home. Si no la feu anar potser jo us la podria comprar. No per que per nosaltres té un valor sentimental. Aquesta trompeta ja me la conec, va replicar, i no et pensis que valgui gran cosa. A lo que la meva mare va sentenciar: doncs si no val gran cosa per que la vols? L’home va marxar dissimulant, tot fent-se el músic, i de la trompeta no se’n va parlar mai més.
ATENCIÓ cansongsmaníacs.
El 18-o celebrem els primers 100 Cansongs. Tindrem als Sonotone en desconcert. Estigueu atents als propers lliuraments. Hi haurà alguna que altra primícia mundials. Aquest és el cartell de l’esdeveniment
“No perdis la fe en mi“
Si no dono la talla, si no estic a l’alçada Si les teves expectatives en mi no es veuen complertes avui Sempre hi haurà un demà o un demà per la nit Aguanta, nena, més tard o més d’hora Se que ho faré bé.
Si us plau, no perdis la fe en mi Si us plau, no perdis la fe en mi Se que és tard, Que el joc està acabant Però els meus sentiments, els de veritat No han canviat Al meu cor.
Ho sé, sé que estava equivocat, equivocat, equivocat, equivocat, equivocat, equivocat. M’agradaria compensar-te per l’amor que mai, mai, mai he mostrat. Simplement no perdis la fe en mi tot el que et dic és cert.
T’ho donaré tot, Tot el meu amor, Tot el meu amor, Tot el meu amor. Simplement no perdis la fe en mi Si us plau, si us plau, si us plau, Simplement no perdis la fe en mi.
No vull que la perdis Sé que és tard, però espera, Si us plau, si us plau, si us plau, Simplement no perdis la fe en mi. Promet-m’ho, ho faràs, m’ho prometràs? Si us plau, no perdis la fe en mi.
Ho podem aconseguir si ho intentem No em rendiré, resisteix amb mi, I no perdis la fe en mi, nena. Oh, nena, nena, si us plau, Facis el que facis, Ho aconseguirem, ho aconseguirem Si us plau, no perdis la fe en mi Si us plau, si us plau, si us plau, Promet-m’ho, No perdis la fe en mi.
Avui tot és gran. Un gran del blues (en tots els aspectes…) Solomon Burke cantant Don’t Give Up on Me, un gran tema. En directe, a més de gran, arrabassada i apassionada versió.
