18 "The Dreamers"

(David Bowie / Reeves Gabrels)
David Bowie
“Hours…”
1999

 

Diumenge a la tarda. Fullejant el diari un titular em crida l’atenció:

“La vía Làctea xocarà amb la seva veïna Andròmeda”. Caram, això sembla que no pot ser gaire bó… continuo lleguin i més avall hi ha una aclariment:

“… la col·lisió, que tindrà lloc d’aquí 4.000 milions d’anys, desplaçarà al Sol”. Home, bo no és, però tenim cert marge…

Diumenge  a la tarda acostuma a ser un moment de melancolia, en que l’ànim va de baixa. Normalment, durant la setmana, per sobreportar la vida rutinària, tracem plans, ens fem propòsit, ens marquem obligacions a les que (com diria l’admirat Julio Cortázar, “…ens hi agafem com a flotadors”) pel cap de setmana. Ens anem creant unes expectatives que diumenge a la tarda ja s’han hagut de complir, i per lo tant ja s’han esgotat. El diumenge a la tarda molts el dediquen a fer zàping ajaguts al sofà (amb símptomes resacosos, segons si a la vigília van fer bondat o no…) , o bé a seguint “Carrusel deportivo”(“Minuto y resultado” en la versió televisiva) amb la quiniela als dits (gestant noves expectatives) o també, en la versió urbanita, fent llargues cues a la carretera, de camí de tornada a casa. Els aficionats al futbol deixen en mans (més aviat en peus) de l’atzar el destí del dia. Al vespre, a dormir aviat i sense son, que demà hi ha matines…Després d’aquesta proclama tant poc alentadora, no puc ficar pas cap dels temes previstos, com ara “Love will tear us apart”, de Joy Division, o “He matado a mi hermana”, de Mar otra vez… les deixarem per una altra ocasió…
Per a que la parròquia d’aquest blog no deserti a bandades camp a través haurem de buscar un títol ben optimista.… ja està! el David Bowie. El cantant de veu greu i ulls camaleònics és tot un veterà i té molts temes que ja són clàssics dins la música pop, i per lo tant dignes de figurar en aquest Àlbum. Els seus millors temes segurament els hem de buscar a la dècada dels 70. Malgrat això, i donada la imperiossa necessitat d’aixecar l’ànim del personal, em decanto per aquest “The Dreamers” (“Els somiadors”), un tema de 1999 però que a mi em transmet força bon rotllo i energia positiva, d’una èpica desbordant, inclús en diumenge a la tarda.

Ben mirat jaure al sofà, seguir la quiniela o fer cua a l’autovia no està tant malament. Fins i tot poden ser activitats engrescadores, si es fan amb entusiasme. Al cap i a la fi, potser que quan es desplaci el sol tant sols varïi una mica la trajectòria de l’ombra a l’hort… canviant les tomateres de lloc… i encara falten 4.000 milions d’anys…

 

“Els somiadors”Corbs d’ulls negres
Volen en espiral
Fan que miri cap amunt
Cap a la posta de sol de foc
Alçen les armes amunt
Amb la caiguda de la foscor
Aquests són els dies, amicsHome superficial
Home superficial
Menja als portals
Amb el cap acotxat
Sempre en declivi
Ningú ajuda ja a ningú
Així que es fa petit mentres cavalquen
Sota el cel vermellósAixí va
Només un que cerca
Una ànima solitaria
L’últim dels somiadors

Home superficial
Home superficial
Parla amb les ombres
Mou les mans tremoloses
I sempre fa una mica tard
Per l’acabament del dia

Així va
Només un que cerca
Una ànima solitaria
L’últim dels somiadors

 

Agraïr, un cop més, al Daniel Giribet la seva apassionada traducció.

 

 

17 "School"

“School”                     
(Roger Hodgson / Rick Davies)
Supertramp
“Crime of the century”
1974

Al Josep Guardia, amb la millor de les intencions…

L’educació dels nens sempre ha estat un tema espinós i complex. En el nostre cas s’ha passat del “tot és pecat” al “tot s’hi val”. I si queda clar que amb aquesta permissivitat i passotisme actual no acaba de funcionar, abans, amb menys sang la cosa potser hauria entrat millor. La petjada d’aquell sistema totalitari i repressiu crec que encara l’arrosseguem ara, i d’alguna manera mai ens el traurem de sobre. Ja sabem que no és fàcil, i que el model de societat que oferim als joves no és gens alentador ni molt menys modèlic, però segurament un sistema allunyat de qualsevol extrem, basat en el diàleg i l’assertivitat ens permetria formar persones com cal, preparades per assumir les seves pròpies decisions que ells i sol ells poden escollir.

En aquella època, davant tot això,  jo era dels que tenien una actitud més aviat passiva, tret d’una conciència més o menys lúcida de la situació i alguna que altra imitació del Franco parlant a la  multitud des del balcó on hi havia penjada la bandera. Per cert, un cop, mentre efectuava un d’aquest “discursos”, veient com el personal es tronxava de riure, la meva autoestima com imitador va créixer fins a cotes insospitades (“renoi, que bé que ho faig…”) i em vaig anar engrescant… engrescant fins que em vaig adonar que el motiu de les riallassades del respectable eren motivades per que darrera meu tenia palplantat ni més ni menys que al Sr. Ricardo, director de l’escola, famós pels seus mastegots i mala llet. Finalment la cosa va quedar en res (que no vaig rebre, vaja) Penso que el motiu determinant d’aquell desenllaç va ser que la meva imitació era realment bona.
Ara, el que admirava era als elements actius, els que davant les injustícies i abusos de poder passaven a l’acció. Un d’ells era el Jaume Clèries, que cada cop que portaven una camionada de pinyola per l’estufa per tot l’hivern, aprofitava per enterrar-hi i fer desapareixer el regle de fusta de la senyoreta Natolia (mestra d’esgrima en diferents modalitats). Regle, tot sigui dit, sense numerar però amb el que ens prenia la mida. D’això se’n diu un acte heroic i compromés i que tenia la seva recompensa. Al menys durant uns dies no ens calia bufar les mans…

Supertramp té moltes connotacions que el relacionen directament amb els Beatles. Té dos liders/compositors molt marcats. Fa un pop agradable que entra a la primera. Les seves cançons acostumen a tindre la vivacitat i l’entusiasme tant pròpies del grup de Liverpool. Les lletres, aparentment innocents, amaguen un missatge soterrat enverinat al més pur estil britànic. El tret que el diferència de The Beatles és el gran protagonisme que agafa el piano (en el cas de Supertramp) en vers les guitarres (The Beatles). A “School” (“escola”) hi ha tot això. Tracta de l’educació més reaccionaria i rància que tant vam haver de patir també al nostre país en temps de banderes “roja y gualda” (amb gallina inclosa) i tocs de pito, retrats de “caudillos” i “joseantonios”, sotanes, crucifixos i regles de fusta (sense numerar).

Per escoltar bé la cançó us aconsello que la busqueu directament a l’Spotify, ja que no n’he trobat cap versió amb un bon so. En canvi sí que hi han diferents vídeos amb amb versions en directe interpretades pel Roger Hodgson, que va deixar el grup per continuar la seva pròpia carrera en solitari. En aquesta versió el Roger hi dona un toc molt mordaç, molt d’humor britànic, en la línea d’uns Monty Phyton.

http://youtube.googleapis.com/v/j8QqxMvb8AM&source=uds

16 "The cinema show"

                   

(Tony Banks / Phil Collins / Peter Gabriel /
Steve Hackett / Mike Rutherford)

Genesis

“Selling England by the pound”

1973

Al David Casamitjana, mag del so.

Aquesta setmana, per trencar una mica i marxar dels 70’, volia incloure algun tema més actual. Parlant amb el David Casamitjana, i sabent que ha passat pel mal tràngol de la pèrdua del seu pare, he volgut tindre una petita deferència cap a ell.
Aquest disc és un dels que més m’estimo. És un petit tresor. Recordo que el vaig comprar a Andorra, en un d’aquells viatges homèrics (vegeu l’entrada número 6 d’aquest blog) Només arribar, ja negra nit, pujo a les esgolfes, on havia reconvertit una habitació feta de nou, en el meu centre d’operacions. Tota una taula feta amb aquells angles i caragols metàl·lics arramblada a tot el voltant de la paret en forma de “u”, plena de discos, còmics, cartolines i estris per dibuixar (en aquell temps hi estava molt aficionat a dibuixar. Algun dia potser reprengui aquesta afició que ja ens ve de família…) A la part central, el plat i l’amplificador, amb els dos altaveus a cada extrem. i al mig de l’habitació, una cadira de bova, on em sentava exclusivament a escoltar música. Aquella habitació era un autèntic auditori. Malauradament aquesta activitat ja no la practico, i és estrany no escoltar música mentre faig altres coses, com ara escriure aquest article a l’ordinador. Alló sí que era escoltar de veritat, posant-hi els cinc sentits. Tal com deia, aquella nit, esgotat del viatge, no me’n vaig poder estar d’anar cap dalt a l’habitació i ficar un fragment d’aquest disc. Renoi quan sento els primers compassos, amb el Peter Gabriel cantant a cappella…

“Can you tell me where my country lies?
said the unifaun to his true love’s eyes.”

(“Em pot dir on es troba el meu país?
va dir el unifaun als ulls del seu gran amor”)

… a veure, una miqueta com sona el segon tema… s’havia de tenir punteria per col·locar l’agulla al solc més fosc, que era on hi havia la pausa entre cançó i cançó…
Ostres noi, aquella introducció de piano era demolidora. Crec que ja en vaig tindre prou. Vaig anar a dormir amb la tranquil·litat que donava saber que havia fet una gran adquisició. I així va ser. És lo que sent diu un disc redó (valgui la redundància) Sobre bases de fórmules rítmiques canviants, unes harmonies i arpegis fastuosos i imaginatius, s’hi van creuant melodies que van i venen. Ple de detalls i matisos. Al tema final tot conflueix amb una naturalitat sorprenent, tot lliga. És d’aquells punts en què un grup aconsegueix el seu estat de màxima maduresa. Reconec que ha estat difícil escollir un sol tema, tots són molt bons! Però clar, no puc pas col·locar tot el disc… en tot cas espero engrescar al personal perquè l’escolti pel seu conte.

Després va vindre “The lamb lies down Broadway”, un doble Lp irregular, on ja es denoten les tensions entre els membres del grup i que van desembocar amb la sortida del grup del Peter Gabriel, que ja tenia el cap en altres coses. Malgrat haver fet algun treball de mèrit, sense ell, Genesis ja no va ser mai el mateix. Peter Gabriel era l’autèntic líder i engrescador del grup. Les regnes les va agafar el Phil Collins, que ja em perdonareu, tot i tenir un gran talent, al Peter Gabriel no li arriba ni a la sola de la sabata (algú ho havia de dir…)

Alguna vegada hem comentat amb el David que cada cop que tornes a escoltar aquestos discos tenen absoluta vigència, i és perquè grups com Genesis estaven formats per músics de veritat.

 

15 "Strange kind of woman"

(Ian Gillan / Ritchie Blakcmore / Robert Glover / Jon Lord / Ian Paice)

Deep Purple

“Made in Japan”

1972

Al principi de la década dels 70 hi havia la falera dels “clubs”. Ja hi era anys endarrere i també va continuant-hi sent uns quant anys més tard. Actualment penso que aquesta pràctica ja s’ha extinguit i sustituit per altres aficions i costums. Ara el jovent és més de trobar-se al carrer. Els “clubs” consistien en uns antros, a imatge i semblança de les discoteques de l’època, i que eren lloc de reunió i diversió del seu restringit grup de socis. Allí basicament s’hi realitzaven les activitats pròpies del lloc: reunir-se, xerrar, escoltar música, ballar, fumar i ingerir begudes alcohòliques (el Giró amb Coca-Cola era el cubalibre de moda). Una característica d’aquests “garitos” era l’autoconstrucció, concepte tant de moda actualment. Tots els components ajudàvem en la rehabilitació per tal de deixar-ho en condicions. Desembrassar, picar, enguixar, pintar, conectar cables, penjar focos, i un llarg seguit de tasques que enriutent dels manuals de bricolatge. La meva colla vam tindre tota una evolució en aquest sentit. Vam començar reocupant un antic galliner, que ja havia fet les funcions de club de la colla del meu germà, i vam acabar en uns baixos tipus celler.  La similitud amb una discoteca era evident. No hi faltava cap dels elements essencials: la pista, amb la bola de miralls penjada al mig, era la part central i més gran i era on es ballava. La cabina, habitacle tancat on hi havia l’equip de música i els comandaments de les llums, amb el “psicodèlic” al capdavant, aparell que sincronitzava les llums amb el ritme de la música. La barra, molt important per la degustació dels destil·lats. Els sofàs, imprescindibles per jeure. Si el lloc donava per fer-ho també hi havia el reservat, basicament una zona amb sofas però mal il·luminada, que no si veia gens, vaja. La seva funció era la de tocar calent. La resta de les parts estaven acribillades per focos de colors (bé bombetes pintades o recobertes amb celofanes de colors, i que tot sovint fumejaven) i que tampoc s’hi veia gran cosa, com deia aquell, “no s’hi veia ni per renegar”.

En aquest context, deuria córrer l’any 1974 quan vam prendre la decisió de comprar el nostre primer tocadiscos. Vam anar al Phillips de Tàrrega a veure que ens podia oferir. El senyor Phillips (així el recordo sempre que el veig. Al nostre poble també n’hi havia un…) ens va treure un flamant tocadiscos que s’ajustava a les nostres necessitats i pressupost. 7.500 de les antigues ptes. Era una inversió important i calia meditar-ho amb calma. Al sortir de la botiga algú (ho recordo com si fos ara) va preguntar “suposo que deu ser estèreo, no?”. Vam tornar a entrar per verificar-ho, i sí, era estèreo. Això va sembla que d’alguna manera ja justificava el preu que se’ns demanava. No se com va anar que per poder aconseguir els diners, uns quants, al sortir de classe a les tardes (jo llavors feia 7e d’EGB) anàvem a cal Puigfel a fer roquilles. Així doncs, durant una temporada vam compaginar els llibres d’estudi amb la rebosteria.

Va ser una bona experiència que es va veure recompensada amb la compra del preuat tocadiscos. Naturalment va presidir el lloc d’honor de la cabina. Quina inversió més bona. A fe que el vam amortitzar aquell tocadiscos! Per la seva agulla van sonar els més diversos hits de l’època. The Sweet, Slade, Gary Glitter, Status Quo, Chicago, The Silver Convention, The Rubettes, … fins i tot “el jardín prohibido”, del Sandro Giacobbe (aquesta era pels que anaven calents i volien fer cap al reservat…) Recordo que l’Antoni Macià (lo “Seco”, que ens estarà lleguint. Salutacions!) ens portava delicatessens de Barcelona com ara ELO, Boston, Steve Millers Band, Eagles i Queen. De tota aquesta tropa però, el meu disc preferit era aquest “Made in Japan”, de Deep Purple. El vaig escoltar tants cops que conto que el tocadiscos el tocava sense ficar-hi el disc. Quin talent aquests paios. Tot el disc és un portent d’energia i virtuosisme. Hi ha la famosa “Smoke on the water”, provablement la tonada de guitarra elèctrica més famosa de la història. La meravellosa “Child in time”. Finalment m’he decidit  per aquesta “Strange kind of woman” pel virtuosisme que demostraven. El Richie Blackmore, quina soltura tocant la guitarra! I l’Ian Gillan, quin xorro de veu aquest paio! (això que acabava de superar una bronquitis…). Res, que amb aquest terrabastall i aquests crits en deuria destrempar més d’un que deuria ser al reservat…

Un cop més us col·loco dues versions. L’una és l’original del disc i que em conec els gemecs “al dedillo”. L’altra és una versió reduïda, també en directe, i que també està molt bé.