280 “Mishima / Closing”

(Philip Glass)

 

The Dublin Guitar Quartet

“The Dublin Guitar Quartet Performs Philip Glass”

2014

Minimalista o repetitiva?

Amb aquesta mania que tenim d’etiquetar-ho tot sempre tinc el dubte de com anomenar aquesta música: minimalista o repetitiva?

El fet és que Philip Glass voltava aquests dies per Barcelona. El passat dimarts (21 de maig) el Palau de la Música va oferir un concert del compositor de Baltimore. La música de Glass irromp en el món musical amb l’òpera Einstein on the Beach (1976) i arriba a públics més amplis als anys 80, amb obres com Koyaanisqatsi (1980), banda sonora de la pel·lícula homònima de caràcter experimental, i la publicació de Glassworks (1980), amb peces curtes de càmera que permeten ser encabides en el format de disc convencional. En aquella època Discos Castelló tenia diverses botigues al carrer Tallers. Dues, una dedicada exclusivament a la música clàssica, una altra a la música actual (“modern” en dèiem nosaltres). Aquests dos establiments estaven separats per pocs números. Aquest tipus de música (minimalista, repetitiva?) no sabies ben bé on anar-la a buscar. Així com teníem clar on adquirir una simfonia de Mahler, o el darrer disc de Talking Heads, per ficar un exemple, en el cas de Philip Glass (i altres de la seva corda: Michael Nyman, Wim Mertens…) sempre hi havia dubtes. Acostumàvem a trobar-los al “modern”, en algun apartat de new music o algun nom similar, més per la voluntat del mercat que no pas pel concepte musical. Massa pretensiós de pertànyer al grup dels escollits, Glass i companyia havien de compartir passadís amb Dire Straits, Iron Maiden, José Luis Perales o José Soto “el Sorderita”, ) Gràcies a la participació en bandes sonores de pel·lícules i documentals els noms d’aquests autors comencen a sonar entre el gran públic.

Sembla que Philip Glass definitivament s’ha guanyat el dret de ser a l’Olimp entre els immortals. Avui en dia però, ja no tenim el dubte de les botigues, senzillament perquè cap de les dues existeix. La música de Philip Glass les ha transcendit.

A la xarxa és on trobem molta de la obra de Philip Glass. Mishima, quartet de corda n. 3, banda sonora de la pel·lícula sobre la vida de l’escriptor i crític japonés Yukio Mishima. Obra escrita originalment per a quartet de corda, és d’una gran força emocional. Aquesta relectura de The Dublin Guitar Quartet em sembla d’una bellesa extraordinaria.

279 “God If I Saw Her Now”

(Anthony Phillips)

 

Anthony Phillips

“The Geese & The Ghost”

1977

D’oques amb mantega i fades escaldufades

Ara feia temps que no treia a la palestra un d’aquells discos adquirits a Andorra. Tresors preuats transportats en llargues, inacabables travessies en autocar. Jornades d’hivern, marcades pel calendari futbolístic. Al matí, assalt a les botigues. A la tarda un partit anodí, ple d’insults, poca història. Sempre perdíem. A la tornada, ja fosc, anxovats dins l’autocar com a sardines, amb el botí al sarró. Calia però travessar la frontera, l’últim escull fins a assolir la llibertat. Barreres, uniformes, llanternes. “¿Algo que declarar…? Tots quiets al seu seient. Muts i a la gàbia tenallats per la por. Ambient carregat. Una calefacció excessiva. Barreja de suor freda, liniment Sloan i formatge escaldufat. Hi ha una edat en què la por no té mesurador. Tampoc la culpa. Després, de més gran, ja depenent de l’amplària d’espatlles. Però en aquell moment, no. Tant era ser un pròfug de la llei com dur un paquet de més. No és fins ara però, que caic en el compte que en aquell silenci s’hi ocultaven interessos diversos. Els meus, a banda d’alguns encàrrecs làctics, bàsicament eren els discos. Potser no tot eren formatges de bola, barres de mantega, paquets de sucre o cartons de tabac. Igual duien revistes porno, pamflets subversius, consignes secretes, fàrmacs, substàncies prohibides o maletins buits.

Ja negra nit, els discos arribaven a casa llefiscosos de mantega. Però sans i estalvi. Es veu que els Pirineus sempre s’han travessen millor untats. De mantega o del que sigui.

Anthony Phillips va ser un dels membres fundadors del grup britànic Genesis. L’any 1970 va deixar la banda després de la gravació del segon disc Trespass per prescripció facultativa (por escènica i una pneumònia). The Geese & The Ghost va ser el seu primer treball en solitari on aprofundeix en els sons bucòlics i reminiscències medievals. Trets característics amb els quals ja van deixar petjada als primers treballs de Genesis.