281 “Sumother Song”

(Kenny Wheeler)

Kenny Wheeler

“Deer Wan”

1978

Música enllaunada

Aquesta setmana Apple ha finiquitat iTunes, aplicació que permet descarregar, organitzar i reproduir música. Encara que aquestes tasques es podran continuar fent i estaran assignades a tres programes diferents, d’alguna manera, la desaparició d’iTunes significa un “fi de cicle”. L’adéu a les descàrregues digitals per donar pas a l’era de l’streaming. L’aparició de la famosa aplicació d’Apple, sumada als enginys suministrats per la companyia de la poma van implantar també una manera d’escoltar música. El de les cançons en front dels àlbums.

Els veterans en el sector melòman (els que ens agrada escoltar música vull dir) hem passat per molts mètodes i artilugis. Des de la cinta de cassette fins al CD, passant pel disc de vinil. Dels reproductors a piles als equips stereofonics d’alta fidelitat. Els walmans, els iPods o directament als ordinadors. La ràdio sembla un punt i a part dins el cotarro doncs, adoptant diferents formes i xures diverses, habitant diferents cossos, encara continua subsistint i sent un mitjà vigent (encara que sense l’empenta d’anys remots).

Però no deixem que els arbres no ens deixin veure el bosc. Si no ens deixem aturdir per tant d’aparell, formats i sistema de transmissió, si deixem de banda el mèdium i anem a l’essència, a l’hora de la veritat, si volem escoltar música sols hi som els músics i nosaltres. Per molt complicat que ens ho fiquin si ho desitgem de debò no hi han excuses.

Kenny Wheeler va ser un trompetista, fliscornista i compositor canadenc. En aquest disc va comptar amb col·laboracions de luxe. Va contribuir a engreixar la factoría ECM, que per aquella època no parava de treure vinils meravellosos.

214 “Oceanus”

(Ralph Towner)

Ralph Towner

“Solstice”

1975

 

Música sense significat?

“Del que no es pot parlar cal callar”

Ludwig Wittgenstein

Després d’algun que altre lliurament debatent sobre el significat de les lletres de les cançons (ja veu Mr Raons que el seu comentari a dut cua…) aquest cop dedicarem el Cansongs a un tema instrumental. Aquí no hi han paraules que valguin. Música pura i dura. Però tant si una cançó hi ha lletra o no, un tema musical no deixa de ser aquella sensació que ens transmet. Valgui com a mostra que podem escoltar una cançó en un idioma totalment desconegut i del que no entenen ni mu i tot i així disfrutar de valent.

Què va ser primer, la lletra o la música? Dependrà fins on vulguem abastar el concepte del què considerem música. La música concreta ja existia des que el món era món. Des de la remor del vent fins a una allau. Des de la creació de l’univers si volem ser primmirats. Però la cançó com a tal, amb lletra i música, potser va néixer amb un australopitec caçant-se els dits amb una pedra. Emetent un gemec de dolor irreprimit acompanyat pel so contundent de la pedra sobre l’os. Una peça mínima. Rotunda. Un acord primitiu, igual a destemps i poc afinat, però sincer i sentit, expressat amb tota l’ànima. L’èmfasi (que diria el Lluís Virgili), que en definitiva és el que ens transmet l’emoció de la música, per sobre de qualsevol significat.

182″La Fiesta”

(Chick Corea)

Chick Corea

“Return to Forever”

1972

 

ECM

La publicació a Espanya dels discos del prestigiós segell discogràfic alemany ECM (Edition of Contemporany Music) allà cap als anys 70, va suposar un gran esdeveniment pels aficionats de la música enllaunada. Als discos de bandes i músics que seguíem en aquell temps, en el meu cas preferentment, de psicodèlica, rock simfònic i música electrònica, s’hi van afegir tot un seguit d’artistes desconeguts fins llavors i que ampliaven l’espectre musical. ECM podríem dir que s’ocupa del Jazz d’avanguarda, però com sempre en aquests casos, aquesta etiqueta es queda curta per definir l’extens espectre que avarca el catàleg de la casa. En una altra línea però barrejada amb aquesta, sense fer-ne distincions (tot és música…) enregistra música clàssica, que va de versions de música antiga fins a obres originals de compositors contemporanis.

Tot estava summament cuidat, des de l’enregistrament fins al disseny. Destacava l’elegància de les caràtules. Res a veure amb les oníriques i impactants imatges d’Hipgnosis, que en aquella època tallava el bacallà, o les nyonyes imatges dels grup posant davant càmera. Aquí era tot més diàfan, net i polit.

La nòmina d’artistes és espectacular. Keith Jarrett, Jan Garbarek, Gary Burdon, PatMetheny, Miroslav Vitous, Stanley Clack, Jack Dejohnette, Egberto Gismonti són alguns dels més coneguts. Una llarga nòmina d’artistes nòrdics engreixen la nòmina del segell. Noms poc o gens coneguts fora del circuit d’erudits, però músics tècnicament impecables, tots de primeríssima fila.

Chick Corea era un dels artistes amb els que disfrutava de valent. Després de passar per la banda de Miles Davis i aportar-hi el seu talent amb el piano elèctric, Chick Corea es va forjar una extensa carrera en solitari que encara dura avui en dia (als estius és habitual trobar-lo sent cap de cartell dels festivals de jazz més reputats de l’estat i d’arreu del món durant tot l’any)

La Fiesta és habitual en el repertori de Chick Corea i ja s’ha convertit en un standard. El tema, de reminiscències espanyoles, apareix per primer cop al disc Return to Forever, de 1972 (títol que donaria nom a la banda que acompanyaria al pianista de Massachusetts del 1972 al 1977 (el 2009 van tornar a reunir-se per realitzar alguns concerts i enregistrar-los en viu) Per raons de drets aquesta primera versió no es troba a YouTube. De les diverses versions disponibles destacaria aquesta, relativament recent (2011), de Chick Corea i Gary Burdon en directe. Ja havien enregistrat junts el tema a Duets (1978), àlbum en estudi, també per ECM. Un plaer pels sentits. Una autèntica Fiesta.

D’alguna manera aquest Cansongs va dedicat al Toni Serés, seguidor habitual del blog. Persona de basta cultura i bon amic. Per algun comentari tinc la certesa que, en un moment o altre, cadascú des del seu auditori particular, durant aquells llunyans 70, vam coincidir escoltant Return to Forever.

31 “Köln, january 24, 1975. Part I”

“Köln, january 24, 1975. Part I”                     
(Keith Jarrett)
Keith Jarrett
“The Köln Concert”
1975


“La realidad puede permitirse el lujo de ser increíble, inexplicable. Lamentablemente una obra de ficción no puede permitirse las mismas libertades”.         
 
 (“Aire de Dylan”, d’Enrique Vila-Matas)

Va caient la tarda al bar Foment de Sant Martí de Maldà. Mr. Raons i jo (Mr. Cansongs) ens estem cruspin uns donuts acompanyats d’uns cafès. La gata fa becaines en una cadira del costat. Al fons els habituals de sempre fan la botifarra. Els últims rajos de sol s’esvaeixen quan irromp per la porta Keith Jarrett, l’afamat pianista de Pensilvànnia. Per un moment es fa el silenci i tot s’atura davant aquella figura esquifida però determinada que sense dubtar avança cap al piano que està instal·lat per l’ocasió. Mr. Raons i jo ens hem quedat amb el donuts a mig mastegar. Un jugador s’ha quedat amb el braç alçat, amb la manilla de trumfo als dits, a punt d’arrastrar. Fins i tot la gata, pasota de mena, ha aixecat el cap a veure que passava. El Keith ha fet una breu inspecció al piano i s’ha dirigit al taulell a parlar amb la mestressa.

El temps s’ha tornat a posar en marxa. He pogut desfer la bola que s’he m’havia fet a la boca. Finalment la manilla a rodat pel tapete.
– És en Keith Jarrett. És curiós que amb el piano sempre improvisa (li he dit a Mr Raons “per lo bajini”)
– Clar, així no li cal escriure ni dur partitura…
– Ja ho diuen, el món avança gràcies als ganduls.
– Doncs ja veuràs com a aquest paio la mestressa li treu la son de les orelles…
I hem seguit amb les nostres cabòries.

De sobte un gran remostré ens ha trencat la conversa. El jugadors de botifarra estaven tots agafats al piano portant-lo a pes de braços mirant de traslladar-lo de lloc. La mestressa els anava manant, atenent les instruccions del Keith, que s’ho mirava atentament. A la poca estona, Mr. Raons i jo també hi estàvem agafats (al piano) fent de camàlics. Ens l’ha fet portar de punt a punta de local, el molt cabronàs… es veu que allí on estava no era el lloc adequat… un cop s’ho ha mirat i remirat encara ens ha fet donar un parell de tombs amunt i avall amb el piano al coll fins deixar-lo en el seu lloc d’origen.  Clar, aquell piano s’ha hagut d’afinar. Ha arribat un tècnic amb tot d’estris. A nosaltres ens ha tingut a tots firmes, atents a tot el que l’hi calgués. Ja era negra nit quan finalment semblava que tot estava en ordre. Als oients ens ha fet asseure en unes cadires escrupulosament alineades. Ah, i sense xistar. Amb el local a les fosques, al Keith encara l’hi molestava la claror que venia de l’enllumenat del carrer. Ens hem hagut d’esperar una bona estona a que algú fes les gestions pertinents per deixar tot Sant Martí a les fosques.

Per fi, tret d’un breu incident provocat pel gat, que ha sortit de dins el piano, el Keith s’ha assegut davant l’instrument. Abans de prémer cap tecla però, ha estat ben bé un quart d’hora clavant-nos una mirada inculpadora que adivinàvem a través de la foscor. Moments abans una inoportuna tos havia alertat al Keith ficant-lo de mal humor. Crec que per culpa d’una engruna de donuts que s’hauría encantat darrera d’un queixal.

I el Keith Jarrett s’ha ficat a improvisar. Per sort, capficat com estava en la música, no ha estat fins a trenc d’alba, quant la primera claror del dia il·lumina el local, que se’n adona que tots (gat inclòs) estem adormits. Quina manera més bonica d’agafar el son. I he tingut un somni meravellós.

http://youtube.googleapis.com/v/AxGWyFaVnFc&source=uds

 

26 “Noon song”

“Noon song”                     
(Chick Corea)
Chick Corea
“Piano improvisations, vol. 1”
1971

Mister Raons i jo (Mister Cansongs) estem assentats en una taula del bar Foment, de Sant Martí de Maldà. En una altra taula que hi ha al fons, fan la botifarra. La llum de la tarda se’n ha anat poc a poc, sense adonar-nos-en. Hi hem reparat quan han encès les llums del local, que han acabat d’enfosquir de cop l’exterior. Pel reflex del vidre veig Mr. Raons apropar-se a la barra. Ja hem perdut el conte dels cafès quan Mr. Raons s’ha aixecat a  demanar-ne un parell més, aquest cop acompanyats d’un donuts.
– Així què deies, Mr. Cansongs? Que al blog vols ficar no se què de piano?
– Sí. Cada ics entrades, ficar-hi una peça de piano. A manera d’interludi. Hi han uns quants pianistes que m’agraden molt i seria la manera d’introduir-los, d’una forma argumentada, en el blog. També servirà perquè el personal s’esbargeixi, ja que al no haver-hi lletra per entendre, no cal trencar-se el cap.
– Que vols que et digui. Jo preferiría que hi fesis sortir al Loquillo i los Trogloditas cantant allò de “llevar el pecho tatuado, escupir a los urbanos…”.
– Bona peça deuries ser tu de jove…
– No ho saps prou… (apunta la mestressa, que porta els cafès i els donuts)
A Mr. Raons se li escapa una mitja rialla còmplice. Mentres ens deixa lo fato aixeco la vista i me’n adono que la partida de botifarra s’ha acabat. Deuen ser tots a sopar, penso.  
– Per on anàvem?
– No me’n recordo… ah, sí! Lo del piano. A més puc introduir-hi una conversa entre tu i jo. Que et sembla?
En aquestes entra per la porta de servei el Chick Corea, impecablement vestit amb camisa i pantaló blancs i mocador al coll.  Ens fa una breu salutació amb la mirada i s’asseu al piano de cua que hi ha en un racó.
– És el Chick Corea, l’hi confirmo amb veu baixa a Mr. Raons.
– Ni Chick Corretja ni hòsties amb vinagre. Quan un pobre menja lluç, és que un dels dos està fotut. On hi hagui els Ronaldos ja poden cantar missa.
Amb posat cerimoniós el Chick comença a tocar…
– “Noon song”… és la peça que obre el seu disc “Piano Improvisations, vol. 1”. Aquest i el Vol. 2, tots dos els va gravar en tant sols dos dies, a Oslo.
-En van avançar. Hi deuría fer un fred que pelava.
La gata del local me s’asseu a la falda i comença a ronronejar.
– De la manera que fa anar els dits (l’hi dic), aniria bé per excavar algun jaciment.
– O per gratar l’esquena…
Riem la broma i després ens quedem callats escoltant les notes del piano mentre apurem els cafès. Faig volar l’imaginació i deixo anar:
– En aquesta escena podríem ben bé ser dins d’un quadre de l’Eduard Hopper.
– Lo que a vint anys son pardals, a quaranta son trons (m’espetega Mr. Raons) Ja veig que t’ha abduït l’esperit del Cecil B. DeMille.
Mr. Raons em se queda mirant tot seriós i em diu:
– Cecil, vols dir que aquest escrit s’entendrà?