(Will Sergeant / Ian McCulloch / Les Pattinson / Pete de Freitas)
Echo & The Bunnymen
“Echo & The Bunnymen”
1987
400 Àlbum de cançons
Divendres passat, com sempre, al voltant de les sis de la tarda, ha arribat el número 400 de l’Àlbum de cançons, col·lecció de cançons que setmana darrera setmana el Josep M Oliva (Manresa, 1958) Com tots els incondicionals d’aquest blog saben, és l’inspirador del Cansongs. Llicenciat en periodisme, el Josep M ha estat i és un activista musical incansable i perseverant. És programador, entre altres, del Club de la cançó de Manresa. La seva estima i entusiasme per la música traspua en tots i cadascun dels lliuraments del seu Àlbum de cançons. I com totes les coses autèntiques i fetes de cor, s’encomana.
Fa uns dies vaig proposar-li de fer-li una entrevista telemàtica per deixar constància d’aquests 400 números i celebrar xifra tan rodona, a la qual cosa va accepta de bon grat. Aquí en podeu veure el resultat. La seva llarga experiència en aquest terreny l’ha dut a conèixer una ristra de grans artistes que realment fan enveja. Afegim un parell d’imatges com a mostra.
Tinc molt present però que en un futur pròxim, aprofitarem qualsevol excusa per reprendre la conversa, aquest cop però, de cos present i amb unes braves pel mig.
Moltes gràcies Josep M, i per molts anys!
El Josep M. amb el disc de la Janis Joplin, el primer lliurament del seu Àlbum de cançons
1- Com neix la idea de fer l’Àlbum de cançons?
Durant més de vint anys vaig fer un programa de ràdio, a Manresa, que es deia «Carregat de romanços ». Saps quina sensació tan maca és la de poder programar les cançons que t’agraden, llençar-les a l’aire i pensar que les comparteixes amb desenes o potser centenars de persones que mai coneixeràs però que vibraran a l’uníson amb tu amb aquella música? Doncs l’àlbum de cançons té una mica d’això, va néixer com un intent de compartir les cançons però també de revestir-les amb la importància que es mereixen, explicant una mica la seva història o altres històries paral·leles que es mouen al seu voltant i que els donen el reconeixement (a la cançó però també al cantant i als seus autors) que ni els youtubes ni els spotifys ni aquests aparells on n’hi caben milers no els dóna. És això: les ganes de compartir o de donar a conèixer les cançons que m’agraden i també el desig de fer justícia als artistes i als creadors.
2- Una pregunta que m’he plantejat sovint és si les cançons i autors que tries els tens acotats, i en deixes altres al marge perquè l’Àlbum tingui una coherència estilística, o senzillament fiques la música que t’agrada i punt?
Les cançons que trio van sortint a la babalà, perquè em venen al cap en aquell moment o per una qüestió d’oportunitat (l’època de l’any, un fet que ha passat, una noticia relativa a la cançó o al cantant…). La tria no té ni una intenció antològica ni hi ha cap prioritat per qüestions de qualitat. En aquest sentit no hi ha cap mena d’acotació. Hi ha artistes que m’agraden moltíssim de sempre i que encara no han aparegut a l’àlbum (ara em ve el cap l’Alberto Cortez, per dir-ne algun) o d’altres que han sortit potser només un cop o dos després de quatre-cents àlbums (l’Ovidi o el Sisa, que tant m’agraden i que tant m’estimo) sense que tingui una explicació lògica. L’única cosa que sí que controlo una mica és que no surtin tres àlbums seguits en italià, posem per cas, o tres cançons d’estils o artistes molt semblants una darrere l’altra. Això és l’únic que sí que s’escapa a l’atzar, la resta no té cap criteri d’unitat, és totalment eclèctic i fet sobre la marxa.
3- L’altre dia em parlaves d’un tema que et neguiteja: la desaparició del disc com a format físic. Ens ho pots explicar?
La gent que m’estima saben que si m’han de fer un regal i volen encertar segur, amb un disc no fallaran mai. Diria que és amb el que m’he gastat més diners (bé, en això i en convidar a sopar noies a les que després els acabo perdent la pista). M’agrada el disc (tant en vinil com ara en CD) pel que té d’objecte però també per aquella sensació de tenir una cosa sòlida, un arxiu musical fet al meu gust amb cançons que podré fer sonar tota la vida i amb tota la informació que no es troba en aquells mitjans amb els que ara la gent escolta música i que ni tan sols esmenten els autors. En un disc hi pots trobar les lletres, el nom dels que l’han fet, la data d’edició, el nom de la gent que hi ha participat, els arranjadors, els músics, les dedicatòries, les fotos… D’uns anys ençà els dissenyadors, que tantes vegades -dissortadament- es creuen per damunt dels altres creadors, han imposat el seu criteri estètic -molts cops força discutible- i han fet que alguns llibrets dels que acompanyen els cedés no serveixin absolutament de res: amb les lletres i tota la informació pràcticament il·legible degut al tamany de la lletra o bé a les tintes escollides, fan que no hi hagi a penes contrast i no es pugui llegir res. És una llàstima que ningú els cridi a l’ordre i que els faci entendre que la seva feina és secundària i mai pot anular la finalitat per a la qual els discos s’acompanyen amb un llibret i que és perquè el puguem llegir.
Dit tot això, em dol veure com cada cop es venen menys discos perquè si continua així els anomenats suports digitals els acabaran reemplaçant i els gustos (si es pot dir que en tenen algun) dels que no donen cap importància a tots aquells valors afegits que comentava abans i que trobem als discos, acabaran imposant el seu criteri (si es pot dir que en tenen cap) i els que valorem totes aquelles altres coses ja no tindrem l’opció de triar. Com passa amb tants altres camps, la dictadura del públic menys exigent s’imposa i els que preferim altres coses ja no tenim opció d’escollir. Passa el mateix amb les pel·lícules en dvd, amb la crisi de la premsa escrita davant dels que deixen de comprar diaris perquè creuen que troben el mateix de franc a internet, etcètera, etcètera. De tot plegat crec que l’únic que té un futur clar és el llibre. L’amenaça de ser reemplaçat pel “llibre electrònic” sembla ser que s’ha quedat en un malson.
4- Un dels vessants que més admiro del teu treball és que la teva cultura musical s’alimenta de discos, però sobretot, d’actuacions en directe que tu tens la sort d’haver-hi assistit. En aquest aspecte em guanyes per golejada. Els pocs concerts als quals jo he assistit són memorables. Memorables bàsicament per això, perquè són pocs…
Avui mateix, en una entrevista a Radio 3, parlàvem d’aquest tema. Diuen que una gravació, un disc, és el testimoni d’un moment passat. Un record, una fotografia. En canvi la música en viu pertany a l’aquí i a l’ara. És el present. M’ha semblat una idea bonica.
Sí, és així, però també és veritat que gràcies als discos he disfrutat molt i m’he enriquit molt amb artistes que per un motiu o altre no vaig poder veure mai: Janis Joplin, Édith Piaf, Gilbert Becaud, els Beatles, Alfredo Zitarrosa, Mari Trini, Camilo Sesto… Quina sort poder-los tenir en disc. Canten per mi quan vull i moltes vegades em transmeten coses noves i m’emocionen tant com si els veiés a l’escenari. I de vegades, sortint de concerts d’artistes molt més modestos, també m’he comprat el disc, que no trobaria a cap botiga i potser tampoc a internet, amb la il·lusió de seguir-los disfrutant a casa, una cosa impagable.
5- Com veus el futur de la música?
Suposo que amb èpoques de tot -igual com ha estat sempre- però bé. El que no veig amb tant optimisme és allò que dèiem dels discos, ni la possibilitat d’escoltar a les ràdios o a les teles algunes coses que valen molt i queden sepultades per la comercialitat… En fi, deixant el tema dels discos, la resta no ho veig ni millor ni pitjor que en temps passats.
6- Ja sé que és una putada però si haguessis de triar només 3 autors, amb quins et quedaries?
Ostres, és complicat. I és que en la música, a diferència de la pintura, per exemple, no només valoro els autors sinó també els intèrprets. Així de cop i sense donar-hi massa voltes penso en la força del Tom Jones, la sensualitat de la María Jiménez, la veu preciosa de la Marina Rossell o de la Soledad Bravo, la grandiositat escènica del Raphael, la genialitat musical del Lluís Llach… Purament com a autors, apart que m’agradin també com a cantants, Serrat per a mi és el primer, sense pensar-m’ho ni un segon. El Serrat sempre: per la varietat temàtica, per la riquesa de les seves lletres, per l’emoció que em transmet… El Sabina indiscutiblement en seria un altre. No té la varietat temàtica del Serrat però la seva habilitat mai vista per fer versos enginyosos, xocants, paradoxals i brillants com un castell de focs lingüístic, no té parangó. Però ja no és el mateix, alerta, no és el mateix. I encara hi ha una altra cosa: el Serrat em sembla entranyable, el Sabina tot el contrari. També el Víctor Manuel em sembla un gran autor de cançons, i a un nivell més minoritari i més proper, el Joan Isaac, tan poc valorat comparat amb el que es mereixeria. N’he dit quatre, en podria dir més.
7- Ara potser et ficaré en un compromís: t’atreveixes a escollir 3 temes del Cansongs que t’hagin agradat? (pot dir-ne, si es dóna el cas, 3, 2, 1 o cap…) Amb 3 però gosaria a fer de malabarista i incloure al lliurament que pertoqui del Cansongs una cançó que suposadament et podria agradar…
Mira… els teus gustos musicals i els meus, Jordi, van per camins força diferents, però evidentment que amb les entregues que portes ja fetes i que van camí de les tres-centes, en trobaria tres, sis, nou i bastantes més. Citaré una cançó que vam escollir els dos en dies diferents: “Qualsevol nit pot sortir el sol”, l’obra immortal del Jaume Sisa, que està també a l’Olimp dels meus artistes estimats. L’altra seria la “Suzanne” del Leonard Cohen, un artista que vaig descobrir tard i a qui com més conec més m’agrada. I una tercera seria una raresa que em va fer moltíssima gràcia. La cançó “Que seas feliz”, cantada per un desconegut per a mi, un cantant local segons explicaves, de nom artístic -i m’imagino que real- Domingo Sardà, lo Mingo el Carlets, per als teus amics. No pensessis ni per un moment que li poso com una cosa estrafolària o per fer una concessió a una aportació local del teu àlbum; t’ho dic ben seriosament. Jo només coneixia aquesta cançó -i la coneixia des que deuria tenir tretze o catorze anys, cantada per la Mari Trini-. La versió que vas mostrar tu em va semblar una descoberta, té l’encant dels artistes marginals però autèntics. Si en lloc de tres cançons només en pogués triar una, t’hagués dit aquesta.
El Josep M en una imatge recent
Mr Cansongs 