Etiqueta: post-punk

273 “Lips Like Sugar”

(Will Sergeant / Ian McCulloch / Les Pattinson / Pete de Freitas)Echo_&_the_Bunnymen_album_cover

Echo & The Bunnymen               

“Echo & The Bunnymen”

1987

 

400 Àlbum de cançons

Divendres passat, com sempre, al voltant de les sis de la tarda, ha arribat el número 400 de l’Àlbum de cançons, col·lecció de cançons que setmana darrera setmana el Josep M Oliva (Manresa, 1958) Com tots els incondicionals d’aquest blog saben, és l’inspirador del Cansongs. Llicenciat en periodisme, el Josep M ha estat i és un activista musical incansable i perseverant. És programador, entre altres, del Club de la cançó de Manresa. La seva estima i entusiasme per la música traspua en tots i cadascun dels lliuraments del seu Àlbum de cançons. I com totes les coses autèntiques i fetes de cor, s’encomana.

Fa uns dies vaig proposar-li de fer-li una entrevista telemàtica per deixar constància d’aquests 400 números i celebrar xifra tan rodona, a la qual cosa va accepta de bon grat. Aquí en podeu veure el resultat. La seva llarga experiència en aquest terreny l’ha dut a conèixer una ristra de grans artistes que realment fan enveja. Afegim un parell d’imatges com a mostra.

Tinc molt present però que en un futur pròxim, aprofitarem qualsevol excusa per reprendre la conversa, aquest cop però, de cos present i amb unes braves pel mig.

Moltes gràcies Josep M, i per molts anys!

IMG-20190219-WA0040

El Josep M. amb el disc de la Janis Joplin, el primer lliurament del seu Àlbum de cançons

 

1- Com neix la idea de fer l’Àlbum de cançons?

Durant més de vint anys vaig fer un programa de ràdio, a Manresa, que es deia «Carregat de romanços ». Saps quina sensació tan maca és la de poder programar les cançons que t’agraden, llençar-les a l’aire i pensar que les comparteixes amb desenes o potser centenars de persones que mai coneixeràs però que vibraran a l’uníson amb tu amb aquella música? Doncs l’àlbum de cançons té una mica d’això, va néixer com un intent de compartir les cançons però també de revestir-les amb la importància que es mereixen, explicant una mica la seva història o altres històries paral·leles que es mouen al seu voltant i que els donen el reconeixement (a la cançó però també al cantant i als seus autors) que ni els youtubes ni els spotifys ni aquests aparells on n’hi caben milers no els dóna. És això: les ganes de compartir o de donar a conèixer les cançons que m’agraden i també el desig de fer justícia als artistes i als creadors.

2- Una pregunta que m’he plantejat sovint és si les cançons i autors que tries els tens acotats, i en deixes altres al marge perquè l’Àlbum tingui una coherència estilística, o senzillament fiques la música que t’agrada i punt?

Les cançons que trio van sortint a la babalà, perquè em venen al cap en aquell moment o per una qüestió d’oportunitat (l’època de l’any, un fet que ha passat, una noticia relativa a la cançó o al cantant…). La tria no té ni una intenció antològica ni hi ha cap prioritat per qüestions de qualitat. En aquest sentit no hi ha cap mena d’acotació. Hi ha artistes que m’agraden moltíssim de sempre i que encara no han aparegut a l’àlbum (ara em ve el cap l’Alberto Cortez, per dir-ne algun) o d’altres que han sortit potser només un cop o dos després de quatre-cents àlbums (l’Ovidi o el Sisa, que tant m’agraden i que tant m’estimo) sense que tingui una explicació lògica. L’única cosa que sí que controlo una mica és que no surtin tres àlbums seguits en italià, posem per cas, o tres cançons d’estils o artistes molt semblants una darrere l’altra. Això és l’únic que sí que s’escapa a l’atzar, la resta no té cap criteri d’unitat, és totalment eclèctic i fet sobre la marxa.

3- L’altre dia em parlaves d’un tema que et neguiteja: la desaparició del disc com a format físic. Ens ho pots explicar?

La gent que m’estima saben que si m’han de fer un regal i volen encertar segur, amb un disc no fallaran mai. Diria que és amb el que m’he gastat més diners (bé, en això i en convidar a sopar noies a les que després els acabo perdent la pista). M’agrada el disc (tant en vinil com ara en CD) pel que té d’objecte però també per aquella sensació de tenir una cosa sòlida, un arxiu musical fet al meu gust amb cançons que podré fer sonar tota la vida i amb tota la informació que no es troba en aquells mitjans amb els que ara la gent escolta música i que ni tan sols esmenten els autors. En un disc hi pots trobar les lletres, el nom dels que l’han fet, la data d’edició, el nom de la gent que hi ha participat, els arranjadors, els músics, les dedicatòries, les fotos… D’uns anys ençà els dissenyadors, que tantes vegades -dissortadament- es creuen per damunt dels altres creadors, han imposat el seu criteri estètic -molts cops força discutible- i han fet que alguns llibrets dels que acompanyen els cedés no serveixin absolutament de res: amb les lletres i tota la informació pràcticament il·legible degut al tamany de la lletra o bé a les tintes escollides, fan que no hi hagi a penes contrast i no es pugui llegir res. És una llàstima que ningú els cridi a l’ordre i que els faci entendre que la seva feina és secundària i mai pot anular la finalitat per a la qual els discos s’acompanyen amb un llibret i que és perquè el puguem llegir.

Dit tot això, em dol veure com cada cop es venen menys discos perquè si continua així els anomenats suports digitals els acabaran reemplaçant i els gustos (si es pot dir que en tenen algun) dels que no donen cap importància a tots aquells valors afegits que comentava abans i que trobem als discos, acabaran imposant el seu criteri (si es pot dir que en tenen cap) i els que valorem totes aquelles altres coses ja no tindrem l’opció de triar. Com passa amb tants altres camps, la dictadura del públic menys exigent s’imposa i els que preferim altres coses ja no tenim opció d’escollir. Passa el mateix amb les pel·lícules en dvd, amb la crisi de la premsa escrita davant dels que deixen de comprar diaris perquè creuen que troben el mateix de franc a internet, etcètera, etcètera. De tot plegat crec que l’únic que té un futur clar és el llibre. L’amenaça de ser reemplaçat pel “llibre electrònic” sembla ser que s’ha quedat en un malson.

4- Un dels vessants que més admiro del teu treball és que la teva cultura musical s’alimenta de discos, però sobretot, d’actuacions en directe que tu tens la sort d’haver-hi assistit. En aquest aspecte em guanyes per golejada. Els pocs concerts als quals jo he assistit són memorables. Memorables bàsicament per això, perquè són pocs…

Avui mateix, en una entrevista a Radio 3, parlàvem d’aquest tema. Diuen que una gravació, un disc, és el testimoni d’un moment passat. Un record, una fotografia. En canvi la música en viu pertany a l’aquí i a l’ara. És el present. M’ha semblat una idea bonica.

Sí, és així, però també és veritat que gràcies als discos he disfrutat molt i m’he enriquit molt amb artistes que per un motiu o altre  no vaig poder veure mai: Janis Joplin, Édith Piaf, Gilbert Becaud, els Beatles, Alfredo Zitarrosa, Mari Trini, Camilo Sesto… Quina sort poder-los tenir en disc. Canten per mi quan vull i moltes vegades em transmeten coses noves i m’emocionen tant com si els veiés a l’escenari. I de vegades, sortint de concerts d’artistes molt més modestos, també m’he comprat el disc, que no trobaria a cap botiga i potser tampoc a internet, amb la il·lusió de seguir-los disfrutant a casa, una cosa impagable.

5- Com veus el futur de la música?

Suposo que amb èpoques de tot -igual com ha estat sempre- però bé. El que no veig amb tant optimisme és allò que dèiem dels discos, ni la possibilitat d’escoltar a les ràdios o a les teles algunes coses que valen molt i queden sepultades per la comercialitat… En fi, deixant el tema dels discos, la resta no ho veig ni millor ni pitjor que en temps passats.

6- Ja sé que és una putada però si haguessis de triar només 3 autors, amb quins et quedaries?

Ostres, és complicat. I és que en la música, a diferència de la pintura, per exemple, no  només valoro els autors sinó també els intèrprets. Així de cop i sense donar-hi massa voltes penso en la força del Tom Jones, la sensualitat de la María Jiménez, la veu preciosa de la Marina Rossell o de la Soledad Bravo, la grandiositat escènica del Raphael, la genialitat musical del Lluís Llach…  Purament com a autors, apart que m’agradin també com a cantants, Serrat per a mi és el primer, sense pensar-m’ho ni un segon. El Serrat sempre: per la varietat temàtica, per la riquesa de les seves lletres, per l’emoció que em transmet… El Sabina indiscutiblement en seria un altre. No té la varietat temàtica del Serrat però la seva habilitat mai vista per fer versos enginyosos, xocants, paradoxals i brillants com un castell de focs lingüístic, no té parangó. Però ja no és el mateix, alerta, no és el mateix. I encara hi ha una altra cosa: el Serrat em sembla entranyable, el Sabina tot el contrari. També el Víctor Manuel em sembla un gran autor de cançons, i a  un nivell més minoritari i més proper, el Joan Isaac, tan poc valorat comparat amb el que es mereixeria. N’he dit quatre, en podria dir més.

7- Ara potser et ficaré en un compromís: t’atreveixes a escollir 3 temes del Cansongs que t’hagin agradat? (pot dir-ne, si es dóna el cas, 3, 2, 1 o cap…) Amb 3 però gosaria a fer de malabarista i incloure al lliurament que pertoqui del Cansongs una cançó que suposadament et podria agradar…

Mira… els teus gustos musicals i els meus, Jordi, van per camins força diferents, però evidentment que amb les entregues que portes ja fetes i que van camí de les tres-centes, en trobaria tres, sis, nou i bastantes més. Citaré una cançó que vam escollir els dos en dies diferents: “Qualsevol nit pot sortir el sol”, l’obra immortal del Jaume Sisa, que està també a l’Olimp dels meus artistes estimats. L’altra seria la “Suzanne” del Leonard Cohen, un artista que vaig descobrir tard i a qui com més conec més m’agrada. I una tercera seria una raresa que em va fer moltíssima gràcia. La cançó “Que seas feliz”, cantada per un desconegut per a mi, un cantant local segons explicaves, de nom artístic -i m’imagino que real-  Domingo Sardà, lo Mingo el Carlets, per als teus amics. No pensessis ni per un moment que li poso com una cosa estrafolària o per fer una concessió a una aportació local del teu àlbum; t’ho dic ben seriosament. Jo només coneixia aquesta cançó -i la coneixia des que deuria tenir tretze o catorze anys, cantada per la Mari Trini-. La versió que vas mostrar tu em va semblar una descoberta, té l’encant dels artistes marginals però autèntics. Si en lloc de tres cançons només en pogués triar una, t’hagués dit aquesta.

 

Josep M Oliva-2018El Josep M en una imatge recent

 

 

 

 

 

 

 

236 “Bela Lugosi’s Dead”

(David Haskins / Kevin Haskins / Peter Murphy / Daniel Ash)Bela Lugosi's Dead

Bauhaus                 

“Bela Lugosi’s Dead”

1979

 

Joc de miralls

El vampir va entrar amb urgències al lavabos del restaurant. Alguna cosa se li havia ficat malament. Quan va empènyer la porta va topar amb un home que en sortia. “Disculpi”, va dir el vampir sense mira’l, mentre pensava, “surt del mig, imbècil”. “Tranquil, no ha estat res” va contestar l’home sense aturàs, murmurant “mira per on vas, tros d’ase”. De fet era un caçavampirs, però no es van reconèixer.

El vampir, un cop alleujat, va sortir del compartiment. Va ser llavors que es va adonar que a la paret del davant hi havia tot de piques. I un gran mirall de cap a cap. I la presència d’un home que en entrar, amb les presses, n’havia passat de llarg. El tenia d’esquena. Al vampir li entra una esglai. El lloc que ocupava, dins el mirall estava buit. Es va ficar al seu costat a rentar-se les mans. L’home intentava rentar-se la cara. Anava borratxo com una cep. Es girar cap al vampir amb la cara humida i va dibuixar un somriure, convençut que la frescor de l’aigua l’havia refet. Ara hi veia correctament. Al que tenia davant i el seu reflex. No com l’altre amb qui havia coincidit just un moment abans, a qui davant del mirall veia per quadruplicat. “Company. Jo puc llegir els teus pensaments”, li va dir tot seriós al vampir mirant-lo als ulls. “Sé exactament el que hi ha dins aquest cap”. Va haver-hi un silenci tens. El hematòfag va estar temptat de clavar-li els seus ullals a la jugular. L’home va continuar “Tu necessites una trago. Et convido a una copa”, va sentenciar trontollant, mentre pensava “tu necessites un trago. Et convido a una copa”. “No, gràcies. Jo no bec…”, es va escapolir convençut que les barreges no eren bones.

Aquesta vegada el tema tractat i l’elecció musical van de la mà. Hem triat Bela Lugosi’s Dead de Bauhaus per acompanyar aquest vampir que poca cosa conserva dels bons modals propis de la seva condició.

Una versió en directe, subtitulada, amb un Peter Murphy ficat totalment en el paper. La versió d’estudi del EP original.

134 “Jacqueline”

(Vini Reilly)LC-TDC

The Durutti Column

“LC”

1981

Lord Byron amb guitarra elèctrica

Grup de nom bel·ligerant i ànima romàntica. Dir The Durutti Column és dir Vini Reilly. Un paio espigat, allargassat sortit d’un quadre del Greco. Sec com un ascla. Amb cara de no haver trencat mai cap plat però amb cops amagats. Un somiador anacrònic. Un Lord Byron amb guitarra elèctrica. L’altre membre del grup que l’acompanya des de sempre és el percusionista Bruce Mitchell. Una mena de Sancho. Escuder fidel. Persona de tarannà extravertit i afable. Podria passar per un personatge d’una pel·lícula de Patrice Leconte (El marit de la perruquera, etc.)

Com molts grups d’aquella època heroica, a The Durutti Column els vaig descobrir a La edad de oro, el mític programa presentat per Paloma Chamorro emès a La 2, de TVE. L’austeritat de recursos era el comú denominador del seus primers discos (guitarra, bateria, caixa de ritmes, algun element de percussió i para de comptar). En treballs posteriors, sobretot a partir de l’àlbum Without Mercy (1984) va incorporar altres instruments de vent i corda. No puc deixar d’incloure, com a mostra, Little Mercy, un tema preciós d’aquest disc

Personalment però, quan parlem de The Durutti Column em ve a la ment aquesta vessant més anarquista, més guerrillera i espartana. La de combatre a pit descobert. Amb el mínim de recursos fer el màxim d’estralls possibles. És per això que com a tema representatiu he escollit aquest Jacqueline. El duet Reilly & Mitchell (yo me lo guiso, yo me lo como) coneixen bé el terreny i no hi ha qui els aturi.

Darrerament els hi he perdut el rastre. Em consta però que Vini Reilly segueix en actiu i en plena forma. Que Bruce Mitchell segueix al seu costat sense defallir. Sols o en companyia d’altres continuen creant aquesta mena de postals sonores que en realitat són les seves cançons. Causes perdudes que pretenen defensar fins a la mor aquests milicians armats guitarra en mà i baqueta entre les dents, des d’una vall remota, lluny de modes, tendències i pensaments únics.

123 “The Last Beat of My Heart”

(Steven Severin / Siouxsie Sioux)Siouxsie_&_the_Banshees-Peepshow

Siouxsie & the Banshees

Peepshow

1988

 

Aquesta espina es la meva única delícia
Una batalla devastadora, amb por a parlar,
tot just ens atrevim a respirar.

L’últim batec del meu cor
(Severin/Siouxsie)

Arrossegats

Gener (passat)

Des de la meva talaia observava la piscina del veí, llavors buida i solitària. Les branques ara despejades de fulles deixaven el camp de visió lliure per poder-la veure amb més claredat que no pas a l’estiu quan la vegetació estava en ple esplendor. Un joc d’ocres, grisos i blaus somorts als que la boira aplicava una pàtina que recordava les indefinides formes d’un Turner. Embadalit amb l’escena, emmarcada per la finestra, encara era capaç d’anar-hi afegint, amb delicades pinzellades escampades, els cossos nus daurats al sol, en la memòria encara frescos, de les banyistes estiuejants. Quan vaig obrir la finestra però, els rigors de l’hivern van fer arronsar tot estimul colorista fora de temporada.

Febrer (present)

Quin mes més puta. Els pobres gats semblen condemnats a complir un càstig bíblic. Durant les meves rondes nocturnes només faig que creuar-me amb gats capficats, mal dormits i esvaïts, amb pas determinat, empesos per l’instint. I és que l’obsessió és tal que lo que altres cops (fora de temporada diguem-ne) la meva proximitat hauria suposat una presència si no perillosa, al menys sí digna de respecte, ara ni em veien. Com si fos un fantasma. Un espectre desangelat que no fa ni por ni res.

Res els atura. Cap obstacle, norma o llei. Travessen carreteres sense mirar, i, és clar, en hi han que hi deixen la pell i les seves aspiracions allí, estampades a l’asfalt. Els que es desplacen són tots mascles, sent les femelles les que resten a les llars, esperant l’arribada dels pretendents. Això llevat de rares excepcions. Sense anar més lluny a casa tenim una gata jove que és ella mateixa en persona qui marxa en busca dels esmentats serveis. Sens dubte una gata avançada al seu temps. Una pionera en qüestions feministes. Sense manies, al marge de convencions socials i xafarderies. Ells, els mascles (i la meva gata emprenedora), munten guàrdia davant de portes i entrades. Salten capterreres i tanques. Es colen entre reixes i filats. S’enfilen a finestres, cornises i teulades. Van d’aquí cap allà en busca del seu objectiu.

A fe que les escenes que es creen són del tot wagnerianes (només que aquí les que criden no són dones grasses). Al mig, una femella en zel. El pretendents rondant-les i guerrejant alhora. Al voltant, en cercle, vells i canalla. Els uns esgotats d’aquesta maledicció cíclica. A la gata més vella de casa l’hem deslliurat d’aquest marturi deixant-la anar a les golfes (el seu mal no vol soroll). Els altres, la canalla, encuriosits i confosos alhora per aquell joc d’adults. Als més jovenets els hi ve la juguesca mentre la femella es rebolca i fa l’aleta (en hi han de més senyores que es mantenen dretes fent-se les distretes) envoltades de dos o més mascles. Aquests fent el doble joc de seduir a la femella i dissuadir als oponents. Es debaten entre el festeig més galant i l’amenaça més punyent. Aquesta doble vesant fa que sovint hagin d’arremetre els assumptes de canto, doncs escometre de front i de totes totes un sol assumpte els fa perdre el fil de l’altre, amb el conseqüent perill o desaventatja que això comporta. Són personatges tràgics arrossegats irremissiblement per la seva naturalesa. El cos arquejat. Muscles en tensió. Pel eriçat. Miols, crits, udols i tota mena de sorolls esgarrifosos per tal d’espantar l’adversari. Adoptant la forma del guerrer. Primer va ser el gat. Després el samurai. Aquest procés no sap de classes socials. Tant sols se’n lliuraran els gats de casa bona que, estèrils i impol·luts, s’ho miren perplexes darrera la finestra.

I així nits i dies. Dies i nits. Vents gèlids del nord s’han endut les boires, però la cerimònia no s’atura. Ni tant sols la neu que tenyeix el paisatge de blanc no dissuadeix ni a protagonistes ni a figurants. Les estratègies s’han esgotat. Ha arribat l’hora del combat. Fiblons enverinats de ràbia cauen sobre l’enemic. Ungles estripen carn. Ullals esquincen tendons. Sang vermella taca la blancor de la neu (una referència més al samurais…) Es mossega i es còpula amb passió. L’olor a esperma i sang es barregen en l’aire. Eros i Tànatos s’abracen i es confonen en un de sol.

 

Abril (futur)

Un cop més tot això haurà passat. Els mascles tornaran a llurs cases (compte amb la carretera…) perduts, bruts, famèlics, esgarrapats i esgarrinxats de tot arreu. Amb el temps cicatritzaran les ferides. Treuran el ventre de pena i canviaran el llustre. Les gates lluiran una panxa d’aquí a allà fins que en sortirà una llorigada de gats petits i de tots els colors. Llavors seran les mares qui trauran les urpes, qui amenaçaran si cal, receloses per vetllar els seus petits. El mascles, en canvi, passaran a ser un destorb, algú que només dorm, menja, jeu i fa nosa. La gata moderna i tronera tornarà plena. Haurem d’esperar a veure la fesomia dels petits per endevinar de quina casa són. La gata vella baixarà de les golfes i es ficarà en un reparo al sol alliberada de tant enrenou. La tranquil·litat durarà poc doncs quedarà poc per que els petits la vaguin a emprenyar.

 

Febrer (pretèrit plusquamperfet)

Pel que fa als gats de casa la cosa ja no hauria estat com feia uns anys, quan hauria sortit a defensar el territori armat amb una Norica Marvic 4,5 mm, disposat a tot. Ja no hi hauria hagut cap gat malparit, siamès, lleig i guenyo a qui arremetre. Ni tant sols un gat blanc i gris col·lega a qui fer-li costat. Ara hauria passat pel mig de l’escena desarmat i sense immutar-me. Com si allò hagués estat lo més habitual del món. Els mascles que venen de fora em resultarien simpàtics. Fins i tot diria que em despertarien certa admiració.

 

Fora de temp(orada)s

Tot allò hauria de ser una lliçó. Un procés d’aprenentatge per quan, arribat el moment, se’m convoqués per emprendre, de manera ineludible, el meu propi destí. El destí que tota naturalesa reclama.

 Gat&lluna

Felicitats

Fer constar que el nostre estimat amic Josep M. Oliva ha assolit els 200 lliuraments del seu entranyable Àlbum de cançons. Des d’aquí el volem felicitat efusivament i engrescar-lo per que continuï compartint amb nosaltres el seu personal recull musical amb la mateixa empenta i il·lusió de sempre. Per molts anys!

 

Siouxsie and the Banshees

Un tema tant apassionat com el d’avui requeria un grup de caire, també, apassionat. L’esplèndida Siouxie, empastifada amb pintures de guerra però amb el cor a la mà, fins a l’últim batec.

61 “Mask”

“Mask”
(Daniel Ash / David J / Kevin Haskins / Peter Murphy)
Bauhaus
“Mask”
1981

El llarg i cru hivern ha quedat endarrere. Ja han passat aquelles fredes i llargues nits, i de les escaramusses i corredisses, d’aquell camp de batalla sols n’ha quedat un paisatge florit i un rastre de panxes plenes. Aviat voltaran gats petits per aquí, i difícilment en sortirà algun de guenyo, doncs al gat malparit, siamès, lleig i guenyo no li hem vist el pel. Així doncs, se’l pot donar per mort de manera oficial i definitiva. Només durant aquella nit especialment acarnissada em va semblar retrobar-me amb el meu arxienemic felí quan en el fragor de la batalla ens vam topar fit a fit i ens vam quedar tots dos immòbils mirant-nos en la foscor. El tamany, la xura, el moviment, tot apuntava que es tractava d’ell. De sobte però, un petit moviment del cap va revelar dues llambregades de claror provinent dels seus ulls. Aquells destells sincronitzats van desvetllar la certesa de que es tractava d’un doble i no pas del malparit en qüestió, doncs en el seu cas hauria transcorregut un petit lapsus de temps entre destell i destell, fruit de la seva particular i aguenyada mirada. Suposo que la por i, sobretot, un cert desig ocult de tornar-lo a retrobar (segurament alguna variant de síndrome nòrdic) van obrar el miratge. Un encanteri que va durar el que va durar aquell instant fins que aquells dos llampecs simultanis es van encarregar de dissoldre’l per sempre.

La feina no millora. Amb els casos de corrupció i espionatge que es van destapant entre polítics, futbolistes i altres personatges de dubtosa reputació, amb tot el que està caient aquests dies, tampoc es tracta de fer massa soroll. Per matar el temps, entre la manca de casos i la meva experiència adquirida al món de la confecció, el despatx s’ha convertit en un autèntic cosidor. Darrerament m’he decantat més pel patchwork. Estic fent un cobrellit amb l’Auca del Sr. Esteve. No és per dir-ho però la veritat és que em queda molt maco. A falta d’ingressos aquesta és la despesa més important que em puc permetre (de fet els retalls els hi prenc a la Creu aprofitant qualsevol descuit cada cop que la vaig a veure amb l’excusa de que m’assessori amb la combinació dels colors o per que m’ensenyi els seus darrers treballs). He rebut varis avisos amb l’amenaça de tallar la llum i l’aigua. Els rebuts van bé per fer una xera cap al vespre, ara que encara fa fresca. M’he apuntat a la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) i ja he anat a un parell de reunions. He deixat la beguda i el tabac i de moment mato el cuc rosegant regalèssia que cullo directament de l’hort. Potser fa 30 anys el meu pare, el meu germà i jo vam anar a Mequinensa a recollir-ne. A més de fer-nos un fart d’estirar i arreplegar uns quants metres d’arrel, també ens vam endur unes quantes mates i les vam plantar a l’hort de casa. D’aquells feta que l’hort està envaït de regalèssia. Una autèntica plaga que ara intento aplacar a base de rosecs. Recordo també que vam aprofitar aquell viatge per visitar a l’Aurèlio Chesa al seu poble natal, Ballobar (Osca), situat a la falda del riu Cinca. L’Aurèlio Chesa havia estat un dels meus mestres d’escola, que va ser campió provincial d’escacs i que va ensenyar els entrellats d’aquest noble i estratègic joc practicament a tota la meva generació i a altres de posteriors. Així doncs, per aquests capricis que ens depara el destí l’Aurèlio Chesa i la regalèssia han quedat lligats per saecula saeculorum. És curiós com dos conceptes tant distants poden anar associats, com en aquest cas una arrel ens pot remetre a una persona. He de dir també que la succió de la regalèssia m’estalvia algun àpat. Això va bé per l’economia i, per que no dir-ho, per conservar la línia ara que s’apropa l’estiu i a tothom li agrada lluir una figura esvelta. Fins i tot el meu fidel gat blanc i gris s’ha apuntat a la dieta (a falta de bistecs bones són les arrels…)

El telefon és l’únic aparell que no em puc permetre de perdre’l. El mòbil i el fix me’ls van tallar fa temps. He ordit un pla però que segueixo escrupulosament per tal de poder trucar i sobretot rebre trucades. Es tracta basicament que el telefon que util·litzo pertanyia a una altra persona que per desgràcia va morir. Un veí que després de mort, a través d’una finestra que dona just davant de la finestra del meu despatx i que algú es va deixa oberta, sentia com continuava revèn trucades. Ningú ha fet els tràmits per donar-lo de baixa i sembla que hi han diners al compte corrent i a finals de mes el banc va pagant. Una nit vaig aprofitar la foscor per enfilar-me a la finestra, empalmar quatre fils i sostreure l’aparell per emportar-me’l fins la taula del meu despatx. Per dissimular el fil que uneix les dues finestres hi he penjat una estelada. Ja gairebé ningú en fa cas. Al cap i a la fi el meu difunt veí era molt de la ceba (quin homenatge més maco…) No sento cap remordiments, ans al contrari. Crec que es tracta d’una senyal, una ajuda d’ultratomba, que m’arriba del més enllà i que no fa més que ratificar la missió que se’m té encomanada, que no és altra que combatre les forces del mal en una altra dimensió, un altre estadi o ves a saber quin indret i condició, però el que és segur, més enllà d’aquest món.

I com ho fas per rebre les trucades si el telefon va al nom del difunt?, us preguntareu (no m’he atrevit a sol·licitar un canvi de nom per no perdreu tot) Bé, no em negareu que qüestions paranormals com les que m’incumbeixen no poden ser regides per les lleis terrenals. Quan entrem dins el món dels esperits o ésser vinguts d’altres constel·lacions, la física passa a un segon pla davant un codi i unes lleis totalment noves i desconegudes per nosaltres. I amb més raó quan potser que sigui el propi veí difunt qui faci les trucades. De moment, les poques que hi han hagut han estat (continuen sent) els de l’Enciclopèdia Catalana. Encara que demanen pel propietari, crec que saben la veritat i és a mi a qui interpel·len. He d’estar atent i saber interpretar, quan arribi el moment, els signes.

I aquí em teniu. Trafiquejant amb el cobrellit, amb la vista clavada a l’agulla i l’orella atenta al telefon (model Don Julian, per cert) I rosegant regalèssia. En algun lloc he llegit que amb regalèssia i bledes boscanes es pot viure. Quan arribi l’hora arribaré tant lleuger i llistat que cap portal astral se’m resistira, per molt estreta que sigui.

Abans que res però, tinc encara un assumpte pendent i del que no puc defugir. La veritable i primera raó per la que vaig acceptar d’enrolar-me en aquesta apassionant professió de detectiu privat i que no és altra que trobar resposta a aquesta pregunta:

qui collons aixecava la taula?

(to be continued…)

Bauhaus és una banda de post-punk (Northampton, Gran Bretanya) formada l’any 1978 i que s’ha disolt i tornat a reagrupar vàries vegades però van viure el seu màxim esplendor durant els primers anys de la dècada dels 80. Fan una música fosca, recaragolada i que veu de diferents estils, com el punk, la música gòtica o el Krautrock alemany. Les lletres són críptiques i enrevessades. Durant la segona meitat dels 80’ i tot els 90’, mentre la banda es manté separada, alguns membres del grup (Peter Murphy, Daniel Ash) aprofiten per emprendre les seves respectives carreres en solitari amb desigual sort i èxit comercial. Bauhaus ha composat un bon grapat de cançons dignes de destacar, entre elles aquesta “Mask”, certament inquietat i que no ens deixa indiferents. Sembla que actualment la banda torna a estar en actiu per seguir-nos turmentant i transportar-nos als nostres pitjors malsons.
Podem escoltar la versió del disc i una segona en directe.

“Màscara”


L’home a les ombres pensa en fang
somiant amb pensaments atrapats en un sufocant present
observant entre els entorns de ferro
amb la plàstica suor escampant a través de les obertures dels seus ulls

Des de la protuberància del mentó sota la boca tancada

capturaràs veus si és que pots escoltar
cubistes vocals atrapades en un turment
expressions que venen del cap d’un maniquí

La transformació és investida

amb lo misteriós i vergonyós
mentre lo que jo sóc es converteix en una altra cosa
en part caràcter en part sensació

L’ombra s’expandeix



http://youtube.googleapis.com/v/7mQbFlh-Vno&source=uds

 

 

57 “The Killing Moon”

 

 

“The Killing Moon”
(Will Sergeant / Ian McCulloch / Les Pattinson / Pete de Freitas)
Echo & The Bunnymen
“Ocean rain”
1984

Hi ha qui se les pensa totes. Els senyors de les SGAE (Sociedad General de Autores y Editores) des de la seva fundació, allà per l’any 1899, amb les sigles SAE, fins a dia d’avui, han vetllat i vetllen pels interessos dels artistes i editors preservant-los dels tractes abusius per part d’intèrprets i d’oients (que sols farien que parar l’orella sense deixar anar un duro) i recaptar lo que per justícia els hi pertoca als indefensos artistes. I així és com es van forrant cobrant l’impost corresponent de la venda de discos i dels concerts en directe, de les emisions a través dels mitjans com ràdios i televisions. No contents amb això (el diner crida diner) han clavat queixalada a tot allò que sona: bars, perruqueries, supermercats, esglésies i tota mena d’establiments susceptibles de poder-s’hi escoltar música curosament registrada i catalogada als seus engreixats i lucratius arxius.

Amb l’arribada de l’era digital i les noves tecnologies, que permeten fer còpies idèntiques a l’original, i amb Internet, que les propaguen fins als confins més remots del planeta i part de l’estranger, se’ls hi ha anat de les mans una part gran del pastís. Però no patiu, que de gana no es moriran. Al menys els quatre espavilats de torn, que no fan més que rumiar d’on treure “tajada”. Ja van aplicar un nou canon pels suports digitals, ordinadors i aparells reproductors. I tant hi fa que l’us que se’n faci no sigui aquest, doncs l’impost és de caràcter preventiu (per si de cas…), molt propi dels nostres temps, passant-se pel forro el dret més fonamental de la nostra democràcia com és la presunció d’inocència. Mentre no es demostri lo contrari tots són presumptament delinqüents i se’ns hauria d’aplicar “ipso facto” la llei de ganduls i malfactors.

El penúltim “invent” en aquesta matèria és utilitzar a les cadenes de televisió, i consisteix en que la pròpia televisió munta una factoria de música. Un grup de músics que composa i registra convenienment els seus temes musicals. Després ells mateixos s’encarreguen d’omplir hores i hores de programació per poder anar vivint del xollo. Es veu que fan una pasta, sent actualment la música que més ingressos genera. Feta la llei feta la trampa. I si la música es toca en directe, doncs es cotitza més. Així doncs és com ens expliquem que en aquests programes de matinada de tarots i consultoris esotèrics, darrera d’una bruixa o bruixot agorer i malastruc aparegui algun músic tocant sense parar, molts cops practicament de manera inaudible (és veu que lo del volum tant és). La qüestió és que el paio toqui, i com més estona millor (el contador dels euros va donant tombs…) Basicament es tracta de guanyar calés amb una cosa que no serveix per res.

Aquesta pràctica, fins ara pròpia d’horaris intempestius, ja s’ha començat a estendre a altre franges de la programació, i ja comencem a veure magazíns o concursos amb els seus músics de torn (gairebé no se senten però també compta…) Sembla que l’actual direcció de les SGAE (menys mal…) ha qüestionat aquesta pràctica i hi ha un debat obert. No és d’estranyar que mentre no s’aclareixi el tema a nivell legal, aviat veurem a l’home del temps fen les seves prediccions metereològiques amb un paio al costat tocant les maraques, o als presentadors dels telenotícies donant alguna notícia d’abast internacional al compàs d’un bolero, o els debats del Cuní i els contertulians habituals discutint sobre economia als acords d’una big band.

He pensat que potser podria aprofitar la benentesa i treure’n benefici. La qüestió és contactar amb un músic que estigui disponible i disposat a endur-se uns diners extra (tal com estan les coses ningú diria que no), que composi, registri i després interpreti els temes mentre jo (i ell) anem pel carrer, entrem en algun establiment (com més gent hi hagi millor) o fins i tot mentre estic escrivint aquest blog al so de tonades, ritmes i arpegis de lo més variats. Si el negoci va bé igual puc ampliar la plantilla contractant més músics i figurants que vagin escampant la música aquí i allà. Podria ser una bona manera de sortir de la crisis. Un o altre ho pagarà.

Com ve sent habitual, hi han raons i cansongs que no lliguen en res. Potser en el cas de “The killing moon” el podríem relacionar amb els bruixots i adivins que apareixen de matinada a la televisió i fan referència a la fatalitat del destí. Echo & The Bunnymen és una banda de post-punk formada a Liverpool l’any 1978 i que després de diferents etapes, separacions i alguna mort, encara estan en actiu. La seva música és molt característica del post-punk d’aquells anys 80. “Ocean rain” es va escoltar moltíssim en el seu temps al pub del poble. De fet conservo LP original (no recordo massa bé com va arribar a les meves mans però és un dels que es va salvar de la crema del pub. En algun cansongs anterior ja se’n ha fet referència a aquell incendi “fortuït”)

 

 

La versió en estudi de l’àlbum i una altra gravada en directe en un concert celebrat l’any 2001 a Liverpool, la ciutat natal del grup.

 

 


http://youtube.googleapis.com/v/s5ipLE1cD6M&source=uds