Avui tenim la sort de comptar amb un tema de proximitat que, com hem dit moltes vegades, junt amb les traduccions lliures del Daniel Giribet són el sucós i creatiu que pot oferir aquest blog. I a més també tenim el privilegi que la cançó d’avui és un tema inèdit del Joan Francesc Dalmau, fet que ens honra i li agraïm moltíssim.
Cat el gat és un tema que beu de les fonts dels antics cantautors d’aquest país, que se les enginyaven per dir les coses quan no es podien dir. Quan no hi havia democràcia. Cosa que no passa ara, és clar. I sobretot beu de l’essència del Quico Pi de la Serra, amb aquest gust pel Rhythm and blues i aquestes lletres tan innocents i entenedores. Ho deixo al vostre judici…
Feia molt temps que tenia aquest tema a la “nevera”. Sento tanta devoció per Peter Hammill que volia que aquesta entrada al blog fos especial. De fet vaig tindre la idea de convertir-la en una mena de carta oberta dirigida al mateix Peter Hammill. Una declaració de fan incondicional. Amb el Dani (el nostre traductor de capçalera) ja teniem un pla traçat. Un text contingut però sincer en que mostraria el meu respecte i consideració envers la seva obra, que m’ha acompanyat al llarg de tants anys. Un text degudament traduït a l’anglès i difós via xarxes. Ja estudiaríem la millor manera de fer-lo arribar a mans de Peter Hammill in person. Francament no m’hi veig en aquest paper. No el sabria fer. En el millor del casos, imaginant una hipotètica trobada amb Hammill, l’únic que l’hi podria transmetre seria una càlida abraçada de gratitud per tots els bons moments que m’ha dispensat la seva música.
Una cosa que, val a dir, no he fet mai i que sempre he qüestionat. És a dir, barrejar la vessant artística amb la personal. Que ens agradi molt l’obra d’un autor no significa que hi hagem de congeniar. Ni tant sols ens ha de caure bé. Hi ha tot un debat obert al respecte. La història n’està plena de casos en que al darrere d’obres intel·ligents s’hi amaga un veritable imbècil. No és el cas del Peter Hammill. Ans al contrari. La intuïció o el desig em fan pensar que és un bon paio. Una persona íntegra que ha sabut viure d’allò que més li agrada sense rendir-se a les exigències del mercat, passant de modes i tendències. Si és simpàtic, de tracte afable o un estirat no en tinc ni idea.
Abans d’emprendre-me-les amb l’esmentada carta oberta a PH i per tindre més coneixement de causa, vaig voler aprofundir en la seva biografia. Vaig comprar l’únic llibre que hi ha sobre ell en castellà. A les poques pàgines el meu projecte es va endur un cop mortal. Just quan vaig saber que PH detestava als grupies, fruit d’algunes males experiències durant la primera etapa de Van Der Graaf Generator, dels que PH ha estat l’alma mater i líder indiscutible. Això em va deixar tocat i desarmat. Em vaig oblidar de les pàgines biogràfiques per anar directament a les dedicades a l’obra. Concretament a les que analitzava els treballs i on es recollia algunes lletres traduïdes. M’oblidava de la vida i anava a l’obra. I abandonava definitivament la idea de la carta oberta.
Els millors discs de l’any. Els 200 millors discs de la dècada. Les 500 millors cançons de la història. Les 10.000 músiques de sempre més. Llista a llista, any darrere any anava veien com Peter Hammill no figurava en cap. Al principi m’indignava. Com podia ser que un músic de la seva talla ni tant sols se’l mencionés? Després ja m’ho prenia amb resignació. D’uns anys ençà però em sento alleugerit, content de constatar que el nom de Hammill no apareix per enlloc. Penso que és una manera de preservar la seva excepcionalitat. Fora del circuit convencional. De les jornades a temps patit. Dels convenis laborals. Del gremi. Perquè, parafrasejant al Toti Soler referint-se a la seva pròpia música, el que ell fa “és una altra cosa”. Perquè es percep que les seves cançons no són simplement el fruit del treball d’un bon artesà. Hammill s’hi deixa la pell. I l’ànima. S’hi deixa la vida. Per explicar-ho no trobo millors paraules que les de Julio Murillo:
“Hammill es un poeta, un poeta que juega al juego de la desmitificación al intentar romper ese molde de maníaco depresivo en el que se ha visto confinado. Lo cierto es que la vida es una de sus manías favoritas y la muerte una de sus depresiones periódicas. Y con la vida y la muerte pinta cuadros que son canciones.”
Ho vaig poder constatar la nit del 12 de novembre de 1986 a la sala Cibeles de Barcelona, l’únic cop que l’he escoltat en directe. Sol dalt l’escenari, alternant piano i acústica. I la veu. va anar desgranant tema darrera tema amb absoluta entrega. Va acabar el concert abatut i amb llàgrimes als ulls. Per parlar d’aquella nit torno a les paraules de Murillo:
“Memorable, creedme. Al salir caminamos casi en silencio. Creo que interiormente dábamos las gracias por haber vivido aquellos lejanos tiempos, por conocer a Hammill y por haberle visto en estos turbulentos días. Hammill ha sido el faro, el destello, la referencia. Si él está ahí, nosotros también.”
La versió que fa Joan Francesc Dalmau (magnífica!) i la traducció del text al català són una adaptació lliure, no literal, però que respecta totalment l’esperit de la cançó. Sé que amb aquesta proposta al Joan Francesc el vaig ficar en un compromís doncs, per la tessitura de veu i el seu estil peculiar, Peter Hammill és inimitable. Amb ell sols valen les reinterpretacions ad libitum. Tot un repte que ha superat amb nota. Sens dubte aquestes versions que tant generosament ens dispensen la gent de per aquí és la millor aportació d’aquest blog. Mil gràcies!
Al llibre de poemes Quatre Quartets, de T. S. Eliot, amb traducció al català d’Àlex Susanna, al pròleg Jaime Gil de Biedma ens diu que (cito de memòria, imprecisa i dolenta per cert…) “la traducció d’un poema és lo que perdem, però també és allò que guanyem”.
Amb aquesta entrada recuperem una de les aportacions més valuoses d’aquest blog i que ara feia molts temps no en gaudíem. Són les traduccions que ens fa el Dani Giribet de lletres de cançons en angles al català. Aquestes traduccions d’aquestes lletres tenen un doble valor. Primer, de ser inèdites. Mai, que jo sàpiga, s’han passat abans al català. Al menys jo no les he trobat enlloc. I segon, de ser creatives. Al tractar-se de textos poètics, i per lo tant amb clara vocació literària, amb joc de paraules i expressions pròpies de l’idioma, girs gramaticals, dobles sentits, metàfores, etc, no és gens fàcil extreure’n el significat i bolcar-lo en un altre idioma, com en aquest cas el català.
En les seves propostes el Dani sempre fuig de la literalitat per apropar-se a una traducció més creativa. Una traducció que, encara que pugui trair la lletra, en respecta l’esperit. És per això que valoro tant les seves aportacions i m’enorgulleix tindre-les en aquest blog. I li agraeixo profundament l’esforç i el privilegi. Són com un petit tresor per compartir amb vosaltres.
PD: per cert, referent a aquest text, que d’entrada he trobat força críptic, el Dani m’aclareix que fa referència a les pastilles i els seus diferents efectes. Crec que aquesta dada pot ajudar a entendre’n el significat.
Encara Et Destruiré
És fàcil engegar Les molècules i les pastilles Tenen totes alguna cosa en contra meu Res que faci em fa sentir diferent
Aquesta és com les millors amigues de la teva germana que em criden cap al llit No puc dir que no Aquesta és com els braços de la teva mare quan era jove i morena als 80 És per sempre
Com més centrat em tenen Menys em suporto Tinc amistats perdudes I malt gust en begudes
Aquesta és com els boscos, sense el món enyoraré aquelles nits llargues, les finestres obertes Acabo rellegint els mateixos versos despert a les cinc del matí Com un nen
És com les llums que s’encenen És com les llums que s’encenen
No em posiciono Sense un punt de vista o visió Intento mantenir el contacte amb lo que sigui que estic en contacte
El cel es fa més blanc No puc trobar droga enlloc, estic embogint No estic boig Posta els tacons contra la paret
Et juro que ets més alta que l’últim cop que et vaig veure, encara et destruiré
És com les llums que s’encenen
És com les llums que s’encenen
Oh deixa que la teva petita llum brilli Que brilli la teva llum Brilli sobre Wall Street i Vegas Facin les seves apostes Brillant sobre els pescadors Amb les xarxes buides Brillant en els oceans creixent i mars evaporant Brillant en les nostres tecnologies Frankenstein Brillant en la ciència Amb la seva visió de túnel Brillant en terres fèrtils Amagades i dividides
Que brilli la teva llum Que brilli la teva llum Brillen la foscor enlluernant Que ens reconforta en el son profund Brilla en el que llencem I el que ens quedem
Que va abandonar El vell Déu vanitós i es va quedar Dickens, Rembrandt i Beethoven I la gespa recent segada Brilla en la bona terra, l’aire pur i l’aigua clara I un lloc segur Perquè juguin els nens Brilla en les bombes explotant A mig quilòmetre
Que brilli la teva llum Que brilli la teva llum Brillant en els embussos mundials Tocant el clàxon dia i nit Brilla en un altre estúpid Avançant per la dreta! Brilla en els que es salten els semàfors Mentre parlen pel mòbil Brilla en l’Església Catòlica I les seves presons Brilla en totes les Esglésies Totes estimen menys i menys Brilla en una noia esperançada Porta un vestit de somni
Que brilli la teva llum Que brilli la teva llum Brilla en el bon humor Brilla en la bona voluntat Brilla en els mals líders Amb llicència per matar En nom d’algun Déu! Brilla en els pioners Els que cerquen la salut mental Necessiten la simplicitat Han fet un viatge interior Més enllà d’ells mateixos Que brillin les seves llums
Aquella època que eres de la jet set De vacances amb reis, de sopars amb famosets De Londres a Nova York, de Cap Ferrat a Capri Perfumada amb Chanel i vestida per Givenchy Xarrupant camparis amb el David i el Peter A les festes del Noel vora el llac Geneva Escalant les altures marejants de l’alta societat Armada només amb xecs i referències familiars
[TORNADA] Perseguint el sol per la Cote d’Azur Fins que la llum de la joventut es va apagar I et va deixar sola i a l’ombra Una senyora Anglesa d’una certa edat Si un jove guapo et pagués un beure Diries amb tot aclucant l’ullet “No pensaries que en tinc setanta” I ell diria, “no, no pas!”
T’havies de casar amb algú molt ric Per mantenir aquell estil de vida en que T’havies acostumat des de sempre Que els socialistes t’havien pres amb impostos Li vas donar fills, una nena i un nen Per no tornar-te boja, vas llogar mainadera I quan van ser grans els vas enviar fora Bé, així és com feies les coses llavors
[TORNADA]
El teu fill es dedica a les finances i viu a Surrey Vola fins aquí de tant en tant i se’n va amb pressa La teva filla mai va acabar l’escola que li faltava poc Casada amb un jove ben estrany que no t’agradava El cor del teu marit va fer fallida un dia de Nadal Va deixar la casa a la seva amant de Marsella I per això vens aquí per fugir del teu petit pis Esperant que algú t’ompli el got i et deixi explicar que
Aquell matí les hores transcorren arrossegant-se dins del despatx. Al advers de la porta el nom de Mr. Pesquises invertit enterbolit pel vidre glaçat. Assegut, miro embadalit com la fum del cigarro s’enfila a través del raig de sol que entra per la finestra. Tal vegada es rebel·len volves de pols suspeses en l’aire descendent sense cap presa, fins aterrar mansament sobre l’expedient que tinc sobre la taula. És el del cas de la taula voladora. La resta són al prestatge, convenientment arxivats. El gat perdut, la pilota embarcada, l’aigüera embussada… tots casos tancats. Ara mateix l’únic cas obert i de moment sense possibilitat de resolució és el de la ditxosa taula. Fa mandra ficar-se en un cas aparentment senzill però que a mesura que passa el temps es complica més i més. Els testimonis directes han oblidat (o volen oblidar) els detalls. Potser per deixadesa (o per por). Han desaparegut probes (o directament s’han destruït?) Ell lloc dels fets està contaminat (ves a saber si expressament). Em pregunto qui hi ha al darrere de tot aquest cas?
La pols és assumpte per ociosos. Quan un entra en acció la pols desapareix. Es fa invisible. Tal vegada penso en la bellesa de l’escena. Amb l’estètica del moment. Vist des de dalt, en un pla zenital, la imatge deu ser estupenda. La llum, el fum, jo recolzat sobre la taula i el mentó entre el palmell de les mans. Llàstima que un no pot ser protagonista i espectador alhora. Els temes de la pols i la ubiqüitat em fan pensar que, en la meva condició de detectiu privat (en pràctiques, tot s’ha de dir), per arribar a ser un autèntic professional del ram em caldria introduir, com a mínim, dues figures importants i imprescindibles per a tot detectiu privat que es preï. Una figura seria la de la secretaria fidel. Una noia guapa però gens vanitosa. Noia eficient, pulcra, intel·ligent, educada, discreta i abstèmia. Sensible, ordenada i detallista. Secretament enamorada del seu jefe però que mai gosarà a dir-ho. Per ell, en canvi, és com una segona mare (l’esmorzar a taula, camises planxades…) Una germana gran molts cops, sobretot quan ell li confessa entre sanglots i ferum d’alcohol, galta empegada a les popes, els seus desenganys amorosos amb dones perverses. Però ara mateix no em puc permetre aquest luxe. Que l’únic que faria seria treure la pols i canviar la distribució del despatx cada 15 dies.
L’altra figura en que he pensat és la del confident. Aquell que se’n assabenta de tot. Que fa de vigia mentre un dorm. Que respon sense fer preguntes. I aquest servei sí que me’l puc permetre. M’aixeco d’una revolada. Em fico la gavardina i el barret. Surto i tanco la porta amb decisió. Amb l’embranzida, he deixat darrera meu una estela de pols suspesa a l’aire.
És mig matí quan arribo al centre. Com de costum el meu home és recolzat al peu de pedra de la Creu de terme que presideix la cruïlla. Punt neuràlgic de la vila. L’encontre, amb aquella figura sota l’escalonat de pedra, atorga a l’escena dots transcendents, com si estiguéssim al mateix peu d’una escalinata romana. El Prims és un paio (que no és paio) carrincló i escardalenc. Xupa i pantalons texans. Bota campera. Relativament jove però revellit i socarrimat per algun excés del passat. Està fet pols, vaja. Coneix el carrer com ningú. No se’n mou. En forma part i per això passa inadvertit. Al contrari d’altres vegades, que sempre em feia l’orni, avui m’hi he acostat tot simpàtic. Sembla que avui farà bo, oi? li he dit com aquell que hi parlés tot sovint. Ai, home… sí noi… m’ha respost mentre amb un somriure m’ensenyava tota una ristra de dents ratades i ennegrides. Escolta Melà… em podries fer un favor?… em pots deixar un euret deu per fer un cafè? Ja ho trobarem home… Amb aquest personal cal ser ràpid de ment. Sembla que em confon per un altre. O potser ho fa veure? Aquesta segona opció denotaria que en cas de que anessin maldades estaria disposat a ser discret. A callar com un puta. A dir jo a aquest paio no el conec de res. Aquell matí jo vaig parlar amb el Melà…Quin professional, noi, he pensat. Estava clar que coneixia els codis del carrer. La llei no escrita dels proscrits. He aprofitat l’avantatge que m’oferia amb safata.
Abans però, evitem ser vistos pels ocupants del banc del sinofos. Asseguts una mica més enllà, al mig del passeig, són una mena de competència deslleial. Difamen, esbomben i dilapiden tota mena d’informació, fins a deixar-la inservible quan, de no obrar així, podria ser d’un gran valor per professionals com un servidor. Trec la cartera i al Prims li salten els ulls del cap. Li dono 10 cèntims dient que tinc un petit encarreg per ell i prometent que, un cop complert, li seran lliurats la resta dels diners. El Prims i jo marxem cadascú per la seva banda emplaçant-nos al carrer del Calvari, sens dubte un indret menys concorregut i més discret. Vull ficar-lo a prova. Abans de fer-li confiança cal comprovar la seva predisposició i, sobretot, la seva eficàcia.
Un cop al Calvari (de manera improvisada però sense que es noti) li dono les instruccions pertinents. Aprofito que un paio ros, no massa alt, d’uns quaranta i escaig i amb un xandall llampant és a punt d’entrar a cal Marina. Indico al Prims que resti al cap del carrer i que, de manera dissimulada vigili les maniobres d’aquell foraster. Jo seré a l’altra punta de carrer, controlant que el personatge en qüestió no ens volgués despistar fugin per alguna de les portes del darrera, les que donen a la cuina o al vell cinema. En qualsevol cas ell, el Prims, no havia d’abandonar el seu lloc fins haver informat degudament de les incidències i passar-me’n un informe detallat. Un euro bé s’ho valia.
No sé quan temps havia passat però l’espera es feia eterna i res no passava. El sol començava a ser de justícia. De tant en tant, d’amagat, feia petites incursions carrer avall per treure el cap. Efectivament el Prims restava diligent al seu lloc. Em decideixo a espiar per la finestra cap a dins del bar per comprovar que el paio del xandall no s’ha esfumat. De puntetes, estirant el coll, per sobre dels adorns empavonats del vidre veig que el paio del xandall encara hi és. De sobte, darrera meu la remor d’una presència em sobresalta. L’ensurt és considerable. Més quan, pel costat meu passa un paio ros, no massa alt, d’uns quaranta i escaig i amb el mateix xandall llampant, clavat al de dins. No me’n sé avenir. Això sembla l’atac dels clons. Encara no estic refet i el paio del xandall-2 va Calvari avall. Passa per davant del Prims. Torno a espiar per la finestra i el pitjor dels presagis es confirma. El paio del xandall-1 encara és dins. En un malabarisme ocular guaito dins i fora simultàneament i comprovo que, efectivament, hi han dos paios del xandall. Que estan repetits.
Aquest cas s’ha complicat de mala manera. Hauré de prendre cartes en l’assumpte. A més, no hi ha res més incòmode que vigilar davant d’un bar i passar sed. Amb una gest còmplice indico al Prims que esperi una estona més al seu lloc. M’armo de valor i entro a Cal Marina. Em recolzo al començament de la barra i demano un got d’aigua de l’aixeta. El paio del xandall és a l’altra punta de barra, parlant de manera distesa amb un grupet i amb aires de no tenir cap pressa. Faig un sant Hilari i mentre demano una altre got d’aigua paro l’orella. Me’n assabento que el paio en qüestió és un dels dos bessons de cal Gendret (els havia conegut de jovenets quan venien a estiuejar a casa del seu padrí) Això resolt l’enigma. No es tracta d’un paio repetit sinó de dos que s’assemblen. És normal que dos bessons, mentre són petits, vagin vestits iguals. Suposo que per qüestions pràctiques. No ho és tant de normal que de grans continuïn coincidint amb el vestuari. Suposo que deuen ser socis del mateix gimnàs o club esportiu. D’aquí que duguin el mateix xandall. Tot lliga. Cas resolt.
Surto a fora i veig al Prims que encara aguanta en la seva posició (amb aquest sol encara es desmelarà…) Espera delerós la seva recompensa. Com a tràmit li demano si ha vist passar al paio del xandall. La resposta és previsible doncs abans li ha passat a un pam del nas. Davant la meva sorpresa em contesta que no. No crec que així, a corre-cuita, el Prims sigui capaç de distingir un bessó de l’altre. Dret a llei però, em diu la veritat. El paio del xandall que jo li he dit de vigilar encara no ha sortit del bar. Hi han dues possibilitats (avui sembla que tot està duplicat…) o bé és un fisonomista excepcional (destria un bessó de l’altre) o és un veritable encantat (ni l’ha vist passar) Sembla que em quedaré amb el dubte. Lo promès és deute. Quan trec la cartera el Prims fa un vista com un saler. He retingut fort l’euro fins que me’l ha arrabassa dels dits i ha enfila el passeig, més content que un gínjol.
Jo marxo Calvari amunt. Darrera meu, les meves petjades aixequen un rastre de pols. Diria que és la mateixa pols que em trobaré al despatx i que sembla ser per tot arreu.
Vitamin C és un tema del grup alemany Can que apareix a Puro vício, la magnífica pel·lícula de Paul Thomas Anderson basada en la novel·la homònima de Thomas Pynchon. Ambientada a finals dels anys 60, narra les peripècies de Doc Sportello, un detectiu privat força peculiar i que alguns cops sembla emparentat amb el nostre estimat Pesquises. La pel·lícula vindria a reflectir que en una època on les substàncies alucinògenes i estimulants estaven a l’ordre del dia, la percepció de la realitat s’havia de veure forçosament afectada. Podem gaudir d’una recent i magnífica versió de Unknown Mortal Orchestra. També una gravació dels seus creadors, el grup Can.
Vitamina C El seu pare es va comprar un avió. La seva mare guarda tota la pasta familiar,
Una maca bufetada, em quedo al racó, Ella viu fora i dins de l’harmonia.
Ei tu, Estàs perdent, estàs perdent, estàs perdent, estàs perdent la teva vitamina C.
I per Nadal muntant el seu poni O trepitjant el cap de l’home porc, Una maca bufetada, em quedo al racó, Ella viu fora i dins de l’harmonia.
Ei tu, Estàs perdent, estàs perdent, estàs perdent, estàs perdent la teva vitamina C.
(Ian Anderson) Jethro Tull “Aqualung” 1971 L’alè de la locomotora No puc estar-me’n de publicar a corre cuita aquest Cansongs que encara fumeja donada la magnitud de l’esdeveniment. El fet és que un músic del nostre entorn ha accedit molt amablement a tocar una versió d’un dels temes que tenim reservats al celler en aquest […]
Mr Cansongs no és de convencions socials. Hi han mals dies per deixar de fumar. Aquestes dues asseveracions han confluït avui quan a Mr Cansongs l’han convidat a sopar junt amb una dotzena de comensals. El sopar en si ha transcorregut sense cap anomalia. La cosa s’ha enredat però arribada l’hora de distensió que dispensa l’estómac ple i el reguard al caliu de les converses. On les paraules es barregen amb cafè, tabac i alcohol. Entre els convidats hi ha una xicota d’ulls verds i de bon veure a qui Mr Cansongs ha tirat l’ull, s’han sorprès mútuament creuant un parell de mirades delatores. A qui Mr Cansongs, arribat el moment, intentarà seduir. És en aquest context, que el Josep, que seu a la vora de Mr Cansongs i amb qui comparteix aficions culturals vàries (literàries, cinèfiles, musicals…) que, de cop i volta, li deixa anar aquesta frase: me’n adono que ens fem grans. Habitualment la frase no tindria més trascendència que la de provocar riallades còmplices, ofegades a l’acte per un bon glop de destil·lat. Aquesta vegada però, la frase venia emmarcada entre dos silencis eloqüents, dita amb un to que denotava que aquest cop anava de debò. Sens dubte el va agafar amb la guàrdia baixa. Un crochet directe a l’estómac. L’argumentació del Josep va acabar de rematar la feina. De joves, crec que ara ja ho podem dir així, sempre ens rèiem dels crítics estirats, pedants i primmirats que tiraven per terra (per fer-se els entesos, deien) qualsevol novetat (estan parlant de cinema) I acabaven remetent-se, sense tenir cap més consideració, al cinema clàssic. Pels autors que citaven, com aquell que diu (i això encara els acabava de fer riure més) semblava que el bon cinema sols fos el de l’època del cinema mut, i de retruc, en blanc i negre, clar. Me’n adono (va continuar) que això, ara, ja ho fem nosaltres. Per aquesta regla de tres, qualsevol novetat que em plantegen els meus fills la descarto automàticament. Potser no ens adonem però és així. Això ja va ser com el segon moviment del crochet. Com aquells cops a les pel·lícules de karate on remouen el puny sobre el lloc impactat, causant danys irreparables. En aquest cas era l’estómac de Mr Cansongs, que on aquesta tècnica feia estralls. El sacsejava, trencava estrats, i variava de posició tot allò que fins aquell moment hi reposava en rigorós ordre d’arribada, fent compartir espai aliments que no lliguen massa que diguem.
Mr Cansongs es desempallega com pot d’aquella conversa que en res ajuda a la seva autoestima. Quan intenta refer-se del cop rebut, una xicota amb dots d’observació es val de mètodes psicoanalítics per detecta en ell la condició d’esquerrer. Però no ets autèntic, li deixa anar. Els esquerrers tenen uns trets i un posat característics que tu no tens, sens dubte, fruit de correccions conductuals que antigament s’imposava a les escoles, sentència. Hi han molts casos de gent gran que perd la memòria i de cop i volta fa anar l’esquerra. La família diu, pobre, com a perdut. I no és això. El que passa és que de petit l’havien obligat a fer anar la mà dreta. Quan perden la memòria recobren la seva veritable condició. Però els de casa, és clar, com que sempre l’han vist fer anar la dreta… no ho entenen.
Aquest ha estat un uppercut al mentó. L’ha deixat realment tocat i està contra les cordes. Aprofita que alguns comensals han sortit a fumar (entre ells la noia d’ulls verds) per excusar-se dient que ell habitualment no fuma però que li ve de gust fer un cigarret. Com que habitualment no fuma n’hi agafa un del paquet que té sobre la taula la psicoanalista (per un moment dubta si fer-ho amb l’esquerra o amb la dreta)
Per anar al carrer s’ha de creuar un petit garatge, que està a les fosques. Mr Cansongs obre la porta. Al mig de la foscor la claror que emana de la porta revela les formes metàl·liques i contornejades d’un cotxe que sorteja a les palpentes. En un racó del garatge s’endevinen dos cossos en combat. Dos púgils drets, entrellaçats, recolzats l’un sobre l’altre, que intercanvien cops que semblen voler ser molt forts però que arriben esmorteïts. Són la noia dels ulls verds (que ara els té tancats) i el paio que seia al seu costat. Més que cops, el que en realitat intercanvien són grapejades, mentre encavalquen frenèticament les llengües.
Això ha estat un cop baix. Aquí la ortodòxia pugilística no s’ha tingut en consideració. Ha estat una puntada directa als ous. A fora plou. Mr Cansongs surt trontollant, com si l’haguessin ataconat. Decideix abandonar el quadrilàter i endinsar-se en la pluja. Ja en té prou de drop. A la boca hi duu el cigarro apagat. Aviat queda amerat i inservible i cau desfet, com una massa amorfa, al terra moll. La pluja i la frescor de la nit el reconforten. Pensa si en aquest estat d’abatiment sincer, el seu caminar també ho serà, com el d’un veritable esquerrer.
El ressopó
Com altres vegades Mr Cansongs ha anat a trobar al seu amic Mr Raons en busca de consol. Com és costum en aquestes deshores al bar Foment els únics mortals que hi pul·lulen són Mr Raons i Mr Cansongs, asseguts en una taula, i dos clients troneres que són a la barra donant conversa a la mestressa. I la gata, és clar, que dorm en una cadira, indiferent a les converses. Com sempre la conversa és terapèutica. El whisky fa de liniment contra els cops.
Les ferides encara no han cicatritzat de tot quan, de sobte, arran d’un comentari que fan del Cansongs de les enciclopèdies, Mr Raons fa una asseveració sorprenent. A mí també m’atabalaven amb això dels llibres. Després de molt trucar, vaig comprar un diccionari etimològic de les paraules en tres volums. Amb dos anys potser l’he mirat tres vegades! Oh, i 300 € que em va costar! Ves perquè necessito saber l’origen de les paraules…? Si l’ordre no varia el producte final (Mr Cansongs no dona crèdit a allò que sent. Mr Raons, un home de lletres, un home culte, que hauria badat amb qualsevol pedra que mostrés indicis d’haver set moguda, ara sortia amb aquestes. I va continuar…) ORGIA, per exemple, derivada del francès “Orgie” (s. XVIII) vol dir “festí en que es menja i beu inmoderadament i es cometen altres excessos”. ORGASME. Derivada del grec que vol dir “desitjar ardentment” o “irritació, agitació”. Finalment ho amanim amb PECAT o PECAR, derivada del llatí “Peccare”… al segle XIII, que vol dir “faltar, fallar”. Bé, perquè necessito saber d’on venen les paraules si… en resumides comptes… si fan una orgia i no hi estic convidat… PECO per “fallar-hi”… , si no arribo a l’orgasme… PECO per “fallar-hi”… (està inspirat, l’home, pensa Mr Cansongs) Per tant, si sóc un pecador, perquè el rector em vol castigar amb la penitència? Mr Cansongs es queda de pedra (potser per això Mr Raons se’l mira amb especial atenció…) Quan un se sent fort i ferm, ben plantat al terra, és com una canya. El temporal més violent de vent la pot doblegar però no la trenca. Ara, quan un té l’ànim a la corda fluixa, el buf d’un nen el pot precipitar a l’abisme. Si al sopar a Mr Cansongs li havien recordat, per activa i per passiva, que els millors anys ja havien passat, i que a més havien estat marcats per elements distorsionadors com ara això de la mà esquerra (ves a saber quines altres manipulacions hauria estat exposat i en resultava ignorant), ara li tiraven per terra allò en el que sempre havia confiat: el saber. I ho feia, ves per on, un dels seus. Això ho feia més dolorós. Ja ho dèiem, mal dia per deixar de fumar.
La candelera
Mr Raons i Mr Cansongs es troben davant la porta que dona al celler. Mr Cansongs ha demanat al seu amic que l’ajudi en una empresa del tot agosarada i que requereix de la seva col·laboració. En vista de l’èxit, ho l’havien de dur a terme aquesta nit mateix. Fins a dia d’avui tots els habitants del celler que havien sortit a l’exterior ho havien esperat en candeletes. Estaven joiosos de fer-se sentir. Aquest cop seria diferent. Calia anar a cercar algú que s’esplaï en la nostàlgia. Igual que quan estem tristos busquem reconfortar-nos en la tristor de la música. Una ocasió com aquesta requeria d’algú pel qui malenconia fos casa seva. El pla fa dies que està ordit. M’ha ha anat tant lluny, i per no perdres, Mr Cansongs duu lligat al cos un fil procedent d’un gran rodet del que Mr Raons anirà donant veta. S’endinsarà a les profunditats del celler a la manera d’Ariadna al laberint. Armat tant sols amb el llum d’oli i unes quantes candeleres de repost (avui és la Candelera) Mr Cansongs empren la marxa. Al mig de les escales fa un comentari còmplice a Mr Raons. MELANCONIA. [s. XIV; del ll. melancholia, i aquest, del gr. melagkholía ‘bilis negra’, comp. de mélas, -anos ‘negre’ ikholḗ ‘bilis’. Estat anímic caracteritzat per una tristesa vaga, ombrívola, atribuït antigament a la bilis negra, d’on li ve el nom. I just quan va a baixar el darrer esglaó és gira i diu. Mare de Déu del Candeler, segon dia de febrer; Sant Blai el tercer, endevina quin mes és, i fent l’ullet afegeix. Pensa a desmuntar el pessebre, i s’endinsa en la foscor.
A la recerca de la malenconia perduda
Algun dia explicaré com funcionen les coses aquí dins. La majoria poden trobar una incongruència que em trobi, per exemple, al Jimi Hendrix, quan al seu dia ja va sortir. Però me’l trobo. Aquí baix, la vida es regeixen per lleis elementals diferents a les nostres. Pot haver sortir, per ficar un altre exemple, el Dylan de The Times They Are a-Changin’, però encara hi resta el de Blonde on Blonde, o el de New Morning. Per cert, ara el paio va de crooner. Me’l trobo amb el Sinatra refilant Where are You? a duo. Membres dels Scorpions i Kiss em miren amb menyspreu mentre aturen al Robert Plant que té ganes de fer-me una cara nova. Encara no s’acaba que hagi sortit el Bunbury abans que ell. Travesso indrets i músiques. Melodies, ritmes, arpegis que es confonen i barregen en una simfonia impossible. Noto com el fil tiba. Segurament s’ha acabat el roll. He d’escollir entre tornar amb les mans buides o tirar endavant assumint el risc de no tornar mai més. Em decideixo per l’opció menys assenyada, que és desfer-me del fil i continuar cap a la incertesa. Creuo boscos frondosos en que la llum del sol amb prou feina pot travessar. Un prat immens on l’Andreas Vollenweider pinça una arpa amb delicadesa. L’Anthony Phillips, llaüt en mà, va d’aquí cap allà fent saltirons. Després un altre bosc. Entre les branques, com si fos el vent, es filtren terrorífics acords procedents dels sintetitzadors del Klaus Schulze. Una boira espesa envaeix l’ambient. La llum de la darrera candelera flaqueja. Finalment la foscor.
Fred.
Tenebres.
Silenci.
Aquí el temps no existeix. Estic sumit en el no-res més absolut, avançant a les palpentes. Sols escolto la meva respiració. Com un ritme ancestral. Vaig a la deriva amb l’esperança del cec.
La malenconia
De sobte els meus dits palpen un rostre fred com el marbre. És potser la mort? Una mà agafa la meva. Està també freda però no obstant això no sento cap esgarrifança. Ans al contrari. És una fredor reconfortat i agradable. És en Nick Drake. És per que m’he perdut que accedeix a acompanyar-me. No hi ha lloc per mi en la malenconia. És com un tresor en un àmfora. Un tresor que puc tocar, tenir-lo a la mà, però que he de deixar anar si vull treure la mà de dins l’àmfora. La música del Nick Drake és com aquest tresor. Disfruteu-la doncs ja veieu que és un bé escàs i per trobar-la s’ha d’anar molt lluny. Mentre tornàvem, desfent el camí recorregut, m’ha vingut a l’esme aquell acudit del gat. En una propera incursió m’enduré la gata del Foment per assegurar-me de tornar a casa.
L’home del riu
La Betty va passar per aquí Deia que tenia alguna cosa a dir Sobre les coses d’avui I les fulles caigudes
Deia que no sabia les notícies Que no havia tingut temps de triar Una manera de perdre Però ella creu
A veure l’home del riu Li diré tot lo que pugui Sobre el pla Del temps violeta
Si m’explica tot el que sap Sobre com baixa el riu I les festes tota la nit Durant l’estiu
La Betty deia que havia resat avui Demanant que el cel s’esvaeixi O potser es quedi No n’estava segura
Que quan pensava en la pluja d’estiu Demanant la seva ment un cop més Va perdre el dolor I es va quedar per més
A veure l’home del riu Li diré tot lo que pugui Sobre la prohibició De sentir-se lliure
Si em diu tot el que sap Sobre com baixa el riu No crec que Sigui per a mi
Oh, com van i venen
(Traducció: Daniel Giribet)
La versió original (ull, que això és del 1969…). Hi han moltes versions a la xarxa. N’he escollit una molt maca de la Patricia O’Callaghan & the Gryphon Trio. Per últim, una lliçó pels guitarristes, que estaran contents.
(Richard Butler / Tim Butler) The Psychedelic Furs “Mirror Moves” 1984 Sophie Calle al bar Foment Avui en dia, un optimista és un beneit o bé un impostor Jaume Vicens Mr Cansongs El passat dissabte 18 d’octubre vam celebrar al bar Foment de Sant Martí de Maldà els 100 primers cansongs. El dia ja […]
Hola cansongsmaniàtics! Això de l’Escala en hi fi acabarà amb nosaltres (ja va estar a punt de fer-ho l’any passat) Amb l’esforç que comporta i l’afany d’estar a l’alçada de les actuacions, que cada nova edició es van superant, doncs un queda desbordat i no em veig en cor de compaginar-ho amb la redacció d’aquest blog tal i com es mereixen els seus seguidors. En qualsevol moment ja m’espero alguna carta/email de la Carme dient, i amb raó, a veure què és això, que m’he cregut, que no hi ha dret. De manera preventiva i per aturar el cop intentaré, com a mínim, que no deixi de sonar la música. El personal del Celler està enrabiat i serà qüestió de treure ferro a l’assumpte donant volada de tant en tant a algun que altre dels soterrats residents.
Per tenir alguna cosa que dur-se a l’orella proposaré un tema dels Aztec Camera. Aquest grup escocés de nom tant rimbombant no és que l’hagi seguit molt que diguem, però sí que he anat atresorant al calaix algunes de les perles que ens han anat deixant al llarg de la seva carrera. Entre elles però, sobresurt aquesta fastuosa “Good Morning Britain”. És una de les cançons que més he cantat sota la dutxa, al ras o a on presti, que qualsevol lloc és bo per entonar. El Daniel Giribet, el nostre traductor preferit, ens delecta amb una versió de la lletra realment reveladora (no he sabut que la cosa anava d’Irlanda del Nord fins ara).
Espero que la disfruteu i us mantingui distrets, al menys fins que trobi una mica d’assossec. La il·lusió es desborda però la energia s’esgota…
“Bon dia Anglaterra”
En Jock té un vot a Parochia Deu llargs anys i encara la té Pagant taxes i anant a la presó Preocupa’t més endavant. I el vent bufa calent i bufa fred Però ens aireja i això és el que ens han dit La música dóna fins que s’enfonsi la indústria musical Deixa’ls que mengin cultura.
El passat està saturat de vergonya Però l’endemà ja veurem Per viure una vida decent Bon dia Anglaterra
Vint anyets i una pistola carregada
Enterraments, por i la guerra no s’ha guanyat
Un Paddy(*) és només una broma simpàtica Dissimula el perill. I un corporal mira despectivament un nen catòlic I es mira la seva pistola com una joguina per pijos Està matant més que la alegria celta La Mort no és desconeguda.
La hora del pivón arribarà algun dia És una dolça veu cridanera que no cedeix A casa no són vacances Els teus fills s’en van de casa Neil. Als turons i les valls i més lluny Pots sentir la cançó de la democràcia L’eco de l’eternitat Amb el sentiment d’una bona obra.
El passat està saturat de vergonya
Però l’endemà ja veurem
Per viure una vida decent
Bon dia Anglaterra
Desde Tyne fins on flueix el Tàmesi
Els meus germans i germanes Anglesos saben
Que no és cap on vas
Si no la teva raça, credo i color. De la cel·la a comissaria fins la tomba profunda Només a una parada amb metro No siguis massa negre, ni massa gai Només una mica més tonto.
Però en aquesta terra verda i magnífica
On em faig la casa, em planto
Que sigui guai ser un home,
Un uniforme és un traïdor. L’amor és internacional Si va ben dret o acabes caient, Fes-los saber que ho vas donar tot, Preocupa’t més endavant.
El passat està saturat de vergonya
Però l’endemà ja veurem
Per viure una vida decent
Bon dia Anglaterra
(*) Paddy: terme per referir-se de forma ofensiva a una persona d’Irlanda
Mr Cansongs 