Tag Archives: rock

177 “Old Man”

(Neil Young)Harvest

Neil Young

“Harvest”

1972

 

El rock i el temps.

Aquest passat dilluns [21 de juny] Neil Young va actuar al Poble Espanyol de Barcelona. Va presentar The Monsanto Years, enèsim treball del cantautor canadenc. El disc el signa el propi Young junt amb Promise of the Real, formació liderada per Lukas Nelson, fill del mític Willie Nelson. El fet que Neil Young continuï en actiu i fent gires promocionals m’ha fet pensar en l’article El poder de las leyendas, que Diego A. Manrique encapçala amb aquest enunciat del tot eloqüent:

El rock todavía no se ha reconciliado con con las realidades biológicas. A diferencia del blues, el jazz o el flamenco, que veneran la longevidad, sigue encandilando con quimeras de eterna juventud: sexo alborotado, vehículos acelerando, resacas asumibles, cortes de manga al futuro. Pero ¿qué ocurre cuando los artistas entran en la tercera edad y quieren, necesitan, les apetece seguir actuando? Por no hablar de los propios seguidores, en la frontera de la jubilación.

A la resta de l’article Manrique (crític musical de verb poderós i adjectiu àcid) es pregunta pel fet que a hores d’ara artistes septuagenaris com Bob Dylan, Leonard Cohen, Bruce Springsteen o el mateix Neil Young  encara siguin quins encapçalin cartells d’importants festivals i omplin estadis.

“Viu ràpid, mor jove i deixa un cadàver bonic” [La cita se sol atribuir a James Dean, tot i que és una línia de diàleg que diu John Derek a la pel·lícula Truqueu a qualsevol porta (1949), de Nicholas Ray] sembla resumir l’ideari d’un bon rocker. “És millor cremar de pressa que esvair-se lentament”, una sentència de Kurt Cobain que Neil Young va incloure a la cançó Hey hey, my my (Into the black), escrita per ell l’any 1979. Molts diran que en el fons mantenir aquest actitud rebel fa referència a l’esperit i no pas al cos, encara que alguns a fe que ho van complir al peu de la lletra. Però el temps passa i la mateixa realitat sembla trair la premissa del rock. Les revolucions col·lectives cotitzen a la baixa. A nivell individual la música sempre resulta ser un bàlsam reparadora. Els concerts dels vells rockers potser només són manifestacions nostàlgiques dels qui un dia van creure en utopies.

Old man és una cançó que Young va escriure pel cuidador del seu ranxo Broken Arrow Ranch, al norte de California, El tema respon més a qüestions existencials que no pas a rebel·lies juvenils.

Anuncis

150 “Dogs Days Are Over”

(Florence Welch / Isabella Summers)Florence-Lungs

Florence & The Machine

“Lungs”

2009

Tu creus que ha de baixar a baix amb bata i camisón a dir que bajen los celibelios

La tieta Nuri, just després de parlar per telefon amb la senyora Maruja (Festes de Sants, 2015)

Pots sentir els cavalls? Aquí vénen.

La història del Rock esta plena de senyores amb empenta. Amb actitud i aptituds sobradament reconegudes. El ventall d’estils i paradigmes però és de lo més variat. Des de l’encantadora timidesa de la Tracy Chapman a la impertinència de la Nina Hagen. De la cruesa de Joni Mitchell a la militància de Patti Smith. Del compromís de Joan Báez a al rock d’aquí-estic-jo de Suzi Quatro. De la tendresa d’Eva Cassidy a la passió desfermada de Janis Joplin. De la calculadora Madonna al tansemanfotisme descontrolat d’Amy Winehouse. Del descarnament de Joni Mitchell a la sexual carnalitat de Wendy James.

Totes, cadascuna a la seva manera, que pugnen per entronitzar-se com a Reines del Rock. N’hi han algunes, que traspassen aquest llindar. I això es detecta de manera molt fàcil. Aquest fet ve marcat per la irrupció de l’arpa, instrument de ressonàncies mitològiques. Quan elles es fan acompanyar per un arpa, traspassen el mer estat terrenal per instal·lar-se a l’Olimp, ja com a noves deesses. Més enllà del bé i del mal. Creieu-me, lo de l’arpa és determinant.

Ho han assolit ben poques. Al seu dia la Björk ja va donar el pas. Ara la nouvinguda al Walhalla és Florence Welch, nom amb que atenia quan era mortal. Ara es fa dir simplement Florence. Deessa Florence, si volem guardar les formes. Sempre va acompanyada per una màquina, per cert, molt ben engreixada. Amb la seva música ens redimeix.

Fora conyes, cal reconèixer en Florence (deessa Florence, perdó…) una capacitat innata per crear temes contundents. Amb consignes colpidores i crescendos aclaparadors. Dogs Days Are Over té tot això. I una veu poderosa. A la xarxa hi han versions per triar i remenar. He escollit la versió en estudi (inclou subtítols de la lletra en castellà). L’altra versió pertany a un concert enregistrat  al Royal Albert Hall de Londres, el 2012. Aquí la Florence (deessa Florence…), primorosament engalanada per l’ocasió, es mostra plenament transfigurada en el seu paper redemptor (aquesta mà sanadora…) Una mena de fada padrina al concert de Cap d’Any. Apoteòsic. Tot i així prefereixo la força de Florence amb la Màquina.

127 “You can’t always get what you want”

(Mick Jagger / Keith Richards)Stones_Let_It_Bleed

The Rolling Stones

Let it Bleed

1969

Paraula de Stone.

La matinada de diumenge va morir al seu domicili de Mataró el periodista i crític musical Jordi Tardà, tota una icona dins el sector radiofònic. Enguany el seu famós programa Tarda Tardà va complir 30 anys convertint-se així en el programa radiofònic de rock més veterà d’Europa. També fou el creador de la Fira del Disc del Col·leccionista i impulsor del Museu del Rock de Barcelona.


És coneguda l’estreta relació que ha mantingut des de fa molt temps amb The Rolling Stones. En aquest enllaç hi ha un interessant article on el Jordi Tardà ens descriu com són de prop els quatre membres del grup i ens mostra la besant més humana de Ses satàniques majestats.

http://www.elmundo.es/especiales/2012/cultura/rolling-stones/homenaje/tarda.html

Des d’aquí volem retre un modest però sentit homenatge a aquest home apassionat de la música popular.

Jordi Tardà
Aquí va una de les meves debilitats rollistonines. Una cançó rodona amb una lletra rotunda.

118 “With a Little Help From My Friends”

(John Lennon / Paul McCartney)Joe_Cocker-With_a_Little_Help_from_My_Friends_(album_cover)

joe cocker

“with a little help from my friends”

1969

 

 

Reverend Cocker

 

L’altre dia ens va deixar el gran Joe Cocker. En aquest carall de secció d’urgències sols atenem que defuncions! A veure quan podem celebrar alguna cosa bona, naixement per exemple, d’un nen amb guitarra sota el braç, o un gran esdeveniment tipus Festival de Woodstock, que va ser precisament on el bo de’n Joe va cimentar la seva fama i llegenda de veu negra reclosa en un cos de blanc, possiblement concebut en una nit de trons i llamps, amb invocacions i conjurs pel mig. Per que lo seu no és normal.

És precisament a Woodstock on ens remetem per col·locar un tema que sigui representatiu. Sí que després, al llarg de la seva dilatada carrera hi han hagut grans temes, com ara el sensual You can leave your hat on, però la imatge de la Kim Bassinger i el seu famós strip tease em distreu en excés. També em ve al cap la meravellosa You are so beautiful, impagable. He preferit gra fort i em remeto al Festival de Woodstock, l’any 1969, aquella matinada del 17 d’agost en que Joe Cocker va encendre al nombrós públic amb la seva veu poderosa, i els seus espasmòdics gestos entregat a la causa. donant-ho tot. Curiosament, després de la seva interpretació el festival es va suspendre durant unes hores per una forta tempesta. Capritxos del destí.

A With a little help from my friends, tema de The Beatles que apareixia al Sgt. Pepper’s, els xicots de Liverpool li donaven un toc irònic, al més pur estil d’humor britànic. Joe Cocker li dona el tomb convertint el tema en un crit d’auxili. Una súplica. Una pregària desesperada. La diferència entre les dues versions, si em permeteu una metàfora etílica, és que mentre uns, els de Liverpool, la cantaven brindant entre bromes amb xupitos de licor de poma, l’altre  cridava sol, amb la botella de whisky com a única companya (els puritans m’enviaran a l’infern…)

Aquest cop tenim 3 versions, 3 (aquests dies estem generosos) La mítica interpretació de Woodstock. La versió original de The Beatles. Per últim, una bomba. Una cerimònia en tota regla, oficiada pel reverend Cocker, amb introducció d’orgue inclosa i amb final d’èxtasi total. I és que  amb el reverend Cocker ens creiem el que calgui.