Mes: gener de 2017

200 “Child in Time”

(Ritchie Blackmore / Ian Gillan / Roger Glover / Jon Lord / Ian Paice)deep_purple_in_rock

Deep Purple

“Deep Purple In Rock”

1970

 

La música i el nostre temps

200

Aquests darrers dies he estat donant tombs al fet de realitzar una enquesta entre els lectors habituals d’aquest Cansongs per tal que fessin una llista amb les seves cançons preferides. De quantes cançons ha de ser aquesta llista? Quantes cançons calen per definir-nos musicalment? Durant 200 lliuraments han anat desfilant per aquest bloc una llista amb voluntat de ser eclèctic i obert. A la pràctica potser no ho és tant. Ni d’eclèctica ni d’oberta. Una tria de música no fa més que dibuixar una mena de mapa del gust del qui les ha escollit. Hom pot pensar que 200 cançons són poques i falten més dades per acabar de dibuixar aquest ampli espectre del que un presumeix. I potser resulta que és al contrari. Que com més dades, com més informació s’hi aporta més definits queden les seves preferències, essent cada cop menys variades. Segurament queda palès que tots som presoners de la nostra època. I que poca cosa s’hi pot fer. Per molt que ens anem a rebuscar algun incunable de l’any de la picassó, o descobrim l’extravagància de més rabiosa actualitat. Com més ens volem ocultar darrera la capa de la diversitat més quedem al descobert en la nostra concreció. Més mostrem de quina música estem fets.

Les altres

En aquesta llista hi figuren, naturalment, les nostres adorades i admirades cançons. Les que mostrem ufanosos. Tant impecables i formals elles. Però hi falten les altres. Les que estimem a deshores i d’amagat. Les que desperten passions. Els objectes del desig. Brutes i pervertides. Les querides a qui fiquem un pis per cites secretes. Les que mai traurem de passeig ni durem als convits. Amors inconfessables, que mai figuraran en un Cansongs. Com no hi figurarà, per exemple, aquelles melodies que als llunyans anys d’infantessa m’atrapaven davant el televisor a l’hora de berenar. Lo Locomotoro, el Capitán Tan, el Tio Aquiles i la Valentina… i los hermanos Malasombra…

Com tampoc hi serà el Nearer, My God, to Thee que tants cops sentia, quan encara hi havia cel i infern, aquell nen temorós de Déu dins els freds murs de l’església a missa de dotze, en versió pot ajustada però entregada, de fervoroses feligreses allargant les notes en llarguíssims calderons fins a perdre el món de vista vorejant l’èxtasi rotllo dervix giratori.

Vós souuuuuu, Senyooooor, la llum del meuuuuu cooooooor,
vós souuuu la meva forçaaaaaa.
En vós, Senyoooooor, jo trobo el meu bééééééé,
vós m’ompliu de jooooooiaaaaa.

Ni parlar-ne d’El jardín prohibido. Dies d’inseguretat, acne i hormones esvalotades. Ens ficàvem a resguard del món dins la penombra del Club, una mena de pseudodiscoteca que ens feia de refugi.

Les altres podríen ser moltes més però ens allargaríem massa i no cal.

Deep Purple

Quan un pensa en Deep Purple li ve al cap la magnífica Smoke in the water, amb el riff de guitarra més famós de la història (potser junt amb (I can’t get no) Satisfaction, del The Rolling Stones). Com a tema jo prefereixo Child in Time. Veritable peça de Heavy metal de cambra en que la banda de  Hertford (Anglaterra) desplega tots els seus recursos tècnics i estilístics. Des de la formació clàssica d’alguns dels seus membres fins a la descomunal força del rock dur més potent. Va ser Deep Purple precisament el grup que em va permetre fer el salt de la música més popular a la més alternativa (per dir-ne d’alguna manera). Aquest In Rock va ser un dels primers elepés que vaig comprar de manera individual i conscient. El vaig demanar a Discoplay. El sistema avui en dia sembla rudimentari. T’arribava a casa un catàleg amb les “novetats”. Per fer la comanda omplies una butlleta que enviaves per correu ordinari. Discoplay t’enviava el paquet també per correu, contra reemborsament. Tot plegat uns quinze dies si fa o no fa. Quan la cosa estava al caure passava per davant de correus o em feia el trobadís amb el carter (una de les meves especialitats) per veure si l’home em deia les paraules màgiques “t’ha arribat un paquet…”. En aquest punt creuar-me amb el carter, interpel·lar-lo amb la mirada i obtenir una simple salutació de cortesia era un moment realment decebedors. Quan pronunciava les paraules, allò era festa major. No me’n veia l’hora de trucar al timbre. Esperar neguitós a l’entrada, envoltat de caixes de litines, gasoses i sifons. Només entrar al petit despatx tancat amb clau jo ja el veia allà, emergent d’entre sobres blancs de diferents mides, un paquet marró d’uns 30 x 30 cm embalatjat amb cinta adhesiva amb el distintius de la casa. Després de formular els tràmits burocràtics sortir espitat amb el gènero a les mans. En aquell moment era feliç. Crec que inclús més que quan finalment podia escoltar el disc. De com i on els escoltava ja en vaig parlar en uns dels primers Cansongs. Les meves peregrinacions amunt i avall del poble amb els elapés sota el braç pertanyen a una altra història.

199 “Qualsevol nit pot sortir el sol”

(Jaume Sisa)qualsevolnitpotsortirelsolo142250

Jaume Sisa

“Qualsevol nit pot sortir el sol”

1975

 

Reunions nadalenques

Aquests dies de festa estava valorant dedicar el lliurament que pertoca a Qualsevol nit pot sortir el sol, de Jaume Sisa, quan m’ha arribat aquesta mateixa cançó per mail dins l’Àlbum de cançons, el magnífic, modest, puntual i fundacional recull setmanal del Josep M Oliva. No he volgut deixar passar aquesta feliç coincidència. Per una vegada, i sense que això serveixi de precedent, les dues col·leccions de cançons, tant allunyades en gustos i criteris, han coincidit en el contingut i en el temps. Que ho facin per aquestes dates és lògic doncs Qualsevol nit pot sortir el sol té el regust d’aquests dies en que les famílies, tenim el costum d’arraulir-nos al resguard de la llar, al voltant del foc, les tradicions i els bons desitjos.

D’aquesta cançó del Jaume Sisa, tot un clàssic ja, poca cosa queda per dir. El Josep M en fa una bona síntesi al seu Àlbum. Esmenta també, que com tot clàssic se’n ha fet mil i una versions i que segur se’n continuaran fent moltes més. El seu contingut és universal i atemporal, i per lo tant no s’esgota. També, com tot clàssic, té múltiples lectures. Ens distreu, però també ens fa pensar.

Per aquella època jo mirava els tebeos de Ventura i Nieto. Recordo que anava ben d’hora a l’escola per poder delectar-me en amb les històries i dibuixos de Es que van como locos! (1970), recopilació de les historietes publicades a la revista Trinca. Ventura i Nieto, dibuixant i guionista respectivament, han estat uns dels grans de l’humor gràfic espanyol. No sé fins a quin punt van poder influir o no en la lletra de Qualsevol nit pot sortir el sol però la veritat és que les seves vinyetes d’aquest parell d’humoristes gràfics tenien el mateix esperit que la famosa cançó de Jaume Sisa. Una munió de personatges, tant de ficció com reals. Herois de còmic, personatges de sèries americanes (llavors totes eren americanes…), persones famoses, coneguts presentadors i periodistes televisius, etc. tots pul·lulant per allí en divertides i esbojarrades històries.

http://humoristan.org/es/autores/ventura-nieto/imagenes/

Clar que ja al 1967, la caràtula del Sgt. Pepper’s, dels Beatles, estava farcida de celebritats i altres personatges de ficció, inclús éssers imaginaris creant una reunió de lo més variopinta i sense cap mena de relació aparent. Un any més tard la imatge va ser parodiada al disc de Frank Zappa i les seves Mothers of Invention, We’re only in it for the money. Després ja va ser una disbauxa: quadres, il·lustracions, posters i altres caràtules imitarien la famosa portada de la banda del club dels cors solitaris. Amb això no vull treure mèrit a la composició de Jaume Sisa, ans al contrari. Sols vull reflexionar amb que potser la idea de Qualsevol nit ja rondava l’esperit de l’època. Que sortís una cançó així era inevitable. Una idea molt hippie, per cert. Un somni ple de bones intencions fallides.  

Com cada any les festes de Nadal en tornen carregades amb missatges de bona fe. Tot i les coses positives que ens aporten sempre desprenen cert tuf d’impostura i fraternitat prefabricada. Cada cop  el món sembla pitjor. Actualment milers de refugiats, famílies senceres amb nens, com les nostres, van a la deriva demanant ajut. Ignorem els trucs a la porta mentre mirem el pessembre recreant-nos amb l´anècdota, oblidant el veritable significat.

D’alguna manera és com si l’Àlbum de Cançons i el Cansongs haguessin passat el Nadal junts. Per la Candelera desmuntaran el pessebre. I cadascú seguirà el seu propi camí. El Josep M amb casa plena de cantautors carregats de raó. Jo, amb el celler ple de peluts i pelats que criden més que canten, sense solta ni volta, en estranger i que no se’ls entén de res. “Petit, negre i en anglès”, que deia el meu pare dels noms que hi han als equips de música.