260 “The Great Gig in the Sky”

(Richard Wright / Clare Torry)

Pink Floyd

“The Dark Side Of The Moon”

1973

App

L’aplicació prometia ser una bicoca. Amb uns petits i senzills passos en la configuració, de manera aleatòria, seguint els paràmetres dels meus gustos musicals, l’aplicació aniria seleccionant la cançó i enviant periòdicament el Cansongs mentre jo, tant panxo, estaria fent cura de repòs. Estirat a la platja gaudint de les vistes. Cruspint paella en algun local climatitzat. Degustant gelat de torró tot passejant pel port al capvespre. Veien declinar el dia gronxat per les aigües del mar. L’estiu perfecte, vaja. L’aplicació era una versió free, de prova. En pròximes versions, de pagament, el programa seria capaç de redactar l’escrit, ajustat a l’estil de l’usuari, afegint-hi, al gust, percentatges d’autors consagrats. Un 20% de Calders. Un 10% de Moncada, fiquem pel cas. De moment sols tria la cançó i l’envia. Les dues primeres setmanes la cosa va anar perfecta. Quin plaer, sota aquella calma estiuenca, rebre el Cansongs com un seguidor més. La tercera setmana la cosa no rutllava. El següent lliurament no arribava. Primer vaig atribuir-ho a alguna errada tècnica. O que l’opció “aleatori” ho era tant que potser imitava la cadència irregular i inestable de l’usuari en qüestió. A la quarta setmana em vaig començar a ficar nerviós. Vaig intentar resoldre-ho pel mòbil però no hi va haver manera.

El dia es va despertar fosc, amb el cel tapat. Núvols amenaçants i el vent presagiaven tempesta. No prestava anar enlloc. A l’alternativa de quedar-me tot el dia a l’apartament vaig decidir agafar el cotxe i arribar-me a casa a solucionar el problema de la maleïda aplicació. El trajecte va ser un via crucis a pas de tortuga, gairebé a les palpentes sota un aiguat que negava el parabrisa. Llamps i trons i calamarsa que retronaven sobre la carrosseria. Per postres la nit abans no havia carregat el mòbil i em vaig quedar sense bateria. Cada cop estava més atabalat i tenia por d’estimbar-me sense poder demanar auxili.

En obrir la porta de casa la coincidència amb un llamp proper va dotar l’escena de dramatisme. Allò era una disbauxa. L’aplicació i era estirada al sofà, amb la tele a tot drap, i esgotant les existències de cervesa. La Rumba i la Fitfiu feien carreres pel passadís. Al despatx hi havia una sessió de house groove. L’ordinador feia de dj. Les llums anaven bogues fent pampallugues. Agafant-lo pel fil, el ventilador feia donar tombs al secador com un possés. El rentaplats i la rentadora movien l’esquelet amb desespero. El microones mirava de ficar calenta la nevera. L’escalfador restava a l’aguait, en plan cràpula. La torradora anava torrada, trontollant d’aquí cap allà, víctima dels licors pesats. A l’habitació la planxa i el túrmix tenien una relació obscena.

Després vaig saber que els havia enganxat gràcies a tenir el mòbil fora de servei. Sens dubte el seu aliat. Tots van tornar al seu lloc habitual amb la cua entre cames. Em vaig encarar a l’aplicació, que no sabia on ficar-se. Sens dubte, la promotora d’aquest motí amb la casa panxa enlaire. Vaig procedir a desinstal·lar-la. De res servien les seves excuses que, acte seguit, van esdevenir súpliques. Amb el dit sobre el botó d'”eliminar” va mirar d’estova’m. Em va cantar, fil per randa (sabia els meus gustos la punyetera…) The Carpet Crawlers, de Genesis, amb una impecable imperfecció gairebé humana…

There is lambs wool under my naked feet
The wool is soft and warm
Gives off some kind of heat…

I seguia, i seguia…

The carpet crawlers heed their callers
We’ve got to get in to get out…

Fins que em va tombar. Vam arribar a un acord.
Tot i que la tempesta no va remetre el viatge de tornada va estar d’allò més plàcid.  Jo anava estirat al seient del darrera. L’aplicació va conduir fins la platja. Durant el trajecte em va cantar tot un repertori de lo més personalitzat. Tot just arribavem va deixar de ploure i els núvols van escampar. Vam albirar el mar i un cel estrellat quan tot just refilava els primers compassos de The Great Gig in the Sky. 

245 “5:06 am (Every Stranger’s Eyes)”

(Roger Waters)

Roger Waters

“The Pros and Cons of Hitch Hiking”

1984

La vida a peu

A peu d’autovia, direcció Bellpuig. En els confins del terme d’Anglesola. A la partida de La Dona morta (nom lúgubre, sens dubte heretat d’algun funest succés) S’hi troba la plantació de xops del Benjamí de cal Vaquero. Sobresurten en mig de correus més baixos i modestos. S’enlairen esvelts, nobles i majestuosos.
A fe que en la nostra vida rutinària es compleix allò de que sempre portem el cotxe “empegat al cul”. És per això que aquella tarda, apressat per l’imminent revisió de l’ITV vaig haver de deixar-lo al taller perquè hi donessin una ullada general i així estalviar-me posteriors ensurts. Val ha dir que malgrat les meves precaucions, o per culpa d’aquestes, aquest cop sí que en vaig tindre d’ensurt. Lleu, això sí, però que va suposar una doble visita. Al taller i a l’ITV. Està clar que si no vols que et diguin que no, no preguntis. En alguns casos lo millor és no donar idees. N’hi ha que s’hi agafen com un ferro roent, encara que només sigui per emprenyar. En fi, aquest tràmit ja està passat. Tornem a aquella solejada tarda de febrer. Com deia, vaig sortir del taller amb el cul alliberat, amb un parell d’hores per endavant per a que els mecànics fessin els arreglos pertinents (després va resultar ser un sabotatge…). Quan et veus privat del vehicle, de cop descobreixes que tens dues extremitats inferiors i que, malgrat tot, se’n recorden de caminar. Per part nostra només cal ficar-hi una mica de voluntat que elles ja van soles. Un prodigi. Que hi siguin les dues cames. I que caminin! Així doncs me les vaig emprendre per tornar a casa caminant, creuant tot Tàrrega de punta a punta. Feia una mica de fresca, però ben abrigat i amb l’ajut del sol, que ja es feia sentir, un cop activat, feia un bon oratge. A quatre passes vaig entrar en un bar a fer un cafè. Era una hora fluixa. La voràgine dels dinar ja havia passat. A fora, a la terrassa, sols hi havia un parell de fumadors empedreïts passant fred. Dins no hi havia ningú. Només els treballadors del local que, distesos, la feien petar. No sé quin comentari em va fer recordar al Benjamí, que ens havia deixat feia pocs dies de manera sobtada. En aquests casos sempre massa aviat. En concret em va vindre al cap aquella anècdota de les noies Testimonis de Jehovà i que ell mateix m’havia explicar. Resulta que dues noies empolistrades van trucar a la porta. El Benjamí va obrir i elles van començar a predicar les bondats de la seva fe. A provar de fer-lo combregar amb rodes de molí. El Benjamí les va tallar i amb cara de mala llet els hi va aviar: “No cal que us escarrasseu. Jo només sé robar, violar i matar!” (justament ell, que mai hauria fet res dolent…) Naturalment aquelles xicotes van fugir atemorides escales avall, cames ajudeu-me. Em feia gràcia com ho explicava el Benjamí, intentant reproduir el to i la cara seriosa, per acte seguit, fer-se un tip de riure.
Ja caferat vaig sortir del bar per reprendre el trajecte. A peu tot passa més poc a poc i els detalls són més considerats. Amb aquestes vaig arribar al Pati on aquests dies hi estàvem treballant. Era curiós trepitjar-lo amb el tarannà i el posat dels jubilats (que curiosament tots són arquitectes) que cada dia ens passen revista d’obra. Et permet mirar-te les coses des d’una altra perspectiva. Més relaxada. Com aquell que guita com juguen a la botifarra i sap quina carta s’ha de tirar, lliurats del pes de la responsabilitat.
A la plaça dels Escolapis hi havia el Fermí i la Cruz, també amb posat de jubilat. Aquests ho eren de debò. Ella, ja gairebé recuperada d’una operació. Feien cura de repòs asseguts al sol a l’empara d’un banc arrecerat. Segons diu el Joan Francesc, el Fermí és el meu actor fetitxe. El meu Marcello Mastroianni. El meu Vittorio Gassman. I és que el Fermí és un actor que sembla tret directament del neorealisme italià. Només faltava que l’escena fos en blanc i negre. La conversa va ser entranyable. Vam recordar la meva mare. Els anys de teatre compartits. M’agrada escoltar la gent gran com el Fermí. Gent que n’han passat mil i una i continuen aferrant-se a la vida amb aplom i serenor.
Al Majèstic encara fan 50 sombras liberadas. La setmana passada, fent cua (no recordo per quina pel·lícula) ens va sobtar una veu potent: “algú més per les sombres…?”. Era l’amo que treia el cap demanant si quedava algú per poder començar la projecció. D’això se’n diu cinema al detall. Està bé aquest tracte personalitzat. Com si fos l’antic colmado de la cantonada. Aquell moment em va recordar Ed Wood, de Tim Burton, en que Martin Landau es fica en el paper d’un Bela Lugosi embogit creient ser el mateix comte Dracula. “Pull the string! Pull the string!”. “Algú més per les sombres…?”

Als anys 70 molts pagesos i ramaders de la comarca escollien fer la mili de voluntaris a Lleida. Encara que suposés allargar-la en el temps era una bona opció per estar prop de casa i poder ajudar en el negoci familiar. Aquest va ser el cas del Benjamí. Tenien vaques. Recordo que de ben petit agafava la lletera i fent drecera anava a buscar la llet a cal Vaquero. De la mili el Benjamí no crec que en guardés massa bon record. Això sí, a través dels seus relats ens va donar a conèixer al Teniente Castillo. Un paio barroer i rabassut. Arquetip d’oficial castrense caspós. Un personatge que ens va deixar frases memorables. Frases que encara avui faig anar de forma recurrent. Era d’artilleria, però per lo que deia dedueixo que no en tenia ni puta idea. “Madrazo! ¿Ya has puesto bien las coordenadas? Mira que un milímetro en el plano es un kilómetro en la realidad…”. “Muchacho, vas a acabar con mi carrera…”. Tenia, això sí, dots de mando. Encara que fos a base de disbarats i d’improperis. “Donde están los tios? Sus voy a pisar los guevos”. I la frase més cèlebre de totes: “Muchacho. Sus voy a pegar una patá en los guevos que se los voy a poner en las amígdalas!”.
Em vaig creuar amb l’Agent 007 que, blog en mà, sobrevola la zona blava en busca de noves preses.
Davant del restaurant xinés recordava que a Mr Pesquises encara el tenim dins d’un xino. Ja deu fer un any d’això. Disfressat amb un malmès vestit de la tia Pepa. Fins i tot els més optimistes dubten que se’n surti…
Tot el carrer va trontolla al pas d’un cotxe sorollós. Cridaner tot ell, des del color fins al bram del motor.
Per fi vaig arribar a casa. Un parell d’hores més tard em van acompanyar al taller. Un cop dins al meu cotxe tot torna a ser com sempre.
A peu d’autovia, direcció Bellpuig. En els confins del terme d’Anglesola. A la partida de La Dona morta. Els xops del Benjamí segueixen dempeus.

152 “Let It Happen”

(Kevin Parker)

Tame Impala

“Currents”

2015

 

La psicodèlia combina amb tot

Tal dia com avui, un 15 de setembre de 1975, fa justament 40 anys, es va editar Wish You Were Here, el magnífic disc dels Pink Floyd. Avui però no tiraré d’efemèrides. A aquest emblemàtic àlbum dins la meva particular col·lecció de preferències vull dedicar-li una entrada més acurada, sense urgències i amb el tractament que es mereix. No voldria menystenir als protagonistes d’avui, però tractant-se d’una banda relativament jove cal veure si amb el pas del temps assolirà la trajectòria de David Gilmour, Roger Waters i companya. Bé, són altres temps.
Actualment la psicodèlia disfruta d’una bona salut. Multitud de grups nous arreu del món fan música que, d’alguna manera invoca aquells aires renovadors de finals dels 60’. Això és el que a primera vista (o primer cop d’orella) podríem dir dels Tame Impala, i que seria el que d’alguna forma els relacionaria amb Pink Floyd, encara que només fos de manera esbiaixada (ja sabem que això de les etiquetes és un tema discutible) Els australians formarien part d’aquesta nova corrent. Clar que avui en dia la psicodèlia no es serveix sola. Es barreja amb altres ingredients i combina amb tot. Si féssim una deconstrucció matussera, (a la manera de Ferran Adrià) de la música dels Tame Impala hi trobaríem una barreja de lo més variada. Un bon raig de música disco. Uns grans matxucats de soul. Unes gotes d’àcid rock. Essència de folk. Un pensament r&b. Tot ben agitat i servit ben fred. Sempre s’ha dit que les barreges acostumen a fer mal. No és el cas de Tame Impala, que sap dosificar els ingredients de forma proporcionada i en el seu punt just. De moment Tame Impala ens ofereix un beuratge força refrescant. Ja veurem com evoluciona amb el temps. I també a la panxa.

52 "Several Species of Small Furry Animals Gathered Together in a Cave and Grooving with a Pict"

“Several Species of Small Furry Animals Gathered Together in a Cave and Grooving with a Pict”                    
(Roger Waters)
Pink Floyd
“Ummagumma”
1969

Sobretot, demani’s en l’hora més callada de la nit: he d’escriure?
Rainer Maria Rilke
(“Cartes a un jove poeta”)

Les raons
Amb aquest número 52 just fa un any que varem iniciar aquesta aventura. Quan s’assoleixen fites com aquestes acostuma a ser hora de fer balanç de la feina feta. Arribar fins aquí no ha estat fàcil doncs el camí sovint ha estat un autèntic pedregal, costerut i ple de solcs. La pluja i el vent gèlid ens ha picat a la cara com agulles afilades. Ens hem perdut en la boira. Hem tingut que borejar esbalsos i barrancs. Ho se’ns ha fet de nit (això molts cops…). Algunes vegades hem passar per llocs on el camí estava esborrat, i l’hem hagut de dibuixar amb paraules. Creuar abismes per ponts traçats amb cançons. Clar que també hem tingut dies solejats, amb el camí fent baixada i el vent a favor. Et trobes a gent que t’esperona amb un somriure de complicitat. Altres que t’indiquen dreceres per fer via. Companys de viatge, com l’Enric i el Mel, amb les mateixes inquietuds i cabòries.

Davant l’esforç que suposa setmana darrera setmana escriure una nova entrada en aquest blog, intentant que el contingut tingui cert interès, que no avorreixi, que aporti alguna cosa al lector, un sempre es pregunta si continuar escrivint té o no sentit. Així com en l’entrega anterior, on els missatges entre persones es presentaven com quelcom inherent al home, també ho seria la necessitat narrar, d’expressar allò que sent i que el neguiteja o motiva, o també, escoltar, saber, conversar. En definitiva estem parlant de comunicar-se. Aquesta inquietud ve de lluny. Ja en l’època de les cavernes la dona demanava explicacions a l’home que arribava a les talúries, sense caçar res i amb la farmàcia oberta. Al llarg de la història s’ha anat evolucionant, des de la Xahrazad que parlava pels descosits per conservar la vida, fins als mítings dels polítics per adormir al personal. Amb el temps les dones han desenvolupat un cervell multitasca que els hi permet portar vàries converses alhora. L’home en canvi, ben just en pot seguir una. Seguim una mica a les cavernes…

París. Rilke a la seva habitació de l’hotel Bison.

Antonio Muñoz Molina va publicar un magnífic article titulat “Dificultad de la ficción” (Babelia 1091. El País 20-10-2012) en el que reflexiona sobre l’escriptura de ficció i que m’aniran molt bé per recolzar-m’hi alhora de plantejar algunes qüestions de les que voldria deixar constància aquí. Comença dient (i tradueixo del castellà) “Com s’explica lo que passa ara mateix. No lo filtrat pel record, no l’allunyat en els mons segurs de la fantasia o del passat històric, ni lo segregat per un jo narcisista que no es molesta en diferenciar entre les seves pròpies ocurrències i els fets reals”. I més endavant afegeix ”Literatura és explicar les coses com són, algunes vegades exercint la llibertat d’inventar i altres atenint-se en màxim grau possible a la realitat dels fets”. Queda prou clar com podem valdre’ns de la ficció, de coses inventades per explicar quelcom verdader. Per dir-ho amb paraules de l’escriptor i acadèmic de la RAE, “Necessitem les ficcions il·luminadores de l’art per ensinistrar-nos en desbaratar els simulacres que se’ns presenten com a testimonis de la realitat, les altres ficcions verinoses de la propaganda i de les ideologies”. Tot això es podria resumir amb la frase “el novel·lista és lliure. Mentir és la seva manera d’arribar a una certa veritat”. Queden aquí aquestes reflexions. Més o menys el que es pretenc fer aquí, això sí, d’una manera modesta, és sobretot escriure com a manera d’esbarjo i aprenentatge, amb un to divertit i buscant la complicitat dels que segueixen aquest blog.

Les cansongs
Quan “l’Àlbum de cançons” del Josep M. Oliva em va engrescar a engegar el meu propi àlbum, vaig fer un llistat previ amb unes 150 cançons per poder triar i remenar segons vingués a tomb amb un tema o altre. A mesura que el blog ha anat creixent també ho ha fet, i de manera exponencial, aquest llistat supera les 400 cançons. Al veure aquest desfase un se’n adona que una cançó per entrada sap a poc ja que són molts els músics que esperen neguitosos i en silenci poder aparèixer a “l’Àlbum de cansongs” i poder moder lluir amb tota la seva plenitud. Les discussions que tenim cada setmana són tremendes… Per altra banda cal aplicar allò de que “l’abundància mata la fam”. El fet de col·locar un tema setmanal fa que la gent realment se l’escolti i se’n faci capaç. A més, no hi ha cap tema que quedi descartat doncs un músic o artista pot repetir les vegades que facin falta. Dins el que cap el criteri en la tria de la música vol ser força variada i heterogènia, tant en els estils com en les dates. Una altra premissa és abastar un ventall ben ample en quan a interpretacions i concepcions doncs la bona música tant pot ser interpretada amb un Stradivarius com amb una canya, de l’instrument més rudimentari fins al sintetitzador més sofisticat. Així doncs, donarem per bona la fórmula i així la continuarem aplicant.  

“Ummagumma”
La cansong d’avui és força agosarada. Una pallissa per a molts però un baula imprescindible dins la meva història personal. És una qüestió de principis. Enllaça amb la primera entrada al blog i tanca el cercle. Pertany a aquells temps en la que encara no tenia tocadiscos i voltava d’aquí cap allà amb els Lp’s sota el braç demanant als amics de poder-los escoltar. Aquest tema, que al disc enllaça amb el final de la cançó anterior (qui coneguin el disc ho sabran) on apareixia el vol d’una mosca “collonera”, el vol de la qual es veia truncat pel cop certer d’una paleta. I d’aquí saltàvem dins aquesta caverna tant particular on s’hi organitza un gran esvalot, segurament en un intent de representar la comunicació entre tota mena d’éssers vius. Ja m’imagino que els seguidors de Pink Floyd em retrauran d’haver malbaratat les dues entrades del grup. Com no he escollit algun dels molts dels rhythm & blues amb puntejos de guitarra espectaculars, o alguna que altra peça d’atmòsferes i ambients espaterrants. Com a plec de descàrrec al meu favor puc afirmar que el fet de ser el primer grup que repeteix en aquest blog demostra sobradament la meva devoció pel grup de Cambridge. Per altra banda és una manera de donar a conèixer aquella besant més oculta de la seva música, la més juvenil i segurament la més honesta i alliberada de qualsevol afany de fer diners. Aquesta pretén ser la meva coartada i el meu humil tribut a Pink Floyd, que va fer volar a aquell jove inquiet i il·lusionat que crec que vaig ser.

https://www.youtube.com/watch?v=9nF1eX2TmjY

“Astronomy Domine”

(Syd Barrett)

Pink Floyd

“The piper at the gates of dawn”

1967

Nota introductòria al primer lliurament

L’origen d’aquest Àlbum està inspirat amb “Àlbum de cançons”, del Josep M. Oliva, a qui encara no conec però espero fer-ho en breu, i amb qui compartim l’amistat amb la Teresa, que ha estat qui em va donar a conèixer l’iniciativa de l’esmentat “Àlbum de cançons”. Igual que aquest, jo també intentaré complir amb el rigorós propòsit d’una entrega setmanal.
Varis són els motius que m’han portat a emprendre aquesta iniciativa.
Per una banda, que vaig trobar la idea molt bona, que obliga a ser constant i rigorós, i és un magnífic exercici de memòria i escriptura.
També per que això permet compartir amb els amics la música que ha estat important al llarg de la vida.
I finalment, és un procés d’aprenentatge. L’Àlbum del Josep M. m’ha permès conèixer i disfrutar d’autors i músiques que havia valorat poc o que, directament, desconeixia. En aquest aspecte cal destacar un fet curiós. Abans de començar el meu propi àlbum, vaig fer una preselecció de cançons (al voltant de 150) De l’Àlbum del Josep M. jo sols coneixia aproximadament les darreres 15 entregues. La resta me les va reenviar la Teresa, un cop jo havia fet la meva pròpia tria. Això vol dir que desconeixia molts dels temes que havia triat ell. Doncs el curiós és que he fet la comprovació hi, efectivament, tal com sospitava, no hem coincidit en cap tema. Això ho considero un valor afegit, i diu molt de la diversitat en gustos i maneres de disfrutar de la música.

Voldria fer un aclariment pel que fa a les traduccions de les lletres. Confesso que no se anglès. Això vol dir que la fidelitat de les traduccions potser no serà la que caldria. En molts casos ens haurem de refiar de les fonts que podem trobar a Internet, o directament del traductor de Google, amb lo que això pot suposar de pèrdua de rigor. Demano disculpes per endavant.

Per últim, fer un sincer reconeixament cap a la tasca del Josep M. No és gens fàcil ser fidel a una tasca així, sense defallir i mantenint l’entusiasme inicial. Concedir-li el privilegi de pioner, tenint en conte que sense el seu àlbum, el meu no seria possible. I admetre la meva condició d’aficionat “teòric”, davant la seva de persona que estima la música, que coneix als músics i el seu entorn, havent palpat “en directe” moltes d’aquestes cançons que jo, pobre de mi, en la majoria dels casos, sols he disfrutat (beneïts discs) en vulgars reproduccions.

 

Déu astrònom

No se m’acut millor entrada que Pink Floyd per encetar aquest àlbum. Per la il·lusió amb que esperava cada nou LP del grup, per les moltes estones que m’ha fet viure la seva música. He triat en concret “Astronomy Domine” pel que representa. Tema fundacional que obre “The Piper at the Gates of Dawn”, primer disc del grup, i un dels pioners en l’anomenat “Rock Psicodèlic”. Composada per la ment desbordada de Syd Barrett, sota els abusos del LSD. Membre fundador de Pink Floyd, tot i deixar el grup després d’aquest primer disc, la seva influència serà present al llarg de tota la carrera de la banda. El disc és inesgotable, ple d’idees i noves propostes que encara avui, 45 anys després, continuen sent vigents i fascinants per l’oient.

Vaig escoltar per primer cop “Astronomy Domine” a casa del meu bon amic Antonio Rius (Tonet de cal Ferro, pels amics) Es va comprar l’edició espanyola dels dos primers LP’s de Pink Floyd, que aquí es van editar conjuntament en un doble àlbum. Tots dos paràvem l’orella i ens deixàvem seduir per aquella música estranya, insondable, de la que no enteníem gran cosa però que ens fascinava. Alguns temes ens recordaven melodies que es podien escoltar de nit, a la radio, procedents d’alguna remota emissora àrab.

Posteriorment va aparèixer una versió de “Astronomy Domine” gravada en directe al doble àlbum “Ummagumma” (1969). Vaig voltar amb aquest disc sota el braç, amunt i avall, una bona temporada, esperant que entre els meus amics hi hagués alguna “ànima caritativa” amb tocadiscs (jo encara no en tenia) que em permetés escoltar-lo. Ara entenc lo molt que els vaig turmentar i que aquelles “ànimes” ben bé es van guanyar el cel.