Tag Archives: gat

250 “D Is For Dangerous”

(Alex Turner / Matt Helders / Jamie Cook / Nick O’Malley)Favourite_Worst_Nightmare

Arctic Monkeys

“Favourite Worst Nightmare”

2007

 La conxorxa oriental (i 3)

Estic dins el restaurant xinés, ocult dins una entitat femenina. Dins aquest vestit de dona, que em manté immobilitzat justament perquè no aguanta el pas del temps ni la meva amplada d’espatlles. He vingut fins aquí a la recerca del gatet perdut, segrestat per una banda de malfactors orientals. Tot i estar fermat, des d’aquesta cadira puc observar, analitzar, escodrinyar l’enemic. Treure’n conclusions concloents. Aquests galifardeus poc s’imaginen que mentre em serveixen l’àpat jo, amb les meves dots d’investigador, els hi vaig desmantellant el “tinglado”.

2n plat: alóz tles delícias

Al paio jubilat li han retirat el plat sense haver-ne tastat ni un mos. No m’ha tret la vista de sobre en tota l’estona, i el seu rictus foteta m’està treien de polleguera. Em vénen ganes d’alçar-me i trencar-li la cara. En un acte de serenor caic en el compte de què ara sóc una dona i que potser l’home, amb estil matusser, el que vol és seduir-me. L’he impressionat tant que fins i tot ha perdut la gana. Els que no han perdut la gana són la parella, que rosten els plats fins a endur-se el vernís. Ara que també s’esperen com jo, ella li fa algun comentari a l’home en veu baixa mentre em mira de reüll. Està clar que li parla de mi. L’home dissimula i no gosa a giràs, però noto que em mira a través dels ulls d’ella. Segur que em veu com una possible rival (estic totalment ficada en el paper…) i l’intoxica amb comentaris maliciosos i falses afirmacions. Se li veu de lluny l’enveja als ulls. És una serp verinosa de llengua bífida. Mentre amb una punta llepa el plat amb l’altra entra dins l’orella i se li menja el cervell. Val més tenir que desitjar, nena… I tu? Estàs perdut, desgraciat…

3r plat: telnera aglidulce

Tots els plats tenen el mateix gust, amb aquesta textura llefiscosa. I pensar que pot haver-hi el meu gat esmicolat no ajuda. Però he de fer el cor fort, empassar-me les manies i menjar-m’ho tot, com si res passés. Per no aixecar sospites. Sóc presoner de la meva malmesa disfressa que m’impedeix belluga’m de lloc si no vull ser descobert. A la paret del fons, a l’esquerra, hi ha una barra. I a la dreta una porta de doble full que dóna a la cuina (d’allí surten els plats) Entremig, un passadís. Duu als lavabos segons el cartell. Des de la meva posició no puc veure com és aquest passadís. Si no estigués presoner i pugés alçar-me simularia anar al lavabo. Entraria un moment per fer un riu (només cal pensar-hi perquè te’n vinguin ganes…) Esperaria un moment dins, calibrant la situació. Sortiria un altre cop al passadís assegurant-me que no em veu ningú. En algun lloc segur que havia una porta que hi ficava privat. Sense fer soroll obriria la porta, i la tancaria darrere meu per encarar un altre passadís, aquest molt més llarg i estret, mal il·luminat. Aquí el fil musical estaria callat. Tant sols silenci. Hi hauria portes a banda i banda. M’endinsaria al ventre de la bèstia. Obriria una de les portes. Hi hauria una mena de rebedor. Darrera unes vidrieres translúcides palpitaria una claror ataronjada. Feria olor a encens i cera cremada. S’escoltaria una música oriental, sumptuosa i delicada. Lentament aniria obrint la vidriera corredora i espiaria a l’interior. Seria un habitacle decorat amb catifes i tapissos de tons vius. Rengs de ciris escampats pel terra farien tremolar l’espai. Vetes de fum d’encens s’enfilarien amunt fins a esvair-se en una subtil boirina que gravitaria per tota l’estança. Hi haurien tres noies. Serien molt joves. Dues anirien pulcrament mudades amb vestits i ornaments orientals. El pentinat i l’excessiu maquillatge les faria més grans del que són. A la vegada totes dues maquillarien a la tercera noia que la tenia d’esquena. Duria un quimono de seda de colors llampants que li arribaria fins als peus. La llum ataronjada dels ciris i la pàtina d’encens donarien a l’escena un aspecte pictòric. Tot i estar molt concentrades en la seva tasca les dues noies s’adonarien de la meva presència. Paralitzades primer en una barreja de sorpresa i vergonya, es taparien la boca mig enriolades. L’altra noia es giraria amb parsimònia. Em miraria als ulls. El seu rostre, bellíssim, a mig maquillar, semblaria un quadre inacabat. Els seus ulls, foscos com la nit, es fixarien als meus. Sense deixar-me de mirar, amb les dues mans obriria el quimono i el deixaria lliscar espatlles avall fins plegar-se als seus peus. M’oferiria el seu cos com una fruita madura a punt de collir. Estaria totalment nua. De pell blanquíssima. Un cos menut i proporcionat. Pits breus i delicats. El sexe, pulcrament rasurat, dibuixaria una escletxa que convidaria a endinsar-s’hi i anar fins als confins de l’univers.

 –Aquí té les postles…       

Les postles: colnetto de nata

 –Aquí té les postles… Senyola! Peldoni. Que voldlà de postles?

La veu del cambrer m’ha retornat a la taula del restaurant. Esbosso un tímid somriure i, de mala gana escullo el primer que veig. El jubilat i el seu estúpid somriure continuen fixats en mi. L’home de l’altra taula ha demanat el compte mentre ella es fa la distreta i de reüll m’envia dards enverinats. Han arribat les postres. Cornetto de nata, marca no-t’hi-fixis. Unes postres molt vulgars per un sopar suposadament exòtic. Tenia presa per tornar a les meves indagacions. Del fons de l’habitació s’hauria obert una porta. Entraria una dona. El semblant de les tres adolescents canviaria. Xisclarien com a bogues. Fugiria pel passadís entrant al primer compartiment que trobaria, quedant-me quiet darrera la porta en silenci.

Foscor. S’ensumaria una fortor que tirava endarrere. No estaria sol a l’habitació. Percebria alguna presència aliena. A les palpentes buscaria algun interruptor. Encendria la llum. Un magatzem immens. Fileres de gàbies apilades. Gats, gossos, conills i altres animals domèstics que, amb la claror sobtada, començarien a gemegar de forma histèrica i desfermada. Ternals, cadenes i ganxos penjant del sostre. Al centre un piló de fusta amb ganivets de diferents mides i altres estris de dissecció. Un escorxador. Vísceres i fragments d’animals esbocinats. Escatxics i regalims. Tolls de sang. Fortor a por i a mort.     

Fugir. Del costat del restaurant arribaven crits i enrenou. Correria en direcció contraria, passadís avall. Al final de tot, creuaria una porta. Sortiria a la nit. S’encendrien varis focus il·luminant el pati exterior. Segurament seria el de la part posterior del restaurant. Alliberaria tots aquells animalons, però tenia clar que primer m’hauria d’enfrontar amb els seus captors. Començarien a sortit una munió de xinesos armats amb paelles, girapeixos i cullerots. Una trentena, mal comptats. Quedaria encerclat al mig del pati. De la meva disfressa, ara ja inútil, me’n desfaria d’una estrebada. Em quedaria literalment en calces. Aquest gest seria un primer cop d’efecte que sorprendria i desorientaria l’adversari (és una doble victòria desorientar un oriental…) En la batalla és bo dur la iniciativa psicològica. Conservaria les mitges i les sabates de taló alt. Els meus peus unflats havien quedat soldats dins les petites cavitats i ni amb l’ajut d’aquell exercit xinés n’hauríem sortit de treure-me-les. També duria els complements (rellotge, polseres, arracades, collarets…) que conferirien a la meva figura un aspecte més estrafolari. A un carallot se li escaparia el riure, que encomanaria a la resta, que començaria a enriolar-se sense esma. Una vegada desfogats (algun encara haurien de reprimir alguna riallada. Altres s’eixugarien les llàgrimes…) un babau, el més fort i alt, un gegant al costat dels altres, una anomalia de l’espècie, evidenciant poc sentit de l’humor, desfaria el cercle i va avançaria cap a mi amb cara de mala baba amb la intenció d’enllestir aquella comèdia. Tal com vindria li engaltaria una puntada als ous. L’espetec de clasca trencada ressonaria per tot el pati provocant un esglai general que fins i tot em sobtaria a mi. Aquella mole s’encongiria com un cuc. Em miraria amb expressió llastimosa. Una llàgrima relliscaria per la galta abans de caure al terra com un sac. Amb esportivitat deixaria que els seus sequaços retiressin aquella despulla humana.   

Licol d’alós

 –Espelo que el sopar hagi estat del seu aglat. Per la senyola… gentilesa de La glan mulalla…

El paio amb pinta de ser l’amo del local em serveix una copa fent tota una cerimònia. M’aclareix que es tracta de baijiu, un licor molt apreciat al seu país. Es queda palplantat esperant que degusti aquell beuratge. Perquè em deixi en pau me’l bec d’un glop. Per l’aspecte semblava inofensiu, però un cop dins crema com una mala cosa. És com si m’hagués empassat una palla borratja que baixa pel garganxó i acaba esclatant a l’estómac. El xinés, que primer s’ha sobtat, somriu complagut. Amb un gest li he demano el compte. Per un moment m’he tret de sobre aquell paio mentre la munió de xinesos empaellats s’hem tirarien al damunt. Canviarien de tàctica i ara atacarien en massa. En una perfecta coreografia els aniria eliminant amb un perfecte Kung-fu que em sortiria de dins amb una fluïdesa sorprenent. Aquella saviesa ancestral, retingut als meus gens ves a saber des de quantes generacions, ara s’expressaria de forma natural. Fent un salt, descrivint un gir de tres-cents seixanta graus, d’una sola puntada tombaria tota la primera filada. Mandíbules, nassos, pòmuls. Tot desencaixat. Una pluja de petits queixals dringarien i escamparien pel paviment. Amb suma agilitat esquivaria els cops infructuosos dels malfactors. El meu cos aniria i vindria. Desactivaria l’atac l’enemic amb precisió quirúrgica. Ossos trencats. Luxats. Tòrax enfonsats. Pulmons negats. Espinades dislocades. Cranis esberlats. Òrgans fora de servei. Sistemes nerviosos en col·lapse. El pati ple de xinesos adolorits escampats pel terra. L’últim esbirro que quedaria sa ni tant sols s’aproparia. Em llançaria la paella, amb tant mala traça que l’embarcaria al pati de veí. Acte seguit fugiria. Estaria tant atemorit que ensopegaria i es fotria de lloros contra el muntant de la porta. Em quedaria sol dempeus enmig d’aquell sacramental. Una veu esgarrifosa m’interpel·laria. Vindria de dalt la balconada:

 –Místel Pesquises! Aquest cop has alibat massa lluny! Pagalàs cal el teu atleviment!

Enmig d’un núvol de fum i espurnes va apareixeria una figura enigmàtica que em desafiaria. Alt com un sant Pau. Duria una túnica fins als peus, de color morat brillant, decorada amb símbols orientals daurats. De trets asiàtics. Ossut i esprimassat. Amb un bigoti allargassat. De fesomia era clavat al Fu-manxú. Hom diria que era ell. O el seu germà bessó. Seria la seva viva imatge. Sens dubte aquell personatge lucifèric era el jefe de la banda. D’aquella conxorxa oriental. Estava clar que aquest no empraria estris de cuina. Invocaria la màgia. El Kung-fu no seria suficient per aquest combat singular. Em clavaria la seva mirada diabòlica, vermella com la sang. Estendria els braços cap a mi amb gest enèrgic. De sobte he sentit un relligament a l’estómac. Estic marejat. Que em dispensi l’oponent. Un altre dia serà. Surto disparat cap a la porta. Creuo el passadís i torno al restaurant. El sopar no se m’ha ficat bé. El licor d’arròs ha causat un rebombori. Després de pagar emprenc la retirada. Desfaig la trajectòria d’entrada, i amb la mateixa encaració. Culs endarrere (el vestit aguantava a dures penes), arramblat a la paret i sense donar l’esquena a l’amo del local, que m’acomiada tot complagut fent reverències. Jo, servant-me el barret, corresponc a la seva cortesia amb simètrics gestos i expressions, tot i què en el meu cas són de ventre regirat i records pels seus avantpassats.

Digestió

El trajecte amb cotxe s’ha fet llarguíssim, amb ventositats incloses, que han caldejat l’ambient i embogonat els vidres. Quan he arribat a casa he esprintat fins al lavabo. Si d’allò se’n podia dir esprintar. Ho he fet com he pogut, a dures penes. El vestit s’ha esquinçat en mil bocins. Les sabates em crucificaven els peus. Els talons han acabat cedint fent-me anar un parell de cop pel terra. Com aquell que diu he acabat entrant a casa a marrameus. I amb els fets consumats. En mig de la munió de gats, que em miraven entre estorats i encuriosits, hi he vist el gatet petit que faltava.

Arctic Monkeys va ser un dels primers grups en difondre la seva música per Internet. D Is for Dangerous pertany al seu segon àlbum en estudi publicat d’any 2007.

246 “A Love Supreme”

(John Coltrane)John_Coltrane_-_A_Love_Supreme

John Coltrane

“A Love Supreme”

1965

 

Nota introductòria

Els seguidors més aferrats al Cansongs saben que Mr Pesquises és un dels personatge assidus més estimats del blog. Potser cap d’ells recorda amb quines circumstàncies el vam deixar. Els nouvinguts al blog no tenen ni idea del que va passar el darrer episodi (entrada 179. Ja deu fer un any d’això) Una nit, una furgoneta amb caràcters orientals s’aturava davant de cal Pesquises i s’enduia un dels seus gatets petits. Mr Pesquises no es va aturar fins a trobar la furgoneta dels segrestadors de felins. La furgoneta pertanyia al restaurant La Gran Muralla. Calia rescatar el gat. O en el pitjor dels casos, venjar-lo. Així doncs, tenim a Mr Pesquises dins el restaurant xinès, disfressat de dona, amb un vestit de la tia Pepa. I disposat a tot. Calia aquesta nota introductòria. Mr Pesquises ha tornat!

La conxorxa oriental (2a part)

¿No se estarán burlando de nosotros?, pregunta Sancho. ¿Y qué? responde don Quijote, allá ellos con sus burlas, que a nosotros no podrán arrebatarnos la gloria del intento

Cita que Luis Landero atribueix a “Don Quijote de la Mancha”, de Miguel de Cervantes. Fragment que he buscat a la novel·la però no he trobat per enlloc. Jo crec que Landero se l’ha inventat. Ha traït la lletra per conservar-ne l’esperit.

 

Per lluir s’ha de patir

Sóc dins el restaurant xinés. El procés per accedir-hi sense aixecar sospites no ha estat fàcil. Mitjançant la tècnica de la disfressa, engatusar als xinesos, i en el seu propi terreny, ja té el seu mèrit. Precisament a ells, als xinesos, que són uns mestres en el subtil art de la disfressa. Per adoptar una nova identitat, femenina en aquest cas, i no aixecar sospites, es necessita molt d’estoïcisme. Per enfundar-se dins aquest vestit de dona, que em va petit unes quantes talles, cal tenir-los ben posats. Però lo més dur de tot han estat les sabates. Introduint els meus enormes peus dins aquelles diminutes cavitats em vaig endinsar de ple en la mil·lenària tradició xinesa dels peus embenats. Tradició refinada i cruel alhora, instaurada durant la Dinastia Song.

La Gran Mulalla

Només obrir la porta i travessar el llindar del restaurant La Gran Muralla he esbarriat la vista per tindre una visió clara de la situació. Havia vist per la tele que a hores d’ara, a la Xina, eren a punt de celebrar l’arribada de l’Any Nou xinés. L’any del pollastre, concretament. Per aquest motiu m’esperava una sala immensa, plena de gom a gom. Tot de gent menuda, esgrogueïts i d’ull aclucats, amb les galtes enrojolades, enriolats i embriagats per la ingesta de destil·lats d’arròs i d’altres herbàcies que corren a dojo. Que fan gresca. Salten, canten i ballen al compàs de tambors, trompes i címbals. Entre la munió un enorme drag de fusta i roba va serpentejant amb ritme desenfrenat. Al fons, d’amunt un escenari, músics, acròbates i ballarines engresquen al personal. Les parets, amb formes i ornaments de fusta, convinent, amb elegància, els daurats, vermells i blau-verds. Sobre els caps, una constel·lació de fanalets ingràvids centellegen il·luminant els sostres alts, altíssims. Dins la penombra s’hi endevina un entramat de cavalls i bigues de fusta policromada d’on pengen fastuoses cortines de paper minuciosament ornamentades amb sumptuoses cal·ligrafies a tinta xina. La pólvora entra a escena. Als xinesos ningú els hi ha d’ensenyar res en matèria de pirotècnia. La cosa comença de forma modesta. Piules, cebetes, bruixes i correcames arran del terra. L’ambient es va escalfant. La munició pesada passa a l’acció, i en un perfecte in crescendo, aquelles petites escaramusses amb quatre petards de no res deixen pas a una veritable batalla de castells de focs d’artifici. Tota la sala retrona i queda inundada de fum, foc i espurnes. El drag treu flames pels queixals. Palles borratxes a discreció solquen l’espai. Coets que encerten fanalets i esclaten en clarors de colors. Traques ensordidores. Bengales que reboten entre cavalls i bigues. L’estructura trontolla. No s’hi veu de fum. Fa fortor a sofre. Allò és un autèntic infern. Per cert, arribat aquest punt seria un bon moment per demanar el compte. Així ens traiem de sobre la culpa de voler fugir sense pagar. La multitud, inconscient del perill, van a lo seu. Lluny de ficar-hi seny, aquella munió de xinesos, frenètics, posseïts, s’entrega a la seva comesa amb fruïció diabòlica. Arriba lo inevitable. Les espurnes encenen les cortines que cremen com el paper (del que són…) Ràpidament les flames s’enfilen fins al sostre i en qüestió de minuts tot l’edifici queda reduït a un munt de cendres fumejants.      

Doncs de tot això res de res. Ni any del pollastre, ni drag, ni ruc ni ase. Quan vaig obrir la porta i travessar el llindar, dins el restaurant La Gran Muralla només hi havia quatre gats (i algun més escampat pels plats, per desgràcia…) En pic vaig trepitjar el rajol un xinés se’m va encara i va vindre cap a mi a rebrem amb una teatralitat fora de mida. Pas ferm, braços oberts i una rialla d’orella a orella. Per l’entusiasme que hi va ficar queda clar que era l’amo. De mitjana edat. De talla mitjana (o sigui, baixet…) Duia indumentària clàssica. Camisa blanca i pantaló negre de tota la vida. Amb disciplina marcial es va aturar davant meu, es ficà firmes i doblegant l’esquena cap endavant em dispensà una reverencia. Jo, endut per l’emoció del moment, oblidant les estretors a les que estava sotmès, vaig respondre a la salutació amb gest simètric. Cosa que resultarà fatal. Les costures van cedir. La part del darrera del vestit esclatà. L’espetec va ressonar per tota la sala. Alertà tota la clientela. Per sort, al coincidir amb que la porta s’havia tancat de cop sembla que l’incident havia quedat dissimulat. Vaig estar hàbil i en un ràpid moviment de braços, els vaig creuar per l’esquena evitant quedar amb el cul a l’aire. El xinés em va voler dur al lloc més tranquil i adient, que correspondria a una dama de la meva categoria. Jo, fent cas omís, vaig anar a la meva, caminant de costat, amb passes curtes, de cul a la paret i evitant donar l’esquena al personal. Em vaig asseure a la primera cadira que em sortí al rescat. Donades les circumstàncies el meu comportament encara haurà resultat ser d’una educació extrema. Respecte (sempre de cara) i humilitat (rebutjar privilegis).

De la carta tot em sonava a xino. No estic avesat a aquests àpats. Assenyalo el menú número 1, el que em resulta més familiar. Sense complicacions. Mentre m’espero puc centrar-me en l’entorn. El local no té cap tret oriental ni res que se li assembli. L’estètica és la típica de la bombolla del totxo. Parets llises, enguixades i pintades. Terra de gres serigrafiat. Fals sostre practicable de plaques amb ulls de bou. El mobiliari és impersonal i cutre, sembla tret d’Ikea (o directament dels xinos…). Fil musical (el so molt baix) amb música d’orquestral retro (*)

(*) Es tracta de música de Paul Mauriat (Nota de d’editor)

Ara també puc precisar quants clients hi han. Tres. Un home jubilat. I una parella de mitjana edat. El jubilat no sembla tenir gaire gana doncs no fa cap cas al plat ple que té al davant. Em mira tota l’estona fixament amb mitja rialla foteta, com si conegués el meu secret i que no sortiré indemne d’aquesta. Ben bé podria ser un agent infiltrat que em vigila. La parella de l’altra taula, en canvi, devora amb delit tot el que els hi porten. L’home em queda d’esquena i no em veu, mentre que la dona, entre mossegada i mossegada m’escorcolla amb la mirada. Provoca un efecte estrany veure una senyora tant pimpollada menjar d’aquesta manera tant poc refinada. Arriba el primer plat…

1r plat: lollitos de plimavela

Una cambrera xinesa atén les altres taules. És jove i baixeta. Maquillada en excés, amb els llavis d’un vermells encès. D’arracades, unes anelles tant grosses que hom s’hi podria penjar practicant gimnàstica artística.  A mi en canvi és l’amo qui em serveix personalment.

–Senyola, si em pelmet… Bon plofit!

Em deixa el primer plat i se’m queda mirant una bona estona embadalit abans no se’n va cap a la barra. No em treu la vista de sobre. Està clar que li deix resultar atractiva i exuberant. El seu cap li fa imaginar moments de luxúria. Sí li trec dos pams! Al pobre el faria anar com una baldufa. Li deu anar aquest pal. La veritat és que m’hi començo a trobar bé en aquest paper de seductora. En els terrenys del desig no hi ha res escrit. Però deixem-nos de romanços. No caiguem en les debilitats de la carn i centrem-nos en el propòsit que realment ens ha dut fins aquí. Buscar el meu gat o qualsevol altre entre els plats cuinats em fa l’efecte que és missió impossible i alhora, inútil. Analitzem la situació. Els fets semblen irrefutables. Aquesta gent es van endur el meu gat. La pregunta clau és, perquè se’l van endur? Saber-ne el motiu ajudaria a estirar del fil. Tenim tres hipòtesis:

A- Per una qüestió purament crematística.
B- Per un motiu purament circumstancial (l’ocasió fa al lladre…)
C- Altres…

Valorem-ne les opcions. En el fons A i B són practicament el mateix. Dues variants de la mateixa índole. C és més dispers. Intentar seguir els diferents camins que ens presenta seria complex. Ens duria setmanes. Potser mesos. I ens faria perdre un temps preciós. Així que ens arriscarem i abandonarem C per centrar-nos en A i B. Totes dues, malifetes amb nocturnitat, l’una amb més traïdoria que l’altra, però totes dues accions deplorables al cap i a la fi. Pensar que s’han pres tantes molèsties per obtenir un simple àpat resulta ridícul. I sí que un gat jove fa la carn tendra, però no surt a compte. Avui la gent no és de rostar. Mal que mal jo al seu lloc trio la gata gran. Gallina vella fa bon caldo. I allarga més. No sé com van de números aquests xinesos però això són faves contades. A veure si resultarà que a més a més de curts de mida també són curts de gambals. Però bé, suposem que és així. Llavors lo correcte hagués estat denunciar els fets als mossos. Però que sigui lo correcte no vol dir que sigui lo més assenyat. Resultaria infructuós. La meva paraula contra la seva. I sense cadàver no hi ha delicte. Una inspecció visual està vist que no és suficient. I aconseguir una intervenció més escrupolosa i analítica per part de la científica és impensable. Ha d’haver-hi tall gros perquè moguin el cul. I a més, si fos el cas, per quan vinguessin a regirar el pobre gat ja estaria paït i re-paït. I ja entraríem en terreny escatològic. Avisar els mossos només faria que alertar aquesta gentussa, donar-los temps a desmantellar tot el tinglado i desaparèixer sense deixar rastre. Està clar que estic sol en això. Hauré de trepitjar el fang sense cap ajut.

 

Pt. 1- Acknowledgement, el primer moviment dels quatre que composen A Love Supreme, en la versió del disc original. Una versió “moderna” de Robert Glasper.

179 “The Pursuit of the Woman with the Feathered Hat”

(Joe Zawinul)Weather Report

Weather Report

“Mr. Gone”

1978

 

La conxorxa oriental (1a part)

El curiós de ca la bacona

No ens enganyem. No hi ha com fer les necessitats a casa. Són d’admirar aquells que són capaços de defecar a qualsevol lloc, lliurats de tota afecció, mania o recel. Fins i tot hom diria que sembla lo més natural i saludable. Les deixalles, com més lluny de casa, millor. Tal com deien aquells parents, que lo seu era mocar-se amb mocadors de paper. Fer-ho amb mocador de roba era poc higiènic doncs era com guardar-se el constipat a la butxaca. En canvi, amb els de paper es llença, i fora. Jo, que voleu què us digui, sóc de mocador de roba de tota la vida. I sempre dos, per si de cas. Tot hi admetre la lògica aclaparadora de la teoria dels meus consanguinis, reconec que no hi puc. Ni amb lo dels mocadors ni amb lo de cagar fora de casa. I tant una cosa com l’altra, els mocadors i… les dejeccions, m’han esgarrat algun que altre cas. Més d’un cop, en plena missió, he hagut de marxar cap a casa a fer de ventre. Després, tornar al lloc en qüestió i arribar ja a misses dites. És per això que sempre procuro sortir de casa pentinat, menjat, pixat i cagat. Ah, i amb dos mocadors nets a la butxaca. Però tot això me’n guardaré prou de dir-ho. Sens dubte són uns dels meus punts flacs i, si aquesta informació, que ara em rebel·lo a mi mateix, a la manera de monòleg interior, caigués en mans de l’enemic, podria ser utilitzada en contra meva i esdevindria un greu inconvenient pel bon esdevindre de futures missions. I tampoc pot caure en mans amigues. Per molt que se’n valorés el meu valor i dots innates, això ben segur seria una taca al meu expedient, una rèmora que truncaria el meu ingrés a l’elit dels investigadors, que la seva comesa no és altra que la de resoldre qüestions d’abast interestel·lar, ve-t’ho aquí.

 

Pla de desafecció

El cas que tinc ara mateix sobre la taula, el que he anomenat, de manera provisional i fins que no s’aclareixin els fets, “la trama oriental”, va començar de la següent manera. Per la seva total compressió ens hem de remuntar temps endarrere, ab ovo de quan em trobava en ple pla de desafecció cap als gats. La meva bona relació amb aquests petits mamífers és del tot coneguda. Les meves actuals obligacions com a detectiu però priven de dedicar-hi el temps necessari. Les gates, astutes elles, ja es cuiden d’amagar les cries lluny de qualsevol presència humana. Un cop esquerats, començen a aparèixer de tot arreu bèsties menudes, escardalenques, esquerpes, famèliques, esfereïdes… i lletges! Fins i tot alguna de guenya. M’aclaparo davant la gran profusió de petits felins sense domesticar. Un gatet amansit pot ser un àngel. Un de feréstec és el dimoni. El mètode estava funcionant (el de desafecció vull dir…) fins que un dia, la meva gata emprenedora (sí, aquella que busca a fora el que no li donen a casa), en un gest d’excessiva confiança, va sortir del cau on tenia els petits tant campante i sense prendre cap mena de precaució. Jo, en un acte de debilitat, vaig buscar, fins a trobar-la, aquella petita llar. Tres petits i afables gatets es van deixar acaronar per les meves mans repetint un ritual que es remunta a la infantesa. I per si això fos poc, quan després la mare va ensumar la profanació, no es va dignar ni tant sols a canviar-los de lloc. Ja eren meus. O jo seu (ja m’havien robat el cor). Els tres gatets ja han sortit del cau. Ara són tres gatets jovenets, blanquets, eixorivits i enjogassats. Cada matí, quan escampo el menjar pel terra, s’hi aboca un estol indefinit de gats de totes classes, mides, xures i colors. Un, dos i… tres. Hi són tots tres! (faig alleujat). Pla de desafecció enlaire. Hauré de augmentar la dosi d’alcohol.

 

L’art de la disfressa

L’art de la disfressa és inherent a l’ofici de detectiu. Ocultar-se, dissimular, simular ser un altre sota una aparença aliena. Forma part de la seva essència. Disfressar-se bé però, no és tant senzill com sembla. Com ja és sabut, un futur agent de l’ordre sideral ha de preparar-se assidue modum. Així que em trobava practicant el subtil art de la disfressa per quan fos menester. Havia fet algunes provatures amb roba i alguns complements trobats als armaris de casa, davant del mirall. Els resultats eren realment pasmosos. Me’n feia creus de com amb un simple canvi de vestuari podem semblar un altre. En un acte de sinceritat però, i mirant-me fixament als ulls em deia que aquell era jo, per molt que les aparences enganyessin. Era necessari exposar-me a la vista i al judici dels altres. Algú que no fos jo. Com tot experiment que es preï primer calia provar-ho amb animals. I això és el que feia. Em ficava diferents atuendos i complements i sortia a fora a sotmetrem al judici dels gats. Abrics, jaquetes, barrets, perruques, bigotis, barbes, ulleres. Diferents combinacions i complements. Calia impostar la veu també, detall important i que sovint (ho podem veure a les pel·lícules d’espies…) no s’ha cuidat prou. Veu ronca, de pito, falset, gangós, tartamut. Com a primer banc de proves recorria a clixés, només aptes per assajos, no pas per a casos de debò: Chiquito, Eugénio, Jesús Hermida… Com a resultat obtenia una espantada general. Només aguantaven el tipus, la gata emprenedora, que es mostrava indiferent (és de món i està curada d’espants) i els tres gatets (santa innocència…) que se’m quedaven mirant, perplexos (bé, quan vaig sortir decidit fent de Chiquito es van endur un bon ensurt…) Amb els gats i el seu bon olfacte vaig comprovar que també caldria una bona untada de perfum, ungüent, bàlsam o qualsevol altra substància que camuflés l’olor corporal. Amb aquest conjunts de coses s’obtenia una cuirassa, una pell externa. Ara només calia insuflar-hi ànima. Interpretar un personatge.  

Van ser dies de treball intens. Havia arribat l’hora de provar l’experiment amb éssers humanes, assumint el risc que això comporta. Va ser assenyat triar una hora prudent. A primeríssima hora del matí volta poca gent i en cas de que l’assaig sortís malament, minimitzar els danys i evitar mals majors. Americana, pantalons de pana, faixa i boina (del meu difunt padrí)  i barba prominent (d’un joc d’articles de broma) van ser la combinació escollida. Estossegava de tant en tant i parava una mica encorbat. El Prims podria ser una bona pedra de toc. Exposar-me a l’ull clínic d’un home sagaç i observador com ell era una veritable proba de foc. Al poc de sortir de casa em vaig creuar amb un parell de matiners sense aixecar sospites. Tot just arribar al Calvari ja vaig veure al Prims a l’altra punta de carrer. De seguida que va detecta la meva presència va enfilar carrer amunt i va vindre cap a mi amb pas decidit. “Melà…! Escolta Melà…!” feia el miserable. Per sort, amb una maniobra digna d’un atleta, vaig poder fer un canvi de sentit i fugir d’allí a la carrera. Vaig esmunyir-me per dreceres poc practicables però que jo em vaig empenyar a practicar, resant de no trobar-me a ningú doncs la vestimenta i el posat ara si que no lligaven gens, amb el perill que això suposava no tant sols cap a la meva persona sinó també pel l’esdevindre de futures missions.

Un cop a casa, suat amerat i esbufegant, vaig veure com la disfressa havia quedat feta un llum, tota estampada de card, arç, cua de rata, milloca i esbarzer. Practicament inservible. Més tard, un cop assossegat, vaig trobant-li una nova utilitat a la disfressa, que no era altra que la de camuflatge, molt adient en segons quines situacions al de fora. El vaig penjar a l’armari tal qual.

Em preguntava com el Prims havia sigut capaç de reconeixem amb aquell aspecte i de tant lluny. Manejava dues possibles hipòtesis:

Opció A – El Prims era realment bo i posseïa dots extraordariament eficaços per disseccionar identitats.

Opció B – A tothom anomenava Melà. El nom de Melà era un Mcguffin. Tothom donava per entès que el confonien. Era una tàctica que amb tothom funcionava. Tret que ensopegués amb el mateix Melà, que llavors ho clavava.

Realment una estratègia d’una ment prodigiosa.

 

L’estrany cas del gat a mitjanit

Pocs dies després, al matí, no em van sortir els comptes. Un… dos… i… merda!  En falta un! Vaig resseguir racons i jaços habituals. Res. Ni rastre del tercer gatet.

La nit anterior havia estat tranquil·la. Era al meu despatx apurant un cul de bossa de patates fregides destorrades i encenent l’últim cigarret del dia quan vaig espiar a través de la persiana de la finestra. A fora era fosc. La farola del carrer parpellejava. Vaig observar moviments estranys. Un vehicle que circulava molt lentament es va aturar just davant de casa. La llum dels pilots de frens van tenyir de vermell la façana del davant. La porta del vehicle, la del costat de l’acompanyant, es va obrir. La disfunció de la farola conferia a l’escena un efecte estroboscòpic. Algú va baixar. Amb l’esvaïda llum de l’interior del cubicle em va semblar distingir la silueta del conductor. Al que havia baixat es va desplaçar fins a perdre’l de vista. L’altre esperava dins del vehicle amb el motor en marxa. Al cap d’uns segons el que havia baixat va tornar a entrar dins el meu camp de visió. Semblava que duia alguna cosa als dits. Ara amb pas nerviós s’afanyava per deixar-ho al darrera la furgoneta (vaig deduir que era una furgoneta) Gairebé no li va donar temps a pujar que el conductor ja havia arrancat desapareixen carrer avall en la foscor de la nit. Just abans de perdre’l de vista vaig poder endevinar al lateral del vehicle traços que semblaven ser signes orientals. Després, silenci. La farola va defallir definitivament.

En qualsevol cas a totes aquestes il·lacions no hi vaig arribar fins l’endemà al matí. Un cop assabentat de la desaparició del gat vaig lligar caps. Aquesta escena nocturna la vaig haver de reconstruir a posteriori, no sense fer un gran esforç mental i tirant de dots innates, vet aquí, dels indicis treure’n deduccions.

 

La descoberta

Els següents dies vaig vagar per la comarca resseguint tots els locals xinesos. La profussió d’aquests garitos i la impossibilitat de vigilar-los tots amb la dedicació que el cas requeria em va colpir el cor i enfonsar en el més absolut desànim. Una tarda, cap cot, a punt de llançar la tovallola, va passar davant meu, com una aparició, la furgoneta en qüestió. Els traços precisos i nítids que se’m revelaven a la llum del sol eren ben bé nous, però el signes orientals esgrafiats al lateral del vehicle encaixaven perfectament amb els que havia entrevist aquella nit fatídica. No hi havia dubte. Era el mateix vehicle. Va trencar per una travessia. Per sort vaig ser a temps de veure com la furgoneta s’introduïa dins del què semblava un pati interior. Un cop dins la portalada es va tancar darrere seu flanquejada per un mur alt i inflanquejable. Vaig donar el tomb a la mansana. Efectivament, per alçada, el pati coincidia amb el local xinés. El pati deuria fer les funcions de magatzem del restaurant.

Em vaig ficar mans a l’obra. Aquella mateixa nit accediria a l’interior del local per esbrinar què se’n havia fet del meu petit gatet blanc desaparegut. Aquest cop però la disfressa escollida seria de molt més nivell. Havia remenat pel mundo de les esgolfes. Hi havia trobat tota una combinació de la tia Pepa. Un vestit de nit de mudar de color negre. Originariament de màniga llarga i llarg fins als peus. Al ser més alt, el vestit em quedava més axurat, les mànigues fins als colzes i curt just per sota dels genolls. I naturalment, els complements: sabates de taló alt, collarets, anells, arracades, rellotge, braçalets… enjoiat fins dalt. Una mica de farciment als pits i un bon toc de maquillatge acabarien de fer la resta. Ah, i tot això tocat amb un barret (emplomallat i tot!) que causaria sensació.

Espero que sigui l’hora de sopar per baixar del cotxe. Amb pas elegant i impertèrrit creuo el carrer fins arribar a la vorera. La repicadissa dels talons sobre les llambordes ressona en la nit. Amb gest decidit entro al restaurant xinès.

Continuarà…

166 “When A Warm Wind Blows Through The Grass”

(Jan Scott Wilkinson / Martin Noble / Neil Hamilton Wilkinson / Matthew Wood / Phil Sumner / Abi Fry)British Sea Power

British Sea Power

“Machineries of Joy”

2013

 

Fora de la llei

Aprofito aquest matí de carrers molls i cel esventat per fer dissabte i tancar l’any. Guardo en una arxivador els expedients, pulcrament redactades i passats a net, dels casos tancats durant l’anterior exercici. Així com els vaig ficant un a un a lloc, rememoro, orgullós, tot els affaires.

  • Entrecavar parterre (per buscar, sospito, algun objecte en concret, relacionat amb algun assumpte fosc i, que per qüestions de confidencialitat no se’n va revelar. Com a bon professional vaig respectar escrupolosament [res de preguntes] el secret de sumari…)
  • Vigilància nocturna d’immoble vuit per evitar incursions indesitjables. A comissió.
  • Guarda de gossos a hores convingudes. Em van acabar aviant els gossos…
  • Deixar pati net de pistes. Pagament a un any vista. Ja rebrà instruccions… l’última diu: a cobrar a l’Havana (excitant…)

Tots els cobraments han estat en metàl·lic, i en negre, clar (al final el del parterre no ha arribat a pagar…). La llibreta dels comptes (una Enri mida quartilla 108 x 159 mm, espiralada, quadricula 4×4, tapa tova) és a la vista, a l’estant, i està immaculada. Cap entrada registrada. Naturalment, duc una comptabilitat B, la real, en una agenda (una Enri mida octaveta 11o x 16o mm) amagada sota una rajola, hàbilment dissimulada i oculta sota el moble dels prestatges.    

Un cop tot ordenat i endreçat sols queda sobre la taula l’expedient del Cas de la taula voladora. Una presència incòmoda, que fa nosa. Un dossier que va començar amb una petita fitxa i que a hores d’ara, entre informes, fotografies, tiquets, albarans, impresos, notes, fotocòpies, etc) ja el conforma mes d’un centenar de folis. Introdueixo a desgrat el plec dins l’arxivador d’aquest any i el deixo al prestatge esperant que arribi un moment més favorable per abordar un cas tant complexe.

Miro a la bústia i hi trobo un sobre sense nom. Miro a banda i banda del carrer. Cap rastre. Dins el despatx obro el sobre mentre encenc un Lucky Strike. Es tracta d’una circular de l’Ajuntament. El seu contingut és inquietant. A l’encapçalament hi resa: Cens municipal d’animals de companya. A l’enunciat continua dient l’Ajuntament informa que les persones propietaris d’animals de companyia (gossos, gats i fures) és obligatori tenir-los censats a l’ajuntament on resideix habitualment l’animal. Ufff… jo, que sóc home de complir les normes, amb la quantitat de bèsties que volten per casa, m’ha vingut una mena de suor freda. Mentalment intento fer un recompte aproximat d’exemplars, però em perdo entre tantes taques, ratlles i colors (a falta d’altra documentació no se m’acut altre mètode de classificació: taques, ratlles i colors…) Bé, sí que hi han altres inputs, més sofisticats i específics. Fins que no vaig deixar de portar pantalons curts, i ja era bastant ganàpia, que en feia anar un ampli repertori d’aquests inputs. En aquella època estava molt al cas dels gats de casa. Els coneixia a tots. A tots personalment afegiria. La relació de cadascun d’ells amb la resta. Si eren amics o parents. Qui era mare, fill o tiet de qui. Esbrinar-ne el pare era per deducció (taques, ratlles, colors…) De haver-m’ho proposat hauria escrit les biografies complertes de tots i cadascun dels gats i gates de casa. Elaborar l’arbre genealògic de generacions i generacions ho tenia al cap dels dits.

Per saber sabia, com aquell que diu, quan les gates prenyades sortien de comptes. Quan això passava la premissa era clara: amansir els gats de ben petits. Costi el que costi. No hi ha res més mal agraït que un gat feréstec. En canvi un gat mans és un sol. Quan les gates lluïen llustrosos pelatges i esplendoroses panxes, i la cosa començava a estar madura, les futures mares, receloses, rondaven racons en busca d’amagatalls, llocs secrets, inaccessibles per al ésser humà i altres feres malvades, segurs per criar-hi i protegir les cries dels perills d’aquest món inhòspit i salvatge. Si es donava el cas que la gata ja havia criat i la encara no havia descobert el cau, era qüestió d’estar a l’aguait, seguir-ne els moviments per descobrir-lo. Els primers dies eren crucials. Sempre era un moment de joia descobrir la camada. Nets com una patena. Ni que el racó fos enrevessat, gràcies al bon fer de la mare sempre acabava sent un lloc confortable, en una veritable llar. Menuts, cecs i indefensos. Si descobries els gatets ja passats uns dies, aquests, al detectar una presència aliena ens reveient amb esbufecs i posats de mil homes. Es tractava d’anar tocant els gatets per habituar-los al contacte humà.

A la infantesa la seguia la l’etapa d’enjogassament i aprenentatge. Salts, cabrioles, baralles inofensives. Aventures i perills inventats. Observar perplexos i sense entendre res els festejos i les batusses dels adults. Després venia l’edat del pavo (per que els gats també tenen edat del pavo) Les gates joves reveient la visita de tots els gats dels voltants, que es barallaven per obtenir els favors de la xicota. Els mascles, en canvi, havien de triar entre defensar les femelles de casa o marxar en busca de fortuna. Alguns tornaven al cap d’uns dies, coixos, famèlics i esgarrinxats de tot arreu. Altres, amb menys sort, ja no tornaven. Algun cop en reconeixies un de casa (per les taques, ratlles o colors) estampat sobre l’asfalt (Mira, el germà de la bruna, lo pobre…) Passat aquest malson, i fruit de tot això, venien les panxes plenes, és clar. I així es tancava el cercle.

Avui aquesta afecció no hi és. Ja no estic al cas. Ficats en ristra a la finestra esperant l’hora de sopar, me’ls miro i no reconec en cap d’ells res que em recordi els avantpassats de la casa. Cap tret familiar. Se n’ha perdut la mena, la fesomia, la sang. Ni rastre de taques, ni ratlles, ni colors.

La cremor de la brasa del cigarro m’estarrufa els llavis i esvaeix els bucòlics records. Torno a ser davant la carta inquietant. Així doncs, suposo que m’he de considerar un malfactor. Un fugitiu que haurà de sortejar l’agutzil, membres del consistori i altres representants de la llei i l’ordre en pes. Ja està vist. No hi ha repòs ni assossec per un agent secret, amenaçat a banda i banda de la llei. Pel davant i pel darrera.

Arribat el día, l’agutzil, com a Judes, complint amb el seu deure, acompanyarà una dotació de Mossos d’Esquadra que, ordre judicial en mà, prèvia trucada al timbre de rigor, enfonsaran la portalada enreixada per donar pas a un nodrit grup de la Brigada anti-frau armats amb salabres, filats, xarxes i altres utensilis i paranys per caçar als indocumentats animals. Quan això passi jo estaré ocult arraulit en la foscor del celler, atent al remostrer de la redada. L’esvalot promet ser considerable. Corredisses per tot casa, pati amunt, pati avall, dins els coberts, pel mig dels trossos. Embarrancats entre andròmines i telaranys. Encegats per la pols i la ràbia. Enganxats i esgarrinxats per gats i arços. Enramalats en les seves pròpies xarxes. Ja els hi dono feina. Si al seu día la cunyada no se’n va sortir ells tampoc podran. A la foscor del celler esbossaré un somriure de complicitat.

123 “The Last Beat of My Heart”

(Steven Severin / Siouxsie Sioux)Siouxsie_&_the_Banshees-Peepshow

Siouxsie & the Banshees

Peepshow

1988

 

Aquesta espina es la meva única delícia
Una batalla devastadora, amb por a parlar,
tot just ens atrevim a respirar.

L’últim batec del meu cor
(Severin/Siouxsie)

Arrossegats

Gener (passat)

Des de la meva talaia observava la piscina del veí, llavors buida i solitària. Les branques ara despejades de fulles deixaven el camp de visió lliure per poder-la veure amb més claredat que no pas a l’estiu quan la vegetació estava en ple esplendor. Un joc d’ocres, grisos i blaus somorts als que la boira aplicava una pàtina que recordava les indefinides formes d’un Turner. Embadalit amb l’escena, emmarcada per la finestra, encara era capaç d’anar-hi afegint, amb delicades pinzellades escampades, els cossos nus daurats al sol, en la memòria encara frescos, de les banyistes estiuejants. Quan vaig obrir la finestra però, els rigors de l’hivern van fer arronsar tot estimul colorista fora de temporada.

Febrer (present)

Quin mes més puta. Els pobres gats semblen condemnats a complir un càstig bíblic. Durant les meves rondes nocturnes només faig que creuar-me amb gats capficats, mal dormits i esvaïts, amb pas determinat, empesos per l’instint. I és que l’obsessió és tal que lo que altres cops (fora de temporada diguem-ne) la meva proximitat hauria suposat una presència si no perillosa, al menys sí digna de respecte, ara ni em veien. Com si fos un fantasma. Un espectre desangelat que no fa ni por ni res.

Res els atura. Cap obstacle, norma o llei. Travessen carreteres sense mirar, i, és clar, en hi han que hi deixen la pell i les seves aspiracions allí, estampades a l’asfalt. Els que es desplacen són tots mascles, sent les femelles les que resten a les llars, esperant l’arribada dels pretendents. Això llevat de rares excepcions. Sense anar més lluny a casa tenim una gata jove que és ella mateixa en persona qui marxa en busca dels esmentats serveis. Sens dubte una gata avançada al seu temps. Una pionera en qüestions feministes. Sense manies, al marge de convencions socials i xafarderies. Ells, els mascles (i la meva gata emprenedora), munten guàrdia davant de portes i entrades. Salten capterreres i tanques. Es colen entre reixes i filats. S’enfilen a finestres, cornises i teulades. Van d’aquí cap allà en busca del seu objectiu.

A fe que les escenes que es creen són del tot wagnerianes (només que aquí les que criden no són dones grasses). Al mig, una femella en zel. El pretendents rondant-les i guerrejant alhora. Al voltant, en cercle, vells i canalla. Els uns esgotats d’aquesta maledicció cíclica. A la gata més vella de casa l’hem deslliurat d’aquest marturi deixant-la anar a les golfes (el seu mal no vol soroll). Els altres, la canalla, encuriosits i confosos alhora per aquell joc d’adults. Als més jovenets els hi ve la juguesca mentre la femella es rebolca i fa l’aleta (en hi han de més senyores que es mantenen dretes fent-se les distretes) envoltades de dos o més mascles. Aquests fent el doble joc de seduir a la femella i dissuadir als oponents. Es debaten entre el festeig més galant i l’amenaça més punyent. Aquesta doble vesant fa que sovint hagin d’arremetre els assumptes de canto, doncs escometre de front i de totes totes un sol assumpte els fa perdre el fil de l’altre, amb el conseqüent perill o desaventatja que això comporta. Són personatges tràgics arrossegats irremissiblement per la seva naturalesa. El cos arquejat. Muscles en tensió. Pel eriçat. Miols, crits, udols i tota mena de sorolls esgarrifosos per tal d’espantar l’adversari. Adoptant la forma del guerrer. Primer va ser el gat. Després el samurai. Aquest procés no sap de classes socials. Tant sols se’n lliuraran els gats de casa bona que, estèrils i impol·luts, s’ho miren perplexes darrera la finestra.

I així nits i dies. Dies i nits. Vents gèlids del nord s’han endut les boires, però la cerimònia no s’atura. Ni tant sols la neu que tenyeix el paisatge de blanc no dissuadeix ni a protagonistes ni a figurants. Les estratègies s’han esgotat. Ha arribat l’hora del combat. Fiblons enverinats de ràbia cauen sobre l’enemic. Ungles estripen carn. Ullals esquincen tendons. Sang vermella taca la blancor de la neu (una referència més al samurais…) Es mossega i es còpula amb passió. L’olor a esperma i sang es barregen en l’aire. Eros i Tànatos s’abracen i es confonen en un de sol.

 

Abril (futur)

Un cop més tot això haurà passat. Els mascles tornaran a llurs cases (compte amb la carretera…) perduts, bruts, famèlics, esgarrapats i esgarrinxats de tot arreu. Amb el temps cicatritzaran les ferides. Treuran el ventre de pena i canviaran el llustre. Les gates lluiran una panxa d’aquí a allà fins que en sortirà una llorigada de gats petits i de tots els colors. Llavors seran les mares qui trauran les urpes, qui amenaçaran si cal, receloses per vetllar els seus petits. El mascles, en canvi, passaran a ser un destorb, algú que només dorm, menja, jeu i fa nosa. La gata moderna i tronera tornarà plena. Haurem d’esperar a veure la fesomia dels petits per endevinar de quina casa són. La gata vella baixarà de les golfes i es ficarà en un reparo al sol alliberada de tant enrenou. La tranquil·litat durarà poc doncs quedarà poc per que els petits la vaguin a emprenyar.

 

Febrer (pretèrit plusquamperfet)

Pel que fa als gats de casa la cosa ja no hauria estat com feia uns anys, quan hauria sortit a defensar el territori armat amb una Norica Marvic 4,5 mm, disposat a tot. Ja no hi hauria hagut cap gat malparit, siamès, lleig i guenyo a qui arremetre. Ni tant sols un gat blanc i gris col·lega a qui fer-li costat. Ara hauria passat pel mig de l’escena desarmat i sense immutar-me. Com si allò hagués estat lo més habitual del món. Els mascles que venen de fora em resultarien simpàtics. Fins i tot diria que em despertarien certa admiració.

 

Fora de temp(orada)s

Tot allò hauria de ser una lliçó. Un procés d’aprenentatge per quan, arribat el moment, se’m convoqués per emprendre, de manera ineludible, el meu propi destí. El destí que tota naturalesa reclama.

 Gat&lluna

Felicitats

Fer constar que el nostre estimat amic Josep M. Oliva ha assolit els 200 lliuraments del seu entranyable Àlbum de cançons. Des d’aquí el volem felicitat efusivament i engrescar-lo per que continuï compartint amb nosaltres el seu personal recull musical amb la mateixa empenta i il·lusió de sempre. Per molts anys!

 

Siouxsie and the Banshees

Un tema tant apassionat com el d’avui requeria un grup de caire, també, apassionat. L’esplèndida Siouxie, empastifada amb pintures de guerra però amb el cor a la mà, fins a l’últim batec.

107 “Faking Jazz Together”

(Connan Mockasin)Connan Mockasin

Connan mockansin

“Forever Dolphin Love”

2011

 

 

Caigudes i levitacions

 

Al mig de la celebració m’aturo a reflexionar. Per un moment és com si el temps s’aturés. Les bombolles han quedat suspeses dins la copa de cava. Un instant, ni molt llarg ni molt curt, sols el suficient per mirar al voltant i adonar-se’n de la metamorfosi que un ha experimentat. He tornat a tenir aquells sensació que tenia de petit, quan pensava que el món estava aturat, i que era jo, al meu pas, quan les coses es ficaven en moviment. Que cobraven vida tot just el temps que formaven part de la meva consciència. Després, un cop fora del meu abast, tornaven a quedar immòbils, petrificats com en una Pompeia infinita. Després, quan deixes de ser un nen i et fas gran te’n adones que no és així. De fet fer-se gran és això, adonar-se que existeixen els altres. De pensar que el món no depèn  de la nostra voluntat i a esbrinar que la resta de la humanitat pot viure al marge nostre, a se’ls-hi indiferents, inclús a poder ignorar la nostra existència. I que el món continuarà girant sense nosaltres.

Per un moment, doncs, he tornat a ser nen. Un nen amb sabates noves, que es diu. I és que sóc al mig del meu despatx, immaculat i idèntic al que havia estat. En el mateix lloc on fa uns mesos gairebé hi deixo la pell. Al mateix lloc on no fa ni un hora encara hi havia enrenou i bullici dels darrers treballadors donant els darrers retocs per deixar-ho tot enllestit el dia assenyalat. La decoració, la taula, els mobles, el rètol a la porta, el gat blanc i gris. Inclús les estanteries amb la biblioteca que com un nou Abraham, com un nou patriarca postdiluvià, vaig sacrificar i que ara torna a lluir amb nou esplendor atorgat per la Gràcia. Bé, no és ben bé com la del meu pare però un lot d’una llibreria de vell en fallida dona el pego. El gat gairebé el mateix. El gairebé suposo que no s’hi escau, per que el gat, o és el mateix o no ho és, siguem honestos. Però se li assembla… fins i tot de caràcter.

Per celebrar la inauguració d’aquesta nova etapa he organitzar una festa. M’he estirat i he recuperat quatre serpentines. Als operaris, que han estat treballant amb tenacitat fins a l’últim moment per complir amb els terminis acordats, els hi he donat les gràcies i els he acomiadat amb un copet a l’espatlla. A la celebració no ha vingut ningú. És lògic si tenim en compte que tampoc vaig convidar ningú. Són les coses pròpies del gremi. Deformació professional. Un detectiu privat no pot abandonat la privacitat mal que li pesi. Després d’un petit discurs i amb solemnitat (he encetat una ampolla de cava Dubois, i una llauna de Gourmet Gold pel gat) hem brindat pel futur d’aquesta empresa. Com que el gat no beu, he privat tot sol. I com que no m’he privat de res he quedat una mica gat.

Estava doncs, com dic, reflexionant i sent conscient que res de tot això ha estat casualitat. Porto massa temps en el ofici per saber que les casualitats no existeixen i tot té una causa. Tot plegat ha esta una prova, una travessia iniciàtica, un mostra fefaent del meu determini en assumir missions i empresses més elevades i que sens dubte, en un futur em seran atorgades. La prova, anomenem-la així va començar l’hivern passat, quan vaig tindre que anar-me desprenent de tot el que tenia, deixant aquest despatx pelat com tros erm. En aquest estat de feblesa i a l’estiu van arribar les temptacions. El dimoni en forma de cossos nus i esculturals bronzejant-se al sol a la piscina dels veïns. Un, que no és de Pompeia, passava un autèntic calvari doncs, en lloc de mostrar-se’m la carn de forma nítida, amb lo qual hagués entrat dins el terreny de la ciència, com una classe d’anatomia, resulta que la tanca vegetal em privava de veure-hi clar (ai, barrejar temptacions amb privacions…), convertint allò en una insinuació. I les insinuacions les carrega el diable. Actualment les veïnes ja no hi són. La piscina està buida. Crec que no hi ha cap imatge més desoladora que una piscina buida, un mosaic de blaus inexpressius. Sobretot després de haver refrescat aquelles pells joves, terses i daurades. Una de les noies duia tatuat a l’espatlla el que semblava un caràcter oriental (japonès diria) Emparrat al travesser de la finestra i amb el cap empegat a la llinda era un detall que podia veure amb nitidesa quan la noia s’estirava bocaterrosa en una de les zones més visibles del jardí. Aquelles tardes d’estiu aquell grafisme oriental era com un laberint per on em perdia i la feina era tornar-ne. Va ser llavors, quan estava perdut dins el laberint, afeblit per la vida austera que duia, que les forces em van fallar i vaig caure al terra quedant sense sentit. No se el temps que hi vaig ser allí estirat al terra del despatx. Hores, dies o setmanes. No sabria explicar-ho. Era com si hagués abandonat el cos. El cas és que no sentia res. Tot era blanc. Era com levitar dins un núvol. Tota l’habitació estava inundada per una llum blanca. Llavors no ho pensava, però ara que miro de recordar-ho diria que allò era lo més semblant d’estar mort i ser al cel.

I encara semblava més el cel quan se’m va aparèixer l’infermera amb bata blanca. Semblava un àngel. No se com ni quan que van esbotzar la porta i em van salvar. Vaig estar uns quants dies ingressat a l’Arnau. Em van donar el passaport tant aviat em vaig veure les orelles. La cosa no està per romassos. Això que m’hi vaig resistir tant com vaig poder. Em vaig arrapar a la bata d’aquella infermera i la feina va ser seva a desfer-me’n. Finalment de la infermera sí me’n van desfer, però no de la bata, que no la vaig deixar anar ni per mal de morir i que encara conservo a l’armari de casa.

Encara no se del tot per quines raons em van irrompre a casa. Una de les causes, segurament la principal, és que (i això també és una senyal. A mi no m’enganyen) un parent llunyà de l’estranger, al que ni tant sols coneixia, em va deixar una herència. Aquells dies a l’hospital van anar acompanyats de notaris, banquers, advocats i procuradors (que sempre procuren per ells. Ja ho diu el refrany: advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos). Suposo que algú d’aquest àmbit va prendre el determini de localitzar-me lo més aviat possible. La suma no és per fer-se milionari però m’ha permès refer el negoci i comptar amb uns estalvis per anar tirant de veta una bona temporada. Tot, estava segur, era obra de gent en un estatus superior i coneixedora de les meves aspiracions. De ben segur havien seguit el meu cas i aquell gest envers la meva persona no era una altra cosa que reconèixer que confiaven en mi anava pel bon camí. Però el lloc on volia arribar era molt lluny, i encara quedava molt camí per recórrer.

Passada l’eufòria del moment va tornar la vida rutinària. A l’agenda sols tenia un cas obert, el de la taula voladora. Un cas, per altra banda, engegat per iniciativa pròpia i per lo tant, no remunerada. L’expedient era dins la carpeta Casos oberts (propis). A la carpeta Casos oberts, cap expedient. La farragosa i ingrata paperassa la portava al dia.

Una qüestió vital en aquest ofici és mantenir-se en forma. Per lo tant, tenia que buscar exercicis, entrenaments que mantenguessin el cos i la ment ben despertes. Una disciplina clau dins la investigació és el càlcul. Saber avaluar, amb la màxima precisió les distàncies o mesures podien ser decisives per l’èxit o el fracàs d’un cas. La meva experiència de ben jove com a manobre en el sector de la construcció en va dotar de certes pautes que em resultaven molt útils i, segurament, estar molt més preparat per aquest escrutini que qualsevol altra persona que no tingués ni aquesta experiència ni aquests coneixements. Altres estaments, com ara el mossos, per aquestes tasques disposen d’uns dispositius sofisticats, però això només suposa malgastar temps i diners. Els meus barems es basaven en tres pilars essencials. El pam, la passa i el tauló. Un pam dels meus correspon a 25 cm exactes. Una passa a 1 metre. No tothom sap executar passes exactament d’un metre. Un tauló, el curt, a 4 metres, i el més llarg, a 6 metres. Molt eficaç pel càlcul de façanes. I encara hi havia una quarta dimensió, aquesta per distàncies més llargues. A Anglesola, de la Creu, al mig del poble, hi ha una senyal de trànsit que hi fica: Stop a 150 metres. A baix, a cal Marina, tocant a la carretera de Balaguer hi ha una senyal que hi fica Stop. Es tracta, per comparativa, d’establir una distància estimativa amb un marge d’error mínim. Si la distància a avaluar està a menys distància que de la Creu a la carretera de Balaguer, està a menys de 150 metres. Si està a la mateixa distància, doncs està a 150 metres. I després hi han els múltiples. Si dues coses són a una distància de tres vegades la distància de la senyal de la Creu al senyal de la carretera, entre elles hi ha 450 metres, no falla. Aquí però hi ha una errada d’excés de bona fe. Tota la vida hem vist aquestes senyals i les hem donat per bones, però ningú ens garanteix que realment entre una senyal i una altra hi hagi la distància indicada. Sembla una xifra molt rodona per a que coincideixi amb els punts indicats. Així doncs, faig el determini de mesurar la distància entre les dues senyals, per reafirmar lo que sempre hem donat per fet o, si és el cas, corregir el error i reparar el  greuge, no ja per la nostra generació i les anteriors, que tant interioritzada tenim l’esmentada mesura i ja difícilment ens en podem deslliurar, sinó més aviat per les generacions futures, i que no visquin amb una idea falsa i desmesurada del món.


Amb els Connan Mockasin torna la psicodèlia a aquest blog. De fet mai la abandonat doncs el tarannà del Cansongs ja ho és tot ell de psicodèlic. Avui, a diferència de lo què és costum, el tema musical està força lligat amb la història de Mr. Pesquisses que apareix en aquest lliurament. Les levitacions hi són molt presents tant en d’aquest curiós grup neozelandès com a l’univers del nostre detectiu asceta.

ATENCIÓ CANSONGSMANÍACS

El 18-o celebrem els primers 100 Cansongs. Tindrem als Sonotone en desconcert. Estigueu atents als propers lliuraments. Hi haurà alguna que altra primícia mundial. Aquest és el cartell de l’esdeveniment

100 cansongs-cartell-2