270 “Mil i Un Possibles Finals”

(Raül Fernández Miró Refree)

Refree                

“Matilda”

2010

 

Refree

Aquest passat cap de setmana es van lliurar els premis Gaudí que concedeix l’Acadèmia del Cinema català. A l’edició d’enguany la pel·lícula Entre dos aguas de Isaki Lacuesta s’ha endut un grapat de guardons. Entre ells, també, la de millor música original, obra de Kiko Veneno i Refree. Raül Fernández Refree (Barcelona, 1976), músic i compositor, és tot un veterà de l’escena musical. Ha protagonitzat multiples aventures musicals, tant en diferents formacions com en solitari. Darrerament s’ha bolcat en la producció i promoció de nous talents, terreny on mostra bon nas. Sílvia Pérez Cruz, Maria Rodés, Fernando Alfaro o l’emergent Rosalia han rebut el suport de Refree. I si bé en alguns treballs hi ha molts recursos i màrqueting al darrera, cas de la mateixa Rosalia (flamenc hipster s’anomenen alguns…) sí que cal reconèixer que Refree ha sabut donar a tots un cert toc personal.

Per aquesta entrada hem deixat al marge de fulgurants urgències presents per mostrar un tast més anyenc i reposat. Mil i un possibles finals va rebre el Premi cerverí a la millor lletra de cançó 2011. A La Confiteria la interpreta en el que seria el model del concert perfecte: un ambient íntim. Músics barrejats entre un grup reduït, que propicia que literalment et cantin a cau d’orella. Un  privilegi. També una versió en estudi i, finalment, la versió original de l’àlbum.

Raül Fernández Miró Refree ja va aparèixer al Cansongs 97 amb Mercè, tema que pertany al disc Granada, enregistrat junt amb Sílvia Pérez Cruz.

 

 

 

 

 

269 “Don’t Stop ‘Til You Get Enough”

(Michael Jackson)

Michael Jackson                

“Off  The Wall”

1979

 

Un Jackson

Michael Jackson mai havia estat sant de la meva devoció, potser pel meu afany de contradicció, o per l’aversió que em produeix pujar-me al carro de lo comercial (la música disco estava un esglaó per sota) Sempre m’he rendit a l’evidència però, que l’artista d’Indiana era un autèntic portent. Cada cop que escoltem un tema de Michael Jackson se’ns remou alguna cosa, ni que només siguin les cames. I és que aquell marrec (revellit n’hagués dit la meva mare) que destacava entre els seus germans a Jackson Five ja es veia que arribaria lluny. Que allí hi havia geni. Una vida polèmica, plena de llums i ombres ha acabat de forjar la llegenda.  

Una versió a cappella del grup vocal Duwende. Una interpretació amb geni del multiinstrumentista Jacob Collier (un altre jove talent). Finalment dues versions del Michael, en estudi i en directe.

 

 

268 “Soirée de Poche #25”

(Nails Frahm)

Nails Frahm                

2011

 

Tradició i modernitat

Nils Frahm (Hamburg, 1982) recull la rica tradició de música electrònica alemanya dels anys 70’ per fer-ne una relectura afegint-hi elements de molts diverses fonts: minimalisme, ambient, música clàssica contemporània, techno… De tot això en surt una proposta interessant.

Nils Frahm, que és capaç de reproduir amb extrema exactitud les seves composicions, també es mostra alhora com un gran improvisador. Prova d’això és aquesta interpretació,  totalment improvisada, enregistrada a París el 16 de setembre del 2011, on ens transporta a espais molt llunyans. Sembla emular aquests aquell The Köln Concert de Keith Jarrett (Cansongs 31) que de ben segur ha influït aquest jove talent, amb molta carrera a l’esquena i molt futur per davant.

 

 

 

267 “The Power of Love”

(Holly Johnson / Peter Gill / Mark O’Toole / Brian Nash)

Frankie Goes to Hollywood                

“Welcome to the Pleasuredome”

1984

 

Innocents i sensiblers

Any rere any, per aquestes dates tinc present de ficar The Power of Love en aquest blog. Per un motiu o altre sempre l’he acabat descartant per alguna altra opció menys innocent o sensiblera. He pensat que una vegada més el poder de l’amor quedaria arraconat sense remissió amb la vana esperança, això sí, que ja la ficaria l’any que ve. I de cop m’he dit, que coi! Perquè esperar un any? Potser encara hi som a temps… L’estable és buit. Un cartell hi anuncia la construcció imminent d’una gran superfície. A la Maria ja li han donat l’alta. La família sobreviu en un pis de mala mort. El bou i la mula han consanginat dins un caneló. L’àngel ha aixecat el vol rumb a un país exòtic, a passar el Cap d’Any. Els pastors han tancat el negoci, poc productiu. Glaçada pel fred, la merda del caganer la xuta la canalla pels carrers sense perill d’envescàs. Un panorama realment desolador. Aquest matí però, mentre escampàvem tanques per Tàrrega davant la imminent arribada dels reixos, he albirat un punt d’esperança. I més quan ens han dit “davant del Fabio deixeu-hi quatre tanques”. “Són perquè els Reis venen aquí a arreglar-se” ha asseverat el company. La idea m’ha commogut. Ja veia als tres reis sortir del Fabio, pelucats, pentinats i clenxats. Amb el cabell tallat a navalla, com sortits de la capsa, tal com nosaltres fèiem a la nostra joventut, allà als anys 70, quan tallar-se el cabell al Fabio era l’últim crit. Encara hi érem a temps a col·locar The Power of Love. A ser innocents i sensiblers. A emocionar-nos un cop més amb aquesta preciosa cançó.

La gravació de l’àlbum en estudi. Una altra, en directe, amb Holly Johnson proclamant el poder de l’amor al davant de l’orquestra. Per últim, Gabrielle Apli en una lectura més intimista.