Mes: Mai de 2016

174 “Lingus”

Mr. Cansongs2 comentaris

(Michael League)Snarky-Puppy-We-Like-It-Here1-1024x1024

Snarky Puppy

“We Like It Here”

2014

 

Big bands.

Dins el Cultura/s (suplement del diari La Vanguardia) cada dissabte tinc una cita ineludible amb Registre/s, apartat dedicat a les novetats discogràfiques. A l’exemplar del passat 14 de maig, Mauricio Bach, en una breu però exemplar ressenya feia un repàs a les big bands del segle XXI. El terme big band fa referència a una gran banda o orquestra de jazz. Aquests tipus de formació musical pròpia de la música de jazz va estar en voga a l’època daurada del swing, durant les dècades dels 30 i 40, prolongant-se fins a principis dels anys 60 (tot això al segle XX). A la seva nòmina hi figuren noms il·lustres com ara Count Basie, Duke Ellintong, Glenn Miller o Benny Goodman. Després, noves corrents estètiques, bebop, free jazz, i els elevats costos econòmiques que suposava reunir formacions tant nombroses van fer caure en desús aquesta modalitat.

Actualment però, amb les big bands sembla que tornen a brotar nous llucs. A l’esmentada ressenya del Cultura/s s’hi fa esment de varies d’aquestes big bands que han adaptat aquest tipus de formació als temps actuals. I la tria és realment enlluernadora. Del tots els artistes esmentats sols coneixia Wynton Marsalis (ja apareix al número 62 del Cansongs) que, com diu Mauricio Bach, amb la Lincoln Center Orchestra practica un jazz d’arqueologia, mot que defineix a la perfecció la tasca de Marsalis, doncs aquest fa una immersió en les arrels del jazz per fer-ne una relectura. La resta de propostes són ben diferents però totes fascinants. Segur que totes aniran apareixen per aquí al blog. Avui però voldria deixar constància de Snarky Puppy, una big band en versió moderna que a les tradicionals seccions de vent i percussió incorpora guitarres elèctriques i teclats electrònics. El resultat és realment entusiasta i vitalista.

En aquesta gravació crida l’atenció aquest format de concert tant íntim, amb auriculars per cadascun dels membres del públic. En podrien prendre bon exemple els tècnics de so del Bruce Springteen o qui carall siguin els responsables, doncs potser seria una solució als greus problemes d’àudio que hi van haver l’altre dia al concret a Barcelona. I que el so estiguessin a l’alçada de l’honestedat i entrega de The Boss*

*(la font que ha donat fe del nefast so del concert del Camp Nou ha estat el Joan Francesc Dalmau, a qui últimament fem anar de poli malo. Que ens dispensi la confiança…)

173 “Sweet Thing”

Mr. Cansongs1 comentari

(Van Morrison)Astral Weeks

Van Morrison

“Astral Weeks”

1968

 

Els 60 a Discópolis.

Radio 3, que va camí dels 40, continua sent l’emissora de referència a nivell estatal en la divulgació de la música popular. La seva filosofia sempre ha estat basada en criteris culturals i divulgatius. Un servei que pot i ha d’oferir un ens públic. Fa potser una dècada llarga la programació va virar cap a lo que seria la radiofórmula. Llavors les premisses semblaven ser unes altres, més encarades cap a l’entreteniment i la mercadotècnia. Un tenia la impressió que la cosa feia aigües i se’n anava tot a noris. Lo pitjor encara havia d’arribar. En van treure de sobre a molts dels presentadors de l’emissora amb jubilacions anticipades. Alguns, com ara Ramon Trecet o Diego A. Manrique, que en un principi no es van avindre a deixar el barco, van acabar despatxats de mala manera i de forma poc elegant. Ha passat el temps i per sort Radio 3 ha sortit a flote. Els programes s’han redreçat, força treballats i nodrit de continguts molt interessants. L’emissora, tot hi estar molt més estructurada que abans, sembla respirar, salvant les distàncies, aquell aire fresc dels inicis.

Encara queden però, dispersats per la graella de Radio 3, algun que altre d’aquells vells dinosaures. Un d’ells és José Miguel López, amb el seu programa Discópolis (de dilluns a divendres, de 14.00 a 15.00 h) que des de l’any 1987 ençà aguanta ferm a l’univers de les ones hertzianes. També el podem escoltar a Discópolis jazz (dissabtes i diumenges, de 14.00 a 15.00 h), successor de A todo jazz, programa que la mort del malaurat Juan Carlos Cifuentes, Cifu, va deixar orfe i que José Miguel López en va assumir la direcció i presentació.

Aquests darrers tres mesos Discópolis ha estat dedicant íntegrament els seus programes ha repassar els millors discos de la dècada dels 60. Una gran dècada, per cert, en que el rock ‘n’ roll es trobava a les beceroles i tot estava per fer. Per franja horària puc escoltar practicament cada dia el programa i això em permet rememorar, redescobrir, i en molts casos, descobrir molts dels temes pioners i que van semptar les bases del que és avui en dia la música popular. Fa unes setmanes van repassar un artista que tenia poc freqüentat. Es tracta de Van Morrison, concretament del seu disc Astral Weeks, segon treball de l’anomenat lleó de Belfast, i que data de l’any 1968. És un disc magnífic. Amb una música potser més propera al folk que no pas al rock. Es tracta de composicions delicades i plenes d’emotivitat. Per interpretar-les, Van Morrison es va envoltar de músics del món del jazz convertin aquest disc en una autèntica obra d’orfebreria. Una veritable delícia.

En una conversa, el Joan Francesc Dalmau em va explicar que recentment havia assistit a un concert del Van Morrison. “No tornaré més a cap concert seu…” em va aviar agreujat. Pel comentari poc entusiasta i algun detall vaig deduir que no era el concert el que l’havia decebut al Joan Francesc, sinó algun desaire inadequat del senyor Morrison. Cal dispensar-li. No ha de ser fàcil comportar-se quan ets una llegenda viva de la música. Les llegendes mortes ho tenen més senzill. En tenen prou guardant la compostura.

Una versió en directe del 2008. La versió original de l’àlbum, amb la lletra traduïda al castellà. Mai es pot deixar passar per alt incloure una versió del Jeff Buckley.