Mes: Agost de 2014

103 “Heaven Bells”

(Freedonia)Freedonia

fREEDONIa

FREEDONIa”

2012

 

 

De músics i altres espècies

 

Darrerament, per qüestions relacionades amb aquest blog i els seus plans de futur, m’he vist envoltat de músics i altres espècies de la faràndula. Quan estic en companyia de músics, no se per que em ve al cap Yo anduve con un zombie, la pel·lícula de Jacques Tourneur (1943). I ho dic amb tots els respectes. Són éssers aparentment normals i que d’entrada res et fa sospitar. Si t’hi fixes bé però, ja tenen un posat i un tarannà especial. Es congreguen en llocs poc il·luminats, a poder ser de nit. Que hi hagi, ves quina paradoxa, força activitat elèctrica. I sobretot música. Molta música. Sense anar més lluny, l’altre dia em van convidar a una festa a Miralcamp amb tapes i còctels a un euro, amenitzada amb una sessió de música electro swing. Ja veies que sense voler, entre la multitud, de forma natural, s’anaven arreplegant. Gente com gente que diu el refrany.

Quan dic músics em refereixo a una subespècie d’individus de la població en concret. Mamífers, per més senyes. Poden tenir formació acadèmica o no, però sempre amb uns trets característics. No hi entrarien aquells que han cursat els vint-i-set anys de violí (trenta-dos si incloem el de gamba) Aquest altres també tindrien lo seu, una altra subespècie també, però això és una altra història i que ara no toca. Els músics als que faig esment bufen, piquen i rasquen com tots els altres músics, però s’han decantat per un tipus de música en concret, i tenen tendència a abandonar la notació per seguir l’instint. Els autodidactes són els pitjors. Bufen, piquen i rasquen a la seva manera (ad libitum) Són més imprevisibles i no saps per on et sortiran. Tots acostumen a tenir a l’habitació pòsters de l’Elvis, del Jimi Hendrix, dels Stones, o AC/DC, segons l’època. Tots han frisat per posseir, ja en una edat ben primerenca, algun instrument. S’han desviscut, en un clar símptoma patològic, pel tacte del metall, la vibració d’una caixa, o les corbes d’una Fender. Tots, d’una manera o altra han provocat disturbis veïnals o desavinences conjugals (els del violí trets, directament). Incondicionals de l’analògic. Al·lèrgics al remix. Això de l’electrònica no els hi acaba de fer el pes. Lo seu seria l’electricitat. L’electrònica seria a l’electricitat el que un frankfurt a un entrecot. Allà on hi hagi una bona vàlvula que es tregui el processador.

Tesla

Nikola Tesla (1856-1943)

Aquest dia a la festa de Miralcamp va haver-hi problemes de llum (sempre n’hi han quan s’arrepleguen músics) De fet, s’alimenten de música i electricitat. Cerquen un camps magnètic i l’assimilen. Aquest dia, a Miralcamp, es van haver de mesurar. Per ells la potència elèctrica era de pa sucat amb oli i l’electro swing aigua escrita. Com aquests vampirs post-modern que se’ns presenta a la pel·lícula de Jim Jarmusch Sols els amants sobreviuen (2014), que es nodreixen de bosses de sang, quan res es pot comparar a una bona queixalada a la vena.

Com que ens hi vam presentar a les deu, quan l’hora de començar era a les vuit, doncs ens vam trobar que l’electro swing ja s’havia acabat. I les croquetes també. El nostre sèquit de músics no el van trobar a faltar l’electro swing (lo de les croquetes ja els va emprenyar més…) I tot i que la música de relleno per fer el cupo era de marca (Jethro Tull, Status Quo, Creedence…) no deixava de ser gènere embossat. Justet per aguantar la vetllada i fugir cap a casa. Una bona banda en directe els hi hauria donat energia suficient per aguantar fins la matinada. En canvi, en aquelles condicions, la llum dels primers rajos de sol haurien estat devastadors. Fer-los quedar més estona amb aquell precari estat, hagués sigut tant incòmode com s’hi jo m’hi hagués presentat amb un crucifix o un forc d’alls. I haver vist el sol, com una estaca al cul. No patiu que encara que bufin, piquin i rasquin, són del tot inofensius.

En principi volia assignar a aquesta entrada una peça de l’esmentat electro swing. No és que hagi escoltat molt però crec que hi ha un disc força bo que podria entrar dins aquest gènere i que al menys sí que és digne d’esment. Es tracta de l’àlbum Swing Swing (2004), del multi-instrumentista i productor francès Nicolas Repac. Treball gens frívol i tractat amb seriositat. Aquí va una mostra

Fent honor als veritables protagonistes d’aquesta entrada, que són els músics, crec que amb aquesta proposta musical s’haurien quedat amb gana. He cregut que seria millor alguna cosa més analògica. Més de músic de trinxera. Freedonia, encara que sigui un grup de Madrid, fa soul autèntic. Té molts temes molt potents i plens de força però m’ha semblat que és en aquest exquisit Heaven Bells, de tempo lent, on la magnífica veu d’Aurora Garcia llueix amb tots els seus matisos. És, salvant les distàncies, la Janis Joplin madrilenya (ara mateix la de Texas s’està retorçant al celler… prometo donar-li l’alternativa ben aviat), amb la gola menys castigada, verge de fum i alcohol.

Nota: he d’agrair al Jaume Casteras (fidel seguidor del blog) la descoberta d’Aurora Garcia, cantant blanca de veu negra que m’ha fet flipar en colors i captivat ipso facto. Gràcies Jaume, pel teu bon gust musical.

aurora_garcia

101 “Sanctuary”

(Wayne Shorter)milesdavis-bitches-brew

MILES DAVIS

“BITCHES BREW”

1970

 

“Miles Davis no era humà, era un déu”

                Chick Corea 

Miles Davis

 

En aquest període estiuenc, època de baix rendiment cerebral, d’encefalograma pla (més concretament pla sobre una gandula) mirarem de ficar poca lletra i més música. En aquest cas, això sí, música de molts quirats. I és que estem parlant ni més ni menys del gran Miles Davis, personatge llegendari. Tòtem de la música. Han corregut rius de tinta sobre el trompetista de Santa Monica (Califòrnia) i la seva dilatada i prolífera carrera. Sols esmentaré la impressió que em va anar produint al llarg dels anys veure als mitjans l’impacte que produïa el sol fet d’esmentar el seu nom. Anomenar Miles Davis era anomenar a Nostre Senyor. I això converteix al més descregut dels mortals.

Recordo que cada cop que es volia presentar a un músic, donant fe de les seva vida i miracles tot repassant el seu currículum vitae, la dada definitiva era dir que “havia tocat amb el Miles Davis”. Allò anava a missa. “Vaig tocat amb el Miles”, si la frase era del propi interessat, venint a dir que hi havia confiança. Clar, això en principi pot no dir res, però quan ho escoltes molts cops i entre els interlocutors produeix la mateix commoció, sempre seguit pel mateix silenci sepulcral de reverència i assentiment, doncs te’n adonaves que allò era “paraula de Déu”.

Només cal veure la formació que reuneix en aquest disc per adonar-se’n de la dimensió del personatge. Chick Corea, Wayne Shorter, John McLaughlin, Joe Zawinul, Jack DeJohnette… tots primeres espases. I molts altres. La llista seria esgotadora. Artistes posteriorment consagrats i, com si fossin apòstols, elevats als altars de la música.

miles-davis-by-jan-perssonMiles Davis, que en una ocasió va dir que “el Jazz havia mort”. Curiosament ell que el va ressuscitar un cop darrera l’altre amb els seus innovadors treballs. Clar que potser tenia raó doncs per ressuscitar algú primer cal que estigui mort. Aquest disc, per ficar un exemple, va aparèixer en un moment en que les sales de jazz anaven tancant i va reviscolar un llenguatge moribund incorporant modismes del soul, el folk i el pop, emmarcat en lo que durant els anys seixanta es va anar gestant i acabaria sent el jazz-rock. Treballs com aquest “Bitches Brew” van donar a llum a projectes tant excitants com  Return To Forever, Mahavisnu Orchestra o Weather Report entre altres.

El darrer cop que Miles Davis va vindre a actuar a España van donar un concert per la tele. Crec que era al Festival de Jazz de San Sebastián. El vam veure junts amb el meu pare. Totalment convers, vaig utilitzar les mateixes paraules (paràboles)  per fer-li veure la dimensió del personatge: tots els músics que podien presumien d’haver tocat amb el mestre… La veritat és que vam disfrutar molt. El que ens va acabà convertint va ser la música, que és lo realment important.

Admiro els artistes com el Miles Davis. personatges que tot i ser divinitats egocèntriques, són capaços, en un estat d’il·luminació sobtada, d’envoltar-se de gent bona per fer bones obres.


100 “Still Life”

(Peter Hammill)stillife

VAN DER GRAAF GENERATOR

“STILL LIFE”

1977

 

 

Del Lp al mp3

 

Lp

Algun que altre cop he fet referència als que pertanyen al meu entorn d’aficionat musical i, per lo tant, coneixen bé les meves predileccions en aquest terreny. És curiós que, sempre que esmento aquest entorn en realitat penso estrictament en una persona. O dues. O potser tres a tot estirar, si tenim en compte alguna època en concret, com és el cas de l’Antonio Rius (el Ferro gran) i el Ramon Alférez, amb els que vaig compartir bons i inoblidables moments musicals. Però qui méss’ha prollongat en el temps i sap de les meves dèries melòmanes és el Josep Rius (el Ferro petit) A ell doncs, el podríem batejar com a Mr. Entorn, si seguissem una costum molt d’aquest blog. No serà el cas. Amb ell hem compartir moltes hores d’audició, i nombroses excursions al Castelló de Barcelona, a qualsevol de de les 3 botigues que tenia al carrer Tallers, dues de modern i una de clàssica (més tard va haver-hi una quarta que no trepitjàvem mai doncs anava destinada més al marxandatge, pòsters, samarretes, enganxines, i coses d’aquestes i que no anava amb el nostre estil…) En aquesta mena de temples anàvem a buscar el mannà, aliment per l’ànima en forma de disc.

Recordo unes postades repletes d’elepés de vinil per triar i remenar. Llavors era important la caràtula del disc. La portada que en dèiem. Era tot un plaer estètic poder delectar-se admirant-ne els dissenys. Una bona portada fins i tot havia determinat la compra d’un elepé. Es feien autèntiques filigranes.

Un altre element important era el mètode de reproducció. No reparavem en esforç alhora de triar un bon equip de música i, molt important, uns bons baffles. Les audicions a Fidelcolor o a Nivell 10, en una sala condicionada per tal fi era un moment important. Que si oberts, que si compactes. Americans o anglesos. Dos o tres vies. Tot un món. fidelitat envers  presència. Qualitat envers potència. Calia parar l’orella i estar atent. No sols estaven en joc els nostres calés sinó també el futur so dels nostres preuats elepés.

Cd

I  arriba el format digital. Recordo que en mitjans especialitzats  (revistes, programes de radio…) sobren apassionats debats defensant o atacant, segons calgui, les virtuts o defectes del nou format envers el tradicional sistema analògic. És curiós regirar alguna revista d’aquell temps i comprovar els temors o les esperances que despertava aquella revolució tecnològica. Sobretot era en les revistes de música clàssica, on hi havia el crítics més puristes, on les confrontacions eren més enceses (algun dia potser en podria fer un recull per una estrada d’aquest blog)

A cal Castelló aquelles frondoses extensions de vinils, un dia per l’altre, al vell mig d’aquella collita fertilitzada pel déu Apol·lo, va aparèixer una mena de floronco, uns marrecs esquifits en forma de cedés que plantaven cara a les imponents caràtules. Amb el temps, com si es tractés d’una plaga, aquella massa es va anar fent gran, estenent com si fos taca d’oli, reduïts els elepés a la mínima expressió, destinat a consolar a quatre romàntics, melòmans nostàlgics de l’agulla i la pols.

Ara, amb la perspectiva que ens dona el temps, i amb el format (sembla) consolidat, crec que no hi ha lloc a discussió (encara que n’hi han que continuen discutint) Al menys a nivell tècnic. Una altra cosa és a nivell de gustos i paràmetres poc avaluables. Per defensar les bondats del vinil n’hi ha que s’agafen a comparar vells elepés amb les seves reedicions digitals posteriors i argumenten que el format digital “no té la calidesa del vinil” i que “a l’elepé se sent millor”. I és cert, però no estem parlant de gravacions digitals fetes expressament sinó de reedicions que al meu parer es van fer de pressa i malament. L’equip de música va aguantar aquest embranzida. Les portades no. Aquí el tamany sí que importava i les esquifides i ridícules caràtules dels cedés no es podien comparar a les dels seus imponents antecessors.

mp3

Internet i la propagació de fitxers. Les xarxes P2P (peer to peer, de igual a igual) Napster, eMule, BitTorrents, iTunes, iPods, iPhones, Spotify…  El concepte d’àlbum desapareix per passar a tenir rellevància la cançó com a ens individual, no com a part d’un tot. I lo que és pitxor, l’oïda s’ha acostumat a l’mp3 com a so estàndard oblidant que es tracta d’un format comprimit.

Al carrer Tallers les botigues de Discos Castelló practicament han anat desapareixent gairebé totes. Una l’ha reconvertit en una botiga de pel·lícules en DVD. Qui sap si d’aquí a poc temps hi veurem un xinés. L’equip de música arraconat, com una ciutat abandonada. Els baffles, com dues immenses torres, mudes i amenaçant ruïna. L’ordinador, pensat per crear continguts, van perden terreny envers tauletes i mòbils, destinats a consumir-ne. Això vol dir escoltar la música cada cop més en aparells petits, amb baffles minúsculs i de pitjor qualitat.

Rituals

Avui en dia tot va molt ràpid. Tot fa pensar que en un temps no massa llunyà, d’aquí unes quantes evolucions, el nostre cos haurà prescindit de les extremitats inferiors per que no li faran cap falta. Crec que el fons de la qüestió és aquest. la velocitat i l’abundància. Ara, abans d’agafar un disc al prestatge el busquem a YouTube. Em lloc d’alçar-te de la cadira a consultar el diccionari consultes a la Wikipedia que vas més de presa. La possibilitat de tindreu tot i de seguit ens fa exigents.

Penso que igual ens calen els rituals per gaudir plenament de les coses. O no era tot un ritual tot el que fèiem per poder escoltar un elepé?  Treure el disc de la funda de plàstic. Aplicar-hi el líquid antiestàtic. Passar-hi la camussa. Netejar l’agulla amb el respall. Aquest ritual creava tot un clímax. Cal desig per obtindre plaer. Cal tenir sed per assaborir l’aigua fresca. Cal tenir fred per gaudir de l’escalfor. Davant l’èxtasi infinit de tenir-ho tot potser sigui millor poder conservar un desig insaciable.

Van Der Graaf Generator

Regiro per les estanteries polsoses i n’extrec el número 66 de la revista “Vibraciones” (març de 1980) Va ser en aquest exemplar on vaig descobrir Van Der Graaf gerenator i al Peter Hammill, lider i alma mater del grup. He començat esmentant el meu entorn per que ells saben que Van Der Graaf Generator ocupa un lloc privilegiat dins el meu bagul de tresors. I dins els primers 100 lliuraments una sola entrada (“Refugees”, Cansongs n. 5) era poc bagatge per un grup que em va fer (i encara em fa) disfrutar tant. “Still Life” és un disc redó. El tema homònim que dona títol a l’àlbum un tema impressionant. Senzillament perfecte.

Natura morta

La ciutadella reverbera amb mil veus, ara mudes:
a què hem arribat? Què hem triat ser?
Ara, la nostra història es redueix a les síl·labes del nostre nom –
res serà mai més el mateix: els Immortals són aquí.
En aquell moment, semblava un pas raonable
engalanar tota la força de la vida
sense l’amenaça de la mort,
però aviat descobrirem
que l’avorriment i la inèrcia no són negatius
sinó tota la llei que coneixem, i mortes són la Voluntat i paraules com supervivència.

Aconseguint la immunitat des de tota edat, tot temor i tota fi…
Per que fingeixo? La nostra essència es destil·la
i tot gust familiar es buidat,
i encara que es conserva la puresa, ens deixa estèrils,
vivint a través dels milions d’anys,
el riure tant aprop com qualsevol llàgrima…
La vida, encara pretenguis que tot el què implica és
respirar, menjar, defecar, follar, beure,
vomitar, dormir, enfonsar-se cada cop més
i al final passar el temps
que ja no té cap significat.

Desfés-te de l’amenaça de la mort
i l’únic que et queda és un cercle de simulació;
ordena cada esquerp alè
i encara que al final t’avorreixi l’èxtasi infinit
aquell segueix sent l’anell amb el que esperes comprometre’t per casar-te
amb la noia que et donarà l’eternitat –
això és demencial, i evidentment
és simplement insuficient.

Quin és aquest el més pesat i sord dels dolors,
talment que els meus ulls mai es tanquen sense sentir-lo?
Quina abjecta desesperació exigeix un final a totes les coses de la infinitat?
Si hem guanyat, com ens enfrontem ara al preu?,
Què hem regatejat? Que hem perdut?
A què hem renunciat, sense ni tant sols saber que estava allí?
Quina oportunitat ara d’aguantar amb força la corda,
desafiant la mort i el temps
quan tot el que teníem ja no existeix?
Tot pel que vam treballar i afavorir més
que a les coses terrenals rebel·la el buit anell
de la falsa esperança i del falç alliberament.

Però ara el llit nupcial està fet,
el dot ha estat pagat,
les desdentegades, ulleroses faccions de la Eternitat
em reben entre els llençols
per acoplar-me al seu marcit cos – la meva esposa.

Seu per sempre,
seu per sempre,
seu per sempre,
en una natura morta