(Freedonia)
fREEDONIa
FREEDONIa”
2012
De músics i altres espècies
Darrerament, per qüestions relacionades amb aquest blog i els seus plans de futur, m’he vist envoltat de músics i altres espècies de la faràndula. Quan estic en companyia de músics, no se per que em ve al cap Yo anduve con un zombie, la pel·lícula de Jacques Tourneur (1943). I ho dic amb tots els respectes. Són éssers aparentment normals i que d’entrada res et fa sospitar. Si t’hi fixes bé però, ja tenen un posat i un tarannà especial. Es congreguen en llocs poc il·luminats, a poder ser de nit. Que hi hagi, ves quina paradoxa, força activitat elèctrica. I sobretot música. Molta música. Sense anar més lluny, l’altre dia em van convidar a una festa a Miralcamp amb tapes i còctels a un euro, amenitzada amb una sessió de música electro swing. Ja veies que sense voler, entre la multitud, de forma natural, s’anaven arreplegant. Gente com gente que diu el refrany.
Quan dic músics em refereixo a una subespècie d’individus de la població en concret. Mamífers, per més senyes. Poden tenir formació acadèmica o no, però sempre amb uns trets característics. No hi entrarien aquells que han cursat els vint-i-set anys de violí (trenta-dos si incloem el de gamba) Aquest altres també tindrien lo seu, una altra subespècie també, però això és una altra història i que ara no toca. Els músics als que faig esment bufen, piquen i rasquen com tots els altres músics, però s’han decantat per un tipus de música en concret, i tenen tendència a abandonar la notació per seguir l’instint. Els autodidactes són els pitjors. Bufen, piquen i rasquen a la seva manera (ad libitum) Són més imprevisibles i no saps per on et sortiran. Tots acostumen a tenir a l’habitació pòsters de l’Elvis, del Jimi Hendrix, dels Stones, o AC/DC, segons l’època. Tots han frisat per posseir, ja en una edat ben primerenca, algun instrument. S’han desviscut, en un clar símptoma patològic, pel tacte del metall, la vibració d’una caixa, o les corbes d’una Fender. Tots, d’una manera o altra han provocat disturbis veïnals o desavinences conjugals (els del violí trets, directament). Incondicionals de l’analògic. Al·lèrgics al remix. Això de l’electrònica no els hi acaba de fer el pes. Lo seu seria l’electricitat. L’electrònica seria a l’electricitat el que un frankfurt a un entrecot. Allà on hi hagi una bona vàlvula que es tregui el processador.
Nikola Tesla (1856-1943)
Aquest dia a la festa de Miralcamp va haver-hi problemes de llum (sempre n’hi han quan s’arrepleguen músics) De fet, s’alimenten de música i electricitat. Cerquen un camps magnètic i l’assimilen. Aquest dia, a Miralcamp, es van haver de mesurar. Per ells la potència elèctrica era de pa sucat amb oli i l’electro swing aigua escrita. Com aquests vampirs post-modern que se’ns presenta a la pel·lícula de Jim Jarmusch Sols els amants sobreviuen (2014), que es nodreixen de bosses de sang, quan res es pot comparar a una bona queixalada a la vena.
Com que ens hi vam presentar a les deu, quan l’hora de començar era a les vuit, doncs ens vam trobar que l’electro swing ja s’havia acabat. I les croquetes també. El nostre sèquit de músics no el van trobar a faltar l’electro swing (lo de les croquetes ja els va emprenyar més…) I tot i que la música de relleno per fer el cupo era de marca (Jethro Tull, Status Quo, Creedence…) no deixava de ser gènere embossat. Justet per aguantar la vetllada i fugir cap a casa. Una bona banda en directe els hi hauria donat energia suficient per aguantar fins la matinada. En canvi, en aquelles condicions, la llum dels primers rajos de sol haurien estat devastadors. Fer-los quedar més estona amb aquell precari estat, hagués sigut tant incòmode com s’hi jo m’hi hagués presentat amb un crucifix o un forc d’alls. I haver vist el sol, com una estaca al cul. No patiu que encara que bufin, piquin i rasquin, són del tot inofensius.
En principi volia assignar a aquesta entrada una peça de l’esmentat electro swing. No és que hagi escoltat molt però crec que hi ha un disc força bo que podria entrar dins aquest gènere i que al menys sí que és digne d’esment. Es tracta de l’àlbum Swing Swing (2004), del multi-instrumentista i productor francès Nicolas Repac. Treball gens frívol i tractat amb seriositat. Aquí va una mostra
Fent honor als veritables protagonistes d’aquesta entrada, que són els músics, crec que amb aquesta proposta musical s’haurien quedat amb gana. He cregut que seria millor alguna cosa més analògica. Més de músic de trinxera. Freedonia, encara que sigui un grup de Madrid, fa soul autèntic. Té molts temes molt potents i plens de força però m’ha semblat que és en aquest exquisit Heaven Bells, de tempo lent, on la magnífica veu d’Aurora Garcia llueix amb tots els seus matisos. És, salvant les distàncies, la Janis Joplin madrilenya (ara mateix la de Texas s’està retorçant al celler… prometo donar-li l’alternativa ben aviat), amb la gola menys castigada, verge de fum i alcohol.
Nota: he d’agrair al Jaume Casteras (fidel seguidor del blog) la descoberta d’Aurora Garcia, cantant blanca de veu negra que m’ha fet flipar en colors i captivat ipso facto. Gràcies Jaume, pel teu bon gust musical.
Mr Cansongs 