Etiqueta: Miles Davis

275 “Gloria’s Step”

(Scott LaFaro)

Bill Evans

Bill Evans

“Sunday at the Village Vanguard”

1961

El poeta del piano

L’escriptor Gene Less va batejar Bill Evans com el poeta del piano per la bellesa de les seves frases al teclat, amb reminiscències dels impressionistes. Va col·laborar amb músics de renom, com George Russell, Charles Mingus, Jimmy Giuffre i, sobretot, amb Miles Davis a la gravació del mític disc Kind of Blues. Va volar del niu per crear la seva propia formació. Amb el baixista Scott LaFaro i el bateria Paul Motian, dos músics exquisits, va trobar el seu hàbitat natural, on van obrir nous camins en el format de trio (piano, baix, bateria) on el diàleg entre els tres instruments és constant i viu.
Les proeses jazzístiques acostumen a tindre caràcter de concreció en dia, hora i lloc. En el cas de Bill Evans tenim un dels seus testimonis i testament escrit a foc en aquestes sessions enregistrades en directe el 25 de juny de 1961 al Village Vanguard de New York.

253 “Lotus Feet”

(John McLaughlin)R-1679637-1236501002.jpeg

 

John McLaughlin & Mahavishnu Orchestra

“Inner Worlds”

1976

Mantra musical

John McLaughlin és tot un mestre tocant la guitarra. Un veritable virtuós. Nascut a Anglaterra, la música índia ha tingut una gran influència en el seu estil. El jazz i la fusió li deuen grans pàgines. Va participar en els primers treballs de Miles Davis i això no deixa de ser un aval. Són celebres els seus encontres amb guitarristes de la talla de Paco de Lucia, Al Dimeola o Carlos Santana, per citar sols alguns exemples. A la dècada dels 70 va liderar la Mahavishnu Orquestra. Lotus Feet, pertany al disc Inner Worlds, publicat l’any 1976. En aquest tema el violó de Jean Luc Ponty s’encarrega de dur la veu cantant. Zakir Hussain domina el temps i l’espai. McLaughlin, guitarrista de dits vertiginosos, es mostra més contingut que mai. Es limita a fer quatre notes, però totes col·locades al seu lloc. En una segona versió, en que McLaughlin i Hussain repeteixen, T.H. Vinayakram al ghatam i Hariprasad Chaurasia, amb el bansuri, en fan una lectura més pausada i reflexiva. Finalment, la versió del disc en estudi. Més elèctrica i colorista. A la xarxa trobareu moltes més versions, pròpies i alienes. Vosaltres mateixos…

Lotus Feet és una mena de mantra musical que ens mostra la vessant més espiritual d’aquest músic singular.

 

 

 

 

 

 

101 “Sanctuary”

(Wayne Shorter)milesdavis-bitches-brew

MILES DAVIS

“BITCHES BREW”

1970

 

“Miles Davis no era humà, era un déu”

                Chick Corea 

Miles Davis

 

En aquest període estiuenc, època de baix rendiment cerebral, d’encefalograma pla (més concretament pla sobre una gandula) mirarem de ficar poca lletra i més música. En aquest cas, això sí, música de molts quirats. I és que estem parlant ni més ni menys del gran Miles Davis, personatge llegendari. Tòtem de la música. Han corregut rius de tinta sobre el trompetista de Santa Monica (Califòrnia) i la seva dilatada i prolífera carrera. Sols esmentaré la impressió que em va anar produint al llarg dels anys veure als mitjans l’impacte que produïa el sol fet d’esmentar el seu nom. Anomenar Miles Davis era anomenar a Nostre Senyor. I això converteix al més descregut dels mortals.

Recordo que cada cop que es volia presentar a un músic, donant fe de les seva vida i miracles tot repassant el seu currículum vitae, la dada definitiva era dir que “havia tocat amb el Miles Davis”. Allò anava a missa. “Vaig tocat amb el Miles”, si la frase era del propi interessat, venint a dir que hi havia confiança. Clar, això en principi pot no dir res, però quan ho escoltes molts cops i entre els interlocutors produeix la mateix commoció, sempre seguit pel mateix silenci sepulcral de reverència i assentiment, doncs te’n adonaves que allò era “paraula de Déu”.

Només cal veure la formació que reuneix en aquest disc per adonar-se’n de la dimensió del personatge. Chick Corea, Wayne Shorter, John McLaughlin, Joe Zawinul, Jack DeJohnette… tots primeres espases. I molts altres. La llista seria esgotadora. Artistes posteriorment consagrats i, com si fossin apòstols, elevats als altars de la música.

miles-davis-by-jan-perssonMiles Davis, que en una ocasió va dir que “el Jazz havia mort”. Curiosament ell que el va ressuscitar un cop darrera l’altre amb els seus innovadors treballs. Clar que potser tenia raó doncs per ressuscitar algú primer cal que estigui mort. Aquest disc, per ficar un exemple, va aparèixer en un moment en que les sales de jazz anaven tancant i va reviscolar un llenguatge moribund incorporant modismes del soul, el folk i el pop, emmarcat en lo que durant els anys seixanta es va anar gestant i acabaria sent el jazz-rock. Treballs com aquest “Bitches Brew” van donar a llum a projectes tant excitants com  Return To Forever, Mahavisnu Orchestra o Weather Report entre altres.

El darrer cop que Miles Davis va vindre a actuar a España van donar un concert per la tele. Crec que era al Festival de Jazz de San Sebastián. El vam veure junts amb el meu pare. Totalment convers, vaig utilitzar les mateixes paraules (paràboles)  per fer-li veure la dimensió del personatge: tots els músics que podien presumien d’haver tocat amb el mestre… La veritat és que vam disfrutar molt. El que ens va acabà convertint va ser la música, que és lo realment important.

Admiro els artistes com el Miles Davis. personatges que tot i ser divinitats egocèntriques, són capaços, en un estat d’il·luminació sobtada, d’envoltar-se de gent bona per fer bones obres.