“Ballroom Blitz”
(Nicky Chinn / Mike Chapman)
The Sweet
“Desolation Boulevard”
1973
(un cop més) A la colla del 62
Des de fa uns anys ençà, a Anglesola és costum que els que compleixen 50 anys aquell any ho celebrin amb una festa. Les activitats a realitzar poden variar, des d’una missa solemne a una excursió pel terme, però al final, el denominador comú de cada any és que sempre es fa cap a taula rematant-ho amb un bon tiberi. Nosaltres, els del 62, no hem volgut ser menys i hem fet honor a la tradició.
Encara que la cosa sembli senzilla, organitzar un event com aquest porta la seva feina. En aquest sentit hem d’agrair-li a la Carme el seu esforç, que va començar a moure el tema buscant les llistes d’empadronament, contactes i altra informació privilegiada, i ha coordinat una mica tota la moguda. La cosa ha requerit de varies reunions. Complexes, val a dir, doncs se’ns anava el temps en recordar anècdotes en lloc de concretar temes, molt més encara si tenim en compte la mala memòria d’alguns, entre elles la meva. La Pilar va fer una carta de convit molt maca. Hi ha un paràgraf que m’ha fer recordar a l’Umberto Eco, famós novel·lista i expert en semiòtica. Un cop, en una entrevista que li van fer, deia que a l’inici de les seves novel·les acostumava a ficar un capítol molt enrevessat. Després, la resta del llibre ja era més planer. Es veu que això servia de porgador. Molts lectors, davant aquell primer entrebanc, abandonaven la novel·la. D’aquesta manera els que estaven realment interessats seguien llegint el llibre sense cap problema. Davant la carta de la Pilar he pensat “que llestos que hem sortit els del 62…” Seguin amb el tema organitzatiu, el Josep M. (Colom, pels amics) ha aportat a la causa tot el seu arsenal informàtic. A banda de gravar les 100 i escaig cançons que havia preseleccionat la Pilar, serà qui maqueti l’àlbum amb les fotos. La Josefina s’ha fet càrrec de les impressions (la famosa carta, calendaris, etc.) i del material pel guarniment (pancartes, globus, guirnaldes i galindaines). Jo m’he encarregat de recollir les fotos pel futur àlbum.
Per fi va arribar el dia, amb tots una mica neguitosos. Els uns per reconèixer al personal després de tants anys, els altres perquè tot sortís segons lo previst. Un cop hi hem sigut tots, ja negra nit, hem anar al cementiri a oferir unes flors i unes paraules al Petit i al Teto, dos amics de la nostra quinta que malauradament ens van deixar fa temps, sent tots dos molt joves. Amb aquest acte, senzill però sentit, els hem pogut fer partíceps de la festa. Després hem pogut disfrutar a Cal Marina d’un bon sopar amb bona companyia. El fet de fer-ho a l’antic cinema del poble també ha portat molts records. La música de l’època que ha amenitzat la vetllada (amb el Colom com a DJ) ha ajudat a refrescar la memòria i a que les converses cada cop fossin més fluides. L’Antoni de Cal Marina ha aparegut, Spotify en mà, per aclarir-nos un parell de dubtes musicals. Hem rememorat, gràcies al xiulet del Ramon Cuñé, lo que nosaltres anomenavem “L’últim xiulet”
tema que anunciava que la projecció de la pel·lícula era a punt de començar. El Ramon Sanahuja no es podia treure del cap l’acudit del fil, que havia explicat jo la nit anterior. La gent de la quinta i els acompanyants ens ho passàvem d’allò més bé.
Un cop acabades les viandes, els pastissos, els brindis i els gintònics ha arribat l’hora del ball. Els convidats, poc a poc, de manera tímida, s’han anat incorporant a la pista. Com era d’esperar, la secció femenina ha estat qui més ha fet per la causa. Els mascles, aprofitant que l’Anna de Cal Marina impartia una conferència que s’anomenava “La bombolla immobiliària i la mare que la va parir”, s’han quedat enganxats a la cadira (i al gintònic). En aquest context (jo anava fent fotos així també m’estalviava de ballar) m’he apropat a la zona de la conferència i el Ramon Sanahuja, que seguia fil per randa la xerrada, amb un posat tot seriós, em diu: “l’Anna vol plegar”. M’he quedat gelat. He deambulat un bon rato sense rumb pel local. Sí que són temps difícils, la cosa està dura, però carai, pensava que Cal Marina rutllava. Haurem de fer el que sigui per salvar el negoci. Ja menjarem canelons festa i feina. Ja tornarem a fregir patates Truff si cal. O que la tieta Elàdia i la Dolores imparteixin un curs de patchwork. En aquest lapsus mental, la Josefina, duta per l’eufòria em va confondre amb un paio amb barba que havia vist el dia abans. El Ramon Cuñé encara refilava “L’últim xiulet”. Per sort, he recobrat el sentit quan m’he adonat que a el que es referia el Ramon no era de tanca el negoci sinó de tancar la porta perquè ja era molt tard.
Hem aprofitar el canvi d’hora per poder gaudir de tot plegat una hora més. Hem retirat a altes hores de la matinada (una hora més, a hora vella). Ha estat molt agradable tornar rememorar records amb persones amb les que feia molt de temps que no ens veiem. També ho ha estat conèixer als acompanyants. I sobretot, poder veure com l’Anna o la Mar, que van marxar del poble sent molt jovenetes, s’empapaven de sensacions i de tot allò que les va veure néixer.
Era evident que aquest “Jaleo en el salón de baile” sortís un dia o altre per aquí. I que millor ocasió que aquesta en que per un dia tot un grup de gent vam recobrar records de joventut. Sens dubte que aquesta cançó en porta molts. Durant l’època dels 70, al nostre poble, com a molts altres, suposo, es va ficar de moda fer escala en hi-fi. Recordo actuacions memorables, val a dir de passada. Aquest tema de The Sweet ja l’havien interpretat anteriorment xicots uns anys més grans que nosaltres. Això ens va marcar, i quan vam tindre l’ocasió de fer-lo nosaltres, no la van deixar escapar. Recordo que anavem d’aquí cap allà amb guitarres de fullola en forma d’estrella i caçadores encartonades amb pintura de mini (la de les estufes).
Que dir de The Sweet, si només cal veure les pintes que fan per veure de quin pal van. Per no entrar en detalls podem dir que van apareixer dins l’anomenat Glam rock, moviment en que entre altres coses, el rímel i la purpurina corrien a dojo.
Mr Cansongs 