Mes: Octubre de 2012

36 “Ballroom Blitz”

Ballroom Blitz”                     
(Nicky Chinn / Mike Chapman)
The Sweet
Desolation Boulevard
1973


(un cop més) A la colla del 62

Des de fa uns anys ençà, a Anglesola és costum que els que compleixen 50 anys aquell any ho celebrin amb una festa. Les activitats a realitzar poden variar, des d’una missa solemne a una excursió pel terme, però al final, el denominador comú de cada any és que sempre es fa cap a taula rematant-ho amb un bon tiberi. Nosaltres, els del 62, no hem volgut ser menys i hem fet honor a la tradició.

Encara que la cosa sembli senzilla, organitzar un event com aquest porta la seva feina. En aquest sentit hem d’agrair-li a la Carme el seu esforç, que va començar a moure el tema buscant les llistes d’empadronament, contactes i altra informació privilegiada, i ha coordinat una mica tota la moguda. La cosa ha requerit de varies reunions. Complexes, val a dir, doncs se’ns anava el temps en recordar anècdotes en lloc de concretar temes, molt més encara si tenim en compte la mala memòria d’alguns, entre elles la meva. La Pilar va fer una carta de convit molt maca. Hi ha un paràgraf que m’ha fer recordar a l’Umberto Eco, famós novel·lista i expert en semiòtica. Un cop, en una entrevista que li van fer, deia que a l’inici de les seves novel·les acostumava a ficar un capítol molt enrevessat. Després, la resta del llibre ja era més planer. Es veu que això servia de porgador. Molts lectors, davant aquell primer entrebanc, abandonaven la novel·la. D’aquesta manera els que estaven realment interessats seguien llegint el llibre sense cap problema. Davant la carta de la Pilar he pensat “que llestos que hem sortit els del 62…” Seguin amb el tema organitzatiu, el Josep M. (Colom, pels amics) ha aportat a la causa tot el seu arsenal informàtic. A banda de gravar les 100 i escaig cançons que havia preseleccionat la Pilar, serà qui maqueti l’àlbum amb les fotos. La Josefina s’ha fet càrrec de les impressions (la famosa carta, calendaris, etc.) i del material pel guarniment (pancartes, globus, guirnaldes i galindaines). Jo m’he encarregat de recollir les fotos pel futur àlbum.

Per fi va arribar el dia, amb tots una mica neguitosos. Els uns per reconèixer al personal després de tants anys, els altres perquè tot sortís segons lo previst. Un cop hi hem sigut tots, ja negra nit, hem anar al cementiri a oferir unes flors i unes paraules al Petit i al Teto, dos amics de la nostra quinta que malauradament ens van deixar fa temps, sent tots dos molt joves. Amb aquest acte, senzill però sentit, els hem pogut fer partíceps de la festa. Després hem pogut disfrutar a Cal Marina d’un bon sopar amb bona companyia. El fet de fer-ho a l’antic cinema del poble també ha portat molts records. La música de l’època que ha amenitzat la vetllada (amb el Colom com a DJ) ha ajudat a refrescar la memòria i a que les converses cada cop fossin més fluides. L’Antoni de Cal Marina ha aparegut, Spotify en mà, per aclarir-nos un parell de dubtes musicals. Hem rememorat, gràcies al xiulet del Ramon Cuñé, lo que nosaltres anomenavem “L’últim xiulet”





tema que anunciava que la projecció de la pel·lícula era a punt de començar. El Ramon Sanahuja no es podia treure del cap l’acudit del fil, que havia explicat jo la nit anterior. La gent de la quinta i els acompanyants ens ho passàvem d’allò més bé.




Un cop acabades les viandes, els pastissos, els brindis i els gintònics ha arribat l’hora del ball. Els convidats, poc a poc, de manera tímida, s’han anat incorporant a la pista. Com era d’esperar, la secció femenina ha estat qui més ha fet per la causa. Els mascles, aprofitant que l’Anna de Cal Marina impartia una conferència que s’anomenava “La bombolla immobiliària i la mare que la va parir”, s’han quedat enganxats a la cadira (i al gintònic). En aquest context (jo anava fent fotos així també m’estalviava de ballar) m’he apropat a la zona de la conferència i el Ramon Sanahuja, que seguia fil per randa la xerrada, amb un posat tot seriós, em diu: “l’Anna vol plegar”. M’he quedat gelat. He deambulat un bon rato sense rumb pel local. Sí que són temps difícils, la cosa està dura, però carai, pensava que Cal Marina rutllava. Haurem de fer el que sigui per salvar el negoci. Ja menjarem canelons festa i feina. Ja tornarem a fregir patates Truff si cal. O que la tieta Elàdia i la Dolores imparteixin un curs de patchwork. En aquest lapsus mental, la Josefina, duta per l’eufòria em va confondre amb un paio amb barba que havia vist el dia abans. El Ramon Cuñé encara refilava “L’últim xiulet”. Per sort, he recobrat el sentit quan m’he adonat que a el que es referia el Ramon no era de tanca el negoci sinó de tancar la porta perquè ja era molt tard.
 
Hem aprofitar el canvi d’hora per poder gaudir de tot plegat una hora més. Hem retirat a altes hores de la matinada (una hora més, a hora vella). Ha estat molt agradable tornar rememorar records amb persones amb les que feia molt de temps que no ens veiem. També ho ha estat conèixer als acompanyants. I sobretot, poder veure com l’Anna o la Mar, que van marxar del poble sent molt jovenetes, s’empapaven de sensacions i de tot allò que les va veure néixer.

Era evident que aquest “Jaleo en el salón de baile” sortís un dia o altre per aquí. I que millor ocasió que aquesta en que per un dia tot un grup de gent vam recobrar records de joventut. Sens dubte que aquesta cançó en porta molts. 
Durant l’època dels 70, al nostre poble, com a molts altres, suposo, es va ficar de moda fer escala en hi-fi. Recordo actuacions memorables, val a dir de passada. Aquest tema de The Sweet  ja l’havien interpretat anteriorment xicots uns anys més grans que nosaltres. Això ens va marcar, i quan vam tindre l’ocasió de fer-lo nosaltres, no la van deixar escapar. Recordo que anavem d’aquí cap allà amb guitarres de fullola en forma d’estrella i caçadores encartonades amb pintura de mini (la de les estufes).

Que dir de The Sweet, si només cal veure les pintes que fan per veure de quin pal van. Per no entrar en detalls podem dir que van apareixer dins l’anomenat Glam rock, moviment en que entre altres coses, el rímel i la purpurina corrien a dojo.

35 “Loser”

(Beck /Karl Stephenson)
Beck
Mellow Gold
1994


Manel, va per tu…

Aquesta setmana em vaig assabentar que el nou treball de Beck (Los Àngeles, Califòrnia. 1970) no serà ni en format de vinil, ni en CD, ni tant sols com un arxiu penjat a la xarxa. El seu nou àlbum sortirà publicat com a partitura! En aquests temps convulsos pel que fa al mercat musical i el dilema que han suposat les noves tecnologies i les descàrregues per Internet, no deixa de ser curiosa aquesta proposta. El concepte vindria a recobrar la figura del compositor en l’època anterior a l’aparició del fonògraf (a finals del XIX), que va permetre les reproduccions musicals. En aquells temps el compositor “entregava” al món les seves composicions i deixava que fossin els músics qui interpretessin, en el sentit més ampli del terme, la seva música. Amb iniciatives com aquesta, que no deixa de ser curiosa, sembla que el futur del músics com a professió està assegurat. L’important seran les actuacions en directe. Lo que sembla trontollar però, són les discogràfiques i tot un mercat que fins fa ben poc s’havia enriquit, de manera desproporcionada, gràcies al treballs dels músics.
 
Beck és un músic de rock alternatiu força inclassificable. Sembla ben bé una esponja que s’amera de totes les músiques i tendències que se li posen a l’abast. Tret del la seva producció discogràfica, força prolífica, cal destacar els treballs que es poden escoltar a la seva web oficial http://www.beck.com/ en la que s’envolta de bons músics per enregistrar versions de peces d’altres autors, donant-los-hi un toc i una interpretació molt personal i innovadora. Molt recomanable

http://www.beck.com/recordclub/

“Loser” va aparèixer com a single al 1993, un any abans de ser inclosa dins l’àlbum “Mellow Gold”, publicat l’any següent, va suposar la presentació de Beck en l’àmbit internacional. La lletra sembla que fa referència al joves perdedors. Ja em perdonaran els entesos el meu agosarament en la traducció, totalment “lliure” i inexperta. Beck, interessat també en altres disciplines artístiques, col·labora amb el seu amic Steve Hanft en la confecció del videoclip experimental que servirà per promocionar la cançó.
La versió en directe que aquí podeu escoltar és brutal.
No hi ha dubte que estem davant d’un artista del seu temps, compromès i atent a les noves tendències. Estic segur que lo millor de Beck encara està per arribar.

“Perdedor”
En l’época dels micos jo era un mono
Butà a les meves venes i estic de caça per tallar al yonqui
Amb els ulls de plàstic, pintar amb spray els vegetals
El menjar de gos espera amb les mesures del model
Mata els fars i el posa en punt mort
El cotxe normalet corre amb un perdedor en auto-conducció
Nena està a Reno amb la vitamina D
Tinc un parell de sofàs, m’adormo en el seient de l’amor
Algú va entrar dient que estic boig per queixar-me
D’un casament a la força i una taca a la camisa
No et creguis tot lo que respires
Et posen una multa d’aparcament i un cuc a la màniga
Així que afeitat la cara con alguna maça en la forcor
Estalvia’t tots els racionaments de menjar i cremant el parc de caravanes

(Sí, talla-ho)

Sóc un perdedor
Sóc un perdedor nena, així que per què no em mates?

(Buckshy de doble-barril)

Sóc un perdedor
Sóc un perdedor nena, així que per què no em mates?

Les forçes del mal en un esbós de malson
Prohiveix tota la música con una càmara de gas falça
Perquè un té una mostela i l’altre una bandera
Un està en el pal, fica a l’altre en una bossa
Con les reposicions i la cirugía plàstica sobre el nas
La merda diaria del porc cantant de country
Es va penjar amb la corda d’una guitarra
Un troç de coll d’indiot i està penjat de l’ala d’un colom
No pots escriure si no pots relatar
Canvia els diners per carn, pel cos, per l’odi
I el meu temps es un troç de cera caient sobre una termita
Que s’ofega amb les astelles

Sóc un perdedor
Sóc un perdedor nena, així que per què no em mates?

(posat boig amb el formatge)

Sóc un perdedor
Sóc un perdedor nena, així que per què no em mates?
(atac de piercing des d’un cotxe en moviment)
(ho porto cap avall)
sóóóócc….
(tornada al revés)
(Sóc conductor, sóc guanyador, les coses canviaran ho puc sentir)

Sóc un perdedor
Sóc un perdedor nena, així que per què no em mates?
(No et crec)
Sóc un perdedor
Sóc un perdedor nena, així que per què no em mates?
Sóc un perdedor
Sóc un perdedor nena, així que per què no em mates?
[es repeteix]
(parles alemany, nena?)
Sóc un perdedor
Sóc un perdedor nena, així que per què no em mates?
(Saps lo que dic?)


34 “Cerca de las estrellas”

Cerca de las estrellas”                     
(Alonso Sainz)
Los Pekenikes
Alarma
1969


Aquesta tarda he vist per televisió com el paracaigudista austríac Felix Baumgartner es convertia en el primer home a trencar la barrera del so en una caiguda lliure. També ha batut el rècord del salt més alt mai realitzat, des de 38.000 metres. Fins ara el rècord l’ostentava Joe Kittinger, que va saltar des dels 31.333 metres d’alçada l’any 1960. Aquest segon encara tenia més mèrit si tenim en compte els pocs recursos dels que deurien disposar a l’any 60 comparats amb els mitjans tecnològics desplegats en la missió d’avui. Aquestes imatges m’han fet recordar les que vaig presenciar, atònit, quan l’home va arribar per primer cop a la lluna. Era el 20 de juliol de 1969. A les hores jo tenia 7 anys i les imatges em van causar una gran impressió.

http://www.youtube.com/watch?v=l0rgP0oMstY&feature=relmfu


Ja llavors es va generar una forta polèmica entre els “creients” i els “escèptics”.  Els primers, entre els que sempre m’he inclòs, ens creiem fil per randa tot els que ens explicaven i donàvem crèdit a la versió oficial. En canvi, els escèptics eren (i són) del parer que tot allò era una comèdia. Res hi havia de veritat en aquella història i tot era un muntatge dels americans, sobretot per demostrar al món la seva supremacia sobre l’antiga Unió Soviètica que fins a les hores semblava que els hi havia agafat davantera en la carrera espacial i, en definitiva, en el pols que lliuraven totes dues potències en l’anomenada “Guerra freda”. Recordo que el meu padrí era partidari de l’opció conspiratoria. D’haver-se trobat (i haver aprés anglès) el meu padrí hauria felicitat a l’Stanley Kubrick per la seva impecable posada en escena amb la que feia combregat a tot el món amb rodes de molí. A ell no, clar.
Sigui com sigui hi ha aquest magnífic fals documental que és digne de veure


http://www.youtube.com/watch?v=OvB5DuOWNzU



Per il·lustrar aquest escrit musicalment parlant, res millor que aquest tema de Los Pekenikes que, a banda de parlar-nos de l’espai, es va publicar el mateix any en que l’home va trepitxar, o va simular trepitxar, la Lluna. Aquest disc forma part d’aquella primera col·lecció del meu pare (els primers sons n’he anomenat algun cop) i que de ben segur van contribuir a forjar la meva afició i gust musical. Mica en mica miraré d’anar introduint aquells temes que tants records em porten i que són tant entranyables per a mi.

“Cerca de las estrellas”

33 “When the poets dreamed of Angels”

When the poets dreamed of Angels”                     
(David Sylvian)
David Sylvian
“Secrets of the Beehive”
1987


David Sylvian va començar la seva carrera musical com a component de Japan, grup britànic de la new wave. Al 1982, després de la dissolució del grup, Sylvian emprèn la seva carrera en solitari. Alternarà treballs pop, amb influències de diversa procedència, com el jazz, l’avant-garde o el rock progressiu, i treballs electrònics, que es podrien situar dins l’ambient o la new age. És en els primers on destaca la seva vesant com a compositor i, sobretot, com a vocalista. En els discos “ambientals”, a part de trobar a faltar la seva gran veu, ens trobem amb unes composicions insípides i que, a la meva manera de veure, poca cosa aporten. Personalment penso que més aviat són “empanades mentals”, fruit d’alguna mala tarda que deuria tenir el xicot.

Darrerament la seva música s’ha anat radicalitzant (afortunadament sembla que ha abandonat la ona ambiental…), amb temes contundents i sense cap concessió. Molt interessant.
Ha col·laborats amb innumerables artístes de diferents procedències i gèneres, com ara el pianista i compositor Ryuichi Sakamoto, Robert Fripp, líder del grup de rock progressiu King Crimson, instrumentistes de la “improvisació lliure” com el saxofonista Evan Parker i el guitarrista Derek Bailey, o Holger Czukay, membre fundador de Can, grup de l’anomenat “Kraut Rock” (rock experimental alemany).

“Secrets of the Beehive” és el seu quart àlbum i pertany a la primera època, afortunadament en la que cantava. A “When the poets…”, el tema que ens ocupa, sobre una base delicada i elegant de guitarra acústica, la particular i magnífica veu de David Sylvian discorreix de forma imponent. El desarrollo d’un diàleg entre guitarra i percussió tanca el tema. Molt ben arranjat i produït, tot el disc està ple de matisos que són tot un plaer escoltar-los un i altre cop.

La traducció al català la devem, un cop més, al Daniel Giribet, que hi fica el seu toc personal i sensible.


“Quan els poetes somiaven en Àngels”

S’aixeca aviat del llit
Corre cap al mirall
Ferides inflingides en moments de fúria

S’agenolla al seu costat un cop més
Xiuxiueja una promesa
“La propera vegada et trencaré tots els ossos”

I els homes de bé deixen entrar al diable
I si el riu s’assequés negarien que ha passat

Els jugadors ensenyen les seves cartes
De sota de la baralla
Files i files de cases feudals volen amb el vent
Bàlsam per les queixes populars

Quan els poetes somiaven amb àngels
Que van veure?
La història passava de sobte darrera seu

Quan els poetes somiaven amb àngels
Que van veure?
Alfils i cavalls preparats per atacar.