201 “Disco Pocho”

(Poch)

Derribos Arias / Iñaki Fernández

“Disco Pocho”

1984

 

Paloma Chamorro, in memoriam

Aquest dimarts al matí ens vam despertar amb la trista notícia de la mort de Paloma Chamorro. Tenia 68 anys. Tot un referent de la dècada dels 80 i una icona de la Movida madrileña. La periodista madrilenya va assolir notorietat arrant de presentar el programa La edad de oro, a La 2 de TVE durant els anys 1983 al 1985.

Emès en directe des de la madrilenya sala Rock-Ola, amb entrevistes i música en directe, el programa tenia una cita setmanal amb les tendències musicals i culturals més avanguardistes del moment. Amb l’estil desinhibit i sense complexos de Paloma Chamorro, La edad de oro va donar visibilitat a la Movida madrileña i a tot l’esperit festiu, lliure i excessiu d’aquell moment singular i històric com va ser el de la Transició.

A YouTube està farcit d’imatges del programa. TVE ha destinat un lloc web on poder veure practicament tots els programes emesos (55 concretament)

http://www.rtve.es/television/archivo/la-edad-de-oro/

Va ser precisament el mateix dimarts a la tarda que amb el Josep Rius (lo Josep de cal Ferro) vam coincidir a remenar per la xarxa rememorant aquests gloriosos i convulsos anys. Ens vam ficar en contacte via whatsapp per comentar-ho

30/1/2017. Dimarts
[20:25] Jordi: els que no van viure aquella època ho veuen molt passat
[20:25] Josep: M’ascollono nomes de pensar-hi😂
[20:25] Josep: Clar…
[20:25] Jordi: és que ho és!!!!! però natros ens va tocar d’aprop, ves…
[20:25] Josep: Avui en dia hi ha molta mala llet
[20:26] Jordi: que vols dir? que llavors hi havia més ingenuïtat…?
[20:26] Josep: Tot i que als ambients de
[20:26] Josep: Si
[20:27] Josep: Bcn actuals de concerts segur q també hi ha bon rotllo
[20:27] Josep: El cunyat així m’ho diu
[20:27] Josep: De tant en tant va amb algún
[20:27] Jordi: pot ser…
[20:28] Josep: Però aquelles ganes de ser alternatius
[20:28] Josep: Ara no crec q hi sigui…
[20:29] Josep: Si q crec q hi havia mes ingenuïtat
[20:29] Jordi: és possible
[20:29] Josep: Vam estar reprimits molts anys en aquest país
[20:29] Jordi: va aflorar tot
[20:31] Josep: Volíem o necessitàvem ser moderns
[20:31] Josep: Esta al dia i militar amb l’alternatiu
[20:32] Josep: Mocedades Eurovision etc…
[20:32] Josep: 😂😂😂😂
[20:32] Josep: Qualsevol no es revel·la…
[20:33] Jordi: 😂😂😂😂😂

L’endemà els dubtes encara hi eren…

1/2/2017. Dimecres
[22:58] Jordi: Encara no tinc clara la cançó
[22:59] Jordi: Em debateixo entre alguna que m’agradi, tipus Golpes Bajos
[23:00] Jordi: O alguna més passada que reflexi la disbauxa del moment. Aviador Dro, Derribos Arias, etc
[23:02] Josep: Si m’ho preguntes a mi ho tindria molt clar. Una del Coppini. Però estic d’acord en q seria millor una de per exemple Aviador Dro per il·lustrar el que es respirava a l’època
[23:03] Jordi: En aquest dilema estic
[23:03] Josep: Doncs triant una de cadascun
[23:03] Josep: 2
[23:04] Jordi: Però una sola ha de figurar
[23:04] Jordi: A l’entrada
[23:04] Josep: 👍🏿
[23:05] Josep: Doncs segona opció a l’entrada
[23:05] Josep: Ara bé de segona opció hi ha molts grups, no?
[23:07] Jordi: Sí
[23:07] Jordi: Jo ficaria un grup espanyol
[23:09] Josep: Perfecte.

 

Un dia més els meus dilemes existencials persisteixen. D’això també se’n diu ser un cagadubtes…

2/2/2017. Dijous
[18:49] Jordi: És difícil resumir l’esperit Edad de oro…
[18:49] Josep: Carai
[18:49] Josep: Ho crec…
[18:50] Jordi: com a cançó em fa gràcia aquesta…
[18:50] Josep: Si puc afegiré alguna cosa a partir del q tu expliquis

[18:50] Jordi: com ho veus?
[18:52] Josep: Bé home
[18:52] Josep: Ja se q és molt difícil triar-ne sols una
[18:52] Jordi: no és la típica imatge del Rock-ola
[18:52] Jordi: però la cançó és xul·la
[18:53] Josep: Aquests no sabia ni qui eren però conec molt be la cançó
[18:53] Josep: Sí
[18:53] Jordi: l’Almodovar fent els seus pinitos…
[18:53] Jordi: El grup és Los Zombies
[18:54] Josep: Ahh
[18:54] Jordi: el cantant és mort també…
[18:54] Josep: És una cançó coneguda
[18:54] Jordi: i festiva
[18:54] Josep: Collons amb els morts!
[18:54] Josep: Estan més vius q morts!
[18:54] Jordi: si noi…😢
[18:55] Jordi: zombies…
[18:58] Jordi: aquí va… potser més representativa que l’altra…

[18:59] Jordi: amb lo Glutamato a la trompeta…😂😂😂😂😂
[18:59] Jordi: aquesta mola
[18:59] Jordi: I el so i l’ambient són més Edad de oro…
[19:00] Jordi: per cert, el Poch també és mort…😂😂😂😂😰
[19:01] Josep: 😂😂😂
[19:02] Josep: Aquesta molt millor per mostrar l’esperit d’aquella època
[19:02] Jordi: Si passo de sumbadesses ja puc anar a Radio Futura o Golpes Bajos.
[19:02] Josep: Sí però millor aquest tema
[19:03] Jordi: fet doncs👍
[19:03] Josep: 👍🏿 
[19:03] Jordi: per cert, em valdré de les nostres converses per wasap…
[19:03] Josep: Com vulguis
[19:03] Josep: Cap problema
[19:04] Jordi: si no et fa res… uns fragments. Per reflexar la dificultat de l’empresa…
[19:06] Jordi: llàstima que no toquesin “Branquias bajo el agua”, segurament el millor tema de Derribos
[19:07] Jordi: però l’altra mola
[19:07] Josep: Aquests Derribos no els tenia massa acotats
[19:08] Josep: Ja l’escoltare doncs
[19:08] Jordi: molt de l’època
[19:08] Josep: Potser la conec
[19:08,] Jordi: poc destres, moltes ganes…

Agrair al Josep Rius per prestar-se a aquest experiment…

185″Marquee Moon”

(Tom Verlaine)

Television

“Marquee Moon”

1977

 

Cap, cor i entranyes.

Recullo l’anècdota de “Los 2o0 mejores discos del siglo XX”, número 200 de Rockdelux (octubre, 2002), exemplar que guardo com un tresor i que acostumo a fullejar tot sovint. Encara que l’anèctota pertany a l’època en que Television preparaven Adventure (1978), el disc immediatament posterior a Marquee Moon, és força representativa de la idiosincràsia de la banda. Es veu que Tom Verlaine estava escoltant Mr Tambourine Man, de Bob Dylan, quan va descobrir que l’arpegi de guitarra d’aquesta cançó encara seria millor si es toqués al revés, els acords ordenats a la inversa i les notes tocades de la última a la primera. Verlaine ho va provar però no se’n sortia. No tenia la tècnica suficient. Així que va encomanar-li a Richard Lloyd, un altre membre de la banda amb més destresa amb la guitarra. D’aquí en va sortir el tema Days.

Tal com diu Joan Pons, autor de la ressenya, que els dits de Tom Verlaine fossin incapaços de moures a la mateixa velocitat i desimboltura que la seva ment era lo de menys. Dins el seu cap ja podia anticipar com sonaria la música que imaginava. Era posseïdor d’un talent innat. És curiós com el crític remata la descripció d’aquest episodi: “És una qüestió de talent (…) igual que un bon escriptor no té perquè ser un bon mecanògraf, un músic té que tocar amb el cap, amb el cor, alguns cop inclús amb les entranyes, mai amb els dits. Lo altre, la perícia amb l’instrument, és sols pràctica. Pràctica pura i dura”. Tal com deia aquell, “reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi…”

Quan Television va enregistrar Marquee Moon, el seu primer treball, la banda feia mesos que tocava i polia els temes i estaven més que rodats. Un cop a l’estudi de gravació algunes cançons van sortir a la primera. Television ha estat una rara avis, difícil de classificar, dins el panorama musical novaiorquès de l’època.

La versió en estudi. Una en directe, a “La edad de oro”, el programa que TVE emitia la nit dels dijous entre els anys 1983 i 1985, i presentat per l’entranyable Paloma Chamorro. Finalment un tutorial que de ben segur farà les delícies dels guitarreros.

134 “Jacqueline”

(Vini Reilly)

The Durutti Column

“LC”

1981

Lord Byron amb guitarra elèctrica

Grup de nom bel·ligerant i ànima romàntica. Dir The Durutti Column és dir Vini Reilly. Un paio espigat, allargassat sortit d’un quadre del Greco. Sec com un ascla. Amb cara de no haver trencat mai cap plat però amb cops amagats. Un somiador anacrònic. Un Lord Byron amb guitarra elèctrica. L’altre membre del grup que l’acompanya des de sempre és el percusionista Bruce Mitchell. Una mena de Sancho. Escuder fidel. Persona de tarannà extravertit i afable. Podria passar per un personatge d’una pel·lícula de Patrice Leconte (El marit de la perruquera, etc.)

Com molts grups d’aquella època heroica, a The Durutti Column els vaig descobrir a La edad de oro, el mític programa presentat per Paloma Chamorro emès a La 2, de TVE. L’austeritat de recursos era el comú denominador del seus primers discos (guitarra, bateria, caixa de ritmes, algun element de percussió i para de comptar). En treballs posteriors, sobretot a partir de l’àlbum Without Mercy (1984) va incorporar altres instruments de vent i corda. No puc deixar d’incloure, com a mostra, Little Mercy, un tema preciós d’aquest disc

Personalment però, quan parlem de The Durutti Column em ve a la ment aquesta vessant més anarquista, més guerrillera i espartana. La de combatre a pit descobert. Amb el mínim de recursos fer el màxim d’estralls possibles. És per això que com a tema representatiu he escollit aquest Jacqueline. El duet Reilly & Mitchell (yo me lo guiso, yo me lo como) coneixen bé el terreny i no hi ha qui els aturi.

Darrerament els hi he perdut el rastre. Em consta però que Vini Reilly segueix en actiu i en plena forma. Que Bruce Mitchell segueix al seu costat sense defallir. Sols o en companyia d’altres continuen creant aquesta mena de postals sonores que en realitat són les seves cançons. Causes perdudes que pretenen defensar fins a la mor aquests milicians armats guitarra en mà i baqueta entre les dents, des d’una vall remota, lluny de modes, tendències i pensaments únics.

77 “Egypt”

(Steven Brown / Peter Principle / Winston Tong)

Tuxedomoon

“Holy Wars”

1985

El deseo edifica, la realidad extingue

Luís Cernuda

Marges (les conclusions)

Els marges ja venen a ser tema recurrent en aquest blog. Però és que la recuperació d’un marge es produeix tant poques vegades i tant de tard en tard, tant espaiat en el temps, que és com una mena de miracle. Ja a l’entrada 56 hi ha una detallada explicació de la tasca que amb el suport d’associacions que vetllen pel territori, com són el Grup de Recerca Aladrell i els Amics de l’Arquitectura Popular, anem desenvolupant i promovent l’ensenyament de com reparar i conservar els vells marges de pedra seca. Aquesta era una tasca fonamental del pagesos per guanyar fins a l’últim pam de conreu a les empobrides terres del secà.

Enguany el “Curs d’iniciació a la construcció i reparació de marges” es durà a terme els dies 27, 28 i 29 de setembre. A més de les entitats esmentades més amunt, l’organització va a càrrec de l’associació Camins de Sikarra, amb el Jaume Moya al capdavant. El lloc escollit ha estat Florejacs, a la Segarra, més concretament a l’indret del Castell de les sitges. Aquest castell, que arrossega tot un passat ple d’història, presideix un indret estratègic, amb unes vistes espectaculars de la zona. Als voltants, unes vivendes mig enderrocades deixen testimoni d’un pretèrit més esplendorós. S’hi troba també una església del romànic tardà, de construcció austera d’una sola nau. És en aquest terreny sinuós, just al costat de l’entrada de l’església, on es troba aquest antic marge de dos metres i escaig d’alçada, ensulsiat, colmatat de terra, herbes i matolls, i que ens hem proposem reconstruir.

El divendres 27, el primer dia, va ser, tot sopant, una primera posada en contacte de tots els participants al curs. Abans el Vicent Loscos, president dels Amics de l’Arquitectura Popular, va impartir una didàctica xerrada, il·lustrada amb imatges de collita pròpia, sobre les diferents tipologies dels marges. Molt encertat i il·lustratiu. L’endemà al matí ens trobem davant del malmès marge tota la colla. Un parrell de representants de la casa Kapataz, que ja varem acudir a l’acte del dia abans, volen col·laborar aportant eines i utensilis de seguretat, com ara guants i ulleres. Fetes les presentacions i després unes breus instruccions, la gent es fica mans a l’obra. Desbrossem el terreny, i al treure la terra comencen a aparèixer les pedres que originariament formaven les parets del marge. La tasca és dura i el volum de terra i pedres a remenar és gran, però l’entusiasme de la gent pot amb tot. Aquesta primera fase de la feina, que en altres cursos havia ocupat les primeres dos o tres hores, aquí ens té capficats tot el matí i no acabem fins que són ben bé les tres tocades.

L’hora de dinar és reparadora. Asseguts davant la taula ens cruspim un bon àpat que ens ha preparat l’Olga Llabrés (a qui conec d’un curs de morter de calç on vam coincidir) i alguns ajudants, a base de brasa i verdures i fruits del propi hort de l’Olga. Sols per veure a l’Olga disfrutar veien com gaudim del dinar ja val la pena. El dia és esplèndid i la sobretaula es fa realment agradable. A la tarda comencem col·loquem les primeres pedres. Aquesta cop tenim la dificultat afegida de que ni l’Eusebi Varela ni el Jordi Martí “Natx”, dos puntals en aquests cursos, no poden ser-hi. L’un per que té el pare ingressat i l’altre per la seva imminent paternitat. Així doncs, la responsabilitat de la part pedagògica recau sobre mi. Per sort, comptem amb el Jaume Pedrós, veritable impulsor d’aquests cursos, alumne avantatjat i que ja imparteix com un autèntic mestre.

L’endemà tenim un altre dia dur. La gent ja ha perdut la por i ja refà el marge amb bon criteri. El mur de pedra puja esplendorós. Acabada la jornada i el curs, el marge ja fa patxoca, però les tasques de neteja i desenrunament han estat massa grans i ha faltat temps per acabar tot el marge. Tothom acaba esgotat però content per la feina feta. El fet de no haver-la acabada però, deixa un mal regust, com de no haver assolit els objectius marcats. En parlem sobre el terreny i després de fer una valoració de la feina pendent, s’acorda de consensuar el màxim d’assistència per tal de quedar un matí i acabar el marge.

Aquest dissabte 19 d’octubre ens hem tornat a trobar practicament tothom (detall a valorar) i els que no han pogut venir s’han excusat i els ha sabut greu no ser-hi. Hem pogut comptar amb alguna nova incorporació i l’assistència de l’Eusebi i la seva dona (el seu pare ja torna a ser a casa, sa i estalvi). El Natx no ha vingut, però sabem que ja ha és pare i que ha canviat el remenar pedres per bolqués. Així doncs, amb ànims renovats i un bon munt de pedres per triar i remenar, afrontem el coronament del marge. Ha quedat majestuós. Un mai es cansa de contemplar el mosaic de formes, cromàtiques i volumètriques, sempre canviants, d’un marge. Aquest cop la gent queda també esgotada, però satisfeta i orgullosa de la bona feina acabada. Ja tinc ganes de veure el timelapse del Josep M Santesmasses, i assistir al miracle de veure en un parell de minuts la tasca de varis dies, de com d’entre les runes s’aixeca un fastuós marge de pedra seca.

El nostre territori és ric en marges, tant diferents i variats, ja sigui per la tècnica emprada com per la diversitat del tipus de pedra. Malauradament cada dia se’n veu caure aquí i allà sense remissió possible, trets que la gent del territori en prengui consciència i li doni el seu veritable valor. Si no és així, aquests cursos no seran més que l’obra de quatre romàntics pedraferits freakys. Un petit grapat de batalles guanyades dins una guerra perduda.

El que sempre queda d’aquests cursos, i sense cap mena de dubte és lo millor de tot, és la gent. La gent, amb ganes d’aprenentage, i amb tant d’entusiasme i d’esforç no hi ha repte que l’aturi. És per això que vull agrair a tothom que ha participat la seva generositat i bon rotllo. Cada edició suposa una autèntica lliçó, de les que arriben ben endins i no s’obliden.

Més fotos en aquests enllaços: “Curs de marges”  “Remat marge”

Un tret característic d’aquest blog és que els tema musical escollit i el contingut de l’escrit no tinguin cap mena de relació. Tant és. Tant és, doncs d’aquesta manera es prioritza l’interès musical abans que la relació temàtica, fet que faria entrar algunes cançons amb calçador. Aquest inconvenient me’l estalvio de soca-rel. En tot cas, i pel qui hi vulgui trobar-hi alguna conexió, encara que sigui remota, la cosa podria vindre per les pedres. Les pedres del marge i les de les piràmides d’aquest “Egipt” al que fa referència el títol d’aquest tema. Tuxedomoon és un grup que neix l’any 1977 a Sant Francisco, California. Fa una música molt personal, de caire experimental i de difícil paiment (alguns dels seus àlbums haurien de dur una capsa d’Almax afeguida…) Als anys 80, donada la gran popularitat que van tindre a Bèlgica i als Països Baixos, la banda es va van instal·lar a Brussel·les. Va ser aquí, durant aquesta “època europea” on es va confeccionar “Holy Wars”, disc on els temes del grup es clarifiquen i són, en serta manera, més convencionals, encara que conserven aquesta atmòsfera pertorbadora dels inicis. “Egypt” n’és una bona mostra.

La versió en estudi i l’enregistrada al mític programa “La edad de oro”, de l’enyorada Paloma Chamorro.

3 “La Estatua del Jardín Botánico”

(Santiago Aurerón)

Radio Futura

“La estatua del jardín botánico”

1982

 

 

Radio Futura

 

Corre l’any 1982. La Transició espanyola sembla culminar amb l’arribada al poder del PSOE, amb Felipe González al capdavant. Guanyen les eleccions amb aquell famós lema “Por el canvio”. A Madrid tenen un alcalde catxondo, en Tierno Galván que deia allò de:

¡rockeros: el que no esté colocado, que se coloque… y al loro!

http://www.youtube.com/watch?v=HD85C_AgMT8

I clar, amb aquest alcalde, com havien de ser els súbdits? Esclata la “Movida madrileña”. Alló va ser una disbauxa. Després de tants anys de repressió, tots ens volíem fer moderns de cop. Aixecaves una pedra i d’allà sortien músics, pintors, dissenyadors, al cap i a la fi tothom era artista! … Tothom tenia ganes de fer coses. Comencen a aparèixer aus nocturnes, pentinats impossibles, vestits extremats, “poses” estrafolàries, accions irreverents, tots semblaven seguir les consignes del seu alcalde.

En aquesta època jo era a Madrid. Però les nits no les passava pas al Rock-Ola, sinó en una “garita del cuartel”, vigilant que no vingués l’enemic. Em ficava encarat cap a l’interior del “cuartel”, doncs era d’allà on podia venir l’autèntic enemic. Mai vaig témer que algú vingués de fora, i en canvi sí de dins, no a ajudar, sinó a putejar, tal era el tarannà. El que haig d’agrair als militars és que durant aquella llarga i forçada convivència, mai vaig sentir cap contradicció envers l’exèrcit, doncs feien honor a la seva condició. Érem un exèrcit sense guerra, quan al vell mig de Madrid es lliuraven autèntiques batalles…

Així doncs, resignat a la vida “castrense”, no vaig viure la “Movida” fins un cop acabada la mili, mitjançant, sobretot, Radio 3, i “La edad de oro”, programa de TVE presentat per Paloma Chamorro, on apareixien diferents manifestacions artístiques relacionades amb la ”Movida”, sobretot pel que fa a l’àmbit musical.

Davant d’aquesta allau i en mig de tanta palla, s’hi poden trobar propostes interessants com ara Radio Futura, potser junt amb Golpes Bajos, dels millors de la seva generació. Van fer magnífiques cançons. Al seu segon àlbum “La ley del desierto / La ley del mar” (1984) hi han propostes força interessants. Hi ha una cançó anterior però, concretament d’aquell any 82, que serà inoblidable i que perdura al llarg dels anys. Em refereixo, és clar, a “La estátua del jardín botánico”. El propi Santiago Auserón, cantant del grup i compositor del tema, la defineix així:

Fue un chispazo de inspiración, no creo que jamás me vuelva a ocurrir, ni que haga otra canción igual.

                                           (Santiago Auserón)

La Estatua del Jardín Botánico

Un día más me quedaré sentado aquí
en la penumbra de un jardín tan extraño
Cae la tarde y me olvidé otra vez
de tomar una determinación.

Esperando un eclipse me quedaré
Persiguiendo un enigma al compás de las horas
Dibujando una elipse me quedaré
entre el sol y mi corazón.

Junto al estanque me atrapó la ilusión
escuchando el lenguaje de las plantas
Y he aprendido a esperar sin razón
Soy metálico en el Jardín Botánico
Con mi pensamiento sigo el movimiento
de los peces en el agua.

Un día más me quedaré sentado aquí
en la penumbra de un jardín tan extraño
Cae la tarde y me olvidé otra vez
de tomar una determinación.

Esperando un eclipse me quedaré
Persiguiendo un enigma al compás de las horas
Dibujando una elipse me quedaré
entre el sol y mi corazón.

Afegueixo l’enllaç al magnífic reportatge fotogràfic que ha fet lo Jaume i que en fa esment en el seu comentari

https://plus.google.com/photos/111073534509046283128/albums/5241531643681871793?banner=pwa&authkey=CMHml7uh4fKJzQE
La versió d’estudi i una enregistrada en viu al programa La edad de oro.