“Espero que els meus companys que ja no hi són notin les vibracions del concert i que el públic senti que la música neix de l’amor per ells“
Ron Carter, durant la seva estada a Barcelona.
Aquests dies ha estat actuant a Barcelona Ron Carter, el llegendari contrabaixista nascut a Ferndale, a l’estat de Michigan. Es va iniciar com a violoncel·lista de formació clàssica. Va acabar sent un contrabaixista de jazz amb una tècnica prodigiosa. És un dels contrabaixistes més gravat de la història, junt amb Milt Hinton, Ray Brown i Leroy Vinnegar. La xifra varia força, depenent de quina sigui la font (sembla el recompte de manifestants) Segons TV3, més de 2000 discos. En algun lloc de YouTube es pot llegir més de 2500. Wikipedia puja la xifra fins al 3500. Sigui quina sigui, una autèntica barbaritat. Totes les estimacions van precedides per aquest “més” que dóna a entendre que la cosa no està clara. Una imprecisió que encara fa més gran la llegenda.
Entre tanta música un no sap quina peça triar. Finalment m’he decidit per “All Blues”, un tema de Miles Davis publicat originàriament en l’àlbum “Kind of Blue” (1959) i que Ron Carter va versionar l’any 1974. Com que la producció d’aquest home és tan basta farem un dos per u, i al proper Cansongs, el 297, també apareixerà aquest virtuós del contrabaix.
Un enregistrament en viu a Berna l’any 1986. La versió d’estudi de l’àlbum homònim de 1974. Una versió també enregistrada en viu a Milà l’any 1964, amb la formació que passaria a la història amb el nom del Segon Gran Quintet de Miles Davis: Herbie Hancock al piano, Wayne Shorter al saxo, Miles Davis a la trompeta. Tony Williams i Ron Carter al contrabaix formaven una de les seccions rítmiques més fabuloses del jazz.
Ben Harper, segons paraules seves diu que “als vint anys ja buscava el blues. Però no el vaig trobar”. N’hi ha que per per aconseguir-ho han venut la seva ànima al diable. Es diu que Robert Johnson va fer un pacte amb Lucífer en una cruïlla de camins de Clarksdale, un poble de Mississipí. La llegenda es fonamenta en el fet que Robert era un guitarrista mediocre. Cap a l’any 1930 es retira. Un any més tard reapareix tocant la guitarra com un mestre. En aquest fet molts s’hi van ensumar fortor de sofre.
Amb els pas dels anys Ben Harper ha acabat trobant el blues. No sabem si entregant la seva ànima al diable. O en el seu cas però potser ha optat per altres vies. Una és freqüentar les males companyies. Un grup que s’autoanomeni The Innocent Criminals no poden ser de fiar. Segur que hi ha el bo i millor de cada casa. I sobretot la companyia de Charlie Musselwhite, un vell diable que toca l’harmònica de manera endimoniada. Hi ha qui diu que “no et fiïs d’un home que duu segell i anells al dit petit…”
Eric Clapton és un valor segur. és com aquell parent o amic incondicional, que no fan soroll però saps que sempre hi pots confiar en cas de necessitat. Aquesta confiança el pot dur, sense voler, a l’ostracisme. Com que el tenim segur, no cal amoïnar-se’n. I no esperarem pas a que es mori! Una mica passa amb l’Eric Clapton. Un mestre a la guitarrista. Ha mamat dels clàssics del blues i els ha dut al seu terreny, un àmbit més roquer, però sense perdre’n l’essència. Aquí, en aquest blog s’ha fet al·lució a slowhand (mà lenta), sobrenom amb que es conegut l’Eric Clapton i als motius que van dur a guanyar-se aquest mot. Han estat Mr Raons i Mr Cansongs durant les seves llargues i reflexives converses qui han fet broma del tema. Sembla que no era pas per la seva manera de tocar la guitarra, sinó per l’extremada lentitud amb que es ficava la mà a la butxaca alhora de pagar les rondes. Que igual resulta que el xicot té arrels catalanes, ve-t’ho aquí.
La vida d’Eric Clapton sembla extreta d’una novel·la de l’època victoriana. Secrets familiars (va viure tota la infantesa creient que els seus padrins eren els pares i la seva jove i veritable mare passava com la seva germana). Carrera fulgurant (durant els anys 60’ i 70’ Clapton va formar part de nombroses formacions integrades per grans músics de rhythm and blues, The Yardbirds, John Mayall & The Bluesbreakers, Cream, Derek & The Dominos, la qual cosa li va suposar un important bagatge per la seva futura carrera en solitari) Amors no correspostos (es va enamorar perdudament de Pattie Boyd, llavors la dona de George Harrison, just el millor amic de Clapton). Addiccions a drogues i alcohol (producte de la vida turbulenta de les actuacions i, diuen, per superar les històries de desamor. Sembla ser que 1971 Clapton es va passar tot l’any a la seva casa de Surrey, venent les seves preuades guitarres per poder mantenir els seus hàbits additius) Reconciliacions i ruptures (amb els anys la Patti Boyd es separaria de l’ex guitarrista de The Beatles i es casaria amb Eric Clapton. Amb el temps aquests també s’acabarien separant) Morts tràgiques (el seu germà va morir d’accident de moto als 26 anys. El seu fill va caure d’un gratacels quan només en tenia 4) Col·laboracions estel·lars (The Beatles, Elton John, J. J. Cale, Luciano Pavaroti, Mark Knopfler, B. B. King i un llarguíssim etc.)
I ja que hem començat amb un sobrenom, acabem-ho amb un altre. Quan John Mayall’s & The Blues Breakers with Eric Clapton va ser publicat, el 1966, un graffiti es van començar a escampar per Londres. Clapton is God (Clapton és Déu). Poderosa setència. Per les seves resonàncies bíbliques em fa vindre a l’esment aquella frase que surt a Rumble Fish (1983), la meravellosa pel·lícula de Francis Ford Coppola, amb el noi de la moto, un personatge inoblidable. I la frase resa: The motorcycle boy reigns (el noi de la moto regna). Eric Clapton. Una vida de novel·la. Un guitarrista de cine.
A l’hora d’escriure alguna cosa sobre B.B. King és fàcil recórrer als tòpics (nascut a d’Itta Bena [Mississipí], fill d’una família humil de parcers), a les turmentoses relacions conjugals (casat i separat dos cops [sols a una tercera en discòrdia, la Lucille, la seva inseparable guitarra Gibson, va saber ser fidel del tot]) o a la seva poca resistència als plaers de la carn (se li atribueixen un total de 15 fills, que a la vegada li han aportat més de 50 nets) o a lo que ell mateix deia, que no havia estat un bon pare (varis dels seus descendents escoltaven al seu predecessor des de la presó) També es podrien esmentar els problemes econòmics (les seves prolífiques i gires [havia arribat a superar els 300 concerts l’any] no eren per alimentar la nombrosa família sinó per atendre un important deute amb l’Hisenda federal i mantindre la seva ludopatia [o mantindre la família i alimentar la ludopatia, com vulgueu, que tant és] cal recordar que estava instal·lat a Las Vegas, capital mundial del joc. El fet d’estar envoltat de casinos, segons ell, l’ajudava a moderar la seva afició, ja que no passava més de dues setmanes seguides a casa [potser per això en fugia]) o les múltiples anècdotes relacionades amb el seu precari estat de salut (havia de tocar assegut. Tenia problemes de vista. Patia diabetis… [ja m’imagino al seu metge de capçalera ficant-se les mans al cap cada cop que B.B. King anunciava que se’n anava de gira un altre cop])
Tot això ho trobarem escrit arreu. Aquí sols es tracta de fer-nos ressò de la pèrdua d’aquest gran del blues. El Rei del blues de nom i fets. Un guitarrista excepcional que va congeniar els compassos polsosos del vell blues dels camps de cotó amb l’electricitat turbulenta de les grans urbs. Tal com escriu Fernando Navarro avui a El País,
era el medio camino perfecto entre Mississippi y Chicago, entre lo rural y lo urbano, entre el Génesis y el Nuevo Testamento del blues.
Encara em sobta, a aquestes alçades, que hi hagi gent que, un cop llegits els llibres, els bescanviï per altres o que directament els vengi. Jo sóc de guardar-ho tot. De tindre l’obra complerta de tal o que qual artista. Tots els exemplars d’una revista, de la primera a la darrera. Jo, que provinc de l’època en que passaven els viatjants per l’escola a oferir-nos enciclopèdies i col·leccions de cromos. Que ens desviviem per aquell cromo impossible de trobar que deixava un espai en blanc dolorós com una puntada al ventre. O per l’absència del disc descatalogat que esgarrava tota una discografia. O el volum absent del prestatge que obre una escletxa negra de dalt baix tant profunda com un forat negre. I suposant que el tenim però l’hem deixat, encara que sigui en bones mans, el sol fet que passi la nit fora de casa ens neguiteja. Com si es tractés d’un fill. Ja no diguem si es perd. Jo provinc de tot això. Que estic orgullós de preservar i ampliar la biblioteca del meu pare. Que vaig acumulant pols actual sobre pols que ja es va generar en temps del meu progenitor. És natural que em sobti, doncs, del que un cop extret lo essencial, es desprèn dels llibres com a purs objectes. Un diari, un cop llegit és un munt de papers deia el Cortázar. I quan un nou lector els veia, aquell munt de papers tornava a ser un diari. I així successivament. I també és natural que aquests, els bescanviadors, es sobtin davant aquest afany, aquesta obstinació malaltissa i absurda d’acumular papers i pols i enredos que sols fan nosa i que encara ens trauran a tots de casa.
Es fa difícil precisar el sentit d’aquesta obstinació possessiva. Pel preu no serà. D’algun especulador, a molt estirar en podríem treure unes monedes. Això ja ve de família. Diuen que el pare del meu pare, el meu padrí, quan veia una pedra aprofitable, s’aturava i la carregava al carro. Era una pràctica força habitual en l’àmbit rural de l’època. El meu pare feia exactament el mateix (sols hem de canviar carro per furgoneta) Fato cap a casa. El meu germà ho porta a la sang. Més encarat al ram de la fusteria. Fusta que veu, fusta que arreplega (a mi, ves per on, em va donar pels discos) En aquest fer hi trobo, diguem-ne, un fons metafísic. Ells no veuen la pedra en si, sinó el futur carrau d’una hipotètica paret. No veuen la fusta sinó un possible plafó, maneg o bestiment. Com que és una pràctica que s’ha anat allargant en el temps, això ens permet avaluar-ne els resultats reals. Algunes d’aquelles pedres han format part d’un mur, han reblert algun fonament, o, simplement (que no és poc), han apuntalat un ametller jove. Cal admetre però, que la majoria de pedres s’han quedat amb això, en pedres, en munts de pedruscalls que han anat traslladant-se d’aquí cap allà fent més nosa que servei. Potencialment utilitzables si atenem al principi aristotèlic pel que van ser recollides, però un racó de pols també, al cap i a la fi. Però no és així la vida de les persones? Unes quantes fites assolides i un bon grapat d’anhels incomplets. Oblidats en un racó, com un munt de pedres plenes de pols.
Per acabar d’il·lustrar aquest tema, narraré l’episodi de l’intent de compra de la trompeta del meu pare. En aquest aspecte cap de la família ha seguit l’estela de músic del meu pare, amb lo qual, la seva trompeta ha passat de ser un instrument que tot sovint sonava per casa a ser un objecte mut i purament nostàlgic. Un bon dia es va presentar a casa un músic que havia tocat amb el meu pare a fer-nos una visita de cortesia i, així com de passada, i a manera de comentari, es va interessar per l’esmentada trompeta. La meva mare li va respondre que sí, que ja ningú la tocava però que la guardàvem com a record. No us la voldríeu vendre pas? va dir l’home. Si no la feu anar potser jo us la podria comprar. No per que per nosaltres té un valor sentimental. Aquesta trompeta ja me la conec, va replicar, i no et pensis que valgui gran cosa. A lo que la meva mare va sentenciar: doncs si no val gran cosa per que la vols? L’home va marxar dissimulant, tot fent-se el músic, i de la trompeta no se’n va parlar mai més.
ATENCIÓ cansongsmaníacs.
El 18-o celebrem els primers 100 Cansongs. Tindrem als Sonotone en desconcert. Estigueu atents als propers lliuraments. Hi haurà alguna que altra primícia mundials. Aquest és el cartell de l’esdeveniment
“No perdis la fe en mi“
Si no dono la talla, si no estic a l’alçada Si les teves expectatives en mi no es veuen complertes avui Sempre hi haurà un demà o un demà per la nit Aguanta, nena, més tard o més d’hora Se que ho faré bé.
Si us plau, no perdis la fe en mi Si us plau, no perdis la fe en mi Se que és tard, Que el joc està acabant Però els meus sentiments, els de veritat No han canviat Al meu cor.
Ho sé, sé que estava equivocat, equivocat, equivocat, equivocat, equivocat, equivocat. M’agradaria compensar-te per l’amor que mai, mai, mai he mostrat. Simplement no perdis la fe en mi tot el que et dic és cert.
T’ho donaré tot, Tot el meu amor, Tot el meu amor, Tot el meu amor. Simplement no perdis la fe en mi Si us plau, si us plau, si us plau, Simplement no perdis la fe en mi.
No vull que la perdis Sé que és tard, però espera, Si us plau, si us plau, si us plau, Simplement no perdis la fe en mi. Promet-m’ho, ho faràs, m’ho prometràs? Si us plau, no perdis la fe en mi.
Ho podem aconseguir si ho intentem No em rendiré, resisteix amb mi, I no perdis la fe en mi, nena. Oh, nena, nena, si us plau, Facis el que facis, Ho aconseguirem, ho aconseguirem Si us plau, no perdis la fe en mi Si us plau, si us plau, si us plau, Promet-m’ho, No perdis la fe en mi.
Avui tot és gran. Un gran del blues (en tots els aspectes…) Solomon Burke cantant Don’t Give Up on Me, un gran tema. En directe, a més de gran, arrabassada i apassionada versió.
Mr Cansongs 