Tag Archives: Blues Rock

151 “Let It Grow”

(Eric Clapton)EricClapton461OceanBoulevar

Eric Clapton

“461 Ocean Boulevard”

1974

 

Clapton reings

Eric Clapton és un valor segur. és com aquell parent o amic incondicional, que no fan soroll però saps que sempre hi pots confiar en cas de necessitat. Aquesta confiança el pot dur, sense voler, a l’ostracisme. Com que el tenim segur, no cal amoïnar-se’n. I no esperarem pas a que es mori! Una mica passa amb l’Eric Clapton. Un mestre a la guitarrista. Ha mamat dels clàssics del blues i els ha dut al seu terreny, un àmbit més roquer, però sense perdre’n l’essència. Aquí, en aquest blog s’ha fet al·lució a slowhand (mà lenta), sobrenom amb que es conegut l’Eric Clapton i als motius que van dur a guanyar-se aquest mot. Han estat Mr Raons i Mr Cansongs durant les seves llargues i reflexives converses qui han fet broma del tema. Sembla que no era pas per la seva manera de tocar la guitarra, sinó per l’extremada lentitud amb que es ficava la mà a la butxaca alhora de pagar les rondes. Que igual resulta que el xicot té arrels catalanes, ve-t’ho aquí.

La vida d’Eric Clapton sembla extreta d’una novel·la de l’època victoriana. Secrets familiars (va viure tota la infantesa creient que els seus padrins eren els pares i la seva jove i veritable mare passava com la seva germana). Carrera fulgurant (durant els anys 60’ i 70’ Clapton va formar part de nombroses formacions integrades per grans músics de rhythm and blues, The Yardbirds, John Mayall & The Bluesbreakers, Cream, Derek & The Dominos, la qual cosa li va suposar un important bagatge per la seva futura carrera en solitari) Amors no correspostos (es va enamorar perdudament de Pattie Boyd, llavors la dona de George Harrison, just el millor amic de Clapton). Addiccions a drogues i alcohol (producte de la vida turbulenta de les actuacions i, diuen, per superar les històries de desamor. Sembla ser que 1971 Clapton es va passar tot l’any a la seva casa de Surrey, venent les seves preuades guitarres per poder mantenir els seus hàbits additius) Reconciliacions i ruptures (amb els anys la Patti Boyd es separaria de l’ex guitarrista de The Beatles i es casaria amb Eric Clapton. Amb el temps aquests també s’acabarien separant) Morts tràgiques (el seu germà va morir d’accident de moto als 26 anys. El seu fill va caure d’un gratacels quan només en tenia 4) Col·laboracions estel·lars (The Beatles, Elton John, J. J. Cale, Luciano Pavaroti, Mark Knopfler, B. B. King  i un llarguíssim etc.)

Clapton_is_god_by_msneep

I ja que hem començat amb un sobrenom, acabem-ho amb un altre. Quan John Mayall’s & The Blues Breakers with Eric Clapton va ser publicat, el 1966, un graffiti es van començar a escampar per Londres. Clapton is God (Clapton és Déu). Poderosa setència. Per les seves resonàncies bíbliques em fa vindre a l’esment aquella frase que surt a Rumble Fish (1983), la meravellosa pel·lícula de Francis Ford Coppola, amb el noi de la moto, un personatge inoblidable. I la frase resa: The motorcycle boy reigns (el noi de la moto regna). Eric Clapton. Una vida de novel·la. Un guitarrista de cine.

Anuncis

135 “Hold On”

(Brittany Howard)Boys&Girls

Alabama Shakes

“Boys & Girls”

2012

Espera

Aquest és un Cansongs de supervivència. De primers auxilis. Per no deixar en silenci als soferts seguidors. Alguna cosa que dur a la dent. Per donar de beure als assedegats en aquesta travessia pel desert que acostuma a ser la vida quotidiana, farcida de disbarats i tragèdies (quant en sabien els grecs…). El mannà que cau del cel, com sempre, en forma de música. Alabama Shakes. Un descobriment recent, amb un flamant disc nou de trinca al mercat. De moment però, a falta d’una escolta més acurada, mentre esperem, aquest revitalitzant i meravellós Hold On, del seu anterior àlbum. Fa de bon esperar. Incontestable.

125 “Kashmir”

(Page / Plant / Bonham)physical-graffiti

LED ZEPPELIN

“Physical graffiti”

1975

 

Physical Graffiti. 40 aniversari.

Tal dia com avui, un 24 de febrer de 1975, just fa 40 anys Led Zeppelin publicava Physical Graffiti, un doble un àlbum en que la banda, en el zenit de la seva carrera, hi abocaven tot el seu saber fer. Com es diu, ficaven tota la carn a la graella. Era un compendi de tots els estils i influències que el grup londinenc havia conreat. Avui també, en commemoració d’aquesta efemèrides, es publica una Super-Deluxe edition, remasteritzada, sotmesa a otoplastia i amb xute d’equinàcia inclós. Avui en dia, grup i disc tenen el reconeixem unànim de públic i premsa. Al seu dia però, fa just 40 anys, aquí, per aquestes contrades, se’ls hi fotia llenya a base de bé. En conservo les proves incriminatòries que ho acrediten sota pany i forrellat. Al Vibraciones del moment, quatre tibats, veus doctes de l’època, feien anar la destral sense compassió. I si de l’arbre caigut (Led Zeppelin) encara no en tinguessin prou, de la branca del Physical Graffiti en feien estelles. Bàsicament titllaven Led Zeppelin de ser un producte manufacturat, artificiós (característica que sempre havia trobat als Queen, i és una opinió molt personal, Sant Freddie Mercury em perdoni, de qui s’han d’admetre el gran talent de l’un, i un bon grapat de magnífics temes dels altres, els Queen). Anys més tard una veu autoritzada com la del Diego A. Manrique (bon crític. Un dels llenyataires…) alabava les virtuts dels Led Zeppelin i confessava l’error de menysprear al seu dia al Robert Plant i companya (rectificar és de savis, diuent)

Fa ja molt de temps que s’especula amb la reagrupació dels Led Zeppelin. De moment però tot són esforços en va per part del Jimmy Page (guitarra), que és qui desitjaria unir de nou a la banda i qui vetlla pel material enregistrat i les posteriors reedicions (entre elles aquesta Super-Deluxe…) En canvi, els altres dos components dels grup, Robert Plant (veu) i John Paul Jones (baix i teclats) són reticents a furgar en el passat i no en volen saber res de res de tornades triomfals (John Bonham, bateria del grup i el quart en discòrdia va morir l’any 1980).

I què hi ha del bo del nostre Robert Plant? El que fa anys que runa i rugeix de ràbia a baix al celler? Doncs de moment més que content jo crec que s’ha mostrat sorprès. Després de tantes contrarietats i disgustos, no s’ho esperava. Fent-se el ressentit, s’ha queixat de la tria. per haver escollit un tema tant antic, ha dit literalment. Això que sembla ser que aquest Kashmir és un dels seus temes preferits de la llarga llista dins el repertori de Led Zeppelin. El que ell volia era lluir-se amb algun tema nou, dels que faix ara, caram, com per exemple les col·laboracions amb Alison Krauss. Ni així tindrem assossegat al rondinaire del Robert Plant. De fet ja està bé, doncs, de no ser-hi se l’hagués trobat en falta.

En un doble àlbum hi ha molt fato per triar i remenar. He escollit aquesta sumptuosa Kashmir. La primera versió és espectacular. Es tracta d’un enregistrament pel DVD No Quarter (2004), en una de les esporàdiques reunions entre Jimmy Page i Robert Plant. L’acompanyament de la Egyptian Orchestra li acaba de donar el toc exòtic a l’assumpte. La segona és una versió de Led Zeppelin al complert, també en directe i en plena forma. Els guitarristes ja saben que aquí al Cansongs se’ls tracta molt bé. Poden gaudir d’una breu però sucosa masterclass del Jimmy Page junt amb dos convidats d’excepció: Jack White (White Stripes) i The Edge (U2). Encara que tots dos compleixen es mostren una mica aclaparats pel virtuosisme del mestre.

118 “With a Little Help From My Friends”

(John Lennon / Paul McCartney)Joe_Cocker-With_a_Little_Help_from_My_Friends_(album_cover)

joe cocker

“with a little help from my friends”

1969

 

 

Reverend Cocker

 

L’altre dia ens va deixar el gran Joe Cocker. En aquest carall de secció d’urgències sols atenem que defuncions! A veure quan podem celebrar alguna cosa bona, naixement per exemple, d’un nen amb guitarra sota el braç, o un gran esdeveniment tipus Festival de Woodstock, que va ser precisament on el bo de’n Joe va cimentar la seva fama i llegenda de veu negra reclosa en un cos de blanc, possiblement concebut en una nit de trons i llamps, amb invocacions i conjurs pel mig. Per que lo seu no és normal.

És precisament a Woodstock on ens remetem per col·locar un tema que sigui representatiu. Sí que després, al llarg de la seva dilatada carrera hi han hagut grans temes, com ara el sensual You can leave your hat on, però la imatge de la Kim Bassinger i el seu famós strip tease em distreu en excés. També em ve al cap la meravellosa You are so beautiful, impagable. He preferit gra fort i em remeto al Festival de Woodstock, l’any 1969, aquella matinada del 17 d’agost en que Joe Cocker va encendre al nombrós públic amb la seva veu poderosa, i els seus espasmòdics gestos entregat a la causa. donant-ho tot. Curiosament, després de la seva interpretació el festival es va suspendre durant unes hores per una forta tempesta. Capritxos del destí.

A With a little help from my friends, tema de The Beatles que apareixia al Sgt. Pepper’s, els xicots de Liverpool li donaven un toc irònic, al més pur estil d’humor britànic. Joe Cocker li dona el tomb convertint el tema en un crit d’auxili. Una súplica. Una pregària desesperada. La diferència entre les dues versions, si em permeteu una metàfora etílica, és que mentre uns, els de Liverpool, la cantaven brindant entre bromes amb xupitos de licor de poma, l’altre  cridava sol, amb la botella de whisky com a única companya (els puritans m’enviaran a l’infern…)

Aquest cop tenim 3 versions, 3 (aquests dies estem generosos) La mítica interpretació de Woodstock. La versió original de The Beatles. Per últim, una bomba. Una cerimònia en tota regla, oficiada pel reverend Cocker, amb introducció d’orgue inclosa i amb final d’èxtasi total. I és que  amb el reverend Cocker ens creiem el que calgui.

115 “Stay With Me”

(Ronnie Wood / Rod Stewart)Faces-A-Nod-Is...-1971

FACES

A Nod Is as Good as a Wink… to a Blind Horse

1971

 

 

Ian McLagan

 

Desgraciadament hem d’acudir al Cansongs de guàrdia. Aquest passat dimecres 3 de desembre Ian McLagan, col·laborador del Rolling Stones i teclista de Small Faces va morir a Austin (Texas) als 69 anys a causa d’un problema vascular. ens va deixar el gran Ian McLagan, teclista del grup britànic Small Faces i més endavant de l’escissió d’aquest, Faces (anomenat també The Faces), junt amb Rod Steward i Ronnie Wood. Apareix al disc Some Girls, 1978, del Rolling Stones. Va editar varis treballs en solitari, i va col·laborar, entre altres, amb artistes de la talla de Chuck Berry, Bob Dylan i Bruce Springsteen. Actualment estava en actiu i tenia prevista de manera imminent una gira per Amèrica del Nord.

Ian McLaganSempre que ens deixa una gran estrella ens quedem una mica més orfes. I aquest món sembla una mica més pobre, solitari i trist. Per sort ens queda la música per recordar-lo i aixecar l’ànim.