Tag Archives: Leonard Cohen

222 “El Equilibrio es Imposible”

(Piratas)Piratas

Piratas                  

“Ultrasónica”

2001

 

Explicar pel·lícules

Que curiós que la entrada 222 hagi coincidit just amb aquesta setmana. 222… de què em sonarà…?

La mort del Leonard Cohen va remore sentiments. Poc temps després del traspàs el Canal 33 va emetre Bird on the Wire, documental enregistrat durant una gira del poeta canadenc el 1972. Aquest esperat testimoni va veure la llum amb 40 anys de retard. Després de gravar-lo, el director Tony Parker va proposar un primer muntatge que va ser rebutjat pel propi Cohen per “massa íntim”. Un segon muntatge encara va agradar menys. El film va desapareix, condemnat a l’oblit. Això va donar peu a que al document l’envoltés una aura de misteri. Fa tres anys es va recuperar el material d’uns polsosos magatzems de Hollywood.

Lo Jaume Benet, fervent admirador de Cohen, em va dur, com si fos un tresor, una còpia de Bird on a wire (l’emès pel 33, en versió original en anglès i subtítols en català https://youtu.be/RRq13gI0ipE) El guardo al fons de l’ordinador a l’espera d’un moment propici per veure’l amb l’atenció que es mereix. Recordo que just l’endemà vam quedar amb el Joan Francesc per fer-la petar. Ell havia vist el documental al 33 i em va començar a explicar-me’n alguns passatges. La seva narració era entusiasta. S’aturava i en treia suc de petits detalls que potser a la majoria ens haguéssim passat inadvertits. En versió corregida i augmentada. Hi havia tanta emoció en les seves paraules (les del Joan Francesc) que donava bo de sentir. La vida d’un poeta comentada per un altre poeta.

Aquest mateix entusiasme i fervor ja m’havia arribat en altres ocasions, per exemple quan el Tomàs Mo (John Mo pels amics) t’explicava les pel·lícules que havia vist. Les seves interpretacions sui generis dels arguments. La narració d’escenes, sempre delirants i divertides. Les situacions més inversemblants baixades a l’ordre de lo quotidià. La descripció de personatges, peculiars i extravagants. En mans del Tomàs, sempre empàtic, els hi acabaves agafant apego. El propi Fu-manxú et queia bé.

La veritat és que considero al Tomàs un gran cinèfil. Li van tots els gèneres. I en la seva nòmina de visionats s’hi pot trobar de tot. Des d’una obra de pes, de Kubrick possem-hi pel cas, a una perla de sèrie B, o un telefilm d’aquest que fan a Antena 3. D’un tostón de Bergman a una salvatjada de sang i fetge. Sempre he admirat en el Tomàs aquesta manca de prejudicis, de no tenir manies en aquest camp. A tots tracta per igual.      

En realitat sabies que amb aquell comando perdut en una remota jungla de Vietnam acabaries adormit al sofà, però dins del relat del Tomàs agafava interès. Lo mateix va passar aquella tarda amb el Joan Francesc i Bird on the Wire. El seu entusiasme no em va fer vindre ganes d’anar corrents a veure el documental sinó de tornar a quedar amb ell l’endemà i que continués donant-ne detalls. I és que no hi ha com sentir explicar històries sortides d’uns llavis apassionats.

Una versió en directe d’Ivan Ferreiro amb Santi Balmes (Love of Lesvian). La versió en estudi original.

Anuncis

192 “Suzanne”

(Leonard Cohen)songsofleonardcohen

Leonard Cohen

“Songs of Leonard Cohen”

1957

 

Lletanies

El pas del temps és implacable. Els pioners, que van forjar la música popular a mitjans del segle passat, se’ns han anat envellint i, ves per on, se’n van. Per sort ens queda la música. I les paraules. El meu primer encontre “seriós” amb Leonard Cohen encara el tinc molt viu. I no va ser amb la música sinó amb les seves paraules justament. Ja fa molt d’això, jo deuria tindre 17 o 18 anys, que amb el Ramon Valls, amb dues Pentax noves flamants, ens vam endinsar en el món de la fotografia. Estàvem a les beceroles i va ser a casa del Jaume Benet, que ja n’era un iniciat, on vam trobar una porta per entrar-hi. Allà, al seu laboratori fotogràfic, entre el tuf dels líquids i sota la llum vermella, com si celebréssim un ritual pagà, descobriem, embadalits, el miracle de la imatge revelada. En algun lloc de la casa hi havia un llibre de poemes d’un tal Leonard Cohen. El vaig fullejar. No recordo ni una paraula d’aquell llibre, però el títol no l’he pogut oblidar mai. Flores para Hitler, es deia. De tant en tant la frase em ve al cap, i em fa pensar. Després vindria la música, i aquesta veu greu i penetrant.

La seva manera de cantar “era com resar”, em diu la Roser al saber que Leonard Cohen ens ha deixat. I crec que és veritat. Que això lliga amb aquella primera frase enigmàtica i piadosa. Que lo seu, més que cançons són lletanies. Oracions que ens fan pensar, que ens colpeixen, que ens fan millors.

Una versió en directe de 1988. Una maravillosa adaptació al català amb Joan Manuel Serrat i Josep Mas “Kitflus” al capdavant. Per acabar, la versió d’estudi de 1957. 

69 “Don’t Forget”

“Don’t Forget”
(Martha Wainwright)
Martha Wainwright
Martha Wainwright

2005

 
 
 
Els Wainwright



A raó d’una gira que ha dut recentment a Espanya al Rufus Wainwright, sabedor que prové d’una nissaga de músics i artistes, he volgut indagar una mica i estirant del fil dels seus lligams familiars i la veritat és que m’he enramalat de mala manera. El seu arbre genealògic no deixa de presentar un dibuix similar al de qualsevol família que hagi sofert alguna separació o ruptura i les seves branques s’han vist entrelligades amb les de altres famílies en condicions similars. El més curiós del cas és que practicament tots els membres involucrats tenen dots artístiques i absolutament tots canten, han enregistrat discos, han fet actuacions i tota aquesta pesca. Intentaré fer-ne un resum.


L’actor i cantant de folk Loudon Wainwright III es va casar amb la també cantant Kate McGarrigle amb qui va tindre dos fills, el Rufus i la Martha Wainwright. Alhora el Loundon té una germana, la Sloan Wainwright, que també canta. Així doncs tenim al Rufus i la Martha que tenen al pare la mare i la tieta que cantent. El Loudon, que es veu que també canta pavanes, resulta ser un tronera de primera i abandona la llar per anar-se’n amb una rosa amb molta imaginació (desconec si també canta aquesta…) Anys més tard el Loundon es tornarà a casar amb Suzzy Roche, la petita de les tres germanes que formen el grup vocal The Roches (més tietes cantadores…) D’aquest matrimoni va nàixer la Lucy Wainwright Roche, que no cal dir a què es va dedicar… a cantar! A l’entorn familiar hi ha algun que altre músic esbarriat, com la cosina vocalista Lily Lanken.

El Rufus, homosexual confés (sent una icona del moviment gay per la seva postura davant la seva condició), casat amb Jörn Weisbrodt, la seva parella des de l’any 2005, l’agost passat va tindre una filla amb Lorca Cohen, amiga des de la infantessa (és filla del compositor i cantant Leonard Cohen. Embolica que fa fort…) Es diu Viva Katherine Wainwright Cohen i ja és segur que aquesta nena acabarà cantant.


Pel que es pot apreciar els membres de la família són passionals, desacomplexats, llenguallargs i no se’n estan de dir-s’ho tot. S’han dedicat a treure’s els draps bruts, a refregar-se i esbombar les interioritats i misèries familiars sense cap complexe mitjançant cançons que s’han anat llançant els uns als altres. D’alguna manera es dediquen a resoldre els problemes familiars a cop de tonada.

Aquí van alguns d’aquests dards enverinats:

el pare, el Loundon, van vesar tota la seva enveja cap al primogèni Rufus, el nen alletat per sa mare, a la cançó “Rufus is a titman”.
La mare, la Kate, va expresar a “Go leave” el seu dolor per ser traïda pel marit que fuig a Europa amb una altra dona (la rosa amb imaginació…)
La Martha va desfermar el seu odi cap al pare a “Bloody mother fucking asshole”.

El Rufus ha convertit en tema recurrent les interioritats del seu entorn més proper.


En aquest entorn tant peculiar no és difícil imaginar-se un dia qualsevol dins la vida quotidiana dels Wainwright. El nucli dur és assentat a taula a punt de dinar. La mare li canta les quaranta al seu marit amb tot de retrets per haver passat la nit fora de casa alhora que va tirant-li els plats pel cap. Ell, acústica en mà, va esquivant com pot els projectils ceràmics mentre refila una bella melodia de reconciliació. El Rufus reclama la seva part del dinar fent escales i arpegis tot portant el compàs picant sobre la taula amb un cullerot. La Martha, més petita, amb tant d’enrenou agafa una marranada, això sí, a to, davant l’agradable sorpresa de tots. La tieta Sloan puja al canxarró de la Kate cantant a ple pulmó en un intent d’apaivagar els ànims encesos de sa cunyada i protegir de passada al seu germà. A la saleta del costat la Suzzy canta per telefon amb les seves germanes. A la tele un tal Leonard Cohen canta “Hallelujah”. Realment tot l’entorn dels Wainwright és com un gran musical. I que n’és de bonic dir-se les coses cantant.

 

 

Com es pot comprovar només amb cançons d’aquesta família ja en tindríem prou per omplir aquest “Àlbum de Cansongs”. Seria una mena d’àlbum familiar. De moment però, reconsiderarem aquesta opció. Ja hi haurà ocasió de anar-los fent sortir, sobretot al Rufus i la seva meravellosa veu. Avui em centraré amb la Martha i aquest magnífic primer àlbum homònim del que triaria “Don’t forget”, exquisit i delicat tema de desamor primorosament interpretat per la Martha amb aquest gust i passió tant característiques de la família.

La traducció l’hem d’agrair al Daniel Giribet, habitual col·laborador del blog en aquests menesters i que ara feia dies que no disfrutàvem de les seves lliures i creatives traduccions al català.

“No oblidis”


Ve l’estiu i la pluja se’n va
Però al dia següent sembla
Que la neu vingui per quedar-s’hi


I tu també te n’aniràs com diu el gos
Em posaré el barret, guants i mocador
Per allunyar el fred


Però no hi ha barrets, ni guants ni mocador pel cor
Només un vent gèlid que deixa una marca glaçada


No oblidis que sempre t’estimaré
Un recordatori per aplanar-te el camí
Ve l’estiu, refresca la tardor
Hivern neva, primavera plou
I tu te’n vas


Tontament en la meva ment ens hem casat
Ets de l’altra banda del poble, no tens ni idea
O aquestes fantasies que d’aquí a deu anys
Ens trobarem i cauré dins teu un cop més


No oblidis que sempre t’estimaré
Un recordatori per aplanar-te el camí
Ve l’estiu, refresca la tardor
Hivern neva, primavera plou
I tu te’n vas


Així que la propera vegada que ens veiem serà
En una estació o en un cine club

Perquè el temps es mou en cercles i et puc deixar a qualsevol lloc

En aquet enllaç podeu escoltar la versió en estudi

Don’t Forget
En aquest altre podeu escoltar-ne una versió en directe cantada junt el seu germà Rufus i la seva mare Kate. Llàstima que la qualitat del so no sigui la idònia per apreciar les veus.
 
 
 

58 “Hallelujah”

“Hallelujah”
(Leonard Cohen)
Jeff Buckley
“Grace”
1994

“Només quan l’alumne supera al mestre és igual que el mestre”

                                      
 Proverbi xinès

 

La Setmana Santa marca un punt d’inflexió dins el calendari i en el decurs del nostre fer quotidià. Sempre imposa i convida a la reflexió i al recolliment. Eus ací un escèptic com jo que al seu dia va participar de les processions, de nen, perquè era el que tocava, i més tard, sota l’anonimat de les vestes, compartint el fervor d’una empresa que requereix l’esforç de tots i cadascun dels participants. Cossos suats i respiracions accelerades. No vaig arribar a dur el Sant Cristo gros però sí una de les dues forquilles que el flanquejaven i que ofereixen suport material i moral al voluntari més sofert. En el meu cas tant és que es tractés de dur al coll al fill de Déu clavat a la creu com de pujar un gran rocall dalt del Pedraforca. La tasca de Sísifo. Deixo que el guió i les circumstàncies el marquin els altres. Jo només sóc i hi soc. Sols espero com a recompensa el fet de merèixer-la, com la felicitat. Per cadascú la idea és diferent, el concepte és el mateix.

Els rigors de l’hivern s’esvaeixen. Les boires se les va endur Sant Vicenç i els vents de març. Uns vents que fan passar núvols veloços que deixen entreveure de manera intermitent els rajos d’un sol radiant. Plou i fa sol. 

Per aquests indrets, per Pasqua, els camps s’omplen de gent. Petits i grans, nens, joves, papes, oncles, padrins, fillols, gats, gossos i altres animals de companya. Colles, famílies, petits o grans munions que s’esbarrien pel territori, que s’aclofen aquí i allà, a l’empara de masies, torres i cabanes, a l’esguard d’algun arbre o pantà. Temps enrere també n’era lloc d’acollida el canal d’Urgell quan les parets eren de terra i avançava vorejat per poderosos plataners. El repertori que ofereix  l’aigua en moviment, com el del foc, no s’esgota mai. El camp és una simfonia d’olors i colors. Els verds dels sembrats i els arbres en flor. El bon temps convida al joc i la disbauxa. Algú fa estona que ha encès el foc. L’olor de la carn sobre les brases fan protestar la panxa. Un bon dinar i xerinola.

Estirats sobre l’herba, el tip, la mandra i la claror ens sumeixen en un estat endormiscat (em ve al cap “L’après-midi d’un faune”, de Debussy) Estirat a terra un descobreix tot un univers. Una allau d’insectes treuen el cap. Un revol d’abelles van cantant un acord encisador. Les marietes prenen el sol presumides en màniga curta. Les papallones dibuixen capritxosos remolins. Aranyes enjogassades es gronxen sobre delicades teranyines. Un llangosto aterra sobre l’herba per moments després enlairar-se tant amunt que se’n perd el rastre entre els rajos de sol. El cargol es d’esentela alertat per un tro llunyà o per una llauna mentidera. 

Amb aquesta cadència emmandrida va caient el sol i amb ell la tarda. La fresca a la pell esborronada ens indica que l’estiu encara trigarà a arribar. Aquest dia ha estat una petita concessió. Un auguri d’esperança. Aquesta setmana hi ha hagut una detenció. Hi ha hagut un sacrifici. Hi ha hagut una resurrecció.

 

Leonard Cohen (Mont-real, Quebec, 1934) és un cantautor canadenc amb una marcada personalitat i poderosa veu. Per la bellesa i complexitat dels seus textos també se’l pot considerar com a escriptor. De fet al marge del seu treball discogràfic també ha publicat un grapat de llibres de poemes. “Hallelujah” a l’àlbum  “Various Positions” (1984), el 8è de la seva llarga discografia, quan la seva carrera com a cantant i poeta estava consolidada. De aquest tema se’n han fet moltes versions, algunes d’artistes de renom, i realment molt bones, però potser cap ha aconseguit superar la gravetat que infon la poderosa veu del Leonard Cohen. Tal com diu Patricia Linn al seu magnífic article El “Aleluya” de Leonard Cohen (El País, 22-10-2010):

“Entre las versiones de diferentes cantantes hay mejores y peores que la de Cohen. Aunque musicalmente algunas parecen, o son, mejores que la de su creador, solo la suya es fiel a la letra. Como dice del amor en una de las estrofas, el “Aleluya” no se trata de una marcha victoriosa. La letra y la melodía señalan que la vida, aún burda y grotesca, permite la dicha, pero solo como una faceta integrada con la soledad, la humillación, la vergüenza (…)  aunque son bellísimas, no transmiten lo que Cohen llama “el frío y roto Aleluya”.

Entre les diferents versions de la cançó hi trobem artistes de la talla de John Cale, K. D. Lang o Rufus Wainwright. Permeteu-me aquest cop concedir el lloc de privilegi a una versió (en contes de l’original), la de Jeff Buckley (Anaheim, Califòrnia (EUA), 17 de novembre del 1966Memphis, Tennessee (EUA), 29 de maig de 1997), fill del també músic Tim Buckley, dotat d’una veu sense cap dubte, extraordinària. La seva prematura i tràgica pèrdua, amb tant sols 30 anys, al morir ofegat mentre nedava al riu Wolf, no ha fet més que elevar la seva figura a l’estatus de llegenda.

A banda de les que pugueu buscar pel vostre conte aquí podrem escoltar 3 versions. La primera del Jeff Buckley, realment estremidora. Una segona, interpretada en directe el 2009 pel propi Leonard Cohen. I finalment una tercera, maquíssima, interpretada per quatre cantants noruecs (Espen Lind, Askil Holm, Alejandro Fuentes y Kurt Nilsen)
 

http://youtube.googleapis.com/v/YrLk4vdY28Q&source=uds

http://youtube.googleapis.com/v/ZvN5e4PzZYE&source=uds