Tag Archives: Mr. Raons

218 “La Femme d’Argent”

(Nicolas Godin / Jean-Benoît Dunckel)Air-Moon Safari

Air                  

“Moon Safari”

1998

 

Electrònica sumptuosa

Amb que em surt vostè ara, Mr Cansongs? Electrònica sumptuosa… Mr Raons. Molt apalancat, no li sembla? Això és en plan chill-out. Estirat sobre una catifa i quatre coixins en un antro d’Eivissa… No va mal encaminat. Jo és que si no és a certes hores i amb un refrigeri als dits segons quines músiques no m’he les empasso. Ja sé que vostè és més de Pets Shop Boys… Per exemple. No pateixi, que qualsevol dia el sorprenc amb un estirabot.  A veure… S’hi ha fixat que la música d’Air té un aire modern i retro al mateix temps? Crec que és una de les característiques d’aquest duo francès. Ara que ho diu… Clar que ha plogut molt. És curiós com tota aquesta fornada de músics/alquimistes beuen de moltes fons. Per exemple, en La Femme d’Argent hi han elements més que evidents de Runnin, d’Edwin Starr

https://youtu.be/C-LjPfVv-eQ

No se’n diria plagi d’això? La cosa va més de cameo, ja m’entén. No deixa de ser un joc. De moment deixis encisar per aquesta Femme d’Agent. Relaxis… Això, Relax Ja sé per on va. Tot arribarà…

 

Anuncis

211″The Promise You Made”

(Peter Kingsbery)Cock_Robin_Album

Cock Robin

“Cock Robin”

1985

 

1985 (sopa de lletres)

Apreciat Mr Raons. En un acte insòlit aprofito aquest lliurament per resoldre tres qüestions (tres en una). Contestar el seu comentari (un…) Entregar aquesta entrada del blog (dos…) Satisfer la seva petició (i tres!)

Per facil·litar-ne la comprensió reprodueixo aquí íntegre el comentari que va fer Mr Raons a l’entrada 210 del Cansongs.

Mr. Cansongs…

Ja torno a ser aquí.

Personalment la música del Richard hawley no m’acaba de fer el “pes”. Ja veig que a l’Antoni Seres li agrada per una vivència viscuda… i aquest és el clau que reble la cabota.

Tota música ens agrada per efecte de les vivències personals, per allò que ens recorda…

Jo proposo l’any 1985… quan estava a punt d’anar a la “puta Mili” a viure les seves històries…. Abans de marchar em va flipar la música de Robin Cook: The promise you made… recomano la versió subtitulada i en B/N… eren temps on la lletra de les cansongs tenien sentit.

Mr. Raons

Però anem a pams. El que m’ha empès a fer aquest triple salt ha estat una afirmació que fa al teu darrer comentari. Diu així… “1985 (…) eren temps on la lletra de les cansongs tenien sentit”. És una frase realment pertorbadora. Passem a analitzar-ne el sentit (redundància molt escaient en aquest cas…) Què vol dir? Que ara les lletres no tenen de sentit? O que ja no tenen sentit per a vostè? Aquesta segona asseveració crec que la podem descartar doncs, de ser certa voldria dir que la vostra salut mental o anímica, Mr Raons, estaria en seriós perill. Un home de lletres i erudit com sou, un paladí de la semiòtica, doctor de l’hermenèutica, profeta de la paràbola, no pot deixar marxar les paraules buides de contingut. Podríem rebaixar el vi dient que potser es tracta del que se’n diu alienació mental transitòria, cosa que alleujaria la meva inquietud, i a hores d’ara aquest text deixaria de tenir sentit.

Anem per la segona opció (no menys preocupant) en què la frase voldria dir el que diu, és a dir, que ARA, les lletres no tenen sentit. No hi veig ni cap ni peus. Potser, Mr Raons, va caure en el disc equivocat. Jo em veig en cor d’afirmar que les lletres de les cançons sempre tenen un sentit. I per argumentar-ho presentaré com a exemple 4 cançons relativament recents en que quedarà palès que entre el que ens deien les cançons de l’any 1985 i el que ens diuen les d’ara (tret d’alguns trets estètics) no hi ha cap diferència. Ens mourem dins un mateix rang. Grup o solista amb veu femenina que fan música pop. Queden descartats lisèrgics entestats, messies fumats i trobadors urbans.

De què va la cançó de Cock Robin? El mateix títol ho diu: The Promise You Made (La promesa que van fer). Ens parla d’un compromís contret entre dues persones. Anem amb els exemples.

The XX, al tema Chained (Encadenats) la banda anglesa ens parla més o menys estretes i absorbents.

Lliures o encadenats
T’ho pregunto…
Et quedaràs?
Et vaig subjectar massa fort?
No vaig deixar entrar prou llum?

A Born To Die (Nascuts per morir) la novayorkesa Lana del Rey fa referència, amb termes més extrems, de relació i compromís

Vine i dona un passeig pel costat salvatge
La vida, encara pretenguis que tot el què implica és
Deixe’m estimar-te fort sota la pluja
T’agraden les teves noies dements
Escull les teves últimes paraules, aquest és l’últim cop
Perquè tu i jo, vam néixer per morir

Wasting My Young Years (Estic malbaratant la meva joventut) de London Grammar. També apunta al compromís (potser més personal en aquest cas)

Estic malbaratant els anys de la meva joventut
No importa si…
Potser…
Estem

Per acabar, Adele, amb aquesta deliciosa Someone Like You (Algú com tu) Una possible continuació (amarga) de promeses trencades del tema de The Promise… de Cock Robin.

Vaig sentir que et vas establir
Que vas trobar una noia, i que ara estàs casat
Vaig escoltar que els teus somnis es van fer realitat
(…)
Esperava que veiessis la meva cara i recordessis
que per mi no ha acabat

No importa, trobaré algú com tu
No desitjo res més que lo millor per tu també
No m’oblidis, t’ho prego
Recordo que vas dir:
“L’amor a vegades dura, altres en canvi, fa mal”

Se li entén tot… En definitiva, totes aquestes lletres ens parlen de relacions, compromís, de l’amor per ser més genèrics. Quin percentatge de cançons s’ocupa de l’Amor o la falta d’aquest? (lisèrgics, messies, trobadors a part…) Un 80%? Un 90%? Una dada a reflexionar…

Davant de tanta evidència, què li ha passat doncs a Mr Raons? Potser el record sobtat i funest de la puta mili l’han trastocat. Li ha malmès el còrtex deixant-lo inhabilitat pel sa judici.

Mr Raons, espero que els meus arguments hagin estat suficients. Us desitjo una pronta recuperació i que recobreu del tot la raó.

I per tancar aquest missal us deixo una frase que potser us ajudi a meditar. Una cita de Rafael Argullol…

El dogma ens diu que entre dos punts la línia recta és el camí més curt. El mite ens diu que a vegades el camí més curt és una corba.

Cordialment

Mr Cansongs

204 “Sea Nature”

(Steve Hillage / Miquette Giraudy)Green

Esteve Hillage

“Green”

1978

 

Guitarra còsmica

Caram, em té desconcertat amb els seus horaris. El ritme del Cansongs està directament lligat al meu sistema nerviós. Molt neurològic el noto. Amb què em ve ara…? Steve Hillage. Un guitarrista londinenc que va pertànyer a l’anomenada Escena de Canterbury (o So Canterbury) un terme que serveix per anomenar una sèrie de músics i bandes de l’entorn de dita ciutat (no exclusivament) que barrejaven de manera curiosa rock i jazz amb unes gotes de psicodèlia. Amb aquest “mejunjes” no m’estranya que el seu sistema nerviós salti pels aires… Gong, Soft Machine, Caravan. Grups força interessants que haurem d’anar treien del celler. No, si de bons propòsits vostè n’està ple. Una altra és que després ho compleixi. Sigui benvolent… No es fiqui nerviós ara. I ara. Vostè sempre és raonable. I cregui’m, deixar-se endur per la música de Steve Hillage és tota una experiència plaent. Els seus solos de guitarra són “agilmourats”, però més incisius (anava a dir més nerviosós…) i que planegen sobre un entorn més còsmic. El so també és més processat. Ja sap que jo sóc més tainted love. Més terrenal. Bon viatge. Bon quedar. A reveure… si torna…

203 “Meridiana”

(Enric Montefusco)enric-montefusco

Enric Montefusco

“Meridiana”

2016

 

2×1

Vol dir que no s’ha passat? Dos lliuraments de patac. Després de tants dies d’abstinència poden causar mal de ventre. Ho admeto. Ha estat un rampell. Però amb la quantitat de música que hi ha em fa ràbia no poder ser més disciplinat. Això ja ho ha esmentat al lliurament anterior. És just el que em falta. disciplina. Per això aquest blog va a batzegades. Centris en el tema. Sí, té raó. A l’Enric Montefusco l’he descobert avui. Prové dels extingits Standstill, una banda sorgida de l’àmbit del hardcore punk underground de Barcelona. (1995-2015) amb una llarga trajectòria dins l’ambient indie rock (amb autoedició inclosa). Actualment en “parón indefinido” figura a la seva pàgina web. L’any passat Enric Montefusco, va treure Meridiana, el què fins ara és el seu primer i únic disc en solitari. Un disc bonic, amb bones cançons, on Montefusco tira de fantasmes. “Tenemos una vida para deshacernos de los fantasmas”. Per saber-ne més de tot plegat m’ha semblat interessant llegir aquest article ¿Standstill o Enric Montefusco?  Aquesta entrevista també és interessant Enric Montefusco Tira d’hemeroteca… Ja ho veu. Tots tenim les nostres pròpies fons d’informació diria el Pesquises…

202 “Larks’ Tongues in Aspic, Part One”

(D. Cross / R. Fripp / J. Wetton / B. Bruford / J. Muir)king-crimson-larks-tongues-in-aspic

King Crimson

“Larks’ Tongues in Aspic”

1973

 

John Wetton

Una altra necrològica? Això en lloc de ressenyes semblen esqueles. Malauradament així és. Darrerament la producció d’aquest bloc ve marcada pel toc a difunts. Sap greu però hi han cites i esdeveniments que no es poden passar per alt. John Wetton ens va deixar l’altre dia. Un més que se’n va. El crepuscle dels deus. Si busquem a la Wikipedia John Wetton va estar en un fotimer de grups. I tant! Sols coneixia la seva trajectòria a grans trets. Només sabia que després de King Crimson havia format part d’Asia, una d’aquelles superbandes que en diuen. Per cert, això de les superbandes seria el resultat de reunir a destacats músics de diferents grups en un de sol. És una fórmula que se sol perdre en malabarismes o estirabots. Ai si el senten… Déu hi faci més que nosaltres.

john-wettonEn tot cas aquella etapa de John Wetton amb King Crimson va ser gloriosa. (1973-74) La banda, liderada per Robert Fripp, es nodria d’excel·lents músics que rarament repetien més enllà de dos o tres àlbums. Això va permetre a la formació evolucionar constantment sense caure en l’estancament. Pel que diu King Crimson és una superbanda. No ben bé. En la cort del Rey Carmesí Robert Fripp regnava. Una mena de tirà dinamitzador. Això no és un oxímoron…? Que sabia donar veta. De fet en dona. Després de tants anys encara estan en actiu. El secret? Disciplina crec que en diu el Fripp. Per frippar…

184″Love Shack”

(Kate Pierson / Fred Schneider / Keith Strickland / Cindy Wilson)The_B-52's_-_Cosmic_Thing

B-52’s

“Cosmic Thing”

1989

 

Activitat soterrada

Encara estem (alguns…) de vacances i enguany la sequera i la calor apreten. És més època de banyar-se a la platja que de tesis doctorals. Preste més empinar els colzes que clavar-los. Les activitats disteses a l’aire lliure són més agraïdes que no pas l’entotsolament en un despatx. La mandra, les migdiades i l’embaltiment són pròpies de l’estiu, més que no pas grans travessies pel desert.

Doncs malgrat tot això. Que la quietud i el silenci semblen regnar al blog. Que tots els indicis ens van en contra. Que les circumstàncies no convidin a l’optimisme, puc donar fe que a la redacció del Cansongs hi ha una activitat desenfrenada, on es treballa en varis fronts, a tota màquina i amb l’entusiasme que caracteritza tota la plantilla. Mr Pesquises s’ha endinsat en l’exòtica gastronomia oriental. Dominika N, la nostra seductora agent triple, no deixa d’utilitzar els seus encants innats per desentranyar misteris. El Joan Francesc fa adaptacions musicals impossibles, i se’n surt. Mr Raons es carrega de raons per aparèixer en qualsevol moment, això sí, d’una manera raonable. Mr Cansongs mira de ficar ordre a l’atapeït celler, que malgrat ser infinit aviat es quedarà petit. L’Enric Valls s’està refent del seu darrer comentari en que es va quedar sense aire.

Abnegats, anant d’aquí cap allà, com formiguetes, tots treballen sense repòs en un cubicle soterrat i secret. Es resguarden de la calor i les adversitats de la nostra Època amb un enginyós sistema de ventilació sostenible, que bombeja optimisme i il·lusió diluïdes a parts iguales, mentre que per l’altre extrem expulsa les contrarietats i els mals rotllos. A la zona d’expulsió, a l’exterior, degudament senyalitzada, hi ha un cartell que adverteix del perill d’apropar-s’hi a petits i grans.

162“Aerial Boundaries”

(Michael Hedges)Michael Hedges

Michael Hedges

“Aerial Boundaries”

1984

 

Amb alevosia i nocturnitat

Al rellotge del campanar toquen les 12 de la nit i jo romanc amagat, al capdavall del carrer, a una distància prudencial de la casa de Mr. Cansongs.  Intento observar, des de la distància, si puc localitzar al gran espia  Mr. Pesquises, ja que segurament està amagat en les immediacions, observant i vetllant per al bon desenvolupament del bloc musical que aquí s’hi cou… Un professional de l’espionatge de la seva talla segurament passa desapercebut per la major part dels veïns, per la seva capacitat camaleònica, però a un gat vell com jo… un “Watchmen”  perspicaç com ningú… m’he atrevit a vigilar al vigilant… El rellotge del campanar toca les 3 de la matinada, i penso que tenim sort de que la nit no sigui fresca… puc passar-la vestit amb teixits més aviat “prims”… De sobte… , veig una silueta “fins ara desapercebuda” que comença a fer saltets…, lògic, tantes hores de vigilància passen factura a la bufeta.  Mr Pesquises salta i salta… al més pur estil “Tequila”… Aprofito que desapareix d’escena i em poso a córrer cap a la casa i celler de Mr. Cansongs…

Aprofitant la “carrerilla/carrinclona” quant soc davant la reixa del núm. 14 la traspasso d’un salt olímpic…, just a l’hora…, les 3:15, quant habitualment el gat “Guenyo” acostuma a martiritzar a Mr. Cansongs. El gat es passeja pels voltants “como Pedro por su casa”… tenia raó!!!  El gat guenyo treu el cap per una finestra –només ajustada- i l’empeny lo just per escollar-se dins la casa…  Aprofito el moment i entro. Sort que vaig de camuflatge “negre amb camisa blanca”…  Em situo al passadís i puc sentir a la “tieta” que ronca profundament…,  no m’estranya, només veu vi…, diu que l’aigua no li prova…  Gatejo el passadís fins a la porta del despatx-saló on es cou el bloc…, trec el cap i puc veure a Mr. Cansongs dormit a la butaca davant l’ordinador…, lògic, normal…, últimament sofreix molta pressió: se li moren els músics de dos en dos.  Arriba un moment en el cos ja no aguanta més.

M’apropo fins a un pam del nas i observo que dorm amb la boca oberta…, em trec la motxilla de l’esquena -ara esdevinguda “valija parlamentaria”- i trec els meus estris… un auriculars grans amb dues pinces de la carn enganxades amb “cinta aïllant”…, li poso al cap…, poc a poc… i obro les pinces, tot posant-l’hi una tablet a dos dits del nas, en la qual hi he gravat “Neu!”… zummmm, zummmm, zummmm. Morfeu aprovaria la meva perspicàcia…, la finalitat es cercar un espai soporífic que em permeti fer lo que he vingut a fer.

Per que no es desperti aparto la cadira amb rodetes amb Mr. Cansongs dormint com un lliri…, i la poso al costat del radiador, tot esperant que el “caloret” de la Rita el mantingui sedat… Busco una cadira…, totes plenes de llibres…, aparto el llibres d’una cadira i aparto els llibres que hi ha al costat de la taula per fer-ne una paret de “llibres” que em pugui tapar darrere d’ells. Ara no em veu (per si es desperta sobtadament). Obro l’ordinador i em demana la clau: provo amb David Bowie i s’obra la sessió…, obro el bloc i em poso a escriure el que vull dir:

No se com…, els meus amics del Toti’s Pub em varen convèncer d’anar a Cervera a veure els Sirex en directe… els Sirex? No foteu!!!! Si són uns vells carques…, Però bé, tant ban insistir que hi vaig anar. Per fer-ho més planer m’hi vaig portar la “teràpia del dijous”.  Dins la sala vaig veure que estava tota curulla d’homes calbs i dones amb cabells blancs…, vaig pensar… on m’he fotut!!! Ara bé, quant aquells dits vells i madurats van començar a tocar les guitarres em vaig quedar sorprès…, sonava de “collons”…, ostres, em vaig adonar que eren uns músics de cap a peus…, encara que alguns ben just podien moure els peus, ja que s’aguantaven drets per poc…, les lletres eren carrinclones, però el ritme molt digne… que Déu em perdoni, però vaig poder veure que els musics vells –per raons d’edat- són músics dignes. He d’admetre que van fer ballar i cantar a tota aquella generació de joves dels seixantes del segle XX…, i van sorprendre a joves del segle XXI. Amb tot, el que em va flipar –lo suficient per violar a Mr. Cansongs- va ser quan en Lesli va explicar que en una actuació li van demanar que escrivís una lletra –més actualitzada- de “la escoba”…, cosa a la qual ell va replicar que ells quan eren joves ja van fer el que van poder…, matisant que la nova lletra del que ara s’hauria d’escombrar d’aquesta societat…, l’han d’escriure els joves d’avui. Digne, digníssim en Lesli dels Sirex. Em vaig treure la perruca d’emoció…”.

De sobte sento un barbulleix…, en Mr. Cansongs arriba al final de la fase rem del son i canta “sonanbulament”…, “donde estoy… no se… me siento libre, libre… y esto si me altera el cuerpo… una barbaridad…”.  Quedo garratibat…, deu ser la segona botella que s’han begut amb el José Maria…, moment en que al campanar toquen les 4:00…, replico… “si esto es la guerra que no venga la paz…”. Intento introduir ràpidament una cançó dels Sirex al bloc i de sobte…, es “bloqueja”…,  i s’activa un programa que evita filtracions no desitjades en el bloc…, es veu que la selecció està acotada…, vetada…, renoi…, estem perduts.  El programa activa automàticament una versió aleatòria de la gent –músics- que hi a “la cup” del celler… comença a sonar “Get out your lazy bed” de Matt Bianco, una formació britànica dels anys vuitanta del segle XX famosa pel seu jazz/pop…

La música sona frenèticament…, i jo em moc al ritme ràpid de la música…, trec els llibres amuntegats…, poso a Mr. Cansongs davant l’ordinador…, trec ràpidament la tablet del seu nas i els auriculars amb les pinces de la carn acoblades…, trec la cinta aïllant del ratolí…, just al moment en que fa servir el dit per netejar-se el nas…, uffff Out…, carrego rapit els estris a la motxilla parlamentària i…, just llavors, observo un escarabat negre que em mira!!! L’observo detingudament i lentament em trec la sabata –darrerament una arma de destrucció massiva- i quan intento liquidar-lo gira cua i es precipita cap a la estanteria de la paret…, amb l’impuls de la precipitació vaig per lliurar al món d’aquest mal petit i de sobte…, estavello el cap a l’estanteria de llibres…, clocc, bloccc, clocc…, quedo mig inconscient al terra mentre l’estanteria començar a balancejar…, cau o no cau…, en el fimbreix es despenja un llibre de la estanteria i em dona al mig del cap!!! Sobre i es desplega unes copies doblades d’un llibre d’un tal Jaspert… el seu nom el tenia pegat als ulls…, quina creu!!! Aixeco el cap i veig al fons del passadís al gat guenyo que em mira assegut tot badallant amb la boca oberta…, o millor dit, potser  se’n riu de mi?  La sabata surt disparada al vent i es sent un “marramiauuuuu”. Arreplego apressadament el llibre i el col·loco malament a l’estanteria…

En aquell instant Mr. Cansongs comença a despertar-se…, sortim corrents per la finestra tots dos, el gat guenyo i un servidor…, ens apostem tots dos d’esquena a les portes de la reixa del carrer…, aturo al gat i li dic…, encara no!! A l’altre costat del carrer hi ha Mr. Pesquises!! El gat em mira malament, però s’atura. Trec un petit mirall i observo entre la reixa si es veu al gran espia de ponent…, “voilà”… veiem la llum d’una cigarreta en la foscor quant “chupa”… el guenyo pregunta que chupa…, responc que no preguntí que Chupa…, chupppsssssss… sssssssssss…, es sent un soroll escatològic…, un grup de veïns i veïnes carregats de Dyc amb gel i farts de torrons…, Amb el mirall veig que la llum de la cigarreta s’apaga i Mr. Pesquises es retira en la foscor…, el guenyo i jo saltem la reixa al passar els dyccaires…, ens afegim dissimuladament al grup i desapareixem… Ha estat una missió impossible.

Mr. Raons    

 

Agraïments: Al Miquel Torres per la seva feliç i ben trobada intromició al blog. I al Josep M. Santesmasses, per descobrir-me al Michael Hedges, guitarrista consumat del Percussive picking. Aquest és un terme que emergeix d’un estil que incorpora atacs aguts en les cordes, així com colpejar la part superior de les cordes i guitarra per aconseguir l’efecte percussiu. Guitarristes flamencs han estat utilitzant aquestes tècniques durant anys. La major resistència de les cordes d’acer feia difícil d’aplicar. La tècnica es pot desarrollar gràcies a l’ús de pastilles a les guitarres acústiques, que es va fer comú en la dècada de 1970. Michael Hedges va començar a utilitzar les tècniques de percussió a principis de 1980.

Aerial Boundaries interpretat per Michael Hedges. Una versió impecable i impol·luta de Kevin Horrigan. Finalment una de les moltes lliçons que es troben a la xarxa d’aquesta tècnica.