(Jimmy Williams / Larry Harrilson)
Chrissie Hynde & Valve Bone Woe Ensemble
“Valve Bone Woe”
2019
El Foment, revisited
La tarda transcorria, mandrosa. Erem en aquella època de l’any en què les primeres tronades anuncien la fi de l’estiu. Els mosquits van picant fora de si veiem que se’ls hi passa l’arròs. Les tardes s’escursen i les manigues s’allarguen. Els propòsits s’amunteguen i s’hauran de guardar per un altre any. La verema i l’escolar ja són a tocar. Quan Mr Cansongs va entrar, el Foment era gairebé buit. Ningú al taulell. Sols al fons, uns homes feien el remigio. Va seure en una taula i es va quedar embadalit mirant els raigs de sol que entraven per les vidrieres. El temps semblava aturat. Fins i tot a la taula del fons la partida semblava haver entrat en un lapsus sense resolució. Al cap d’una estona sense precisar va arribar Mr Raons. Es van saludar. Al seure el temps va tornar a correr. Clients a la barra. La mestressa. Els cafès. La conversa.
– Quan feia que no ens veiem?
– Molt temps. Massa.
– I bé, quines raons et porten aquí?
– Les cançons, és clar –va dir Mr Cansongs– És lo de sempre. Amb el temps sembla que un s’hi hagi d’acostumar. Però la veritat és que cada cop és més dur.
– La confiança fa fàstic…
– Tot són raons… m’escridassen. Voldrien discutir. Jo, per no fer mal, callo. Però això encara ho enpitxora. Els desespera.
Mr Raons va fer un gest d’aprovació mentre escoltava atentament.
Mr Cansongs semblava buscar les paraules adients.
– És com un combat de boxa. Ara jo defujo el combat. Si l’accepto, només encaixo els cops. Faig de sac. Ells voldríen un intercanvi de cops. Acarnissar-se. Però en un intercanvi estic perdut. Faci el que faci em toca el rebre. L’altre dia, per exemple. Es va escampar que la Billie Eilish, una nouvinguda, sortiria del celler. Clar, els més veterans em van ficar a parir. No saps com es va ficar l’Iggy… estava fora de si. Que una mocosa com aquesta els passi la mà per la cara no ho suporten.
– No has de fugir –ha dit Mr Raons apurant el cafè i en to reflexiu– Només fa que ajornar el combat. I alimentar la ràbia. Has de desconcertar-los. Amb preguntes. Curtes. Que els faci reflexionar.
Amb un gens de Mr Raons n’hi va haver prou perquè la mestressa servís uns xarrups de whisky.
– No és fàcil… –lamentar Mr Cansongs– En el fragor de la batalla és difícil trobar les paraules adients.
– Però s’han de trobar.
– Això està clar. Apropar-se i no dir res és rebre segur.
– Has de ser ràpid i precís. Mai alçar la veu. Ah, i una abraçada sempre dóna bon resultat.
Es van adonar que a les taules del voltant hi havia tot de músics. Deuria fer estona que eren allí xerrant entre ells de manera distesa. Amb la mirada de seguida es fiquen d’acord. Començen a desgrana una melodía de cadencia parsimoniosa. Una dona entra amb pas ferm cap a la barra. Amb el seu porte i vestimenta –samarreta i texans. Frac i botes altes– no aparenta l’edat que té. Imposa.
– És la Chrissie Hyde… –Ha dit de baix en baix Mr Cansongs– La cantant dels Pretenders. Acaba de treure un disc d’estàndards. Versions molt elegants.
How glad I am, tot un clàssic que va popularitzar Nancy Wilson, per allà els 60′. El Foment queda sumit en un estat d’ensomni. Fins i tot els de la taula del fons aturen la partida per parar l’orella.
Mr Cansongs 