Tag Archives: Radio 3

173 “Sweet Thing”

(Van Morrison)Astral Weeks

Van Morrison

“Astral Weeks”

1968

 

Els 60 a Discópolis.

Radio 3, que va camí dels 40, continua sent l’emissora de referència a nivell estatal en la divulgació de la música popular. La seva filosofia sempre ha estat basada en criteris culturals i divulgatius. Un servei que pot i ha d’oferir un ens públic. Fa potser una dècada llarga la programació va virar cap a lo que seria la radiofórmula. Llavors les premisses semblaven ser unes altres, més encarades cap a l’entreteniment i la mercadotècnia. Un tenia la impressió que la cosa feia aigües i se’n anava tot a noris. Lo pitjor encara havia d’arribar. En van treure de sobre a molts dels presentadors de l’emissora amb jubilacions anticipades. Alguns, com ara Ramon Trecet o Diego A. Manrique, que en un principi no es van avindre a deixar el barco, van acabar despatxats de mala manera i de forma poc elegant. Ha passat el temps i per sort Radio 3 ha sortit a flote. Els programes s’han redreçat, força treballats i nodrit de continguts molt interessants. L’emissora, tot hi estar molt més estructurada que abans, sembla respirar, salvant les distàncies, aquell aire fresc dels inicis.

Encara queden però, dispersats per la graella de Radio 3, algun que altre d’aquells vells dinosaures. Un d’ells és José Miguel López, amb el seu programa Discópolis (de dilluns a divendres, de 14.00 a 15.00 h) que des de l’any 1987 ençà aguanta ferm a l’univers de les ones hertzianes. També el podem escoltar a Discópolis jazz (dissabtes i diumenges, de 14.00 a 15.00 h), successor de A todo jazz, programa que la mort del malaurat Juan Carlos Cifuentes, Cifu, va deixar orfe i que José Miguel López en va assumir la direcció i presentació.

Aquests darrers tres mesos Discópolis ha estat dedicant íntegrament els seus programes ha repassar els millors discos de la dècada dels 60. Una gran dècada, per cert, en que el rock ‘n’ roll es trobava a les beceroles i tot estava per fer. Per franja horària puc escoltar practicament cada dia el programa i això em permet rememorar, redescobrir, i en molts casos, descobrir molts dels temes pioners i que van semptar les bases del que és avui en dia la música popular. Fa unes setmanes van repassar un artista que tenia poc freqüentat. Es tracta de Van Morrison, concretament del seu disc Astral Weeks, segon treball de l’anomenat lleó de Belfast, i que data de l’any 1968. És un disc magnífic. Amb una música potser més propera al folk que no pas al rock. Es tracta de composicions delicades i plenes d’emotivitat. Per interpretar-les, Van Morrison es va envoltar de músics del món del jazz convertin aquest disc en una autèntica obra d’orfebreria. Una veritable delícia.

En una conversa, el Joan Francesc Dalmau em va explicar que recentment havia assistit a un concert del Van Morrison. “No tornaré més a cap concert seu…” em va aviar agreujat. Pel comentari poc entusiasta i algun detall vaig deduir que no era el concert el que l’havia decebut al Joan Francesc, sinó algun desaire inadequat del senyor Morrison. Cal dispensar-li. No ha de ser fàcil comportar-se quan ets una llegenda viva de la música. Les llegendes mortes ho tenen més senzill. En tenen prou guardant la compostura.

Una versió en directe del 2008. La versió original de l’àlbum, amb la lletra traduïda al castellà. Mai es pot deixar passar per alt incloure una versió del Jeff Buckley.

Anuncis

154 “Ulaani”

(Kimmo Pohjonen)Kimmo+Pohjonen_Kluster_4249

Kimmo Pohjonen

“Kluster”

2002

 

Kimmo Pohjonen

En anteriors comentaris realitzats en aquest blog vaig reiterar al Vicent Loscos que li tenia reservada una sorpresa musical. Per fi la tenim aquí. Es tracta, a més, d’un artista no anglosaxó, detall que sé que el Vicent també agrairàs. Sent com és un enamorat de la música d’acordió aquesta és una entrada que no es pot deixar perdre. Es tracta de Kimmo Pohjonen, músic finlandès. Als vuit anys el seu pare li va regalar el seu primer acordió, aprenent a tocar-lo amb l’orquestra de ball de la família. Va créixer tocant música popular finlandesa. Va estudiar folk i música clàssica a l’Acadèmia Sibelius. Més tard es va interessar per maneres altres maneres de tocar l’instrument en diversos indrets. A Texas i Cajun, de Lousiana, amb Flaco Jimenez i Queen Ida, i a Buenos Aires amb el bandoneonista Astor Piazzolla  com a referents. Al llarg de la seva carrera ha col·laborat amb diverses formacions i grups de diferents àmbits musicals. Tan el poden escoltar acompanyat del quartet de corda Kronos Quartet, com desmelenant-se amb Trey Gunn i Pat Mastelotto, dos músics vinculats a King Crimson i que segueixen els postulats de Sant Robert Fripp. Com podem veure, tots gent de nivell més que contrastat.

Està clar que estem davant d’un virtuós. Més que tocar l’acordió, el que fa Pohjonen és torturar-lo. Una mena de Jimi Hendrix de l’acordió. Resulta prodigiós els sons que n’extreu. Espero les consideracions del Vicent, home que coneix l’instrument, per constatar-ho. Pohjonen és com una esponja. Ho absorbeix tot sense renunciar a res. Des de aires folklòrics a harmonies de la música contemporània. Tradició i modernitat es donen la mà.

L’acordió sempre ha estat un instrument relegat a tavernes i xerinoles. A taulells llantiats i serrells onejats per la marinada. A conviure entre feres i acròbates sota carpes eventuals. Kimmo Pohjonen l’ha rescatat de la clandestinitat dels antros per dur-lo a l’exhibicionisme dels auditoris. No sabem si per quedar-se, naturalment gràcies al mestratge de Kimmo Pohjonen.Kimmo Pohjonen

Ulaani és el tema que obre el seu disc Kluster, editat d’any 2002. És un tema que a la seva època va sonar moltíssims cops a Diálogos 3, l’entranyable programa que presentava Ramon Trecet a Radio 3. Al segón enllaç podem disfrutar del concert sencer que Kimmo Pohjonen va realitzar l’any 2001 al festival Jazz Baltica. Realment val la pena.  

129 “Milestones”

(Miles Davis)Milestones

Miles Davis

“Milestones”

1958

 

Adéu Cifu. Siguis bo.

Avui és un dia trist pel món de Jazz en particular i pel de la música en general. Juan Carlos Cifuentes, Cifu pels amics, ens va deixar aquesta passada nit als 74 anys. Gran difusor i divulgador de la música de Jazz a Espanya. Era una autèntica enciclopèdia i una font d’erudició sobre la música de Jazz i tot el què l’envoltava. El seu do de llengües (a banda del castellà parlava perfectament l’anglès i el francès. Va néixer a França) li va facilitar l’apropament a les grans figures i mites del gènere. Una persona realment entranyable i propera, amb un gran carisma. Donava tota la impressió de ser una bona persona. Gran orador i amb dots didàctiques, que sabia transmetre i encomanar el seu entusiasme i passió per la música. Crida l’atenció i impressiona la longevitat dels seus programes. Actualment Cifu presentava Jazz porque sí de Radio Clàsica des de l’any 1998. El programa que més temps portava emetin-se a la ràdio espanyola amb el mateix presentador. Al mateix temps els cap de setmana presentava i dirigia A todo Jazz, a Radio 3. Però el programa que el va donar a conèixer i amb el que va aconseguir notorietat va ser Jazz entre amigos (La 2 TVE), que es va mantenir en pantalla durant 7 anys. Realment la mort del Cifu és una pèrdua irreparable.

Jazz entre amigos

Com a tema musical per culminar aquest petit homenatge Milestones, de Miles Davis. Tema trencador a la seva època i que s’ha convertit en tot un standard. Un tema que a més entusiasmava al Cifu.

Per tancar aquest breu homenatge fent anar les paraules amb les que sempre acostumava a tancar els seus programes.

Sed buenos.

83 “My Baby Just Cares for Me”

(Walter Donaldson / Gus Kahn)Nina simone-Little girl blues

Nina Simone

“Little Girl Blue”

1958

 

Nina Simone

El passat cap de setmana vaig poder veure pel Telenotícies (a TV3, Déu ens la guardi molts anys…) que havia actuat a Barcelona Lisa Simone, la filla de Nina Simone, la llegendària cantant, compositora i pianista de jazz. També activista i defensora de les causes perdudes. En aquestes breus entrevistes dels noticiaris, un vist i no vist, la cantant va fer un al·legat a favor de la seva pròpia personalitat com artista envers la rèmora que pot suposar ser “la filla de”, un llast massa pesat d’arrossegar com pot ser en el cas d’una estrella d’aquestes dimensions. Caldrà escoltar aquesta xicota i seguir-ne la trajectòria doncs confesso que res he sentit d’ella. En aquesta fugaç aparició televisiva vaig poder comprovar el sorprenent semblant entre mare i filla. Podem afirmar per la fisonomia que és ben bé de cal Simone. Això sí, de xures i dimensions més modestes. La mare, de figura poderosa i arrodonida, amb una boca prominent, on sembla que hi dugui un teclat de 8 octaves. La Lisa, la filla, de trets més ponderats, de figura esvelta i liviana. Clar que tot això no ens diu res de la forma de cantar i de la qualitat artística. En faig referència però, per que recordant el dia que vaig descobrir a la Nina, també per televisió, concretament al programa “Àngel Casas Show”, que presentava i dirigia l’Àngel Casas. Recordo que em va impactar aquella figura gran, imponent de la Nina Simone, aquell aplom, aquell savoir faire de qui ja ha viscut moltes coses. I aquella expressivitat, aquella desimboltura cantant i tocant el piano. Aquest “My Baby Just Cares for Me” interpretat en directe em va captivar al primer moment.

Nina Simone

I ja que ha sortit a la palestra aprofitaré per dedicar-li unes línies a l’Àngel Casas (crec que en un dels primers Cansongs ja l’esmentava) és conegut com a presentadors de diferents talk show’s televisius (programes d’entrevistes) Les primeres referències que vaig tindre de l’Àngel Casas van ser com a director de la revista musical “Vibraciones” (1974-1982), una gran revista, per cert, amb bons articles, bones crítiques i bona documentació. M’agradava especialment la secció anomenada “VIBS”, en la que cada mes es repassava, de forma exhaustiva, la trajectòria d’un artista, grup o estil musical. Anys mes tard l’Àngel va entrar a TVE de la mà de Carlos Tena i Diego A. Manrique (Wikipèdia dixit), on va presentar “Musical Express” (1980-1983), i diferents programes on sempre hi quedava reflexa’t el seu saber i bon gust musical. Està clar doncs, que donada la meva afició per la revista “Vibraciones” i lo molt que va influir en la meva educació musical, podem deduir que l’Àngel Cases ha estat una influència per a mi en aquest sentit. També ho van estar els altres dos periodistes esmentats, el Carlos Tena, va presentar una bona temporada el famós programa “Clásicos populares”(1976-2008), a Radio Nacional, (la idea i els guions neixen i després continuen amb Fernando Argenta) on es feia divulgació de la “música culta” d’una manera absolutament personal i divertida. Entre dades biogràfiques verídiques, anècdotes i acudits, es dona a conèixer les músiques del Viejo peluca (Bach), del Cura pelirrojo (Vivaldi), o del Sordo genial (Beethoven). El Carlos Tena, un personatge catxondo i que tenia molta gràcia, era una persona ideal per conduir un programa d’aquestes característiques.

El Diego A. Manrique ha tingut una dilatada carrera i que m’ha permés descobrir infinitats d’autors i grups. Des de col·laborador, entre altres, de l’esmentada “Vibraciones”, fins a presentador de programes televisius com “Popgrama” (1979-1980, junt amb Carlos Tena) o “Caja de ritmos” (1983). Ha estat crític musical del diari El País de manera assídua. El que ha fet sobretot el Diego ha estat radio. Ha fet diferents programes a Radio 3. “El Ambigú” (1992-2010) ha estat el quin ha tingut una trajectòria més extensa. Entre els anys 2008 al 2012 va ser director adjunt de l’emissora.

Així dono fe de com aquests tres periodistes que tant han contribuït a dibuixar la meva trajectòria musical. Naturalment n’hi han hagut altres, però estarien dins un altres escalafó, un altre estadi, per dir-ho d’alguna manera. Espero que en propers lliuraments en pugui fer esment.

Podeu trobar més informació sobre programes musicals i televisió en aquest enllaç

http://rollingstone.es/noticias/view/grandes-programas-musicales-de-la-television-en-espana-incluido-uno-nuevo

I tornant a la Nina Simone, dir que “My Baby Just Cares for Me” és una versió d’un tema que l’any 1930 Walter Donaldson (música) i Gus Kahn (lletra) van escriure per la banda sonora de la pel·lícula “Whoopee!”. Nine Simone en va fer aquesta versió l’any 1958 i que anys més tard es va fer popular gràcies a formar part d’un anunci pel famós perfum Channel n. 5. Per a que una versió sigui bona, normalment no l’ha de reconèixer ni sa mare. I a fe que en aquest cas la Nina Simone ho va aconseguir.

La versió original de 1930. A l’altra que podem escoltar, la de la Nina Simone, els cèlebres estudis d’animació Aardman Animations en van fer un impecable i magnífic videoclip.

6 “On Reflection”

(Derek Shulman / Ray Shulman / Kerry Minnier)Gentle_Giant_-_Playing_the_Fool

The Gentle Giant

Playing the Fool

1977

La juguesca del gegant

Cap a finals dels setanta, com molts joves de la meva edat, el futbol ocupava una part important dins les hores d’oci. La cosa ja venia de més petit, quan passàvem hores i hores jugant a pilota al pati de col·legi, o en qualsevol carrer, era o descampat, amb dues pedres per porteria. La selecció holandesa (la famosa taronja mecànica) enlluernava tot el món amb el seu futbol total. Johan Cruyff mostrava detalls de la seva classe al Barça. I és clar, tots volíem jugar com ell. Jo ja feia anys que havia abandonat la idea de ser futbolista, vocació prematura que manifestava quan s’hem feia la pregunta de què volia ser quan fos gran. Les meves aspiracions en aquest terreny es van moderar i el meu desig es limitava a arribar al C.F. Angulària, l’equip del meu poble que jugava a 3a regional. Com a seguidor acostumava a veure els partits de casa i, en algunes ocasions, poques, els que es jugaven fora. Això sí, el desplaçament a Andorra no me’l perdia mai. El club organitzava un autocar que sempre s’omplia de jugadors, tècnics, aficionats i gent que “la pilota a l’olla”. El motiu era, és clar, que aprofitaven l’ocasió per tornar carregats de formatges, manteges, aparells electrònics, tabac, licors, sucre i altres productes que en aquell temps sortien molt bé de preu. La meva principal motivació no era pas per raons futbolístiques, ja que sempre acostumàvem a sortir-ne escaldats i ens deien de tot menys guapos. Jo també em deixava endur per l’argument de l’estalvi econòmic. Però els formatges i les manteges, en el meu cas sols eren per cobrir l’expedient familiar. El meu veritable objectiu eren els discos, que a banda de ser més barats, se’n podien trobar que no estaven editat a Espanya, o bé d’altres que sí, però per raons varies s’havien publicat amb les portades amputades, censurades, o reduïdes a la seva mínima expressió. Allí, a Andorra, sí que es trobaven edicions guapes: renoi quines tapes! I quines fotos…! I quins desplegables…!

He d’aclarir que en aquell temps hi havien bàsicament dues revistes especialitzades en música pop-rock: l’una era Vibraciones, la meva principal font d’informació en la matèria, i l’altra Popular 1, que trobava atapeïda i massa americana pel meu gust. Radio 3 acabava de nàixer i també aportava lo seu (per a mi ha estat sempre un puntal en aquest aspecte).

Doncs bé, en una d’aquestes apassionants excursions a Andorra vaig ensopegar amb aquest Gentle Giant (Gegant amable). Es tracta d’un grup realment curiós, en que tots els membres toquen varis instruments, i tant aviat et fregeixen una camisa com et planxen un ou. Curiosament en els discos d’estudi sonen més aviat freds, però en canvi, en directe és on despleguen tot el seu potencial i saber musical. En una conversa amb l’apreciat director Lluís Virgili em va explicar que els francesos, d’interpretar la música en diuen jouer le musique, o sigui, jugar la música. Mai millor dit en el cas de Gentle Giant i aquest Playing the fool (Fer el ximple), enregistrat en directe, on converteixen cada peça musical en un joc la mar de divertit.

És ja de nit quan tornem d’Andorra. A fora fa fred però dins l’autocar la calefacció va a tope i ens axixarrem de calor. Anem carregats fins a les dents de fato “il·legal”. Ens queda l’últim escull que suposa creuar la frontera. A mesura que ens hi anem apropant aminorem la marxa. Un reguitzell de vehicles avancem lentament en la foscor. L’autocar està ple de radiocassettes, mantequilles i formatges de bola. Sota el meu seient s’hi amaguen el Gegant amable i altres peluts. Hi ha un silenci tens. Ni que portéssim material per fer explosius! (el formatges de bola serien la bala?) De sobte ens aturem. Màxima tensió. Entre la situació i la calefacció el neguit és gros. Puja un policia a inspeccionar l’interior de l’autocar. El Gegant i els peluts s’acotxen encara una mica més sota el seient… el policia baixa, i després d’un instant d’incertessa que es fa etern, l’autocar es fica en marxa. Ja està! Hem passat l’aduana. Tothom respira alleujat, fins i tot el Gegant i els peluts. Amb la calefacció s’ha desfet la mantequilla i el Gegant en va ple fins al coll.