245 “5:06 am (Every Stranger’s Eyes)”

(Roger Waters)

Roger Waters

“The Pros and Cons of Hitch Hiking”

1984

La vida a peu

A peu d’autovia, direcció Bellpuig. En els confins del terme d’Anglesola. A la partida de La Dona morta (nom lúgubre, sens dubte heretat d’algun funest succés) S’hi troba la plantació de xops del Benjamí de cal Vaquero. Sobresurten en mig de correus més baixos i modestos. S’enlairen esvelts, nobles i majestuosos.
A fe que en la nostra vida rutinària es compleix allò de que sempre portem el cotxe “empegat al cul”. És per això que aquella tarda, apressat per l’imminent revisió de l’ITV vaig haver de deixar-lo al taller perquè hi donessin una ullada general i així estalviar-me posteriors ensurts. Val ha dir que malgrat les meves precaucions, o per culpa d’aquestes, aquest cop sí que en vaig tindre d’ensurt. Lleu, això sí, però que va suposar una doble visita. Al taller i a l’ITV. Està clar que si no vols que et diguin que no, no preguntis. En alguns casos lo millor és no donar idees. N’hi ha que s’hi agafen com un ferro roent, encara que només sigui per emprenyar. En fi, aquest tràmit ja està passat. Tornem a aquella solejada tarda de febrer. Com deia, vaig sortir del taller amb el cul alliberat, amb un parell d’hores per endavant per a que els mecànics fessin els arreglos pertinents (després va resultar ser un sabotatge…). Quan et veus privat del vehicle, de cop descobreixes que tens dues extremitats inferiors i que, malgrat tot, se’n recorden de caminar. Per part nostra només cal ficar-hi una mica de voluntat que elles ja van soles. Un prodigi. Que hi siguin les dues cames. I que caminin! Així doncs me les vaig emprendre per tornar a casa caminant, creuant tot Tàrrega de punta a punta. Feia una mica de fresca, però ben abrigat i amb l’ajut del sol, que ja es feia sentir, un cop activat, feia un bon oratge. A quatre passes vaig entrar en un bar a fer un cafè. Era una hora fluixa. La voràgine dels dinar ja havia passat. A fora, a la terrassa, sols hi havia un parell de fumadors empedreïts passant fred. Dins no hi havia ningú. Només els treballadors del local que, distesos, la feien petar. No sé quin comentari em va fer recordar al Benjamí, que ens havia deixat feia pocs dies de manera sobtada. En aquests casos sempre massa aviat. En concret em va vindre al cap aquella anècdota de les noies Testimonis de Jehovà i que ell mateix m’havia explicar. Resulta que dues noies empolistrades van trucar a la porta. El Benjamí va obrir i elles van començar a predicar les bondats de la seva fe. A provar de fer-lo combregar amb rodes de molí. El Benjamí les va tallar i amb cara de mala llet els hi va aviar: “No cal que us escarrasseu. Jo només sé robar, violar i matar!” (justament ell, que mai hauria fet res dolent…) Naturalment aquelles xicotes van fugir atemorides escales avall, cames ajudeu-me. Em feia gràcia com ho explicava el Benjamí, intentant reproduir el to i la cara seriosa, per acte seguit, fer-se un tip de riure.
Ja caferat vaig sortir del bar per reprendre el trajecte. A peu tot passa més poc a poc i els detalls són més considerats. Amb aquestes vaig arribar al Pati on aquests dies hi estàvem treballant. Era curiós trepitjar-lo amb el tarannà i el posat dels jubilats (que curiosament tots són arquitectes) que cada dia ens passen revista d’obra. Et permet mirar-te les coses des d’una altra perspectiva. Més relaxada. Com aquell que guita com juguen a la botifarra i sap quina carta s’ha de tirar, lliurats del pes de la responsabilitat.
A la plaça dels Escolapis hi havia el Fermí i la Cruz, també amb posat de jubilat. Aquests ho eren de debò. Ella, ja gairebé recuperada d’una operació. Feien cura de repòs asseguts al sol a l’empara d’un banc arrecerat. Segons diu el Joan Francesc, el Fermí és el meu actor fetitxe. El meu Marcello Mastroianni. El meu Vittorio Gassman. I és que el Fermí és un actor que sembla tret directament del neorealisme italià. Només faltava que l’escena fos en blanc i negre. La conversa va ser entranyable. Vam recordar la meva mare. Els anys de teatre compartits. M’agrada escoltar la gent gran com el Fermí. Gent que n’han passat mil i una i continuen aferrant-se a la vida amb aplom i serenor.
Al Majèstic encara fan 50 sombras liberadas. La setmana passada, fent cua (no recordo per quina pel·lícula) ens va sobtar una veu potent: “algú més per les sombres…?”. Era l’amo que treia el cap demanant si quedava algú per poder començar la projecció. D’això se’n diu cinema al detall. Està bé aquest tracte personalitzat. Com si fos l’antic colmado de la cantonada. Aquell moment em va recordar Ed Wood, de Tim Burton, en que Martin Landau es fica en el paper d’un Bela Lugosi embogit creient ser el mateix comte Dracula. “Pull the string! Pull the string!”. “Algú més per les sombres…?”

Als anys 70 molts pagesos i ramaders de la comarca escollien fer la mili de voluntaris a Lleida. Encara que suposés allargar-la en el temps era una bona opció per estar prop de casa i poder ajudar en el negoci familiar. Aquest va ser el cas del Benjamí. Tenien vaques. Recordo que de ben petit agafava la lletera i fent drecera anava a buscar la llet a cal Vaquero. De la mili el Benjamí no crec que en guardés massa bon record. Això sí, a través dels seus relats ens va donar a conèixer al Teniente Castillo. Un paio barroer i rabassut. Arquetip d’oficial castrense caspós. Un personatge que ens va deixar frases memorables. Frases que encara avui faig anar de forma recurrent. Era d’artilleria, però per lo que deia dedueixo que no en tenia ni puta idea. “Madrazo! ¿Ya has puesto bien las coordenadas? Mira que un milímetro en el plano es un kilómetro en la realidad…”. “Muchacho, vas a acabar con mi carrera…”. Tenia, això sí, dots de mando. Encara que fos a base de disbarats i d’improperis. “Donde están los tios? Sus voy a pisar los guevos”. I la frase més cèlebre de totes: “Muchacho. Sus voy a pegar una patá en los guevos que se los voy a poner en las amígdalas!”.
Em vaig creuar amb l’Agent 007 que, blog en mà, sobrevola la zona blava en busca de noves preses.
Davant del restaurant xinés recordava que a Mr Pesquises encara el tenim dins d’un xino. Ja deu fer un any d’això. Disfressat amb un malmès vestit de la tia Pepa. Fins i tot els més optimistes dubten que se’n surti…
Tot el carrer va trontolla al pas d’un cotxe sorollós. Cridaner tot ell, des del color fins al bram del motor.
Per fi vaig arribar a casa. Un parell d’hores més tard em van acompanyar al taller. Un cop dins al meu cotxe tot torna a ser com sempre.
A peu d’autovia, direcció Bellpuig. En els confins del terme d’Anglesola. A la partida de La Dona morta. Els xops del Benjamí segueixen dempeus.

225 “Body & Soul”

(Edward Heyman / Robert Sour / Frank Eyton / Johnny Green)

Tete Montoliu                  

“Tete!”

1975

 

Tete a la memòria

El passat 24 d’agost es van complir 20 anys de la mort de Tete Montoliu als 64 anys. Al Tete li tenia una consideració especial doncs sembla ser que eren parents amb la Maria el Torra, veïna del meu poble. Algun cop a casa havia sentir algun comentari al respecte. La Maria tenia molta relació amb la meva família (havien compartit tertúlies, sopars, saraus i dies de platja) Ara, que he anat perdent confidents no puc precisar quin grau de parentiu tenien. De la Maria també sé que havia tingut una vida de novel·la però tampoc recordo els detalls. El temps va sepultant histories segurament dignes de ser explicades. Així que si vull recuperar tota aquella informació hauré de recórrer a noves fonts d’informació. Segurament hauré d’acudir als més vells del lloc, i esperar que la memòria no els traeixi com a mi.

Sortosament de la música i del virtuosisme del Tete sí que en tenim constància gràcies a les gravacions que es conserven. Aquest Cansongs tant poc didàctic i eloqüent, tant desmemoriat i poc memorable, el miraré d’apariar amb una anècdota que vaig sentir l’altre dia a la radio. Va anar més o menys així (escric de [mala] memória). L’Ignasi Terraza (un altre gran pianista, també invident) va anar a un concert del Tete Montoliu. Es va quedar absort escoltant tocar al mestre. Quan va acabar el concert l’Ignasi va anar a felicitar-lo i mostrar la seva admiració. El Tete li va dir:

– Seu al piano i toca tu ara.
-No, no. Jo prefereixo escoltar (l’Ignasi va contestar)
A lo que el Tete va replicar:
-Què és tocar música sinó escoltar…

186 “El dimoni medita”

(Joan Francesc Dalmau)

Destil·lats JF

“No tinc epitafi”

2015

 

Sonotone. Crònica d’una crònica fallida

Aquesta és la crònica d’una crònica, fallida, sobre els Sonotone. Vaig voler jugar a ser periodista, i un seguit d’incidents es van interposar pel camí fent que al final desistís en el meu afany. Estic convençut que Sant Francesc de Sales va intercedir per salvaguardar la professió. De manera fragmentada, passo a relatar com van anar els fets.

Anem a pams. Com tantes altres bandes, Sonotone el van formar al seu dia quatre joves amics que compartien inquietuds i aficions. Sonotone és una hidra de quatre caps (desatenent les exigències mitològiques, que perseveren en que una hidra de debò n’ha de tenir de 7 a 9 de caps). Joan Romeu (bateria), Miquel Gaya (baix), Magí Prats (guitarra i veu) i Joan Francesc Dalmau (guitarra i veu). Per art de màgia, de tant en tant apareix un cinquè cap, Emma Ulibarri (veu), per donar un toc femení a la bèstia. De manera esporàdica, en una de les seves mutacions, al policèfal li emergeixen dos caps més. Els Josepmaries. Concretament Josep M. Gordillo (guitarra midi) i Josep M. Viola (bateria), ambdós de Balaguer, quedant la cosa en 7 caps i fent honor a la mitologia, otorgant-li valor epistèmic. Així que li convé, l’animal adopta múltiples formes, formats i formacions. De totes elles, dos són les més reconeixibles. Quan respon al nom de Sonotone beuen clàssics del rock & roll (bàsicament dels 60’, 70’ i 80’) …i cervesa. Quan se’ls hi empeta per fer temes propis llavors es fan dir Destil·lats JF, consumint per tot beure licors de collita pròpia, elaborats tots ells a l’alambic del Joan Francesc Dalmau (d’aquí lo de JF…) També beuen cervesa. El grup conviu amb algun que altre oxímoron, fet que duen amb dignitat.

Converses amb la hidra

Els Sonotone originals, la hidra de quatre caps, va tocar durant quatre anys fins que van ficar seny. Ara, després d’uns anys inactius, en un rampell inconscient, han tornat als hàbits dels assajos i les actuacions. Ja van participar en la celebració del 100 Cansongs al bar Foment de Sant Martí de Maldà (18 d’octubre de 2014) Com a Destil·lats JF van aparèixer per primer cop al concert de cal Marina, a l’antic cinema d’Anglesola (11 de juliol de 2015), que es va enregistrar en directe i va quedar plasmat en el disc No tinc epitafi, del que hem extret com a mostra aquest El dimoni medita, que avui encapçala aquest lliurament.

Això és lo que més o menys lo que se sap dels Sonotone /Destil·lats JF. A partir d’aquí és quan un servidor, amb la voluntat de fer un reportatge que il·lustri aquesta entrada, es fica en camisa d’onze vares. Per trencar el gel vaig passar per e-mail un breu i bàsic formulari on demanava als quatre caps pels inicis del grup, les seves aficions musicals, etc. De fet el vaig passar al Joan Francesc, i aquest o va reenviar a la resta de component. De seguida vaig veure que cada membre tenia el seu propi tempo, la seva pròpia sinergia. El Joan Francesc em va contestar un parell de dies després, per correu electrònic. El JF, modest i patidor de mena, es mostra curós en temes més generals. Pel que fa a les qüestions més intimes s’hi llança amb entusiasme. “Bob Dylan” afirma amb rotunditat després d’un llarg reguitzell de músics. “Només tenia 12 0 13 anys quan vaig començar a llegir les seves lletres traduïdes i va ser una experiència que em va girar el cervell. En aquella edat, aquella època i aquell entorn, les lletres de Dylan et feien obrir la ment, desafiaven totes les veritats que tenies interioritzades i t’ho feien questionar tot. Recordo que escoltava el disc The Freewheelin i seguia les lletres mentre ell cantava. Potser per culpa d’allò ara sóc un desgraciat en lloc d’un banquer…”

Al cap d’uns dies el Miquel Gaya em va trucar per quedar i respondre al qüestionari de viva veu, amb cerveses pel mig. Així ho vam fer. Vam quedar una tarda a cal Marina. Després de les salutacions pertinents amb l’Anna vam anar al gra. El seu aspecte rude contrasta amb la seva parla pausada i assenyada. Quan fa una estona que te l’escoltes et sembla que estàs davant d’un xaman. “escoltant Puente sobre aguas turbulentas, en un cassette de ma germana, vaig prendre consciència de lo què suposava la música” “El pub Look també va ser un lloc important. Allí menjàvem pipes i escoltàvem música”. De tant en tant avía alguna sentència “la gent canvia de colla als 15 anys…”

Va ser al cap de poc que Sant Francesc de Sales comença a fer de les seves. Un còlic nefrític em deixa fulminat i em duu a Urgència de l’Arnau. Del ronyó sortia una pedra rodant que em feia la punyeta una bona temporada. A casa de baixa, fent repòs.

 En aquest procés el Joan Romeu m’arriba muntat en una moto i em duu un foli imprès. Hi ha redactat, resumit, tot el seu periple musical. L’escrit destil·la passió. “Recordo alguns moments concrets on la música va començar a posar-me la pell de gallina. El primer, escoltar Ronda matinal, aquell programa de ràdio que a finals dels 70 escoltava prenent un bas de llet amb galetes maria, i el cul estret per no saber-me bé la lliçó”. Recorda especialment un tema “Logical song, de Supertramp”. La seva llista també és extensa. També destaca un nom. “Creedence Clearwater Revival” Afirma que va rebre “una enorme influència de la discografia vinílica que les meves cosines de Cardona posseïen. Cardona, poble de la meva mare, on hi passava els estius sencers. Ens banyavem al riu, i les meves cosines, més grans que jo, em portaven als guateques que organitzaven en esgolfes de cases centenàries”. A Mollerussa també tenia on trobar els seus referents. “El Look era la meva segona casa. Allà vaig ampliar el radi d’acció, aplicant l’orella…”

Quedo amb el Magí a cal Marina. Ara, a part de la música, amb el Magí també compartim un tema d’àrids. Mentre ell els destria per elaborar formigons jo els vaig desfent a base d’infusions. Prèvia salutació de l’Anna, el Magí i jo ens trobem entaulats a cal Marina amb un parell de birres i unes patates, que sempre presten. El Magí em comença ha explicar els seus orígens musicals. De ben petit ja va mamar música a casa. “El meu pare era membre dels Dandy’s, un quartet de guitarres i llaüts. Feien versions de boleros entre els anys 1954-1960. En aquella època tocaven molt a Ràdio Tàrrega”. Parla dels inicis amb el Joan Francesc (tots dos són de Miralcamp) i com de ben jovenets quedaven per rascar les guitarres. Així com el Magí és una bèstia escènica, toca el que sigui, ja sigui una rumba com un tema pop. En canvi el Joan Francesc té més inquietuds de cantautor “M’agradava escriure des de ben petit (ens recorda el JF al seu email) La meva tieta em va regalar una guitarra amb la que al principi només jugava. Després em van apuntar a unes classes, però ens ensenyaven cançons tradicionals i jo estava impacient per aprendre a tocar temes de Dylan, blues i altres coses i a partir d’aquí vaig anar fent d’oïda”. De seguida me’n adono que el Magí té un llarg periple musical a les seves espatlles. “Vam participar a la Mostra de cançó, al 80 i escaig, amb el Joan Francesc. Jo vaig formar part dels Sugars (Miralcamp), que fèiem música de ball. Vaig tocar al grup Elixir, amb el David Espina, que després va derivar en Artur Killer i el Predicador. Sóc membre de Trifàsic. Col·laboro amb els PJ4…” Malgrat l’interès del tema em costa concentram i les paraules del Magí se m’escapen com fum. Tot i que fa calor i el Magí s’explica amb passió, no justifica la suor que tinc. Tinc calfreds, em venen nàusees i començo a sentir un dolor intents al costat. La pedra torna a fer de les seves. El Magí, que ja té experiència en àrids, em dispensa. El deixo amb la paraula a la boca i la cervesa a mig aire. El pitjor és que no he tastat ni una patata. Mala senyal.

Refet d’aquesta segona sotragada, tenint els dos xicots de Miralcamp situats, ressegueixo les primeres passes dels altres dos caps, el Miquel Gaya i el Joan Romeu. Amb 12 anys el Joan Francesc i el Miquel coincideixen en unes jornades de convivència a Sant Martí de Sesgueioles. El Miquel hagués anat a jugar a bàsquet si no fos per una torticolis que el fa desistir. En un lloc fresc, a l’ombra, troba al Joan Francesc sol, tocant la guitarra. A partir d’aquell dia neix l’amistat. “Agafava l’Orbea de ma mare, i cap a Miralcamp!” explica el Miquel. A Mollerussa era una rara avis, a Miralcamp és el rei del cotarro. Per la seva banda el Joan Romeu feia els seus progressos. “Durant l’any 1982 vaig començar a picar amb uns llistons damunt els coixins del llit. Quina passió! Posava una cinta de cassette en un aparell monofònic i seguia les músiques percudint enèrgicament amb insistència. Vaig poder tocar amb els millors! Naturalment sempre amagat de l’autoritat paterna, que considerava que allò era una quimera (i tenia raó…)” La cosa no s’atura… “Al cap d’un parell d’anys de rebentar coixins i flaçades el Miquel Gaya em va deixar una vella bateria que estava en el pati de no sé qui, per allí tirada. I vaig començar a flipar en colors”.

Tot just deixo l’episodi de la meva pedra endarrere, les meves ínfules de periodista reben una nova batzegada. Encara no havia escrit ni una ratlla d’aquesta crònica quan un abscés al coll em duu a ingressar a l’Arnau. Primer tants sols un dia. Després, en segones núpcies, tota una setmana a dieta líquida i còctels d’antibiòtics en vena. Males llengües no s’acaben de creure aquesta versió i afirmen, de forma viperina, que en realitat tot és un muntatge per ocultar la veritat: un pla per aprimar-me i sortir-ne axurat. Resignat a la rumorologia i a romandre reclòs a l’Arnau, faig anar els meus contactes per nodrim de les eines adients per poder redactar aquesta crònica. Ordinador portàtil, cables, mòbil convenienment configurat per fer de wifi, apunts, notes, llibres, agendes… Me les prometia molt felices, doncs allà on m’instal·len, més que una habitació sembla una suite de gran i espaiosa que és. I més al cap d’un dia, que el company d’habitació li donen l’alta i em queda la suite tota per mi sol. L’Enric Valls en pot donar fer. Ens vam escarxofar al mig d’aquella plaça i vam veure plegats El gran dictat i com aquell xicot tant espavilat s’enduia el pot. Vaig tindre goig sense alegria. Encara no ‘havia arribat la maquinària que em van canviar de la suite a l’habitació més petita de l’Arnau. Allí no prestava treballar. Tant sols un dia vaig desplegar tot l’arsenal, segurament un en que es deurien passat de dosi. I quan ho vaig tindre tot desplegat vaig tindre visites (sempre d’agrair) i ja no vaig fotre ni brot. Segur que el bo de Sant Francesc de Sales rondava pels passadissos d’aquella planta vetllant pels malalts.

El Joan Romeu continua escrivint… “Al cap d’un temps de tocar en privat va arribar el primer grup, On The Raros. Raros, raros, de collons!” I arribem al moment culminant… “Afortunadament, després d’algunes derives funestes, el miracle va aparèixer en forma de passió desfermada… eren ells, Los Sonotones!”

Segons el Joan Francesc “el més important no són les cançons sinó les persones amb les qui toco. Ja fa anys que toquem bàsicament els Sonotone, en Magí, en Miquel, en Joan i jo. Som amics de fa anys i hi ha un bon rotllo que és el que resulta terapèutic”. El Miquel afegeix…”lo millor de tot són els assajos. Tenim la sort que mos tenim”. El Magí ho remataria amb qualsevol tema portat al terreny de la rumba. Si no se li treu la guitarra dels dits tocaria tota la nit…   

Ara, al caps dels anys, aquests quatre amics s’han tornat a retrobar per tocar plegats, conformant aquesta hidra de 4 caps que a vegades en té 5 i altres 7, com mana la mitologia.

Ja fora de l’Arnau, superades totes les afeccions, he anat a ficar un ciri a Sant Francesc de Sales. Donats els perills que comporta aquest ofici, miro de fer amb el material que tinc. I ha sortit això.

166 “When A Warm Wind Blows Through The Grass”

(Jan Scott Wilkinson / Martin Noble / Neil Hamilton Wilkinson / Matthew Wood / Phil Sumner / Abi Fry)

British Sea Power

“Machineries of Joy”

2013

 

Fora de la llei

Aprofito aquest matí de carrers molls i cel esventat per fer dissabte i tancar l’any. Guardo en una arxivador els expedients, pulcrament redactades i passats a net, dels casos tancats durant l’anterior exercici. Així com els vaig ficant un a un a lloc, rememoro, orgullós, tot els affaires.

• Entrecavar parterre (per buscar, sospito, algun objecte en concret, relacionat amb algun assumpte fosc i, que per qüestions de confidencialitat no se’n va revelar. Com a bon professional vaig respectar escrupolosament [res de preguntes] el secret de sumari…)
• Vigilància nocturna d’immoble vuit per evitar incursions indesitjables. A comissió.

• Guarda de gossos a hores convingudes. Em van acabar aviant els gossos…
• Deixar pati net de pistes. Pagament a un any vista. Ja rebrà instruccions… l’última diu: a cobrar a l’Havana (excitant…)

Tots els cobraments han estat en metàl·lic, i en negre, clar (al final el del parterre no ha arribat a pagar…). La llibreta dels comptes (una Enri mida quartilla 108 x 159 mm, espiralada, quadricula 4×4, tapa tova) és a la vista, a l’estant, i està immaculada. Cap entrada registrada. Naturalment, duc una comptabilitat B, la real, en una agenda (una Enri mida octaveta 11o x 16o mm) amagada sota una rajola, hàbilment dissimulada i oculta sota el moble dels prestatges.    

Un cop tot ordenat i endreçat sols queda sobre la taula l’expedient del Cas de la taula voladora. Una presència incòmoda, que fa nosa. Un dossier que va començar amb una petita fitxa i que a hores d’ara, entre informes, fotografies, tiquets, albarans, impresos, notes, fotocòpies, etc) ja el conforma mes d’un centenar de folis. Introdueixo a desgrat el plec dins l’arxivador d’aquest any i el deixo al prestatge esperant que arribi un moment més favorable per abordar un cas tant complexe.

Miro a la bústia i hi trobo un sobre sense nom. Miro a banda i banda del carrer. Cap rastre. Dins el despatx obro el sobre mentre encenc un Lucky Strike. Es tracta d’una circular de l’Ajuntament. El seu contingut és inquietant. A l’encapçalament hi resa: Cens municipal d’animals de companya. A l’enunciat continua dient l’Ajuntament informa que les persones propietaris d’animals de companyia (gossos, gats i fures) és obligatori tenir-los censats a l’ajuntament on resideix habitualment l’animal. Ufff… jo, que sóc home de complir les normes, amb la quantitat de bèsties que volten per casa, m’ha vingut una mena de suor freda. Mentalment intento fer un recompte aproximat d’exemplars, però em perdo entre tantes taques, ratlles i colors (a falta d’altra documentació no se m’acut altre mètode de classificació: taques, ratlles i colors…) Bé, sí que hi han altres inputs, més sofisticats i específics. Fins que no vaig deixar de portar pantalons curts, i ja era bastant ganàpia, que en feia anar un ampli repertori d’aquests inputs. En aquella època estava molt al cas dels gats de casa. Els coneixia a tots. A tots personalment afegiria. La relació de cadascun d’ells amb la resta. Si eren amics o parents. Qui era mare, fill o tiet de qui. Esbrinar-ne el pare era per deducció (taques, ratlles, colors…) De haver-m’ho proposat hauria escrit les biografies complertes de tots i cadascun dels gats i gates de casa. Elaborar l’arbre genealògic de generacions i generacions ho tenia al cap dels dits.

Per saber sabia, com aquell que diu, quan les gates prenyades sortien de comptes. Quan això passava la premissa era clara: amansir els gats de ben petits. Costi el que costi. No hi ha res més mal agraït que un gat feréstec. En canvi un gat mans és un sol. Quan les gates lluïen llustrosos pelatges i esplendoroses panxes, i la cosa començava a estar madura, les futures mares, receloses, rondaven racons en busca d’amagatalls, llocs secrets, inaccessibles per al ésser humà i altres feres malvades, segurs per criar-hi i protegir les cries dels perills d’aquest món inhòspit i salvatge. Si es donava el cas que la gata ja havia criat i la encara no havia descobert el cau, era qüestió d’estar a l’aguait, seguir-ne els moviments per descobrir-lo. Els primers dies eren crucials. Sempre era un moment de joia descobrir la camada. Nets com una patena. Ni que el racó fos enrevessat, gràcies al bon fer de la mare sempre acabava sent un lloc confortable, en una veritable llar. Menuts, cecs i indefensos. Si descobries els gatets ja passats uns dies, aquests, al detectar una presència aliena ens reveient amb esbufecs i posats de mil homes. Es tractava d’anar tocant els gatets per habituar-los al contacte humà.

A la infantesa la seguia la l’etapa d’enjogassament i aprenentatge. Salts, cabrioles, baralles inofensives. Aventures i perills inventats. Observar perplexos i sense entendre res els festejos i les batusses dels adults. Després venia l’edat del pavo (per que els gats també tenen edat del pavo) Les gates joves reveient la visita de tots els gats dels voltants, que es barallaven per obtenir els favors de la xicota. Els mascles, en canvi, havien de triar entre defensar les femelles de casa o marxar en busca de fortuna. Alguns tornaven al cap d’uns dies, coixos, famèlics i esgarrinxats de tot arreu. Altres, amb menys sort, ja no tornaven. Algun cop en reconeixies un de casa (per les taques, ratlles o colors) estampat sobre l’asfalt (Mira, el germà de la bruna, lo pobre…) Passat aquest malson, i fruit de tot això, venien les panxes plenes, és clar. I així es tancava el cercle.

Avui aquesta afecció no hi és. Ja no estic al cas. Ficats en ristra a la finestra esperant l’hora de sopar, me’ls miro i no reconec en cap d’ells res que em recordi els avantpassats de la casa. Cap tret familiar. Se n’ha perdut la mena, la fesomia, la sang. Ni rastre de taques, ni ratlles, ni colors.

La cremor de la brasa del cigarro m’estarrufa els llavis i esvaeix els bucòlics records. Torno a ser davant la carta inquietant. Així doncs, suposo que m’he de considerar un malfactor. Un fugitiu que haurà de sortejar l’agutzil, membres del consistori i altres representants de la llei i l’ordre en pes. Ja està vist. No hi ha repòs ni assossec per un agent secret, amenaçat a banda i banda de la llei. Pel davant i pel darrera.

Arribat el día, l’agutzil, com a Judes, complint amb el seu deure, acompanyarà una dotació de Mossos d’Esquadra que, ordre judicial en mà, prèvia trucada al timbre de rigor, enfonsaran la portalada enreixada per donar pas a un nodrit grup de la Brigada anti-frau armats amb salabres, filats, xarxes i altres utensilis i paranys per caçar als indocumentats animals. Quan això passi jo estaré ocult arraulit en la foscor del celler, atent al remostrer de la redada. L’esvalot promet ser considerable. Corredisses per tot casa, pati amunt, pati avall, dins els coberts, pel mig dels trossos. Embarrancats entre andròmines i telaranys. Encegats per la pols i la ràbia. Enganxats i esgarrinxats per gats i arços. Enramalats en les seves pròpies xarxes. Ja els hi dono feina. Si al seu día la cunyada no se’n va sortir ells tampoc podran. A la foscor del celler esbossaré un somriure de complicitat.

158 “Love Man”

(Jimmy Davis / Roger “Ram” Ramirez / James Sherman)

Charlie Parker

“Complete Savoy & Dial Sessions (1945-1948)”

2001

 

El doctor Jaspert i el torrons de cal Pàmies

Lo còmic és una tragèdia per la qual ha passat el temps.

 

El perseguidor i altres relats

Una boira pixanera ho inunda tot. Pels carrers no hi volta ni una ànima. El poble s’ha convertit en una mena de Comala, i el meu perseguidor i jo en dues presències espectrals. Sota la gavardina i el barret intento protegir-me del fred. Tinc les pestanyes corgelades i els peus no sé de qui són. He entrat apressuradament dins l’espai que al bar de cal Pàmies tenen habilitat pels fumadors. M’he quedat immòbil i en silenci. A través del gruixut plàstic semiopac que delimita aquest espai he deixant passar de llarg la imprecisa figura escanyolida, errant i despistada del Prims. A escampar la boira, he pensat. Aquests darrers dies, fugint del miserable xantatge del Prims, he tingut que abandonar la part nord del poble per transitar pel vell mig del casc antic, en ple centre de la vila. Fa un temps que el Prims ha augmentat els seus honoraris convertint el tracte inicial en paper moll. És lo que té freqüentar segons quines amistats. No hi ha fiat.

En aquestes em va vindre a l’esment com em trobava jo una d’aquelles nits en que esperava dins el meu despatx, a les fosques i en silenci quan, creient-me sol en aquell habitacle, vaig percebre una presència oculta en la foscor. La respiració d’un altre ésser viu. No estava sol. Realment és de les sensacions més aterradores a la que un home pot estat sotmès. En un cubicle a les fosques saber-se acompanyat per un intrús invisible assetjant. El temps es va aturar. Aquell ésser infernal no anava sol. L’acompanyava la por, que em va pujar per les cames fent-les tremolar, s’instal·là a l’estómac paralitzant-lo, i amenaçava d’assaltar-me d’un moment a l’altre el cap per assestar el cop definitiu. Aquell súcubo amagat a la foscor, l’imaginava de gargamelles esgarrifoses, traient fastuosos ullals ensalivats delectat apunt de saltar sobre la seva víctima.

El mèrit d’un veritable agent no és no tenir por, sinó vèncer-la. D’una revolada em vaig poder desempallegar d’aquella paràlisis que em tenia tenallat al fons del sofà. La fogonada de llum va sobreexposar tot l’habitacle. Quan el diafragma de l’ull es va anar adaptant al nou medi vaig divisar al terra un escarabat negre que fugia  zigzaguejant de la llum com de la pesta per perdre’s sota el moble de l’estanteria. Aquí molts pensaran que vaja quin remostrer per a no res. Que no n’hi ha per tant. I jo els hi dic que en temes de fotre, i aquest pot fotre molt, la mida no importa. No hi ha enemic petit. Les formes del Mal més són inescrutables. Vaig córrer cap a l’estanteria però ja era massa tard. Vaig treure tots els llibres i vaig retirar l’estanteria de la paret. Ni rastre de l’escarabat. En una junta del sòcol hi havia una escletxa per on s’havia esmunyit la bèstia. Segurament se’n havia anat pel mateix lloc pel que havia vingut. Ves a saber si allò era una porta a l’inframón. O una entrada a la Zona negativa que compartia amb la planta 34 de l’edifici Baxter. Vaig ordir un pla de xoc. Amb un embut baix abocar en aquell forat tot un pot d’aigua bullent. Vaig flitar-hi mig pot de Cucal i un cul d’Autan caducat. Finalment vaig segellar aquell orifici amb una solució de pasta de dents i Maizena, amb un bitxo querolet esmicolat i armada amb xinxetes. El despatx presentava un aspecte de paisatge després de la batalla. L’estanteria esbiaixada i fora de lloc. Pilars desplomats de llibres escampats per tot arreu. Estris i envasos buits esbarriats pel terra. I pols. Molta pols.

 

El torrons

Un cop passat el perill aprofito l’indret per encendre’m un Lucky Strike. Després d’una primera calada victoriosa, tot sortint de l’espai plastificat, just davant meu, a l’aparador de la pastisseria de cal Pàmies, una imatge familiar em crida poderosament l’atenció. A l’aparador de la pastisseria hi han dues barres de torrons immenses. L’una de massapà. L’altra de yema. Una visió que em transporta a la infantesa, quan mirava embadalit, igual que ara, com d’aquelles dues barres de torrons anaven llescant i extraient lingots d’un material molt més valuós que l’or.  

Envaït per la nostàlgia i apurant el cigarro i llançant-lo al terra, entro al bar. Darrera la barra (la del bar, no la dels torrons) hi ha l’Anna Pàmies a qui demano un Dyc amb gel. En una taula hi seu el seu germà, el Jaume, a qui escruto amb la mirada i que, amb un gest, em convida a seure. No sabem què dir. Tots dos fiquem cara d’embadalits. A la tele, sense veu, l’home del temps pronostica bonança (sí noi. Fa un bo que enamora, penso) Les mirades enfonsades als gots o emparrant-se per les parets. L’arribada del whisky trenca el gel. Pel fred no hi ha com un whisky, dic tot fent un bon glop de Dyc. Sobretot a aquestes hores del matí, afegeix el Jaume. Ho vaig rematar amb Ja ho deien els indis: aigua de foc. Van tornar les cares embadalides, la tele muda i les mirades enfonsades o emparrades. I aquí es va acabar la conversa.

 

La Vera Creu

Recordo com, aquella mateixa nit en que l’enemic es va manifestar el despatx va quedar desembrasat. Mentre col·locava els llibres al seu lloc, d’un d’ell va caure un plec de folis doblegats per la meitat, on hi havia fotocopiat Un vestigi desconegut de Terra Santa: la Vera Creu d’Anglesola. Nikolas Jaspert (1999), un breu però dens assaig sobre els orígens de la valuosa relíquia del nostre poble. Les primeres clarors de la matinada van coincidir amb la lectura dels darrers fulls. Que aquell escrit arribés a les meves mans no era casual

[com ja sap el fidel i espavilat lector, Mr Pesquises, pels seus dots innats, està cridat a ingressar en una organització secreta (tant secreta que fins i tot ho és per qui això subscriu) que té com a missió protegir l’Univers i combatre els agents del Mal. Actualment podríem dir que Mr Pesquises es troba en període d’ensinistrament – Nota de l’editor]

 

Al sortir del bar m’aturo un cop més davant l’aparador a observar les dues barres de torrons. Les emocions fan baixar la guàrdia. No me’n adono fins que al vidre del aparador, darrera meu, s’hi reflecteix el Prims apropant-se. I la meva cara d’ensurt. Escolta Melà… Sense donar-me la volta i fent-me l’orni surto disparat d’allí. A l’aparador queda el rostre contrariat del Prims, amb la paraula a la boca. I més enllà, una figura engavardinada i barret que es perd en la boira pels carrerons estrets i foscos del casc antic.   

Quan arribo a casa hi començo a reflexionar. Aquesta troballa, nits endarrere, del treball del Jaspert i l’episodi d’avui dels torrons em fa rumiar que entre els dos fets té que haver-hi alguna connexió o altra.

 

El doctor Jaspert i el torrons de cal Pàmies

L’endemà al matí torno a cal Pàmies. Durant el trajecte, ocults en l’espessor de la boira o darrera les pilastres de les arcades, hem trobo amb algun que altre prohom, que al creuar-nos m’ofereixen amb la mirada un lleu gest de complicitat. La Prohomia d’Anglesola és una institució antiquíssima. El seu origen es remunta a l’edat medieval (segle XI). Són homes de bé que vetllen pel benestar del poble. No és oficial, però jo sé que la seves comesa no és tant sols mundana, sinó que també són membres de l’organització secreta que lluita contra el Mal i preservar el Bé a l’Univers, i que ha tingut a bé ficar-me a prova per a que, un cop superada, ingressar a les seves files com agent secret en missions interestel·lars. Així doncs, en certa manera es podria dir que jo també sóc prohom, o ho seré, i no estic sol i em sento reconfortat i acompanyat en aquest peregrinatge terrenal, pas previ imprescindible per ser ensinistrat i ficades a prova les meves dots innates, abans de donar el salt definitiu cap a altres galàxies. Sota l’empara dels prohoms, i d’incògnit, arribo a cal Pàmies. Entro al bar test. Faig un senyal a l’Anna que porta implícitlo mateix de sempre. L’Anna no ho capta. Normal, si tenim en compte que aquí el sempre implicava només ahir. Poc bagatge per quedar registrat. Per sort el Jaume em tira un cable. Ves, Anna, que volen un Dyc amb gel. Aprofito l’ocasió per seure amb el Jaume i, sense més preàmbuls vaig al gra. Li anomeno els torrons. El Jaume es passa a la defensiva. Tots dos fiquem cara de poker. De nou el tentineig dels glaçons dins del whisky desencallen l’escena. No he vingut per la fórmula. Sols busco certa informació per un assumpte que no té cap relació amb tècniques de rebosteria. El Benjamí Pàmies (el pare del Jaume) eren vuit germans. Bàsicament una família  de mestres, sastres i pastissers. Va ser el Pepito, un oncle del Jaume, qui va començar la tradició dels torrons de cal Pàmies. Després de parlar una bona estona i comprovar algunes dades, vaig exposar les meves teories al Jaume. Coneixes a un tal Nikolas Jaspert? És un historiador alemany especialitzat en l’edat mitjana i les creuades. Va publicar un treball sobre la Santa Creu d’Anglesola. He examinat aquest treball i tinc fundades sospites que aquest tal Jaspert ja havia vingut molts anys abans, quan encara estudiava, aquí a Anglesola per poder potinejar la Santa Creu amb les seves pròpies mans. Em temo que sense èxit. Aquí és on entren els torrons. La meva hipòtesis és que el jove Jaspert va arribar a Anglesola amb aquest propòsit. Això deuria ser cap al 84 i per aquestes dates. El Jaspert, que era molt gormand, al veure les dues barres de torrons a l’aparador, doncs això, es va aturar distraient-lo de la seva veritable missió. He accedit a informes clínics del susdit que ho verifiquen. Era tal el daliri que va esgotar l’escàs temps del que disposava menjant torrons de cal Pàmies. A aquest fet s’hi van sumar tot un seguit de successos que van impedir al jove Jaspert poder veure la relíquia. I així va haver d’abandonar el poble amb les expectatives incompletes. El seu va ser un viatge frustrat. El Jaume escoltava les meves disquisicions amb atenció. Home, va puntualitzar, aquest torrons de sants n’havien de ser. A casa, mentre esquetllaven les ametlles s’aprofitava per passar el rosari. Reanimat per un segon whisky, vaig afegir més llenya al foc. Aquí ja divagava. Caldria veure si, anys més tard, al 99, va tornar realment al poble per realitzar el seu estudio, i si, davant el perill real de tornar a entrepussar en la mateixa pedra, en aquest cas amb les mateixes barres de torrons, per prescripció facultatiu, tindre que abandonar la idea de vindre a Anglesola i, que algun entès o erudit relacionat amb el tema i la parròquia elaborés un text per ser enviat al doctor Jaspert. Aquest text seria la base del seu famós estudi sobre la Santa Creu. Aquest segon apartat però només són conjectures. Les peces encaixaven. Tenia una hipòtesis ben armada. Havia entrat amb pas ferm dins l’enfangat terreny de la investigació històrica. Un mèrit més al meu expedient. Venga un tercer whisky per celebrar-ho.

Surto de cal Pàmies mig emboirat, cap a la boira, aquest cop sense mirar els torrons, pura kriptonita per enlletrats i investigadors privats. El neguit m’havia dut allí esvaït, baix de defenses. El destil·lat, més que aguditzar els meus sentits, m’ungia d’un optimisme moderat que augmentava la meva confiança d’arribar a casa sa i estalvi, sense angunies ni entrebancs. Pel camí, aturat sota la llum esmorteïda d’un fanal, confós amb la foscor i la boira, m’he creuat amb un Prohom de contorns difosos. Era una mena d’àngel de la guarda que vetllava per les meves passes.   

Quan torno a casa ja és fosc. Només obrir la porta, el lleu rectangle de llum dibuixat al terra deixa entreveure diminutes presències negres lliscant sobre l’enrajolat. Es presenta una nit dura. La lluita contra el Mal no fa concessions.

145 “That’s the Way It Goes”

(V. Veasey)

Black Merda

“Black Merda”

1970

 

Noms estrafolaris.

La intenció del Cansongs no és sorprendre (encara que a més d’un a vegades l’espanti), sinó més aviat el contrari. Vol ser un brollador mans de música atemporal. Un flux seré i més o menys periòdic d’un seguit de cançons i temes musicals que a un servidor li hagin resultat importants, o que al llarg del temps l’hagin distret, encuriosit o, en el millor del cas, li hagin despertat qualsevol mena d’emocions, que al cap i a la fi és del què es tracta.

Aquest cop però, i sense que serveixi de precedent, sí que vull traurem un as de la mànega amb un grup fins ara desconegut per mi i que, m’ha cridat l’atenció el seu nom estrafolari. Estrafolari, un adjectiu molt del gust del meu tiet Josep M. De tall clàssic, diguem-ne, però molt suau i políticament correcte donat el cas, doncs s’ha de tindre collons per anomenar-se Black Merda. Després del primer sotrac, més en fred, penses que la cosa és limita a un simple problema fonètic. Ves a saber què significa Merda en anglés, segurament res a veure amb temes escatològics que tant gràficament representa aquesta paraula en el nostre estimat idioma. He de remetrem a erudits ja que he buscat per la xarxa i no he pogut trobar cap coincidència d’aquesta paraula en la llengua de Shakespeare. Ves a saber si algun d’aquests xicots negres (negres com el carbó) de Detroit no van tindre algun avantpassat de la Segarra, posem pel cas, o de la Selva (més adient), que va intercanviar fluïts amb algú de (l’altra) selva (de selva a selva i negre perquè em toca…) Algun d’aquests xicots  negres de Detroit merda igual era l’expressió que de tant en tant més s’escoltava a casa seva quan l’avi, envoltat de canalla negra, malhumorat, recordava amb resignació el seu rampell de joventut, igual… bé, deixem-ho aquí, que sinó no arribo a temps. Perquè la principal raó d’aquest lliurament “estrafolari” vindria a ser una picada d’ullet al Joan Francesc, als membres de Sonotone, i a tots els músics, tècnics i altra gent de la faràndula que demà celebraran un concert únic i que promet (adjunto cartell no oficial i alternatiu) Un dia ja dedicarem un Cansongs com cal als noms estrafolaris de grups, que en hi han per donar i per vendre.

Ara doncs, i acabo, dir que aquest escrit està fet a saco, a la manera d’escriptura automàtica, gairebé enriquiana (per Enric Valls), tal com raja. Amb vuits i nous i cartes que no lliguen. Com un solo de guitarra desbocat, desolfat, que es llança a l’abisme sense xarxa. Únicament enviar molts ànims a tota aquesta gent que demà es deixarà la pell dalt l’escenari. Molta merda!

138 “Vitamin C”

(Karoli / Czukay / Liebezeit / Schmidt / Suzuki)

Can

“Ege Bamyasi”

1972

 

Pols i ubiqüitat

Aquell matí les hores transcorren arrossegant-se dins del despatx. Al advers de la porta el nom de Mr. Pesquises invertit enterbolit pel vidre glaçat. Assegut, miro embadalit com la fum del cigarro s’enfila a través del raig de sol que entra per la finestra. Tal vegada es rebel·len volves de pols suspeses en l’aire descendent sense cap presa, fins aterrar mansament sobre l’expedient que tinc sobre la taula. És el del cas de la taula voladora. La resta són al prestatge, convenientment arxivats. El gat perdut, la pilota embarcada, l’aigüera embussada… tots casos tancats. Ara mateix l’únic cas obert i de moment sense possibilitat de resolució és el de la ditxosa taula. Fa mandra ficar-se en un cas aparentment senzill però que a mesura que passa el temps es complica més i més. Els testimonis directes han oblidat (o volen oblidar) els detalls. Potser per deixadesa (o per por). Han desaparegut probes (o directament s’han destruït?) Ell lloc dels fets està contaminat (ves a saber si expressament). Em pregunto qui hi ha al darrere de tot aquest cas?

La pols és assumpte per ociosos. Quan un entra en acció la pols desapareix. Es fa invisible. Tal vegada penso en la bellesa de l’escena. Amb l’estètica del moment. Vist des de dalt, en un pla zenital, la imatge deu ser estupenda. La llum, el fum, jo recolzat sobre la taula i el mentó entre el palmell de les mans. Llàstima que un no pot ser protagonista i espectador alhora. Els temes de la pols i la ubiqüitat em fan pensar que, en la meva condició de detectiu privat (en pràctiques, tot s’ha de dir), per arribar a ser un autèntic professional del ram em caldria introduir, com a mínim, dues figures importants i imprescindibles per a tot detectiu privat que es preï. Una figura seria la de la secretaria fidel. Una noia guapa però gens vanitosa. Noia eficient, pulcra, intel·ligent, educada, discreta i abstèmia. Sensible, ordenada i detallista. Secretament enamorada del seu jefe però que mai gosarà a dir-ho. Per ell, en canvi, és com una segona mare (l’esmorzar a taula, camises planxades…) Una germana gran molts cops, sobretot quan ell li confessa entre sanglots i ferum d’alcohol, galta empegada a les popes, els seus desenganys amorosos amb dones perverses. Però ara mateix no em puc permetre aquest luxe. Que l’únic que faria seria treure la pols i canviar la distribució del despatx cada 15 dies.

L’altra figura en que he pensat és la del confident. Aquell que se’n assabenta de tot. Que fa de vigia mentre un dorm. Que respon sense fer preguntes. I aquest servei sí que me’l puc permetre. M’aixeco d’una revolada. Em fico la gavardina i el barret. Surto i tanco la porta amb decisió. Amb l’embranzida, he deixat darrera meu una estela de pols suspesa a l’aire.

És mig matí quan arribo al centre. Com de costum el meu home és recolzat al peu de pedra de la Creu de terme que presideix la cruïlla. Punt neuràlgic de la vila. L’encontre, amb aquella figura sota l’escalonat de pedra, atorga a l’escena dots transcendents, com si estiguéssim al mateix peu d’una escalinata romana. El Prims és un paio (que no és paio) carrincló i escardalenc. Xupa i pantalons texans. Bota campera. Relativament jove però revellit i socarrimat per algun excés del passat. Està fet pols, vaja. Coneix el carrer com ningú. No se’n mou. En forma part i per això passa inadvertit. Al contrari d’altres vegades, que sempre em feia l’orni, avui m’hi he acostat tot simpàtic. Sembla que avui farà bo, oi? li he dit com aquell que hi parlés tot sovint. Ai, home… sí noi… m’ha respost mentre amb un somriure m’ensenyava tota una ristra de dents ratades i ennegrides. Escolta Melà… em podries fer un favor?… em pots deixar un euret deu per fer un cafè? Ja ho trobarem home… Amb aquest personal cal ser ràpid de ment. Sembla que em confon per un altre. O potser ho fa veure? Aquesta segona opció denotaria que en cas de que anessin maldades estaria disposat a ser discret. A callar com un puta. A dir jo a aquest paio no el conec de res. Aquell matí jo vaig parlar amb el Melà… Quin professional, noi, he pensat. Estava clar que coneixia els codis del carrer. La llei no escrita dels proscrits. He aprofitat l’avantatge que m’oferia amb safata.

Abans però, evitem ser vistos pels ocupants del banc del sinofos. Asseguts una mica més enllà, al mig del passeig, són una mena de competència deslleial. Difamen, esbomben i dilapiden tota mena d’informació, fins a deixar-la inservible quan, de no obrar així, podria ser d’un gran valor per professionals com un servidor. Trec la cartera i al Prims li salten els ulls del cap. Li dono 10 cèntims dient que tinc un petit encarreg per ell i prometent que, un cop complert, li seran lliurats la resta dels diners. El Prims i jo marxem cadascú per la seva banda emplaçant-nos al carrer del Calvari, sens dubte un indret menys concorregut i més discret. Vull ficar-lo a prova. Abans de fer-li confiança cal comprovar la seva predisposició i, sobretot, la seva eficàcia.

Un cop al Calvari (de manera improvisada però sense que es noti) li dono les instruccions pertinents. Aprofito que un paio ros, no massa alt, d’uns quaranta i escaig i amb un xandall llampant és a punt d’entrar a cal Marina. Indico al Prims que resti al cap del carrer i que, de manera dissimulada vigili les maniobres d’aquell foraster. Jo seré a l’altra punta de carrer, controlant que el personatge en qüestió no ens volgués despistar fugin per alguna de les portes del darrera, les que donen a la cuina o al vell cinema. En qualsevol cas ell, el Prims, no havia d’abandonar el seu lloc fins haver informat degudament de les incidències i passar-me’n un informe detallat. Un euro bé s’ho valia.

No sé quan temps havia passat però l’espera es feia eterna i res no passava. El sol començava a ser de justícia. De tant en tant, d’amagat, feia petites incursions carrer avall per treure el cap. Efectivament el Prims restava diligent al seu lloc. Em decideixo a espiar per la finestra cap a dins del bar per comprovar que el paio del xandall no s’ha esfumat. De puntetes, estirant el coll, per sobre dels adorns empavonats del vidre veig que el paio del xandall encara hi és. De sobte, darrera meu la remor d’una presència em sobresalta. L’ensurt és considerable. Més quan, pel costat meu passa un paio ros, no massa alt, d’uns quaranta i escaig i amb el mateix xandall llampant, clavat al de dins. No me’n sé avenir. Això sembla l’atac dels clons. Encara no estic refet i el paio del xandall-2 va Calvari avall. Passa per davant del Prims. Torno a espiar per la finestra i el pitjor dels presagis es confirma. El paio del xandall-1 encara és dins. En un malabarisme ocular guaito dins i fora simultàneament i comprovo que, efectivament, hi han dos paios del xandall. Que estan repetits.

Aquest cas s’ha complicat de mala manera. Hauré de prendre cartes en l’assumpte. A més, no hi ha res més incòmode que vigilar davant d’un bar i passar sed. Amb una gest còmplice indico al Prims que esperi una estona més al seu lloc. M’armo de valor i entro a Cal Marina. Em recolzo al començament de la barra i demano un got d’aigua de l’aixeta. El paio del xandall és a l’altra punta de barra, parlant de manera distesa amb un grupet i amb aires de no tenir cap pressa. Faig un sant Hilari i mentre demano una altre got d’aigua paro l’orella. Me’n assabento que el paio en qüestió és un dels dos bessons de cal Gendret (els havia conegut de jovenets quan venien a estiuejar a casa del seu padrí) Això resolt l’enigma. No es tracta d’un paio repetit sinó de dos que s’assemblen. És normal que dos bessons, mentre són petits, vagin vestits iguals. Suposo que per qüestions pràctiques. No ho és tant de normal que de grans continuïn coincidint amb el vestuari. Suposo que deuen ser socis del mateix gimnàs o club esportiu. D’aquí que duguin el mateix xandall. Tot lliga. Cas resolt.

Surto a fora i veig al Prims que encara aguanta en la seva posició (amb aquest sol encara es desmelarà…) Espera delerós la seva recompensa. Com a tràmit li demano si ha vist passar al paio del xandall. La resposta és previsible doncs abans li ha passat a un pam del nas. Davant la meva sorpresa em contesta que no. No crec que així, a corre-cuita, el Prims sigui capaç de distingir un bessó de l’altre. Dret a llei però, em diu la veritat. El paio del xandall que jo li he dit de vigilar encara no ha sortit del bar. Hi han dues possibilitats (avui sembla que tot està duplicat…) o bé és un fisonomista excepcional (destria un bessó de l’altre) o és un veritable encantat (ni l’ha vist passar) Sembla que em quedaré amb el dubte. Lo promès és deute. Quan trec la cartera el Prims fa un vista com un saler. He retingut fort l’euro fins que me’l ha arrabassa dels dits i ha enfila el passeig, més content que un gínjol.

Jo marxo Calvari amunt. Darrera meu, les meves petjades aixequen un rastre de pols. Diria que és la mateixa pols que em trobaré al despatx i que sembla ser per tot arreu.

Vitamin C és un tema del grup alemany Can que apareix a Puro vício, la magnífica pel·lícula de Paul Thomas Anderson basada en la novel·la homònima de Thomas Pynchon. Ambientada a finals dels anys 60, narra les peripècies de Doc Sportello, un detectiu privat força peculiar i que alguns cops sembla emparentat amb el nostre estimat Pesquises. La pel·lícula vindria a reflectir que en una època on les substàncies alucinògenes i estimulants estaven a l’ordre del dia, la percepció de la realitat s’havia de veure forçosament afectada. Podem gaudir d’una recent i magnífica versió de Unknown Mortal Orchestra. També una gravació dels seus creadors, el grup Can.

Vitamina C
El seu pare es va comprar un avió.
La seva mare guarda tota la pasta familiar,
Una maca bufetada, em quedo al racó,
Ella viu fora i dins de l’harmonia.

Ei tu,
Estàs perdent, estàs perdent, estàs
perdent, estàs perdent la teva vitamina C.

I per Nadal muntant el seu poni
O trepitjant el cap de l’home porc,
Una maca bufetada, em quedo al racó,
Ella viu fora i dins de l’harmonia.

Ei tu,
Estàs perdent, estàs perdent, estàs
perdent, estàs perdent la teva vitamina C.

(Traducció: Daniel Giribet)

126 “Homes i dones del cap dret”

(Quimi Portet)

QUIMI PORTET

“viatge a montserrat”

2009

A Josep M. Giribet, in memoriam

El tiet se’n va a Mart.

Barcelona

Atenció jubilats, pastilles rejovenidores Antrax us retornaran a la joventut. Recomanem prudència doncs podríeu tenir problemes d’adaptació infantil.

El tiet Josep M. se’n va a Mart. Amb 97 anys, una mica carrincló però amb el cap ben clar. Avui he lligat caps. L’altre dia vaig llegir al diari que es buscaven viatgers per anar a Mart disposats a no tornar. Vaig pensar que per afrontar una empresa així calia ser boig o estar desesperat.

Pamplona

En la clínica Proton la senyora Bordiu ha donat a llum quintillizos. El marit analfabet ha preguntat al doctor: ja els ha comptat bé vostè?

Era d’insensat embarcar-se en un viatge com aquest sense aturar-se a pensar en les conseqüències. Un cop engegat el procés, aquest era irreversible. No hi havia volta endarrere. 

Madrid

Atenció. Vol perdre pes en vuit dies? Amb el nostre sistema Pany i clau garantim el cent per cent. Sols obrim en cas de foc. 

S’havia d’estar desesperat si el que es volia era desaparèixer d’aquest món sense deixar rastre. Un mètode asèptic i polit. Una mena de suïcidi al viu, diguem-ne. Un sistema que segurament ens abocaria a la bogeria de la primera opció. Amb això es simplifica l’equació i despeja la incògnita. Conclusió: això només ho pot fer un paio que estigui sonat.

Pedratosca

Diumenge festa Major. A les deu del matí, concurs d’aixecada de pedres. Si plou al matí es celebrarà a la tarda, i si plou a la tarda es celebrarà al matí.

L’Alcalde

Hi cap però una tercera alternativa, improbable però possible. La de l’audàcia. El tiet Josep M. mai ha mostrat símptomes de ser boix, ans al contrari. I el què es diu desesperat… doncs tampoc. Ficada a prova competitiva amb la parsimònia del tiet, La famosa flegma britànica no hi tindria res a pelar i acabaria amb els nervis destrossats. No hi ha dubte doncs que el que ha impulsat al tiet a fer aquest pas ha estat l’audàcia del valent.

Aràbia

El xeic àrab Mohamed ben Jalat d’Abadan, per renovació del seu harem, ven hurís passades a preu de ganga.

Oficialment avui hem dipositat les seves cendres al cementiri. No ha volgut ni actes ni cerimònies. Una darrera tocada de nassos als capellans, que a desgrat, encara haguessin fet fira a la seva esquena. Sols un petit grup de familiars l’hem rebut en un matí d’hivern assolellat i fred. Prefereixo dir que plovia a bots i barrals. Un petit canvi que resulta una fotesa al costat una invenció de la magnitud de la del tiet. La pluja repicava sobre els paraigües. El terra estava negat d’aigua. Un cop destapada la pesada llosa que segellava l’entrada, l’aigua baixava a raig fet pels esglaons cap a dins del panteó subterrani. A baix els taüts han començat a surar com bucs fantasma.

Zàmbia

El savi antropòleg Sonat ha lograt desxifrar el llenguatge dels simis. Està impressionat doncs ha conegut uns antics parents de part de mare.

Les suposades cendres del tiet han arribat dins una urna. La duien en una bossa de roba amb nanses. Quan han tret l’urna m’he dit que aquest no era el tiet. Jo no m’ho empasso. La forma de l’urna recordava veladament la d’una nau espacial. Per un moment m’ha semblat que potser el tiet deixava pistes per que jo les desxifrés. Ser el seu còmplice secret.

Bilbao

Senyora masoquista busca senyor ben constituït que sàpiga pegar. Li encanten els ulls de vellut.

Ves-ne a saber les motivacions per entabanar-nos d’aquesta manera. Coneixen al tiet poden ser moltes. El seu humor negre no té fronteres. Tot i no saber-ho amb certesa, tinc les meves sospites. Un motiu, encara que sembli contradictori, pot ser que sigui per veure món. O per dur la contraria, vet aquí. Diu que és de l’Espanyol però ficaria la mà al foc que ho fa per fer la guitza. Jo no l’he pogut guanyar mai als escacs. Darrerament però, li flaqueja el mig joc i aprofita per desaparèixer del circuit amb l’estadística de victòries immaculada. També hi cap el preservar algun secret familiar sense resoldre. Amb els anys un s’estova i val més no exposar-se a trair una vella promesa de joventut.

Verdú

Noi solter busca noia pagesa que tingui tractor per casar-s’hi. Sobretot, enviar fotografia del tractor.

El tiet sempre ha estat un home il·lustrat. Amb iniciatives i pensaments avançats a la seva època. Una persona emprenedora, i fora lògic que després de tants anys volgués fer un salt interplanetari sense precedents. Potser emetre algun programa de radio d’alcans galàctic, més enllà de l’àmbit terraqüi. O trobar noves idees pels seus relats i aforismes. O aprendre una nova apertura marciana que faci miques la defensa siciliana. Deu pensar, encara farem la primera pela.

Paris

L’antropòleg francès Quatrepot assegura que dintre de deu segles l’home tornarà a caminar a quatre grapes i necessitarà dos parells de sabates.

El repte no l’espanta. Ja ho diu la meva mare: qui va sobreviure a la Guerra està curat d’ensurts. Així doncs m’imagino al tiet ordint un pla que culmina abandonant la Terra a bord d’una nau espacial. O, potser dins el seu cap cartesià, ell es queda quiet dins la nau i és la Terra la que s’allunya donant tombs desorbitats, amb la gent, cotxes, fàbriques, boscos, mars i muntanyes. Amb les seves guerres i enrenous i núvols. I la Lluna que li va al darrera encerclant-la com un gos faldiller. I es va fent tot petit. L’espai. I el tiet que espia per la finestra i riu sota el nas mentre Mart s’apropa.

Monte Palomar

La nebulosa que va descobrir l’astrònom Zaconief ha resultat ser una cagada d’ocell damunt l’objectiu del telescopi.

PD: Curiosament avui també ens ha deixat el vulcanià senyor Spock. Per realitzar aquest viatge és molt provable que el tiet Josep M. tingués tractes amb algun pilot experimentat. Se’n dur d’orella igual li fiquen traves, ha pensat. I per compensar-ho qui millor que el senyor Spock com a company de viatge? Que si d’alguna cosa pot presumir és de bona orella. No us sembla massa casual com per no ser veritat?

Toledo

Pallasso jubilat s’ofereix per espantar ocells en camps de cereals. Sols la manutenció.

Els textos recollits pertanyent a la col·lecció d’anuncis i breus Estrafolari, de Josep M. Giribet. En la resta, de forma saltejada, un servidor ha fet el que bonament ha sabut i pogut.

112 “Red Right Hand”

(Mick Harvey / Nick Cave / Thomas Wydler)

Nick Cave & The Bad Seeds

“Let Love In”

1994

 

 

Presències nocturnes

 

Observar, analitzar, deduir. Treure conjectures (no confondre amb la seva germana petita putativa, la xafarderia). Aquesta és la premissa del verdader detectiu. La llosa que haurà d’arrossegar. L’estigma amb que haurà de conviure dia i nit fins al final  dels seus dies. Fins a l’últim sospir. És alhora do i condemna. És la seva naturalesa.

És de nit. El despatx està a les fosques. Sols la lleu llum de l’enllumenat elèctric del carrer que s’infiltra per les escletxes de la persiana a mig tancar deixa endevinar les formes inertes que poblen l’habitacle. Jo sóc dins assegut a la butaca fent temps, esperant que sigui l’hora.

Aquests darrers dies, al despatx totalment remodelat vaig incorporar-hi un element que sempre m’havia fet il·lusió. Cobrir part d’una paret amb un gran tauler de suro on penjar-hi tota mena d’informació. Formar un gran mural visual on fer encaixar les peces d’un cas complex. On es mostrin les conjectures. Hi està exposat l’únic expedient que actualment tinc obert, el que anomeno el cas de La taula voladora, que en aquest mural ara es mostra en tota la seva complexitat. Fotografies, esquemes, informes, retalls de diari, fotocòpies, anotacions, pamflets, tiquets, llistes del Caprabo, números telefònics, plànols, rebuts, factures, ofertes varies, l’horòscop, etc. Qualsevol dada, per insignificant que pugui semblar, pot arribar a ser determinant. M’he passat hores i hores observant aquell garbuix d’informació. Traspassant, intercanviant d’aquí cap allà els diferents elements. Com en una partida d’escacs, tot està a la vista. Cal trobar-hi les connexions. Observar, analitzar, deduir.

De moment però encara estava lluny de trobar respostes vàlides. I com sempre he sostingut, cal exercitar la ment. L’entrenament és vital per, arribada l’hora, poder fer front a qualsevol adversitat. Sense res millor a fer, tenia sobre la taula la missió autoimposada de comprovar la distància real entre les dues senyals d’stop que hi ha al passeig del poble. Les que popularment es coneixem com l’stop de la Creu i l’stop de cal Marina, just tocant a la carretera de Balaguer. Verificar i, si calia, corregir aquella vella premissa de Stop a 150 metros, tants i tants anys enquistada en la ment de tantes i tantes generacions. Naturalment, per tal propòsit, he ordit un pla. Estava clar que fugir de la claror del dia, evitant cotxes i altres obstacles que normalment s’interposen enmig del trajecte. I sobretot, evitar les mirades malpensades dels xafarders, falsos profetes, els que aquí vulgarment anomenem els del banc del Sinofós. Així doncs havia d’actuar de nit. La via estaria lliure d’impediments i la discreció estaria garantida. L’hora escollida també era important. Les 4 m’ha semblat una hora propícia. Ni molt tard ni molt aviat. Calia evitar troneres i matiners. La metodologia també estava clara. Disposava d’un metre (de 3 metres) i unes barretes de guix (de guixar a la pissarra). Cada 3 metres aniria fent petites marques al terra que em servirien per determinar la mida exacta.

Per inspeccionar el terreny feia discretes passejades pel passeig. També passava alguna estones fent algun whisky a cal Marina. Em permetia controlar la situació de ben aprop. Aquella mateix tarda per fer temps em vaig distreure amb el suplement de La Vanguardia. Curiosament hi sortia un reportatge dedicat a Jack l’esbudellador. El reportatge venia il·lustrat amb les fotografies de les 5 víctimes oficialment atribuïdes a l’assassí de l’East End londinenc. Totes 5 dones de mala reputació i que presentaven talls de diferent consideració per tot el cos, preferentment al coll. Només a tall de comentari, veien la fotografia de la darrera víctima, sembla que en Jack anava millor de temps doncs s’hi va poder va poder esgrimir les seves dots amb el punyal (prims, bistecs, costelles, menuts i carn picada) Ni amb un whisky doble vaig poder treure’m els calfreds del cos.

La nit en qüestió doncs, vaig esperar assegut dins el despatx a que fos l’hora. A les 4 en punt vaig sortir del cau per endinsar-me dins la nit freda i silenciosa. Curiosament s’hi havia ficat una boira espesa, impròpia per aquesta època de l’any. Em vaig dirigir cap als carrerons suburbials, freds i humits. Vaig continuar pel carrer del Calvari avall fins desembocar al lloc de destí. Aquella boira, en principi empipadora, ara la veia com una aliada per que la meva acció passes més inadvertida. Com si hagués passat un fantasma. D’entrada em va sobtar que al capdamunt del carrer, al cantó de la Creu, no hi havia cap senyal d’stop. La senyal on hi figurava l’enunciat stop a 150 metros. Vaig anar carrer avall i vaig comprovar que a l’altre extrem de carrer, just al mig del carrer, l’altra senyal d’stop si que hi era. Tenim tant interioritzat aquesta consigna urbanística que ni tants sols ens havíem adonat que ja no hi era. Tant era. Agafaria com a referència la base de la Creu. Vaig treure metro i guix i em vaig disposar a fer les marques. Voltava jo de genollons per terra, anant mesurant i guixant amb curtes i precises ratlles blanques quan del darrera dues mans enguantades. Una mà em va agafar la galta i la va estirar cap amunt mentre l’altra duia una navalla de barber lluent i afilada. Per un moment, dins la navalla, vaig veure reflexat l’horror dels meus ulls. Amb un cop precís d’esquerra a dreta, la navalla va brunzir estripant tot el que trobava, la boira, la nit, el meu coll. La sang brollava del tall, baixava per la gavardina xopa fins arribar al terra on va formar dos rierols que serpentejant semblaven pugnar per veure quin dels dos arribava abans a la Costa el Calent. Si no hagués estat per lo inapropiat de la situació, es podria dir que feia goig de veure. En un gest inútil, amb les dues mans al coll, intentava aturar l’hemorràgia.

Vaig despertar amb les dues mans al coll, amerat no de sang sinó de suor. Era assegut a la butaca del meu despatx. Era evident que esperant que fos l’hora m’havia adormit. Vaig mirarar el rellotge. Marcava les 5:52. Era tard però si m’afanyava encara hi havia temps per completar la missió. En tot cas ja tenia una experiència, ni que fos onírica. Em vaig rentar la cara. Vaig verificar que a la butxaca hi duia metre i guix i vaig recórrer el mateix camí que al somni. Naturalment, no hi havia boira. Això sí, l’aire era fred. Vaig arribar al lloc dels fets. Curiosament la primera senyal d’stop no hi era. La del capdavall sí. Vaig treure metre i guix i vaig anar per feina. Una a una, de 3 en tres, anava sumant les xifres. 63, 66, 69…  Es notava que ja hi estava abessat. 90, 93, 96… Avançava més de pressa del què em pensava. Ja gairebé està… 141, 144, 147 i … no pot ser! Tret d’una petita variació, practicament dona exacte: 150 metres. Ha d’haver-hi un error. Segurament m’he descomptat, em vaig dir. Era el pitjor que em podia passar. Vaig tornar al principi per fer un segon mesurament. Aquest cop vaig tindre més cura d’establir el punt d’arrancada amb precisió. Agafaria la part més sortida de la base de la Creu com a referència. La nova ratlla poca cosa variava de la primera. De ben segur es tractava d’un error en la suma. Ara me’n faria ben capaç. A mig trajecte es va apagar l’enllumenat elèctric. Tot i ser fosc encara, el cel volia començar a clarejar i no he tingut dificultat per veure les ratlles. He arribat a la senyal. Amb la correcció la cosa havia empitjorat. Ara donava 150 metres exactes. No podia donar crèdit a lo que veia. Encara tindria temps per una tercera comprovació. Aquest cop al costat de cada ratlla hi aniria ficant la suma resultant. 3, 6, 9… així no pot fallar. 84, 87, 90… de sobte vaig sentir una remor que em va esglaiar (encara duia el mal cos per lo del Jack…) Vaig notar una presència que de ben segur no era d’aquest món. Un grup de gent que avançava a tot drap a lo ample del passeig sense rumb ni esma. Sens dubte es tractava de zombis. Un grup de morts vivents que no feien plan de fer broma. A l’altre costat de vorera he vist un contenidor d’escombraries. En una maniobra digna d’elogi, m’hi he amagat dins. El grup de zombis s’anava apropant implacable. Tot el carrer retronava al seu pas. El so era aterridor. Al soroll de les petjades s’hi afegia un panteix i una balboteig inintel·ligible que feia glaçar la sang. Era com si traguessin el fetge per la boca. La pudor que desprenien aquella carn morta era insuportable. Fins i tot des de dins el contenidor es percebia aquella pestilent ferum. La por em tenia paralitza. Temia que en d’un moment a l’altre s’obris la tapa del contenidor i fos devorat de viu en viu per aquelles bèsties vingudes del mateix infern. Per sort la remor va anar remetent. Aquells diàlegs  cacofònics anaven remetent i allunyant-se carrer avall. Es va fer el silenci. Jo però encara no gosava a moure un dit. Al cap d’una estona el soroll del motor d’un vehicle es va anar fent més i més audible fins aturar-se just davant del contenidor. Em vaig armar de valor i just van obrir la tapa, en una maniobra digna d’elogi, m’he pogut escapolir del lloc sense que els operaris del camió de neteja em pugessin reconèixer. He enfilat carrer del Calvari amunt fins a desaparèixer just quan les primeres clarors del dia apuntaven per l’horitzó.

Aquella mateixa tarda m’he passejat pel lloc simulant normalitat. He observat atentament la reacció de la gent hi pogut comprovar que res notaven d’estrany. Si et fixaves amb atenció però (jo sabia de la seva existència), allà al terra, a tot el llarg del passeig s’hi podia veure unes petites marques de guix blanc. Unes marques que, espero, abans que se’n adoni algú, el pas de la gent, la pols, la pluja, el vent i el temps acabin esborrant.

Nota del traductor: a la versió anglesa els noms dels llocs citats apareixen traduïts. Així, el carrer del Calvari figura com Calvary Street. La Creu és The Cross. La Costa el Calent s’anomena The Hotman Coast. I el Banc del sinofós, Ifnot Beach.

 

Nick Cave és un artista de pes i amb una llarga trajectòria a les seves espatlles. Aquests dies està d’actualitat per l’estrena del documental 20.000 days of Earth on es mostren les interioritats i processos creatius d’aquest artista australià. A banda d’un bon compositor ens trobem també davant un gran escriptor. Aquest cop, i sense que serveixi de precedent, em temo que al contingut d’aquesta l’entrada el tema musical hi encaixa com anell al dit. Red Right Hand és un tema recurrent del cinema slasher, sub-gènere del cinema de terror en que un assassí s’acarnissa amb adolescents, normalment embolicats en experiències prematures de sexe, o drogues, o les dues coses alhora.  Red Right Hand és un tema perillós.

“Mà dreta vermella”

Ves a donar un petit passeig pels límits de la ciutat
i creua les vies
On el viaducte emergeix,
com un ocell de perdició
mentre canvia i es trenca
On secrets reposen en els focs de la frontera
i en els cables brunzint
Ei amic, saps
que ja mai més tornaràs
Passant la plaça, passant el pont
passant els molins, passant les batudes
En una tempesta formant-se
ve un home alt i ben plantat
En un sobretot negre i polsós
amb la mà dreta vermella

Ell et prendrà en els seus braços,
et dirà que has estat un bon noi
Ell reviurà tots els somnis
que et va dur una vida destruir
Ell arribarà al fons del clot,
curarà la teva ànima encongida,
però no hi haurà una sola cosa
que puguis fer
Ell és un déu, ell és un home,
ell és un fantasma, ell és un guru
Estan xiuxiuejant el teu nom
a través d’aquesta terra desapareguda
però amagat en el seu sobretot
hi ha una mà dreta vermella

No tens diners?
Ell te’n aconseguirà una mica
No tens cotxe?
Ell te’n aconseguirà un
No tens auto-respecte,
et sents com un insecte
bé, no et preocupis, amic
per que aquí ve ell
a través dels ghettos i els barris
i les viles i els tuguris
Un ombra es projecta
on sigui que ell es pari
munts de papers verds
en la seva mà dreta vermella

El veuràs als teus malsons
el veuràs als teus somnis
Ell apareixerà del no-res
però ell no és el que sembla ser
El veuràs al teu cap,
a la pantalla del televisor
Ei amic, t’estic avisant
que l’apaguis
Ell és un fantasma, ell és un déu,
ell és un home, ell és un guru
Tu ets una peça microscòpica
dins del seu pla catastròfic
dissenyat i dirigit per
la seva seva mà dreta vermella