Tag Archives: Tàrrega

98 “Don’t Step”

Bauchklang-many-people(Alex Boeck / Andreas Fraenzl / Gerald Huber / Philipp Sageder / Christian Birawsky)

BAUCHKLANG

“Many People”

2005

 

 

Privacitats i privacions.

Cada matí, al despertam es com un renéixer, com un sortir d‘un pou, profund i fosc, i pujar cap a la llum d’un nou dia. Després de desempallegar-me dels telaranys del son i esbandir-me les lleganyes amb saliva dejuna, em trobo amb la trista realitat. Mai m’hagués pogut imaginar que la duresa de la prova fos d’aquesta magnitud. El despatx ha deixat de ser un despatx per convertir-se en una catacumba. Una mena de nínxol on vaig resistint, estoicament, com puc, les proves que em se van imposant. A vegades, em sorprenc a mi mateix quan, en un instant de sobtada lucidesa, i contra tota lògica, d’aquest cos malmès i d’aquesta ànima anorreada encara sigui capaç de brollar una espurna d’humor, imaginant-me a mi mateix com el protagonista d’un videojoc. La pantalla és aquest despatx, sense sostre i vist des de dalt. Jo sóc l’heroi que va superant pantalles que algú, en el seu dia, des d’un altre despatx, va dissenyar sota el dictat de ves a saber quina mena de ment capritxosa. És en aquestes ocasions que els meus llavis dibuixen un lleu somriure esbiaixat. Clar que no se si aquest despatx respon als canons estètics més ortodoxes del gènere, doncs s’ha convertit en una cambra nua, sense mobles ni ornaments n cap mena d’objecte que jo mateix, si com a objecte, compositivament parlant, puc ser considerat. En aquesta cambra impera el color gris penitència, to que s’aconsegueix amb una barreja de pols, telaranys i fum. Fins i tot la llum que entra per la finestra és una llum estumoïda.

 

I no hi ha dia en que, en mig d’aquesta mena de caverna platònica, no em recordi quin és el meu propòsit, que no és altre que el d’assolir l’estatus d’agent secret intergalàctic, i que per a tal destí he sigut invocat i sotmès a aquesta hercúlia prova.

 

Però com deia aquell, començaré pel principi. Quan en aquest despatx entrava una bona claror, que feia lluir els colors de les parets, dels mobiliari i tots els accessoris. El negoci anava… diguem que anava. S’hi respirava el típic ambient de l’autònom: pelat però content. Fotut però lliure de rendir contes a ningú. Bé, sempre hi ha algú a qui rendir contes, que és el client. I el client no arribava. Per la porta sols entrava algun viatjant desesperat que intentava, de manera desesperada, encaixar-me en el seu ram. El que sí entrava de forma habitual per la porta, més concretament per sota, eren les factures i els rebuts. A falta d’ingressos vaig haver de prendre decisions dràstiques. Vaig deixar de fumar tabac per rosegar xiclet (més tard vaig passar directament a rosegar-me les ungles) El cafè per les herbes (silvestres). L’alcohol per aigua de l’aixeta. Tot degudament justificat envers una vida sana i de purificació. Acompanyat de dues sessions setmanal de ioga. Mens sana in corpore sano.

 

Va arribar l’hivern i les rigurositats dels freds. Donada la poca activitat, havia dedicat a ficar en marxa un altre cop el vell foc a terra de casa. A més, hi ha aquella antiga dita de que el foc fa companyia. N’hi han algunes de dites però, que no es compleixen doncs, el gat es rentava la cara i no hi havia cap visita. La llenya s’havia acabat. Tenia però tota la biblioteca heretada del meu pare. En un acte espartà em dedicava a la lectura davant del foc que cremava amb els llibres que havia llegit el dia anterior. Així vaig passar tot l’hivern en companyia de poetes, del gat i les flames. Hi ha un títol d’un llibre que assegura que els llibres no cremen bé. No és pas veritat. Algun cop pots trobar alguna edició, amb paper de baixa qualitat, que es resisteixi, però normalment… com xeren xiquets! I els il·lustrats! Allò donava bo de veure. Les làmines dels impressionistes, feien impressió! Amb el temps un es torna un entès. Val a dir que els llibres de Proa, sobretot en l’edició de tapa dura, cremaven que feia por. En tot no deixava de ser un acte simbòlic. Els mots, mitjançant les flames abandonaven l’efímer de la tinta i el paper per enlairar-se en forma de fum a través de la xemeneia i barrejar-se amb la immensitat del cosmos.

 

Si l’origen de tota civilització és el foc, aquest també en pot ser la seva destrucció. Pensava, il·lús de mi, que d’aquesta manera es perdrien uns milers de llibres però esdevindria en mi un erudit. Ans el contrari. La memòria és un enemic implacable. Vaig devastar la biblioteca sencera i d’ella sols en recordava uns pocs mots. A més, de manera arbitraria. Capritxosa, fins i tot, doncs per ficar un exemple, de la poesia complerta de T.S. Eliot sols recordava la darrera frase:

Aquest llibre fou acabat d’estampar en els tallers d’Hurope, S.A, a la ciutat de Barcelona, el Dimecres de Cendra de 1984, l’aniversari de l’any en què T. S. Eliot compongué Burnt Norton, el primer dels Quatre Quartets.

Ja ho veieu, per a mi tota la poesia del T. S. Eliot es resumeix en aquesta lacònica frase i sempre anirà lligada al Dimecres de Cendra.

Va arribar febrer i el gat em va abandonar. Darrera la biblioteca van seguir l’estanteria, les cadires, la taula, el llit…

A falta de llibres hem dedico a trobar i desxifrar formes en el mosaic. És curiós la quantitat de coses que un hi pot trobar. Curiosament, aquells forma que veies amb claredat, a l’endemà ja no hi és, i n’han aparegut d’altres que mai hauries sospitat.

En aquesta cambra regna l’austeritat. Sóc com una mena de Simó del desert però sense columna. De mata baixa en podríem dir.

simon-of-the-desert-03

El gat, altra hora el meu fidel escuder, ara torna a casa molt de tard en tard sols per refer-se una mica i tornar a marxar. Fet malbé, escuat, sec, brut i guerxo. Comparteixo el poc menjar amb ell i deixo que torni a marxar, vençut irremissiblement per les baixes passions.

En aquests país les estacions arriben de cop. Les proves i temptacions no deixen de presentar-se. En una piscina del costat, unes veïnes prenen el sol nues. Entre la meva finestra i la piscina s’aixeca un autèntic mur vegetal. M’he tornat tot un artista del gremi d’exercitat la vista per tals funcions. Me’n ric d’aquells que d’abans la vulgar i rutinària tasca de llegir un simple escrit, es treuen les ulleres de la butxaca i mentre se les fiquen, et miren de reüll i diuen, amb total naturalitat: “és que tinc vista cansada”. Vista cansada?, penso jo. Lo meu sí que és vista cansada! Sols ho sap qui s’hi troba l’esforç que suposa travessar aquell entramat vegetal. Penetrar entre troncs, branques, fulles, pàmpols, fins a l’últim bri, destriant el gra de la palla, l’essencial de lo superflu, per poder-hi discernir, enfocar a l’altre costat, un tros de carn que dur-se a la boca.

Espero que tant alt sacrifici es vegi recompensat. I és que en temps de crisi la vida del detectiu privat està plena de privacions.

 

 

Bauchklang és una banda austríaca que interpreta els seus temes amb la tècnica del Beat Box (o Beatboxing), que consisteix en imitar sons d’instruments amb la boca. El seu repertori abasta estils diversos, com el dub, el hip-hop, el reggae, techno, drum and bass, etc. Han versionat temes força coneguts però, francament, estan molt millor quan tiren de repertori propi. L’estiu de l’any 2007 van actuar  a La Terrasseta de Tàrrega i vaig quedar absolutament impressionat. Em se fa estrany com no són un grup més conegut (al menys per aquests paratges). Val la pena visitar la seva pàgina web i gaudir de les acrobàcies vocals d’aquest magnífic grup.

http://www.bauchklang.com/

Anuncis

95 “Quiero ser santa”

(Ana Curra/Olvido Gara)Parálisis permanente

ParÁlisis permanente

“TRES CIPRESES”

1982

 

 

Complaciendo con música

Normas que pueden seguir al solicitar discos para la Emisión “Complaciendo con música”

1.° Ser lo más breves posible.

2.° Utilicen una cuartilla en la que no expondrán otros asuntos diferentes.

3.° Abstenerse de cursar dedicatorias ofensivas o que puedan interpretarse en doble sentido, ya que si así fueron, nos obligarían a cambiarles el texto.

4.° Ajustar las peticiones o las listas establecidas, los días festivos o de carácter extraordinario.

5.° Enviat el dinero por giro postal (incluyendo el resguardo en la carta) o bien por recadero.

6.° Enviar las cartas lo antes posible; no esperar a última hora.

7.° Poner en el reverso del sobre el nombre y dirección del remitente.

8.° Si son asociados de la Emisora, indicar siempre el número del Carnet.

9.° Efectuar la reclamación si no han sido bien atendidos, antes de transcurridos 8 días de la fecha de las dedicatorias.

10.° No atenderemos las peticiones que se nos hagan por teléfono.

11.° Tampoco garantizamos las que se nos formulen en días festivos y fuera de nuestras Oficinas.

12.° Los vales gratuitos o rebajados pierden su valor si no se utilizan dentro del mismo mes que se indica.

Si quienes utilizan nuestros servicios, sean asociados o no lo sean, observan las normas anteriormente reseñadas, es imposible que caigamos en errores que sólo nos ocasionan trastornos y disgustos, los cuales vamos a querer evitar del todo, buscando la organización perfecta en beneficio exclusivo de ustedes mismos.

Tengan en cuenta la norma 11°, ya que los días festivos las oficinas permanecen cerradas y el personal que atiende las mismas está sujeto a un horario.

Los locutores NO están autorizados para la recepción de las dedicatorias, ya que deben atender el trabajo propio de su misión, de por sí muy complicado. Por lo tanto, los locutores y personal técnico no pueden atender ni sus llamadas telefónicas ni las cartas que personalmente son traídas a nuestro locutorio.

Es preciso, si queremos codearnos con las grandes emisoras, dar forma concreta a la organización de los diversos departamentos.

Se nos ha dicho en más de una ocasión que damos los apellidos cambiados; es muy fácil equivocarnos cuando la letra en que se nos escribe no siempre es clara. Y los apellidos son tan personales que es imposible adivinar por intuición lo que se dice, cuando hay personas que escriben la “u” que mas parece una “n”. Otras que la “q” les resulta una “g” y otras, como último ejemplo, pues serian inacabables, que la “o” la escriben con un gancho muy fácil de tomarla por la “a”.

La letra clara, especialmente en los apellidos, es un factor importantísimo para evitar los errores en este aspecto.

Hemos desarrollado este tema -a los cuales seguirán otros en los meses sucesivos- para justificarnos ante alguna reclamaciones y, más que nada, con el fin de evitarnos equivocaciones en el futuro, cara a la nueva organización.

Confiamos plenamente en ustedes para que “La Voz de Urgel y la Segarra” pueda cumplir a conciencia este servicio que dedicamos exclusivamente a nuestros escuchas, a los que vamos a mimar y atender como el mejor comercio cuida a sus clientes, a fin de aumentarlos cada día.

Franco santcristo José Antonio lluÃ-s vives0006

Todos los días, excepto los domingos, «La Voz de Urgel y la Segarra» emite un programa de 60 minutos, complaciendo las peticiones de los asociados al Club de Amigos.

Esta emisión NO debe confundirse con la de las 2’45 de la tarde y 8 de la noche, «Complaciendo con música».

«Nuestros Amigos, programan» no admite «dedicatorias» a segundas personas, reservado exclusivamente para el espacio «Complaciendo con música», sinó que sólo se deben «solicitar” para uno mismo.

Este espacio se radia gratuitamente desde las 12’30 a las 13’30, horario que sin duda será modificado en fecha próxima, debido al reajuste total que proyectamos, y en beneficio de la calidad global de nuestras programaciones. Ello no quiere decir que quede suprimido, sino todo lo contrario: le daremos un nuevo y definitivo cariz que lo haga más divertido e interesante.

A partir del día 1.° de abril, para solicitar discos en este espacio deben ustedes observar las siguientes normas:

1.° Pertenecer al “Club de Amigos”

2.° Ser lacónicos en las peticiones

3.° Cada asociado sólo debe solicitar 3 grabaciones como máximo, cada vez.

4.° Cada disco debe ir reseñado en una hoja de papel diferente, del tamaño de medio cuartilla, aunque puedan incluirse los tres solicitudes en un mismo sobre.

5.° En cada petición constará: título de disco; su nombre y apellidos; localidad y n. de Carnet.

6.° Si escoge el TÍTULO del DISCO no debe señalar fecha ni hora de radiación.

7.° Si prefiere una FECHA DETERMINADA, no escoja usted el disco,  por favor; lo pondremos a nuestro gusto y para el día que prefiera.

8.° Si nos pide discos que no figuren en nuestra Discoteca, serán sustituidos por otros.

9.° No mantendremos correspondencia sobre este espacio ni admitiremos reclamaciones.

Damos un modelo para orientarlos en la forma que deberían solicitar los discos para «Nuestros Amigos, programan”. Naturalmente, adaptando los datos personales de cada asociado(a).

Insistimos en la norma 4 para cada disco utilicen una media hoja de papel de escribir, sin que en la misma se refiera a otros asuntos. Todas la peticiones (3 como máximo), las pueden incluir dentro de un mismo sobre y lo remiten al Apartado de Correos, n. 12, de Tàrrega y serán complacidos(das) en el momento oportuno.

SEMANA SANTA
Comunicamos a nuestros oyentes que siguiendo la costumbre establecida por esta Emisora y en atención al significado de estos días, La Voz de Urgel y la Segarra» suspenderá sus programaciones normales desde el 16 al 21 de abril, ambos inclusive.
Del 16 al 18 será suprimida la música bailable y ligera y cuantos textos no mantengan el espíritu religioso imperante.
El Jueves, Viernes y Sábado Santos serán suprimidas todas las audiciones, para reanudarlas, en un estallido de Gloria, el Domingo de Resurrección, día 22, a las 12 de mediodía.
«Complaciendo con música” dejará de emitirse del 16 a 21, por lo que rogamos se abstengan de remitirnos dedicatorias. Si, a pesar de nuestro aviso las recibimos, serán incluidas en la lista del Domingo de Resurrección, día 22.
Las emisiones de tarde de los días 16, 17 y 18 darán fin a las 16’30 y reanudadas a las 19 horas.
Si se programara alguna emisión especial, ya se anunciaría oportunamente.

 

Hemos recibido esta petición:

Estimados hermanos y hermanas de «La Voz de Urgel y la Segarra».

Me dirijo a ustedes disponiendo de su buena fe y a sabiendas que con mi súplica infrinjo los rigores de su estricto repertorio (por otro lado excelente), pero apelando a su buena fe de fieles ciudadanos cristianos tengo a buen seguro atenderán mi prerrogativa dada la bondad de mi demanda.

Quisiera aprovechar su magnífico programa “Complaciendo con música” para dedicar una bonita canción a todos aquellos que en estos tiempos de zozobra y oscuridad puedan ver su fe quebrantada, abocados a vagar por un valle de tinieblas, sobre todo a los más débiles de espíritu, que no de oído, pues la música es un camino luminoso, una senda que nos lleva al seno del Señor. A todos aquellos hermanos y hermanas, muy especialmente a los abnegados colaboradores de Càritas/Cartaes. Al Magí y el Xavi, que ejercen con ahínco la desechería y ennoblecen dicha práctica. A la Belén, que cubre de recatadas telas a media Tàrrega.  Y a la hermanas Inmaculada, Cecília, Montserrat Cristina i M. Teresa, que cuidan de la administración y los quehaceres propios de su condición trabajando codo con codo hasta desfallecer. Y me reservo para el final a Alba, que lleva el nombre de la Madre de Dios del Alba, patrona de nuestra ciudad, y a qual general castrense, el deber le llama. Y con lo qual ella debe ser el faro

Porque el mandamiento es lámpara, y la enseñanza luz, y camino de vida las reprensiones de la instrucción

Proverbios 6:23

A todos ellos va dedicada esta canción, que si bien gozan de un gran corazón y realizan una gran tarea, no tengan dudas a la hora de abrazar la fe cristiana. Así pues, Dios mediante i subida a lomos de las ondas hertzianas, quiero mandarles un mensaje de esperanza. Darles fuerzas para no abandonar la senda correcta, y no caer por abismos lascivos y pecaminosos, aquellos donde reina el Mal.

Que Dios guarde a ustedes muchos años y al Papa Franciscus tenga en su gloria.

Permitidme que me mantenga en el anonimato y firme solamente con una humilde

X.

PD: La semana que viene encontraréis en todas las parroquias de la diócesis boletos para hacer una suscripción bancária.

 

*Agraïments: a l’Aleix Cruz, director de Ràdio Tàrrega i que ens ha facilitat la informació.

La primera part reprodueix un extracte d‘un document publicat per Ràdio Tàrrega l’abril del 1962, ara fa just 52 anys. Un testimoni d’una època fosca, fosca.

La carta amb la dedicatòria no és real però podría ser-ho. Qualsevol similitud amb algun personatge real… malpenseu.

72 “The End”

(Jim Morrison / Robby Krieger / Ray Manzarek / John Densmore)

The Doors

“The Doors”

1967

Fidelitats

Hi han coses, amics, animals, ideals, tabacs, equips de futbol, principis, perfums, conceptes als que un no pot deixar de ser-hi fidel. Un dia per l’altre no se’ls pot deixar a l’estacada i anar-te’n com aquell que no ha passat res. Jo sóc d’aquells que són clients de tota la vida. Aquesta postura sembla atorgar una condició de confiança mútua entre les dues parts. Que bonic que és convidar a algú a prendre alguna cosa al teu bar habitual. Allò que encara no t’has assegut i ja tens el cafè a taula (això que aquell dia tens relligament d’estómac i volies una camamilla), però pel que fa al cas t’aguantes. Que bé quedes amb el convidat quan reps un tracte de client preferencial. Aquella complicitat amb el cafeté. És impagable (“em perdonareu un moment que he d’anar a l’excusat…”) Per aquesta regla de tres a un dels que li dec fidelitat eterna és al barber. Els cabells sempre me’ls ha tallat el mateix i em miro les altres barberies com si fossin la dona del meu millor amic. O sigui, que mai em diria el cor d’entrar-hi.
A la pel·lícula “Cosmòpolis” (1) l’argument va d’un alt executiu multimilionari que ha de creuar tot Manhattan amb una enorme limusina per anar a tallar-se els cabells. Aquesta travessia, encara que llarga, aparentment banal i rutinària, es converteix en tot una odissea degut als embussos provocats per la visita a la ciutat aquell mateix dia del President dels Estats Units, la comitiva fúnebre per la mort d’un músic famós, el rodatge d’una pel·lícula i una violenta manifestació política. I tant bé, cal dir-ho, degut a la tossuderia i fidelitat del protagonista envers el seu barber. Donades les circumstàncies bé podria haver triat un altre dia o anar a una altra barberia que tingués més a prop. Doncs més o menys el mateix em va passar l’altre dia, un dilluns, més concretament el 5 d’agost, quant vaig creuar tot el mercat per anar-me’n al barber. Les darreres setmanes, capficat amb el cas de “l’esperitisme i la taula voladora” havia descuidat la meva imatge. Volia anar a veure a la Mercè a Cal Real (el lloc del crim…) i volia estar presentable. Ara portava un cap i una barba que no podia passar per més i em calia una bona xurracada. De fet anava a comprovar si eren certes les meves sospites (del barber parlo). Abans d’anar-hi sempre truco per demanar-li hora, i després d’un parell d’intens frustrats sense que m’agafés el telefon em vaig témer el pitjor: que se’n havia anat de vacances. El meu barber (després de tants anys crec que ja puc parlar amb propietat) és sistemàtic i endreçat, i sempre, cada estiu, ja sigui la segona quinzena de juliol o la primera d’agost, setmana amunt, setmana avall, se’n va a fer algun viatge organitzat per l’estranger. Un home fidel també, ves per on.


Doncs veieu-me aquí, a Tàrrega un dilluns al matí, i després de bordejar i observar el terreny i agafar aire, m’endinso dins la voràgine del mercat com aquell que s’endinsa a la selva. On allí, a la selva, em trobaria amb immensos arbres, frondosa vegetació i una autèntica plaga d’insectes, aus i rèptils, aquí, al mercat he de vorejar grans moles, extenses parades repletes de fato. Olors, colors i formes que a mesura que avançant et vas trobant disposades sense ordre ni concert: melons, síndries, pollastres a l’ast, sandàlies, abadejo, carabassons, cebes, bledes, faldilles, olives, tebeos, bates, betes, galetes, fils, pals, pels, peus, plats, pams, poms, pots, pans, pams, pipes, pins, pits, pens, ponts, punts, punys… mentre intentes processar tot aquest estímul de formes, colors i olors no et pots encantar.  Una riuada de gent de tota mena, mida i xura, sers vertebrats que es mou a un ritme i amb una pauta ben bé indesxifrable. Van, venen, s’aturen, acceleren en una cadència impossible de predir. Si t’atures t’atropellen, si acceleres, ensopegues. Has de deixar-te endur pel flux de la multitud, acceptar el ritme que t’’imposa …encenedors, ràdios, cassettes, cigrons, panses, figues, nous i olives. Formatges, carteres de pell, cinturons, kit de platja amb galleda, pala i rampill, joc de fogons i cuines en miniatura, celiandre i matafaluga. Enciams, taronges, pomelos, pebrots, préssecs, cargols, arengades, sardines, culleres, forquilles, ganivets, girapeixos, cassoles, paelles, regadores, cossis, gibrells, gibrelles, galledes… aquest pas inconexe, arrítmic, va acompanyat pel contracant de veus que criden, aquí i allà, consignes i lemes publicitaris. Reclams sonors i musicals …rams, rames, raïms, monederos, sivelles, cordons, sabates, espardenyes, aumostes, albergínies, ametlles, bledes, penques, xorissos, unguents, cansalada viada, bròquils, prunes, panses, nous, pinyons, grapats, caramels, mel i mató. Olis, alls, caps, ceps, taps, naps, cols, tomates, jerseis, bambes, mitjons, calces, cullerots, pebrots, codonys, ales, olles, hules, ulls, ous, aus, eus, vins, nius, sacs, sucs, cucs, culs…


Al mig del fregat he vislumbrat una xicota que, tallada de meló en mà, convida als transeünts a tastar tant dolça i sucosa fruita. A la que he volgut fer una maniobra felina per tal de desempellegar-me del tast, oblidant la norma més elemental que ja he esmentat, que no és altra que no pots alterar el ritme natural del mercat. El meu moviment ha resultat ser una maniobra en falç, i la cama se m’ha quedat entrebancada entremig de les rodes d’un cotxet que encara no se de on carall ha sortit. El sotrag ha espantat a la criatura que s’ha ficat a plorar. La mare, indignada, no parava de llançar-me improperis i cops de cistella. La xicota del meló, molt hàbilment, tot s’ha de dir, ha aprofitat per ficar-me el dau de meló a la boca. De sucós ja ho era, ja. Una llàstima no haver-lo tastat amb als circumstàncies. Ja sols faltava aquest incident per fer-me perdre el pas. I entre una cosa i l’altra resulta que al empassar-me el deliciós suc, m’he equivocat de forat, i el troç de meló ha quedat travessat al garganxó, amb la sensació de ofeg que això m’ha provocat. Es veu que deuria canviar de color per que aquella mare ha aturat el seu atac. Fins i tot el nen ha deixat de plorar. La xicota del meló no sabia on ficàs. Ja em veia mort quan de sobte un paio alt i ample (compto que era el més alt i ample de tot el mercat) ha agafant embranzida i amb un cop precís i contundent de sandàlia al mig de l’esquena ha fet sortir disparat el tros de meló. L’objecte estrany ha anat a parar a la parada de les joguines, més concretament ha quedat incrustat en un bateria de cuina en miniatura.


Finalment, refet del tràngol, he arribat davant la barberia. Efectivament, un cartell ben gros presidia la porta: “Tancat fins el 18 d’agost”.  Caram, tot just som a dia 5. Això vol dir que practicament acaba de marxar. Resignat, m’he deixat endur per la marea humana, mercat avall. Fins llavors hauré de vagar irremissiblement amb els meus cabells ufanosos que semblen créixer i créixer sense parar i cada cop més de pressa. Ni em se passa pel cap anar-me’n a una altra barberia. No puc imaginar-me, un cop arribada la tardor, tornar a la barberia habitual com aquell que no passa res. Només al entrar ja se’n adonaria que havia estat amb un altre (un professional com ell ho notaria a l’acte). El perruquer, que em rebria amb aquells bata blanca impol·luta i la millor de les rialles, lego un ombra recorreria el seu rostre per convertir aquella expressió cordial en un rictus d’enuig. Al seure a la butaca regulable, mentre em trossaria el coll de paper i el pentinador amb més energia de lo comú, no podria escapar de la seva mirada interrogadora, que la notaria al clatell i la veuria reflectida al gran mirall de davant. Aniria tallant amb desdeny i una vegada descobrís la prova definitiva d’un cop maldestre d’estisores estranyes, acabaria la feina amb sorprenent calma i aire acadèmic. Espolsaria el pentinador i em passaria el raspall amb to cerimoniós, amb una mà em col·locaria un mirall petit al clatell, confrontaria els dos miralls, per a que pogués donar el vist i plau a la feina feta. Una petita lluentor em fa adonar que a l’altra mà hi duu una navalla, que aixeca enlaire mentre em diu amb tot l’odi i sarcàme dels que és capaç:
 
– Què et sembla el nou tall a navalla?

I el full de la navalla fa brunzir l’aire i un glop de sang escatxiga el gran mirall, que confrontat amb l’altre, es converteix en un joc de miralls on l’escena es repeteix fins a l’infinit. La sang baixa per la butaca, regalima pel reposapeus. Al terra es forma un gran toll vermell que va corrent per sobre el blanc i negre de l’enrajolat. Surt per sota la porta del carrer i forma un rierol per la vorera. La gent (avui també és dilluns de mercat) la va trepitjant sense adonar-se’n, escampant el meu ADN per tota la comarca.


No. Definitivament no hi vull pensar. No li puc fer una cosa així. Hauré de conviure tots aquest dies amb la meva mata de pel. Quan vagui al Caprabo, patir la mirada inquisitiva del pidolaire (el de les patates…) i de veure com s’aferra al seu lloc de treball temerós que jo no sigui de la competència. Al hora de pagar amb targeta, aguantar l’ironia de la caixera suggerint-me que actualitzi la foto del DNI. Resignar-me a que em bordin els gossos. És lo que té això de la fidelitat. No us cregueu però que tot siguin desavantatges. Aquests dies amb un mínim de vestuari podré fer algun seguiment o incursió en terreny enemic sense por a ser reconegut. Cada nit per sopar, jo que sóc de cullera i de plat de calent, menjo un bon plat de pasta de cabell d’àngel sense gastar-me un duro.
Epíleg
Als miralls de la barberia infinitat de perruquers reculen encara atordits per la situació. Sense apartar la vista dels cadàvers busquen amb mans insegures draps nets per netejar les navalles. Els seus dits tremolosos topen amb les ràdios que accidentalment engegen i canvien del dial la sintonia habitual de Radio Tàrrega per una altra totalment desconeguda. Sona The End, de The Doors, donant un to dramàtic i premonitori a l’escena. A fora és mercat.


                    (to be continued…)
 
 
 
(1) “Cosmòpolis” (2012), darrera pel·lícula del director canadenc David Cronenberg inspirada en el llibre homònim de l’escriptor Don DeLillo (Nova York, 1936) (nota de l’editor)
 

14 “Walking in my shoes”

(Martin Gore)

Depeche Mode

“Songs of Faith and Devotion”

1993

Aquet passat divendres van tindre lloc dos actes força llustrosos i que van coincidir en el temps: la Final de la Copa del Rey de futbol entre l’Athletic de Bilbao i el F.C. Barcelona, i el concert de presentació de les pintures murals de l’esglèsia parroquial de Santa Maria de l’Alba de Tàrrega, realitzades pel Josep Minguell(1). Ambdós aconteixements tenien certs valors afegits que els feien més transcendents si cap. El partit de futbol era el darrer del Pep Guardiola com entrenador del Barça. El concert de Tàrrega el feia, ni més ni menys que l’Escolania de Montserrat. Grans estaments, encapçalats pel nostre bisbe Novell, presideixen l’acte. A fora, com ja és tradició en cada partit important, a cada gol del Barça li segueix l’esclat d’un potent petard…

… i jo, basant-me en aquell vell acudit que deia “que passaria si tots els xinesos saltessin alhora…?”, doncs ja he fet una associació d’idees certament (ho he de confessar) perversa. Durant el concert, es produeix alhora la conjunció del retronar d’un petard amb un d’aquells aguts impossibles que sols saben fer aquells vailets de l’Escolania. Aquelles majestuoses cúpules, amb l’acolorit revestiment nou de trinca, que al rebre l’impacte de les ones del petard i la nota aguda en el mateix intant, per alguna estranya raó física, se’n veu afectada l’estructura. El mural s’esmicola tot en bloc, i esclata en millions de petits fragments de tots colors. Mentres cauen, es poden veure reflexos de vermell venecià, groc cobalt, siena natural i òxid de crom verd. També de violeta de cobalt, blau ceruli, porpra de Tir  i negre de fum. Ja n’hi haurà que rumiaran en la inapropiada dosificació de la calç (en definitiva, el carbó i el sofre són domini del dimoni). Ja pensaran com elevar als altars algú a costa de baixar-ne a d’altres a l’infern. No apreciaran però, el privilegi que se’ls hi ha concedit: vislumbrar en un sol instant el principi i la fi, l’alpha i l’omega, l’Aleph.
Just moments abans que es produeixi l’espetec dels fragments contra els caps, altars, bancs i el terra, una figura femenina abandona el temple per una petita porta lateral. Duu un ram de flors a la mà.

La pols torna a la pols. Un cop tot ha passat, restarà a l’aire una gran polseguera (com la que s’aixecava per Setmana Santa quan s’anava a “matar jueus”) que deixarà entreveure però, l’estructura neta i original del temple, la més pura i primitiva. No s’han hagut de lamentar danys personals. Tant sols alguns nyanyos i blaus, i quatre dits de pols a sobre. Això sí, la brigada trigarà una setmana ben bona a netejar la nau.

(1) Nota aclaridora: que quedi constància de la meva total admiració per la pintura del Josep Minguell, gran muralista i defensor d’una tècnica ancestral.


El Tecno no ha estat mai sant de la meva devoció (pianistes de dit n’hi dic jo, que toquen el teclat com jo escric aquest article), però dins d’aquest estil musical hi han cançons que m’han deixant empremta. És el cas de “Walking in my shoes”, que la seva temàtica està lligada (espero) amb l’escrit d’avui.
En aquesta versió trobada a la xarxa, uns veterants Depeche Mode, fidels a si mateixos, interpreten amb passió i de forma grandilocuent. Demostren estar en plena forma. És curiós com alguns dels seus components fan més goig ara que quan tenien 20 anys…