Tal dia com avui, un 24 de febrer de 1975, just fa 40 anys Led Zeppelin publicava Physical Graffiti, un doble un àlbum en que la banda, en el zenit de la seva carrera, hi abocaven tot el seu saber fer. Com es diu, ficaven tota la carn a la graella. Era un compendi de tots els estils i influències que el grup londinenc havia conreat. Avui també, en commemoració d’aquesta efemèrides, es publica una Super-Deluxe edition, remasteritzada, sotmesa a otoplastia i amb xute d’equinàcia inclós. Avui en dia, grup i disc tenen el reconeixem unànim de públic i premsa. Al seu dia però, fa just 40 anys, aquí, per aquestes contrades, se’ls hi fotia llenya a base de bé. En conservo les proves incriminatòries que ho acrediten sota pany i forrellat. Al Vibraciones del moment, quatre tibats, veus doctes de l’època, feien anar la destral sense compassió. I si de l’arbre caigut (Led Zeppelin) encara no en tinguessin prou, de la branca del Physical Graffiti en feien estelles. Bàsicament titllaven Led Zeppelin de ser un producte manufacturat, artificiós (característica que sempre havia trobat als Queen, i és una opinió molt personal, Sant Freddie Mercury em perdoni, de qui s’han d’admetre el gran talent de l’un, i un bon grapat de magnífics temes dels altres, els Queen). Anys més tard una veu autoritzada com la del Diego A. Manrique (bon crític. Un dels llenyataires…) alabava les virtuts dels Led Zeppelin i confessava l’error de menysprear al seu dia al Robert Plant i companya (rectificar és de savis, diuent)
Fa ja molt de temps que s’especula amb la reagrupació dels Led Zeppelin. De moment però tot són esforços en va per part del Jimmy Page (guitarra), que és qui desitjaria unir de nou a la banda i qui vetlla pel material enregistrat i les posteriors reedicions (entre elles aquesta Super-Deluxe…) En canvi, els altres dos components dels grup, Robert Plant (veu) i John Paul Jones (baix i teclats) són reticents a furgar en el passat i no en volen saber res de res de tornades triomfals (John Bonham, bateria del grup i el quart en discòrdia va morir l’any 1980).
I què hi ha del bo del nostre Robert Plant? El que fa anys que runa i rugeix de ràbia a baix al celler? Doncs de moment més que content jo crec que s’ha mostrat sorprès. Després de tantes contrarietats i disgustos, no s’ho esperava. Fent-se el ressentit, s’ha queixat de la tria. per haver escollit un tema tant antic, ha dit literalment. Això que sembla ser que aquest Kashmir és un dels seus temes preferits de la llarga llista dins el repertori de Led Zeppelin. El que ell volia era lluir-se amb algun tema nou, dels que faix ara, caram, com per exemple les col·laboracions amb Alison Krauss. Ni així tindrem assossegat al rondinaire del Robert Plant. De fet ja està bé, doncs, de no ser-hi se l’hagués trobat en falta.
En un doble àlbum hi ha molt fato per triar i remenar. He escollit aquesta sumptuosa Kashmir. La primera versió és espectacular. Es tracta d’un enregistrament pel DVD No Quarter (2004), en una de les esporàdiques reunions entre Jimmy Page i Robert Plant. L’acompanyament de la Egyptian Orchestra li acaba de donar el toc exòtic a l’assumpte. La segona és una versió de Led Zeppelin al complert, també en directe i en plena forma. Els guitarristes ja saben que aquí al Cansongs se’ls tracta molt bé. Poden gaudir d’una breu però sucosa masterclass del Jimmy Page junt amb dos convidats d’excepció: Jack White (White Stripes) i The Edge (U2). Encara que tots dos compleixen es mostren una mica aclaparats pel virtuosisme del mestre.
Aquest passat cap de setmana en Pau i en Marc, dos xicots alts i ferms de Sant Boi de Llobregat van ser al sostre del món basquetbolístic on, en un salt inicial històric, van tocar el cel amb la punta dels dits. Històric per que és el primer cop que dos germans formen part dels quintets titulars d’un All Stars (els cinc inicials de tots dos equips, Est i Oest, són escollits per votació popular) A més són dos jugadors europeus, que no s’han format jugant a bàsquet als carrers del Bronx, sinó en pavellons de per aquí, a casa nostra, arreu de Catalunya. El que fèiem a la cistella dels meus avis de nens ho farem al Madison. Això sí, amb molta més gent al voltant, va declarar hores avanç del partit en Marc.
No vaig veure el partit. El feien de matinada i acostumen a ser de costellada. Es converteix en un espectacle molt més del gust del públic americà que no pas del nostre. Aquí, a Europa, estem més acostumats a la competició. A la rivalitat. A l’NBA també n’hi ha de rivalitat però en general el que hi ha entre els aficionats és un gran respecte cap als grans jugadors. Es valora el que aquell jugador ha aconseguit a base de talent, esforç i sacrifici. Per això em dol veure aquí, i amb això obro un parèntesi, com en molts camps de l’ACB es menysté a una estrella de la talla del Joan Carles Navarro. El que ha fet aquest home és incommensurable. Serà una llàstima no disfrutar-lo el que li quedi de carrera i no reconèixer els mèrits fins un cop estigui retirat (algú ho havia de dir…) Els germans Gasol, sobretot en Pau, saben ben bé del què era capaç un jove Navarro plantant cara i fent estralls entre les files dels fornits i atlètics jugadors nord-americans. En Marc, quan li van demanar pel quin seria el seu cinc ideal de jugadors no nord-americans, va fer broma: Jo, ja que sóc l’entrenador, el meu germà, Navarro … La resta els pots posar tu. Tanco el parèntesi.
Aquest esdeveniment m’ha fet recordat a l’enyorat Jaume Torres. Un entusiasta i fervent seguidor dels esports en general, i molt especialment de l’NBA. Em fa pensar, sobretot, com de bé s’ho hauria passat seguint el partit i les evolucions dels Gasol. Com tenia de interioritzat aquest concepte de l’esport tant peculiar dels americans i, més enllà del pur espectacle, com copsava aquest sentit simbòlic que en definitiva tenen els All Stars. Són l’homenatge, el reconeixement a la feina ben feta.
El bàsquet europeu és molt més tàctic i es fonamenta més en el treball d’equip, mentre que a l’NBA es prioritza el talent individual. Els darrers anys però, equips com San Antonio Spurs han aconseguit guanyar el campionat gràcies a saber unir els dos conceptes. Talent individual més tasca en equip.
Els germans Gasol s’han guanyat a pols l’status d’estrelles. I aquest dret sols s’assoleix si acompleixes amb els deures. Aquests deures, a banda de vendre samarretes i espardenyes esportives, no són altres que transmetre una sèrie de valors. Una estrella esportiva és un model on molts joves s’enmirallen. Guanyar-se aquest privilegi a base de treball, esforç i superació personal sempre és un bon exemple. Assaborim doncs aquesta fita sense precedents de dos jugadors que podríem dir, han assolit el somni americà. Dos jugadors que han entrat per la porta gran (també per qüestió de mesures…) en la història del basquetball.
(i seguim amb les talles grans… ) Memphis va apostar per ells i que millor que la música d’Aretha Franklin, filla predilecta de la ciutat i a qui el riu Mississipí va veure néixer. Respect. Tema d’Otis Redding que va enregistrar Aretha Franklin amb una versió arrollador. Gran. Molt gran.
Respecte El que tu vols, jo ho tinc El que tu necessites tu saps que ho tinc Tot el que demano és una mica de respecte (sols una miqueta) quan arribes a casa
(sols una miqueta) ei, baby (sols una miqueta)
Quan arribes a casa (sols una miqueta) senyor.
No et ficaré les banyes mentre no hi ets No et ficaré les banyes perquè no vull Tot el que demano és una mica de respecte quan arribes a casa (sols una miqueta) ei, baby (sols una miqueta)
Quan arribes a casa (sols una miqueta) Yeah.
Et dono tots els diners
I sols el que demano a canvi, carinyo
És que em donis els meus beneficis quan tornes a casa (sols sols sols) Yeah, babe, quan tornes a casa
(sols una miqueta) ei, baby (sols una miqueta)
Oh, els teus petons són més dolços que la mel i endevina, Així són els meus diners Tot el que demano és que me’l donis quan arribis a casa (re re res pecte) Yeah baby, moute cap a mi
(sols una miqueta) quan arribes a casa (sols una miqueta)
R-E-S-P-E-C-T-E endevina el que significa per mi R-E-S-P-E-C-T-E treu el TCP ohhh (llançame’l)
Una mica de respecte oh yeah (sols una miqueta)
Una mica de respecte (sols una miqueta)
La gravació original del disc, i dues versions enregistrades en directe. 41 anys les separen.
Aquesta espina es la meva única delícia Una batalla devastadora, amb por a parlar, tot just ens atrevim a respirar.
L’últim batec del meu cor
(Severin/Siouxsie)
Arrossegats
Gener (passat)
Des de la meva talaia observava la piscina del veí, llavors buida i solitària. Les branques ara despejades de fulles deixaven el camp de visió lliure per poder-la veure amb més claredat que no pas a l’estiu quan la vegetació estava en ple esplendor. Un joc d’ocres, grisos i blaus somorts als que la boira aplicava una pàtina que recordava les indefinides formes d’un Turner. Embadalit amb l’escena, emmarcada per la finestra, encara era capaç d’anar-hi afegint, amb delicades pinzellades escampades, els cossos nus daurats al sol, en la memòria encara frescos, de les banyistes estiuejants. Quan vaig obrir la finestra però, els rigors de l’hivern van fer arronsar tot estimul colorista fora de temporada.
Febrer (present)
Quin mes més puta. Els pobres gats semblen condemnats a complir un càstig bíblic. Durant les meves rondes nocturnes només faig que creuar-me amb gats capficats, mal dormits i esvaïts, amb pas determinat, empesos per l’instint. I és que l’obsessió és tal que lo que altres cops (fora de temporada diguem-ne) la meva proximitat hauria suposat una presència si no perillosa, al menys sí digna de respecte, ara ni em veien. Com si fos un fantasma. Un espectre desangelat que no fa ni por ni res.
Res els atura. Cap obstacle, norma o llei. Travessen carreteres sense mirar, i, és clar, en hi han que hi deixen la pell i les seves aspiracions allí, estampades a l’asfalt. Els que es desplacen són tots mascles, sent les femelles les que resten a les llars, esperant l’arribada dels pretendents. Això llevat de rares excepcions. Sense anar més lluny a casa tenim una gata jove que és ella mateixa en persona qui marxa en busca dels esmentats serveis. Sens dubte una gata avançada al seu temps. Una pionera en qüestions feministes. Sense manies, al marge de convencions socials i xafarderies. Ells, els mascles (i la meva gata emprenedora), munten guàrdia davant de portes i entrades. Salten capterreres i tanques. Es colen entre reixes i filats. S’enfilen a finestres, cornises i teulades. Van d’aquí cap allà en busca del seu objectiu.
A fe que les escenes que es creen són del tot wagnerianes (només que aquí les que criden no són dones grasses).Al mig, una femella en zel. El pretendents rondant-les i guerrejant alhora. Al voltant, en cercle, vells i canalla. Els uns esgotats d’aquesta maledicció cíclica. A la gata més vella de casa l’hem deslliurat d’aquest marturi deixant-la anar a les golfes (el seu mal no vol soroll). Els altres, la canalla, encuriosits i confosos alhora per aquell joc d’adults. Als més jovenets els hi ve la juguesca mentre la femella es rebolca i fa l’aleta (en hi han de més senyores que es mantenen dretes fent-se les distretes) envoltades de dos o més mascles. Aquests fent el doble joc de seduir a la femella i dissuadir als oponents. Es debaten entre el festeig més galant i l’amenaça més punyent. Aquesta doble vesant fa que sovint hagin d’arremetre els assumptes de canto, doncs escometre de front i de totes totes un sol assumpte els fa perdre el fil de l’altre, amb el conseqüent perill o desaventatja que això comporta. Són personatges tràgics arrossegats irremissiblement per la seva naturalesa. El cos arquejat. Muscles en tensió. Pel eriçat. Miols, crits, udols i tota mena de sorolls esgarrifosos per tal d’espantar l’adversari. Adoptant la forma del guerrer. Primer va ser el gat. Després el samurai. Aquest procés no sap de classes socials. Tant sols se’n lliuraran els gats de casa bona que, estèrils i impol·luts, s’ho miren perplexes darrera la finestra.
I així nits i dies. Dies i nits. Vents gèlids del nord s’han endut les boires, però la cerimònia no s’atura. Ni tant sols la neu que tenyeix el paisatge de blanc no dissuadeix ni a protagonistes ni a figurants. Les estratègies s’han esgotat. Ha arribat l’hora del combat. Fiblons enverinats de ràbia cauen sobre l’enemic. Ungles estripen carn. Ullals esquincen tendons. Sang vermella taca la blancor de la neu (una referència més al samurais…) Es mossega i es còpula amb passió. L’olor a esperma i sang es barregen en l’aire. Eros i Tànatos s’abracen i es confonen en un de sol.
Abril (futur)
Un cop més tot això haurà passat. Els mascles tornaran a llurs cases (compte amb la carretera…) perduts, bruts, famèlics, esgarrapats i esgarrinxats de tot arreu. Amb el temps cicatritzaran les ferides. Treuran el ventre de pena i canviaran el llustre. Les gates lluiran una panxa d’aquí a allà fins que en sortirà una llorigada de gats petits i de tots els colors. Llavors seran les mares qui trauran les urpes, qui amenaçaran si cal, receloses per vetllar els seus petits. El mascles, en canvi, passaran a ser un destorb, algú que només dorm, menja, jeu i fa nosa. La gata moderna i tronera tornarà plena. Haurem d’esperar a veure la fesomia dels petits per endevinar de quina casa són. La gata vella baixarà de les golfes i es ficarà en un reparo al sol alliberada de tant enrenou. La tranquil·litat durarà poc doncs quedarà poc per que els petits la vaguin a emprenyar.
Febrer (pretèrit plusquamperfet)
Pel que fa als gats de casa la cosa ja no hauria estat com feia uns anys, quan hauria sortit a defensar el territori armat amb una Norica Marvic 4,5 mm, disposat a tot. Ja no hi hauria hagut cap gat malparit, siamès, lleig i guenyo a qui arremetre. Ni tant sols un gat blanc i gris col·lega a qui fer-li costat. Ara hauria passat pel mig de l’escena desarmat i sense immutar-me. Com si allò hagués estat lo més habitual del món. Els mascles que venen de fora em resultarien simpàtics. Fins i tot diria que em despertarien certa admiració.
Fora de temp(orada)s
Tot allò hauria de ser una lliçó. Un procés d’aprenentatge per quan, arribat el moment, se’m convoqués per emprendre, de manera ineludible, el meu propi destí. El destí que tota naturalesa reclama.
Felicitats
Fer constar que el nostre estimat amic Josep M. Oliva ha assolit els 200 lliuraments del seu entranyable Àlbum de cançons. Des d’aquí el volem felicitat efusivament i engrescar-lo per que continuï compartint amb nosaltres el seu personal recull musical amb la mateixa empenta i il·lusió de sempre. Per molts anys!
Siouxsie and the Banshees
Un tema tant apassionat com el d’avui requeria un grup de caire, també, apassionat. L’esplèndida Siouxie, empastifada amb pintures de guerra però amb el cor a la mà, fins a l’últim batec.
Mr Cansongs no és de convencions socials. Hi han mals dies per deixar de fumar. Aquestes dues asseveracions han confluït avui quan a Mr Cansongs l’han convidat a sopar junt amb una dotzena de comensals. El sopar en si ha transcorregut sense cap anomalia. La cosa s’ha enredat però arribada l’hora de distensió que dispensa l’estómac ple i el reguard al caliu de les converses. On les paraules es barregen amb cafè, tabac i alcohol. Entre els convidats hi ha una xicota d’ulls verds i de bon veure a qui Mr Cansongs ha tirat l’ull, s’han sorprès mútuament creuant un parell de mirades delatores. A qui Mr Cansongs, arribat el moment, intentarà seduir. És en aquest context, que el Josep, que seu a la vora de Mr Cansongs i amb qui comparteix aficions culturals vàries (literàries, cinèfiles, musicals…) que, de cop i volta, li deixa anar aquesta frase: me’n adono que ens fem grans. Habitualment la frase no tindria més trascendència que la de provocar riallades còmplices, ofegades a l’acte per un bon glop de destil·lat. Aquesta vegada però, la frase venia emmarcada entre dos silencis eloqüents, dita amb un to que denotava que aquest cop anava de debò. Sens dubte el va agafar amb la guàrdia baixa. Un crochet directe a l’estómac. L’argumentació del Josep va acabar de rematar la feina. De joves, crec que ara ja ho podem dir així, sempre ens rèiem dels crítics estirats, pedants i primmirats que tiraven per terra (per fer-se els entesos, deien) qualsevol novetat (estan parlant de cinema) I acabaven remetent-se, sense tenir cap més consideració, al cinema clàssic. Pels autors que citaven, com aquell que diu (i això encara els acabava de fer riure més) semblava que el bon cinema sols fos el de l’època del cinema mut, i de retruc, en blanc i negre, clar. Me’n adono (va continuar) que això, ara, ja ho fem nosaltres. Per aquesta regla de tres, qualsevol novetat que em plantegen els meus fills la descarto automàticament. Potser no ens adonem però és així. Això ja va ser com el segon moviment del crochet. Com aquells cops a les pel·lícules de karate on remouen el puny sobre el lloc impactat, causant danys irreparables. En aquest cas era l’estómac de Mr Cansongs, que on aquesta tècnica feia estralls. El sacsejava, trencava estrats, i variava de posició tot allò que fins aquell moment hi reposava en rigorós ordre d’arribada, fent compartir espai aliments que no lliguen massa que diguem.
Mr Cansongs es desempallega com pot d’aquella conversa que en res ajuda a la seva autoestima. Quan intenta refer-se del cop rebut, una xicota amb dots d’observació es val de mètodes psicoanalítics per detecta en ell la condició d’esquerrer. Però no ets autèntic, li deixa anar. Els esquerrers tenen uns trets i un posat característics que tu no tens, sens dubte, fruit de correccions conductuals que antigament s’imposava a les escoles, sentència. Hi han molts casos de gent gran que perd la memòria i de cop i volta fa anar l’esquerra. La família diu, pobre, com a perdut. I no és això. El que passa és que de petit l’havien obligat a fer anar la mà dreta. Quan perden la memòria recobren la seva veritable condició. Però els de casa, és clar, com que sempre l’han vist fer anar la dreta… no ho entenen.
Aquest ha estat un uppercut al mentó. L’ha deixat realment tocat i està contra les cordes. Aprofita que alguns comensals han sortit a fumar (entre ells la noia d’ulls verds) per excusar-se dient que ell habitualment no fuma però que li ve de gust fer un cigarret. Com que habitualment no fuma n’hi agafa un del paquet que té sobre la taula la psicoanalista (per un moment dubta si fer-ho amb l’esquerra o amb la dreta)
Per anar al carrer s’ha de creuar un petit garatge, que està a les fosques. Mr Cansongs obre la porta. Al mig de la foscor la claror que emana de la porta revela les formes metàl·liques i contornejades d’un cotxe que sorteja a les palpentes. En un racó del garatge s’endevinen dos cossos en combat. Dos púgils drets, entrellaçats, recolzats l’un sobre l’altre, que intercanvien cops que semblen voler ser molt forts però que arriben esmorteïts. Són la noia dels ulls verds (que ara els té tancats) i el paio que seia al seu costat. Més que cops, el que en realitat intercanvien són grapejades, mentre encavalquen frenèticament les llengües.
Això ha estat un cop baix. Aquí la ortodòxia pugilística no s’ha tingut en consideració. Ha estat una puntada directa als ous. A fora plou. Mr Cansongs surt trontollant, com si l’haguessin ataconat. Decideix abandonar el quadrilàter i endinsar-se en la pluja. Ja en té prou de drop. A la boca hi duu el cigarro apagat. Aviat queda amerat i inservible i cau desfet, com una massa amorfa, al terra moll. La pluja i la frescor de la nit el reconforten. Pensa si en aquest estat d’abatiment sincer, el seu caminar també ho serà, com el d’un veritable esquerrer.
El ressopó
Com altres vegades Mr Cansongs ha anat a trobar al seu amic Mr Raons en busca de consol. Com és costum en aquestes deshores al bar Foment els únics mortals que hi pul·lulen són Mr Raons i Mr Cansongs, asseguts en una taula, i dos clients troneres que són a la barra donant conversa a la mestressa. I la gata, és clar, que dorm en una cadira, indiferent a les converses. Com sempre la conversa és terapèutica. El whisky fa de liniment contra els cops.
Les ferides encara no han cicatritzat de tot quan, de sobte, arran d’un comentari que fan del Cansongs de les enciclopèdies, Mr Raons fa una asseveració sorprenent. A mí també m’atabalaven amb això dels llibres. Després de molt trucar, vaig comprar un diccionari etimològic de les paraules en tres volums. Amb dos anys potser l’he mirat tres vegades! Oh, i 300 € que em va costar! Ves perquè necessito saber l’origen de les paraules…? Si l’ordre no varia el producte final (Mr Cansongs no dona crèdit a allò que sent. Mr Raons, un home de lletres, un home culte, que hauria badat amb qualsevol pedra que mostrés indicis d’haver set moguda, ara sortia amb aquestes. I va continuar…) ORGIA, per exemple, derivada del francès “Orgie” (s. XVIII) vol dir “festí en que es menja i beu inmoderadament i es cometen altres excessos”. ORGASME. Derivada del grec que vol dir “desitjar ardentment” o “irritació, agitació”. Finalment ho amanim amb PECAT o PECAR, derivada del llatí “Peccare”… al segle XIII, que vol dir “faltar, fallar”. Bé, perquè necessito saber d’on venen les paraules si… en resumides comptes… si fan una orgia i no hi estic convidat… PECO per “fallar-hi”… , si no arribo a l’orgasme… PECO per “fallar-hi”… (està inspirat, l’home, pensa Mr Cansongs) Per tant, si sóc un pecador, perquè el rector em vol castigar amb la penitència? Mr Cansongs es queda de pedra (potser per això Mr Raons se’l mira amb especial atenció…) Quan un se sent fort i ferm, ben plantat al terra, és com una canya. El temporal més violent de vent la pot doblegar però no la trenca. Ara, quan un té l’ànim a la corda fluixa, el buf d’un nen el pot precipitar a l’abisme. Si al sopar a Mr Cansongs li havien recordat, per activa i per passiva, que els millors anys ja havien passat, i que a més havien estat marcats per elements distorsionadors com ara això de la mà esquerra (ves a saber quines altres manipulacions hauria estat exposat i en resultava ignorant), ara li tiraven per terra allò en el que sempre havia confiat: el saber. I ho feia, ves per on, un dels seus. Això ho feia més dolorós. Ja ho dèiem, mal dia per deixar de fumar.
La candelera
Mr Raons i Mr Cansongs es troben davant la porta que dona al celler. Mr Cansongs ha demanat al seu amic que l’ajudi en una empresa del tot agosarada i que requereix de la seva col·laboració. En vista de l’èxit, ho l’havien de dur a terme aquesta nit mateix. Fins a dia d’avui tots els habitants del celler que havien sortit a l’exterior ho havien esperat en candeletes. Estaven joiosos de fer-se sentir. Aquest cop seria diferent. Calia anar a cercar algú que s’esplaï en la nostàlgia. Igual que quan estem tristos busquem reconfortar-nos en la tristor de la música. Una ocasió com aquesta requeria d’algú pel qui malenconia fos casa seva. El pla fa dies que està ordit. M’ha ha anat tant lluny, i per no perdres, Mr Cansongs duu lligat al cos un fil procedent d’un gran rodet del que Mr Raons anirà donant veta. S’endinsarà a les profunditats del celler a la manera d’Ariadna al laberint. Armat tant sols amb el llum d’oli i unes quantes candeleres de repost (avui és la Candelera) Mr Cansongs empren la marxa. Al mig de les escales fa un comentari còmplice a Mr Raons. MELANCONIA. [s. XIV; del ll. melancholia, i aquest, del gr. melagkholía ‘bilis negra’, comp. de mélas, -anos ‘negre’ ikholḗ ‘bilis’. Estat anímic caracteritzat per una tristesa vaga, ombrívola, atribuït antigament a la bilis negra, d’on li ve el nom. I just quan va a baixar el darrer esglaó és gira i diu. Mare de Déu del Candeler, segon dia de febrer; Sant Blai el tercer, endevina quin mes és, i fent l’ullet afegeix. Pensa a desmuntar el pessebre, i s’endinsa en la foscor.
A la recerca de la malenconia perduda
Algun dia explicaré com funcionen les coses aquí dins. La majoria poden trobar una incongruència que em trobi, per exemple, al Jimi Hendrix, quan al seu dia ja va sortir. Però me’l trobo. Aquí baix, la vida es regeixen per lleis elementals diferents a les nostres. Pot haver sortir, per ficar un altre exemple, el Dylan de The Times They Are a-Changin’, però encara hi resta el de Blonde on Blonde, o el de New Morning. Per cert, ara el paio va de crooner. Me’l trobo amb el Sinatra refilant Where are You? a duo. Membres dels Scorpions i Kiss em miren amb menyspreu mentre aturen al Robert Plant que té ganes de fer-me una cara nova. Encara no s’acaba que hagi sortit el Bunbury abans que ell. Travesso indrets i músiques. Melodies, ritmes, arpegis que es confonen i barregen en una simfonia impossible. Noto com el fil tiba. Segurament s’ha acabat el roll. He d’escollir entre tornar amb les mans buides o tirar endavant assumint el risc de no tornar mai més. Em decideixo per l’opció menys assenyada, que és desfer-me del fil i continuar cap a la incertesa. Creuo boscos frondosos en que la llum del sol amb prou feina pot travessar. Un prat immens on l’Andreas Vollenweider pinça una arpa amb delicadesa. L’Anthony Phillips, llaüt en mà, va d’aquí cap allà fent saltirons. Després un altre bosc. Entre les branques, com si fos el vent, es filtren terrorífics acords procedents dels sintetitzadors del Klaus Schulze. Una boira espesa envaeix l’ambient. La llum de la darrera candelera flaqueja. Finalment la foscor.
Fred.
Tenebres.
Silenci.
Aquí el temps no existeix. Estic sumit en el no-res més absolut, avançant a les palpentes. Sols escolto la meva respiració. Com un ritme ancestral. Vaig a la deriva amb l’esperança del cec.
La malenconia
De sobte els meus dits palpen un rostre fred com el marbre. És potser la mort? Una mà agafa la meva. Està també freda però no obstant això no sento cap esgarrifança. Ans al contrari. És una fredor reconfortat i agradable. És en Nick Drake. És per que m’he perdut que accedeix a acompanyar-me. No hi ha lloc per mi en la malenconia. És com un tresor en un àmfora. Un tresor que puc tocar, tenir-lo a la mà, però que he de deixar anar si vull treure la mà de dins l’àmfora. La música del Nick Drake és com aquest tresor. Disfruteu-la doncs ja veieu que és un bé escàs i per trobar-la s’ha d’anar molt lluny. Mentre tornàvem, desfent el camí recorregut, m’ha vingut a l’esme aquell acudit del gat. En una propera incursió m’enduré la gata del Foment per assegurar-me de tornar a casa.
L’home del riu
La Betty va passar per aquí Deia que tenia alguna cosa a dir Sobre les coses d’avui I les fulles caigudes
Deia que no sabia les notícies Que no havia tingut temps de triar Una manera de perdre Però ella creu
A veure l’home del riu Li diré tot lo que pugui Sobre el pla Del temps violeta
Si m’explica tot el que sap Sobre com baixa el riu I les festes tota la nit Durant l’estiu
La Betty deia que havia resat avui Demanant que el cel s’esvaeixi O potser es quedi No n’estava segura
Que quan pensava en la pluja d’estiu Demanant la seva ment un cop més Va perdre el dolor I es va quedar per més
A veure l’home del riu Li diré tot lo que pugui Sobre la prohibició De sentir-se lliure
Si em diu tot el que sap Sobre com baixa el riu No crec que Sigui per a mi
Oh, com van i venen
(Traducció: Daniel Giribet)
La versió original (ull, que això és del 1969…). Hi han moltes versions a la xarxa. N’he escollit una molt maca de la Patricia O’Callaghan & the Gryphon Trio. Per últim, una lliçó pels guitarristes, que estaran contents.
Mr Cansongs 