86 “Love won’t be leaving”

(Anna Calvi)anna-calvi-album-cover-600x600

Anna Calvi

“Anna Calvi”

2011

Mr Pesquises i el cas de la taula voladora. 2a part

Per fi em vaig poder dirigir cap a Cal Real per poder avançar en l’assumpte que tant em tenia capficat, no ja per l’assumpte en si, sinó per la quantitat d’entrebancs i contratemps que havien sorgit al voltant d’aquella investigació, en principi rutinària i de pa sucat amb oli, i que tot plegat el convertien en un affaire kafkià. La tossuderia pot arribar a ser un mal aliat per un investigador. Un obrir-se el front contra la paret per no donar el tomb a la cantonada i trobar-hi una porta oberta. Però hi han cops, i aquest n’era un, que allò es converteix en qüestió d’amor propi, i aquí poca cosa hi té a fer l’intel·lecte. Saber la veritat sobre aquella ditxosa taula voladora era una mena de prova iniciàtica, que de no superar-la, no seria digne de dedicar-me a la noble professió d’investigador, ni de mirar-me up a up a la gent del ram.

Vet aquí que em trobava davant de Cal Real. Era tot just a finals d’estiu però un canvi sobtat de temps, amb una lleugera baixada de les temperatures, però suficient per que la gavardina no fes nosa. Em va permetre recobrar, junt amb el barret, l’aspecte més genuí que ha de tenir un veritable detectiu privat. A la butxaca hi duia l’estilogràfica que s’havia deixat el Salvador a casa meva. Era a mig matí. Ja me’n havia cuidat aquells darrers dies, de controlar els horaris del Salvador. Les seves anades i vingudes al taller de fusteria. La vigília, el Salvador i el seu germà, el Guiu, havien carregat la furgoneta de valent i tot donava a entendre que treballarien fora vila tot el dia. Tal com estava previst, se’n van anar a primera hora. Jo vaig esperar a mig matí, una hora prou intempestiva per que la Sra. Mercè fos a casa mentre els seus fills Salvador  i Guiu estiguessin ben lluny, embrancats al mig de la feina. Ja ho havia quadrat per a que la Neus i el Bartomeu, els altres dos germans que viuen a la casa, tampoc hi fossin. Vaig trucar a la porta i la senyora Mercè em va obrir per l’intèrfon i em va demanar que pugés. Vaig notar quelcom familiar pujant aquelles escales. A baix, al costat de l’entrada deixava la porta que donava al taller i als habitacles dels baixos, allí on teníem el Club i on havíem passat tantes estones, enmig d’aquelles parets fosques i llum encelofanada de colors. Entre fum, incertesa i música estrident. La Sra Mercè em rep amb gran cordialitat i em fa passar a la gran sala d’estar que dona a la part de davant. Aquell espai em resultava estrany i familiar alhora. Com si ho veiés per primer cop i per contra, aquell espai formés part d’un lloc molt íntim del meu passat. La Sra Mercè em convida a seure al sofà. Mentre em parla vaig donar una reullada de reconeixament. Em van anar venint al cap tot de imatges. En èpoques remotes aquella casa havia estat un local social on s’hi feia ball. Després, una casa deshabitada i vedada a la gent. Amb l’arribada de la família Tubella de Barcelona es va obrir per nosaltres un espai nou, com si fos tot un món. En aquella mateixa sala on ara estava assegut les pel·lícules del dissabte a la tarda es seguien amb devoció, com si d’una cerimònia es tractés. Més valia arribar al hora doncs ningú xistava seguint la trama de la pel·lícula sense perdre’s detall. Crec recordar que hi havia palometes, pipes, blat de moro o alguna cosa per rosegar. Per acabàs d’assemblar a un cinema de veritat sols hagés calgut que, davant algun comentari fet amb un to de veu més alt del que tocava, hagés aparegut el Miquel Mo amb la pila amenaçant de fer-nos fora.

La sra Mercè em demana si vull prendre alguna cosa. Aquesta opció estava just dins les 64 variants que m’havia preparat a conciència aquelles darreres setmanes. Un cafè, gràcies, dic amb decisió. A la que la sra Mercè s’encara cap a la cuina, afegeixo:  llarg, sisplau. A la que enfila el passadís, m’aixeco i rectifico: o millor un tallat, si no li fa res? La sra Mercè assenteix i reprèn el trajecte. A mesura que avança el temps es van dibuixant en la memòria els espais d’aquella casa. Aquella habitació de taules voladores, ara reconvertida en rebost, segons les paraules del Salvador, era al mig d’aquell passadís, a la dreta, just abans d’arribar a la cuina. Quan ja està girant per entrar a la cuina li crido: sap que? Millor un cafè amb llet. La senyora Mercè em mira treu el cap pel muntant de la porta. Ah, sí. Amb la llet calenta… merci. Allà al fonts de tot endevino el caparró de la sra Mercè, que es queda uns moments immòbil, per després desaparèixer cuina endins. Aquest és un truc que vaig aprendre en una pel·lícula d’espies. Necessitava guanyar temps per poder fer el següent moviment. De puntetes, sense fer soroll, travesso el passadís mentre que de la cuina em ve un lleuger enrenou de pots i olles. Em planto davant la porta d’aquella habitació i em trec el meu mòbil d’ultimíssima generació. Miro de triar l’aplicació càmera” metre amb veu forçada, simulant llunyania, com si fos encara assegut al sofà de la sala, dic: a mi m’agrada la llet ben calenta…! Entre els dits grossos i els nervis em costa activar la càmera. Però que molt calenta… si pot ser. Per fi tinc la pantalla activada en una mà. Agafo el pany de la porta amb l’altra. Més enrenou de culleres i caçons… Agafo aire a fons, entreobro la porta lo just per que m’hi passi la mà amb el mòbil, que l’endinso tant com em dona el braç, dins l’habitació i premo el disparador de la càmera a discreció, variant d’angle a cada tret per captar el màxim d’informació possible. Mantinc la porta ajustada procurant que els llampecs del flash no desvetllin l’operació. Tot amb això, jo no apartava la vista de la cuina. Aquella habitació es converteix en una autèntica festa de jocs artificials. La por aguditza l’oïda. He sentit com la llet s’abocava dins la tassa. Aquell avís sonor va fer precipitar i vaig voler avançar-ne tant que vaig ajustar la porta abans de treure el braç enlloc de fer-ho al revés. Vaig fer om aquells que porten tanta pressa que es freguen el cul abans de cagar. Aquesta dislèxia motriu va provocar que m’enganxés el canell amb la porta i deixés anar el mòbil, que va caure al terra dins l’habitació. Em vaig agenollar, amb la porta mig oberta i amb la mà vaig buscar el mòbil a les palpentes. Vaig sentir un refrec de sabates que venia de la cuina. Dues cullerades de sucre. Ja les pot ficar vostè mateixa. Vaig tornar a entonar dissimulant la distància que em separava d’aquell lloc. Pensant-hi ara, segurament n’hauría avançat més obrint el llum i entrant a l’habitació a buscar l’aparell, però en situacions extremes mai no saps per quins mecanismes es regeix el raonament. O sigui, que vaig optar per mantindrem agenollat i anar palpant el terra. Vaig arreplegar, per aquests ordre, una pastanaga, una garrafa d’oli verge extra, un rallador. Fiqui-n’hi quatre! vaig suplicar allí rebolcat.

La sra Mercè va entrar a la sala amb una safata amb la tassa de cafè amb llet. Jo era assegut al sofà, al mateix lloc on m’havia deixat, simulant tranquil·litat i dissimulant les palpitacions accelerades del meu espantat cor. Per sort, al darrer moment vaig ensopegar amb el mòbil i el vaig poder guardar a la butxaca de la gavardina. La sra. Mercè va deixar la safata sobre una tauleta i va seure davant meu en senyal inequívoc d’iniciar una conversa. Jo ja tenia les proves que havia vingut i tenia més aviat pressa per marxar, però per deferència a la sra Mercè i cap aquella casa no podia marxar així com així. També calia tenir en compte el remostrer que li havia causat en aquella hora tant poc usual per anar a les cases, mal m’està dir-ho. A més, la sra Mercè havia encetat una narració en la que rememorava temps passats. Com a mínim he d’acabar-me el cafè amb llet, vaig pensar, tot escoltant les evocacions. I en un gest reflex i temerari vaig dur-me la tassa a la boca. Aquell líquid bullent va causar estralls allà on passava. La llengua em va quedar morta, i la gola escaldada de d’alt a baix. Les cremades deurien ser de primer grau. Vaig tornar la tassa a la safata simulant naturalitat mentre una llàgrima espiava de cada ull. La sra Mercè va interpretar com una reacció emocionada envers les seves paraules. Això la va engrescar a continuar amb el seu relat. Jo vaig aguantar estoicament, allí assegut, tot remenant, bufant, trabucant aquella poció que no hi havia manera de refredar.

Vaig sortir a mig dia. La sra Mercè es va acomiadar tot dient lo contenta que estava de la visita i que tornés quan volgués. Jo tenia la boca cremada i el cul xafat. Tornant cap al despatx no vaig tindre espera i un cop passades un parell de cantonades, aprofitant un racó a l’ombradiu per visionar les fotografies. No se quantes vegades vaig revisar aquella mateixa tarda les fotografies, del dret i del revés. Res no vaig poder-ne treure de net. Catorze en total. Vuit entre desenfocades o villugades. Imatges d’ombres i formes inconnexes, indefinides. Quatre de ben nítides. D’aquestes quatre, en dues es veia el sostre amb una làmpara al mig. Per cert, en una es podia apreciar, si un es prou observador, que en un racó del sostre ha saltat una mica la pintura, un lleuger despreniment i que designa que, més a la curta que a la llarga, requerirà d’una intervenció. Les altres dues, les més ben exposades i millors a nivell compositiu, tot val a dir-ho, si pot apreciar nítidament, en l’una, un menat de cebes (jo diria que de Figueres), i a l’altra, un pot de Cola-Cao (de 5 Kg, per ser més precisos)

Encara que tot sembli indicar un fracàs en aquesta operació, l’experiència en diu que cal obrar amb prudència i no desesperar. Com a mínim, he aconseguit més fotos que el Jaume Solé en les seves incursions en les sessions d’espiritisme. Qui sap si d’aquí un temps, aquestes imatges, en principi poc eloqüents, no revelaran alguna dada oculta fins al moment. Em vaig adonar que encara conservava la pluma estilogràfica del Salvador. Qui sap si encara em podria servir en un futur. Sigui com sigui el cas continuava obert. Que les ombres persistien. Estava convençut que ben aviat es faria la llum sobre aquest assumpte.

                                                     to be continued…

Anna Calvi va irrompre al món musical amb força amb aquest primer disc arrebatador. Fa un parell de mesos va publicar un segon disc, One Breath, que segons els crítics és encara millor. He pogut escoltar-lo i de moment em quedo amb l’impacte del primer, sobretot aquest Love won’t be leaving, tema que tanca l’àlbum. Val a dir que practicament tots els temes guanyen en directe, sobretot aquest, on queda palesa l’empenta i l’agosarament de l’Anna Calvi, pura passió. Estic segur que donarà molt que parlar aquests propers anys.

“L’amor no se n’anirà”

Espero que aquesta cara et trobi bé
Al desert des de fa tant temps
A vegades veig cares
Que venen de la foscor

Però l’amor no se n’anirà
No haurà marxat fins que trobi una manera
No, l’amor no se n’anirà
No haurà marxat fins que trobi una manera

Dibuixo el meu nom a la sorra
amb l’esperança que et trobarà

Perquè l’amor no se n’anirà
No haurà marxat fins que trobi una manera

El meu desig és tan fort
El meu desig és tan fort
A vegades veig cares
Quan estic tan sol

Dibuixo el meu nom a la sorra
amb l’esperança que et trobarà
Dibuixo el meu nom a la sorra
amb l’esperança que et trobarà

Però l’amor no se n’anirà
No haurà marxat fins que trobi una manera
No, l’amor no se n’anirà
No haurà marxat fins que trobi una manera

(Traducció: Daniel Giribet)

Anuncis

4 comentaris

  1. enric valls

    En un petit planeta molt llunyà, que deformat i baldat a pedrades de meteorits kamikazes, encara pot donar tombs sobre si mateix endinsat en una galàxia encara més deformada i llunyana. Abusant de l’ultra zoom telescòpic que el meu encefalograma -linealment pla- em brinda, atino un pantà d’aigües traïdores: ara baixes i quasi bé eixutes, de cop fondes i gelosament abundants, segons les ratxes poden ser termals i curatives en un bany, com en un glop assedegat, àcides i pútrides. En un racó de benvinguda, el reflex damunt les aigües pot ser el mirall de milers d’estrelles picant-se l’ullet, que jugant a la rateta i amb la pinzellada d’un nenúfar damunt la superfície, apareix el retrat grotesc de Saturn devorant els seus fills trencant el mirall de llums de neó. Es un lloc fosc, tenebrós, envoltat d’arbres gegants, de centenars de metres d’alçada amb milers d’anys amagant de la llum, el sota bosc. Ple de gruixos d’escorça arrancada per les ungles de les tempestes, rames segades pels somnis d’alimanyes que pretenien la llum d’un Sol. Palplantat damunt d’aquella capa d’humus inanimada, repenjat damunt dels seus propis braços, fent el pi, hi ha Luke Skywalker, sota la atònita mirada del petit Yoda, el gran mestre Jedi i la mirada musical d’R2 D2. Forçant la respiració al limit, busca l’equilibri per trobar-lo. <> aquestes son les paraules de it Yoda, que és serva dret amb el bastó, damunt d’un dels peus de’n Luke. Amb l’impossible de l’equilibri aconseguit, – servàs fent el pi amb Yoda damunt d’un peu- comença la fase de buscar i trobar la força. Aconseguir-la d’entre les pedres, de dins de l’aigua, dels anys dels arbres, de qualsevol racó per inanimat que sembli, te un alé d’energia. L’aigua del pantà comença a vibrar, des de les vores es dirigeix cap al centre, amb ones curtes que es van repetint cada cop amb més freqüència però amb la mateixa intensitat. Entre elles mateixes van marcant el centre exacte d’aquell oval d’aigua enverinada. Just en l’epicentre delimitat per la precisió de la força recollida per Luke, en comencen a sortir bombolles fumejants, guspires d’un llum amortallada que dilatant aquelles aigües tèrboles fan sortir del no res, una plataforma, a la que segueixen quatre potes. <> li diu en Yoda a Luke -que s’ho mira cap per avall-.
    Els tres, Luke, Yoda i R2D2, asseguts damunt la plataforma amb quatre potes, desapareixen d’aquell antro a la velocitat de la llum, buscant una altra dimensió, pot ser desconeguda o paranormal. <> és la mirada musical d’R2D2 que deixa entre veure un cert sarcasme. <> li tradueix Luke a Yoda, que acota les orelles, assentint l’evidència i dient:
    -Voladora aquesta taula és, força de mongetes caldrà ens, per arribar! (senyalant amb el bastó cap a l’estrella de la mort)

    1. Enric, està clar que aquesta “taula voladora” serà una arma que farà estralls entre els seguidor del costat fosc de la Força i amb la que ni el propi Darth Vader hi comptava. Ja poden tremolar.

      Mr. Cansongs dixit

  2. Mireia

    Sabies que els anys entre el local social i la família de Cal Real hi va viure la família de la meva mare, recent vinguda d’Andalusia?

    Salut! Mireia

  3. pinterest

    As you learn more and more about the platform, take notes and come up with ideas on how to use it better.
    This tool (once called Pin – Clout) is very similar to Facebook Insights.
    There are different ways on getting invited to Pinterest.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s